DIARI DE L'EXORCISTA

SUDAT MIHI IN AETERNUM

2012-01-22T10:35:00.001+01:00

Que què he fet durant aquests quinze darrers dies? Doncs riure molt, molt i molt! Passar-m'ho molt bé i assistir a lamentables espectacles de la natura humana. Sembla que he traspassat el llindar de la indignació i ara ja només em provoca hilaritat.

M'explico: una primera setmana de vacances, a la neu, amb gent ferma, que no es deixaria ni mirar malament i després una setmana de contrapunt. És a dir, el Ying i el Yang, la nit i el dia... Bé, tampoc em vull estendre massa en aspectes que formen part de la misèria existencial d'alguns humans i que fa intuir una deriva molt perillosa de l'espècie.

Hauria d'estar escrivint altres coses però, intuint el que pot passar aquesta propera setmana, no m'he pogut resistir a fer una predicció d'anormalitats, rucades i actes diversos (com aquell que prediu el temps).

Bé, primer m'agradaria fer esment d'aquells que volen fer passar bou per bèstia grossa -nihil nove sub sole- i fan servir l'expressió "donar la cara" (reservada a aquells que volen explicar una decisió pròpia) confonent-la amb "ensenyar la cara" (pròpia d'aquells que volen fer veure que tenen algun poder de decisió i només es volen deixar veure, sense aportar res més que la seva pròpia -improductiva i gratuïta- presència), tot provocant l'acció de "girar la cara" (en el sentit de menystenir a d'altres que són els lluiten el dia a dia, sacrificant la immediatesa i la simultaneïtat, en arres al seu protagonisme impostat i fictici). Només en faré esment, prou pena han de tenir en auto-enganyar-se, pensant que la resta de la humanitat es creu el seu discurs i no els veu a venir d'una hora lluny. Un venedor d'ungüents "miraculosos" mai ha de repetir poble en la seva ruta mentidera i aquests venedors ja ha repetit moltes vegades el mateix poble!

Aquesta propera setmana també puc recuperar costums d'altres temps -més productives i definitives que aquests jocs hipòcrites i impostats que algú voldria que jugués- i pot ser que faci honor al meu pseudònim a la xarxa, tot traient-li el "diable del cos" a algun anormal que pretengui en alguna reunió social tocar-me els ous, en un intent impossible -amb la pseudovalentia que dóna l'empara de la multitud- de semblar intel·ligent i amb restes de dignitat.

Saber on està el final del camí té aquestes coses: l'animus iocandi t'acompanya durant les darreres passes, no estàs per la labor de dir coses contràries a les que penses (a vegades amb bona intenció però erròniament, ho reconec) i ja no compres "motos" a venedors sense escrúpols que -per una limitada inventiva i una reduïda capacitat cognitiva- es repeteixen més que l'all.

Ho deixo, vaig a escriure una estona. Ja s'acosta final de mes i he de lliurar uns encàrrecs.

PRIMUM VIVERE, DEINDE PHILOSOPHARI

2012-01-08T11:28:00.001+01:00

Sí, senyors, sembla haver arribat el moment de deixar-se de gilipollades -expressades a través de filosofades barates i lliçons de moral extemporànies - i dedicar-se a viure a cos de rei el poc temps que s'augura que ens queda. És a dir: rebentem-ho tot i merda pel qui quedi!

Mai m'hauria imaginat que acabaria aconsellant això però, ben mirat, és el que ens queda. Ara ja és segur que això s'enfonsa i no hi ha marxa enrere. Ja ho deia un amic meu fa anys: "La vida és com una partida d'escacs i si t'equivoques en un moviment crucial es necessari donar per perduda la partida. La llàstima és que de vida no en pots començar cap de nova". Poc després de la nostra conversa, va decidir donar per finalitzada la seva "partida".

Ja fa dies que tinc aquesta estranya impressió de ser enganyat -fet que neutralitza el propi engany, per burd i evident-; d'estar enmig d'una situació sense ser-ne plenament conscient -o voluntàriament inconscient- però sabent que existeix; de saber que la gravetat de la situació i la magnitud de la tragèdia és tan gran que ningú s'atreveix a expressar-la amb la cruesa i claredat que es mereix. Suposo que es tracta d'això: d'anar passant i gaudint dels darrers moments plaents que ens proporciona la vida; d'arrancar-li al món el seu darrer suc vital; d'intentar no ser conscient d'allò que podria finiquitar qualsevol intent de ser -efímerament- feliç.

De moment, ho deixo aquí. Cada dia ho veig més clar i no estic disposat a malbaratar en rucades existencials els darrers moments vivencials!

COMPTANT NÚVOLS

2012-01-07T11:55:00.001+01:00

Aquests dies de festa són una bona preparació per la meva activitat (inicialment) d'aquesta propera setmana: comptar núvols. No, no vull ser un èmul avançat de l'inefable Zetapé. Només és una actitud forçada (i acceptada, finalment, per reiteració).

Aquesta propera setmana aniré a la muntanya -com cada any- a fer unes sessions d'esquí i gaudiré d'uns quants dies de perllongament d'una tranquil·litat que considero fora de lloc i impostada. Francament, tampoc em deleixo per fer res en especial (ni en particular). Sempre he pensat que l'esforç que comporta cada activitat ha d'estar justificat per l'assumpció de plaer (íntima satisfacció, ja sigui física o existencial) o pel compliment d'una obligació (ja sigui formal o moral). Darrerament, la conjunció de les circumstàncies i de les actituds no em permeten dir que tingui cap deute o obligació pendent. Bé, potser sí que en tinc de deutes o obligacions pendents, però en tot cas és amb mi mateix i amb el meu propi benestar.

Aquest matí he començat a reformar uns quants relats. Gener no és gaire bon mes pels premis literaris, però comencen a sortir les convocatòries amb termini de presentació a finals de març o a l'abril -Sant Jordi- i no es poden deixar de banda. Escriure aquests posts és una manera de fer un parèntesi i un descans. També he aprofitat per netejar una ploma estilogràfica que vaig trobar i comprar en un antiquari que tenia parada en una fira -crec que- setmanal. Segons he calculat, ha de ser de finals dels anys 30 o principis dels anys 40 del segle passat. El mecanisme de l'èmbol de succió del diposit funciona prou bé i he pogut comprovar que no té pèrdues. Ja veurem si li caldrà algun altre tipus de manteniment o restauració.

Dilluns serà un dia curiós -serà un ser i no ser-hi- però que marcarà una acció-reacció prou significativa i duradora, atenent a les circumstàncies i actituds (estic esperant un gest, un moviment). Tot plegat, els núvols van passant i no em vull perdre el plaer de comptar-los en un exercici de serenor extrema que, sens dubte -i atès que diuen que el món s'acaba-, em proporcionarà més satisfacció que altres (pseudo)obligacions.

Vaig a continuar amb les meves néures i amb la meva constant persecució de la quadratura del cercle (és una manera de dir-ho i el que deuen pensar alguns), activitats que em resulten d'allò més interessants i que em proporcionen aquell punt de gosadia, de coratge i d'independència que alguns voldrien tenir -com el personatge d'un relat en el que ara estic treballant- però que mai aconseguiran per una por irracional -a vegades penso que interioritzada i considerada normal- que els impedeix aixecar el cap i veure que hi ha un horitzó més enllà del servilisme. Com dic al relat, potser la ignorància de l'existència d'aquest món fora de la seva cova -o potser la comoditat de qui té amo i no ha de decidir- és el que els fa esclaus de la seva pròpia misèria. Ja veurem com acabo el relat...

APATIA I REIS (L'OBSERVADOR IMPASSIBLE)

2012-01-06T13:26:00.000+01:00

Això d'espaiar més els meus posts em permet acumular despropòsits en el meu arxiu vital. Cada dia comprovo, amb una apatia creixent, com el vaixell s'enfonsa, com els pessebristes veuen perillar la seva menjadora i com tot plegat se'n va a norris (o potser tot el contrari). En un termini curt de temps ja no n'hi haurà prou amb amagar el cap sota l'ala i molts -que porten anys vivint de mirar cap un altre costat o venent bíblies a incautes- hauran de començar a prendre decisions amb més o menys encert i amb més o menys valentia i coratge. Tinc l'esperança -i una insana curiositat per veure de què i com viuen- que els firaires hagin de plegar la seva fireta (condemnada des del seu naixement al simple i pur fracàs per la seva incompetència i abús).

El que més curiositat em provoca és veure si els firaires seran capaços -quan vegin que el seu negoci es dirigeix a un inexorable fracàs- de fer alguna cosa més que posar-se al darrera d'una pancarta -amb lema consensuat, això sí- per defensar el seu modus vivendi, que jo considero del tot indefensable.

Durant aquests dies -primera setmana de l'any- també he tingut l'oportunitat de comprovar que allò que alguns -per interès. Jo mai ho he considerat així- havien convertit en sagrat, ja no és objecte de respecte i veneració. Només cal llegir El Jueves i ja sabreu de què parlo. És el que passa quan es basa el respecte en coses etèries, hereditàries i exemptes de valors terrenals. Quan, per amor convenient, es declina ser fidel a la tradició que constitueix l'eix vertebrador de la pròpia existència, passen aquestes coses. No es pot ser tradicional i modern alhora. O ets una cosa o una altra! És l'avantatja que tenim aquells que no volem ser ni una cosa ni l'altra: només volem ser com som, que no és poc!

Avui és dia de Reis i no m'han portat res -d'allò no material- del que els havia demanat: seny, valentia, autoritat, honradesa, honorabilitat ... i moltes més coses pels governants. Correspondència de valentia, coratge i sinceritat per algun amic. Més capacitat d'autocrítica per part meva. Més capacitat per passar d'allò -i d'algú- que hauria de fer molt de temps del que hauria de passar... i mil coses més. Només una satisfacció: el regal reial -lliurat a través de la meva progenitora- d'un detall simple, d'un ínfim valor material i d'incalculable valor sentimental. Un objecte del que jo en desconeixia l'existència i que té molts anys. Ha passat el temps i les coses comencen a posar-se en el seu lloc. No demano -seriosament- res més que seny i capacitat de sacrifici (de la segona, crec que no me'n falta). Aquestes dues coses, en els propers mesos i anys, seran molt necessàries.

Espero que tothom hagi tingut uns bons Reis!

...I UNA (FUGAÇ) MIRADA ENDAVANT

2012-01-01T10:45:00.001+01:00

Francament, avui no volia fer cap post. Avui, per mi, és un dia de recolliment, de record i de profunda reflexió. És un dia d'aquells en els que no tens ganes de fer res ni de veure o parlar amb ningú.

Aquest any que comença intueixo que serà un any de canvis molt profunds i radicals, tan individualment com col·lectivament. També serà un any convuls i marcat per la tensió. Les alegries del passat passaran factura i no tothom serà capaç de pagar-la. Espero equivocar-me -ho dic de tot cor- però auguro una gran fractura social i temps força difícils.

A nivell personal, poca cosa espero. Només continuar endavant, però amb canvis d'actitud. Altres maneres de viure la vida, altres prioritats, altres formes de gastar el meu crèdit vital. També veig un principi i un final -no per aquest ordre i sense saber com en seran de radicals- que recol·locarà moltes coses en el seu lloc i que portarà implícita la mort i el renaixement.

Segurament, el pessimisme és el que avui em toca sentir, però també m'agrada ser realista i això que he escrit és el que penso i el que veig a venir. Malgrat això, també he de dir que la capacitat de resistència i sofriment de l'ésser humà és molt més gran del que podríem pensar. Utilitzar aquest recurs marcarà la diferència entre l'èxit i el fracàs.

Mentre arriba tot això, només en resta desitjar a tothom un bon any 2012, tot esperant que els meus pensaments siguin erronis i que tot vagi com una seda.

UNA MIRADA ENRERE...

2011-12-31T11:24:00.003+01:00

Avui fa un any escrivia un post premonitori. Poques hores després d'escriure'l, es feia realitat. Sempre he tingut una capacitat de visió del futur força accentuada.

Avui és final de cicle, final d'any. Avui tocaria fer una espècie de mirada enrere i un anàlisis de tot allò que ha succeït durant aquest període. Realment, tampoc sé si cal o no cal, si toca o no toca... només sé si vull fer-ho o no.

L'any no va començar massa bé però va marcar un canvi de tendència, de vida, de costums i d'organització. També va significar -no em sap greu dir-ho- un alliberament. Quan una situació es torna irreversible i tots els protagonistes no fan altra cosa que incrementar permanentment el seu patiment, el millor és que aquesta situació s'acabi.

Aquest canvi, ha provocat altres canvis. Han sigut canvis menors, no tant radicals, però que m'han fet veure la vida des d'una altra perspectiva diferent. De fet, mirant enrere i valorant tots aquests canvis en el seu conjunt, crec que m'han preparat per iniciar un nou camí. Un dels indicadors més significatius del canvi és que el meu interès ara es concentra en el dia a dia -sabedor que tot és, sobtadament, finit- i obvia -relativament- el futur.

Moltes vegades -cada vegada amb més profusió- deixo que les coses esdevinguin per elles mateixes, sense intervenir-hi, deixant que sigui l'onatge de la vida qui m'acosti o m'allunyi les persones i les coses. Ja han deixat de preocupar-me coses sense cap sentit pràctic i sense cap contribució a la meva felicitat. Ha passat alguna cosa per fer aquest canvi -només és l'inici- de prioritats? No res! Bé, sí: potser ara sóc més feliç.

Aquest any a sigut un període de provatures de diversos tipus: de força, de fidelitats, de fiabilitat... propis i aliens! També ha sigut -com a conseqüència d'aquestes provatures- un any de sorpreses, de decepcions, d'alegries i de desenganys. Ara, ja estic preparat per encarar el futur pròxim en unes condicions més favorables i en una posició més forta -malgrat pugui semblar el contrari- per parar i retornar-li els cops a una vida que podria ser més senzilla.

En resum: un any trist -amb moments alegres, això sí-, però profitós.

Demà comença un nou any. Fer propòsits? Potser sí que faré un post amb propòsits. D'altra banda, si he aprés alguna cosa és que les coses venen com venen, malgrat els nostres propòsits. És la vida, el destí marcat per cadascú qui governa i decideix quin és el camí pel que transitarem. Nosaltres només podem prendre petites decisions -moltes vegades, ignorants de la seva transcendència intrínseca- que ens fan semblar amos de la nostra existència. Mentida, tot mentida!!!!

En tot cas, que tots plegats gaudiu del 2012!

NADAL

2011-12-25T10:39:00.002+01:00

Com cada any, sento remor a la cuina. El dinar ja s'està fent i, francament, si jo escric aquestes línies és per no estar pel mig, molestant.

Si tinc alguna cosa clara -a diferència d'altres- és que mai t'has de ficar pel mig quan algú està fent alguna cosa. Has de deixar que faci el que consideri que ha de fer i com consideri que ho ha de fer. Si vol ajuda, ja la demanarà. Fer-ho d'una altra manera és posar en dubte la seva voluntat i capacitat.

Seré breu: Bon Nadal a tothom!!!!

PS: Avui també serem tres.

PRENADAL

2011-12-24T12:43:00.001+01:00

“El guerrillero tendrá el espíritu legionario,

la arrogancia paracaidista y el valor y

el coraje de la mejor infantería del mundo”.

50è aniversari de la creació de les COE,s

No sé si aquests dies estaré d'humor per escriure i m'avanço. Primer, vull desitjar unes bones festes a tothom i un bon any 2012, no fos cas que em perdés en camins i reflexions estranyes i no recordés fer-ho.

En segon lloc, un record per a tots aquells que hem patit i gaudit junts del privilegi -el dret, guanyat amb molt sacrifici- de portar una boina verda. Per sort, aquests sempre hi són i no cal demanar-los res: sempre s'ofereixen sincerament.
A vegades, sento la necessitat d'allunyar-me de tot plegat, de no sentir les emocions que tothom està obligat a sentir en determinades dates. En aquest sentit, sempre he anat per lliure i he experimentat les emocions i sentiments propis i mai m'he deixar influir per allò que és comú i correcte.
Aquests dies tinc la sensació d'estar en el preàmbul -el record té aquestes coses- d'una pèrdua. Salvant les distàncies jo visc ara el propi Via Crucis. El temps ha passat, però el retorn d'aquestes dates prèvies, fa que no estigui de gaires punyetes -cosa que tampoc m'és aliena o estranya- i que la meva capacitat per aguantar bajanades minvi fins a fer-se pràcticament nul·la.
Tot plegat, només desperta en mi un fàstic indescriptible i em fa conscient d'un futur que no m'ofereix gaires opcions. Potser en altres circumstàncies, sense ningú més, ja faria estona que tot s'hauria acabat. Si tinc una cosa positiva en la que basar la meva continuïtat és que mai he patit per mi. Per sort o per desgràcia, sempre pateixo més per aquelles persones que m'estimo que no per mi. Jo sé que sóc prescindible i efímer. Només es tracta de decidir quan prescindible i efímer sóc.
Ho deixo. Des del meu punt d'observació -com a l'imatge d'avui- recordo el meu passat, observo el meu present i intueixo el meu futur. Només cal decidir si tot plegat mereix un pas endavant o un pas enrere... Només això!

"COIOTS" DEL MÓN, UNIU-VOS!!!

2011-12-18T12:02:00.001+01:00

Avui, acabat d'arribar dels dominis de la Heidi i les cabretes, el més fàcil seria parlar de la Marató i desfer-me en alabances en relació a aquesta meravellosa iniciativa. No ho faré! Francament, penso que no cal i que el ressò d'aquest esdeveniment ja és, justament, prou conegut.

Aprofito l'ocasió per felicitar-li el sant a una aliada (tampoc cal dir allò que no és) en aquest front comú des del que ens ha tocat lluitar.

Ara el tema del dia: els "coiots", aquesta meravellosa raça de "gafes", inútils, mancats de gràcia i víctimes de la seva pròpia maquinació.

Des de petit, sempre van ser els meus dibuixos animats preferits. Veure la permanent lluita entre el Corre-camins i el pobre desgraciat del Coiot constituïa un plaer extraordinari. El més meravellós d'aquesta lluita era que no calia cap acció del Corre-camins. La pròpia inutilitat del Coiot era suficient per desfer els seus propis plans i maquinacions. Era una víctima de la seva pròpia ineficiència, inoperativitat i ineficàcia. No calia que ningú li voles mal, ell sol -essent com era- ja s'en feia prou de mal!

La vida m'ha fet conèixer diversos coiots. Només cal tenir paciència i deixar que ells mateixos s'autodestrueixen. Només cal anar amb compte i no deixar que barregin els seus afers amb els teus. Amb la "sort" que tenen, enfonsarien qualsevol projecte, fins i tot els de més èxit. La tècnica amb aquests elements és senzilla: apartar-se'n tant com puguis i veure com, inexorablement, repetixen una i una altra vegada les mateixes coses, caient en els mateixos errors. Són aquells que modifiquen el seu projecte fins a mil vegades una vegada ja l'han fet públic. Amb ells no funciona la successió natural de les coses i no planifiquen abans de fer-ho públic. Van esmenant les "cagades" al davant de tothom, posant en evidència la seva inseguretat, inexperiència i manca de perícia (també el seu desig irrefrenable de protagonisme). Tenen pressa per fer evident que el "genial projecte" l'han parit ells (moltes vegades són males còpies dels projectes d'altres) i no es paren a revisar allò que s'atribueixen abans de fer-li veure la llum. Fins a 19 vegades, en una setmana, he vist esmenar -en veure la seva inviabilitat pràctica- un projecte pel seu presumpte autor!

Bé, vaig el meu homenatge als coiots del món, aquells que ens fan riure amb els seus intents fallits de demostrar que són capaços de tirar endavant els projectes -innecessaris- que ells mateixos inicien -per fer veure que fan alguna cosa de profit- i que mai arribaran a bon port per haver nascut amb l'únic propòsit de fer semblar competent a algú que mai podrà ser-ho.

La vida és dura, és així i no podem fer-hi res. Actuar contra-natura i intentar fer passar bou per bestia grossa no té cap sentit. Al final, el temps posa a cadascú en el seu lloc i les "cagades" del passat passen factura (he dit factura?). La pàtina i la falsa impressió de competència no s'aguanta gaire temps si no es basa en el treball cert, ben fet i constant. Quan les sensacions es basen en "com es voldria que fossin les coses" i no en "com són realment les coses" els fracassos estan assegurats. Quan a això s'hi uneix una manca absoluta d'autoritat, de disciplina i d'assumpció de responsabilitat, caure a l'abisme és el menys greu que pot passar.

Per sort, he ingressat -malgrat no era la meva primera intenció- al club del "Ja s'ho faran!" i això dóna molta tranquil·litat, fins i tot un cert plaer!

AFIRMACIONS I DUBTES

2011-12-11T11:08:00.001+01:00

Des de fa molt de temps -anys- m'han fet tornar un escèptic del nucli dur. Darrerament, aquest escepticisme s'està aguditzant fins a extrems que jo ja considero no desitjables i que no fan més que desmotivar-me o fer que la meva resposta davant de respostes o afirmacions de simple compromís no pugui ser altre que "d'acord, gràcies".

Un exemple el tindré demà. Sé positivament, sense cap gènere de dubte, que una afirmació que em van fer divendres i que em van "vendre" -quines penques!- com un "favor", no es convertirà mai en realitat. Sé que, finalment, ningú complirà el seu compromís i que em tocarà -com sempre- anar esmenant tot allò que deriva d'aquest maleit culte a la bajanada i al compromís -submís i servil- fàcil i gratuït (és molt fàcil quan n'ha de respondre un altre). El més trist és poder comprovar com encara algú encara intenta "vendre" coses que mai ningú no compraria. Potser es pensa que la resta de la humanitat són retardats? Potser sap que està dient bajanades i li fa vergonya demostrar obertament la seva submissió i el mal dissimulat servilisme, malgrat s'omple la boca de constants reivindicacions de la seva pretesa "independència"? Potser divertit!!

Francament, ara estic en una etapa en la qual no vull -no ho necessito, no em cal, no tinc cap obligació- aguantar bajanades (per dir-ho fi). Contraresto aquesta profusió d'idees "genials" amb un esperit escèptic, irònic i una mica sarcàstic, tot mantenint-me a l'expectativa i gaudint del lamentable espectacle. El més graciós i grotesc és veure les diferents "versions" -al final, totes m'arriben- d'un mateix fet o tema. Segons l'interlocutor es canvia de versió i es desnaturalitza el fet, adaptant la realitat a les necessitats del moment o de l'interlocutor. Un prodigi de coherència i de dignitat!!!!

Avui és un dia especial i voldria fer esment d'aquest fet. Tampoc diré quin és el motiu de que sigui especial, però queda dit que ho és. Només diré una cosa: aquestes són les coses realment importants; les que formen part del món interior, del món afectiu, del món del sentiments reals, profunds i sincers. La resta no importa!

LA BOGERIA ANUAL (ENCARA PODEM!!!)

2011-12-08T19:42:00.000+01:00

Foto 1

Primer de tot, la meva felicitació a totes les Immes del món.
Com cada any, després de la nit de festa non stop -però molt non stop!- que ens permetem aquells que encara tenim com a referent per reunir-nos una festivitat concreta, ho hem tornat a fer!!!!!

Qualsevol dia, en sentireu a parlar i sortirà als diaris que un grup d'anormals de mitjana edat ha mort víctima de l'esforç combinat amb una ressaca de ca l'ample. Res a dir. Que arribi quan hagi d'arribar!!!

Com ja he relatat, en més d'una ocasió en aquest bloc, cada any ens reunim un grup d'amics, camarades, companys -com li vulgueu dir!- i ens marquem una festa d'aquelles que fan caure de cul. Després, a trenc d'alba -bé, una mica més tard- i sense haver dormit, ens traiem l'esmòquing, ens posem en calça curta i, com podem, suem tot l'alcohol ingerit.

Foto 2

La nostra destinació és l'ermita -les restes- que hi ha al turó de Sant Pere Màrtir, a Collserola (foto 1)

Des de fa uns anys, una antena corona el turó i ens serveix de referència per l'ascensió (foto 2)

Les cames pensen, els anys no perdonen però el fred de primera hora del matí ajuda a pujar. L'amor propi fa la resta.

Foto 3

En arribar al cim, uns altres companys que, per diversos motius, ja no poden fer l'ascensió en carrera, ens avituallen amb un bon vol de xocolata i amb xurros per reposar forces. A mig matí, la roba ja comença a sobrar i fem la baixada (foto 3) tot esperant arribar a la nostra destinació per tal de poder-nos dutxar i tornar a vestir-nos "per l'ocasió", no sense abans haver-nos guarit alguna "ferida de guerra" produïda durant la carrera.

La gresca continua fins ben entrada la tarda, amb dinar de germanor inclòs i una llarga sobretaula regalada amb abundants líquids esperitosos (i espirituals). Llavors, al capvespre, és el moment de mirar-nos les cares, fer-nos una abraçada i esperar que el proper any ens puguem tornar a reunir tots plegats. Cada any hi ha baixes, que recordem quan som a dalt del cim. Són baixes físiques, materials, corporals. Mai no hem tingut cap baixa en el record. Ara, completament exhaust, acabat d'arribar a casa, només em resta recordar allò que ens prometem cada any, dalt del turó, cridant-ho als quatre vents: Semper Fidelis!

DEMÀ (PREVISIONS FANTÀSTIQUES)

2011-12-06T18:53:00.001+01:00

No cal ser gaire intel·ligent ni tenir un accentuat sentit de l'anticipació per preveure què passarà demà. No, no us diré els números de la 6/49 o de la Bonoloto, però sí que puc augurar una jornada marcada per la feina -sí, demà penco-, però també per assistir a la construcció d'un nou episodi de la sèrie "Torna-hi: la fissura anal ja no em fa mal".

Estic emetent a veure fins a quin punt aquest serial esdevé un paradigma macarrònic o en una mala degeneració del cambrot del germans Marx. Ara, per sort, ja he entès que hi ha coses que no poden canviar i que l'estratègia dels personatges sempre és la mateixa: queixa i crítica -a vegades, fins i tot creïble-, període de silenci i plegament final als dictats més surrealistes. Promeses -vanes i ja increïbles, motiu de mofa i escarni- cara al públic, insistència i requeriment a mantenir postures que mai s'adopten o que s'abandonen al minut zero, formen part de l'estratègia d'aquests personatges còmics i grotescs. A tot això li afegim el voler mantenir una aura de dignitat impostada -que tothom sap perduda des de fa temps- i ja tenim una situació del tot esperpèntica que desperta hilaritat i, fins i tot, una certa pena. És a dir: deixo que m'enculin -a vegades, ho provoco- però no vull que sigui dit.

Aquesta situació -o successió d'escenes- només pot ser entesa des del punt de vista de l'observador/espectador que es situa per sobre de tot i dissecciona cada gest, cada moviment, cada conversa, cada trucada i que, ocasionalment -en un rampell ocasional de deliri-, opta per intervenir i provoca noves situacions i, el que és més interessant, noves reaccions dels personatges.

El que més m'emociona -i, a vegades, m'indigna- són els silencis clamorosos i covards d'alguns dels personatges d'aquesta sèrie. Sembla que, amb els silencis, intentin protegir-se d'un desenllaç inevitable. A vegades, veient algunes escenes, he pensat que només posen en pràctica allò de "qui dia passa, any empeny". En part, això no és veritat. Jo penso que la seva intenció només és passar el temps amb la vana esperança que el conflicte s'esvaeixi per sé. En tot cas, és molt cert que s'ha convertit en una comèdia d'embolics que em pot proporcionar molts moments de gaudi.

Acabo un parell de relats que he de lliurar abans del dia 15 de desembre, mentre escolto Simon & Garfunkel, alguna coseta de Pink Floid i, per acabar, l'esclat final amb l'Edith Piaf. Per sort, ara sembla que la cosa s'ha animat i ja tinc compromesos uns altres relats pel 19 i 31 de desembre, pel 15 i 31 de gener i pel 15 i 29 de febrer (2012 és any de traspàs). Per part meva, també ha passat aquella època en la que semblava que se m'havien acabat les idees i ara frueixo de la inspiració que em proporciona la vida que m'envolta -a curta, mitja o llarga distància-, una vegada passada pel sedàs de la distorsió i del canvi -inevitable i volgut- que transforma aquesta realitat en relats o apunts per futur relats.

