dimecres, 24 d’abril de 2013

PLAERS SUBSTITUTORIS

Fa escassos minuts he arribat a casa i el primer que he fet ha estat atacar furtivament una cassola de mandonguilles. Són la meva perdició! Tots tenim alguna perdició, alguna cosa que ens fa perdre el sentit i que ens resulta incompatible amb el raciocini. 
Quin meravellós dia! El dia d'avui ha estat tot un plaer. Francament, no entenc com n'hi ha que es conformen amb plaers substitutoris d'allò que és el seu veritable objecte de desig. Bé, potser sí que -finalment i per tansemenfotisme- ho entenc. Mira que ho he advertit vegades: amagar la frustració sota una falsa autoritat -no n'hi ha prou amb pensar que se'n té; cal saber-la tenir- és contraproduent i, a la llarga -en alguns casos a la curta- és el primer pas cap el precipici. Tot depèn de què tingui a perdre l'altre: si no té res a perdre, has begut oli!
Quan tornava cap a casa, llegia l'esborrany d'un nou relat: m'ha vingut al cap mentre dinava i no he pogut fer altre cosa que prendre quatre apunts bàsics i inconcrets, eteris però suficients. Tot plegat, pot ser que acabi a la paperera o a la pila dels "En construcció" que habita el costat esquerre de la meva taula del despatx de casa. Aquestes coses no se saben mai: s'ha de començar a escriure i, quan portes un parell de pàgines, ja saps si cal continuar o deixar que les idees madurin. 
Ho sento, voldria escriure més... però encara tinc a la boca el regust de les mandonguilles i, aquí i ara, aquest és meu plaer present i immediat!!!

diumenge, 21 d’abril de 2013

TEMPS DE LLIBERTAT

Miro un programa en una cadena -fins ara desconeguda- del TDT. En un programa refregit, segurament repetit mil vegades, parlen de llibertat, de cadenes i de nous horitzons. Tinc la sensació d'estar a un programa de debat, d'aquells que feien a finals dels 70 -d'aquella època en van dir Transició- i que semblaven servir per buscar complicitats en la població. Francament, no em desperta cap interès i acabo canviant de cadena (finalment, apago la TV).
Llibertat? De veritat algú es pensa lliure? No dic a temps parcial o amb més o menys intensitat. Vull dir plenament lliure. Jo crec haver assolit grans quotes de llibertat però, tot i així, molt poques vegades he experimentat la sensació de llibertat absoluta. Potser alguna vegada, enmig del no res, en la soledat més absoluta i sense res que fer o pensar... m'he sentit lliure! 
Des de fa dies, tinc sentiments contradictoris -bé, ja fa anys que els tinc, però ara s'han aguditzat- sobre persones i coses. Intento discernir entre allò que voldria fer i allò que podria fer -al final, tot és possible i només cal assumir més o menys risc- i traspasso la línia divisòria amb facilitat. Només tinc ganes de viure tranquil, sense cap tipus de merder innecessari. Passar, tan depresa com pugui, les hores obligatòries i recrear-me en les hores lliures i plaents. Sembla com si m'haguessin furtat part del meu esperit o com si haguessin mort part de la meva ànima. Per sort, puc viure sense aquestes parts malmeses.
Aquest cap de setmana he descobert un llibre del David Grossman que tenia en un racó: Caigut fora del temps. Recomanable, malgrat és una mica estrany -potser d'aquí li ve el seu atractiu- i els diàlegs estan més enllà del surrealisme. Considero aquest text una aposta valenta de l'autor. 
La resta? La resta -des del meu voluntari, selectiu i parcial retir (que no renúncia)- no té importància. Som temps i no vull consumir-me en coses impròpies (tampoc en alienes) i fútils.
Un regalet.

dissabte, 20 d’abril de 2013

EL "GIRI" DEL RONIN.

La concubina Rino entrà per la porta i amb gest altiu -que amagava un esperit poruc- digué a Kenshi, el Ronin:
- El meu senyor Hayate diu que ja no precisa el vostre servei. Heu de marxar. La vostra presència li crea malestar.
Kenshi, parlà a la concubina -malgrat considerà un insult que fos ella la missatgera- com si parlés al seu senyor -d'ell eren les paraules- i, reverencialment, capcot, amb el cos replegat i la mà estesa, respongué:
- Agraeixo al senyor Hayate l'alliberament que m'atorga. Durant molt de temps, he lluitat amb un braç lligat a l'esquena, pensant en defensar i no perjudicar el meu senyor. Alliberant-me del meu "giri", em retorna el meu autèntic esperit i la potestat de llogar la meva espasa a qui vulgui... Fins i tot a mi mateix!
La concubina Rino marxà i li transmeté la resposta del Ronin al seu senyor. Aquest, reflexionà i s'adonà de l'error que havia comés: alliberant Kenshi del seu "giri", l'alliberava de la seva fidelitat i podia, fins i tot, matar-lo per compte d'un altre senyor o per la simple voluntat del propi Ronin. Poc temps després, per altres motius vergonyosos, el senyor Hayate s'administrà el seppuku. Fou aquell Ronin qui tingué el privilegi de decapitar-lo...
Bé, bàsicament aquesta és la idea d'un relat oriental (avui, després de la migdiada, m'ha vingut així al cap). Queda molt per fer i per escriure, però l'esperit és aquest. Per cert, la foto és autèntica i pertany a un seppuku de principis del segle XX.

