ACTE DE JUSTÍCIA

La vida ens permet fer justícia d'una manera inesperada. Abans de festes havia quedat amb la NF per anar a dinar. L'hi devia. Era un acte de justícia. Fa molt bé la seva feina i no podia pagar-li, moralment, la seva dedicació d'una altra manera. El dia 10 de desembre ja van publicar el meu nomenament. Si he guanyat aquesta plaça és, en gran mesura, per la feina d'aquells que col·laboren amb mi cada dia. Sempre he tingut la creença que, per molts projectes i il·lusions que tinguis, si el teu cap no t'atorga la suficient confiança i si els teus col·laboradors no t'ajuden a portar endavant aquests projectes, tu sol no pots fer res. Fa molt de temps que estem sols al negociat i, amb les meves freqüents absències a altres centres, ha hagut de fer molta feina.

Ahir vaig poder fer justícia i vàrem anar a dinar. En JM ens va portar al Port Olímpic i allà, en una taula rodona immensa (era com a mínim per a 8 persones) vàrem gaudir d'una estona de lleure sense els nervis i la tensió de la feina. Crec que li va agradar. Jo ho vaig fer amb tota la bona intenció del mon però amb aquesta noia mai se sap. A vegades fa coses molt estranyes... En acabar el dinar, li vaig dir si volia agafar un taxi (jo havia d'anar al centre) i la portava més aprop de casa seva (viu una mica lluny del Port Olímpic) però em va dir que no.... Quin fart de caminar!!! Potser havia quedat amb algú i no volia que jo ho sabés...bé, ella sabrà el que fa.

Darrerament hem tingut molt bona relació professional. Ara ja no és com abans, que teníem les taules separades i per no aixecar-te o cridar al mig de la sala, quasi bé no teníem contacte. Penso que hem millorat molt amb això de tenir més proximitat física. Si té algun dubte, la consulta és immediata. D'altra banda, aquesta proximitat, fa que s'impliqui més en els temes de manteniment i ja no té les bronques que tenia amb el personal de manteniment. Si estic al davant quan els hi passa les ordres de treball no l'agobien tant i no li discuteixen tant les coses.

El dinar va estar bé i jo, al vespre, tenia un sopar-espectacle amb la Irene. Avui estic fet pols.

El sopar amb la Irene.... genial!!!.... com sempre. És una bona amiga i sap com fer-te sentir còmode. Li vaig explicar que havia estat dinant amb la NF i va començar a fer broma... com és la Irene!!. Desprès ens vàrem retirar a l'hotelet habitual. Si no fos per aquests moments amb ella no podria suportar tanta tensió. Potser amb el temps haurem de replantejar-nos la nostra relació (penso que ella ho vol). No ho sé... això de formalitzar les relacions, tenir fills, totes aquestes coses no m'acaben d'agradar. Jo no soc una persona a la que li agradi lligar-se a ningú i la Irene ho sap. No voldria fer-li mal. Potser és que fa massa anys que visc la vida en llibertat i no estic massa abocat a una vida sedentària. De totes maneres, si algun dia fes un pensament, seria amb ella. El temps dirà...

LA LESBIANA, EL MICO I EL SENYOR DE PUERTO RICO

La Coloma Ros és un pedasssssso lesbiana (Bilesbiana segons la definició de Paula Rodríguez Rust de 2001), amb tots els meus respectes i per necessitat, això si. En Pol va anar a dinar amb ella i desprès d'un opípar menjar, ella va rememorar els temps en que menjava carn.

Durant el dinar, en Pol estava molt mosquejat. Tanta explicació de com s'ho feia, de quins estris utilitzaven en la relació carnal amb la seva companya, a la que va definir com "d'encefalograma pla", no era normal. També li va dir que feia anys havia viscut amb un home i que desprès va decidir fer-se lesbiana. Va trobar una noia d'una altra entitat que va fer que vingués a treballar a la Caixa Segura, on la Coloma feia de delegada en una oficina (la seva companya es dedicava a formalitzar els plans de pensions). La seva companya era molt més jove que ella (segurament l'havia triat per una frustració maternal mal resolta).