Aquest proper any -com ha estat el final d'aquest- crec que serà molt fecund en situacions surrealistes i més pròpies de l'opera bufa que del món real. Una mostra d'un fet real per tal que veieu les possibilitats que m'ofereix la vida: En Duran i Lleida diu que "no votarà positivament en el debat d'investidura del Rajoy". Impressionant!!! No ho creieu així? Disseccionem la situació: Resulta que el Rajoy no el necessita per res al Duran i Lleida a Madrid. Segurament encara estarà rient -ell i tota la direcció del PP- d'aquesta sortida de catedràtic de l'inefable Duran. D'altra banda, CiU necessita -si no vol seguir, forçosament, la corda del Tripartit- els vots del PPC per tal tirar endavant els pressupostos del 2012 al Parlament de Catalunya. M'estic tornant boig o potser les coses no em quadren massa? Potser en Duran encara no ha entès que el PP a Madrid té majoria absoluta i que qui no en té al Parlament de Catalunya és CiU?

Ja m'ho pensava que el món s'ha tornat boig, però no sabia que, a més, s'havia tornat estúpid!!!

PASSEN ELS DIES

2011-12-04T19:51:00.001+01:00

Passen el dies, inexorablement, com si tinguessin pressa per arribar al final del calendari. Fa quatre dies érem a l'estiu i ja estem a les portes del Nadal.

Aquesta propera setmana és perduda. Tothom, malgrat la crisi, ha marxat o està a punt de fer-ho. Per sort, davant de tanta absència, podré -això espero- gaudir de tres dies laborables sense gaires sobresalts i amb l'esperança de poder fer alguna cosa de profit.

Un cop passada aquesta propera setmana ja només faltaran quinze dies pel Nadal i aquest any no estic per massa orgues. L'any passat, aquestes dates van tenir un colofó molt dolorós i vull viure aquests dies amb un especial recolliment, recordant, vivint intensament cada segon i recapitulant sobre tot el camí recorregut. No estic disposat a deixar-me imbuir per les imbecil·litats i capritxets de rigor. Aquest any, penso passar les festes tranquil i sense que cap imput aliè em destorbi d'allò que realment vull fer.

Potser el pas del temps ja m'hauria d'haver donat la suficient perspectiva per reconduir i reorganitzar la meva vida. Potser amb l'any nou moltes coses comencin a canviar. Potser sigui abans, tot depèn de com vegi que es succeeixen el esdeveniments i de fins a quin punt cregui que s'ha d'acabar tot plegat. Arriba un moment en el qual, malgrat el cos aguanta, l'ànima es cansa de rebre fuetades. Potser és això, potser només es tracta d'això...

IDEES GENIALS

2011-12-03T11:45:00.001+01:00

Hi ha una casta anomenada dels "Il·luminats" que, malgrat estar sempre a l'aguait per poder fer-nos partícips de les seves "idees genials", és en aquestes dures èpoques que ens ha tocar viure quan fan el seu agost i aprofiten per inventar-se les bajanades més surrealistes que us pugueu imaginar.

Durant aquests propers mesos -anys, m'atreviria a dir- serem testimonis de l'esperpent constant de presumptes "experts" que fan recomanacions a tort i a dret sobre temes que desconeixen i que no patiran les conseqüències de l'aplicació de les seves "solucions magistrals". Si us pareu a pensar en les idees d'aquests llumeneres, veureu que sempre s'arriba a la mateixa conclusió: estalviem un Euro i en dilapidem dos. Això sí, en la seva bogeria intenten arrossegar a tots aquells que troben pel camí o aquells que tenen la fatal desgràcia d'estar a prop seu.

Aquest aquelarre "creatiu" jo ja el vaig viure, en altres llocs i en altres temps. Malauradament, els invents d'aquests elements no van acabar bé. El primer error és intentar fer un totum revolutum sense discriminar allò que funciona i allò que és necessari canviar, tot seguint aquesta actitud suïcida de "fer alguna cosa, el que sigui, però que es vegi que es fa alguna cosa". Un altre problema són aquells que volen manar i no en saben, aspirant només -per un ego desmesurat però covard i servil, orfe de coneixement i de dignitat- a que es noti la seva actuació, malgrat sigui negativa.

Alguns, ja amb anterioritat a aquesta època, han fet del comportament anàrquic, del no afrontar els problemes i d'amagar el cap sota l'ala un estil de vida. Quan les coses van bé, això no és correcte però els seus efectes no es noten. Quan les coses van malament, aquest comportament només pot ser el preludi de la tragèdia. En èpoques d'economia de guerra -no ens enganyem, acabarem així- no hi ha lloc pels cagadubtes, per les dilacions innecessàries, per amagar les errades clamoroses, per anar fent el joc als ineficients, als incompetents... i per tot allò que no sigui una optimització total -a vegades, fins i tot brutal- de recursos per tal d'amortir al màxim els efectes de l'escassetat.

Per sort, mai he volgut pertànyer a la casta dels "Il·luminats". Com que ja els conec a ells, els seus comportaments i les seves conseqüències, i atès que ja hi ha qui té el -per mi dubtós- gust de fer aquest paper, el millor serà anar seguint -sense cap implicació, no fos que es pensessin que els vull robar algun moment de "glòria"-, tot veient com les seves "idees genials" es converteixen en "grans èxits", com els que, darrerament, m'han concedit el privilegi de contemplar.

Per sort, moltes de les coses que han de venir ja les he experimentat en la meva pròpia pell i n'he patit les conseqüències. L'experiència, en segons quines coses, suposa la diferència entre ser o no ser, entre resistir o no resistir, entre viure o morir. Mentrestant, optaré per ser un observador impassible i impàvid de la caiguda dels "llestos-eteris" i l'adveniment dels "pràctics-efectius". Potser la nostra societat és això el que necessita... potser sí!

EL PINYOLEG

2011-12-01T19:28:00.001+01:00

Mentre escric aquesta petita crònica de la meva vida, escolto una mica d'Umberto Tozzi. Avui li dedico aquest post a "La Niña del Exorcista", que ha tingut la gentilesa de requerir la meva amistat.

Després de dies de patiment estèril, d'empastillar-me com un foll i de recordar-me'n de tots i cadascun dels familiars d'aquells coneguts que més m'aprecio, he decidit anat a veure al pinyoleg, veí i amic. Ahir al vespre, quan ja havia tancat la consulta, el vaig trucar a casa -avantatges de ser veïns i amics- i vàrem quedar per aquesta tarda.

Bé, tampoc us donaré gaires detalls del seu diagnòstic -a més de dir-me que sóc un animal i que encara no sap com he pogut aguantar tant de dolor- però el cas és que m'he de prendre més pastilles durant dues setmanes més. Calmants i antibiòtics formaran part de la meva dieta fins que arribi la propera consulta. Es veu que tinc un queixal esberlat de dalt a baix i que aquesta fissura s'ha obert més. No us vull explicar el dolor que he sentit mentre m'aplicava -de viu en viu- un producte per eliminar la infecció.

Just en aquell moment, amb una llàgrima a punt de rodolar galta avall pel dolor, el mòbil ha començat a vibrar (sempre el poso en silenci en entrar al box). Com he pogut, he apartat la aquella mena de llençol que em cobria i, amb la boca coent-me, he intentat contestar. Res, massa tard! He connectat la bústia de veu i he pogut escoltar la -amb perdó- gilipollada més increïble que he sentit des de fa molt de temps. No, no la faré pública! Prefereixo que la vostra imaginació pugui imaginar la darrera gilipollada que us heu vist obligats a escoltar i la multipliqueu per mil. Quina llàstima que la llumenera que em trucava no es pugui multiplicar ell per zero!

Ara he iniciat el nou cicle dopant -almenys tindré moments de felicitat impostada i alienant- que em permetrà estar a un nivell prou digne i en correspondència a les mostres d'intel·ligència que rebo darrerament. Espero que arribi el cap de setmana, els tres ponts i l'altre cap de setmana. Més que esperar-ho, ho desitjo ferventment.

Bé, us deixo amb una petita fotesa de les TATU. Sempre em van agradar aquestes noies, malgrat la meva debilitat sempre ha estat l'Alizee.

DOLORS

2011-11-29T19:35:00.001+01:00

Sentir dolor és un fet que darrerament s'està convertint en habitual. Potser és culpa meva i només és una conseqüència més d'aquesta vida que porto. Sento dolor físic i també emocional.

Al dolor físic ja m'hi estic acostumant i tinc força delimitats els motius: un refredat i mal de queixal. Del dolor emocional voldria desempallegar-me'n -de fet, jo permeto que existeixi- però em sap greu fer-ho. Masoca? No... O potser sí! No cal patir per allò o per aquells que no volen o no es mereixen el teu dolor. Malgrat això, sóc patidor de mena i em costa ser aliè i no patir pel que veig que no va bé.

Aquests dies no estic per aguantar gaires burrades -normalment, tampoc- però sembla ser que un món sense burrades no donaria vida a aquells que en fan una professió. Què trist! I pensar que, per un moment, vaig pensar que encara quedava una guspira de dignitat en tot plegat! No, no en queda, ja no en queda ni rastre!

Ho deixo, començo a tancar temes i a deslliurar-me de tot allò que no és estrictament obligat. Tot plegat, ja no em proporciona cap satisfacció i només contribueix a augmentar el dolor mitjançant preocupacions que no són meves. Ja en tinc prou amb el meu de dolor i no em cal patir el dels altres. Que cadascú sigui feliç i que cadascú aguanti les seves frustracions. Que cadascú es busqui la vida i que cadascú s'obri camí sense esperar res més que allò que cal esperar!

AVUI TOCA POST

2011-11-28T19:08:00.001+01:00

Avui, com em deia en un correu una amiga meva, toca post. Durant el cap de setmana he estat poc actiu -conseqüències d'un refredat i un mal de queixal- i avui he volgut treure el nas en la blogosfera.

Res de nou sota la capa del sol: consells a amics que sé que mai seguiran, bones intencions sense resultats pràctics i tornem al principi. Bé, jo ja he complert i ja no hi puc fer res més!

Avui sembla que, després d'una reparadora migdiada, els meus mals remeten i em permeten treure el cap per veure com continua el món. Aquest matí -ho confesso- m'ha costat d'acabar. M'estic fent vell i ja no aguanto com anys enrere. Cap drama, només llei de vida.

Ara, hauria d'estar fent altres coses però no en tinc cap ganes. Francament, només tinc ganes de descansar i esperar que demà sigui millor dia que avui. Què més puc dir? Poca cosa més! Avui no estic per dir gaires coses. No tinc ganes de res. Per sort -com avui parlava amb una persona- s'aproximen dies d'òpera bufa, de sainet, d'auca... Dies divertits, sens dubte! Mentrestant, descanso i en guareixo. Avui tocava post -malgrat sigui breu i no massa reeixit- i aquí està.

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY!

2011-11-23T19:04:00.001+01:00

Avui ha sigut -almenys, fins ara- un dia espatarrant. Un d'aquells dies en els que penses que estàs somiant, d'aquells en el que els emprenyadors compulsius semblen haver-se extingit i en el que he rebut un parell de trucades que no han fet altra cosa que provocar-me la hilaritat més sentida.

Sí, amics, qui dia passa, any empeny. Quina frase més profunda i dotada s'una saviesa a prova de toca-ous. Descriu perfectament quin és el sentiment que m'anima i que em convida a afegir-me als "desapareguts" il·lustres, aquells dels que esperes que es manifestin i que no et beneeixen amb el privilegi de la seva resposta. Millor, no us càpiga cap dubte!

Atès que denoto una profunda displicència ambiental, crec que és millor unir-me a ella que no pas combatre-la. Tot plegat, un o altre enterrarà a l'últim i no cal fer-ne un drama de tot plegat. He de deixar lluny els dies de maldecaps gratuïts i conscienciar-me de que la vida són quatre dies. Total, demà passat ja és divendres i tinc coses més interessants per fer que anar al darrera de ningú. Deixo aquest privilegi als que hi tenen la mà trencada i n'han fet un hàbit, tot sigui dit, apreciat per alguns i menystingut - fins i tot escarnit- per d'altres.

Bé, ara queda fer un most per sopar -que ja s'està preparant- i gaudir de les quatre coses, simples però autèntiques, que realment m'interessen: escriure mentre em miro de reüll el futbol, anar llegint un llibre nou que vaig encetar ahir -Se busca una mujer, del Charles Bukowski- i que m'està enganxant, com totes les obres -fins i tot poesia- que he llegit d'aquest sensacional escriptor. Després d'això, a dormir! Dormo poques hores, unes cinc, però he decidit cuidar-me una mica més. Tot plegat, tampoc cal martiritzar el cos d'una forma gratuïta. No cal intentar batre cap rècord d'auto-puteig sense cap sentit i que només em proporciona mals rotllos.

Aquest matí -per alguns matinada (06.12 h)-, mentre anava a la feina, he engiponat uns fulls de paper amb aquell vell joc de Coses que valen la pena/Coses que me l'han de relliscar i m'he emportat una franca decepció. He arribat a la conclusió que estar fent allò, a aquelles hores, era una de les coses que me l'hauria de relliscar. Increible! En aquell moment he desxifrat l'enigma de si era primer l'ou o la gallina.

Vaig a sopar. Ja està fet i no voldria fer-lo esperar. Ja espero prou jo!

EL DIA DESPRÉS.

2011-11-21T19:16:00.001+01:00

El dia després d'Edvard Munch

Avui és el dia després de moltes coses: de la vergonyant derrota del PSOE, de la -de moment- prudent i conciliadora victòria del PP, de la victòria de CiU a Catalunya i de molts principis i finals de tot plegat.

Avui tinc la mateixa sensació que un dia de ressaca. Sense mal de cap, però amb aquell sentiment de -injustificada- culpabilitat. Tinc com una mena de sentiment contradictori. D'una banda, penso que era necessari que el partit que guanyés tingués una majoria absoluta prou àmplia per afrontar els reptes i problemes que tenim plantejats, sense poder esgrimir l'excusa de la "manca de suports". No, ja no li calen suports i, precisament, aquesta és l'altra banda de la vorera. Donar tant de poder és molt perillós i sempre porta conseqüències.

Espero que aquesta majoria absoluta no serveixi per retallar aspectes sense cap pes econòmic: la llengua, la cultura, etc. Entenc que, de moment, ja tindran prou distracció intentant recompondre el paisatge econòmic i no es ficaran amb altres temes.

*******************************************

Ho sento, he fet un descans per cruspir-me unes torrades amb una mica d'embotit. Res complicat, però de sabor exquisit. M'agrada gaudir de les coses senzilles, sense embolcalls espectaculars, sense res que no sigui imprescindible. Potser quedaria millor fer focs d'artifici i dir el que no és, però no he estat mai per aquesta labor. Avui he rebut una invitació a un acte de lliurament d'un premi literari en el que participo i no estaria malament guanyar-lo. Estic en dubte. Suposo que si ells veiessin que he de guanyar s'assegurarien la meva presència, però no és una carta certificada i no estic disposat a fer quilòmetres per res.

Ha arribat un moment en el que, en ocasions, no em presento per guanyar. Sóc una mica com el buscador de bolets al que no li agrada menjar-se'ls. Potser he descobert que el gust està en escriure i que guanyar els premis només són "accidents" que tenim a vegades. Crec que aquest és el camí. Puc estar equivocat, però és el que en penso.

També he rebut una invitació per "col·laborar voluntària i desinteressadament" en -per alguns- un magne esdeveniment. Francament, m'importa ben poc aquest esdeveniment i em remuguen les tripes en veure com els "palmeros" oficials corren a oferir-se (bé, s'ofereixen ells i penquen els altres, és clar). Quina poca vergonya i quina nul·la dignitat!

Bé, ho deixo. Encara em queda una mica -revisions i més revisions- per acabar un relat que he de presentar abans del dia 1 de desembre. Per sort, tinc una font inesgotable d'inspiració que cada dia m'ofereix l'oportunitat de fer un retrat costumista d'una societat decadent, plena de tipus singulars i grotescs que, per ells mateixos, ja es mereixen un relat o una auca.

NOMÉS GUANYEN ELLS.

2011-11-20T10:25:00.001+01:00

Avui és aquell dia en el que decidim qui volem que ens buidi les butxaques els propers quatre anys. També els legitimem per tal que puguin decidir assignar-se pagues vitalícies i privilegis que ens estan negats a la resta dels mortals.

Ho sento, no és una qüestió de negativitat, és una qüestió de realitat. Mireu on mireu (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, comunitats autònomes, estat, Europa...) i en la direcció que mireu (detra - centre - esquerra) sempre trobareu que la excepció sempre és el polític honrat que no s'aprofita del seu generós sou, del seu càrrec o de la seva privilegiada posició per tal de medrar eternament en el món de la política o per buscar-se la vida i guanyar-se un futur daurat com assessor d'alguna empresa. Curiosament, aquestes empreses els contracten sense que hi hagi cap circumstància professional (experiència, sapiència....) que justifiqui la seva contractació. Potser és una devolució de "favors"?

Aquesta nit assistirem, una vegada més, al lamentable espectacle de veure que "tots han guanyat". Sí, no ens enganyen, efectivament, els traeix el subconscient i ens diuen el que realment pensen: han guanyat, malgrat hagin tret més o menys diputats. Els elegits han entrat a formar part dels privilegiats, dels que tot ho poden i dels "intocables". Quantes vegades heu vist jutjar a un càrrec polític per corrupció o per gastar-se els diners del ciutadans d'una forma desaforada (només cal veure com estan els ajuntaments i les comunitats autònomes). Per quin motiu els membres del Tripartit ho han comparegut davant d'un jutge? Potser tots plegats són una casta en la que es tapen les vergonyes entre ells? Heu fet el compte de quants diners ens gastem en mantenir la "classe política", ja sigui local, autonòmica, estatal i europea? Feu-ho. Us sorprendreu!!!

Aquestes darreres setmanes estem veient que els països, quan estan amb l'aigua al coll, es deixen de tonteries, arraconen els polítics electes i formen governs de tecnòcrates recolzats per tècnic reconeguts. Conclusió: si per solucionar les coses cal deixar-se de burrades democràtiques i acaben posant-hi els més bons en cada matèria, per quin motiu no ho fem sempre i com a ciutadans no "contractem" als millors en cada matèria? No us penseu que els polítics tipus "Pajin" "Aido" i similars -sense ofici conegut- ens costin més barats que uns bons especialistes. Pel sou, prebendes i la paga vitalícia del senyor Zapatero i tota la troupe que l'acompanya, no hauríem trobat un economista amb cara i ulls que no ens portés a la situació actual? Al final, les polítiques econòmiques tampoc tenen tant marge i, si vas contra la tendència o contra les possibilitats reals (embrancant-te en projectes il·lusoris) només aconsegueixes arribar a la situació actual. Estirar més el braç que la màniga amb projectes populistes (Plan E, xec nadó, etc.), però que no solucionen res, causant una despesa desmesurada, té aquestes conseqüències.

Per quin motiu mantenim un parlament, si un partit té majoria absoluta? Deixem el govern i ja està. Hem de continuar pagant el sou i tota la parafernàlia (secretaris, assessors, etc) d'uns diputats que veuen la seva capacitat de decisió reduïda a zero? Per quin motiu no limitem el número de diputats i senadors al mínim imprescindible? Per quin motiu si un polític necessita un "assessor" (demostrant que no té coneixements per ocupar el càrrec que li han regalat) no se'l paga del seu sou (si el ciutadà necessita un advocat, un economista, us gestor, un API..., se'l paga ell).

Ara, que algú em doni alguna bona raó per anar a votar i seguir el joc a aquesta banda de sangonelles. Que cadascú faci el que vulgui, jo ja ho tinc clar!!!

SER GAFE (UN INÚTIL, AMB PERDÓ)

2011-11-17T21:35:00.001+01:00

Primer de res, vull deixar clar que fico la pota com tothom, que m'equivoco, que no sóc perfecte i que, segurament, puc millorar en molts aspectes. Queda dit!

Durant la meva vida he conegut a persones tocades especialment per la mala sort -és una manera piadosa i generosa de dir-ho-, d'aquelles a les que tot els surt malament, que esguerren tot allò que toquen, que les seves accions es compten per errors, que et fan patir cada vegada que tenen una iniciativa, d'aquelles que tenen la dubtosa virtut de fer les coses tard i malament.

Moltes vegades no és una qüestió de mala sort, és la conseqüència lògica de voler fer veure que es domina qualsevol tema i no es té la suficient humilitat per demanar consell u opinió a aquells que sí que tenen coneixements o experiència sobre algun aspecte concret. Pretendre saber de tot, per inspiració divina o per xuleria torera, només pot portar -inexorablement- al fracàs. També comporta, per aquest aspecte prepotent i xulesc que intenta amagar el desconeixement i la inseguretat, un rebuig dels que han de suportar -i refer- les "creacions" d'aquests setciències. També queda dit!

Aquesta setmana m'he fet un "homenatge" i, aprofitant que tenia alguna cosa "formal" per fer -les obligacions administratives arriben fins els llocs més recòndits i bucòlics-, he decidit passar la jornada de reflexió i , ja posats, també la pre-jornada al refugi de la muntanya. Demà, segons com, fins i tot m'arribaré a buscar quatre bolets per acompanyar la carn i la botifarra a la brasa que tinc previst cruspir-me per compensar els moments amargs i les decepcions -algunes força doloroses- que ens proporciona la vida.

Una última reflexió: sempre he pensat que -malgrat algunes vegades estic temptat de deixar que les algunes coses esclatin i sabent que tampoc ho valora ningú-, sobre la mala maror envers algú, sempre ha de prevaldre la lleialtat envers algú altre. Potser aquestes coses, en aquesta societat malalta, ja estan fora de lloc i el més divertit i sucós seria fer-me l'orni i deixar que cada pal aguanti la seva vela (o que cada gos es llepi la seva cigala, amb perdó), tot gaudint del lamentable espectacle d'una nova demostració de la "sapiència" aliena. Ho sento -mira que ho intento!- però no en sé, malgrat tot! També això queda dit!

TARDA HUMIDA

2011-11-14T18:18:00.001+01:00

No, aquest títol no té cap connotació lúbrica, malgrat no m'importaria. Bé, de fet, seria una bona noticia. Darrerament estic molt tranquil -potser massa- i el cos em comença a demanar una mica de marxa.

Només volia fer referència a la pluja. Ja sé que s'havia entès a la primera, però era una manera de deixar-ho anar sense caure en la grolleria, espero!

Aquestes tardes humides són proclius a la reflexió, als pensaments "profunds" i a fer-te composicions que mai esdevindran realitat. Tampoc és un mal exercici el de la il·lusió! Tot plegat, també és sa fer càbales sobre sobre el "què volem", tornant després a la realitat del "què podem". Si som capaços de distingir ambdós conceptes, cap problema.

No plou amb gaire força però ha estat excusa suficient per passar d'una cita que tenia avui. He trucat, això sí. "Ho sento, m'ha sorgit un imprevist i no podré venir", ha sigut la meva frase "original". Darrerament, la meva originalitat està caient molt enters, però ho he trobat més convenient que dir qualsevol bajanada irreal i increïble tipus "Ho sento, he caigut a les vies i el tren m'ha amputat una cama. Ara m'estan fent el monyó i no podré venir fins d'aquí uns dies". Una altra opció seria "Ho sento, acaba de trucar-me el Rubalcaba i m'ha ofert un ministeri en el seu proper govern". Aquest darrer, seria doblement fals: mai em trucaria el Rubalcaba i tampoc crec que sigui cridat a formar govern (almenys el proper dilluns).

Assisteixo circumspecte -i atònit, malgrat impassible- a l'enderroc d'allò que semblava indestructible: la societat tal com la coneixíem. Només és el principi, però en veurem de molt grosses i res no ens ha d'estranyar. Des de consorts regis presumptament emmerdats fins a les aixelles, fins a corruptes de pa sucat amb oli, desfilaran per la passarel·la dels Tribunals de Justícia. O potser no, tot és possible!

Per sort, abans de la gran boutade d'aquest diumenge, desapareixeré per assumptes de més calat. Ho sento, he estat requerit per tasques més elevades que fer d'abeurador, de cambrer, de reidor de gracietes absurdes, d'aconseguidor de capricis -inútils- propis d'una prima donna, de genuflectori-assentidor compulsiu (llefiscós i gratuït) i/o d'aguanta-cigales de l'il·luminat de torn. Ho podia haver fet servir d'excusa per la cita d'aquesta tarda però no s'ho haguessin cregut. No entenc per quin motiu...

EPÍLEG NOCTURN

2011-11-13T23:44:00.001+01:00

Francament, aquest epíleg nocturn no feia cap falta. Malgrat això, tenia ganes de posar punt i final a un dia força interessant tot fent esment d'algunes coses que han transcendit la monotonia d'un diumenge i que -espero i desitjo- poden ser el punt i seguit d'alguna cosa bona: gent nova, presentacions fruïbles i bones vibracions. També retrobaments sobtats de persones estimades (podria posar apreciades, però penso que això ja ha quedat enrere).

Con passa a la foto, el dibuixant crea el dibuix que crea el dibuixant. Un cercle, un bucle sense fi, com la vida. Potser tot plegat es limita a això? Potser tot plegat no és altra cosa que un gran bucle? Si començo a fer preguntes, acabaré preguntant-me on està el límit de l'univers i, si té límit, dins de què s'encabeix aquest univers. Sempre he tingut curiositat per això. Si algú ho sap, que m'ho digui. No m'agradaria morir tenint un dubte existencial tan important com aquest. Mentre, jo vaig a dormir. Demà -aviat, avui- pot ser un gran dia... I si no ho és, pitjor per a ell!!!

CONCLUSIONS VESPERTINES

2011-11-13T18:12:00.001+01:00

Les darreres clarors del dia s'esvaeixen, mentre la puja continua regant els camps -ara una mica, ara amb més força- ja força humits de les darreres pluges.

Res de nou, tot continua el seu curs i la tarda de diumenge -tediosa i lànguida- només es veu trencada pels comentaris que llegeixo i escric a la blogosfera.

El títol tampoc fa massa honor a la realitat i, malgrat sigui el vespre, les conclusions no hi són. Potser la seva absència és el que ens esperona a continuar buscant-les. Potser demà es deixaran veure, o no.

Avui queda poca cosa per fer: escoltar aquesta, aquesta o aquesta altra cançó de Maná, mentre intento recordar els darrers moments aprofitables -aquells dels que em podria sentir especialment cofoi- de la meva vida. Malauradament, només recordo bajanades -esperonades de forma interessada i artificialment-, succedanis d'autèntics fets -per mi- meritoris que puguin donar un sentit a tot plegat. No... des de fa massa temps que ja res no té sentit, ja no hi ha res que aconsegueixi fer-me "trempar". Ara ja només passo els dies, mecànicament, amb l'únic dubte de si la bajanada de demà serà més o menys surrealista que la del dia anterior.

Doncs bé, aquesta és la meva existència. Una vida que només té una taula de salvació: escriure sobre altres coses -algunes basades en un passat més excitant- que no sigui aquesta gris i frustrant languidesa vital. La resta? La resta és -com ja he dit moltes vegades- una negativitat constant que no pot portar a enlloc, només al buit més absolut.

REFLEXIONS MATUTINES

2011-11-13T11:49:00.001+01:00

Aquest matí de diumenge està resultant molt diferent de com em pensava que seria ahir. Preveia un matí avorrit, sense cap al·licient... un típic matí de diumenge.

Doncs no, mira per on! Aquest matí ha esdevingut un exercici d'excepcionalitat. D'una banda, m'he llevat més d'hora del que és habitual i -després de la repassada dels diaris, tot prenent un inacabable cafè- he tornat a treballar al jardí. Res, quatre cosetes que em van quedar pendents d'ahir, però que em permeten tornar a sentir el plaer de fer una activitat reeixida i prop de la natura.

