SITUACIÓ IDEAL.

Potser aquella era la situació ideal? L'Evarist analitzà la situació -mojito en mà- i no va poder evitar que se li escapés un somriure.

Què faria ara? Com trobaria a faltar aquells moments surrealistes i hilarants, de corre-cuites porugues, al cambrot del germans Marx! Com recordaria les lluites de poder i llit, adornades amb baralles suburbials i traïdores per penjar-se les medalles! Com enyoraria aquelles amistats -recobertes d'una gruixuda pàtina d'hipòcrita interès- que ara esdevenien autèntics desconeguts, descobrint finalment allò que l'Evarist ja sabia des de feia temps: tot era una comèdia interessada (però va ser divertit mentre va durar, això sí!).  I ara quina excusa trobarien els seus detractors? A qui imputarien les seves pròpies demostracions d'inutilitat?

Però, realment... quin era el problema? No tenia cap angoixa econòmica, s'estalviava assistir a aquell lamentable espectacle de ridícules pors amb excreció compulsiva de bava aduladora i podia dedicar-se en cos i ànima a fer allò que més el gratificava: escriure i dedicar-se a la vida contemplativa. Ja feia temps que tenia ganes de canviar de ritme i d'escenari -de fet, trobava vomitiva la situació anterior- i només necessitava l'excusa perfecta. Ara la tenia i, a sobre, li pagaven!

Es recol·locà a la gandula, agafà el mojito i begué un llarg glop a la salut d'aquells que s'havien de continuar fent bona cara mentre s'apunyalaven per l'esquena, temerosos de coses nímies i surrealistes, sempre àvids d'un reconeixement immerescut per inexistència de mèrit. Ell ja no jugava aquell joc... ara vivia com sempre havia volgut viure. Mira que n'és de fàcil ser feliç!

AUREA MEDIOCRITAS

Ni sento ni pateixo, em deien fa un temps. Sí, jo tampoc! Almenys per segons quines coses, clar!

I és que, al final, l'aurea mediocritas no deixa de ser -stricto senso- aquest punt mig en el qual ja no t'afecten ni les alegries ni les penes. Per dir-ho clar -i que em sigui perdonada tan ordinària expressió- és quan tot -la majoria de coses- t'importa una p.... 

I què provoca aquest estat de tansemenfotisme agut? Doncs per poder entendre això, cal beure de la saviesa popular i fer ús del significat menys docte de l'expressió: l'aurea mediocritas significa -pel poble, teòricament menys instruït i savi- aquella boira de mediocritat que es fica per tots els racons i que tot ho empastifa. És la constatació, pura i dura, de que socialment -decrèpita societat!- és preferible el mediocre pilota i inútil, a l'excel·lent complidor i digne; la preferència de la dansa del bufó de la Cort sobre l'opinió del mestre en Alquímia. És el que tenim i del que hem de morir!

SOCIETAT PERVERSA

El simbolisme d'aquesta imatge és prou eloqüent i no m'entretindré més en comentar-la.

Mentre per la finestra veig caure les cendres empordaneses, assisteixo a una lliçó magistral d'un desconegut que per la TV em diu no sé quines històries de rebots, primes de rics, nova subhasta de bons... Un gran despropòsit!

Dormia la migdiada -costum que he abraçat amb fervor- i un/a FdP ha trucat per telèfon. Només agafar-lo, ha penjat. Potser s'ha pixat a sobre en sentir la meva veu d'ultratomba, carregada d'una considerable mala llet. Suposo que devia ser algun venedor de telefonia, o algun representat de volums facsímils o... algun/a anormal que encara és incapaç de marcar un número darrera un altre, en un ordre preestablert, fins a aconseguir contactar amb la persona amb la que volia parlar.  Tant li fa, ara ja m'ha despertat -greu error per la humanitat que m'envolta- i ha aconseguit fer-me emprenyar. Els meus despertars són difícils -no ho nego, em poso de molt mala llet-, però si són sobtats i sense un resultat o objectiu concret, el nivell d'escuma en boca arriba a nivells considerables.

Avui havia sigut un dia tranquil, amb sorpreses agradables, fins i tot havien aconseguit posar-me catxondo... un dia d'aquells que no et sap greu viure i en el que no et penedeixes per no haver-te tornat boig i, emulant a algun assassí en sèrie, alliberar a la humanitat d'un grapat d'anormals! Fins i tot podia haver assegurat haver viscut algun moment de felicitat! Aquesta trucada m'ha estroncat la migdiada i això m'ha fet profundament infeliç.

Diuen que després de la tempesta ve la calma... i que després dels dies farcits d'anormals, trepes i bavosos Déu Nostre Senyor, en un acte de pietat suprema i per tal que no ens tornem bojos, ens premia amb un període de gent normal, fins i tot agradable. És d'agrair, de veritat! Per això encara mantinc la meva devoció per sant Tomàs d'Aquino, baluard de la raó i la fe.

Què queda del dia? Doncs poca cosa: una mica de lectura, una mica d'escriptura, esperar que algú em contesti un parell de correus -val, sense pressa...- i delectar-me d'un airet força refrescant que contribuirà a fer-me més agradable la vesprada. Poca cosa més espero i poca cosa més ofereixo.

ESTRANYESES ESTRANYES

Oh!!!! Quina imatge més maca i definitòria!!! Quin missatge més exacte i clar!!!! Avui és un dia d'aquells en els què he trobat just el que buscava per il·lustrar el post.

Bé, comencem per coses -no sé ben bé com definir-ho-... i deixeu-me que faci referència a la meva rentrée laboral. De fet, tampoc es podria definir així... Bé, res anormal -cap canvi, cap indici, cap nova tendència- sota la capa del sol i, amb això, ja està tot dit!

