diumenge, 3 d’abril del 2011

DOLOR PREVISIBLE.

Avui sí que puc dir que estic fet un fàstic. Fa anys -més de 25- algú, amb una saviesa molt superior a la meva (si en tinc alguna), em va dir: "La vida és dolor, acostuma-t'hi". El que no sabia en aquell moment era que pots acostumar el cos i la ment al dolor -fins a un nivell alt, molt alt- però que la manca de pràctica constant redueix significativament aquesta resistència al dolor. 
Malgrat estem parlant de nivells diferents, aquests dies -després de temps de vegetar sedentàriament- he redescobert el significat del terme "dolor" encarnat en unes agulletes d'espant. Coses de fer més enllà del que és raonable per algú de la meva avançada edat. El dolor, en aquest cas, era previsible i no exempt d'un cert esperit competitiu  -que mai he perdut- que sempre m'obliga a portar les situacions al límit, fins saber quina és la resistència de la corda.
Aquesta propera setmana serà una setmana de cordes de les que m'agradarà verificar-ne la resistència (algunes intueixo que ben poca). Segurament, per fer aquestes proves hauré de tornar a sofrir el dolor dels que no es conformen amb anar tirant i que prefereixen sacrificar-se per saber de què han de morir.
Una persona -amb la que m'agradaria posar-me en contacte- em feia un comentari sobre els dimonis que tots tenim i que -com molt bé intuïa aquesta persona- jo elimino mitjançant la relaxació que em produeixen les tasques manuals, per molt delicades i per molta paciència que requereixin. Molts es sorprendrien del canvi d'actitud que experimento quan he de desenvolupar alguna tasca d'aquest tipus i quan perfeccionista arribo a ser en relació al resultat final. En aquest sentit, prefereixo cremar alguna obra meva abans de condemnar-me a la visió constant  -recordatori- de la seva imperfecció. La imperfecció -per conformisme- d'allò que he creat és la meva pròpia imperfecció -per manca d'esperit de sacrifici, cosa que abomino- i, per tant, no mereix continuar existint. És una manera de reconduir-me, d'eliminar de mi la sensació de que no cal ser curós amb les coses, de que tot s'hi val i tot és possible sense esforç. No, que ningú s'enganyi: res -que pagui la pena- no és possible sense esforç, sense dedicació, sense sacrifici. El valor de les coses el mesuro per quant m'ha costat aconseguir-les (no em refereixo al seu valor crematístic). Una societat sense esforç, sense sacrifici i sense la sensació de que tot té un preu i que aquest només es pot pagar amb més esforç i sacrifici, no té futur.
Per acabar, una sèrie de casualitats i números cabalístics: després d'aquest, em falten 33 posts (edat de la mort de Crist) per arribar als 666 posts (número de la bèstia). Bé, per alguna cosa em faig dir -algun dia explicaré perquè- l'Exorcista. Però això ja forma part d'un altre post, d'un dels 33 que encara em queden fins els 666.

3 comentaris:

  1. I no és més còmode viure la vida d'una manera més senzilla? No tot ha de ser sacrifici, hi ha coses que vénen i punt, només cal agafar-les i gaudir-les.
    Sense voler generalitzar, hi pot haver bellesa fins i tot en la imperfecció.

    ResponElimina
  2. Hola Xicarandana,
    Sí, potser sí que és més còmode viure la vida d'una manera més senzilla. El problema és que no decidim com ens venen les coses i sempre estem supeditats al pèndol de la vida.
    Estic d'acord, hi ha imperfeccions extraordinàriament belles. Normalment no són producte de res, són així i ja està.
    Un petó

    ResponElimina
  3. Tens raó, Exorcista. Moltes vegades no podem triar, la vida ens empeny i ho fa amb duresa. I si a sobre no ens esforçam per ser com hem de ser i per estar on hem d'estar, malament anam. Per això són tan importants els moments de pau i de descans...

    ResponElimina