Quan he acabat la meva activitat externa, he repassat els correus. Sempre hi ha qui escriu de matinada -darrerament, jo ja no ho faig- i, normalment, sempre són els escrits més interessants. Res, només (i només és una manera de dir-ho) el comentari d'una amiga de la blogosfera. Unes quantes ratlles m'han transportat, per uns moments -motivat per la similitud de sentiments, de vivències i de la manera d'encarar-les- a altres temps i altres llocs. Per un instant m'he tornat a sentir viu i m'ha ajudat a desempallegar-me -malgrat sigui temporalment- de la immundícia que porto adherida sobre la meva ànima des de que vaig voler asserenar una mica la meva vida. Més que asserenar la meva vida, la vaig corrompre i malmetre, convertint-la en una successió d'actes inconnexes, tendents a "anar passant", tot intentant salvar els mobles de la desfeta.

Sembla mentida com canvia la vida! Malgrat això, tinc la satisfacció de -en allò més íntim, més fonamental- no haver canviat. Enfrontar-me diàriament a un món que no comprenc, del que renego i que no satisfà les meves expectatives, em fa veure que encara conservo els quatre preceptes primigenis. Saber que no estic còmode amb tot plegat i que no em reconec enmig d'una societat que s'autodestrueix -amb la mateixa celeritat que apostata dels seus valors morals- em dóna una esperança fugissera i minsa de que encara em queda alguna cosa bona per fer.

Bé, per aquest matí ja n'hi ha prou. Tot plegat, aquestes coses és millor explicar-les en semi-silenci, com si la veu fos la remor de les onades quan trenquen contra les roques, un dia tranquil, tot mirant-li els ulls al teu interlocutor, gaudint de la seva companyia i de la seva escolta.

La imatge d'avui: Estic desitjant que arribi el fred de veritat, marxar al meu refugi de la muntanya, encendre la llar de foc i tornar a gaudir del silenci absolut, només trencat pel crepitar de la fusta que crema, deixant la ment en blanc o, a estones i mirant la dansa de la flama, inventant-me nous relats.

BONA NIT I TAPA'T

2011-11-12T23:37:00.001+01:00

Aprofito els darrers minuts d'aquest dissabte per donar testimoni (o fe) de vida. Avui ha sigut un dia força intens i m'he dedicat a les altres activitats que també m'omplen: el bricolatge i la jardineria.

Amb els darrers dies de bon temps, comencen les tasques preparatòries de l'hivern. S'han de començar a esporgar alguns arbres i s'han d'acabar de pintar i arreglar algunes coses del jardí: tanques, alguna aixeta per la mànega, etc.

Sempre m'ha resultat molt plaent fer aquestes tasques. Només demano una cosa per ser completament feliç: que pugui fer-les sol i al meu ritme. No vull, ni necessito, l'ajuda de ningú. Prefereixo fer-ho tot sol, sense ningú que destorbi els meus pensaments. Com ja he dit en alguna ocasió, les tasques manuals, repetitives i que no requereixen permanentment nous plantejaments, són perfectes per tal de poder pensar i reflexionar. També són excel·lents per poder planificar i construir mentalment altres projectes.

Aviat arribarà el fred. S'haurà acabat l'activitat al jardí i començarà l'activitat, exclusivament, a l'interior de casa. Em queden uns quants relats per "reconstruir" i poder-los presentar a concurs. Els concursos més propers ja estan coberts i ara estic començant a preparar els que acaben el termini a mitjans o finals de desembre. Realment, només són tres concursos però que permeten presentar-hi diversos treballs.

Bé, vaig a dormir. Com deien fa anys, bona nit i tapa't. Tapa't del fred i de les inclemències que s'acosten. La imatge d'avui? No res, un simple joc. Una simple boutade. Alguna cosa per pensar en les mil interpretacions que té cada cosa, cada gest, cada paraula, cada moviment, cada...

COMEDIANTS

2011-11-10T20:13:00.000+01:00

Cada dia m'emociona més el món de la tragèdia i de la comèdia. De fet, vivim rodejats de comèdies, òperes (algunes bufes), sainets, tragèdies i tota sort de gèneres derivats del meravellós teatre de la vida. Quants magnífics actors s'ha deixat perdre l'art dramàtic! Per sort, sempre els queda aquell teatre d'aficionats que practiquen constantment, en cada acte de la seva vida.

Avui volia titular aquest post com "Paraules buides", però he decidit desdramatitzar-lo una mica. La majoria de les paraules són buides: tenen un so, aquest so té un significat... però la interpretació d'aquest significat s'ha tornat completament anàrquic. Ha arribat un moment en el que res té un significat cert. Tot és relatiu, tant relatiu que sembla ser que un "sí" pot significar un "no" i a l'inrevés. El problema rau en que tampoc hi ha unes regles establertes de quan s'ha de canviar el significat de cada cosa.

Aquesta tarda, mentre intentava dormir una reparadora migdiada, m'ha trucat un amic i m'ha explicat una història d'una manera tan críptica que he precisat dues repeticions del mateix fet. Per quin motiu la gent no diu directament el que vol dir? Per por? Por a què? A les conseqüències d'haver fet mal fetes les coses? A que se sàpiga que ells ho han explicat? No ho entenc, francament.

Ho deixo. Vaig a sopar una miqueta. Res, una cosa lleugereta, una mica de fruita i ja està.

PS. Avui ha sigut un dia còmic i grotesc. Demà pot ser la quintaessencia del despropòsit. Per sort, ja és divendres i queda un dissabte i un diumenge per pair-ho.

SILENCIS

2011-11-09T19:09:00.000+01:00

Malgrat sóc un amant del món de les paraules, trobo fascinant el món dels silencis. D'un silenci es poden deduir por, ganes de passar -en fals- pàgina, discreció, desconfiança, pietat, inseguretat, ocultació.... I mil coses més, normalment, negatives. Suposo que amb els vostres comentaris me'n fareu descobrir una nova varietat.

Cada vegada m'acostumo més a "gaudir" del silenci d'aquells que prefereixen no dir res a retratar-se. És igual, de veritat, tampoc esperava una altra cosa! Només volia confirmar -una vegada més- allò que ja hauria de saber de sobres. Un silenci és més eloqüent que mil paraules. Famosa és aquella frase de "qui calla, atorga".

Passen el dies, la vida continua el seu curs lent i calmós -cada vegada més, per decisió pròpia (o induïda)- i gaudeixo d'aquella posició del que sap que tot és efímer i sobtadament voluble. Tampoc em cal, ni demano, res més.

Aquests preceptes els aplico als darrers relats (7 relats). Algú que els ha llegit m'ha dit que "tenen el pòsit d'una serenor indiferent i passota, gairebé silenciosa". Ho sento, no entenc què vol dir! No sé si agafar-m'ho com un compliment o com una crítica ferotge. Suposo que vol dir que transmeten un punt de relaxació, explicant coses quotidianes sense estrès, des d'un punt de vista asèptic i gens visceral, només vital i amb la crítica justa, indirecta i, gairebé, etèria.

El millor que tenen els silencis és que es poden interpretar de mil maneres diferents, segons millor convingui i sense caure en cap contradicció. De fet, dels silencis només se'n poden interpretar els significats sense que existeixi cap concreció relativa, com en els textos o en les paraules.

Bé, vaig a continuar en aquest món del silenci, prou productiu però, amb tota franquesa, un pèl -mínimament, minúsculament- insatisfactori.

Ja està, ja ho he dit. Ho portava al cap tornant a casa i el primer que he fet en arribar ha sigut escriure-ho.

DONCS MOLT BÉ!

2011-11-07T20:15:00.000+01:00

Avorrir-se en el moment adequat

és signe d'intel·ligència.

Clifton Paul Fadiman

Sento repetir imatge però, realment, és la que millor simbolitza què en penso actualment de moltes coses. Francament, m'estic fent massa gran per preocupar-me per segons quines xorrades.

Ara, no em ve massa de gust participar en els totum revolutum que m'organitzen. Jo sóc molt clàssic en aquest aspecte: m'agrada cada cosa en el seu lloc, cada persona fent allò que pertoca i quan pertoca... És a dir, allò que en diuen ordre natural de les coses. Ja entenc que en aquesta societat -exempta de responsables efectius, dels de nòmina sí que n'hi han- ja va bé això de fer una permanent barreja de les coses per tal que no es pugui delimitar què és responsabilitat de cadascú. Això només porta al passotisme d'aquells que no estem disposats a "constar en acta" només quan les coses van malament. Ho sento, renuncio, apostato d'aquesta religió sense doctrina, d'aquestes taules de la Llei que algú va esborrar -interessadament- fa molt de temps.

Fa anys, algú feia servir aquestes expressions per denotar menyspreu, indiferència i manca de confiança amb allò que li estaven dient: ¡Pos mú bien!, ¡pos fale! És això, no us enganyeu. Podria semblar que qui va articular aquestes expressions podria ser un ruc important. NO. No us enganyeu. Potser eren persones d'una intel·ligència extraordinària que, veient que els volien aixecar la camisa o que els estaven explicant una història que no els importava en absolut, intentaven quedar bé però deixant clar -d'una forma sorneguera- que els relliscava completament el que els estaven dient.

Doncs jo ja estic per aquesta labor de mirar-me les coses de forma sorneguera, no deixant que se m'encomani aquest fong que sembla estendre's d'una manera alarmant entre aquesta societat chupiguai que només pot tenir un futur possible: pagar el preu dels desgavells -dissimulats i, fins i tot, riguts- del passat.

Vaig a sopar una mica. Avui tenim debat i no em vull perdre tan magna demostració d'engany col·lectiu. Ni el millor del il·lusionistes s'acosta, en la seva capacitat de fer-nos veure garses per perdius, a aquests impresentables que es diuen polítics.

SILENCI HUMIT

2011-11-07T00:03:00.002+01:00

Des de la finestra del despatx, veig el carrer. Ningú, no hi ha ningú! El carrer encara és humit de la pluja però ja no plou. No sento cap soroll. Només els meus dits prement el teclat. Ni un cotxe, ni un gos lladrant, res de res!

Comença a haver-hi una mica de boira, producte de la humitat del terra. Aquesta humitat, combinada amb els fanals del carrer, dóna una imatge fantasmagòrica a l'ambient.

Aquests moments, a la vora de la mitjanit, sempre han sigut els meus preferits. Si m'apureu, fins i tot ho podria allargar fins a les dues o les tres de la matinada. Aquestes hores són les més productives, les més tranquil·les, les més íntimes. Ara és quan es fa una mica de resum i d'anàlisis del que ha sigut el dia i del que esperem del dia de demà.

Avui? Força profitós. Amb calma, sense presses, assaborint cada lletra escrita, cada frase construïda, cada joc de paraules emprat. Demà? No ho sé! Potser sí o potser no. Potser un gran dia o un dia penós. Tot dependrà del meu punt de tolerància a es bajanades.

M'estic enganxant a una cançó tipus "chill out" d'un bloc amic. No sé quin títol té la cançó però és impressionant. Puc dir que entro al bloc només per escoltar la cançó, malgrat ja he llegit el que s'hi diu -també molt bo- unes quantes vegades. Personalment, ara estic escoltant una cançó fantàstica, que serà el preàmbul d'un son reparador. Demà més!

DILUVIS

2011-11-06T19:17:00.002+01:00

Fa dies que plou. A hores d'ara, ja seria hora d'anar parant i deixar que el sol pugui treure una mica el cap. Si això continua així, haurem d'emular Noè i construir una arca.

Potser tot plegat és una mica simbòlic i jo no entraré a dir si el tema de l'arca va ser cert o no, però crec que ens farà falta una bona arca per sortir d'aquest merder en el que estem ficats tots plegats.

Fa uns dies, sentia una reflexió-pregunta-resposta que em va fer pensar: "Quan va fer l'arca Noè?" "Doncs abans que comencés a ploure". Sí, aquests són moments de preparar-se, de no deixar res a una improvisació que pot ser letal.

Em comença a arribar propaganda electoral via correu electrònic. Només faré tres reflexions pels tres partits que tenen més possibilitats a Catalunya. PSC-PSOE (l'hòstia pot ser tremenda): Si sabeu què s'ha de fer, per quin motiu no ho heu fet durant els darrers 8 anys? PP (només queda el dubte que com en serà de gran la seva majoria): Amb la situació actual, com podeu assegurar que podreu fer el que voleu fer si no hi ha un duro? CiU (quatre anys sense pintar res): Realment us creieu que el PP us necessita per alguna cosa? O potser sou vosaltres qui el necessiteu a Catalunya?

Davant de la majoria absoluta del PP, més que probable i previsible, partits com ERC, IC (i no sé quantes sigles més) i d'altres, no tindran cap tipus d'influència en la política estatal. Només hi seran per cobrar la soldada i fer veure que fan alguna cosa.

Voldria equivocar-me, tenir que retractar-me de les meves paraules, però crec que s'aproximen temps convulsos, atiats per partits irresponsables. Penso que viurem un calc de la situació catalana: aquells que han creat la situació caòtica, seran els que més aixecaran la veu quan es comencin a adoptar mesures per redreçar el camí. Ho sento, puc estar equivocat, però és el que en penso. Espero que ens salvem del diluvi!

SOROLL DE PLUJA

2011-11-04T23:39:00.001+01:00

Sentir ploure -quan estàs a casa, sota un sostre-, sempre és motiu de relax, de seguretat i una bona excusa per oblidar-te de tot i de tots.

La setmana ha sigut curta però reeixida. Mentre escolto el soroll -a estones tènue i a estones fort- de la pluja, recordo tots els moments còmics -grotescs, ridículs, delirants, patètics, surrealistes... i avergonyidors!- d'aquesta setmana: des d'un oferiment propi -no sé si arriben a aquests extrems- de Radio Tele Taxi (amb tots els meus respectes per tan popular emissora): "Si compra tres chorizos, le regalamos una chapa distinta en cada cordel", passant pel que es convertirà en la versió cutre dels Nens cantors de Viena, en la charanga del Tio Honório, en un Rock & Rios de 3ª Regional o en la tómbola -d'estar per casa- de qualsevol festa major de les d'abans. És igual, es pot triar quin és el despropòsit que toca cada dia. Continua el Festival del Humor...

Jo continuo amb les meves coses, els meus relats, els meus concursos, el meu bricolatge, la meva jardineria... Tot plegat, tampoc hi ha res - ni ningú- del que valgui la pena preocupar-se.

Vull fer esment a un incident que es va passar ahir al vespre, poques hores abans d'iniciar-se la campanya electoral. Una senyora, diu que hi tenen tot el dret a "okupar" aquesta seu de CDC. Bé, davant d'això, m'agradaria fer un parell de reflexions:

Primer, no crec que la seu de CDC sigui un lloc públic en el que manifestar-s'hi estigui permès. Entrar en aquesta dinàmica "d'okupar" és molt perillosa i pronostico que, en un termini de temps relativament curt, pot ser causa de molts problemes d'ordre públic. No tot s'hi val.

En segon lloc, el que no entenc és per quin motiu no han "okupat" la seu del PSC, IC o ERC. Si el motiu de les protesta eren les retallades, potser haurien de protestar davant d'aquells que han portat el País a una situació econòmica que ha fet necessàries aquestes retallades (preludi de -ara entro en l'àrea de la especulació realista- moltes més que serien necessàries per l'any vinent). Francament, no ho entenc...

Sobre aquesta forma d'expressar la disconformitat, tinc una recança que em preocupa des de fa temps: quan hagin passat les eleccions del 20-N i els sindicats i els partits d'esquerres vegin que es queden sense la "menjadora", veurem quina és la seva actitud. Si es dediquen a fomentar l'agitació social, potser tot plegat derivarà cap uns corrents perillosos que poden portar el vaixell a les roques. Tinguem en compte que el nou govern, quan veig l'estat de comptes de les arques estatals, haurà d'emprendre mesures correctores del dèficit que incentivin la malmesa economia. Aquestes mesures -malgrat siguin necessàries- no seran populars i seran font de conflicte social.

Bé, quan arribi el moment, ja en parlarem. Ara vaig a dormir. Ja toca i més sabent que demà no he de matinar.

RECORDS I CASTANYES

2011-10-31T18:43:00.003+01:00

Seré breu, se m'acumula la feina. Avui faig doblet amb l'altre bloc -el Consultori- en el tema. Respondre una pregunta que em feia una amiga, m'ha recordat moltes coses. Potser aquests dies ja estan fets per això, per recordar.

En tot cas, sí, vull recordar. Això és el que queda, el record. Res més que això, però tampoc menys que això. Tot un món de sensacions, de sentiments, d'enyorances, de gratitud...

D'altra banda, avui m'ha arribat el rumor -de moment ho deixarem en rumor- de la baixa forma -potser definitiva- d'un enemic al que li agradava fer mal gratuïtament. Només vull deixar constància de la meva indiferència. No me'n alegro de la seva pretesa desgràcia. Ho sento, podria fer meu allò que diu que "A cada porc li arriba el seu Sant Martí" (11 de novembre), però no ho faré. Només em faig ressò d'un fet -rumor- que, a hores d'ara, no em produeix ni fred ni calor.

La resta, bé. A punt de fer quatre castanyes i menjar-me uns panellets en companyia d'una persona molt estimada, tot recordant-ne una altra. Què més es pot demanar? Segurament, res més.

Bona castanyada a tothom!!!

DARRERES LECTURES

2011-10-30T23:05:00.000+01:00

El cap de setmana s'acaba i, a corre-cuita, acabo de llegir alguns microrelats que m'ha tocat valorar per un concurs. Avui el dia ha estat curull d'activitat i no he tingut ni una sola estona per poder dedicar-la a aquest compromís.

Tinc la sensació d'acabar un cicle i començar-ne un altre. Des de fa un parell o tres de dies que tinc una inusual tranquil·litat espiritual i em miro les coses d'una altra manera. Potser és que tinc la tranquil·litat dels que són conscients de la finitud de les coses i de que el final no és cap tragèdia, només és un fet vital més.

Fa una estona, llegia una microrelat sobre la soledat, sobre quan productiva és -malgrat pugui semblar el contrari- la soledat. El breu raonament de l'autor del text, m'ha convençut. Argumenta l'autor que la soledat -malgrat altres inconvenients- ens priva de distraccions i de pèrdues de temps no desitjades, normalment està provocada per algun tipus de pèrdua -ja sigui familiar, sentimental, etc.- que ens pot servir de font d'inspiració i també ens permet organitzar-nos amb completa llibertat. Sí, hi estic d'acord!

Vaig a plegar. Demà -suposo- no serà un dia d'aquells que es caracteritzen per una frenètica activitat, però jo, fidel als meus costums, tornaré a llevar-me d'hora. Tampoc necessito dormir gaires hores, però avui no he fet migdiada per poder veure "El último Samurai", grandiosa obra èpica que, com ja he dit en més d'una ocasió, és de les poques pel·lícules que encara em fa trempar. Avui, mentre la veia, pensava en el paral·lelisme existent entre la pèrdua de valors que representa l'argument de la pel·lícula i la pèrdua de valors que ha experimentat la nostra societat. No sé, potser serà qüestió de plantejar-nos cap on volem anar, sense oblidar d'on venim.

DARRERES REFLEXIONS

2011-10-29T23:54:00.001+02:00

S'acaba el dia i no voldria privar a ningú del plaer d'escoltar aquesta meravellosa cançó. Tampoc és que hagi de passar a la història de la cançó, però és graciosa i està força bé, que és el que jo espero d'una cançó.

Avui canvien l'hora -s'endarrereix una hora a les 3 de la matinada-, segons diuen, per estalviar energia. Ho dubto, però si s'ha de seguir la veta, doncs es segueix. Darrerament, ja no vull entrar en contradicció. N'estic massa cansat (fart). Ara ja estic a disposat a deixar que tothom tingui raó, a deixar que tothom s'escorni contra la paret malgrat jo ho vegi a venir i pugui evitar-ho. No hi ha res pitjor que intentar ajudar a qui no vol que l'ajudis. No ho faig, com algú podria suposar -i d'altres fer constantment- per ànsia compulsiva d'imitació dels animals reptadors o per un intent desesperat de ser el millor adulador -sense cap dignitat- del món. Només ho faig per la passivitat, indiferència i passotisme al que m'han avocat.

Ara em ficaré al "sobre" i intentaré desconnectar-me durant unes hores de tot aquest cúmul de despropòsits. Demà tinc força coses per escriure i també he d'acabar de posar a punt la meva nova "joguina". Dilluns serà un dia de transició i dimarts he deixar acabades moltes més coses. A finals-principis de mes és quan més s'intensifiquen els compromisos -alguns per haver-los deixat al calaix fins a darrera hora, ho confesso- i és el període en el que vaig més curt de temps. Potser a partir d'ara, tindré més temps per les meves coses.

Demà, més.

RETROBAMENTS I ABSÈNCIES

2011-10-29T20:01:00.002+02:00

Benvolguts lectors: avui no m'he pogut resistir a obrir el post d'una altra manera que no sigui amb una cançó friqui però que reflexa com és una part molt important de la nostra societat. La dedico a... a... be, a qui vulgui fer-se-la seva! Ja sé que no té res a veure amb el tema del post -ni en el fons ni en la forma- però em venia de gust! Què voleu que us digui?
Dimarts passat em vaig retrobar amb part del meu passat i, tornant des de Madrid, vaig tenir l'oportunitat de pensar en si val la pena continuar malbaratant la meva vida amb coses que no importen a ningú (a mi, el primer). Crec que ja és hora de reorganitzar-me i de redefinir quin lloc ocupa cada cosa en la meva escala de prioritats.
Potser tot va ser producte del meu retrobament amb la Niki, amb la que continuo mantenint aquella relació que ja sembla el riu Guadiana. Per decisió de tots dos -bé, més d'ella que meva- i amb la coartada de la seva feina i dels seus viatges, estem junts uns mesos -"pero no revueltos", com diu ella- i desprès venen mesos d'absència amnèsica i cruel. Vaig ser una mica pendó i, a la taula del dinar, vaig seure al costat de la seva amiga, la noia garçon (les novetats sempre m'interessen), mentre ella continuava impertèrrita, com si no anés amb ella la cosa. El dimecres em va trucar, això sí, i em va preguntar, sense fer cap referència directa. Res, no hi ha res entre la noia garçon i jo!!! Malauradament, la Niki ha tingut feina aquests darrers mesos. Va començar l'any passat a Mauritània i després ha continuat per tot el nord d'Àfrica, amb petites visites al "Corn d'Àfrica". És sorprenent veure com aconsegueix mantenir-se en primera línia després de tants anys! Continua deliciosament irresistible, amb aquell aire de menja-mons -em penso que m'acabo d'inventar una paraula- i amb aquell somriure que et desarma, fen-te claudicar, tot sotmeten-te a la seva mirada.
No ho sé! Potser és hora de deixar que tot flueixi per ell mateix, sense fer cap esforç ni cap estrebada, mentre transcorre la vida, tot esperant -com diu aquella dita oriental- veure passar el cadàver del seu enemic, segons sembla, àvid i impacient per penjar-se amb la seva pròpia corda.

PREGUNTES I CONVICCIONS

2011-10-28T19:37:00.001+02:00

Sempre he apreciat la capacitat d'alguns textos -llibres- per deixar-me amb la sensació de que em falten respostes. No, no cal que les preguntes es formulin, només cal administrar les paraules i navegar per la línia de l'ambigüitat.

D'altra banda, davant d'algunes respostes, és necessari formular les preguntes adients, pervertint el cicle pregunta-resposta fins a convertir-lo en un bucle. Actualment, en relació a segons quins temes, ja no em ve de gust formular-me preguntes ni saber-ne les respostes. Total, la majoria de respostes són falses i dictades per interessos momentanis i puntuals!!! Con deia una amiga meva, prefereixo viure amb la felicitat que proporciona la ignorància. D'altra banda, hi ha temes en els que prefereixo respondre allò de "ni ho sé, ni m'importa".

Continuo llegint un llibre força interessant -que recomano ferventment- del Bernardo Stamateas: Gente tóxica. No és que aquest senyor hagi descobert la sopa d'all, però sí que em serveix per recordar una cosa que ja havia oblidat: si et foten o s'aprofiten de tu, és que tu ho permets o que has interioritzat que és el més normal que passi. La filosofia d'aquest bon home, a primera vista, pot semblar cruel o fins i tot egoista: la teva felicitat passa pel davant de qualsevol altra consideració (per exemple: no cal que intentis fer feliç a ningú si primer no ho ets tu). Una altra premissa fonamental de la seva teoria és -de forma simbòlica i exemplaritzant- que no cal intentar acabar tu sol amb la fam del món. Per definició, això és materialment impossible i un esforç inútil que només provoca -per impotència- la nostra infelicitat. Per tant, no cal esforçar-se -ni perdre més temps- en canviar coses que ja s'han demostrat immutables en el temps i en l'espai.

Bé, vaig a continuar amb aquest període zen que enceto avui i que espero duri força temps, pel que és bo i pel que és dolent. Tot plegat, no sabem quant de temps ens arrossegarem per aquest món de mones i ha de ser molt trist morir creient -erròniament- que a algú l'importa el teu esforç o que servirà per alguna cosa que no sigui fer-te dependent (d'alguna relació, de la feina, d'alguna afició, etc).

LECTURES ESTÚPIDES-RAONAMENTS INTEL·LIGENTS

2011-10-27T23:14:00.001+02:00

Mentre encara la noia garçon al cap, aquest vespre m'he dedicat a fer una successió de coses que considero intel·ligents: tancar el correu -total, per llegir segons quines mentides insolents, no val la pena-, "jugar" una mica amb la meva nova "joguina" i començar -i acabar- un nou llibre: La traición del vampiro, del Raven Hart. Només faré un comentari: si alguna vegada us doneu un cop al cap i, mig desorientats, entreu en una llibreria, mai -repeteixo amb èmfasi- mai, compreu aquesta tifa a la que anomenen llibre. Malgrat això, em serveix per fer un símil exemplaritzant amb aquest títol tan original que l'adorna. Anem per parts: què és un vampir? Doncs algú que viu de la sang dels altres. És a dir, si no té la sang d'algú altre, mor. Què és una traïció? Doncs la violació de una fidelitat. A qui pot -o necessita, per sobreviure- tenir fidelitat un vampir? A aquell que li ofereix la seva sang per tal d'alimentar-lo i fer que continuï viu. Què li pot passar a un vampir -acostumat a viure de la sang dels altres- si traeix a qui li proporciona aquesta sang? Fàcil: es mort en la pitjor de les agonies. Bé nens i nenes, fins aquí la lliçó d'avui!

Penso que havia comentat que em feia molt de mal l'esquena, no? Val doncs ara, a més, se m'han inflat els ous -en sentit figurat, afortunadament- de veure com el triler fa content el seu petaner. Ho sento, hi ha espectacles que no estic disposat a veure -segons em deia algú aquesta tarda- pel seu caire vomitiu i -jo afegiria- per apologia de la zoofília. Aquí queda dit. Només això. Ara ja ha passat el moment de les paraules: no cal dir-ne més i tampoc serveixen de res. Fins aquí les paraules!

Per sort, demà ja és divendres i darrera seu vindrà un cap de setmana llarg, només interromput per un dilluns se sola presència. Acabo de veure un vídeo que m'ha tramés una amiga. Maco, molt maco! Tant com la protagonista: una noia garçon que m'encanta. Tant com la meva amiga: una personeta amable i simpàtica, que em concedeix el privilegi i em fa el favor de recordar-me que encara queda gent per la que val la pena continuar. La resta? La resta és això: la resta! (Per si algú, de reflexes lents i matèria gris escassa, no ho ha entès, em refereixo a l'operació aritmètica. Bé, era un joc de paraules...)

NOIES GARÇON I ALTRES ESPÈCIMENS

2011-10-26T19:42:00.001+02:00

Ahir, en aquest viatge -vist i no vist- a Madrid, vaig tenir ocasió de conèixer una de les meves debilitats: una noia garçon. Sembla mentida, però sempre m'han meravellat i atret aquestes noies de cabell curt, d'estètica una mica andrògina, però, en les distàncies curtes, inequívocament femenines.