Ara anem a les coses genèriques i fora de qualsevol altre context que no sigui el simple raonament metafísic sobre l'entorn. Les estranyeses estranyes -què? Mola el títol, eh?... Què patètic!- són aquelles coses estranyes que ja no ens haurien d'estranyar, aquelles coses que fa un temps semblaven l'excepció -potser sempre ho han sigut, però es notava menys- i que ara són el més habitual. 

Assisteixo estupefacte -però impertèrrit i impàvid- a la desesperada caiguda i destrucció -bé, siguem sincers, mai m'havia ofert cap confiança- de La Banda de la Fireta. Ara ja és un campi qui pugui i una accentuació -sense límit- del despropòsit. És un intent desesperat de mantenir a flot un món que s'enfonsa. Hi ha una imatge fantàstica que ho defineix perfectament: imagineu-vos un individuu amb fang fins la cintura que manté en alt una bossa amb monedes, al mig d'un pantà. El propi pes de les monedes fa que s'enfonsi en el llot. Finalment, sense salvació possible, s'enfonsa ell i les seves monedes. Si hagués renunciat a elles, podria haver salvat la vida. 

En molts aspectes de la societat i en alguns de molt concrets, aquest aferrar-se a vells costums, voler mantenir allò que no és sostenible, que era ineficient en temps de bonança però que es podia dissimular, és el que farà que ens enfonsem (alguns més que d'altres). Tapar-se els ulls amb una vena, fer veure que tot continua igual, fer l'intent de continuar vivint a base de fer veure que es fa alguna cosa (res del que s'hauria de fer, però generant problemes per poder-los solucionar i justificar la pròpia existència) i, sobretot, permetre-ho, és el que ens portarà a l'abisme. 

Estrany? Què és estrany? Que una munió de vividors hagi de començar a pencar o plegar? Que aquells que es pensaven viure essent (i cobrant) X, però fent Y, ho podien fer tota la vida... impunement? Ara, cada cop més, veig els seus darrers cops de cua -que són els més perillosos i surrealistes- previs a la caiguda de la Fireta. Sí, la vostra Fireta, la que havíeu muntat per medrar i poder ficar el cap en algun lloc (on haguessin pogut ficar-se si no fos per la Fireta?), s'enfonsa.

Sento unes declaracions de la Elena Valenciano -ja sabeu, aquella que va passar de telefonista de Ferraz a segona de Rubalcava- en les que, resumidament, diu que ella "no és responsable de la situació actual". Clar que no! No ho ha sabut mai el que és la responsabilitat! De fet, considero que ella i aquell que parla com si que mai hagués format part d'un govern -Rubalcava-, són uns autèntics irresponsables. Em quedo meravellat com algú que ha format part -des de temps immemorial- de tots els governs del PSOE, sigui capaç de criticar i ara -en un acte d'inspiració miraculosa que mai havia tingut mentre governava- tingui els ous (amb perdó) de dir quines són les seves solucions màgiques a una situació que ell -en gran part- ha contribuït a crear, juntament amb algú que ara és membre del Consell d'Estat. Sí, no rigueu, no! En aquest país som així de frikis: posem de conseller a qui ha demostrat no saber-ne ni un borrall. Doncs això és part de la nostra -d'alguns- estranyesa... Impressionant!!!!

Ho deixo. M'estic emprenyant i no paga la pena...

PENSANT (EXERCICI PUNTUAL I EXCEPCIONAL)

Avui potser empraré un llenguatge una mica més vulgar i cru del que -per contenció, no per falta de ganes- utilitzo habitualment. Quan parli, també em posaré en la pell d'un dels personatges d'aquest nou projecte que varem encetar fa uns dies la coautora i jo. He estat pensant en una situació en la que hi participen dos personatges més.

Si hi ha una cosa que el molesta -que el puteja especialment- és la mentida. Si la mentida es combina o és producte de la covardia, el tema encara s'agreuja més. Si de tot plegat en surt un perjudici per uns tercers... llavors ja es sulfura extremament.

Imagineu que un puto bavós (altre personatge 1) diu que sí a una cosa (tot és un immens i etern sí... tot!!!!) -malgrat causi perjudici a uns tercers. Tot per pidolar la puta medalleta!!- i que a més no s'atreveix a fer públic o a comunicar l'acord -la covardia i l'excreció compulsiva de bava és ensenya d'aquest personatge- al qual ha arribat (tampoc no ho fa perquè és un tema que no és competència seva, però que s'arroga per bavejar una mica més). Fa que una altra persona (altre personatge 2) ho comuniqui i aquesta, sabedora que es pot liar si es coneix l'origen de tot plegat -en aquesta permanent recerca d'una pau artificial que només alimenta i accentua els motius que poden portar a la guerra total-, menteix i diu que l'origen és un altre.

És a dir, tenim una escena ben curiosa: Un personatge es compromet en una cosa irracional i sobre la que no tindria res a dir. Un altre personatge menteix per tapar-li el cul i per assumir una responsabilitat que la covardia -i manca de potestat- de l'anterior no li permet assumir, en un exercici gens inhabitual per tapar les mancances alienes però també les pròpies. Finalment, un darrer personatge s'assabenta de tot plegat i utilitza tots aquests elements per fer-se un fart de riure i per intentar posar-los la cara vermella de vergonya -sense tenir en compte que, per sentir vergonya, és condició prèvia tenir-ne- a tots dos. El final encara no està escrit però promet ser força interessant i imprevist.

Vaig a mirar si, d'aquí a una estona, faig el vermut. Dinar i migdiada és la successió natural dels esdeveniments posteriors... i poca cosa més. Tot plegat tot és una gran mentida. Divertida -per grotesca, infantil i surrealista- però mentida!