Desprès de dinar van anar a un hotelet del mateix carrer del restaurant. Com cridava la beneita!!! En Pol dubtava si estava fornicant o matant un garrí. Una vegada, una altra i una altra... i sort que en Pol no va poder descansar ni mitja horeta... Mentre ella es dutxava va trucar un subordinat de la Coloma, en Pol es va posar al telèfon i li va dir que ella estava a la dutxa... quin escarni devia patir desprès!!! Ella, que en feia bandera del seu lesbianisme!!!.

Quan van tornar al restaurant per fer una darrera copa van trobar el cap de la Coloma i la seva dona. En Pol no va dir ni paraula (tots dos estaven molt "contents" i no era qüestió de posar-se a parlar). Ja n'hi va haver prou amb les paraules pastoses i inconnexes que va intentar dir ella amb la cara desencaixada (segurament pensant encara en la plaent estona que acabava de passar).

Desprès d'aquesta trobada inesperada (mira que és gran la ciutat) la Coloma va portar amb el cotxe a un lloc on en Pol havia quedat per sopar. Quan anaven cap allà, van trobar-se a la companya de la Coloma (més casualitats) i en Pol va poder comprovar les limitacions intel·lectuals de la pobra noia (imagineu que trobeu a la vostra parella "contenta" a les 9 de la nit, en un cotxe d'empresa, amb un home, tots dos amb cara de satisfacció, i et diuen que venen de dinar... i tu només dius que estàs molt content per haver pogut fer un pla de pensions... increïble!!!!... però cert).

En Pol, abans d'acomiadar-se de la Coloma li va proposar un trio amb ella i la seva companya... però es veu que la Coloma el volia només per a ella. Dit això li va fer un petó que mai oblidarà la Coloma i va marxar.

Ara direu on és el mico i el senyor de Puerto Rico.... mira, el mico era el cap de la Coloma (l'hi haurieu de veure la cara) i el senyor de Puerto Rico era el cambrer que els va atendre al restaurant... fàcil... vinga companys... espero els vostres comentaris.
Aquest és un personatge que vull incorporar a un relat. Ja em direu quins trets he de canviar o si us sembla bé tot el que es mou al seu voltant.

LA VIATGERA (RETRAT D'UNA AMIGA)

Es diu Cristina, o això diu. Té el cos... petit i unes cames que no tenen fi. En aquest cos hi encabeix un gran cor. El cor el té ben amagat. Fa anys algú li va voler robar i, en la baralla, es va fer ferides molt greus que encara no li han cicatritzat. Ara no l’ensenya, no fos cas que algun desaprensiu li volgués tornar a robar. Gairebé sembla un ocellet però es defensa com un gat.

Avui ha sortit al carrer, a fer la seva vida, amb l’alegria que sempre té i que encomana als altres. No camina, levita. Sempre amb pressa, té moltes coses a fer... la majoria pels altres.

És capaç de mostrar l’interès més profund i... de sobte.... desapareix com una esperitada...ja res l’importa.... ja res la reté... el seu fill la reclama.

A vegades, és la viva imatge de la princesa Amidala, i es comporta com una princesa.... ull !!!!!..... en un moment es pot convertir en el príncep de les tenebres i una munió de llamps i trons et pot caure a sobra.

Quan la vaig conèixer em va sobtar aquella energia que desprenia.... aquella immensa i inesgotable energia. També em va sobtar el seu somriure.... vergonyós i a l’hora irònic.

Els seus ullets t’atrapen i no et deixen anar. Els mires una vegada i mai més pots deixar de mirar-los. En fa bon ús. Amb ells fa feliç a molta gent.... o infeliç, tot depèn dels altres.

Sap jugar el gran joc.... l’estira i arronsa. Et xucla l’aire i.... de sobte.... te’n torna a donar. Només per sobreviure, només perquè no et moris. Et manté en un permanent estat d’ansietat i feblesa, esperant quin serà el seu següent moviment. Tan s’hi val..... mai no permet que t’acabis morint i s’acabi el joc. Al darrer moment sempre et torna a donar aire.

Li agrada l’exhibició. Sap que tothom està pendent d’ella i s’aprofita d’això. No ho fa de forma barroera, ho fa amb estil, sabent en cada moment fins on pot arribar. Ni massa ni massa poc. En el punt just.