Avui he tingut l'oportunitat de relacionar-me amb un altre espècimen d'aquesta fantàstica raça. Ja fa dies que els dos anem donant voltes sobre un mateix eix i veig a venir que acabarem trobant-nos com aquells objectes que, lligats per una corda a un eix, van donant voltes fins que la corda s'acaba i acaben xocant entre ells. No me'n falten ganes!

El dia, en general, ha estat marcat per les esperes improductives, aquestes pèrdues de temps que tant odio. Esperar mentre veus que s'escenifica una dansa de falsa simpatia, d'interès fingit pel que diu el teu interlocutor -fins i tot per la bajanada més surrealista- i que desemboca, inexorablement, en un retard per la resta dels mortals. A què hi vas al banc? A fer-la petar sobre temes que res tenen a veure amb l'activitat bancària -l'escola dels nens, la compra, si aquell o l'altre treballador de la sucursal ha tingut un nen o una nena.....- o a solucionar temes d'una manera ràpida i eficient? Ho sento, potser sóc una mica raret, però jo, quan vaig al banc, vaig a parlar-hi de diners i de com invertir-los de la maner més rendible. Francament, m'importa ben poc el preu de les carxofes -això ho parlaria en una verduleria- o si una noia que es diu Francesca i que treballa allà està de baixa per maternitat (ni la conec ni m'importa si ha sigut mare).

Per sort, allà, enmig d'aquella caterva d'anormals, ha sorgit ella, excelsa noia garçon -pel-roja, blanca com la llet-, per assessorar-me sobre en què havia d'invertir els meus quatre pobres durets. Oh, quina espatarrant figura, quin serrell escairat sobre el front, quin coll rapat al clatell! Fins i tot ha tingut algun gest amb ínfules de masculinitat mal resolta i reconvertit en femineïtat continguda. Crec -en aquells moments jo ja estava completament extasiat- que fins i tot s'ha permès fer algun tipus d'acudit sobre ella mateixa i el seu aspecte. He sortit d'allà, malgrat l'espera incomprensible per culpa de les cotorres tafaneres, amb la sensació d'haver guanyat molt. He marxat feliç, creient que podria afrontar qualsevol nou repte de la vida diària -pobre optimista ignorant!- fins que m'ha despertat la trista realitat.

Malgrat tot, avui he notat una absència productiva, és a dir: ningú ha tocat els ous innecessàriament amb surrealismes gratuïts -perdoneu l'expressió- i he pogut acabar tot allò que m'havia proposat finalitzar.

D'altra banda, aquesta tarda he tingut un nou encontre amb una altra noia garçon -aquesta rossa, de pell blanqueta, vestida de dol fictici i amb aire provocatiu- i el deliri s'ha apoderat de mi. Tres -magnífiques- en un espai de temps tant curt és més del que mai m'hauria atrevit a demanar a Déu Nostre Nostre Senyor i molt més del que la meva ment -a vegades malalta- esperaria d'una vida tant gris, tenebrosa i poc motivadora (i valorada), com la que darrerament visc. Fins i tot, per un ínfim moment, ha semblat que no sentia cap dolor. No, no ha marxat, continua i increscendo.

La vida té aquestes coses. Unes meravelles que, a vegades, s'agrupen en una mateixa jornada i em fan feliç, molt feliç....

VIATGES

2011-10-25T19:45:00.001+02:00

Mentre ahir queia un patac d'aigua, jo viatjava en tren cap al centre de la península. Per sort, ja estic de viatge de tornada i les noves tecnologies em permeten fer cinc cèntims d'un viatge ràpid però molt fructífer. L'esquena encara em fot un mal de mil dimonis i n'estic fins el cap de munt -per no dir fins els ous, que un també vol ser molt fi- d'escoltar-me i llegir-me segons quines coses.

Feia anys que no agafava el tren Estrella de la nit cap a Madrid. Podia haver agafat el darrer AVE del dia, però no em volia perdre l'espectacle d'aquell tren lent (tarda més de 9 hores, enfront les 3 de l'AVE) però clàssic. Un submón s'amaga en els vagons d'aquell tren. Per sort, vaig aprofitar el compartiment que té assignat un amic i ex-company per anar fent la xerrada i estar tranquil. Ja no recordava el plaer de viatjar de nit, amb una botella compatida i animada conversa. Hora d'arribada a Madrid (diré l'hora oficial) 07.21 h. del matí. Magnífic! Només arribar, amb una curta maleta de mà, uns xurros (porras) amb xocolata, compartits amb el meu amic. Una abraçada de comiat i un taxi que em porta al Centro.

Matí de visites a gent del passat, nous encàrrecs i arriba l'hora de dinar. Retorn, després d'uns anys, a l'Asador Llopis -que recomano ferventment-, del barri de Vallecas. Aquí podeu gaudir d'un asado fet en forn de llenya i amb el regust de la millor tradició culinària castellana. Imagineu-vos que mentre estàs menjant-te un cabrit al forn, vas rebent trucades i missatges sense cap sentit. En aquell moment és en el que decideixes engegar-ho tot i apagar-ho tot. Per sort, abans d'anar a dinar, ja havia repassat i contestat els correus més interessants i havia fet les trucades més surrealistes.

Llarga sobretaula i gent que es s'afegeix a la reunió. Finalment, després d'hores a los madriles, torno a pujar en un tren -fa una estona- i agafo, aquest cop sí, l'AVE de retorn a Barcelona. Ja tinc el que volia i he fet molta feina, més de la que sembla a primera vista. Pujo al tren i repeteixo trucades, contesto correus i escric una estona. Ara, tancaré el netbook i fins i tot dormiré una miqueta al tren. Demà al matí tinc més coses per fer -aquesta vegada de caire familiar- i necessito estar descansat.

BREUMENT...

2011-10-24T23:25:00.002+02:00

Breument, molt breument: la vida continua igual. És a dir: els mateixos tics, les mateixes rucades, els mateixos (falsos) discursos i aquest caminar inexorable cap a l'autodestrucció. Avui, fins i tot, trufat amb excrements canins (la pendent de baixada cada vegada és més pronunciada).

Per sort, avui tinc una "joguina" nova. Res de l'altre món, però em servirà de distracció durant els propers mesos. Serà l'alternativa al despropòsit i a tot allò que abomino. També tinc més motius per riure -un riure patètic, per no plorar- de les idees que em proporciona un "amic" per iniciar noves histories.

Avui he viscut una trucada tipus "Gila". "És l'enemic?"... Què trist, tot(s) plegat(s)!!!

Bé, ara a dormir. Demà el dia serà dur i ple d'anades i vingudes. Demà passat ja reblaré -ho veig a venir- el clau de la inoperància i del despropòsit, però no hi puc fer més. Fins llavors... Paciència, molta paciència!!!

LENTAMENT ESPECTANT

2011-10-23T18:59:00.000+02:00

Avui és el dia de la lentitud. Des de que m'he llevat, tot va lent, a un ritme molt diferent del meu. El mòdem es connecta i desconnecta a voluntat, segons els pics de la pobra cobertura que habitualment ja tinc. Trucada infructuosa a la companyia proveïdora de servei d'Internet. Una vegada més, quan fallen les coses, apanyat com puguis!

Davant d'aquestes circumstàncies, només es pot estar expectant... Un moment... Plou! Per fi, plou! Només són unes insignificants i modestes gotetes que no arriben ni a mullar el terra, però és pluja. Potser també anirà descarregant lentament.

Demà, dilluns, comencen -i potser acabaran definitivament- moltes coses. Aquesta setmana serà -ho intueixo- força complexa. D'una banda -si no m'han enganyat- començo un nou projecte que ha de durar fins el proper juny. Cap problema! Ja m'anirà bé tenir alguna cosa per fer, ara que cada vegada -percebo- aniré restringint més altres camps d'actuació i redefiniré a què dedico el meu temps i quant temps dedico a cada cosa.

D'altra banda, tinc un dia i part d'un altre, en el que les coses particulars primaran sobre qualsevol altra consideració. Això sense considerar nous canvis de rumb, d'orientació i de consideració, producte de la decepció i de la manca de equanimitat. També del silenci còmplice -per covardia, que no per convicció-, que és el que potser em dol més.

Mentrestant, els dies passen i ara estic en el punt més interessant d'un dels relats que en aquests moments estic refent. Aquesta matí, davant de la impossibilitat de connectar-me a Internet, he acabat provisionalment -aquesta provisionalitat que tenen les coses acabades però revisables- l'escena en la que el protagonista neteja una pistola de calibre petit i, mentre ho fa, va pensant en com executarà la seva acció, en quins passos i quin tempo tindrà la seva dansa macabra i letal. D'altra banda, en ser un excel·lent tirador, no li cal un gran calibre. Es fa el pensament i raona el motius d'haver triat aquesta arma: cap en una butxaca, no fa gaire soroll en disparar-la -també té un silenciador adequat per ella-, malgrat ser petita té diversos carregadors i després podrà fer-la servir per a ell mateix. L'avantatja que tenen els calibres petits és que no fan una gran destrossa i tampoc deformen el crani. A diferència dels calibres més grans, els calibres petits entren i -atesa la seva menor potència- no poden sortir, dedicant-se a rebotar per l'interior de la cavitat cranial -destruint tot el que troben al seu pas-, sense fer cap mal extern. Tan sols un petit forat d'entrada i un insignificant fil de sang, cauteritzat per la pólvora encesa, delaten la presència d'un tret. Doncs pensant i relatant tot això m'he passat mig matí.

Ara ja queda poc temps d'aquest diumenge. La passada setmana ha tingut clarobscurs -alguns molt importants i decepcionants, però molt aclaridors- i satisfaccions puntuals que me n'han rescabalat en gran part. També hi ha hagut converses molt interessants, que donaran un bon profit en temps molt propers. També he pogut confirmar sospites i aclarir alguns dubtes que tenia -que sempre és important- sobre per quina línia argumental he de fer que discorrin algunes histories. Quan has de crear segons quines situacions, sempre has de tenir cintura i saber modificar-les, segons les necessitats narratives de cada moment.

Acabo, tot esperant aquesta pluja generosa que vaticinaven els homes del temps. No les tinc totes! No crec que sigui tant generosa. De fet, poques coses queden generoses...

LÀNGUIDAMENT

2011-10-22T20:16:00.000+02:00

Continua el pas del temps, lànguidament, sense cap estridència, tot esperant les pluges promeses. Música d'altres temps i un glop amb un glaçó. Pàgines arrencades -un cop les anotacions ja s'han menjat el text original- d'un esborrany que no acaba de ser rodó i al que he d'anar polint les arestes que m'hi sobren.

Espero propers dies de diversió non stop, des de la posició de privilegi que et permet el saber que el final (us aconsello veure tota l'escena) és proper i inexorable, mentre encara hi ha qui creu que cal deixar-se la pell -segons bufa el vent, és clar- per coses que pertanyen al món del surrealisme més oníric.

Qui no sap escoltar els sons del silenci, no sap copsar ni entendre el pensament i sentiment més profund d'aquells que van acumulant desenganys i frustració. Potser aquest és veritable problema del nostre món: no saber escoltar els sons del silenci.

Escolto amb fruïció i recolliment el cant gregorià, mentre preparo noves trames i nous moviments dels personatges de l'auca. Alguns personatges han de tenir més informació -no sempre verídica i algunes vegades molt deformada, però força excitant- d'altres personatges per tal d'incrementar el nivell de tensió i contradicció en la seva interrelació. Veig com les peces del taulell d'escacs es mouen i conformen una dansa que ha d'acabar, necessàriament, amb l'esclat definitiu de les passions més primàries, acumulades durant molt de temps.

I tot això, lànguidament, mentre m'acabo un cul de got de l'elixir dels déus, pensant en les mil combinacions possibles -intentant trobar la opció més espectacular i vexatòria- per tal de fer desaparèixer un personatge indesitjable -d'aquells que resulten odiosos per se- d'una obra de la qual ja he de tancar la trama de forma definitiva, pendent dels darrers detalls.

IMPULSOS A DESTEMPS

2011-10-22T10:45:00.000+02:00

Darrerament, veig com aquella TV que havia sigut referent del -i en el- nostre País, continua pendent avall. El que més em molesta és que aquesta -opulenta- "menjadora" la paguem entre tots.

Ahir al vespre -contràriament al que us havia anunciat- no van fer la pel·lícula del Robert de Niro i de l'Al Pacino. Sembla ser -ja no em queda cap confiança en aquesta cadena- que la faran avui, després de les noticies del migdia. De fet, que la facin quan vulguin, tampoc la miraré. Després de dinar, jo tinc el sa costum de fer la migdiada. El que més em fot és que ahir em van fer quedar malament.

Aquesta actitud també denota una manca absoluta de agilitat informativa -senyera i baluard d'aquesta cadena en altres temps- en no oferir la programació especial d'ahir, abans d'ahir, que és quan tocava. No, en comptes d'això ens van oferir el magne acte de la inauguració de la nova Masia. En aquests casos, has de considerar quina de les dues noticies és més important i punyent. Era més important la inauguració de la nova Masia - fet que podien haver ofert en diferit- o el final de dècades de sang i mort? TV3 ho va tenir clar des del seu pessebrisme i mirant-se una vegada més el melic: la nova Masia.

Ahir, quan tothom va expressar les -justes- crítiques sobre aquesta decisió, TV3 va reaccionar de la pitjor manera: amb un especial imfumable, avorrit i sense sentit. També va anunciar que durant el cap de setmana farà més especials (30 minuts, etc). Suposo que consideren que totes les productores tenen "dret a viure" i ens presentaran la mateixa notícia des de cinquanta punts de vista diferents, durant una setmana després -quan ja no tindrà cap valor informatiu- per tal d'anar fent bullir l'olla i no entrar en temes més actuals, punyents, però políticament incorrectes. Jo, abans de morir-me, tinc l'esperança de veure com una edició del programa "Banda Ampla" s'atreveix a tractar algun tema polèmic de veritat (corrupció política, ajuntaments sense un duro, polèmica del PER, motxilles de la Diputació, etc.) i deixin de banda els temes propis del kumbaianisme més ranci i dels que n'han fet el seu modus vivendi.

També m'agradaria proposar una cosa: per quin motiu no segueixen el camí de TVE i deixen de fer anuncis? Per quin motiu no retallen la despesa i redueixen els canals, fent-ne només un parell, però més competitius i amb produccions pròpies? Suposo que demano massa. Suposo que la meva demanada és similar a la de demanar que classe (casta) política emprengués accions legals contra aquells altres polítics que han dilapidat els diners dels nostres impostos. Us imagineu al President Mas iniciant algun tipus d'acció penal contra l'antic tripartit? O a algun alcalde contra l'anterior equip de govern municipal? O amb el tema de les motxilles de la Diputació? Francament, jo no. Suposo que la menjadora és comuna i, de moment, hi caben tots. A l'esquena nostra, és clar....

ANAR FENT, PASSANT... I RIENT

2011-10-21T20:23:00.001+02:00

Una dita (o refrany) -"Qui dia passa, any empeny"- ja ens adverteix que el millor és anar passant les hores i no encaparrar-se massa amb les coses. Sí, és veritat! La pràctica em diu que és una afirmació molt encertada.

Ara li he trobat el gust a la velocitat de passeig. No córrer em permet anar apreciant el paisatge, poder fer parades -amb pixadeta inclosa- i gaudir d'allò que, amb les presses d'abans, em passava desapercebut. Poder gaudir de la conversa -és una manera de dir-ho- animada i "deconstructiva" sobre "amics" comuns, poder jugar al joc del "diga'm allò que tu i jo sabem que saps, però que sabem que no em pots dir" i riure, riure molt, tot comentant els darrers "grans èxits" de la referida llumenera. Això és vida!

Perdoneu, poso una mica de música. Sempre s'escriu millor amb una mica de companyonia musical!

Avui -malgrat aquest maleït mal d'esquena que em toca allò que no sona- ha sigut un dia tranquil, trufat de petites satisfaccions i amb un grau d'eficiència prou destacable. M'he pogut permetre el luxe de fer una petita exhibició irònico-sarcàstica -d'aquelles que tant em reconforten l'ànima i m'eleven l'esperit- i, fins i tot, he pogut gaudir d'una migdiada reparadora i aïllant -momentàniament- d'aquesta atmosfera viciada que he de respirar. Una atmosfera una mica complicated!

Ja comença el cap de setmana i tot s'hauria de relaxar. Tot hauria de prendre un altre color i una altra proporció. De moment, em queda sopar i veure la pel·licula de TV3 d'aquesta nit (feta pel Robert de Niro i Al Pacino), que promet ser entretinguda. Què més es pot demanar d'un començament de cap de setmana?

DIES DOLENTS AMB COSES BONES

2011-10-20T20:01:00.000+02:00

Em fa mal l'esquena des de fa dies -mala notícia que presagia una considerable mala llet-, i l'estic suportant -com un imbècil- estoicament. Si no marxa aviat, hauré d'anar al metge. Serà la primera vegada en molts anys que acudeixo a la seva consulta -no és que tingui cap especial animadversió pels metges- i, amb tota probabilitat i malgrat no em fa cap gràcia, em donarà la baixa (la primera de la meva vida laboral). Arribar a aquest punt és molt trist i em sap molt greu, però ja he provat tots els mètodes possibles. Res del que he provat ha funcionat -suposo que per inefectivitat dels principis actius que jo creia més potents- i em veig abocat a iniciar un nou camí.
D'altra banda, estic content. He aconseguit -no sense haver-m'ho "currat"- una cosa que volia, que algú estava a punt de malmetre -amb molta mala intenció, mentides i manipulació (que aquesta vegada li ha esclatat als morros)- i que, finalment ha sortit com jo volia. Jo no en trec cap benefici directe però, a vegades, són més satisfactoris els beneficis aliens, de gent que t'aprecies, que els propis. Molt bé, xaval, molt bé! Ens queden molts farts de riure junts!
Sembla ser que han mort el Gadafi, en unes circumstàncies similars a les de Chauchescu. Ja passa: la població que aguanta molts anys la tirania d'alguns, acaba esclatant i llavors no té aturador. Es passa de la submissió a la violència extrema. No n'hi ha prou amb derrocar el Règim, a més cal escenificar la caiguda i mort de la persona, de la "carn humana". És el que tenen les dictadures i règims personalistes: s'associa el poder, la por, l'odi i la revenja a una persona concreta. D'aquí la impunitat dels governs democràtics: tenen tant diluït el poder entre els seus membres que no es pot assignar responsabilitat -ni odi, ni revenja- a una sola persona. De fet, el problema és que mai s'assigna cap responsabilitat a ningú...

MOLTES COSES (O NOMÉS UNA)

2011-10-18T00:20:00.001+02:00

És tard, hauria d'estar dormint i no escrivint o contestant comentaris del bloc. D'aquí a unes hores -cinc per ser exactes- el despertador sonarà sense pietat i em retrobaré amb aquest món de mones que m'ha tocat viure. El meu cervell ja està a punt de la fusió -com el d'aquesta imatge- i necessita descansar una mica. Malgrat això, no m'hi he pogut resistir. Contestar comentaris d'amigues -i amics quan es decideixen a deixar algun comentari- sempre és una tasca gratificant i que constitueix un colofó de luxe a un dia amb grans dubtes -més que dubtes, situacions i lectures d'idees esperpèntiques-, preàmbul d'un dia "festivalero".

Encara estic pensant en -i buscant- una accepció de la paraula "tranquil·litat" que es correspongui amb el que em sembla que em volia dir un dels meus interlocutors d'avui. Deixar que passi el temps i invocar la tranquil·litat, en segons quins argots -força rebuscats i mai clars (marca de la casa)- tendeix a significar "oblidar" "continuar igual" "amansar la fera", "obviar el que és públic i notori", "evitar el conflicte (malgrat et continuï causant perjudici)", "no posat-te en el teu lloc, per evitar-li a un altre un enuig (o vergonya)"... i tot allò que sigui sinònim de "deixem-ho córrer". El problema és que, a vegades, ja n'estàs cansat de ser sempre el que ha de "deixar-ho córrer", mentre et van -perdoneu l'expressió- tocant els ous.

Sento ser tan breu, però tinc ganes de ficar-me al llit i "renéixer" demà amb les neurones descansades de sentir i llegir estupideses. No, només necessito que descansin per continuar sentint-ne, no per fer net. És per no sobrepassar la quota mensual d'anormalitats i evitar arribar al nivell crític, en el qual comences a impregnar-te -i el més perillós: considerar normal- d'aquest ambient enrarit i surrealista.

En una propera vida -atès que en aquesta considero que no he sigut massa cruel- em demano reencarnar-me en qualsevol tipus d'animal que no tingui cap objectiu en la vida. Menjar, dormir, fo...ar i tornar a començar. Res més que això, amb la felicitat que proporciona la ignorància.

VULL SORTIR A LA FOTO, VULL SER ALGÚ!!!!

2011-10-17T19:56:00.001+02:00

Era un home tan bàsic, tan elemental que la seva màxima aspiració era sortir a la foto, malgrat ningú que després es mirés la foto fos capaç de reconèixer-lo . Se'l veia -sol- pels passadissos, intentant ficar cullerada en totes les converses, buscant grups de gent que l'adoptessin momentàniament i li permetessin defensar l'opinió d'algú altre -ell no s'havia atrevit mai a tenir-ne de pròpia-, que li permetessin assentir a les coses més irracionals i inversemblants. Alguns, deien les rucades més solemnes per tal de veure quin límit tenia en el seu delit adulador. Mai ningú va poder comprovar el límit. Sempre, inexorablement, acabava -en la seva dèria per no enfrontar-se a ningú i fer-se el simpàtic- assentint. Fins i tot sobre els temes més rebuscats i dels que més desconeixement en tenia.

El que ell considerava una gran virtut -una manera de poder participar i sortit a la foto-, s'havia convertit en motiu d'escarni de propis i estranys. Fins i tot es creuaven apostes sobre quantes vegades seria capaç en un matí de contradir-se per tal de fer feliç al seu interlocutor. El darrer rècord enregistrat estava en set opinions diferents durant un sol matí sobre un tema concret.

Mica en mica, aquells que li guardaven -per pietat, no per altre motiu- una mica de respecte, anaven desertant de tan encomiable i pia actitud. Amb el temps, fins i tot aquells més indiferents -afectes mai n'havia tingut- van optar per odiar aquesta postura mesella, de cagadubtes atemorit y que el feia quedar en evidència cada vegada que tocava alguna cosa.

Aquí teniu una primera descripció del Homer LP (recordeu el Jordi LP? És un petit homenatge que li faig). Segurament, encara he d'accentuar una mica més la seva vis de submís patològic, que canvia dignitat per un copet a l'espatlla, mentre es descollonen d'ell a la seva esquena. Penso que pot donar bon joc.

PARAULES A LA DERIVA

2011-10-16T10:49:00.001+02:00

(...) Les seves paraules continuaven a la deriva, esperant que algun bon port volgués acollir-les. Les havia llençat al mar sabedor que potser mai ningú les podria llegir. No era important que algú les llegís, el més important era que ell les hagués escrit.

Ara, de fet, tot havia perdut aquella la pretesa importància que hom pogués donar-li. Quan algú té data de caducitat ja res és important. Ser-ne conscient obre un ventall inacabable de possibilitats i s'acaba la servitud envers res o ningú. Fer allò que sempre s'ha tingut ganes de fer sabent que, en un cas extrem, només cal esperar la mort avançada i ràpida.

Va pensar que no volia arribar al final, que no podia suportar la visió futura d'un cos -el seu- inflat com una bota, podrint-se per dins mentre encara respirava. No era necessari donar aquell lamentable espectacle que només serviria per donar plaer i satisfacció als seus enemics. L'enemic mort no somriu -pensà amb la serenitat dels que saben que tenen una darrera missió a la vida.

Ja havia dit tot el que tenia que dir i ningú l'havia escoltat. La seva darrera opció va ser escriure en un tros de paper allò pensava del que havia fet i del que pensava fer. Ara era una cosa de l'atzar que algú l'hi pogués impedir. Només aquell que trobés el missatge podria saber qui era el seu patiment, com havia decidit que seria el seu futur i què havia d'esdevenir.

En Marc començà a notar que el final -aquell que feia temps ja li havien predit- s'acostava quan augmentà sobtadament de pes. No era normal. Si bé mai havia sigut una sílfide, tampoc mai havia tingut un cos tan descompensat. La tardor era propera i -pels tempos d'evolució que li havien pronosticat- sabia que no passaria d'aquell hivern.(...)

Fragment del relat "Paraules a la deriva", engiponat fa unes nits i refet fa unes hores, a quatre mans, mentre els nostres cossos encara traspuaven suor.

AUTOAJUDA

2011-10-15T20:07:00.001+02:00

Avui he començat a llegir un nou llibre: Gente tóxica, del Bernardo Stamateas (us el podeu baixar en aquest enllaç). No deixa de ser un llibre dels anomenats d'autoajuda, però, de moment, m'ha enganxat. Mai he entès per quin motiu s'anomenen així: autoajuda. Resulta que no els escrius tu mateix, al darrera hi ha un escriptor que res té a veure amb tu.

Ja posats a veure llibres d'autoajuda curiosos, he vist aquest de la imatge del colom i aquest altre -impressionant!- que correspon a l'altra imatge i del que us faig arribar l'enllaç per si algú vol baixar-se'l.

Francament, no intentaré llegir cap d'aquests llibres, però és del tot curiós que algú es decideixi a publicar-los. Ha d'haver-hi un mercat ocult que devora aquests llibres com si fossin la panacea de la felicitat i ens ajudessin a ser millors.

Una bona manera d'autoajudar-se és no tancar els ulls al que és evident i notori. Una manera de fer-se un favor és posar a cadascú en el seu lloc i no fer el paperina, en un intent de fer el que un creu que pertoca fer. No, no cal esforçar-se. És més rendible limitar-se a fer el mínim exigible i punt. Dedicar el teu temps a coses que et ve de gust fer i que et proporcionen una satisfacció personal és la millor autoajuda, sens dubte!

SIGUEU FELIÇOS!

2011-10-15T11:53:00.000+02:00

Ja em queden pocs dies de descans i he estat pensant en quan efímera és la percepció de la felicitat. El cas és que, pocs instants de felicitat donen per molt. Aquest dies he començat a escriure una nova història. Ja avanço que és una mica embolicada, però m'ha sortit així i la vida real també té un punt d'embolic. Suposo que molts es poden veure reconeguts -no personalment, amb nom i cognoms, sinó genèricament o per tipologia- per l'actitud d'alguns dels personatges. Són arquetips universals, però amb un punt de caracterització més nostrada. El títol encara no el tinc perfilat, però podria ser alguna cosa com "M'he fet caqueta", "Aprofitant que no hi és..." o "Ja us ho fareu!"

Escolto una mica -realment, poso les "obres completes" i vaig fent- de l'Ana Torroja, un dels meus icones des de sempre (darrerament, més que mai), mentre recomponc el tercer o quart -ja no ho sé- esborrany del nou relat. Ara estic en el punt en el que els dos protagonistes es juren amor etern o fins el proper merder, moment en el que hauran de ressuscitar al de sempre, el que passa és que ara ell ja no voldrà ressuscitar, ha descobert que s'està millor -com fa la gran majoria- sense saber res de res i estant ben cobert per quan vingui "La Gran Hòstia". D'aquest dos personatge, un li fa costat a l'altre contra vent i marea i contra qualsevol element que posi en dubte la seva eficàcia malgrat, a hores d'ara, ja sigui públic i notori que és completament ineficaç i que emmerda tot el que toca. En contraprestació, l'altre li ofereix una permanent actitud de fel·latio compulsiva que fa tornar boig de plaer - i de fàstic als que tenen ocasió de veure el lamentable espectacle, ara ja públic i sense amagar-se'n, que ofereixen- a la primera de les parts contractants. Aquesta setmana he quedat amb una gent per tal de fer un "quatre mans" -o més- amb aquesta historia.

