dilluns, 31 de desembre de 2012

COMPTE ENRERE

El dia d'avui és un immens i frenètic compte enrere contra nosaltres mateixos. Sembla que cada dia 1 de gener el món es reinventi -quina gran falsedat!- i que, tots i cadascun de nosaltres, tinguem la necessitat imperiosa de modificar alguna cosa dels hàbits que han dirigit la nostra vida, amb més o menys èxit. Potser no podem fer aquests canvis el dia 17 d'agost (per dir alguna data)? Si una cosa funciona, és necessari fer algun canvi? Potser faig aquesta pregunta des de la posició del que veu -i n'està fins els ous de veure-ho- com es dilapiden recursos fent canvis innecessaris que obeeixen més a la capritxosa voluntat que no pas a la necessitat.
Poca cosa queda d'aquest any. Per mi, des de fa un parell d'anys, el dia de Cap d'any ha adquirit una nova significació i no constitueix motiu de festa. Francament, aquest dia no té res de feliç i tampoc motiva cap canvi. Els canvis ja els tenia decidits de fa temps i són conseqüència d'una necessitat: conservar una quota mínima de dignitat.
Acabo de rebre un correu d'una amiga de la blogosfera. Dues frases -potser tres- que han aconseguit fer-me somriure i ser capaç de retrobar-me amb la condició humana. També m'ha servit per recordar a una altra amiga de la blogosfera de la que no fa temps que no en sé res. Bona oportunitat per fer-li un correu i recordar-li que hi ha algú. 
Bé, acabo aquí. Aquest any -si no passa res extraordinari- ja està tot dit. Potser caldria haver dit més coses, però tampoc serviria de res i ara ja és hora dels fets... i no per començar demà l'any.
Bon Any nou, per aquells que creuen que el canvi d'any implica algun tipus de millora efectiva -i afectiva- d'alguna cosa!!!
Avui deixo penjat un regalet... Com m'agrada aquesta gent!

diumenge, 30 de desembre de 2012

LA DIVINA COMÈDIA

A medio camino de la vida,
 en una selva oscura me encontraba,
 porque mi ruta había extraviado.
La Divina Comedia (Dante Alighieri)

Espero que arribi Cap d'any llegint -una vegada més- un llibre que trobo fantàstic i extremadament actual: La Divina Comèdia. No és un text fàcil i cal submergir-se en el context de la seva escriptura per poder copsar tots els matisos que ens ofereix l'autor.
De tant en tant, aixeco la vista i faig parades en la lectura. Miro al meu voltant i sóc capaç d'identificar algunes circumstàncies del text. Potser tots acabarem a l'Infern que esmenta Dante i la nostra eternitat tindrà les característiques que ell retrata magistralment. Potser sí que serà així...
Tinc pendent el darrer text -demà és el darrer dia de presentació- de l'any en fase de repòs. Per sort, el puc presentar per correu electrònic. Aquesta tarda, després de la potent migdiada -posterior a la ingesta d'un exquisit cabrit al forn- acabaré (o no) d'escriure'n la darrera versió, amb totes les notes i modificacions de darrera hora. De fet, aquest relat no estava previst. És la darrera cosa de l'any que ha sorgit de manera inesperada. 
Mentre llegeixo, menjo i escrit les darreres paraules d'un any amb més ombres que llums, reflexiono sobre tot allò que tinc anotat a la meva inseparable llibreta. Repasso cada apunt dels relats, cada fet destacable, cada cop de porta als morros, cada escopinada a la cara (la darrera, molt recent), cada menyspreu, cada menysteniment, cada intent d'engany -encara costa que m'empassi segons quines coses-, l'evolució de molts temes, actituds i postures , cada situació surrealista i..., fins i tot, alguna situació satisfactòria! A la vida, tard o d'hora, tot arriba i a cadascú ens espera el nostre Infern. Reviure tot allò que he anotat durant l'any em proporciona la suficient perspectiva per poder col·locar cada cosa i cada individu en el prestatge vital que crec li correspon, en funció de com han sigut les nostres relacions. Aquest proper any serà força interessant i tindré l'oportunitat de retornar molts favors i d'agrair algunes coses. Com vaig llegir una vegada (potser ho vaig sentir...?), la consciència de la mort imminent -ja sigui física, social, laboral, etc.- té aquestes coses: et permet administrar Justícia, sabent que el teu final serà el mateix.
En tot cas l'any s'acaba i encaro el nou amb una nova actitud, sabedor que tot té un final.

dimarts, 25 de desembre de 2012

BON NADAL?