LOSING MY RELIGION (ESTAR BUIT)

Malgrat pugui semblar que ara algú ha descobert que les persones podem arribar a estar buides, fa molts anys que aquells que tenim per costum lliurar-nos en cos i ànima als projectes en els quals estem implicats, necessitem -de tant en tant- reinventar-nos i regenerar-nos. A la vida hi ha moltes maneres d'afrontar els projectes -la pròpia vida és un gran projecte- però bàsicament n'hi ha dos: 

a) D'una banda hi ha els que fan el que sigui, com sigui i a la hora que sigui. Són els que -per no acceptar fer bajanades ni arrossegar-se com un llimac, en ares a la eficàcia i la eficiència- estan malvistos i considerats antipàtics (és a dir: si no fas la subnormalitat que et demano, emmerdant a tothom, no ets bo).

b) D'altra banda hi ha els que supleixen aquesta disponibilitat substituint-la per l'adulació constant, el sí permanent -emmerdant als que sí que penquen, però en benefici propi- fins i tot davant les bajanades més escandaloses i una actitud -patètica i rastrera- més tendent a la recerca obsessiva i compulsiva de la medalleta que a l'objectiu últim: l'eficàcia i l'eficiència.

Aguantar molt de temps aquestes situacions, crema molt i et fa perdre la confiança en tot(s) plegat(s). Fins i tot et fa plantejar l'essència bàsica i primitiva d'allò que constitueix la teva religió. Potser és millor llepar que pencar? Eus aquí el gran dilema existencial!!!! En aquest cas, potser seria preferible reinventar-ho tot de socarrel o dedicar-se a una altra cosa. Potser aquest és el gran problema de tot plegat: massa gent disposada a llepar i poca gent disposada a pencar.

Avui és diumenge i tocaria descansar. A vegades, el propi cansament acumulat impedeix poder descansar, de la mateixa manera que l'esgotament i no dormir durant molt de temps provoca encara més insomni.

Ho deixo. He d'aprofitar aquest diumenge. Per sort, aquesta propera setmana tindrà diversos diumenges!!!
Un regalet.

L'ESPERANÇA DEL DESPERTAR

Després de dinar, quan t'entra aquell neguit malaltís per quedar-te adormit, no solament esperes descansar el cos i relaxar les petites cel·lules grises. Internament -gairebé subconscientment- tens l'esperança que algun tipus de canvi còsmic operi sobre l'univers i pugui sorgir intel·ligència d'allà on no n'hi ha. Davant la impossibilitat d'aquest miracle, aspires -en una pretensió més modesta- a que no es repeteixin les mateixes preguntes estúpides a les quals has donat resposta mil vegades en un curt espai de temps. Fins i tot t'acontentaries amb un gest primitiu, propi del bàsic l'instint de supervivència i només esperaries que algunes coses entressin en la previsió -com fan alguns animals que detecten sequeres, manca de menjar, etc. Tot coses evidents però bàsiques per sobreviure- dels que, saben que no han estat cridat a tenir una ment privilegiada. Una senzilla i elemental anticipació a fets usuals, bàsics i que no comporten cap tipus de càlcul o raciocini extrem o complicat... Només això, per Déu!!!!!

Doncs no: cada despertar és una gran desil·lusió, una frustració i una desesperança!! Obrir els ulls després de la migdiada només ofereix la visió i percepció tossuda de que el món -la humanitat- s'enfonsarà per mèrits -o demèrits- propis. No cal albergar esperança, no cal esperar el renaixement d'aquella intel·ligència que -fa dècades, fins i tot segles- adornava i caracteritzava el comportament humà. Algú pot localitzar en el panorama actual plomes enginyoses i esmolades com les de Góngora, Quevedo, Larra...? No, és evident que no!!! 

Malgrat tot, per aquells que estigueu interessats o vulgueu fer patent alguna anècdota en relació amb l'Administració, sempre podeu escriure un relat i presentar-lo a aquest premi. Penseu que si guanyeu són 1.000 € (amb un segon de 500 €). Si no guanyeu sempre us quedarà el plaer d'haver escrit una estona sobre un tema força humorístic i la satisfacció d'haver-vos esbravat una mica. L'esperança del despertar no es veurà realitzada,  però podreu dir que ho heu intentat!

DUTXA

Prendre una dutxa pot servir per moltes coses, sens dubte, però per una de les coses que no serveix és per treure't de sobre aquella sensació de buit -que no de brut- que tinc cada vegada que abandono el llit de la Niki. El nostre pacte continua igual i tots dos ens permetem compartir -intensa i frenèticament- unes hores per després no veure'ns més durant mesos. Coses de la vida! Potser hi volguéssim donar més continuïtat a la nostra relació(?) la màgia es trencaria i ja no seria el mateix. 

Fa poc encara compartíem llençols, suor i plaer. Ara ja torno a estar a casa, fet pols, acabat d'afaitar i dutxar -com a mínim per segona... o tercera? vegada- i amb unes ganes boges de dinar i fer-me una migdiada superba.

Sembla mentida com quatre persones poden sentir el pols de la vida de la mateixa manera. Els quatre amics que ahir vàrem sopar junts -de visita a Barcelona- tenim maneres similars de veure la vida i d'afrontar els accidents del camí vital. He escrit que estaven de visita a Barcelona. Tot plegat és molt curiós: dos d'ells tenen casa a Barcelona i consideren que és casa seva -entre ells la Niki- però hi passen menys de 60 dies -de forma discontinua- a l'any. Com deia: sopar extraordinari amb conversa intel·ligent i basada en el coneixement del que s'està parlant (també amb un grapat d'experiència a l'esquena). Com trobo a faltar tot plegat!!! Com abomino dels cagadubtes, ineptes, porucs i llepons que fa uns anys no haurien tingut cabuda en el meu entorn!!!

S'aproximen dies de corre-corre sense ordre ni concert, d'activitat grotesca i hilarant, de patètica i penosa demostració d'incompetència. Per sort, ja he decidit seure en el meu turonet -aliè a bajanades, preparat per riure molt- i observar com les formigues es barallen per un bocí de menjar que oferir -lleponament- a la seva reina per acabar essent recompensades amb un gest displicent -i desplaent- d'aquesta. Normalment, també són recompensades amb el rebuig burlesc dels seus congèneres iguals o subordinats. Aquest és el futur de les formigues més preocupades en caure bé a la seva reina que no en el benestar de tot el formiguer.