D'altra banda, estic escrivint una petita boutade fictícia però basada en la situació política i econòmica actual. Resulta que tot és un pla concebut per tal de desencantar a la població i que sigui ella mateixa -farta de la ineptitud dels governs d'esquerres, de les administracions autonòmiques, de mantenir a tant polític corrupte i de ser sempre l'ase dels cops- la que demani un canvi radical, però sense escorar-se a l'esquerra, per tal que enyori altres temps en els que no tenien tanta llibertat, però en els que podien menjar cada dia. No sé quan tardaré a acabar-lo. El que tinc clar és el final!

Res, així passo el matí del dissabte. Ara ja he començat la temporada de torrades amb botifarra - i/o amb uns talls de cansalada al pebre verd (bacon per aquells que volen dir i semblar el que no són)- per esmorzar, amb uns pebrotets del piquillo passats -breument- per la paella en la, prèviament, que t'has fet un parell d'ous ferrats amb un gra d'all. Ara són les coses que m'importen: escriure i esmorzar bé. La resta de les coses formen part d'una dinàmica sobre la que no tinc -de moment-, ni temps ni ganes per interessar-m'hi. Són aquelles coses -res, petites ofenses, petites preteses traïcions- que saps que estan allà però que has de tenir paciència fins que estiguin força madurs per rebentar-los -com els grans de pus-, esquitxant a propis i estranys (perdoneu tan desagradable imatge).

Així continua la vida, a punt de fotre un pet pel colesterol, pel sucre, o per mil coses més de les que no puc recordar o pronunciar el nom, mentre observo aquest lamentable entorn dels que es creuen "els millors". Tot plegat -com deia el meu avi- "tres pets, quatre rals" i "un o altre enterrarà l'últim".

MÚSICA I COPES, TOT ESCRIVINT.

2011-10-12T20:22:00.002+02:00

Escolto aquesta bella cançó de Facundo Cabral i recordo -aquest mal costum de recordar!- temps meravellosos de nits i matinades en recorreguts agònics del Mediterraneo (carrer de Balmes) al Quilombo (carrer d'Aribau) i el Bahía Blanca (carrer d'Aribau) entre notes de cantants en directe, acompanyats -la majoria de les vegades- només de la seva guitarra.

No puc amagar la meva preferència pel Mediterraneo, després d'una primera copa al Belvet, per continuar al Bahía Blanca, tancant la persiana i continuant la nit a porta tancada amb el Jorge, que anys abans havia treballat al Mediterraneo i que va aconseguir donar-li un estil molt similar, reblat amb la taula de billar que hi havia a l'altell.

Del Mediterraneo en recordo les seves taules de marbre, suportades algunes -les rectangulars- per estructures de màquina de cosir, les crispetes a dojo i aquelles converses eternes sobre temes impossibles.Tot, amenitzat amb cantautors de diferents pelatges i estils, que provocaven emocions diverses en cada nota que arrancaven de les seves guitarres. Sempre, amb la meva Molesquine i la ploma, acabava la nit amb idees diverses -que al dia següent, ja sobri, corrien sorts diferents- sobre alguna nova història que em venia de gust explicar. Les històries pensades i escrites a quatre mans, sobre la marxa, mentre les rondes etíliques s'anaven succeint.

Sempre hi anava entre setmana -el dia següent era mortal!- per no trobar massa gent al local. Només cinc o sis assidus conformàvem la fauna de les nits dels dies laborables. Érem els destroyer, als que ja res ens importava, que volíem aprofitar totes les hores possibles per distreure o despistar les rancúnies i les amargors del passat. Parlem del període1991-1999, amb interrupcions per canvis al local.

Molt ha plogut des de llavors i -excepte esporàdiques visites posteriors- ja no hi he tornat. Potser tot ha canviat i la vida ens fa adaptar-nos a nous escenaris, a noves experiències i descobrir nous llocs en la permanent recerca de nous horitzons que -en ocasions i conscientment- mai arribarien.

PS. Avui, dedico aquest post a una persona que m'ha comunicat que tanca la barraca. Ho sento, la trobaré a faltar. Un pató per aquesta persona..

RÈMORES INSOLIDÀRIES

2011-10-12T13:15:00.000+02:00

Darrerament, veig com aquells que s'omplen la boca de la paraula solidaritat només ho fan quan els agraciats amb el benefici són ells.Fa molts anys que dic -a vegades fins i tot repetidament-que l'autèntica solidaritat no pot ser mai un gest obligat o un compromís adquirit per un altre que obliga a tots els que l'envolten.

És molt fàcil -i queda molt bé- adquirir compromisos quan els que han de fer el sacrifici són tercers. Per sort, a vegades, els que han de rebre aquesta solidaritat "obligada" fan demostracions de la seva autèntica intenció i, en aquell moment, queda al descobert que només els animava una intenció de treure un benefici -sense esforç- a compte dels que envolten a aquells que, guiats per un papanatisme suprem -o una bona intenció irracional- impliquen a propis i estranys en la seva creuada per allò que en diuen "bé comú", "solidaritat" o qualsevol altra expressió que sempre significa el mateix: "sóc magnànim, el més amiguet de tothom i quedo com un senyor, sense despentinar-me".

En aquests casos -digueu-me insolidari, jo en dic realista i eficient- la meva resposta sempre és la mateixa: deixeu que jo decideixi a qui (com i quan) beneficio amb la meva solidaritat i no m'obligueu a assumir compromisos que, en moltes ocasions, veig que només són una pèrdua de temps i un simple brindis al sol. És molt fàcil disparar amb la "pólvora del Rei", sabent -o ignorant- que aquest gest solidari només és, arribada l'hora de la veritat, unidireccional.

Sento satisfacció -i alhora una profunda decepció, sóc així de contradictori- quan veig que es descobreixen les cartes i aquells als que he estat advertint de la inutilitat gratuïta que suposaven els seus gestos de despreniment, no van enlloc. Sento satisfacció per haver fet evident -en un intent d'obrir els ulls- el que jo pensava des de fa temps i, malgrat això, sento decepció en veure que es continua caient en el mateix parany una i una altra vegada. Sé que aquesta reiteració en l'error està provocada, en diverses ocasions però no per tothom, en la simple bonhomia.També sé que dir la veritat sobre segons quins temes no és políticament correcte i que fereix sentiments -a priori i a vegades- nobles. Ho sento, quan una cosa em crema el pap, l'he de dir -equivocat o no- i ja m'he acostumat a rebre com a resposta el rebuig i el retret, malgrat aquesta mostra de sinceritat i lleialtat, en altres temps era considerada una virtut.

Potser ara, en aquesta societat marcada per fer només allò que és agradable i amb rèdits populistes, ja no s'estila posar a cadascú -de forma clara i rotunda, deixant retratades les rèmores insolidàries- en el seu lloc. Potser és això!

Vaig a fer-me el dinar, que és la única cosa que en trauré en clar. La resta? La resta continua el seu curs inexorable i fatídic. Tot és qüestió de temps,del simple i constant pas del temps.

DIUMENGE (VESPRE)

2011-10-09T20:05:00.000+02:00

S'amaga el sol darrera els turons. El dia ha passat segons el previst i ja estic "desendollat". Demà només serà un dia de transició entre el cap de setmana i uns quants dies de descans mental preparatori. Un moment, que poso música... Ja està!

Després d'una fructífera tarda de diumenge -amb migdiada inclosa- he començar a reformar un relat del que en tenia un esborrany des de fa uns anys. Bàsicament, va d'un tipus -sense res a perdre i que concep aquesta acció com el preàmbul a la seva pròpia destrucció- que accedeix a un edifici de serveis i des de la planta superior comença a fer "neteja". Realment, són dos edificis molt semblants, però no iguals. El protagonista accedeix a un d'ells -l'edifici de les ànimes perdudes, on habita també el senyor de les "mosques"- i va fins la planta més alta. Allà sap que -per comoditat dels seus ocupants- no tindrà cap oposició. També l'hora està ben triada per assegurar la presència d'algú, combinada amb l'absència de la majoria d'ocupants de la planta. La pròpia arquitectura de la planta la converteix en un cau sense escapatòria i li facilita la labor de deixar-ho tot tancat -travant la porta d'accés- per tal que els altres ocupants de l'edifici tardin en adonar-se'n del que ha passat. Una vegada acaba amb tota la planta -tampoc és massa gran ni poblada en aquell moment- no baixa pel lloc que tothom esperaria: ho fa per un edifici contigu i així pot marxar sense que ningú se n'adoni del que ha passat. Temps total des de l'entrada a la sortida: 8 minuts (menys del que es tarda a llegir el relat). Bé, ja no explico més. Els detalls, al relat. El més costós d'aquests tipis de relats és la planificació, els detalls, la sincronització de l'acció amb les activitats de la resta de protagonistes i amb la vida pròpia d'un edifici de serveis. Una mica gore, ja ho sé, però el mercat dels relats de nimfes i rucades similars ja no és prou productiu.

Avui, entre la munió de relats i fitxes de personatges que tinc mig començats, m'he retrobat amb la fitxa d'un personatge que ha donat mil voltes i al que he caracteritzat de mil maneres diferents: ha passat de nimfa a prostituta, de esquizofrènica a nimfòmana... I malgrat totes aquestes variacions, continua donant-me un bon resultat! A vegades, un personatge no entra i no entra. No s'hi pot fer més. D'altres, un personatge que no s'havia concebut com protagonista, mostra la seva versatilitat i la seva polivalència. El món de la creació de personatges és força curiós!

Són prop de les vuit, no tinc ganes de fer res més que esperar que comenci Frank de la Jungla, una fricada que fan a Cuatro a les 21.30 h. No és rés de l'altre món, però té un punt de simpatia, un nosequè que el fa diferent a les altres gasòfies televisives d'un diumenge a la nit. També ho podeu veure entre setmana. Tot plegat, la oferta televisiva és limita a dos o tres programes -entre ells El convidat (dilluns, 22.30 h. TV3)- que salven una mica la cara d'un mitjà que està en hores molt baixes. La vida és curta -tant com una ària que ara estic escoltant- i no la podem desaprofitar en intentar decidir coses sobre les que no tenim poder de decisió. Potser la millor opció és anar passant i evitar-nos enutjos innecessaris. Potser sí que és això, potser sí!

DIUMENGE!

2011-10-09T12:30:00.002+02:00

Aquest matí -malgrat ser un matí de diumenge- ha sigut força productiu. Després d'haver fet un correu electrònic -espero que força instructiu- a aquells que -en aquest repartiment diví- els ha correspost un cervell de la mida d'un cigró, m'he dedicat -per relaxar-me una mica- a fer tasques de jardineria.

Estem pròxims a l'arribada -real- de la tardor. Aquest dies de sol i bon temps que s'aproximen retardaran una mica les tasques que són pròpies d'aquesta època de l'any, però ens hem d'anar preparant per deixar les plantes arreglades per l'hivern. La caiguda de la fulla s'ha retardat una mica moltes plantes encara viuen un estiuet que -em temo- acabarà sobtadament.

Avui he relligat uns arbustos de liles que tinc emparrats a les columnes d'una glorieta. El pes de les fulles i el creixement d'aquest any els havia deixat mig deslligats. Quan caigui la fulla -i ja entrat el fred hivern- serà el moment de la poda i cal tenir clara l'arquitectura i forma desitjada en aquests arbustos.

Aviat podré collir les olives i fer-ne conserva. No és que sigui un gran coneixedor de les tècniques de conservació i adobat de les olives, però el fet de ser de collita pròpia sempre hi afegeix un plus de bon gust. Tenir una varietat d'arbres fruiters (llimoner, prunera, perera, cirerer), que donen fruit (olivera) i que no en donen (llorer), em fa visualitzar cada estació de l'any i l'evolució de les diferents plantes i arbrers. També em proporcionen "distracció" -unes vegades més plaent i d'altres no tant- i calma en els moments de tensió.

Bé, penso que ja he fet prou mèrits pel vermut d'avui. Després dinar i gran migdiada. Més tard, acabar uns quants relats (darrerament la inspiració, la imaginació i la pròpia vida són molt prolífiques en situacions kafkianes que esdevenen relats força imaginatius) i escoltar una mica de musiqueta.

Què més es pot esperar d'un diumenge? Res més, només es pot pretendre recuperar forces -físiques i mentals- per afrontar un dilluns, amb cigronaires inclosos.

DISSABTE!

2011-10-08T12:22:00.001+02:00

Sant dissabte beneit, màrtir i advocat dels que no tenim temps de fer coses a casa entre setmana. Ara, que he estat tocat per la divina providència i em puc permetre uns moments de no fer res, aprofito per escoltar una mica de musiqueta mentre escric aquestes quatre ratlles.

Durant la setmana, poca cosa destacable -o insòlita- per dir. Només he platejat -en un esborrany- tres situacions que poden donar de sí per un relat cur, per una faula o pel llibret d'una òpera bufa:

1.- Moltes imbecil·litats, conat de rebel·lia (només posar-se en el seu lloc), amb ínfules d'enuig irreal i retorn immediat -amb disculpes incloses- a la cleda. Exhibició del vici de demanar disculpes per haver dit la veritat, mentre permanentment hi ha més manifestacions d'aquesta veritat. Res que no fos previsible! Conclusió: Alguns no s'atreveixen ni a defensar la veritat més evident.

2.- Presumpció d'anormalitat aliena: presentació del que ha fet un altre com a propi, demanda d'opinió -fins i tot a aquell que realment ho ha fet (que no sigui dit i que no s'emprenyi l'altre)- i escenificació -amb absència inclosa- de la "separació de poders", sabent que, finalment, es farà el que va decidir (sense potestat) el primer. Molt trist tot plegat! Conclusió: A cagar a la via, anormals!!!!

3.- Tot el que toca ho converteix en.... Merda (fracàs)! I malgrat això, té butlla papal per continuar amb la seva corrua de "grans èxits". Potser saber menjar bé l'orella -per dir alguna cosa anatòmica políticament correcte- substitueix qualsevol altra consideració o actuació? Conclusió: Ja s'ho faran. És recomanable una bona, sana i gratificant sessió de "teto" (per anar fent pràctiques -i dilatació- pel dia que la situació peti de veritat i/o es faci pública).

Res més "destacable" en el meu món creatiu. La vida, darrerament, és molt avorrida (o no). Per sort, sempre queda alguna activitat més gratificant - però, a vegades, no tant divertida (per surrealista, patètica i... esperpèntica)- que anar seguint la veta als "voldria, però no puc, no m'atreveixo o no en sé".

Avui continuaré passant el sedàs per aquest bloc. Estic fent una nova repassada als posts -esborranys de relats- per convertir-ne uns quants més en microrelats. Ja en queden pocs de "verges" -d'alguns fins i tot n'he tret quatre versions diferents- i hauré de començar de deixar de viure de rendes d'aquí a pocs dies. Per sort, ja tinc fets uns nous esborranys. Situacions "esperpèntiques" en les que inspirar-me, no me'n faltaran. La vida, és una senyora molt generosa que ens proporciona moltes històries als que ens dediquem a transformar la realitat -o a inventar-nos històries- en relats que fan pensar o somniar als altres.

De moment, poca cosa més. Només calma, molta calma! Fins i tot massa...

ORGULL LEGÍTIM

2011-10-05T20:12:00.001+02:00

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el tema de l'orgull legítim -darrerament m'ha costat molt trobar un motiu per sentir aquest tipus d'orgull-, aquell que sentim quan estem cofois d'alguna cosa bona, honesta, tendent al bé, creadora d'il·lusió o que proporciona un servei als altres.

Per sentir-lo, no és necessari que el fet destacat provingui de l'actuació d'un mateix i -segons m'han ensenyat i sempre ho he cregut així- potser és més satisfactori quan l'orgull està motivat per una acció aliena, de gent amb la que comparteixes moments bons i dolents. Si aquest fet ha estat protagonitzat per persones que t'estan subordinades i que segueixen, per motu propi, per bonhomia i per ser la línia que estàs intentant marcar des de fa temps, la satisfacció és comparable a l'orgasme. Sents l'orgull legítim de poder tenir el privilegi de formar part d'aquell equip. Aquest és el moment de fer un pas enrere i veure des de la distancia el seu merescut ascens a la Glòria. La seva Glòria, en definitiva, és la teva Gloria, però són ells els que han de rebre el públic reconeixement.

Davant dels comportaments humils però dignes, seriosos però de companyonia, de col·laboració desinteressada entre els membres d'un equip, trobem aquells que volen estar en totes les salses i no són capaços ni d'adobar allò pel que estan previstos. Parlo dels que tot ho volen fer i res fan, dels que volen fer el que pertoca fer als altres i no fan bé ni el que a ells els pertoca fer. Dels que basen la seva vida en l'exhibició pública de la seva capacitat de servilisme, sense concretar mai cap fet ressenyable per la seva execució magistral. Només façana! Una façana de fum que s'esvaeix quan es requereix quelcom que vagi més enllà de la simple adulació, de l'assentiment compulsiu, del potineig -sense cap resultat pràctic- constant. Són els "olímpics", els que s'arrosseguen darrera una medalla, els que només treuen el cap quan les coses van bé, els que mai no concreten i que, en el seu afany d'estar en totes les salses, fan el "pollastre" -picar a tot arreu, sense ordre ni concert- i fan anar de corcoll a qui té la desgràcia d'estar al seu voltant.

Jo em quedo amb els primers, amb els que no fan que et posin una medalla -és d'ells, dels que se l'han guanyat!- però que et fan sentir orgullós de la que a ells els correspon. Aquest és l'esperit, la resta... La resta encara no ha descobert que la major satisfacció de portar una medalla és saber, íntimament, que l'has guanyat justament i no a l'esquena dels altres o amb procediments denigrants, vexatoris o indignes. Quan no tens aquesta certesa, les medalles pesen tant a la consciència que es fan insuportables.

Avui estic content: he sentit orgull legítim!

TARDA DE DIUMENGE

2011-10-02T20:13:00.003+02:00

Què es pot fer en una meravellosa i avorrida tarda de diumenge?

1- Llegir correus electrònics que has acumulat -en un intent desesperat que s'esborrin de forma accidental- sense llegir durant tota la setmana.

2- Reescriure per enèsima vegada aquell relat que sembla que mai acabarà de quedar del tot rodó?

3- Fer una potent migdiada, que després no et permetrà agafar el son a la nit?

4- Mirar pel·lícules per TV, en estat de somnambulisme, prenent consciència del patetisme que s'ha instal·lat en les TV?

Francament, avui he optat per la proposta número 2. Demà es publicarà el resum mensual de premis literaris en català i estic preparat per començar a fer trameses. Per sort, en un món que sembla haver-se tornat boig i en el que la proporció, la mesura i la justa correspondència són absències memorables, encara em queda el refugi del paper i la ploma. Avui he acabat un relat -14 pàgines- sobre una franctiradora que es retroba amb un amant del passat enmig d'una guerra. Bé, no vull desvetllar més. He de presentar-lo a un concurs (15.000 €) de les Espanyes que acaba el termini el 31 d'octubre. En el fons, aquest relat té una mica d'autobiogràfic i em faria molta il·lusió poder guanyar el concurs. No és fàcil, no us ho penseu, però en pitjors trinxeres he lluitat!

Passen els dies, els mesos, els anys i cada dia frueixo més de les petites coses. Potser, a mida que em faig vell, vaig descobrint la futilitat de segons quines coses i adquireixo la seguretat d'aquells que tenen la força i la seguretat suficients per decidir si continuar o engegar-ho tot a dida. Aquesta tarda, en un dels petits descans que faig quan escric -per airejar-me- m'he mirat alguns objectes del passat. Els records d'altres temps, d'altres llocs i d'altres persones, han inundat la meva ment. He pogut comparar com feia les coses llavors i com les faig ara. Quant he canviat! M'he tornat una ombra en un dia lleganyós, malgrat estic segur que, si cal, puc retornar a aquella manera de fer. De fet, sé que aviat serà possible. Per sort, sempre escolto musiqueta dels anys 80 i això em recorda temps millors.

Demà dilluns, nova setmana i nous reptes (és una manera de dir-ho). Potser el major repte és encarar les coses amb un mínim de voluntat i bona predisposició.

Ho deixo, he de continuar amb un darrer relat que tinc a punt d'acabar. Aquest va d'una dona que se sent desgraciada i es busca un amant. Quan descobreix que l'amant no està disposat a deixar la seva dona, ella torna amb el seu marit i no rep cap retret, només indiferència. La situació és va complicat -i posant-se psicològicament interessant- fins que ella el vol matar enverinant-lo i..... bé, aquest també és per concurs.

Un petit regal

ELS "SEGONS ESCOMBRARIES"

2011-10-02T10:59:00.001+02:00

Francament, avui tenia mil idees al cap però, alhora, no tenia clar sobre què escriure. Són d'aquells dies en els que moltes coses et volten pel cap, tens poc temps i unes ganes irrefrenables de dir el que penses.

En primer lloc, fa unes hores, avui s'han complert nou mesos d'un fet força trist per a mi i que no vull oblidar. Nou mesos, el temps que tarda una nova vida a veure la llum d'aquest miserable món en el que haurà de surar com pugui! Queda dit, no podia estar-me'n.

Mentre prenia el primer cafè del dia, llegia el dia. Per cert, he de deixar el cafè. Tinc la diastòlica per sobre de 10.5 mm Hg. Qualsevol dia fotré un pet com una aglà! Quan això passi, s'haurà acabat tot i ja no em preocuparan les imbecil·litats que ara conformen gran part del meu entorn vital. Per fi, hauran de tocar-li els collons amb bajanades a algú altre.

Bé, com deia, llegia el diari i m'assabentava d'una informació vital per anar per aquest món: sembla ser que els decapitats tenen un temps de consciència una vegada separat el cap del cos. Pel que deia el diari, és "el temps de dir pa-ta-ta" (uns 2-3 segons). Jo no sé si aquesta informació és la que t'has de trobar un diumenge al matí en obrir aquests libels, altrament -i estranyament- anomenats diaris. No seria més interessant parlar dels patiments dels vius (atur, economia feta pols, delinqüència, etc.) que no del temps que encara tenen consciència aquells que, inexorablement, han de morir?

Per abundar més en aquest tema, aquest diari ens ofereix una nova informació d'especial interès i de la que consideren que no podem prescindir-ne per viure: resulta que a la França revolucionària, demanaven als condemnats que, una vegada decapitats, intentessin obrir i tancar els ulls. Pel que diuen, n'hi ha que durant uns 30 segons eren capaços de fer-ho. El que no poden assegurar és que no fos un acte reflex i no pas voluntari. Inconvenients de que els decapitats no puguin parlar i explicar la seva experiència!

Des de fa un temps, tinc la sensació de viure en una societat sense prioritats raonables o referents vàlids. Ens hem de preocupar del "segons escombraries" dels decapitats? Potser actualment es decapiten gaires humans en les nostres ciutats, pobles, viles i llogarrets? Potser aquesta dada dels "segons escombraries" dels decapitats ens proporciona algun tipus d'informació imprescindible per fer la nostra existència més plaent, plena i satisfactòria? No, és evident! Suposo que tot plegat forma part d'aquesta tendència social a obviar els problemes reals i embrancar-se en coses curioses -però inútils- per distreure al personal de la Gran Hòstia que ens fotrem tots plegats. Realment, la nostra societat -tal com la coneixem- sí que sembla viure els seus "segons escombraries".

Ja n'anirem parlant...

RESURRECCIÓ

2011-10-01T10:01:00.000+02:00

Han passat les hores -amb els seus segons i minuts-, els dies, les setmanes i els mesos des del darrer post en aquest bloc. He intentat utilitzar un altre sobrenom i ser algú altre, en un altre lloc. He pretés trair el que sóc i el resultat no ha estat l'esperat.

Finalment, he identificat el problema: som el que som i no hi podem fer res més. Fa més de vint-i-cinc anys que, en diferents àmbits tinc el sobrenom de l'Exorcista. Intentar trair tot aquest pòsit no era bona idea i el temps m'ho ha demostrat.

Inicialment, com deia en el post de comiat, havia de resoldre molts dubtes, acabar moltes coses i tornar a l'esperit dels orígens. Doncs bé, malgrat que intentar fer-ho en un altre lloc i amb un altre sobrenom no va ser una idea reeixida, aquest temps m'ha servit per passar a format de relat o conte -desenvolupats i modificats, evidentment- gran part dels posts publicats en aquest bloc. Per aquest costat, he aconseguit un dels objectius que em vaig marcar i ara ja estic una altra vegada -més o menys- al dia de feina. També he retornat a l'esperit dels orígens. Acabar tots aquests relats i contes que tenia pendents o a mitges m'ha ajudat a retrobar-me amb tot allò que, durant aquests darrers temps, havia perdut pel camí. A més, no podia deixar a aquells que em seguien assíduament -malgrat ho feien d'una manera que ells/es creien anònima- orfes de les meves paraules (a vegades encertades i d'altres no tant).

Retorno a la comunitat bloguera amb més ganes que mai, amb la feina feta i un nou esperit. Amb ganes renovades d'explicar histories i amb una visió -apocalíptica, irònica i sarcàstica, això sí- de tot plegat. No cal ser un gran observador per veure l'entorn i arribar a la conclusió que aquest poti-poti d'ineptes, aprofitats, vividors, venedors de bíblies i altres espècimens que fan bons als paràsit, acabarà com el Rosari de l'Aurora.

Ja està, ja he ressuscitat!

666 (I punt!)

2011-07-10T10:40:00.001+02:00

Benvolguda concurrència, senyors, senyores, nens i nenes, amics tots:
Acomiadar-me, encara que sigui temporalment, sempre m'ha resultat difícil. Malgrat alguns diuen que tinc la sensibilitat d'un seient d'WC, el cert és que sóc de sentiment profund, intens i llàgrima fàcil.
Aquest comiat no sé si serà temporal o definitiu -això dependrà de la magnitud de la tragèdia, de les ganes i del temps que tingui-, però sento la necessitat -la querència, com els toros- de reprendre el camí allà on el vaig deixar fa temps i tornar a ser un escriptor errant engiponant el seu diari privat. Tornar a l'anonimat i als orígens, a llocs coneguts i a d'altres inexplorats. Desprendre'm del llast de l'amargor provocat per la mesquinesa humana, d'aquesta estàtica antiestètica, que darrerament m'esclavitza i que ha pogut transformar-me (d'una manera reversible, això sí).

A partir d'ara, estaré en altres indrets de la blogosfera, amb un altre nom, amb una altra manera d'entomar les cornades -també les meravelles- de la vida. Allà restaré observant el que m'ofereix el paisatge i els habitants dels vorals del camí, un camí que cada vegada esdevé més tortuós i amb corbes més perilloses. També esperaré el moment final de tot plegat. Per sort, sóc conscient de quan efímers som els humans i mai he pretés batre el rècord de supervivència en cap aspecte de la vida (ni en la seva pròpia duració). Per aquest motiu tampoc puc assegurar -com deia abans- si això és un adéu definitiu o un fins aviat.

Moltes coses em fan pesar que tot s'acaba, que tot s'acosta al seu final. No, no és que em preocupi massa. En certs aspectes, ja feia temps que ho esperava i ho desitjava. Fins i tot anhelava poder accedir a aquest descans final. Suaument, con la fulla que cau de l'arbre a la tardor, es resisteix a caure a terra d'una forma simple i balla -per fer la seva caiguda única i irrepetible- una darrera dansa aèria, culminació de la seva vida i camí fins a la seva mort al terra. Així sia, així serà...

Us deixo aquesta meravella i aquesta altra meravella per tal que en gaudiu, mentre observeu com cau la fulla i balla la seva darrera i agònica -però única i irrepetible- dansa.
Fins sempre (o aviat, depèn)...

665 - BIS

2011-07-02T10:43:00.001+02:00

Avui, 2 de juliol, per diversos motius m'he vist obligat a fer un segon lliurament del post 665. Encara m'estic pensant si suïcidar aquest bloc, en el post 666, i el personatge que el fa viure o si continuar.

