dijous, 19 de juliol del 2012

EVIDÈNCIES

Avui ha sigut el dia de les evidències. Espero que veure les coses sigui més efectiu que explicar-les -amb aquell pòsit de subjectivitat que sempre porten associades les explicacions- i intentar que algú altre ho vegi clar.
Dia de pensaments, de converses -per part meva, plaents i aclaridores- i de jugar al gat i a la rata (de tant en tant, no és dolent jugar-hi). Dia de moments propicis per cantar la gallina -gairebé obligat o conduit- però amb aquell punt de silenci final -que només els amics poden esperar- que embolcalla totes les coses amb un mant de nebulosa. Ho sento, jo no traeixo confiances! Puc tenir mil defectes, però aquest no n'és un d'ells. 
Mal de cap i de queixal -curiosament, ara, després de la visita al pinyoleg (que té collons la cosa!!)-, ombres de dubte, frases significatives que ressonen en el meu cap i de les que no puc -no vull- desfer-me'n, però tampoc reinterpretar. Ganes de dir "vinga, que ja només faltes tu!!!", en un intent -desfermada voluntat- de correspondre mostres inequívoques i dolces evidències. 
Ratificació: el claueret ha trobat un altre sant Pau, aquest de dicció accidentada. És el que té l'estiu: tota cuca viu! Fa calor i els cossos suen, uns més que altres. Records d'altres temps: aromes salats, begudes fredes, penombra d'hotel... Crits, gemecs i sospirs de mitja tarda. Estones en silenci, intentant racionalitzar fets irracionals, fent veure que no ha passat res... però sí, ha passat i molt!!! Aquelles tardes, lluny del brogit mundà, prop del que és desitjable i desitjat, de pells acariciades i suors barrejades. 
Tot plegat, què queda? Res, benvolguda ombra... no queda res!!! La teva existència depèn d'un sol que qualsevol dia pot tapar un núvol. Malgrat això, pensa que el sol sempre reapareix i que els núvols només són ocasionals... Però és el que tenen les coses ocasionals: són curtes però intenses, tan intenses que poden ocultar la llum del sol! Potser no és desitjable, ocasionalment, viure sota la protecció cobertora del núvol?
Doncs això: altres temps potser van ser millors... però, com deia el pistoler: "encara em queden cinc bales a la recàmera per qui vulgui entomar-les".
I amb això, acabo la boutade del dia.

PS: Molts ànims al visitant 8451 (segurament, ell ja sabrà qui és).

4 comentaris:

  1. Molt adient la imatge amb el teu escrit.

    Per cert, això de jugar al gat i la rata m´és conegut ;)

    Bona nit, amic, dolços somnis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      I t'agrada jugar-hi?
      Bessets, bessets, bessets....

      Elimina
  2. A mi els núvols m'agraden molt, encara que siguin provisionals i passin de pressa per deixar que el sol faci de protagonista. Vigila amb les bales a veure cap a on dispares! Petons matiners.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sílvia, guapetona!
      Jo crec que és el contrast, la provocació de l'humil núvol el que el fa meravellós. Ell, petit i etèri, desafia l'Astre Rei. És una història de petits herois.
      Petonassos post-migdiada.

      Elimina