dimarts, 9 de novembre del 2010

DESCONCERT I RECUPERACIÓ

A vegades, quan mires algú als ulls, pots veure què passa pel seu cervell. Fixar-se en aquella mirada entre mig desorientada, mig indignada i mig atònita -ja són tres mitjos i no hi ha tantes meitats- és una experiència que podria dir-se religiosa. Sempre escric sobre arquetipus humans, quasi bé mai sobre persones concretes. No m'agrada personalitzar. 
La p.... connexió m'està fallant i no tinc cap ganes de repetir una altra vegada el que ja he escrit. No per res, simplement per un motiu prou important: tinc altres coses més interessants -i importants- a fer. 
Com deia, avui he tingut una experiència religiosa -grotesca, diria jo- que encara no sé com prendre-me-la. D'una banda, tinc la impressió d'haver vist la decrepitud humana en el seu nivell més extrem. D'altra banda, crec haver vist algú que, desposseït de qualsevol dignitat ha fet un intent desesperat de continuar pertanyent al grup dels que no cal que facin una passa endavant quan criden a aquells que ja  els ha abandonat la dignitat com si fos un desodorant de mercat dels dijous.  Francament, he vist millors intents. Bé, acceptarem pop com animal de companyia.... Què hi farem!!!
Més tard, he vist la cara contraria -la oposada- de la lluna. He vist la cara del menyspreu a la intel·ligència, la cara de saber-se -creure's, millor dit- més enllà del bé i del mal. La cara dels que es pensen que tenen a tothom a la seva disposició. No entenen res. Però res de res!!! El problema és que aquesta faceta s'ha permès i s'ha deixat enquistar. No, no és problema d'aquesta tipologia -anormalitat- humana. El problema és d'aquells que han consentit en permetre-la. He vist la cara de la por d'aquells que tenien alguna cosa a perdre. Per sort, jo ja fa molt de temps que no tinc res a perdre i això sempre et proporciona un marge de maniobra molt important. 
Avui sembla que em senti una mica millor dels meus mals físics -sóc un beneit i encara faig més esforços físics, malgrat el meu estat- però tardaré dies en recuperar-me del tot. No són aquests els problemes que més em preocupen. Són els problemes anímics -aquells que resulten de tenir una mínim sentit de la responsabilitat i de la dignitat- els que em fan anar de corcoll. Tinc seriosos dilemes i conflictes morals. Massa estic aguantant, sense cap necessitat de fer-ho. Les coses, en certes ocasions, es compliquen més del compte i s'ha d'apagar el foc mentre algú n'encén un altre. Potser ja és hora de no apagar-ne cap més i deixar que tot es cremi. Potser això és el que s'espera i jo estic equivocat evitant -des de la meva humil i modesta posició- que les fames avancin. 
Bé, vaig a descansar. Sembla mentida, però em cansen més les xorrades que el propi esforç de l'activitat normal. No ho sé, potser tot es limita a un canvi d'aires....

2 comentaris:

  1. És ben cert,cansen més les tonteries que no pas l'activitat.Ànims!

    ResponElimina
  2. Hola Maria.
    El problema és que em cansen les tonteries i el tontos que les fan. Tot plegat és molt cansat.
    Un petó.

    ResponElimina