Avui fa 6 mesos que va morir una de les persones que més he estimat i a les que més he respectat d'aquest món. Encara la continuo estimant i respectant. Per sort, encara em queda una persona per estimar, respectar i protegir.
D'altra banda, avui fa 50 anys del suïcidi d'un dels millor escriptors que he tingut el privilegi de llegir i d'un home de caràcter: Ernest Hemingway. La seva mort va esdevenir sobtada i voluntària. Va utilitzar una escopeta de caça com la de la imatge lateral. Decidí, de forma unilateral, que ja havia arribat l'hora d'acabar amb tot i amb tots, per sempre més.
Temps abans de matar-se, ja havia dit que "L'home no està fet per a la derrota. Un home pot ser destruït però no derrotat" i també que "He invertit molt de temps i esforç a matar animals per evitar matar-me a mi mateix". Premonitori? No ho sé. En tot cas sí que era una bona declaració d'intencions i una manera de veure la vida, la seva pròpia vida.

Segurament, ja s'havia cansat de viure entre cotons i segrestat pels antidepressius. Potser va considerar més digne acabar d'una vegada i no malviure ell i els que el rodejaven. És lícit acabar amb tot per evitar sofriments i malviure -ja no a un mateix- a una persona estimada? És preferible causar un dolor i un dol limitat en el temps o és millor deixar que la (mala) vida continuï i perllongar el sofriment -sine die- sabent que mai més res serà el mateix? Si som conscients que la vida i la pròpia relació s'anirà deteriorant, és lícit moralment finalitzar la relació per tal de conservar el record dels bons moments i fer dels mals moments una simple anècdota? No ho sé, francament, no ho sé...

665 I ALTRES OCURRÈNCIES

2011-06-27T19:10:00.000+02:00

Primer escolteu -veieu, sentiu- aquesta meravella. Ara, sí? Doncs bé, avui faig el post 665, previ al 666 que volia que fos el darrer d'aquest bloc.

M'estic pensant què fer. Començar en un altre lloc, amb un altre nom? Continuar aquí? No ho sé... Em deixo aconsellar!!!

No us sembla una meravella aquest vídeo que us proposo avui? Reuneix tot allò que trobo fantàstic -el sacrifici, la lluita, el valor- i del que és orfe una gran part de la nostra societat.

Avui, llegia un correu i estava veient que les mans que l'escrivien o que el cervell que l'inspirava eren diferent de qui el signava. M'he proposat desenvolupar un relat -o una sèrie d'ells- en el que el protagonista -Lo Baves- és un covard incapaç d'enfrontar-se -per indigne i arrossegat- a un dels altres protagonistes -L'Esclatabaves- de la història, per qui sent una por extraordinària. Un tercer personatge, per tal d'evitar el conflicte, consent en que utilitzi el seu nom per tal de dir el que ha de dir. L'Esclatabaves descobreix la conxorxa i comença a esbombar-ho, tot fent escarni de la petitesa moral i covardia de Lo Baves. Bé, només és un apunt. Tot depèn de com em trobi d'inspirat i de les ganes que en tingui.

De moment, reflexiono sobre la conveniència d'escriure el darrer post en aquest bloc.

DECISIONS

2011-06-26T10:12:00.000+02:00

En qualsevol moment de decisió

el millor és fer el correcte,

després l'incorrecte, i el pitjor és no fer res.

Theodore Roosevelt

Vivim en una societat en la que prendre decisions sembla que sigui delicte. Una gran por a equivocar-se fa que ningú -molt pocs- prengui decisions. Potser l'ésser humà ha evolucionat a una espècie covarda, amb un sentit de l'autoprotecció -por a la responsabilitat de la decisió- tan accentuat que no és capaç de prendre cap tipus de decisió que no sigui del gust de tothom?

Potser aquesta societat està massa acollonida per les conseqüències de les decisions, per molt necessàries que siguin? Potser els que tenen poder de decisió estan més preocupats en caure simpàtics, en conservar el seu sac de vots i els fa molta por emprendre mesures pel bé comú, per molt dures i incomprensibles que siguin?

Equivocar-se no és cap deshonor ni cap màcula per ningú. El que és un deshonor i una màcula és avantposar les pròpies pors -basades en interessos particulars- pel davant d'allò que, si bé és impopular, és absolutament necessari.

Fa anys vaig veure un reportatge sobre el crack del 1929 i era força eloqüent veure com aquells que havien acabat arruïnats es tiraven per les finestres de Wall Street. Estrany? No, conseqüents. Havien pres una decisió a l'hora d'invertir i s'havien equivocat. Quan es tiraven per la finestra afrontaven la conseqüència d'haver-se equivocat. Almenys havien tingut la valentia de prendre decisions, fossin equivocades o no.

Cada vegada ho veig més clar: els que ens governen no prendran cap decisió dràstica però necessària. Només aniran passant, veient com el malalt agonitza i sense el valor de medicar-lo, per si la pròpia medicació el mata. Només esperen passar el seu temps, esperar que la tempesta escampi i pregar per tal que les conseqüències de la seva indecisió -això sí, mai els podran imputar una decisió errònia- siguin reversibles per se.

Potser sóc una mica negatiu i estic una mica avorrit de sentir mentides, però no entenc com eixugaran els deutes dels ajuntaments, de les autonomies i de l'estat. Una cosa és la crisis i una altra ben diferent és haver estirat més el braç que la màniga en autèntiques bajanades sense cap utilitat, però que suposen una hipoteca per sempre més.

Llegeixo amb estupor i atònit com alguns alcaldes prenen com a primeres decisions del seu mandat el apujar-se el sou un 32%, un 25%... Que potser s'han tornat bojos? O potser tenen una barra (cara) incommensurable que els permet fer el que sigui -en benefici propi, això sí- sense sentir la menor vergonya o pudor? Ho he dit moltes vegades i cada vegada n'estic més segur. Qualsevol dia això s'acabarà d'una manera dura i traumàtica. Ho sento, no veig cap futur per aquesta societat. Només una autèntica regeneració moral, que comporti una neteja a fons de l'entramat social i dels dirigents pot reconduir una situació que només pot acabar malament. Tot per la manca de decisions, ja siguin bones o dolentes.

Una cançó per desengreixar....

PS: per cert, ja tinc decidit que aquest -el de la imatge- serà el tronc en el que seuré a mirar-me les postes de sol més fantàstiques. La resta ja fa temps que ha deixat d'importar-me i, per sort, jo encara sóc dels que saben -i tenen el valor suficient- prendre decisions i decidir quan ha de baixar el meu teló!

PRIMERS MOMENTS D'ESTIU

2011-06-25T19:16:00.000+02:00

La singularitat és subversiva.

Edmond Jabès

Ara, que sembla que estic instal·lat en la pretensió de gaudir tant com pugui d'una vida que endevino curta i desagraïda, salto de despropòsit en despropòsit i d'ocurrència en ocurrència.

Avui he tingut la feliç idea d'anar a comprar-me un giny com el de la foto -foto del catàleg de muntatge- pel jardí de casa. No, no m'he tornat boig. Resulta que a l'estiu -els lectors habituals ja ho sabeu- dormo sota la prunera de casa. Em nego a passar calor i dormo allà a fora, acompanyat dels meus gossos.

L'hamaca que tenia dels altres anys ja estava bastant tronada i ahir, en treure l'equip de jardí per aquest any, vaig comprovar que existia la necessitat de fer una renovació. Aquest matí he anat a la botiga d'esports i equipament de jardí de tota la vida -ja m'havien venut les altres hamaques- i he decidit adquirir aquesta meravella del descans. Aquesta nit, potser la provaré...

Ja fa dies que estic plantejant-me fer un canvi fonamental i radical a la meva vida. Aquests darrers dies m'he estat plantejant -mig en broma, mig seriosament- ficar-me a la boca del llop i prendre una decisió arriscada. Potser només pretenc comprovar si encara gaudeixo d'aquesta vesant camaleònica que sempre m'ha caracteritzat o potser crec que és hora de respirar aires nous, sense viciar pel pas del temps i dels esdeveniments.

Sento algun petard -n'hi ha que no saben que hi ha un moment per a cada cosa-, darrer ressò d'una revetlla que ja ha passat. Arriba el juny als seus darrers dies i tot sembla que s'hagi d'acabar. Acaben els cicles escolars, els cicles de sessions parlamentàries... I tot agafa aquell ralentí de les coses que dormiten fins a millor ocasió. Juliol i agost seran -espero- dos mesos tranquils, calorosos i xafogosos. Dos mesos per agafar la mateixa dinàmica vital de tot plegat, per sobreviure, per passar com es pugui, per anar fent i no esforçar-se massa. Per patir-los i gaudir-los.

MIRADA AL CEL

2011-06-22T19:54:00.003+02:00

(...) S'ha llevat, com sempre, molt d'hora. L'albada era a punt i havia quatre núvols que enteranyinaven el cel. Només uns segons, un pensament. Una mida al cel i un desig: Felicitats, per molts anys! Silenci. Mirada clavada en el sol naixent. Fàtua esperança -però voluntat inequívoca- de que el missatge hagi arribat.

Dia d'oblits, dia de claredat, dia de renúncies. Tràfec de sentiments i possibilitat -voluntat- de canvi. Afartament de saliva inútil, d'hores dilapidades, de somriures postissos, d'hipocresies barates, de traïcions gratuïtes, d'enganys descoberts i de llefiscosa bava, de molta llefiscosa bava... que han de netejar d'altres!
No, jo no, que em fa por! Covard, mil vegades covard! Tu que només penses en adorar i besar els peus de qualsevol senyor. En aquesta vida i no en una altra ell t'ajustarà els comptes i t'arrossegarà pel terra! Sentiràs l'escarni públic dels que només serveixen de -i es comporten com- bufó de la Cort!
Ah! L'hora s'acosta i encara no has copsat com en pot ser de cruel i bàrbar en la seva venjança. Tan cruel i bàrbar com dolç i tendre amb aquells a qui estima. Acabaràs sota el seu peu -d'una trepitjada- talment fossis -talment vius- un llimac. La donzella -malgrat ja va perdre fa temps aquest atribut- Rosalinda, a la que has agafat el mocador que cobria les seves sines turgents que tant et delecten, viu a la teva esquena. Ha aprés a tenir-te encegat -com ja ha fet amb molts- amb els encant que la natura li ha regalat i t'ofereix inspiració per les teves il·lusions només realitzables en solitari. Pensa-hi, pensa en què t'has convertint i quin és el paperot que fas. (...)

Fragment del relat "Mi senyora Rosalinda i el bufó cornúpeta", una bajanada que vaig escriure fa anys i que ara que -aparentment i segons diuen (què sabran!)- ja no faig res de profit, estic refent.

CORATGE, SÍMPLEMENT!

2011-06-18T12:03:00.001+02:00

El coratge (el valor) no es pot simular:

és una virtut que escapa a la hipocresia.

Napoleó I (Bonaparte)

He esperat, no volia fer aquest post en calent, sense contemplar la ressaca d'aquesta indignitat que tots hem pogut contemplar. No, no és això nois. El passat dimecres vàreu anar més enllà del que qualsevol societat es pot permetre. No nois, això vostre no és coratge. Us empareu en la multitud per fer de la legítima protesta i del legal dret de manifestar-se i opinar una paròdia.

El passat dimecres vaig poder viure -en primera persona- aquell despropòsit que en altres països, amb uns fonaments democràtics més febles, hauria esdevingut l'inici d'una repressió -d'auto-defensa dels polítics- sense precedents. Vaig sentir vergonya i pena, molta pena. També vaig sentir la incredulitat d'aquells que veuen com es posa en perill un sistema que -amb totes les seves imperfeccions i eliminant els corruptes- és el millor que tenim.

Vaig poder comprovar que la majoria de gent no havia nascut quan va iniciar-se aquest període democràtic. Llavors, quin punt de referència tenen per establir la benignitat o malignitat d'aquest sistema en relació a l'anterior? No entenc res, de debò.

Vigileu, feu-me cas. Per molt menys, l'any 1936 van acabar amb tot. Per cert, sou conscients que -malgrat alguns pugueu dir (i sigui veritat) que ho passeu malament- esteu acostumats a menjar cada dia, a tenir-ho tot a l'abast (sanitat, subministraments, etc) i serieu incapaços de sobreviure a la primera setmana d'una guerra (conseqüència d'una revolució, d'un trencament de règim).

Ara un apunt personal: feia temps que no m'ho passava tan bé!!!!!! Per molts motius i tots ells força reveladors. Com deia Napoleó I el coratge no es pot simular. En els moments de tensió és quan descobreixes el nivell de confiança, de seguretat, d'autoestima i de competència de cadascú. També descobreixes en quines mans deixaries la teva vida i en quines no...

EL MERDER CONSTANT

2011-06-14T19:50:00.000+02:00

Hi ha una teoria infal·lible sobre l'amistat:

sempre s'ha de saber què es pot esperar de cada amic.

Carmen Posadas.

Els humans tenim una rara tendència a buscar merder. Quan s'ajunten dos humans sempre han de buscar un motiu per criticar o provocar aquell que exerceix el poder, malgrat no sigui absolut i ho faci d'acord amb les regles socials -democràtiques- que tots ens hem donat per tal d'articular una convivència més o menys correcta.

Avui, demà.... Assistirem a un acte més d'aquest despropòsit que es va deixar collar i créixer -per interessos electorals, per por, per incompetència, per covardia, per inoperància, per ineptitud, per debilitat, per...-, fora de tota lògica democràtica, d'ordre públic, de seguretat sanitària, etc: els indignats.

Una vegada més, el ciutadans assistirem a una nova demostració pràctica de despesa gratuïta -material, econòmica, de recursos humans, etc- en temps de crisi. Per no haver acabat de socarrel amb aquells que van desafiar a la resta de la ciutadania -feu el càlcul del percentatge que representen en relació a la població total de Catalunya (o de Barcelona)- i es van ungir amb els olis de la legitimació per la cara, ara -el conjunt de la societat- hem de pagar una despesa extraordinària en sous de Mossos, material divers, recursos, etc. per tal d'impedir que continuï un despropòsit del que no en sortirà res productiu.

Sempre que he vist una manifestació, una acció popular, he pensat en el resultat últim. Algú pensa que servirà d'alguna cosa l'acció dels indignats? Realment algú s'ho creu? Penseu que serveixen d'alguna cosa les manifestacions, apart de tocar el que no sona als que volen circular per on discorre la manifestació? No, no siguem innocents: No serveix de res!! Les reivindicacions idealistes, etèries o impossibles no tenen altre futur que la força efímera de l'escalfada momentània i puntual.

Només espero -desitjo- que no hi hagi ferits, que tot s'acabi d'una vegada i que la gent retorni a lluitar en el dia a dia, creant llocs i formes de treball allà on no s'havia pensat que n'hi podia haver. No ens enganyem: el més important és tenir una font d'ingresos, un lloc on ficar el cap i unes hores per tal de dedicar-nos a les xorrades més inversemblants del món. La resta està molt bé com a brindis al Sol... Però per a res més!

CONCENTRACIÓ DESCONCENTRADA

2011-06-13T19:20:00.000+02:00

Malgrat hauria d'estar donant-li voltes a coses -pretesament- importants, ara només tinc una preocupació: no sóc capaç de trobar un final versemblant per un relat que he de lliurar demà.

Tampoc seria capaç de perdre ni un minut del meu temps en coses que no m'importessin. Saber que sempre hi ha una darrera sortida -extrema i definitiva, però sortida- dóna molta tranquil·litat a l'esperit.

No puc concentrar-me. Després de dormir una migdiada reparadora, he contestat un correu d'una amiga. Fa un parell de dies que estic en fase de reconstrucció interna i no em miro correus ni tinc el mòbil connectat. Durant aquesta fase només escric, escric, escric... De forma compulsiva i sense cap objectiu clar ni concret. Només escric...

Demà és el darrer dia d'aquestes mini-vacances i necessito reconstruir-me interiorment. Necessito recuperar aquell punt de fortalesa i seguretat que sempre m'ha caracteritzat. Durant aquests dies passats he tancat un dels assumptes que feia temps que cuejaven i necessitava reiniciar-me per tal d'eliminar tot allò que ja forma part del passat però que ocupava una part important de la meva memòria. Durant aquests propers mesos he d'anar tancant temes. Són molts i molt diversos però és necessari finalitzar -definitivament- cadascun d'ells. Deixar-los mig tancats no condueix a res i -passats els anys- sempre retornen.

Vaig a continuar amb el relat. Demà l'he de lliurar i el final no acaba d'arribar...

APARICIONS I DESAPARICIONS

2011-06-13T12:13:00.000+02:00

Aparicions i desaparicions, gran tema d'un dilluns al matí. No heu pensat mai en desaparèixer per sempre més? No heu tingut mai aquella sensació de sobrar, de no tenir cap objecte ni finalitat el fet de continuar?

Avui he desaparegut del paradís i he retornat -aparegut- al meu infern. Ha arribat un moment en el que ja no sé si compensa tornar. Potser la millor opció seria liquidar tots els lligams, acabar els projectes a mitges -això ja ho estic fent- i arribar a aquella situació en la que no queden coses pendents, la presència ja no és condició i l'absència no es fa notar.

Només em sap greu alterar l'ordre natural de les coses, dels temps i dels sentiments. Només això em pertorba, la resta ja no importa. Durant molts anys he lluitat per tal de mantenir un cert ordre en tot plegat però ara aquest ordre es desfà entre els meus dits, entre les meves mans, fent estèril tot el temps, l'esforç i els maldecaps dedicats.

Ho deixo. No val la pena, ni un pensament.

PASSA LA VIDA, LÀNGUIDAMENT.

2011-06-12T20:25:00.000+02:00

Sembla ahir quan vaig començar a escriure en aquest bloc i ja són 657 posts. Estic prop dels 666, número en el que volia "suicidar-lo" i recomençar en un altre lloc, amb un altre nom i amb un altre caire.

No descarto fer-ho però aquests dies estic imbuït en altres històries. Estic de vacances -una setmana- i he agafat la millor -i plujosa- setmana de l'any. Gaudeixo de la soledat, del sentiment de buidor i de la sensació de que tot ha arribat al seu fi. No em sap greu. Tard o d'hora tot arriba al seu fi. Com ja he cridat alguna vegada des d'aquesta finestra, no es tracta de saber quan arriba el final. El més important es saber com arriba i perquè arriba aquest final.

Talment hi ha aus que poden viure en captivitat, n'hi ha que no poden fer-ho i engabiar-les significa condemnar-les a una mort lenta i cruel. Saber-se captiu o en mans d'algú és el que les porta a "suicidar-se" colpejant-se contra els barrots o d'un atac de pànic. És una manera d'acabar amb tot, no dic que no. També és una manera d'alliberar-se.

Fa uns anys, una persona -sabedora que no intentaria fer-la canviar d'opinió- em comunicava la seva decisió d'acabar amb tot. La seva situació era complicada, pròxima a l'abisme i el preàmbul de un salt al buit sense paracaigudes. El problema no era el patiment que ell hauria d'aguantar. El problema era que no es veia capaç d'aguantar el patiment que la seva caiguda provocaria a altres éssers estimats. Vaig entendre la seva posició, la seva manera de pensar i els motius que la inspiraven i motivaven. No era una fugida, era una immolació per evitar mals a tercers (o minimitzar-los). Passat el temps, fins i tot vaig admirar aquell gest, aquella renúncia, aquell sacrifici. Moltes vegades he pensat en aquell desafortunat -però valent i honorable- amic. Va oferir el millor que tenia -la vida- per tal d'alleugerir l'impacte aliè de la seva desgràcia.

Mai vaig dir-li què en pensava. Només vaig escoltar els seus propòsits i les seves raons. No calia cap aprovació ni cap retret. Només li calia algú que l'escoltés, que sabés estar en silenci davant d'un moment tant crucial, d'una actitud tan honorable i allunyada de qualsevol sospita de covardia. Només necessitava algú que conegués -de primeríssima mà- quina era la seva motivació. No volia que a posteriori alguns savis intentessin formular una teoria sobre què l'havia impulsat a baixar el teló de la tragicomèdia que li havia tocat -que l'havien forçat a- representar.

Passar dies en solitud, gaudint de moments profunds i íntims, té aquestes coses. Els records s'amunteguen i decideixen fluir. És com si desitgessin sortir a borbolls, escampant-se per tota l'estança i engolir tot allò de present o de futur que pogués quedar en l'aire. La vida passa, lànguidament -malgrat tot i tots- i em recorda que és efímera i canviant.

Pensat durant una caminada de les de bon matí, mentre els senglars, els esquirols i la resta d'habitants del bosc em miren encuriosits des de la distància.

HOME, SWEET HOME

2011-06-07T19:36:00.000+02:00

Malgrat el matí ha sigut de bojos -però immensament productiu, com a mi m'agrada- aquesta tarda m'he permès un luxe que feia temps que no em permetia: he descansat tres hores seguides. M'he dedicat al difícil art de no fer res, absolutament res. Només una trucada -res a dir- ha pertorbat aquesta pau.

Avui he redescobert la despreocupació: el no pensar en allò que no s'ha de pensar en hores en les que no s'ha de pensar en allò. Enrevessat? Sí, però jo també ho sóc una mica i no faria honor a la meva forma de ser si ho expliqués d'una forma fàcil.

Estar a casa, sense cap altre soroll de fons que no sigui el de la tempesta, esperant que cada gota de pluja contribueixi -d'una manera única i harmònica- a composar una simfonia de sons naturals, efímers i irrepetibles. La intensitat del xàfec descriu una ona espasmòdica, de major o menor amplitud, que ens diu quanta aigua cau, sense veure-la.

Encara em queden uns quants dies per tal d'acostumar-me a aquesta despreocupació -quina redescoberta!- i retornar a ser un dels que gaudeixen de la seva llar. Perdre -guanyar- el temps, sense fer res, dedicant unes hores a la pròpia reconstrucció física i psíquica, recuperant el plaer de llegir una pàgina -proveu-ho llegint Jean Paul Sartre- i caure en braços de Morfeu, sense cap ànsia per despertar-se.

Sé que hi ha coses que mai canviaran i que la tranquil·litat absoluta és una quimera. Ho sé, no sóc aliè a la realitat. Sé que sempre hi haurà qui maregi la perdiu en pos -i per mor- de no viure ni deixar viure, ho sé. També sé que aquesta pau es pot veure truncada, en qualsevol moment i grau, per les proves que ens posa la pròpia vida -mentides, enganys, enveges, malalties, desenganys, etc. - i el fet de viure. Només espero anar passant, anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. La resta? La resta ja no importa!

AFAITAR-SE

2011-06-06T20:20:00.002+02:00

Afaitar-se bé és un dels primers plaers del dia. La sensació de la cara neta, suau i apurada és indescriptible i plaent. Malgrat això, sempre hi ha un dia d'aquells en els que tens la sensació de no haver fet una bona feina i et queda aquell malestar de notar com no has acabar de rasurar-te correctament. Avui és un d'aquest dies.

Jo sóc dels que usen navalla. És un estri perillós però sense cap substitutiu igualable. Què en fas d'una afaitadora elèctrica al mig del no res? De què serveix la maquineta de dues, tres o cinc fulles si no pots trobar recanvis? Una navalla és per sempre i no cal res més. Fins i tot amb una mica de sabó de les mans pots afaitar-te. En casos extrems, només amb una mica d'aigua. Neteja? Senzilla i definitiva. Usos? Mil i un.

Des de fa dies tinc un mareig intermitent a sobre meu. Desconec per quin motiu (mentida, ho sé) sento calfreds i suors. Potser l'acumulació de temes complexos -autèntiques paranoies- i d'una transcendència molt important -o potser no-, combinat amb una sensació d'impotència davant el que és inevitable -o sí- fan que el meu cos es rebel·li i em llanci senyals d'alarma. No ho sé, però ara feia temps que no sentia aquest malestar. Potser em faig vell, m'he deixat una mica -bastant- i m'he engreixat des de que no fumo. Serà contraproduent deixar de fumar?

El que deia ahir de les fórmules matemàtiques era cert. La demostració viva de la meva teoria -teoria de la Involució dels Cossos Inerts i Sense Activitat Cognitiva- l'he tinguda aquest matí. Per sort, estava acompanyat. Si no fos així, creuria que era un miratge o el començament d'algun dels meus relats. No, no era cap miratge ni cap ficció rocambolesca producte de la meva meva ment malalta de creativitat desbordada. El món cada dia està pitjor!!!

Felicitats guapetona. Un pató!!! Avui és l'aniversari d'una bona amiga -seguidora d'aquest bloc- i no volia que passés per alt un esdeveniment que em congratula tant. Fa temps que no parlem -culpa meva- i no ens creuem correus. Bé, correus sí. Per cert, encara em deus -si vols- una resposta del darrer. En tot cas, et desitjo un feliç dia -malgrat ja sigui tard- i que en facis molts més.

Jo plego. Avui he començat una setmaneta de vacances -sóc així de rar- i tinc una pila de coses per posar al dia. Potser el primer que faré sigui descansar i recuperar forces. La resta -almenys algunes coses- pot esperar.

DE PROFUNDIS

2011-06-05T19:27:00.000+02:00

No hi ha res més admirable i heroic

que treure valor de les pròpies desgràcies i

reviure amb cada cop que hauria de matar-nos.

Louis-Antoine Caraccioli.

Des de fa uns dies -a hores intempestives- recordo i repasso tots els escrits i lectures que m'han aportat, significativament, alguna cosa. Són molts i és una tasca llarga però plaent. Ahir a la nit va caure a les meves mans una epístola -De Profundis- que l'Òscar Wilde va escriure a un amant seu, durant els dies en els que va estar a la presó. Aconsello aquesta lectura per tot el sentiment que traspua. Recordem que està escrita a l'Anglaterra de la darrera part del segle XIX, amb totes les convencions morals de l'època.

D'altra banda, demà comença una nova setmana. Sé que tindré la demostració viva de que les regles matemàtiques existeixen i que Si A és igual a B i B és igual a C, A és igual a C. No cal ser gaire intel·ligent per arribar a aquesta conclusió, però el que més em molesta és aquesta sensació de semblar imbècil i de que els altres es pensin que no estic al cas de res. Una cosa és no poder saber i l'altra és no voler saber. Des del minut zero sabia el que passaria, com passaria i quan passaria. Era una pura qüestió matemàtica, res més.

Continuo el meu periple sabent que tot té un final i que les dates de caducitat arriben un dia o altre. És el que té: consumeixes el producte abans de la data o ja pots llençar-lo. A la vida passa el mateix: hi ha coses que, passat el temps, fan pudor i ningú se les pot empassar. Arribat aquest moment, cal començar una partida nova o, directament, trencar la baralla. Sembla que -molt lentament- vaig tancant temes. Vull arribar al gran moment amb tots els temes tancats i amb el convenciment que ja res em queda per fer. No dependre de res ni de ningú -tenir-ho tot lligat- et dóna la llibertat de governar la vida i la mort, de posar les dates de caducitat.

COSES PRÒPIES I ESTRANYES

2011-06-03T19:23:00.001+02:00

Només ens queda allò que no ens prenen

i que, alhora, és el millor de nosaltres.

Georges Braque

Mentre esperava el meu torn en un comerç, escrivia unes ratlles. Per sort, encara hi ha comerços en els que tenen la deferència i gentilesa de posar unes cadires per tal que els clients -moltes vegades amics- esperin el seu torn. No us enganyeu, això només passa en els pobles i en els comerços antics, avesats en l'art de fidelitzar els clients mitjançant un tracte i una espera agradables.

Rumiava, mentre al taulell es debatien temes de programa rosa de la TV, sobre què fàcil és que tot sembli destinat a amargar-te la vida. Avui, consolava -no sé si he fet bé o no, però és el que em venia de gust i he cregut que ho havia de fer- a una persona especialment marcada per allò que tots qualificaríem com cúmul de desgràcies.

