Avui ha tocat -novament- pinyoleg, m'ha atès tard, m'ha fet mal, no he pogut dormir la migdiada i, per tant, tinc una considerable mala llet. Per si això fos poc, m'han arribat un parell de correus -res a veure amb la blogosfera- que són un gran exponent de la mediocritat en la que em toca surar com puc.
Començaré pel principi -com fan els nens ben criats i educats- i deixaré constància per la posteritat del meu periple diari. Obviaré el matí... de veritat, no val la pena... no senyor, no!
Arribada a casa amb la pressa i dinar amb un embut per acabar corrent per arribar a l'hora a casa del pinyoleg. Primer contacte amb aquell ésser que seu en una cadira a l'entrada, darrera d'un taulell, amb somriure etern i ridícul, mirada a l'infinit i amb un halo de sadisme: "Bona tarda! Anem amb retard". Bé... I a mi què? No m'havies donat hora? No he vingut jo a la meva hora? Com es pot portar retard quan s'acaba d'obrir la paradeta? Decideixo no discutir. Ja hauria d'estar acostumat a aquestes coses, però no puc... és superior a mi!
Entro a la sala d'espera i tres persones -dos homes i una dona que em recorda a algú- esperen. Agafo una revista. No sabria dir ni quina revista era i, de fet, m'importa ben poc. De sobte, aquella dona esternuda -talment hagués de treure els pulmons, la glotis, la faringe i bona part del seu sistema respiratori per la boca-, fent un gran soroll. Això crida l'atenció i la reconec: era una ex-companya meva de classe a l'EGB. Per sort, no m'ha conegut o no m'ha volgut conèixer... cosa que li agraeixo infinitament: gran pesada i estúpida integral. En menys de cinc segons, ja li estava menjant el cap a l'home que tenia al costat sobre si l'aire condicionat està molt alt. Siguem coherents: com pot ser que en menys de cinc minuts hagi pogut refredar-se?
Jo continuo fullejant la revista -de fa mesos- i veig un reportatge totalment surrealista sobre un tal Don Giuseppe Peppino Diana, capellà italià assassinat per la Camorra el 19 de març de 1994. Es veu que, prèviament, els diaris l'havien crucificat creant al voltant seu una llegenda de llibertí i no sé quantes coses més. De sobte, una imatge i una idea malèvola ha rondat pel meu cap: El cas de Don Peppino era força interessant: desprestigi i mort. Per quin motiu has de desprestigiar a algú que vols matar? Potser el desprestigi va ser un primer avís? Seria factible traslladar aquesta estratègia -amb unes altres circumstàncies i entorn- a un altre Don Peppino? Seria possible crear les condicions necessàries i creïbles? He començat a prendre notes com un boig en la llibreta que porto sempre a sobre. Quina gran oportunitat i quina història més inspiradora!!!!
Finalment, la noia del somriure etern -fins i tot en els moments més cabrejants- m'ha cridat: "Senyor Exorcista (evidentment, no m'ha cridat per aquest nom)? Box número 1!" Semblava una presentadora de la Ruleta de la Fortuna o de qualsevol altre concurs anunciant el premi que havia guanyat el concursant. Per sort, a la porta del box una mà amiga m'ha saludat i hem fet petar una mica la xerrada abans de fer-me una carnisseria a la boca. Sempre he dit que la deferència de parlar-me abans de putejar-me és el que fa que cada dia valori més aquestes "amistats".
Per aquesta època, també fa anys -un, dos... no ho sé!- del gran conflicte internacional del cogombre. Recordeu? The spanish cogombre estava infectat per no sé quin virus o bateria i ens en van fer cremar una pila... tones i tones, diria jo. Ah, per aquells que us agrada fer presents a les amistats... No regaleu mai d'una tacada, alhora, -ja sigui a homes o a dones, amics o enemics- cogombres i vaselina: malgrat a alguns els pot ser força útil i alliberant (de fet, per alguns fins i tot podria ser terapèutic), queda lleig, pot ser malinterpretat (sobretot si ho feu públicament) i correu el risc de ser farcits de cogombre per via anal, talment fóssiu un gall d'indi o pollastre de Nadal. Quedeu avisats!
D'altra banda, ja queden pocs dies per les vacances (començo dimarts!!!!!!!!!!). D'aquí a la propera setmana ja queda ben poc i -com altres afortunats- cremo els darrers cartutxos. Sembla que l'arribada de les vacances estableixin un parèntesi sense possibilitat de represa; que sigui obligatori extreure i exprimir fins la la darrera gota, abans de marxar.
Aquí ho deixo, com també deixo aquest
regalet i
aquest altre. El que més m'agrada és la lletra, malgrat la música tampoc desmereix!!!!