divendres, 19 d’abril de 2013

I UNS TAQUETS DE PERNIL!

El cel de plom augura pluja i no les tinc totes, però no m'he pogut resistir a relaxar-me una mica, tallar uns tacs de pernil, obrir un bon vi i, mentre gaudeixo de tan màgica combinació gastronòmica, escoltar una mica de Rammstein i Metallica. Sóc sota la prunera i veig a venir que, en qualsevol moment, em mullaré.
Fa una estona ha esdevingut el meu darrer acte bonista i -molts ho podríem interpretar així- noble (també, com molts altres, anònim o no publicitat). No vol dir que sigui el darrer de la meva vida, però sobre un tema determinat, sí. Ja està, ara ja em sento lliure i puc respondre sense tenir un braç lligat a l'esquena. Sempre s'ha de valorar què pot perdre cadascú i actuar en conseqüència. Jo, ja no tinc res a perdre; només tinc a guanyar!
Parlant d'altres coses, la vida és dura però curiosa i gratificant. A vegades, allò que has imaginat mil vegades, pel que t'has estat preparant, acaba succeint. És en aquest moment quan dónes per ben fet tot allò que has recopilat i et reconforta tenir mitja dotzena d'asos a la màniga. Leonard Cohen em reconforta i em recorda com en són d'efímeres les coses. Sí, tot té un principi i un final. El final és inevitable i potser el més important és com esdevé aquest final. El que més em desagrada -les trobo patètiques, denigrants i indignes- són les escenificacions porugues i justificadores. La tragicòmica senda vital...
Tranquil·litat. Sí, tranquil·litat, serenor i capacitat -no tothom la té contrastada- d'aguantar i esperar, pacientment, el moment oportú o l'evolució natural -i inevitable- de les coses. Torna a sonar Leonard Cohen i torno a omplir-me la copa de vi. Un glop i un taquet de pernil van coll avall. Caldria preguntar-se què s'espera de mi? Hahahahahaha!!!! A hores d'ara m'importa ben poc què pugui esperar ningú de mi!!!!! Qui hi ha realment legitimitat a demanar-me explicacions? El realment important és què espero jo de mi -la meva consciència és el meu únic (i més terrible) jutge- i què estic disposat a fer per aconseguir-ho; fins quin punt estic disposat a sacrificar-me i quines són les meves renúncies acceptables (tot té una renúncia).
Sempre he pensat que una de les coses més importants és tenir la capacitat de prendre decisions i ser conseqüent: no canviar les regles a mitja partida, depenent d'on bufa el vent, dels interessos del moment o de les pors que ens embarguen. Una cosa que he descobert és que traslladar la responsabilitat dels problemes a altres -fent-los responsables, de manera irracional, de tots els nostres mals- o crear-ne de substitutoris no solucionen res. S'ha de tenir suficient valor per fer tres coses: afrontar el problemes, complir les promeses i satisfer els compromisos. El nivell de compliment d'això és el que ens defineix com persones i és un indicador del nivell de dignitat (sens dubte, n'hi ha molts més).
Continuaré amb el pernil i el vinet. Tot plegat són quatre dies i aquest post m'ha donat un parell d'idees força reeixides. No sé si les plasmaré en format relat o en format epistolar. En tot cas, el primer és el primer -algú m'ho deia, matusserament i amb poc estil, aquesta setmana- i ara el primer és gaudir d'aquest moment, que mai retornarà...