Malgrat jo també tinc les meves desgràcies -com tothom i una mica més-, els plors d'aquesta persona, lamentant-se de les seves desgràcies, m'han despertat aquell sentiment humà que poques vegades m'agrada mostrar i he pensat que la Divina Providència havia sigut molt injusta amb ella. En aquesta ocasió -com, sens dubte, en altres- aquesta persona no havia provocat la situació i només n'havia sigut una víctima propiciatòria. Els seus plors, les seves llàgrimes, no eren exclusives dels fets d'avui i tenien el pòsit de l'acumulació de fets desgraciats. Potser alguna divinitat va inventar-se els plors per fer neteja dels sentiments ocults, bruts i traumàtics que ens condicionen fins angoixar-nos. Potser sí que és això.

Retrobaments i allunyaments. Avui també he tingut aquests sentiments contradictoris amb persones diferents. Dues visites i dos sensacions contraposades. Retrobar-se amb algú, malgrat el temps i l'espai. Allunyar-se d'algú, malgrat el temps i l'espai.

Ho deixo, tinc molta feina -molt poques ganes de fer-la- i el sentiment de que no servirà de res fer-la. Ja he adoptat la postura i l'actitud de l'estoic, acceptant allò que és irremeiable amb la màxima elegància i esportivitat (flegma) possible. Cal esforçar-se en canviar allò que ningú vol canviar? No. El més intel·ligent és aprofitar l'impuls de l'atac de l'enemic per tal de construir i recolzar el nostre propi atac. O potser el més intel·ligent és esperar -amb la màxima dignitat- que arribi aquell moment -que sento pròxim- en el que ja res importi i toqui finalitzar-ho tot amb un somriure als llavis i amb una sensació efímera i decreixent d'invulnerabilitat provocada i irremeiable? No ho sé, no ho sé...

Mentre m'ho penso, gaudiu d'aquesta cançó.

NO SENTIR-SE

2011-05-30T20:21:00.000+02:00

Fa anys, una amiga meva -la Judit- em va dir "No em sento ni bé ni malament, no em sento". No sentir-se, curiós -i lamentable- estat anímic. En aquell moment, no vaig entendre -no en vaig saber a temps- què em volia dir i quin era aquest estat de "no sentir".

Potser el pas dels anys ens proporciona una perspectiva, una experiència, que ens fa distingir tots els estadis del "no sentir-se". Fa dies que jo no em sento. No noto la música, el soroll, de la vida. Només observo, veig impertèrrit, com tot passa i jo continuo immòbil sense sentir fred o calor per res.

M'han furtat el sentiment. Ja no m'emociona -ni positiva, ni negativament- res del que em rodeja. Potser he caigut en la desídia? No ho voldria, no sabria viure en la desídia. Potser he desistit de fer-me entendre? Potser sí, potser ja no em queda ni temps ni ganes de continuar picant en ferro fred. Potser ha arribat el moment del "qui dia passa, any empeny". És això el que es porta ara? Potser sí, potser el millor és anar passant, anar veient albades i ocasos, sense cap sentiment. Només tenint preparat el moment definitiu en el que ja no tingui cap interès continuar amb aquest cicle monòton i sense sentit.

QUEDAR-SE A MITGES

2011-05-28T14:38:00.000+02:00

Hi ha molta gent al món,

però encara hi ha més cares,

doncs cadascú en té diverses.

Rainer Maria Rilke

Avui podia haver titulat aquest post "Amb el cagalló al cul", però -malgrat reflectia molt fidedignament la realitat- m'ha semblat una manera molt ordinària de començar.

Si no s'està disposat a arribar a les darreres conseqüències, val més no començar segons quines coses. La reacció pot ser contraproduent, pot posar en evidència que són una banda de kumbayàs de fireta i que tenen una por patològica "al què diran".

No entraré a jutjar -no sóc jutge- sobre si els acampats a la Plaça Catalunya tenen raó o no. Només vull fer una sèrie d'apunts, que cadascú tregui les seves conclusions i que faci les consideracions escaients:

1.- L'inici d'aquesta acampada només va ser un acte reflex davant de l'acampada de la Plaza del Sol. No vulguem penjar-nos medalles -si okupar un espai públic mereix alguna medalla- que no són nostres.

2.- La Junta Electoral ja va dir que aquesta acció era il·legal. Aquí va començar el principi del desastre. Si en aquell moment, amb la Llei a la mà, els haguessin desallotjat, no hi havia cap problema: eren pocs i encara no estaven organitzats. El problema és que la nostra classe política està massa ocupada volent ser (o semblar) "simpàtics" i van pensar que fer complir la Llei els podia restar vots.

3.- Ara, passats els dies i ja amb les poltrones (i menjadores) repartides, han volgut fer complir la Llei. El problema és que no en saben o no tenen collons (amb perdó) de fer el que toca, amb la Llei a la mà i utilitzant els mitjans -Policia- que l'Estat de Dret preveu per aquests casos.

4.- Algú m'hauria d'explicar quin és el paper -lamentable i una demostració més de kumbayanisme- d'aquell "mediador" que oferia només desallotjar mitja Plaça. Què patètic!!!! Si l'acampada és il·legal, constitueix un problema de salut pública o hi ha qualsevol altre justificació legal o defensa del bé comú, es desallotgen i s'ha acabat el broquil. Si d'altra banda, no hi ha justificació o encaix legal, no cal desallotjament. És així de fàcil!!! Algú ens dirà quant ens costa aquest mediador???? No ho crec....

5.- Hi ha molts Mossos ferits. Potser les "víctimes de la repressió policial" no ho eren tant!!!!

6.- Tota aquesta "brillant operació" -que ha provocat un augment dels acampats- quant ens ha costat????

Ho sento, potser m'estic fent vell. Potser és que em costen d'entendre les coses, però.... Algú em pot dir què pensen fer? L'acampada és legal o no? Algú pensa intervenir (de veritat, sense pors) o no? Deixem-ho. Encara recordo un ministre que deia que els experiments s'han de fer a casa i amb gasosa. Quanta raó tenia !!!!

OHNE DICH

2011-05-26T20:22:00.000+02:00

Ohne dich, va dir ell.

Ahir festival de mojitos i caipirinhes, avui dinar en bona companyia. Cal alguna cosa més? Segurament ben poca cosa més. Prudència, prudència!

Com deia fa dies, Alea jacta est (per acció d'algú i omissió d'algú altre). Davant d'això molt poques coses et fan sentir fred o calor. Ja tot és igual. Ja tot té el mateix color.

Avui brevetat, no cal dir res més. A vegades, és millor un silenci clamorós que un crit mut.

Quina pena en endevinar que tot s'acaba i en assumir que és inevitable que les coses passin!!! Quin dolor en saber que tot és una gran comèdia!!!!

Ohne dich, continuava dient ell...

ESQUERS DE PESCA

2011-05-24T20:29:00.000+02:00

Una de les meves passions, apart de l'escriptura, és la pesca fluvial. Malgrat alguna vegada he practicat la pesca a la vora del mar, sempre m'ha atret més la peca en les aigües del Pirineu. Fa uns dies ha començat la temporada de pesca, que s'allarga fins el 30 d'agost o fins el 30 de setembre a alta muntanya.

Un dels rituals -distraccions- més reeixides durant l'hivern és la fabricació d'esquers casolans amb aparença d'insectes. Els pèls de cua de cavall, les plomes de gall i d'altres materials naturals, conformen un meravellós univers de imitació. Fer que un ham de pesca -d'acer, fred i nu- es converteixi en un "insecte" apetitós per la truita, el barb o qualsevol altre espècie que pobla els nostres rius, és un art.

A la vida passa el mateix. Només es tracta que el peixet mossegui l'ham. Fer servir l'engany, aprofitar-se dels instints naturals de l'animaló i fer que mossegui amb totes les seves forces i amb tota la seva ànsia allò que es pensa que és una presa fàcil, té el seu mèrit i la recompensa de la satisfacció per qui ha "fabricat" el fals esquer.

Fer que una simple vibració -enganyosa- sobre l'aigua desperti la voracitat i l'instint bàsic de l'animal, és producte de molts anys d'experiència i d'una tècnica depurada. No us podeu imaginar quina és la satisfacció que m'embarga cada vegada que un exemplar singular cau en el parany i acaba en les meves mans. Són mesos de preparació de l'esquer, perfeccionant cada vegada més la seva adaptació a les reaccions naturals de la presa. Sabent que cada estirada a l'ham -una vegada l'ha mossegat- no farà més que incrementar la clavada.

Moltes vegades, no n'hi ha suficient amb llançar l'ham i esperar. Els canvis d'esquer, els canvis de posició i d'estratègia fins atrapar la presa constitueixen una batalla tàctica amb les reaccions i intel·ligència natural del botí esperat. Una vegada més tindré tot un estiu per lliurar aquestes batalles. Les altres batalles -les de la vida- precisen d'altres esquers, però tampoc difereixen tant de les fluvials. Només cal adequar l'esquer a la presa que vulguem cobrar i a les seves reaccions, viscerals i previsibles. Només això....

POSTPART TRAUMÀTIC

2011-05-23T19:44:00.001+02:00

Aquest individu de la foto té mil motius per plorar. Un d'ells, potser un dels més importants i transcendentals, és el resultat de les eleccions d'ahir. Ara, en gran part, ja sabem si és mascle o femella i la classe política -si fos mínimament responsable- hauria d'actuar en conseqüència.

No, benvolguts germans. Aquí tenim una colla d'impresentables que només volen perpetuar-se en el càrrec tant com poden. Només cal veure com s'agafava al ferro roent aquest "fill del vent" que ens governa i que ahir a la nit era capaç de dir públicament allò que deia l'inefable Joe Rigoli fa uns anys: Yo sigo!

Ho sento, avui estic una mica depre -és una manera de dir-ho- veient com pinten bastos -malgrat per alguns pugui semblar que tot va bé- en la societat en la que vivim. Ara, una vegada es produeixin els relleus a les diferents institucions, començaran a sortir els números de veritat i podrem comprovar la autèntica magnitud de la tragèdia econòmica i corrupta dels nostres municipis i de les comunitats autònomes. Només de pensar-ho estic per esborrar-me de la raça humana -alguns ja ho han fet (ja m'han esborrat, cosa que m'importa una p...), per la meva satisfacció de no tenir que tractar-los com a congèneres- i anar a fer de Robinson Crusoe a una illa deserta (això produiria satisfacció i tranquil·litat a algun llepa-culs covard que em té en gran estima).

Pròximament, podem viure moments divertits i dignes d'un sainet tragicòmic. El que més em molesta és que molta gent patirà per culpa de la nefasta gestió d'aquests vividors. Només queda una esperança: que aquells que compren i garanteixen el nostre deute públic -Alemanya, França, etc- cridin a capítol a aquest alienat mental -"fill del vent"-, l'obliguin a dimitir i a convocar eleccions anticipades. Ja hem perdut prou temps i el nostre retard en reconèixer la crisi, en adoptar mesures i en sortir-ne només fa que la nostra situació -la de prop de 5 milions de persones- sigui molt apurada.

Jo continuo igual, amb les mateixes llums i ombres, amb les mateixes mosques colloneres i amb els mateixos "muts, sords i cecs". Molt divertit, tot molt divertit... I molt patètic!!!

PS. Un deixo aquest enllaç per tal que balleu una mica

REFLEXIONEU MALEÏTS, REFLEXIONEU!

2011-05-21T19:47:00.001+02:00

Jornada de reflexió... Per reflexionar sobre quines qüestions?

1.- Sobre a qui donaré el meu vot i contribuiré a que visqui a cos de Rei durant quatre anys?

2.- Sobre qui menteix més i millor durant la campanya?

3.- Sobre qui té el rècord de promeses electorals no complertes?

4.- Sobre qui és més corrupte?

5.- Sobre qui em decebrà més?

6.- Sobre qui em demanarà -imposarà- més impostos per finançar les burrades, projectes i associacions més incomprensibles i inútils?

7.- Sobre ...

Ho sento! Tinc coses millors per fer que pensar en aquesta colla de paràsits. Fixeu-vos que, la majoria, no té cap passat laboral. Han fet de la política la seva professió.

Votar demà? Potser sí. Potser votaré alguna opció completament residual i tronada. Com ja he dit moltes vegades, ja no es tracta de triar entre partits polítics. Ara ja ha arribat el moment de triar entre sistemes polítics.

PEDORRETES

2011-05-19T22:51:00.000+02:00

En castellà "Pedorretas", en català ho desconec. Segons el traductor del Google, Pedorretes. Segons el corrector del Firefox, Pedorretes és incorrecte.

Siguem clars: m'importa ben poc com és diu. Tots sabeu el que vull dir, no? Doncs això. Només un apunt: a mi m'agrada més fer-les amb la mà tancada a la boca, talment la mà fos un anus. Escatològic? Potser sí. Avantatja: m'importa ben poc -gens- semblar-ho o no.

A qui dedico les pedorretes? Ah, companys.... Hi ha un ampli ventall de meritables i conspicus creditors d'una sonora pedorreta:

1.- Els baves servils (els distingireu pel rastre que deixen i pel blanc de la comissura dels llavis i de la part baixa de l'esquena).

2.- Aquells que encara no es creuen el que jo fa mesos que repeteixo des d'aquesta tribuna: no són els partits polítics, és el Sistema el que es mor i s'ha de canviar. Ara comencen les manifestacions i concentracions. Només és l'inici del final.

3.- A aquells que es creuen que aquest any serà l'inici del final de la crisi. Ara és quan començarà l'autèntica crisi, fins ara apaivagada pel les subvencions, prestacions i altres suavitzants.

4.- Als mancants de caràcter o de caràcter voluble interessadament. Alguna vegada han de prendre partit, encara que s'equivoquin. Més greu -i trist, lamentable, patètic, denigrant...- que equivocar-se és no tenir -o voler tenir- criteri o iniciativa.

5.- A qui no sap fer altre cosa que marejar la perdiu amb coses inútils i etèries -tendents a la seva pròpia promoció personal-, donant pel cul (amb perdó) a aquells que sí que volen fer coses pràctiques i útils.

6.- I a un llarg etc. de torra-collons, impresentables, pobres homes i paràsits que, en el fons, no fan altre cosa que medrar a l'esquena dels altres.

Ja s'ho faran i que els aprofiti!!!!

Ara el moment genial: Fa una estona, amb un full (pantalla) en blanc davant meu. Ser capaç d'escriure prop de sis pàgines en hora i tres quarts -la majoria aprofitables- no té preu. Saber que això és important i no les capullades d'uns alienats mentals -autèntics indigents intel·lectuals, sense cap tipus de dignitat- amb ínfules i ànsies de poder, tampoc té preu. Tenir un moment genial, després de sentir i llegir tot un seguit d'idees noves i revolucionàries (res, una nova re-invenció de la sopa d'all) d'aquests anormals, és el que dóna sentit a la meva vida i el que em rescabala de tot plegat. Una vida canviant; més del que pot semblar a primera vista. Només és qüestió de temps.

FIRES, FIRÀIRES I VENEDORS DIVERSOS

2011-05-18T20:30:00.000+02:00

En Pol va mirar al seu voltant i va pensar: "Oh, quin plaer! Cada vegada veig com els venedors de fum s'enfonsen més en el fang. Sembla que encara no volen admetre que el seu món de fireta té els dies comptats. Ells, els venedors d'il·lusions irrealitzables, són els que han enfonsat la seva pròpia fireta de les vanitats. Una fireta creada per donar cobertura -i un sou- a aquells que d'altra manera mai haguessin fet res de bo. La seva pròpia incompetència -en això no hi ha colors-, acompanyada d'un afany de poder desmesurat ha acabat amb el seu somni.

Tot i haver creat un món (dit) perfecte, basat en les relacions kumbaianes, no han tingut en compte que el més important per fer rutllar les coses -els diners- no creix als arbres i, a sobre, és finit. Finalment, les enveges, l'avarícia, la maldat intrínseca de l'home, el "quiero y no puedo" i, per sobre de tot, la constatació de la seva indigència intel·lectual, ha signat la sentència de mort d'una fireta creada i nascuda per a mantenir vividors. Encara -sí, ells són així- encara van prometent allò que saben que mai podran acomplir. Quin lamentable espectacle haver d'anar pidolant per tal de fer veure que es té capacitat per fer coses!!! I amb quina naturalitat ho fan!!! Sembla que s'hagin passat la vida enganyant al proïsme des de la primera llet que van prendre.

Que potser no ho veuen que ja fa temps que tothom els ha vist el llautó? Uns per prometedors compulsius -mentiders o il·lusos amb pretensions de poder- de coses irrealitzables; d'altres per dir que sí -desaforadament, per quedar bé, servilment- fins i tot a la seva sentència de mort. Com volien salvar els mobles? Era impossible anar a la guerra amb aquesta tropa (i sortir-se'n viu). Canvis d'opinió segons bufa el vent, canvis de criteri segons qui és l'interlocutor, bava irrefrenable i salvatge, oferiment d'anus com si fos un sacrifici necessari. Gratuïtat, oferiment inútil i -el més trist- concepció de que la resta del món és estúpida i no els veu a venir.

La visió d'aquesta escòria, d'aquesta misèria humana amb ínfules de dignitat perduda, em produeix arcades. Més lamentable em sembla aquest sentiment de superioritat basat en vendre fum i il·lusions, en mentir!!! No saber veure quina és la situació real, la decrepitud de l'entorn, del fons i de la forma, de la conjuntura i de l'estructura -viciats d'origen- és que em demostra la pròxima caducitat d'aquest model fet a mida dels mediocres"

En Pol va tancar els ulls, va apurar el darrer glop de whisky i va pensar en un futur pròxim, en les corre-cuites dels que serien nous conversos i en com riuria des de la seva posició de privilegi. Mentre, un somriure s'endevinà en els seus llavis.

SANTA PACIÈNCIA

2011-05-16T20:28:00.001+02:00

Si no fos perquè algú té paciència,
s'acabaria el món

Josep Carner

Ho sento, no m'he pogut resistir a il·lustrar el post amb aquesta imatge plena de tendresa i gràcia innocent. Jo sóc així de sensible, què voleu que us digui?

Avui no estava previst fer un post. Una meravellosa conjunció -suposo que astral- ha fet que tingués una mica de temps per gaudir una mica de la vida i poder fer-vos cinc cèntims de com n'ha estat de profitosa la darrera part del cap de setmana i el matí d'avui. Res d'especial, no us penseu. Només és allò que em passa a vegades: de les coses petites i senzilles en trec el màxim fruit possible.

Ahir al vespre, mentre baixava de la muntanya -aquesta vegada he avançat la tornada, avui tenia una reunió- pensava en què passaria si decidís fer caixa i marxar. Passa una cosa: quan estic a la muntanya no en marxaria. Potser són manies meves però sembla que fins i tot el meu cos s'oblida dels seus mals i funciona millor. Res, segurament no passaria res. Bé, sí que passaria: m'estalviaria el lamentable espectacle de veure com la societat -i especial alguns dels seus membres- cauen en la indignitat més absoluta. M'ho he de pensar seriosament això de "fer caixa i marxar". Potser la meva salut, les meves neurones i la imatge que tinc d'alguns elements -individus sense cap dignitat, productors compulsius de bava servil- quedarien salvaguardades.

Aquest matí m'he llevat d'hora i he assistit a la reunió que tenia amb aquells que m'aconsellen -crec que ja n'he parlat, de passada, en algun altre post- per veure si em decideixo a tirar endavant un tema que es va iniciar la tardor passada i que, si bé possiblement no em donarà cap benefici tangible (o sí), contribuirà a retratar, a demanar explicacions i a l'escarni públic dels orfes de dignitat. Després d'això: feina i més feina!

Aquests propers dies estaré força atabalat. Compromisos literaris adquirits -que, com sempre, acabaré complint en el termini establert-, compromisos familiars -que tinc moltes ganes de deixar satisfets i tancats- i compromisos laborals que -si em deixen- compliré. Abans de les vacances he de deixar moltes coses fetes i lligades. No em puc adormir, he de treure'm la son de les orelles i començar a tancar (i obrir) temes.

Aquest dimecres tinc un dinar. Em plau molt i pot ser molt divertit. De fet, pot ser im-pressionant (en dues paraules, com diu el Jesulín d'Ubrique). I és que la vida, a vegades, és justa, divertida -un pèl cruel- i ens dóna l'oportunitat de rescabalar-nos dels moments ingrats.

TEMPESTES

2011-05-14T22:11:00.001+02:00

M'encanten les tempestes.Són una mostra del poder de la natura i ens fa prendre consciència -una vegada més- de com en som de vulnerables. Algú pot fer alguna cosa contra la força d'un llamp? Res, ningú pot fer res, com davant d'una inundació o davant de qualsevol altre fenomen natural.

Si alguna cosa he aprés durant la meva vida és que hi ha coses contra les que no hi ha oposició possible i que s'han d'acceptar amb resignació.No, no sóc un conformista i no dono tot per bo. Ans al contrari, sóc inconformista i pretenc canviar tot allò que considero antinatural.

Avui he gaudit d'una tempesta espectacular. Les tempestes de muntanya -per l'alçada, per la menor densitat de l'aire o pel que sigui- tenen una major virulència i són més properes que les de ciutat. Sentir els trons i veure els llamps a pocs metres és un espectacle increïble. Després de tempesta sempre hi ha silenci, les olors del bosc es transmeten amb més fluïdesa i sembla que es restableixi l'ordre natural de les coses, per molt cruel i dràstic que pugui semblar.

Anímicament, també hi ha tempestes interiors. Em debato entre acceptar o no una proposta -o consell- que podria obrir la caixa dels trons. Cal fer-ho? No ho sé, francament. El que tinc clar és que no vull permetre segons quines coses i ja és hora de posar-hi aturador. Crec haver provat totes les alternatives possibles i haver trucat a totes les portes en demanda d'empara, però només he obtingut silenci còmplice i llargues (res de nou i que, sincerament, no m'esperés).

Ja només em queda un dia al refugi de la muntanya i he d'aprofitar-lo. Darrerament em demanen col·laboracions en forma de microrelats, relats o d'articles diversos en algunes revistes, la majoria d'àmbit comarcal. No és cap cosa de l'altre món i tampoc n'hi ha per tirar coets, però si ho uneixo a presentar-me a alguns premis literaris -amb l'alegria de guanyar-ne algun- tinc una mica de feina acumulada. Actualment, ja em va bé i així ho combino amb tasques manuals per tal de diversificar.

Ara estic embrancat en un nou relat. Tinc un espai de 5.000 caràcters -amb espais inclosos- i encara estic buscant alguna història que es pugui explicar en aquest espai. No és fàcil parir i explicar una història i encabir-la en una extensió determinada. Bé, ara toca veure la pel·lícula "Poder absolut", a TV3.

Demà serà un altre dia....

IMPUNTUALS

2011-05-10T20:21:00.000+02:00

Una de les coses que em treu més de polleguera és la impuntualitat. No suporto haver d'esperar a ningú. En contrapartida, mai -si no és un cas de força major extrema- faig esperar a ningú.

Aquesta dansa de la pèrdua de temps que semblen ballar alguns pel plaer de fer-ho, només ens dóna una petita mostra de quan irresponsables són en la resta de coses. El pitjor del cas és que ens obliguen als altres a perdre el temps al mateix ritme que ells. Deu ser aquesta concepció bonista de la solidaritat mal entesa. La meva frase, davant d'aquest casos sempre serà: "Si vols perdre el temps, fes-ho. Però fes-ho sol!!!" Avui he perdut una hora al dentista. Per quin estrany motiu m'ha atès a dos quarts de sis, si jo tenia hora a dos quarts de cinc? El més trist és que, a més a més, sembla que et facin un favor atenen-te. Impressionant!!! Potser es pensa que no tinc res més a fer? Potser es creu més allà del bé i del mal i s'ha erigit en totpoderós semi-Déu, capaç de manipular i intervenir el meu destí???? Malgrat tot, és amic meu des de fa anys (amistats que fan fàstic).

Més tard havia quedat amb el meu representant legal per tractar sobre l'inici d'un tema bavós-laboral (acció i omissió). Per quin motiu he d'arribar tard a una reunió com a conseqüència del retard del dentista? Per quina raó he de quedar jo com un impuntual? No ho entenc, francament!!!

Per sort, sempre compto amb un marge d'error i de retard. Ja sóc gat vell i escarmentat i no em refio gens ni mica de les "hores convingudes". Per aquest motiu sempre espaio més el temps de transició entre una cita i una altra. Penós, una pèrdua de temps i un "segrest" del meu temps!!!

Un altre dia us parlaré de les "coses urgents", concepte sota el que s'amaga la manca de previsió, el incompliment d'obligacions i l'anormalitat supina d'algunes "ments privilegiades".

Per avui, res més.

ATURADA TÈCNICA

2011-05-08T19:59:00.001+02:00

Entre relat i relat, faig una aturada tècnica per tal de reposar forces, fer un mos i reorganitzar idees. El primer relat ja et tinc acabat. Només queda aquest segon que sembla resistir-se una mica però que enllestiré en qüestió de minuts una vegada acabi aquest post.

Quan t'encalles i no veus la sortida, cal fer una parada i dedicar-te a altres coses. Una cervesa freda, uns snacks salats per picar i bona música són el que em retornen al món de fantasia i plaer que necessito per tal de continuar escrivint.

El primer relat anava de "Lo Baves", ínclit i ridícul personatge que m'ajuda a tramar històries còmiques i amb final inesperat. És, guardant les distàncies -i sense la intel·ligencia de la que ells estaven dotats- com els personatges (Rompetechos, Doña Urraca, etc.) del TBO o d'el Tiovivo. La seva característica principal és una desmesurada tendència a arrossegar-se davant de tothom amb un intent de fer veure que és servicial. Realment, el seu comportament no és servicial, és servil! Tot això crea situacions ridícules i no exemptes d'una comicitat que fan d'aquest personatge una barreja entre ésser execrable, patètic i del que es burlen fins i tot aquells que ell creu que valoren les seves "baves".

Aquest segon relat el dedico a un fet verídic i real -sempre tergiversat per la meva imaginació- i que té com a protagonistes a tres putes subsaharianes que exerceixen a la Rambla de Barcelona. Ahir al matí -a les 7- jo estava passejant per la Rambla. De tant en tant, com ja he explicat en aquest bloc, baixo a Barcelona a comprar al mercat de Sant Josep (La Boqueria) i passejo per La Rambla fins arribar-hi. A aquelles hores del matí, un dissabte, pots trobar-te tota sort de borratxos, acabadors de festa i fauna diversa i variada que va des de les putes en retirada fins els pidolaires i captaires que s'acaben de despertar.

Aquesta diversitat de perfils humans -de la natura, m'atreviria a dir, veient aquesta jungla d'asfalt- sempre és font d'inspiració i em provoca el vòmit d'històries diverses i apocalíptiques a les que doto d'un punt d'humanitat i, alhora, de crueltat descarnada. Mentre els quiosquers obren la paradeta i jo baixo caminant per La Rambla, sento els remucs dels alienats mentals -ja sigui de natural o per influència de diferents psicòtrops o begudes canibalitzants de cel·lules grises- que inquireixen a les putes protagonistes -unes negretes de tendre edat i cosos espectaculars- a que els facin una fel·lació. Segurament, aquestes pobres noietes no saben ni el que els estan dient i només reaccionarien davant la visió d'uns quants diners. Un parell de captaires, en possessió d'uns tetra-brick en els que hi resten un parell de glops de vi barat, deambulen sense rumb fix i amb pas dubitatiu s'apropen als joves alienats mentals que ofereixen una nova demostració pública de la seva baixa estofa mofant-se d'una manera cruel i absurda dels seus propis "retrats del futur". Tot molt poc edificant, però molt aprofitable i sucós per escriure històries. No m'hauria de queixar... De què escriuria sinó?

Una cançó per acabar. Retorno a les meves "obligacions". El temps del pati s'ha acabat!

GOOD NEWS

2011-05-08T10:24:00.000+02:00

Alguns -comptats i escassos- dies em penedeixo d'haver dormit tantes hores i haver-me "perdut" algun moment de felicitat. Avui és un d'aquests dies. Una companya de la blogosfera "reobre" o "reinventa" el seu bloc per major delit d'aquells que ens havíem quedat una mica orfes des de que va decidir clausurar el bloc des del que teníem noticies de les seves anades i vingudes per aquest món. Felicitats guapetona!!!!!