Vaig a fer temps fins a l'hora de dinar. Només volia donar fe de -bona- vida i fer declaració d'intencions -bones?- de futur. Espero en candeletes poder dormir i recuperar-me.

Mentre intento tenir els ulls oberts, deixo un regalet per qui vulgui obrir-lo.

REPASSADA VIRTUAL

Aquesta setmana -curulla de mostres de surrealisme, ineptitud i esfínters anals closos, en els quals no hi cap ni una agulla- he deixat una mica descuidat el bloc. Tampoc he llegit els blocs amics -cosa que em sap molt de greu- i m'he perdut la frescor i la immediatesa dels posts acabats d'escriure. Fins i tot no he arribat a temps de llegir un post d'una amiga que es va penedir i el va esborrar... Quina llàstima!!!!

El tema dels correus sense respondre ja clama al cel i només he respost -ho sento, ho sento molt!- els correus de tres persones. No puc fer altra cosa que demanar perdó -aquest de forma sincera i no com el regi- i esmenar aquesta situació de desgavell tan impròpia en mi. Avui quedarà tot llegit i contestat!

Aquest cap de setmana estic de "preparació" per la propera setmana (Quin riure, per Déu!!!). Segurament, aquesta nit aniré a sopar amb uns amics -ja coneguts en aquest bloc- que han vingut a passar uns dies a Barcelona (Feina i plaer... O era plaer i feina??? Amb ells sempre és complicat de dir-ho).  Ens farem uns riures tot parlant de les nostres aventures passades, presents i futures. A vegades, parlar de fets que esdevenen en diferents espais temporals de la vida ens oferix l'oportunitat de tenir referències comparatives per avaluar l'evolució de tot plegat. També tindran un retrat acurat del cambrot del germans Marx en el qual s'ha convertit l'entorn. 

Ara mateix, tinc ganes que arribi la propera setmana, iniciada amb un potent pont  -jo no el gaudiré pel fet de no fer festa, però sí per altres motius- que serà el principi d'una nova edició del Bombero-Torero al que darrerament estic acostumat quan hi ha la coincidència i conjunció dels "Nois del Kumbaià" amb els "Nens Resnomestabé". Pot ser memorable i una nova demostració de la ineptitud -i irresponsabilitat- en estat pur: ignorància supina combinada amb ganes d'aparentar saber-ne i amb por -molta por!- per espifiar-la i ser, una vegada més, la riota i motiu d'escarni de propis i estranys. La vida, viscuda d'aquesta manera, ha de ser molt trista i frustrant!!

Avui ha començat a ploure. Res: quatre gotes mal comptades! Avui dinaré d'hora i em faré un homenatge amb una potent migdiada. Aquesta nit -si, finalment, els meus amics venen a sopar- pot ser memorable però molt llarga i vull estar descansat: ja tinc una edat i m'he de cuidar!

DESCANS

Acabat de llevar -bé, no exactament, ja he llegit el diari, pres el cafè, m'he dutxat...- enfilo un nou matí amb el propòsit de perseverar en el meu culte a una nova creença que estic descobrint i que s'està manifestant com tremendament beneficiosa: el descans. 

S'acosten dies de grotesca, hilarant, surrealista i frenètica activitat. Enmig de tot plegat, un aquelarre! Prèviament he de descansar sí o sí. La confluència de tots aquests esdeveniments -similar a l'esdeveniment planetari de la Pajin- mereixen que no em perdi res de res, que estigui emetent en tot moment i pugui anar comparant quina és l'anormalitat més gran que es pot parir. Sempre penso que la superació és impossible però.... no, sempre hi ha un nivell més alt!

Avui he triat aquesta imatge que simbolitza molt bé com ho veig tot plegat: amb una visió de conjunt, descansadament, veient com les "formiguetes" es barallen entre elles per un boci de poder i sabent que tot és efímer, que tot es pot acabar amb un mal pas. També sé que una traspassada, a aquestes alçades, només pot tenir una conseqüència: la mort. Les coses tenen avantatges i desavantatges: la tranquil·litat de saber-te en un lloc inabastable i el perill constant d'una relliscada. Treballar sense arnés -i sabent que a la xarxa li ha agafat por i s'ha apartat- té aquestes coses: et dóna llibertat de moviments però una caiguda és fatal. Per sort, en la teva caiguda -sabent que ets mort- sempre pots arrossegar algun "amic". Tot plegat, una vegada arribis a l'asfalt, qui vulgui que et reclami el que vulgui...

Sembla mentida com m'embolico -l'anterior paràgraf n'és una mostra en noves trames per nous relats. En faré un que el titularé -almenys provisionalment- Dona'm la mà!, en clara referència a aquell que ha perdut peu i busca dues coses: algú que el sustenti o arrossegar a algú en la caiguda... Bé, ho he de madurar. Un microrelat, surrealista però amb un transfons real. Sí, alguna cosa així!

Avui em permeto recomanar dues pel·lícules: Spy game (Cuatro, 15.45 h.) i Vampiros de John Carpenter (La Sexta 3, 22.00 h). La primera us atraparà i, malgrat pugui semblar que és molt enrevessada, reflexa força fidedignament com funcionen les coses. La segona és brutal. Ho sento, però aquesta pel·lícula sempre m'ha deixat un molt bon sabor de boca.

Bé, vaig a escriure una mica des de la meva poltrona: la mega-gandula de sota la prunera.

AFTER NAP

Podria dir que encara estic mig adormit, però mentiria. Ja fa una estona que m'he despertat d'una reparadora migdiada -que pagaré amb insomni aquesta propera nit- i he tingut temps de contestar algun comentari i algun correu. 

Sempre he preferit fer la migdiada al sofà (fins i tot al jardí, en una hamaca). Considero que la migdiada només cal celebrar-la al llit en casos de calor o en previsió de fer-la acompanyat i sabent que anirà més enllà de la simple passió per dormir.