De caràcter amable, intenta despistar als lladres de cors fent-se la dura. Un altra vegada l’estira i arronsa. Mai descobreix les cartes...... com els jugadors de pocker del Mississipí. Només una vegada algú li va llegir la mirada i li va descobrir el joc. Sabia les cartes que portava, car va acabar guanyant la partida. En el darrer moment va fer una caiguda d’ulls, d’aquelles que només sap fer ella, i l’altre jugador, abatut i enganyat pel farol, no va voler anar...... i finalment, ho va perdre tot..... fins i tot a ell mateix.....

Això és per a tu Cris. No et conec tant per haver pogut fer això..... m'ho he inventat (de fet,he modificat un escrit meu de l'any 2001. Buscant en els arxius sempre trobes coses prou adients). Sempre em pots ajudar a modificar les coses errades. Amb tot el meu cor (sense signatura.... tu ja saps qui soc).

LES PEL-ROGES PERILLOSES

Dimarts passat, al tornar cap a casa amb no sé quin bus... ai, calla, que dimarts va ser eldiaquevaigplegaral'hora! ... aquest succés, que es repeteix tant com l'aparellament i posterior no-sacrifici de la parella de la mantis religiosa, s'ha d'entendre com un fenomen extraordinari a la meva vida i és només aprofitat per mi quan toca fer coses d'utilitat ... per exemple, dimarts, tocava planxar.

Doncs això, un que arriba fora d'hores (mai havia vist el sol de les 5 de la tarda un mes de setembre!) veu la cua del bus, aquella cua que mai aprendrem a fer perquè quan arriba el bus allò sembla l'obra aquella de Mar i Cel, que comença a sortir gent de tot arreu i entren com normalment a cops de colze (un cop una senyora d'uns 70 anys va enviar-me a mi i a la meva massa muscular a Conca ...) ... doncs em poso a la cua, tranquil·lament i veig com al costat meu es posa una noia. Érem els darrers del bus. Fins aquí tot normal.

La noia en qüestió, pèl-roja, plena de pigues ... a veure, algun dia algú m'ha d'explicar això de les pèl-roges i les pigues, perquè si la gent rossa, morena, castanya o el que sigui té qualsevol tipus de pell, perquè només tenen pigues, moltes pigues, la gent pèl-roja? ... portava una samarreta rosa d'aquestes "amb cuello de pico". Ah, sostens roses a conjunt. "Ets un guarro! Mirant la roba interior!". Un moment, que si la noia ensenyava les cintes del sostenidor ... a mi què m'expliqueu? Bé, fins aquí tot normal.

En això que la noia, que duia, en la típica posició femenina, la carpeta enganxada al pit, li cau l'abonament del bus, o va anar a agafar alguna cosa del terra, o a posar-se bé els baixos ... dels pantalons (malpensats!!!), que es va ajupir, vaja. Això que té la gràcia i delicadesa que se li pot atribuir a una noia pèl-roja i plena de pigues (sí, la mateixa gràcia i delicadesa que pugui tenir una altra noia ... o no ... però oi que sembla que en tinguin més, de gràcia i delicadesa, les pèl-roges?). Doncs la noia es va posar en situació "Tenemos un problema". Tal i com s'ajup es veu que una de les cantonades de la carpeta se li queda enganxada a la samarreta ("cuello de pico", no perdem el fil) i li comença a, sense que la nostra protagonista se n'adoni (o "se dé cuen", com deia aquell), fer un striptis (ja sé que no s'escriu així!) però al revés: de dalt cap a baix. Això ja no és normal.

La mala sort va voler que la samarreta arrossegués també un tros del sostenidor i ja tenim muntat el drama. Ja em veus a la noia, que se'm reincorpora amb, literalment, mig mugró a fora. Clar, ara com li dius, saps? Perquè una altra cosa, apart de gràcia i delicadesa, que acostumen a tenir les noies pèl-roges és que són vergonyoses (amb quina elegància estic tipificant les noies pèl-roges ... em caurà un gec d'hòsties per això, segur!). Clar perquè dir-li cridant "Se te ve una teta!!!", no és molt elegant. I intentar dir-ho finament "Perdona, crec que un dels teus atributs femenins ha volgut veure la magnífica tarda que ens brinda avui el dia", queda molt repipi. Què dius? És tot un dilema! No em vingueu amb que això és normal!

