diumenge, 8 de maig del 2011

ATURADA TÈCNICA

Entre relat i relat, faig una aturada tècnica per tal de reposar forces, fer un mos i reorganitzar idees. El primer relat ja et tinc acabat. Només queda aquest segon que sembla resistir-se una mica però que enllestiré en qüestió de minuts una vegada acabi aquest post. 
Quan t'encalles i no veus la sortida, cal fer una parada i dedicar-te a altres coses. Una cervesa freda, uns snacks salats per picar i bona música són el que em retornen al món de fantasia i plaer que necessito per tal de continuar escrivint. 
El primer relat anava de "Lo Baves", ínclit i ridícul personatge que m'ajuda a tramar històries còmiques i amb final inesperat. És, guardant les distàncies -i sense la intel·ligencia de la que ells estaven dotats- com els personatges (Rompetechos, Doña Urraca, etc.) del TBO o d'el Tiovivo. La seva característica principal és una desmesurada tendència a arrossegar-se davant de tothom amb un intent de fer veure que és servicial. Realment, el seu comportament no és servicial, és servil! Tot això crea situacions ridícules i no exemptes d'una comicitat que fan d'aquest personatge una barreja entre ésser execrable, patètic i del que es burlen fins i tot aquells que ell creu que valoren les seves "baves".
Aquest segon relat el dedico a un fet verídic i real -sempre tergiversat per la meva imaginació- i que té com a protagonistes a tres putes subsaharianes que exerceixen a la Rambla de Barcelona. Ahir al matí -a les 7- jo estava passejant per la Rambla. De tant en tant, com ja he explicat en aquest bloc, baixo a Barcelona a comprar al mercat de Sant Josep (La Boqueria) i passejo per La Rambla fins arribar-hi. A aquelles hores del matí, un dissabte, pots trobar-te tota sort de borratxos, acabadors de festa i fauna diversa i variada que va des de les putes en retirada fins els pidolaires i captaires que s'acaben de despertar. 
Aquesta diversitat de perfils humans -de la natura, m'atreviria a dir, veient aquesta jungla d'asfalt- sempre és font d'inspiració i em provoca el vòmit d'històries diverses i apocalíptiques a les que doto d'un punt d'humanitat i, alhora, de crueltat descarnada. Mentre els quiosquers obren la paradeta i jo baixo caminant per La Rambla, sento els remucs dels alienats mentals -ja sigui de natural o per influència de diferents psicòtrops o begudes canibalitzants de cel·lules grises- que inquireixen a les putes protagonistes -unes negretes de tendre edat i cosos espectaculars- a que els facin una fel·lació. Segurament, aquestes pobres noietes no saben ni el que els estan dient i només reaccionarien davant la visió d'uns quants diners. Un parell de captaires, en possessió d'uns tetra-brick en els que hi resten un parell de glops de vi barat, deambulen sense rumb fix i amb pas dubitatiu s'apropen als joves alienats mentals que ofereixen una nova demostració pública de la seva baixa estofa mofant-se d'una manera cruel i absurda dels seus propis "retrats del futur". Tot molt poc edificant, però molt aprofitable i sucós per escriure històries. No m'hauria de queixar... De què escriuria sinó?
Una cançó per acabar. Retorno a les meves "obligacions". El temps del pati s'ha acabat!

2 comentaris:

  1. Doncs mira, a mi "Lo Baves" em recorda més al doctor Bacterio. Què malament que em queia el tipo aquest!
    Sobre La Rambla, estic contenta de poder-ne tenir una visió bastant més idíl·lica... Coses de no viure-hi!

    ResponElimina
  2. Hola guapetona!!!
    Molt bona aquesta del doctor Bacterio.
    Suposo que La Rambla, vista de dia i en la seva màxima esplendor és una cosa i vista a segons quines hores, és força diferent.
    Malgrat tot, el que a mi m'interessa és la font inesgotable de relats i històries humanes que en surten.
    Un petó.

    ResponElimina