dilluns, 11 de setembre de 2006

RETRAT D'UNA DONA

Té els gestos continguts i camina sense a penes moure el cos, mantenint-lo sempre inclinat una mica endavant i una mica rígid. El seu pas, però, és esvelt i elàstic. Un somriure molt lluminós il·lumina els seus llavis i els seus ulls i afina la cara ben ovalada, de galtes plenes.

Sovint, però, darrera el somriure, li queda un rictus anhelant i dolorós als angles de la boca, de llavis molt ben dibuixats, una mica pàl·lids, o bé una expressió d’absència, com si escoltés una melodia provinent de l’illa encantada de Pròsper quan l’aire s’omplia de les cançons d’Ariel. Un front ample i tens corona el rostre i l’obscura lluor d’uns ulls penetrants, molt àvids i observadors, hi llampegueja ardentment.

No té cap encís particular. Tota ella és encisadora. No fa pensar en aquelles dones que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No és pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquelles dones que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dona en definitiva, sobretot quan està sola, un cert aire dur i adolorit i potser nostàlgic.

És insòlita, meravellosa i terrible, d’una bellesa misteriosa i greu.

He comprès, amiga meva, que t’he vist l’ànima.