La pregunta -bé, més d'una- és: per quin motiu el Nadal ha de ser bo o dolent? Realment, tenim algun tipus de necessitat de fer del Nadal un dia excepcional? Perquè la resta de dies han de ser diferents? Hem de desitjar Bon Nadal a qui té com esport favorit tocar-nos el que no sona -els collons, per ser clars- durant tot l'any? El Nadal és la línia de sortida d'aquesta cursa estèril i inútil que conclou el 31 de desembre i que no té altre objectiu que fer-nos promeses que sabem que mai complirem (alguns no compleixen ni les promeses fetes la resta de l'any)? Cal sentir una felicitat sobtada i impostada i no sentir-la la resta de l'any?
Faré que sigui un Bon Nadal. La majoria de vegades, tot depèn de la nostra pròpia voluntat i de la capacitat d'aïllar-nos de l'entorn. Potser la millor manera de sentir aquesta pretesa felicitat sigui buscar-la al nostre interior, obviant completament els cants de sirena -falsos i interessats- d'un entorn que ens fa fer el Guadiana segons les seves conveniències.
Sento remor a la cuina i això és el presagi i anunci d'un dinar pantagruèlic. Tot plegat, d'alguna cosa s'ha de morir i aquesta no és mala manera de fer-ho. Aquestes dates s'han convertit en moments íntims, compartits amb molt poca gent -perquè més?-, d'una senzillesa extraordinària i sense cap concessió a res que no sigui autènticament pensat o sentit. Potser sigui aquest el secret de la felicitat: no haver de dir o fer res que no es vulgui dir o fer; ser capaços de fer les coses sincerament, sense haver de dir el que altres volen escoltar o fer allò que els nostres dos dits de front -el sentit comú; el menys comú dels sentits- ens diuen que no s'ha de fer però que alguna ment privilegiada ha concebut com la seva gran idea del dia.
Doncs això: siguem feliços. Gaudim de la felicitat que proporcionen la senzillesa intrínseca de les coses i la sinceritat, aquesta necessàriament combinada amb una voluntària ignorància. Bon Nadal!!!!

diumenge, 23 de desembre de 2012

ESPERIT NADALENC

Divendres vaig abandonar l'Stultifera Navis. Vàrem tocar port i, durant uns dies -potser per sempre més, de cos present i ment absent- estaré aliè de tot allò que pugui tenir-n'hi referència o relació. Quan la tripulació s'acomiadava, vaig veure els ulls tristos del capità i reconegué en aquella mirada -i en els seus maldestres, il·lògics i porucs darrers actes- la impotència i la inoperància. Cansament? Consciència de la ingovernabilitat de la nau (per mèrits propis)? No ho sé!!! Bé, sí que ho sé, però prefereixo ser piadosament respectuós (caritat cristiana nadalenca, que diria un conegut meu) i mantenir-me'n voluntàriament ignorant.
A la vida, canviar d'opinió compulsivament -en un intent desesperat de tapar forats, creats per una absoluta manca de caràcter i per una constant fugida endavant- no ajuda a generar confiança i fidelitats. Encabronar i menystenir públicament -obviant-lo i mantenint una actitud contradictòria envers ell- a qui has de demanar que hi posi el coll per solucionar els problemes, que ets incapaç de solucionar per tu mateix, tampoc és la millor manera d'aconseguir la seva col·laboració i sí que és una invitació al fracàs solitari. Una de les pitjors coses que es pot fer en temps de crisi -quan ens hi va alguna cosa important- és intentar manipular, mentir i menysprear a les poques persones que eren autènticament fidels i, sobretot,  resolutives. Però tot això, és frustrantment inútil explicar-ho a la tripulació de l'Stultifera Navis: la seva pròpia naturalesa la fa nul·la cognitivament.
Tinc ganes que arribi el Nadal. Aquestes festes desperten en mi un sentiment contradictori: d'una banda, tinc l'alegria de la companyia i del record de temps feliços. Malgrat això, d'altra banda, el record no s'esborra i m'embarga la tristor de l'absència.
En tot cas, si no trec el nas per aquí, Bon Nadal a tothom!!!

dilluns, 17 de desembre de 2012

AUREA MEDIOCRITAS

Ni sento ni pateixo, em deien fa un temps. Sí, jo tampoc! Almenys per segons quines coses, clar!
I és que, al final, l'aurea mediocritas no deixa de ser -stricto senso- aquest punt mig en el qual ja no t'afecten ni les alegries ni les penes. Per dir-ho clar -i que em sigui perdonada tan ordinària expressió- és quan tot -la majoria de coses- t'importa una p.... 
I què provoca aquest estat de tansemenfotisme agut? Doncs per poder entendre això, cal beure de la saviesa popular i fer ús del significat menys docte de l'expressió: l'aurea mediocritas significa -pel poble, teòricament menys instruït i savi- aquella boira de mediocritat que es fica per tots els racons i que tot ho empastifa. És la constatació, pura i dura, de que socialment -decrèpita societat!- és preferible el mediocre pilota i inútil, a l'excel·lent complidor i digne; la preferència de la dansa del bufó de la Cort sobre l'opinió del mestre en Alquímia. És el que tenim i del que hem de morir!