La vida, després d'un descans de les neurones, es veu d'una altra manera. Tot adquireix un nou color i una nova perspectiva. Ara ja puc llegir-me un rotllo que vaig escriure fa anys i que m'he proposat refer. També puc reorganitzar-me en relació a l'Stultifera Navis o Fireta del Ineptes -com m'agrada anomenar-la a mi, amb l'esperança que s'autodestrueixi- d'aquesta propera setmana. Serà genial veure una nova edició de "Pareu la guerra, que ens hem deixat les armes a casa" o "Què més vol el senyor, que bavejo per fer-ho!" Són dues cares d'una mateixa moneda. Dues maneres -com qualsevol altra, no és res estrany ni infreqüent- de perdre la dignitat. Sentir per telèfon la veu tremolosa d'un interlocutor que es pensa que li passarà alguna cosa per no portar a terme, de forma immediata, la bajanada que alguna ment privilegiada acaba de parir, és un plaer extraordinari i una demostració més de manca de dignitat. A vegades, penso que no es pot ser tant estúpid, que aquestes bajanades es pareixen sabent que hi haurà algú disposat a fer-les -corrents, com si li fos la vida- i per divertimentto de propis i estranys, que formen claca tot veient com la rateta s'estressa buscant el trosset de formatge o la sortida del laberint en el que ells mateixos l'han ficat. Però, posats a ser sincers, no sé si és més cruel ficar la rateta al laberint o fer-se un fart de riure veient com s'estressa, baveja i intenta fer-se la simpàtica, precisament amb aquells que li han provocat tota l'angoixa d'una manera volguda i inútil, sense un objectiu cert, només pel simple plaer de veure com els fa cas...

He de pensar en altre coses. Aquestes històries que em venen al cap -autèntics embrions de futurs relats, en els que es potència la part més esperpèntica del comportament humà-, són massa cruels, massa recargolades -massa properes a la trista realitat- i no sé si serien compreses per una societat procliu al Kumbayanisme més nostrat, hipòcrita i moralitzant.

El regalet d'aquests vespre. I la torna... Gaudiu d'ambdues meravelles (això crec jo!)

(NO) DIR LES COSES.

Avui seré breu. Estic cansat -física i psicològicament (vaja, que n'estic fins els collons d'imbecil·litats!)- i no estic de gaires orgues. Només un dubte: és millor -en un exercici de sincera lleialtat- dir la veritat, el què es veu a venir i què es pensa de les coses o, pel contrari, és millor -en un exercici d'hipocresia complaent i bavosa deslleialtat (més rendible, sens dubte)- dir el que el teu interlocutor vol sentir?

Francament, ja no ho sé. El que sí que sé és el què he fet i penso continuar fent (agradi o no, amb comprensió o sense): dir la veritat -almenys allò que, sincerament i de bona fe, penso que és la veritat-, corrent el risc d'equivocar-me -també de ser el més impopular del món-, però amb la consciència molt tranquil·la per haver dit i advertit sobre allò que considero inconvenient o font de problemes (normalment el temps em dóna la raó, malgrat costi de reconèixer). Ja sé que contradir i advertir, no és el millor, ni el més convenient, ni -a primera vista- la millor expressió de lleialtat -el contrari seria la lleialtat fàcil, però falsa i interessada-, però només conec una alternativa: el silenci. Abans de mentir hipòcritament, només queda el silenci! 

Doncs, per aclamació, serà silenci! Un silenci impassible, contemplatiu, impertèrrit i ignorant. Ja ho deia una amiga meva: "La ignorància d'un fet -la concepció del fet com a cosa aliena- proporciona una tranquil·litat enorme. Ara ja no sento ni pateixo, només visc aliena a qualsevol fet". Quanta raó tenia!!!!

Sopar -potser contestar algun comentari- i dormir, després... silenci! Un llarg i ignorant silenci!!!

MARSUPIALS I ALTRA FAUNA

Primer de tot, un somriure d'orella a orella per haver aconseguit arribar a l'objectiu principal: encarar el cap de setmana amb la salut mental més o menys equilibrada, havent suportat l'envit dels atacs externs.

Com ja he dit en diverses ocasions, molts dels meus relats estan basats en l'observació de l'entorn i en els gestos, paraules, tics, comportaments que observo durant la meva vida diària. Això no vol dir que, en els relats, parli de persones concretes i reals. Això vol dir que utilitzo alguns tics o peculiaritats de persones reals a personatges totalment ficticis, fent coincidir en un mateix personatge els tics de més d'una persona real. 

Ahir al vespre, vaig rebre una trucada força curiosa i que ha provocat el meu somriure en més d'una ocasió durant el dia d'avui. El meu interlocutor (gola profunda), després de parlar amb mi durant una estona i fer-me un retrat de la situació en un lloc concret i de la naturalesa de les relacions interpersonals dels que habiten aquell lloc, em diu: 

-Per cert, saps com li diuen al JX entre els "companys"? -amb un punt de misteri provocador.

-No, li responc jo -amb una curiositat que se'm menjava per dins.

-Vinga, vinga, que segur que ja ho saps!

-Que no! Com li diuen?

-El marsupial!

-Com? -li responc, sense entendre res de res.

-El marsupial! Saps perquè?

-No, però estic segur que tu m'ho diràs!

-Perquè les cries dels marsupials sempre van agafats a la mamella de la mare, dins la bossa.

-I...????

-Que el FX va penjat del JX tot el dia, menjant-li la p... amb la boca!. Sembla una cria de marsupial. Bo, eh?????

-Ets un autèntic anormal, ho saps, no? -li dic mentre em parteixo de riure.

-Però és bo o no? -em diu, com si hagués descobert la pólvora.

-Val, sí, es refotudament bo. -mentre visualitzo mentalment la imatge i la comparo amb l'actitud del FX- Realment és molt bo! Però tinc un dubte: dius que això corre entre els "companys"?