A hores d'ara hauria d'estar escrivint un parell de relats que tinc compromesos per lliurar demà. No, en aquesta vida sempre hi ha prioritats i coses que et venen més o menys de gust. Ara, he pensat que era prioritari parlar d'aquest ressorgiment bloguer.

D'altra banda, avui és un dia d'aquells que consagraré a coses considerades fútils per la majoria de la humanitat, però que jo considero summament importants per mi. Necessito fer-ho, necessito carregar les piles per tornar a afrontar una setmana -aquesta més curta- que pot ser, una vegada més, "gloriosa". Ara ja tothom ha quedat "retratat" i ha quedat al descobert una nova habilitat d'aquest personatge que, provisionalment, anomeno "Lo Baves" (en record a com l'anomenava un amic): ara ja és capaç de bavejar a distància.

Com ja insinuava fa un moment, aquesta propera setmana faré un nou retrobament amb la Heidi i les cabretes (passaré un quants dies a la muntanya) i rebré el seu inestimable i franc consell. Aquest dies de desconnexió sempre són agraïts i afavoreixen la meva capacitat de mostrar-me impassible -no sempre ho aconsegueixo- davant les rucades que la vida m'obliga a testimoniar.

De moment ho deixo. Ja he fet pública la meva alegria pel retorn d'una persona que segueixo des de fa temps i amb la que coincideixo en moltes reflexions. Avui ja pot fer-se de nit, ja he tingut la meva quota -amb excés- de felicitat i no voldria acostumar-m'hi.

TRENCAR LA BARALLA

2011-05-04T19:21:00.000+02:00

Si vols que alguna cosa sigui feta, nomena un responsable.

Si vols que una cosa es retardi eternament, nomena una comissió.

Napoleó Bonaparte

La major part dels problemes del món

es deuen a la gent que vol ser important.

Thomas Stearns Eliot.

Fa dies que no podia acudir a la meva cita per diversos motius: tasques domèstiques, bricolatge compulsiu... i una certa manca de ganes de distreure'm del que és fonamental.

Alea jacta est, com diria algú pròxim a mi. No, la baralla ja fa temps que es va trencar. Només aguantava els tossos junts per tal que no es dispersessin per tot. Ja res queda -ningú vol que quedi- del que m'impulsava a seguir per camins pedregosos amb els peus nus.

Qui pren decisions ha de ser-ne conseqüent i no quedar en evidència i canviar de parer a cada moment. Ara ja tot està dit -malgrat queda molt per fer- i com m'agrada dir a mi: tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits. Avui, aprofitant que em tocava la tarda perduda, he trucat per tal d'assessorar-me en aquests assumptes desagradables però reals que, de tant en tant, ens fan viure els fans dels rellotges de plàstic. Cap problema. Ja tinc hora per tal de veure com soluciono aquest tema que es perllonga en el temps per omissió d'un i -ara ja dubto- anormalitat o manca de visió realista de l'altre. Ho sento! Sento molt haver de donar segons quins passos, però em veig -m'han- forçat a fer-ho. Com deia abans, Alea jacta est.

Fa una estona que he arribat a casa i només transcric els meus pensaments d'aquesta tarda i les anotacions del viatge de tornada. No tinc ganes de res més. Només tinc ganes de tenir un moment de solitud, un moment de pau, un moment de silenci. Aquesta propera setmana torno a visitar la Heidi i les cabretes. Serà un nou moment de relax, un nou moment de veure les coses des d'un altre prisma.

Encara em queden molts dies de feina casolana. Potser tres o quatre setmanes. Cap problema! Treballar per un mateix és una manera d'enriquir-se, sobretot, moralment i -també s'ha de dir- econòmicament. També és una manera de recuperar virtuts -paciència, perseverança, pulcritud, perfeccionisme, etc- que podien estar rovellades pel desús. Per sort, no tinc cap pressa i puc anar fent les coses amb calma. Una mica cada dia, sense l'angoixa de saber que hi ha un temps límit; sabedor que tot comença i tot -per sort o per desgràcia- té un final. Així és allò que em té apartat -momentàniament- d'aquest bloc.

ERRORS REITERATS I RIDÍCULS

2011-04-26T20:31:00.000+02:00

El pitjor no és cometre un error, sinó tractar de justificar-lo

i no aprofitar-lo com avís providencial de la nostra lleugeresa

o ignorància.

Santiago Ramón i Cajal

Aquests dies estic delint-me d'uns quants llibres que vaig adquirir -entre compres i regals- el dissabte passat. N'hi ha un -que, per cert, m'he deixat a la casa de la muntanya- que l'he acabat en un instant. Tracta d'errors humans comesos amb reiteració. D'una manera sistemàtica, ordena tots ells errors més comuns a la nostra pobre i depauperada espècie. Tots aquells que són motiu d'escarni, els que fan que quedem "retratats", els que ens defineixen i defineixen què es pot esperar de cadascun de nosaltres.

Un exemple: Tots coneixem a "l'emprenedor" que vol començar tots els projectes (normalment, els comença "per Decret", els emmerda i espera que algú o altre els acabi, negant pel més sagrat que mai hagi tingut res a veure amb aquell projecte). Només hi ha un petit inconvenient: encara no ha començat i ja s'ha hagut de rectificar -a ell mateix i les seves decisions- i desautoritzar. De fet, no és més que una mostra més d'inseguretat, de no saber fer les coses i de no escarmentar (segons l'autor, de no tenir cap sentit del ridícul i de la dignitat). Com li passa al senyor de la imatge d'avui, sempre acaba cagant-la i sense res amb què eixugar-se.

Ja s'han acabat els dies de relax a la muntanya. Volia fer menys dies de vacances, però hauria sigut com furtar-li a algú l'oportunitat de cagar-la. És simptomàtic i gairebé una regla aritmètica, una acció-reacció, una causa-efecte: marxar, intentar-ho (fer veure que s'en sap) i cagar-la. Impressionant... I lamentable!!! Tenia intenció de personificar aquestes "virtuts" en un nou personatge -el gat Lapo-, del que ja us en he parlat en posts anteriors, però he decidit que aquest tema relacional entre gat i malifetes ja ha estat prou amanit per autor de reconeguda solvència.

De fet, crec que em prendré uns quants dies més de vacances. Potser d'aquí dues o tres setmanes i també a principis de juny. He d'incrementar aquest ritme de gaudi existencial i fer que tot plegat sembli el que és: una gran broma!!!

SOLITUDS I FUGIDES.

2011-04-21T23:35:00.000+02:00

Vida ciutadana: milions d'éssers vivint junts en solitud.

Henry David Thoreau

Hi ha veritats que són immutables en temps i una d'aquestes és aquella que diu que el temps posa a cadascú al seu lloc. Diu la llegenda que els aprenents de bruixot creien saber-ho tot i van voler fer un encanteri ells sols. El mestre, sabedor de la conxorxa, els va deixar fer i va esperar que la seva inexperiència els traís i els fes víctimes del seu propi neguit de poder (sense sentit). Van oblidar aquella lliçó que diu que qui té poder no li cal demostrar-ho constantment; fer-ho és una mostra evident d'inseguretat.

Una altra veritat immutable -almenys en el meu cas- és que la solitud és una bona medicina pels mals de l'ànima. No cal sentir-se malament ni culpabilitzar-se per coses sobre les que no tenim poder de decisió. Tampoc és bo pensar que la nostra solitud només està justificada pel rebuig dels altres. Nosaltres podem voler gaudir de la solitud, sentir-la com refugi i fer-ne un estil de vida. Només hi ha un problema: haver de conviure amb aquells que es creuen amb el dret d'intervenir en allò que ens és privatiu i que no estem obligat a compartir amb ningú. També és força curiosa la relació amb aquells que volen intervenir en el començament de tot i que es deslliuren de qualsevol responsabilitat o autoria en el mateix moment en el que les coses ja els avorreixen, tenen més sacrifici del que es pensaven, es veuen avocats al fracàs o,simplement, ja han vists acomplerts els seus desitjos de tenir un moment de glòria pública.

No cal fugir d'aquestes coses. La solitud voluntària no és una fugida. Una amiga d'un altre bloc, expressava el seu desig -sembla ser que reprimit i descartat- de fugir. No, fugir no arregla res! Una fugida és una carrera en cercles: sempre -inexorablement, per una simple qüestió de temps- es retorna al punt de partida. Ho sento, no accepto fugida com animal de companyia.

Avui el dia ha sigut canviant -sol i pluja-, com la vida, com els sentiments, com tot plegat. No tenim cap obligació d'adaptar-nos als canvis, malgrat els canvis sempre tenen un plus de revitalitzant anímic, però jo sempre he sigut partidari de trobar la part positiva i un nou al·licient -o repte- per seguir remant.. Per sort, sempre ens queda una oportunitat en un altre lloc, amb una altra persona, amb una vida diferent.

PASSIÓ

2011-04-17T19:52:00.003+02:00

La passió no la pot comprendre

qui no la experimenta.

Dante Alighieri

Els remordiments s'ensopeixen en la prosperitat

i s'aguditzen en els mals temps.

Jean Jacques Rousseau

Torno a la meva cita -intento que, almenys, sigui setmanal- amb aquest racó, que tantes satisfaccions i moments de relax em proporciona. Sí, ja ho sé: massa relaxat no se'l veu al personatge de la foto (ho dic amb tot el meu respecte).

La vida són moments de relax i moments de passió. La passió la podem entendre de moltes maneres i en les diferents accepcions de la paraula. És com aquella relació entre el ying i el yang, entre el bé i el mal, entre el blanc i el negre, entre positiu i negatiu.

La passió pot ser un acte de plaer suprem i un acte de patiment suprem. Ambdós moments tenen una cosa en comú: són actes intensos i fan arribar l'esperit humà -i la carn- a la màxima expressió del sentiment. Malgrat pugui semblar el contrari, patir -amb mesura- és bo i convenient. Sense patiment no hi ha la recompensa posterior de la tranquil·litat, del plaer de sentir-se (fictíciament) immune a aquell mateix patiment. També és una manera d'endurir-nos davant la realitat de la vida i de la duresa descarnada que la caracteritza.

Ahir vaig veure -tard, molt tard, després del futbol- una pel·lícula que és objecte del meu culte -potser per analogia- des de fa anys: The Hunted (La Presa) -00.00 h. Cuatro- amb Benicio del Toro i Tommy Lee Jones. Una bona mostra de que el patiment i la passió són instructives. Jo sempre m'he quedat amb una frase: "Començar a matar no és difícil. El que és difícil és saber parar de matar". És a dir: mantenir el cap fred per tal de saber on es troba el límit entre allò que és legítim, convenient i necessari i allò que ja no ho és.

Aquest cap fred també és necessari per saber esperar el moment oportú. Caçar -ja sigui a l'espera o perseguint la peça- requereix paciència. Cal saber estar a l'expectativa i en el moment de l'acte suprem -sempre motivat per un error de la presa-, no fallar. Normalment, la presa es confia per dos motius: per no haver advertit la presència del caçador o per pensar-se que -finalment, passat el temps- ha desistit del seu propòsit. Un caçador mai descarta o rebutja una presa. Pot passar el temps, la persecució (o l'espera) pot ser llarga i dura però, finalment, sempre intentarà cobrar la peça. Només és qüestió de temps i paciència.

Aquest dies he limitat la meva presència en aquest racó per aquest frenesí descontrolat i passional que s'ha apoderat de mi i que em fa pintar, arreglar, construir i reformar tot allò que té a veure amb el meu entorn residencial. Després d'un hivern llarg i cru, ara és l'hora de fer que tot reviscoli i de posar-ho tot a punt -ara és quan fa el millor temps: ni fred ni calor- per tal de poder passar un estiu plàcid i a raser de les calors excessives. Moltes coses em queden per fer i molta feina per endavant però no us podeu imaginar quan plaent i satisfactori és el treball que és fa en benefici propi, sabent que ha estat concebut i planificat correctament abans de dur-se a terme, lluny de les incerteses i canvis constats -producte d'una capacitat intel·lectual limitada combinada amb una concepció capritxosa de la vida- que em fan viure la meva pròpia passió.

Demà comença una nova setmana. No és una setmana qualsevol: m'esperen uns quants dies de festa -traducció de festa: treball constant, però plaent, en coses lògiques i que tenen un sentit pràctic- en els que em dedicaré a descansar i treballar en coses meves. Una espècie de "Ora et labora", sabent que no hi haurà interferències dels Arquitectes de castells de cartes, dels Decoradors d'interiors i tampoc dels Asfixiats, Arrastrats o Regaladors d'esforços aliens.

Tot un luxe, tot un plaer en el meu oasi... Una autèntica passió!!!

ABDICAR TEMPORALMENT

2011-04-10T19:39:00.002+02:00

Fa anys, quan el rei de Bèlgica -Balduí, de profunda creença catòlica- havia de sancionar la Llei de l'Avortament, va abdicar (o "dimitir") temporalment. Una vegada el govern -en exercici de la Regència- va sancionar la Llei de l'Avortament, va ser restituït en el seu càrrec. D'aquesta manera no va faltar a les seves conviccions morals i tampoc va marxar definitivament del seu càrrec.

Quan algú creu que no ha de col·laborar en una comèdia, en un teatre d'aparador i que no ha de seguir-li la veta a algú que no fa més que intentar acontentar a tothom cal retirar-se, tot preservant la pròpia dignitat i deixant que quedi en evidència als tapadors de forats que s'estan quedant sense mans per fer-ho.

Fer veure durant una hora allò que és fals durant un mes no és més que una pantomima i una nova edició d'una història que ja ha estat tancada en altres àmbits i que algú persevera en mantenir viva d'una manera irracional i soterrada.

En aquests casos, cal fer el mateix que el propi rei de Bèlgica: abdicar temporalment, no ser còmplice d'aquells que no tenen la valentia de posar les coses en el seu lloc i que ens reserven un paper secundari, molt per sota del que ens correspon. Allà ells i la seva consciència -si és que en tenen-, que la vida dóna moltes voltes i en altres circumstàncies ens retrobarem.

Encaro la nova setmana amb aquesta nova mentalitat que m'adorna i que em fa flotar en mig de tanta merda. Ara estic avocat en tota aquesta munió de feines i feinetes que em queden per fer a casa, que al final és el que importa. Avui ha sigut un altre dia de "corre corre", però això ja no importa a ningú. És més important la genuflexió fàcil i la profunditat de la denigració que implica l'adulació constant.

Sóc feliç. Intueixo el final d'aquest món superficial, teatral i mogut per conductes enfrontades directament amb la dignitat, el respecte.... i totes aquelles coses que diferenciaven el pensament i la conducta humana dels éssers considerats "no racionals". Un món com l'actual no pot durar massa, ja sigui per canvi (rectificador i regenerador) o per autodestrucció. També auguro -ja semblo Nostradamus- l'aparició en escena de nous competidors per alguns que es creien molt segurs. Són alguns que procedeixen de canvis però que en el seu nou lloc juguen amb avantatja. Serà qüestió d'anar veient les reaccions de tots els personatges de l'auca.

EL GAT LAPO

2011-04-08T23:52:00.001+02:00

Avui -i això és el més irrellevant de tot- faig anys; 46 per a ser més exactes. Aquesta banda amb la que mantinc una relació d'amor-odi (molt més del primer que del segon) ha tingut l'amabilitat de fer-me un present i ha recalat sobre la meva taula un animaló que no para de dormir: un gat.

Moltes vegades, de broma, deia que m'agradaria parodiar aquella escena de El Padrino (la primera, la del Marlon Brando) en la que algú li demana un favor el dia de la boda de la seva filla (crec recordar que és el pastisser... O potser era el propietari d'una funerària). Be, avui aquesta banda -no tenen un altre nom i tampoc perdó de Déu- han satisfet el meu desig i ja està! Primer problema: posar-li un nom. Problema resolt: li direm Lapo (Lost Animal, Poor Offender). Malgrat això, jo em quedo amb la versió més cañí del nom i prefereixo pensar que és en record a l'escopinada més salvatge.

Què és un lapo? Una escopinada, una excreció que acaba al terra, trepitjada per tothom i que està condemnada a ser esborrada del mapa per la màquina netejadora (o Karcher) i que el futur més brillant que li espera és acabar en una claveguera després de ser arrossegada per la pluja purificadora.
La vida et dóna moltes sorpreses. Veurem com evoluciona tot plegat. De moment, després d'una tarda -i van...- de treball, vaig a dormir. M'espera un cap de setmana dur i he d'estar preparat.

DOLOR PREVISIBLE.

2011-04-03T23:16:00.001+02:00

Avui sí que puc dir que estic fet un fàstic. Fa anys -més de 25- algú, amb una saviesa molt superior a la meva (si en tinc alguna), em va dir: "La vida és dolor, acostuma-t'hi". El que no sabia en aquell moment era que pots acostumar el cos i la ment al dolor -fins a un nivell alt, molt alt- però que la manca de pràctica constant redueix significativament aquesta resistència al dolor.

Malgrat estem parlant de nivells diferents, aquests dies -després de temps de vegetar sedentàriament- he redescobert el significat del terme "dolor" encarnat en unes agulletes d'espant. Coses de fer més enllà del que és raonable per algú de la meva avançada edat. El dolor, en aquest cas, era previsible i no exempt d'un cert esperit competitiu -que mai he perdut- que sempre m'obliga a portar les situacions al límit, fins saber quina és la resistència de la corda.

Aquesta propera setmana serà una setmana de cordes de les que m'agradarà verificar-ne la resistència (algunes intueixo que ben poca). Segurament, per fer aquestes proves hauré de tornar a sofrir el dolor dels que no es conformen amb anar tirant i que prefereixen sacrificar-se per saber de què han de morir.

Una persona -amb la que m'agradaria posar-me en contacte- em feia un comentari sobre els dimonis que tots tenim i que -com molt bé intuïa aquesta persona- jo elimino mitjançant la relaxació que em produeixen les tasques manuals, per molt delicades i per molta paciència que requereixin. Molts es sorprendrien del canvi d'actitud que experimento quan he de desenvolupar alguna tasca d'aquest tipus i quan perfeccionista arribo a ser en relació al resultat final. En aquest sentit, prefereixo cremar alguna obra meva abans de condemnar-me a la visió constant -recordatori- de la seva imperfecció. La imperfecció -per conformisme- d'allò que he creat és la meva pròpia imperfecció -per manca d'esperit de sacrifici, cosa que abomino- i, per tant, no mereix continuar existint. És una manera de reconduir-me, d'eliminar de mi la sensació de que no cal ser curós amb les coses, de que tot s'hi val i tot és possible sense esforç. No, que ningú s'enganyi: res -que pagui la pena- no és possible sense esforç, sense dedicació, sense sacrifici. El valor de les coses el mesuro per quant m'ha costat aconseguir-les (no em refereixo al seu valor crematístic). Una societat sense esforç, sense sacrifici i sense la sensació de que tot té un preu i que aquest només es pot pagar amb més esforç i sacrifici, no té futur.

Per acabar, una sèrie de casualitats i números cabalístics: després d'aquest, em falten 33 posts (edat de la mort de Crist) per arribar als 666 posts (número de la bèstia). Bé, per alguna cosa em faig dir -algun dia explicaré perquè- l'Exorcista. Però això ja forma part d'un altre post, d'un dels 33 que encara em queden fins els 666.

FE DE VIDA III

2011-04-03T00:31:00.000+02:00

Només trec el nas per donar fe de vida, mostra de que encara respiro. Estic immers en una mar de martells, pinzells i d'altres estris per fer bricolatge compulsiu i desfer-se dels mals rotllos (a mi em funciona així).

Només el punt negre de contestar a algun -tristament- analfabet, incapaç d'entendre allò que llegeix (malgrat, segurament, reforça la lectura amb el moviment de llavis i la vocalització en veu baixa).

La resta? La resta bé. El Madrid ha perdut i el Barça ha guanyat. Què més es pot esperar? Segurament moltes altres coses molt més importants, però ja és tard, estic amb els ossos que em fan mal tots ells i les agulletes són irresistibles.

Ho deixo, vaig a dormir i a descansar. Demà toca pintar tot allò que, entre ahir a la tarda i aquest matí, he construït i al que, aquesta tarda, he donat una primera mà de segelladora. Coses de fer-se les coses un mateix -bé, segons quines coses- i de gaudir-ne mentre les faig. Demà -d'aquí unes hores- més, molt més!!!

LLÀGRIMES DEL CEL.

2011-03-27T11:45:00.000+02:00

Mostrar-se espantat sense motiu aparent

és donar a conèixer que es té raó per témer.

Luci Anneo Séneca

M'he llevat mig destrempat. El canvi d'hora i aquesta pluja tènue, però persistent, m'han deixat espès. El cel deixa anar les seves llàgrimes per aquells que pateixen (això vaig llegir en un llibre oriental). De tant en tant, s'endevina una ullada de sol com si volgués guanyar-li la batalla a la foscor. Potser d'aquí a una estona tornarà a brillar.

Encaro una nova setmana durant la qual, francament, preferiria quedar-me a casa. No és el volum de coses que he de fer -cada vegada menys i amb menys ganes-, sinó aquesta desagradable sensació d'estar marejant la perdiu per res, sense motiu lògic i pràctic. Aquesta sensació de passar-me la vida fent brindis al sol i iniciant projectes sense cap sentit, només per donar satisfacció immediata a gent que sé que mai acabarà d'estar satisfeta. El que m'entristeix més és que n'hi hagi que encara augmentin aquesta sensació servil comprometent-se amb gent amb la que no hi ha d'haver cap compromís. Bé, ja s'ho faran. Potser sense aquesta permanent adquisició de compromisos gratuïta no podrien viure o no es podrien sentir realitzats (això sí, emmerdant a tothom amb el seu "despreniment" i "excelsa magnificència").

Ha parat de ploure i sembla ser que encara sortirà el sol. Tinc ganes de que s'estabilitzi el temps i -ara que al vespre tindré més hores de sol- poder començar a fer coses al jardí. Treballar manualment sempre ha sigut una necessitat que ara satisfaig a través de la jardineria i el bricolatge avançat. És una manera de desconnectar i no pensar en res més (o, ocasionalment, reflexionar sobre un tema concret sense ser molestat). D'altra banda, també és una manera d'alliberar energies contingudes i cada vegada em costen més de reprimir. Però, el que més m'estimula a treballar al jardí o fent petites -a vegades no tan petites- reparacions a casa és aquesta sensació d'estar fent el que vull, com vull i quan vull, sense oblidar que sóc jo qui en recull els beneficis del meu esforç. Ja en tinc prou d'anar aplanant el terreny per tal que d'altres corrin a ficar cullerada en els projectes quan falten dos segons per acabar-se i quedin com els grans gurus i aconseguidors. Qui vulgui peixos, que és mulli el cul i s'ho treballi!!!!

Ho deixo. Sembla que ha sortit definitivament -de moment, ho sembla- el sol i encara podré fer alguna coseta de profit.

UN HOME SOL

2011-03-26T14:05:00.002+01:00

El teu cor està en pau, ja no ets un rebel,
avui només ets un observador,

no l'enemic de ningú. Si algú vol
qualificar-te d'enemic, no et preocupis,
recorre només als teus records

per reflexionar tranquil·lament sobre el teu futur.

Gao Xinjian "El llibre d'un home sol".

Sempre he tingut -malgrat pugui semblar el contrari- una tendència molt marcada a estar, voluntàriament, sol.

Us podria donar mil raons per defensar aquesta postura, però prefereixo fer-ho amb un poema d'un dels meus escriptors de capçalera, d'aquells que sempre tens a prop de la teva consciència per tal que et recordin qui ets, què ets i com ets. Tampoc us penseu que m'obsessiona la meva soledat. És una soledat voluntària i volguda. Una soledat estimada...

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.
Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.

Joan Vinyoli

EL PREU DE L'AMISTAT

2011-03-24T19:56:00.000+01:00

L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent.

Val més que el govern. Val gairebé tant com la família.

Mario Puzo

Potser algú ho dubta? Algú és capaç de dir que s'estima més a un desconegut o el govern, que a un amic? No, és evident que no!

També cal tenir clar que és una relació bidireccional. No és cap tipus de relació de desigualtat, de diferent nivell. És una relació de sentiment i d'obligació, de fidelitat i de sacrifici. En definitiva, és una relació i un sentiment que engrandeix a qui el professa i que obliga a tots.

Avui llegia unes cròniques dels primers emigrants italians als Estats Units, de principi del segle passat. Com van teixir una trama o tela d'aranya d'amistats, de fidelitats, d'obligacions i de negocis. Eren gent sense res a perdre, que van arribar al nou món sense res i amb l'únic esperit de sortir endavant. No els calia cap altra estímul que la pròpia supervivència i la pròpia estima. Molts opinaven que eren durs -fins i tot cruels- amb aquells que els traïen. Potser sí o potser no: algú ha pensat en les conseqüències d'aquella traïció? No era, doncs, just que el preu a pagar per haver trencat aquella amistat, aquella obligació, aquella fidelitat, fos extremadament dur? Potser simplement era una resposta equitativa al mal sofert, a l'afronta soferta, a la traïció soferta. Ningú s'estranyava de la reacció de l'ofès i, fins i tot, estava prevista i era graduada en funció de l'ofensa rebuda.

Bé, continuaré amb aquesta apassionant història d'emigrants, d'amistats traïdes i de revenges -just càstig- als ofensors. Un submón -maleït per uns, incomprès per altres i habitat voluntàriament per uns quants- que conforma l'habitat d'aquella gent desesperada que només pretenia sobreviure en un món hostil que els exigia portar tots els actes vitals a extrems impensables per altres. Quan la supervivència es veu amenaçada les reaccions humanes són imprevisibles i fora de tota lògica.

FENT AMICS

2011-03-23T19:22:00.080+01:00

Avui algú em deia "tu sempre fent amics". Doncs sí! Si a dir la veritat, a posar les coses en el seu lloc en diuen "fer amics", jo sempre faig amics. Algun problema? Tot plegat, què puc perdre? Francament, allò que puc perdre, a hores d'ara, ja m'importa ben poc perdre-ho. Val, sí, potser alguna vegada sóc massa directe i als anormals els dic a la cara que són uns anormals. No hauria de ser motiu de reconeixement un exercici de sinceritat tan gran?

Bé, la setmana discorra prou bé. Entre els que es volen fer els emprenyats i no en saben (amb el consegüent ridícul posterior), els que són "mongos" de naixement (i que ja no tenen més remei que fer conviure amb la seva mancança) i els que van confessant la seva inseguretat i inestabilitat per les cantonades (fins i tot ho confessen al primer que passa per allà), ja tinc tema per setmanes. Passar d'una pretesa -obligada i dignificant- indignació al "corre, corre" és tot un (amb la consegüent baixada de pantalons i exhibició pública de feblesa i submissió). Veure com n'hi ha que tenen temps de pensar en gilipollades i d'intentar escriure frases pretesament enginyoses -amb referència i una defensa, inconscient, d'altres que podria donar què pensar, per qui volgués lligar caps- però que només venen a demostrar inseguretat i inestabilitat -animaló!!!-, és un espectacle vomitiu.

M'encanta que passin aquestes coses. Finalment, algú descobrirà que el "corre, corre", que les genuflexions i reverències, que la demostració de submissió i subordinació incondicional només serveix per una cosa: per ensenyar-li el llautó a l'enemic i que aquest s'aprofiti d'aquesta feblesa provocada i adquirida. S'aproximen temps de corredisses, de cadires que es mouen i de pujades i baixades sobtades. Res de nou, ja era previsible que passés. Les coses, benvolguts amics i companys -ara algú ja fa servir aquest terme, presa del síndrome d'Estocolm o d'una abducció sobtada- són com són per un motiu: han de ser així. No té res a veure el volum de la bava excretada, el número de genuflexions practicades -bé, sempre pots tenir millors abdominals o altres muscles-, la quantitat de "sí senyor" dits i proclamats a contracor, el nivell de dignitat sacrificada i el número de sodomitzacions permeses i entomades. El que importa, en darrer terme, és sortir indemne de la crema i de la manera més digne. La resta? La resta no val per res, nomes per anar passant. Indignament, però passant.