diumenge, 14 d’abril de 2013

GANDULA I VERMUT

Avui -de forma temerària i sense cap remordiment- he inaugurat la temporada de gandula i vermut (bé, per les tardes tinc el cor dividit entre caipirinhes i mojitos). Tot plegat, què més es pot demanar? 
Ara que tot sembla abocat al desastre final -no parlo personalment- no hi pot haver millor posició per esperar el daltabaix que semi-tombat, prenent el solet -amb precaució, això sí- i amb un got a la mà. En aquests propers dies, potser -segurament- algú esperarà que jo ratifiqui -validi, doni fe, certifiqui... faci veure garses per perdius!- la quadratura del cercle. Francament, ja no estic per la labor de llepar la mà que intenta bufetejar-me i ofendre'm cada vegada que li ve de gust o li convé (oi que queda força literari i cavalleresc? Bé, una cosa semblant).
Escolto Pavarotti i la Callas, aquí a la gandula, mentre contesto correus d'aniversari i observo la prunera, que encara ofereix aquesta visió d'estar parcialment coberta de flors i també de prunes minúscules. Em poso en la pell del personatge i tinc clar què faria jo en el seu lloc. Per sort, jo no sóc el personatge ni m'he d'enfrontar a aquest tipus de decisions. Apunto un parell d'idees en una llibreta. Les rescataré d'aquí un temps, per acabar qualsevol relat inversemblant que es resisteixi a un final més o menys reeixit.
Penso en la darrera història -encara inconclusa i inacabada- i se m'escapa un somriure: m'imagino un dels personatges secundaris -cosí-germà del Ieti i amb arrels familiars a Puerto Urraco. Primitiu, com el va qualificar un amic meu- arrancant-los el cap als dos protagonistes. Potser és una trama una mica agosarada, un xic inusual, però no descartable (bé... fins i tot molt probable!). I un scrache als dos protagonistes, de la forma més inesperada i compromesa? Això sí que seria impressionant!!! Ara sembla que tinc especial debilitat per les històries amb contingut més o menys gore. Potser m'estic tornant massa recargolat.
Decidit: avui, primer mojito de la temporada! Un o altre enterrarà a l'últim i no vull ser jo qui ho faci! S'aproximen dies interessants i cal estar preparat per tot... fins i tot pels cosins-germans del Ieti!!!!
Mentre em preparo el meu reconstituent, poso una mica de Mike Oldfield i em deixo anar... amb l'himne d'aquest bloc!!!

dimecres, 10 d’abril de 2013

CERVELL DE VACANCES

Penso que ara és un bon moment per enviar el meu cervell de vacances. Val, ja sé que algun/a enginyós/a dirà: Sempre el tens de vacances. D'acord, molt ben dit, gràcies, ja ho sabia, us heu quedat tranquils i a gust? Doncs au, ja podeu sentir-vos realitzats amb aquesta nova demostració d'indigència intel·lectual!
Com deia, el meu cervell està força cansat i no té ganes de fer més esforços gratuïts. A tomar fanta! -que dirien a l'anunci. A prendre pel cul! -que dic jo (bé, suposo que alguns/es ja ho fan i amb força plaer i fruïció. Res a dir!). He decidit veure la vida des d'un altre angle: l'angle de l'esceptic, conscient i sabedor de magnitud de la tragèdia que s'acosta. Aquesta és una posició ben fàcil: només es tracta de relativitzar les coses i ser feliç. I que n'és de saludable ser feliç!!! Veure com Roma crema des d'alguna de les colines que la rodegen; observar com el foc purificador regenera allò que havia esdevingut corrupte i fora de tot sentit; sentir com els bàrbars -primitius, em deien aquest migdia- entren a Roma -cremada i caòtica- i arrasen amb tot el que troben, talment fossin la darrera esperança de la civilització clàssica. Sí, tot plegat és simbòlic i no voldria que ningú prengués mal, però ja n'estic fart de Calígules que nomenen senadors a cavalls. De fet, és millor fer l'estàtua i deixar que vinguin temps millors. Està demostrat que les estàtues sempre han sobreviscut als seus creadors.
Quines voltes que dóna la vida i què fotut està el tema!!! 

diumenge, 7 d’abril de 2013

ORIGENS I FINALS

Llegeixo els nous capítols d'una ficció que està escrivint una amiga. Cada setmana m'envia el que ha escrit i jo li afegeixo apunts surrealistes per tal que ella els desenvolupi o descarti. Escric, doncs, sobre escrits d'altres. Passa el temps lentament i no tinc ganes que arribi el maleït Monday. Francament, no tinc cap motiu per llevar-me d'hora i continuar amb aquesta rutina diabòlica.
Per sort, demà farà solet i ja començarà a ser agradable fer passejades. Cal aprofitar aquests dies de bonança i deixar-se portar. Tinc les mans clivellades de treballar a l'hort, però el plaer de veure la terra desvetllar-se ho compensa tot. De fet, aquestes són les coses que ara m'importen. La resta només estan allà, venen, passen i desapareixen. Tot plegat tampoc tenen cap lògica i de la mateixa manera que arriben, marxen.  
Tot té un origen i un final. Només cal que el trànsit entre un i altre sigui el més gratificant possible. Sí, ja ho sé: no sempre és -ni pot ser- així, però almenys cal fer que sigui el menys desagradable possible. Tinc la sensació que aquesta propera setmana algú tindrà la "necessitat" de parlar amb mi. No sé si ho farà o no, però sé que existirà la necessitat de fer-ho. Fins i tot m'atreviria a dir de quin tema voldria fer-ho... Bé, que sigui el que hagi de ser: la "necessitat" no és meva!
Continuo escrivint petits relats per encàrrec. Res transcendental, però sí que és gratificant. Aquesta setmana no m'havien "suggerit" cap tema i he pogut escriure sobre el sexe dels àngels i sobre la innoble decadència del l'ésser humà (banyes i pors, promeses i mentides). M'agraden els relats amb una mica de "marro". Tot plegat, no fan altra cosa que reflectir la simple realitat. 
Ho deixo. Vaig a fer un most i a ordenar quatre apunts que he pres aquesta tarda, tot prenent una cervesa, quan he acabat a l'hort. Tinc la tranquil·litat dels que saben quan passaran les coses i no m'agradaria patir l'eterna incertesa dels que viuen pendents, sabent que passaran però sense saber quan.