-Sí, és una frase que ja he escoltat a més d'un, sobretot dels pisos alts. Sembla ser que prenen al FX com un pobre desgraciat que només sap ser sumís i servil. Una cosa és estar agraït a algú que et fa servei i una altra és enfotre-se'n d'aquest pallassot! L'FX ja està en aquest segon grup. Ara ja saben de quin pal va i que és un "si senyor".

-Doncs jo em creia que el tenien valorat -li dic, incrèdul de tanta mofa.

-Ja coneixes als "companys". Només comptes si poden treure alguna cosa de tu. Si els segueixes el joc i, a més, ho fas servilment, et converteixes en el seu bufó. És trist però és així. A més, ja coneixes com és el FX: per un copet a l'espatlla s'arrossegaria d'aquí a Pequin! 

-Sí, en això tens raó! -Jo ja em feia la imatge del FX amb la p... del JX a la boca i intentant agafar-se a la seva cintura per no caure a terra, mentre li preguntava si li agradava com ho feia. Vaig tenir un moment surrealista amb aquesta visió!

Finalment, va acabar la trucada i vaig pensar en escriure un relat sobre això. Potser el cap de setmana faré un pensament i m'hi posaré. De moment, vaig a dormir, que ja és tard i em pesen les parpelles.

VULL SORTIR A LA FOTO, VULL SER ALGÚ!!!!

Era un home tan bàsic, tan elemental que la seva màxima aspiració era sortir a la foto, malgrat ningú que després es mirés la foto fos capaç de reconèixer-lo . Se'l veia -sol- pels passadissos, intentant ficar cullerada en totes les converses, buscant grups de gent que l'adoptessin momentàniament i li permetessin defensar l'opinió d'algú altre -ell no s'havia atrevit mai a tenir-ne de pròpia-, que li permetessin assentir a les coses més irracionals i inversemblants. Alguns, deien les rucades més solemnes per tal de veure quin límit tenia en el seu delit adulador. Mai ningú va poder comprovar el límit. Sempre, inexorablement, acabava -en la seva dèria per no enfrontar-se a ningú i fer-se el simpàtic- assentint. Fins i tot sobre els temes més rebuscats i dels que més desconeixement en tenia.

El que ell considerava una gran virtut -una manera de poder participar i sortit a la foto-, s'havia convertit en motiu d'escarni de propis i estranys. Fins i tot es creuaven apostes sobre quantes vegades seria capaç en un matí de contradir-se per tal de fer feliç al seu interlocutor. El darrer rècord enregistrat estava en set opinions diferents durant un sol matí sobre un tema concret.

Mica en mica, aquells que li guardaven -per pietat, no per altre motiu- una mica de respecte, anaven desertant de tan encomiable i pia actitud. Amb el temps, fins i tot aquells més indiferents -afectes mai n'havia tingut- van optar per odiar aquesta postura mesella, de cagadubtes atemorit y que el feia quedar en evidència cada vegada que tocava alguna cosa.  

Aquí teniu una primera descripció del Homer LP (recordeu el Jordi LP? És un petit homenatge que li faig). Segurament, encara he d'accentuar una mica més la seva vis de submís patològic, que canvia dignitat per un copet a l'espatlla, mentre es descollonen d'ell a la seva esquena. Penso que pot donar bon joc.

ORGULL LEGÍTIM

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el tema de l'orgull legítim -darrerament m'ha costat molt trobar un motiu per sentir aquest tipus d'orgull-, aquell que sentim quan estem cofois d'alguna cosa bona, honesta, tendent al bé, creadora d'il·lusió o que proporciona un servei als altres.

Per sentir-lo, no és necessari que el fet destacat provingui de l'actuació d'un mateix i -segons m'han ensenyat i sempre ho he cregut així- potser és més satisfactori quan l'orgull està motivat per una acció aliena, de gent amb la que comparteixes moments bons i dolents. Si aquest fet ha estat protagonitzat per persones que t'estan subordinades i que segueixen, per motu propi, per bonhomia i per ser la línia que estàs intentant marcar des de fa temps, la satisfacció és comparable a l'orgasme. Sents l'orgull legítim de poder tenir el privilegi de formar part d'aquell equip. Aquest és el moment de fer un pas enrere i veure des de la distancia el seu merescut ascens a la Glòria. La seva Glòria, en definitiva, és la teva Gloria, però són ells els que han de rebre el públic reconeixement.

Davant dels comportaments humils però dignes, seriosos però de companyonia, de col·laboració desinteressada entre els membres d'un equip, trobem aquells que volen estar en totes les salses i no són capaços ni d'adobar allò pel que estan previstos. Parlo dels que tot ho volen fer i res fan, dels que volen fer el que pertoca fer als altres i no fan bé ni el que a ells els pertoca fer. Dels que basen la seva vida en l'exhibició pública de la seva capacitat de servilisme, sense concretar mai cap fet ressenyable per la seva execució magistral. Només façana! Una façana de fum que s'esvaeix quan es requereix quelcom que vagi més enllà de la simple adulació, de l'assentiment compulsiu, del potineig -sense cap resultat pràctic- constant. Són els "olímpics", els que s'arrosseguen darrera una medalla, els que només treuen el cap quan les coses van bé, els que mai no concreten i que, en el seu afany d'estar en totes les salses, fan el "pollastre" -picar a tot arreu, sense ordre ni concert- i fan anar de corcoll a qui té la desgràcia d'estar al seu voltant. 

Jo em quedo amb els primers, amb els que no fan que et posin una medalla -és d'ells, dels que se l'han guanyat!- però que et fan sentir orgullós de la que a ells els correspon. Aquest és l'esperit, la resta... La resta encara no ha descobert que la major satisfacció de portar una medalla és saber, íntimament, que l'has guanyat justament i no a l'esquena dels altres o amb procediments denigrants, vexatoris o indignes. Quan no tens aquesta certesa, les medalles pesen tant a la consciència que es fan insuportables.