Al final, passats 3 o 4 segons, i per evitar que un paio que ja estava al bus assentat i que havia vist el desenllaç de la situació rellisqués al aixecar-se per les seves pròpies baves, se m'acut dir-li clar i directe "Perdona ... que ... se't veu un mugró". La noia, em mira amb cara de "Què dius, gilipollas?", es mira, rectifica la situació, deixa anar un lleu "Ah ... gràcies" i li deuria donar un atac d'al·lèrgia allà mateix d'aquests que em donen a mi, vermella com un pigot (com diuen per Girona), però molt vermella. Pobre! Com es va posar! Doncs sort que li vaig dir, perquè arriba a no adonar-se'n i entra al bus així i la que es lia! A veure si algú s'hagués pensat que aquell bus era com Gran Hermano o Libertad Vigilada i se me li tira a sobre!

Jo crec que això era un acte més del tema "Alliberament de la dona". Això, o que els pits ara tenen vida pròpia i van a la seva. Com les típiques braguetes de texans que baixen soles ... no ho negueu, que tot se sap... De fet, mai he acabat d'aclarir perquè a algú que tingui la bragueta oberta (sigui home o dona ... que és això el que no entenc) se li diu "Ai, que se t'escaparà l'ocellet!". Perdona ... la teva té ales? Vaja, la meva sembla que estigui prou enganxada ... no descartem que algun dia foti el camp, no? però sembla que estigui enganxada! I a les noies? Quin ocellet se'ls escaparà? Com no sigui la compresa con alas. Aquelles que deien allò de "De què fan olor els núvols?" (allò sí que era un anunci, tu, que ho podries colar amb qualsevol producte i anava bé ... collons, quines èpoques!)

SOC COM SOC

Soc com soc... i no hi puc fer més. Soc una rara avis en mig d’un mon que ja no controlo....o si... No ho sé, cada vegada que faig mal, sense voler, a qui estimo, he de netejar el meu esperit. Segurament em faig jo més mal que a l’altra persona. Potser el mal que m’infligeixo jo mateix és més malvat, més corrosiu, més incisiu i més dur que el que jo pugui infligir involuntàriament.

El remordiment del mal, fet sense voler, és la més cruel de les tortures.

Quantes vegades voldria explicar-te per quin motiu, amb qui, com i de quina manera n’estic de cremat.....o nerviós....o decebut....o tens... però no puc.... primer per la naturalesa del fet, segon per no fer-te més mal, tercer per no introduir-te en un mon que veuries molt estrany i del qual, no és necessari que en coneguis res més.

Té molts avantatges... però també molts inconvenients. Si no hi pogués ser em sentiria orfe. En ser-hi em sento atrapat.

Són molts anys de col·laboració.... també són molts favors concedits amb els que he pogut afavorir a qui jo estimo.

Afavoreixen la seva gent.....però no admeten errors. Miren a una altra banda quant convé....però sempre t’observen.

Són els meus millors amics... però poden ser els meus pitjors enemics si els traeixo.

Sempre els he estat fidel.... i ells amb mi. No puc renunciar a aquesta relació.

El que em sap més greu és defraudar a qui estimo, que aquesta persona, en moments puntuals, pugui pensar que tinc algun tipus de mal pensament envers ella. Mai...mai...mai.

Penso que el gran problema és que no controlo la meva gestualitat, adreçada o incitada per altres motius, en moments en que estic amb una persona determinada. Aquesta persona pensa que la meva gestualitat va dirigida a ella, i no és així.

Potser el dia que pugui controlar aquest problema tot sigui més fàcil. Potser el dia que sigui un vegetal sense sentiments també sigui més fàcil. O potser només cal que no faci evidents aquests sentiments.... jo què sé.

De moment, només puc que demanar perdó cada vegada que algú creu interpretar que la meva mala lluna va dirigida a ella. Mira que em canso de dir sempre el mateix.... “jo no odio a qui estimo”..... doncs bé, no entenen que, per a mi aquesta és una veritat absoluta. És un dels pilar que aguanta la meva estructura moral.

Potser el millor serà dissimular i anar fent....