dissabte, 6 d’abril de 2013

FENT (PASSANT EL) TEMPS.

Faig una parada en el camí per alleugerir pes. Moltes vegades, parlar de les coses serveix per alleugerir-ne la feixuga càrrega. El problema és tenir coses de les quals -encara- no puc -vull- parlar-ne.
Passen els dies i moltes coses ja no tenen interès. Només les converses furtives tenen algun punt del tot surrealista que em provoca un somriure. És el somriure d'aquell que pensa: "Jo ja ho sabia. Ja ho havia dit". Francament, hi ha coses que no em provoquen cap plaer. Ans al contrari, penso que totes les coses -bones i dolentes- són caselles de la ruleta vital i que s'ha d'acceptar on cau la boleta. No cal magnificar ni els èxits ni els fracassos: en la justa mesura està l'encert.
Tinc la resignació -el tantsemenfotisme- del que sap que només hi pot haver un final i que només és un tema de temps arribar-hi. Trobar el moment oportú  -per sorpresa, sense un avís evident- és el que marcarà el final de tot plegat. De moment, només cal esperar, en calma. 
Estic fent un nou relat (tipus faula). El protagonista i uns acompanyants estan en una pedra, al mig del riu, i veuen com puja el nivell de l'aigua. Alguns dels seus acompanyants, preses del pànic i patint per mullar-se, salten a una altra pedra, creient que allà no els tocarà l'aigua. L'aigua continua pujant, però en el seu nivell màxim mai arriba a ofegar al protagonista. La nova pedra dels seus antics acompanyants esdevé un lloc perillós i més baix que la pedra del protagonista. Per la seva situació, fa que el nivell de l'aigua sigui més alt. Ara, el protagonista ja ha passat el pitjor de la riuada i només pot esperar que el nivell de l'aigua es mantingui o baixi. A vegades, canviar de pedra a mitja riuada només serveix per empitjorar la situació! El pitjor és que la pròpia riuada t'impedeix tornar a la pedra d'origen. Res, un petit exercici...
Tinc unes ganes brutals de que la propera setmana comencin a pujar les temperatures i de poder passejar i prendre el solet!

dilluns, 1 d’abril de 2013

GROTESC I ARABESC

Aquest cap de setmana llarg, m'he dedicat a preparar-me pel retorn -és com un post-part- i m'he rellegit un llibre de l'Edgard Alan Poe: Contes del grotesc i de l'arabesc. No, no és una contradicció gaudir del cap de setmana, tot dedicant-lo a preparar el retorn. En tot cas, és un exercici força saludable i convenient. Retornar amb unes certes garanties, en segon quines cases de barrets, sempre és recomanable.
Quan les coses van mal dades -hi van, hi van!- sembla que tot es compliqui i es confabuli en contra. Res millor que estar preparat! Quan sembla que tot deixa de funcionar i el personal es torna boig per nimietats, trobant del tot inexplicables i inexcusables situacions perfectament explicables i excusables -si saps de què estàs parlant, clar!-, només es pot fer una cosa: deixar que els intel·ligents portin la iniciativa i esperar que es trenquin les banyes contra la paret (a ser possible sense fer gaire soroll i embrutant el menys possible).  
Quan tot entra en crisi, les coses més nímies esdevenen autèntics reptes i tot plegat es converteix en grotesc i arabesc. La situació més senzilla degenera fins assolir unes proporcions i característiques grotesques i injustificadament complicades. D'altra banda els canvis de direcció, erràtics i desesperats, només són una mostra de la manca de criteri i de seguretat en allò que es fa. Ara només queda -puc, per descart al·liè i involuntari- assistir al lamentable espectacle dels que mai han tingut la necessitat de fer possible allò que era -semblava- impossible. Doncs endavant: ja poden començar! Jo m'ho miraré des de la distància, intentant no prendre mal i buscant les set diferències amb el cambrot dels germans Marx...