Avui estic content: he sentit orgull legítim!

665 I ALTRES OCURRÈNCIES

Primer escolteu -veieu, sentiu- aquesta meravella. Ara, sí? Doncs bé, avui faig el post 665, previ al 666 que volia que fos el darrer d'aquest bloc.

M'estic pensant què fer. Començar en un altre lloc, amb un altre nom? Continuar aquí? No ho sé... Em deixo aconsellar!!!

No us sembla una meravella aquest vídeo que us proposo avui? Reuneix tot allò que trobo fantàstic -el sacrifici, la lluita, el valor- i del que és orfe una gran part de la nostra societat. 

Avui, llegia un correu i estava veient que les mans que l'escrivien o que el cervell que l'inspirava eren diferent de qui el signava. M'he proposat desenvolupar un relat -o una sèrie d'ells- en el que el protagonista -Lo Baves- és un covard incapaç d'enfrontar-se -per indigne i arrossegat- a un dels altres protagonistes -L'Esclatabaves- de la història, per qui sent una por extraordinària. Un tercer personatge, per tal d'evitar el conflicte, consent en que utilitzi el seu nom per tal de dir el que ha de dir. L'Esclatabaves descobreix la conxorxa i comença a esbombar-ho, tot fent escarni de la petitesa moral i covardia de Lo Baves. Bé, només és un apunt. Tot depèn de com em trobi d'inspirat i de les ganes que en tingui.

De moment, reflexiono sobre la conveniència d'escriure el darrer post en aquest bloc.

MIRADA AL CEL

(...) S'ha llevat, com sempre, molt d'hora. L'albada era a punt i havia quatre núvols que enteranyinaven el cel. Només uns segons, un pensament. Una mida al cel i un desig: Felicitats, per molts anys! Silenci. Mirada clavada en el sol naixent. Fàtua esperança -però voluntat inequívoca- de que el missatge hagi arribat.

Dia d'oblits, dia de claredat, dia de renúncies. Tràfec de sentiments i possibilitat -voluntat- de canvi. Afartament de saliva inútil, d'hores dilapidades, de somriures postissos, d'hipocresies barates, de traïcions gratuïtes, d'enganys descoberts i de llefiscosa bava, de molta llefiscosa bava... que han de netejar d'altres!
No, jo no, que em fa por! Covard, mil vegades covard! Tu que només penses en adorar i besar els peus de qualsevol senyor. En aquesta vida i no en una altra ell t'ajustarà els comptes i t'arrossegarà pel terra! Sentiràs l'escarni públic dels que només serveixen de -i es comporten com- bufó de la Cort!
Ah! L'hora s'acosta i encara no has copsat com en pot ser de cruel i bàrbar en la seva venjança. Tan cruel i bàrbar com dolç i tendre amb aquells a qui estima. Acabaràs sota el seu peu -d'una trepitjada- talment fossis -talment vius- un llimac. La donzella -malgrat ja va perdre fa temps aquest atribut- Rosalinda, a la que has agafat el mocador que cobria les seves sines turgents que tant et delecten, viu a la teva esquena. Ha aprés a tenir-te encegat -com ja ha fet amb molts- amb els encant que la natura li ha regalat i t'ofereix inspiració per les teves il·lusions només realitzables en solitari. Pensa-hi, pensa en què t'has convertint i quin és el paperot que fas. (...)

Fragment del relat "Mi senyora Rosalinda i el bufó cornúpeta", una bajanada que vaig escriure fa anys i que ara que -aparentment i segons diuen (què sabran!)- ja no faig res de profit, estic refent.

PEDORRETES

En castellà "Pedorretas", en català ho desconec. Segons el traductor del Google, Pedorretes. Segons el corrector del Firefox, Pedorretes és incorrecte.

Siguem clars: m'importa ben poc com és diu. Tots sabeu el que vull dir, no? Doncs això. Només un apunt: a mi m'agrada més fer-les amb la mà tancada a la boca, talment la mà fos un anus. Escatològic? Potser sí. Avantatja: m'importa ben poc -gens- semblar-ho o no.

A qui dedico les pedorretes? Ah, companys.... Hi ha un ampli ventall de meritables i conspicus creditors d'una sonora pedorreta: 

1.- Els baves servils (els distingireu pel rastre que deixen i pel blanc de la comissura dels llavis i de la part baixa de l'esquena).

2.- Aquells que encara no es creuen el que jo fa mesos que repeteixo des d'aquesta tribuna: no són els partits polítics, és el Sistema el que es mor i s'ha de canviar. Ara comencen les manifestacions i concentracions. Només és l'inici del final.

3.- A aquells que es creuen que aquest any serà l'inici del final de la crisi. Ara és quan començarà l'autèntica crisi, fins ara apaivagada pel les subvencions, prestacions i altres suavitzants.

4.- Als mancants de caràcter o de caràcter voluble interessadament. Alguna vegada han de prendre partit, encara que s'equivoquin. Més greu -i trist, lamentable, patètic, denigrant...- que equivocar-se és no tenir -o voler tenir- criteri o iniciativa.

5.-  A qui no sap fer altre cosa que marejar la perdiu amb coses inútils i etèries -tendents a la seva pròpia promoció personal-, donant pel cul (amb perdó) a aquells que sí que volen fer coses pràctiques i útils.

6.- I a un llarg etc. de torra-collons, impresentables, pobres homes i paràsits que, en el fons, no fan altre cosa que medrar a l'esquena dels altres.

Ja s'ho faran i que els aprofiti!!!!