diumenge, 16 de desembre de 2012

EL DIA DE LA FI DEL MÓN

Ara que han estat donant la vara amb la fi del món, prevista pel proper divendres 21 de desembre, la paranoia comença a minvar i sembla ser que només serà -si així s'encarta- la fi d'algun submón (amb anormal inclòs/a), però no com a conseqüència d'aquesta profecia dels maies. Quines ganes tinc que arribi -i passi- el dia 21!!!!!!!
Jo no sé si el món tardarà gaire a acabar-se espontàniament o serà allò de "entre tots el mataren i ell sol es morí", però el que està clar és que molt de temps no pot durar. L'espècie humana ha entrat en un declivi cognitiu que l'empeny a adoptar decisions totalment surrealistes. Fins i tot ha canviat la manera de decidir: abans, es reunia informació, es consultava a qui en sabia i, finalment, s'adoptava la decisió. Ara, s'adopta la decisió i després es va modificant -a salt de mata, amb total desconcert i desordre, donant un lamentable espectacle-, a mida que es demostra que ha estat adoptada en base a una absència total de consciència -inconsciència- dels possibles efectes col·laterals. Sembla con si alguns humans estiguessin immersos en una cursa frenètica per demostrar i fer exhibició pública de la indigència intel·lectual amb la qual han estat beneïts.
Confiança en l'ésser humà? Molt poca!! No serà el món qui s'autodestrueixi, serà l'ésser humà qui ho faci. Aquesta és una especialitat dels humans: fer malbé -gratuïtament i de forma suïcida- allò que els reporta satisfacció i vida. Una pena...

dissabte, 15 de desembre de 2012

DESPRÉS DEL PATI (TANCO PARÈNTESIS)

Sembla que arriba el final d'aquesta marató contra mi mateix i durant la propera setmana hauré acabat tots els relats que m'han absorbit -i fagocitat compulsivament- el temps durant les darreres setmanes. Aquest és el motiu de no treure el nas per aquestes pàgines durant els darrers dies... bé, aquest i d'altres més inconfessables que prefereixo mencionar però no explicar ni explicitar.
A la vida, tot és cíclic i els bons moments s'acaben. Per molta pedagogia que es faci, els costums animals afloren finalment i la conducció o reeducació -dissimul, al final- d'aquests instints naturals -no tots saludables ni honorables, com tampoc intel·ligents- acaba essent infructuosa i estèril. Potser el millor és deixar que tot flueixi i que l'escornada sigui monumental? Ara ja n'estic convençut que sí, que és l'única solució. Ja no cal perdre més temps -gratuïtament-, ni dedicar-hi més mals de caps. Quan el domino caigui prefereixo estar en la posició central -com a la imatge- i no ser arrossegat per la incompetència aliena. I ja està, no vull parlar més d'aquest tema. La societat és com és -així ho hem permès- i tenim el que ens mereixem.
Durant aquests darrers dies, en les poques estones de buides que m'han quedat, he rellegit un llibre que em sembla meravellós: La muntanya màgica, del Thomas Mann. Ja he perdut el compte de les vegades que l'he llegit. Aquest llibre i El guardian entre el centeno, del JD Salinger -juntament amb alguna coseta del Charles Bukowski-, formen part important del meu ideal literari. Potser m'agraden els personatges patidors, envoltats de misèries i degradació moral, darrer rastre i vestigi del que va ser l'ésser humà.
Fa una estona pensava en com encarar la propera setmana i he arribat a una conclusió fatal (però carregada de lògica i raó): vull ser -seré- la fitxa del mig.

diumenge, 2 de desembre de 2012

L'HORA DEL PATI (PARÈNTESIS)

A vegades és convenient fer parèntesis. Deixar que la vida transcorri lànguidament, com si la cosa no anés amb nosaltres, com si les preocupacions no fossin pròpies i com si tot plegat formés part d'un món aliè que observem des de la distància, sense intervenir-hi.
Des de fa uns dies, visc en un parèntesis. Tot plegat, això tampoc té solució! Ja ho deia un gran savi: Si té solució, perquè et preocupes? Si no té solució, perquè et preocupes? Al final, val més deixar que la força del destí ens arrossegui i deixi que tot passi quan hagi de passar i com hagi de passar. Intentar forçar les coses és del tot inoperant i inconvenient. 
Assisteixo -escèptic, impassible i impertèrrit- a la desintegració de la societat tal com la coneixem. No sé si em sap greu o no. Només sé que la situació s'agreuja per moments i que les mitges solucions no solucionen res. Aquesta vegada el nou any no portarà esperança, només confirmació del declivi i obrirà les portes a moviments convulsos. 
Ahir al vespre contrastava aquesta sensació amb un parell d'amics amb els que vaig anar a sopar -res, unes taules de patés i formatges, amb uns gotets de vi- i estaven molt d'acord amb aquesta apreciació meva. Comparàvem aquesta situació amb altres situacions viscudes en altres llocs i en altres moments: salvades les peculiaritats culturals, són idèntiques! 
Ho deixo, ara ja s'ha acabat l'hora del pati. Ara toca continuar amb els relats. Durant el mes de desembre acaben molts terminis de presentació d'originals a concursos i tinc un agenda força atapeïda. Ara continuaré amb un que es diu Eteris.  Potser sí que tot és eteri i canviant...