Ara el moment genial: Fa una estona, amb un full (pantalla) en blanc davant meu. Ser capaç d'escriure prop de sis pàgines en hora i tres quarts -la majoria aprofitables- no té preu. Saber que això és important i no les capullades d'uns alienats mentals -autèntics indigents intel·lectuals, sense cap tipus de dignitat-  amb ínfules i ànsies de poder, tampoc té preu. Tenir un moment genial, després de sentir i llegir tot un seguit d'idees noves i revolucionàries (res, una nova re-invenció de la sopa d'all) d'aquests anormals, és el que dóna sentit a la meva vida i el que em rescabala de tot plegat. Una vida canviant; més del que pot semblar a primera vista. Només és qüestió de temps.

FIRES, FIRÀIRES I VENEDORS DIVERSOS

En Pol va mirar al seu voltant i va pensar: "Oh, quin plaer! Cada vegada veig com els venedors de fum s'enfonsen més en el fang. Sembla que encara no volen admetre que el seu món de fireta té els dies comptats. Ells, els venedors d'il·lusions irrealitzables, són els que han enfonsat la seva pròpia fireta de les vanitats. Una fireta creada per donar cobertura -i un sou- a aquells que d'altra manera mai haguessin fet res de bo. La seva pròpia incompetència -en això no hi ha colors-, acompanyada d'un afany de poder desmesurat ha acabat amb el seu somni.

Tot i haver creat un món (dit) perfecte, basat en les relacions kumbaianes, no han tingut en compte que el més important per fer rutllar les coses -els diners- no creix als arbres i, a sobre, és finit. Finalment, les enveges, l'avarícia, la maldat intrínseca de l'home, el "quiero y no puedo" i, per sobre de tot, la constatació de la seva indigència intel·lectual, ha signat la sentència de mort d'una fireta creada i nascuda per a mantenir vividors. Encara -sí, ells són així- encara van prometent allò que saben que mai podran acomplir. Quin lamentable espectacle haver d'anar pidolant per tal de fer veure que es té capacitat per fer coses!!! I amb quina naturalitat ho fan!!! Sembla que s'hagin passat la vida enganyant al proïsme des de la primera llet que van prendre.

Que potser no ho veuen que ja fa temps que tothom els ha vist el llautó? Uns per prometedors compulsius -mentiders o il·lusos amb pretensions de poder- de coses irrealitzables; d'altres per dir que sí -desaforadament, per quedar bé, servilment- fins i tot a la seva sentència de mort. Com volien salvar els mobles? Era impossible anar a la guerra amb aquesta tropa (i sortir-se'n viu). Canvis d'opinió segons bufa el vent, canvis de criteri segons qui és l'interlocutor, bava irrefrenable i salvatge, oferiment d'anus com si fos un sacrifici necessari. Gratuïtat, oferiment inútil i -el més trist- concepció de que la resta del món és estúpida i no els veu a venir. 

La visió d'aquesta escòria, d'aquesta misèria humana amb ínfules de dignitat perduda, em produeix arcades. Més lamentable em sembla aquest sentiment de superioritat basat en vendre fum i il·lusions, en mentir!!! No saber veure quina és la situació real, la decrepitud de l'entorn, del fons i de la forma, de la conjuntura i de l'estructura -viciats d'origen- és que em demostra la pròxima caducitat d'aquest model fet a mida dels mediocres"

En Pol va tancar els ulls, va apurar el darrer glop de whisky i va pensar en un futur pròxim, en les corre-cuites dels que serien nous conversos i en com riuria des de la seva posició de privilegi. Mentre, un somriure s'endevinà en els seus llavis.

SANTA PACIÈNCIA

Si no fos perquè algú té paciència, 
s'acabaria el món

Josep Carner

Ho sento, no m'he pogut resistir a il·lustrar el post amb aquesta imatge plena de tendresa i gràcia innocent.  Jo sóc així de sensible, què voleu que us digui? 

Avui no estava previst fer un post. Una meravellosa conjunció -suposo que astral- ha fet que tingués una mica de temps per gaudir una mica de la vida i poder fer-vos cinc cèntims de com n'ha estat de profitosa la darrera part del cap de setmana i el matí d'avui. Res d'especial, no us penseu. Només és allò que em passa a vegades: de les coses petites i senzilles en trec el màxim fruit possible. 

Ahir al vespre, mentre baixava de la muntanya -aquesta vegada he avançat la tornada, avui tenia una reunió- pensava en què passaria si decidís fer caixa i marxar. Passa una cosa: quan estic a la muntanya no en marxaria. Potser són manies meves però sembla que fins i tot el meu cos s'oblida dels seus mals i funciona millor. Res, segurament no passaria res. Bé, sí que passaria: m'estalviaria el lamentable espectacle de veure com la societat -i especial alguns dels seus membres- cauen en la indignitat més absoluta. M'ho he de pensar seriosament això de "fer caixa i marxar". Potser la meva salut, les meves neurones i la imatge que tinc d'alguns elements -individus sense cap dignitat, productors compulsius de bava servil- quedarien salvaguardades.

Aquest matí m'he llevat d'hora i he assistit a la reunió que tenia amb aquells que m'aconsellen -crec que ja n'he parlat, de passada, en algun altre post- per veure si em decideixo a tirar endavant un tema que es va iniciar la tardor passada i que, si bé possiblement no em donarà cap benefici tangible (o sí), contribuirà a retratar, a demanar explicacions i a l'escarni públic dels orfes de dignitat. Després d'això: feina i més feina!

Aquests propers dies estaré força atabalat. Compromisos literaris adquirits -que, com sempre, acabaré complint en el termini establert-, compromisos familiars -que tinc moltes ganes de deixar satisfets i tancats- i compromisos laborals que -si em deixen- compliré. Abans de les vacances he de deixar moltes coses fetes i lligades. No em puc adormir, he de treure'm la son de les orelles i començar a tancar (i obrir) temes.

Aquest dimecres tinc un dinar. Em plau molt i pot ser molt divertit. De fet, pot ser im-pressionant (en dues paraules, com diu el Jesulín d'Ubrique). I és que la vida, a vegades, és justa, divertida -un pèl cruel- i ens dóna l'oportunitat de rescabalar-nos dels moments ingrats.