MIRADES.

Fa una estona llegia una entrada d'una amiga i intentava fer el mateix amb una entrada d'una altra amiga. Escolto la BSO de Memòries d'Àfrica (que sé que és una de les debilitats d'una altra amiga). La tarda del diumenge té això: visitants al bloc, ganes de contestar missatges, ganes de creuar comentaris amb gent estimada... i ganes d'escoltar músiques que ens transporten a temps que ens semblen millors. 

Llegeixo un correu del secretari del tribunal d'un concurs: em diu que un microrelat meu és finalista. Bé, encara queda molt per dir blat. M'ha passat moltes vegades, però aquests correus sempre em desperten la mateixa il·lusió primigènia. De fet, ara ja sé que serà publicat. Només queda per saber qui s'emportarà la soldada.  No és que sigui el més important... però sempre ajuda a mantenir vicis, què carai!

M'ha fet molta gràcia llegir en uns quants blocs amics unes entrades que parlaven de les mirades. Sí, a mi sempre m'han impressionat les mirades (la que il·lustra aquest post és la mirada de la Niki). Direu que sóc un maniàtic, però una mirada és definitiva i definitòria. Una mirada és capaç de transmetre tot allò que les paraules no poden significar correctament. Quantes vegades m'he quedat penjat de la mirada d'una dona!!!!

També la manera d'encaixar la mà és definitòria: no hi ha res més desagradable -i motiu de desconfiança- que encaixar una mà que sembla morta (sense força) i freda (com el glaç). Una vegada, algú -amic- que tenia un master en vivienciologia em va dir el següent: "La mà morta denota servitud, submissió i manca absoluta de caràcter. Aquesta manca de caràcter es compensa amb un elevat nivell de propensió a la traïció, que no és altre cosa que la manera de rebel·lar-se -el darrer acte de valor i dignitat mal entesa- que tenen els covards."

Continuo treballant en una (de moment) novel·la curta -encara sense títol- que retrata les intimitats de la Fireta i dels firaires. També parla de les vanitats, dels tractes prenyats, dels amors i desamors, dels compromisos impossibles, de les promeses incomplertes... i de les misèries d'un submón desconegut.

Ho deixo. Tinc un llibre a punt d'acabar de llegir i seria una bona idea acabar-lo avui.

COLOMS, COLOMINS I TÓRTORES

Aquest matí, tractava un tema de coloms i he recordat -per sort, la meva ment s'ocupa de temes intel·ligents i interessants- uns apunts que vaig fer per un relat sobre dues tórtores. El més significatiu d'aquests apunts i del relat era la diferència de costums i hàbitats dels coloms, dels colomins i de les tórtores. No, no m'he tornat boig ni he m'he fumat res estrany! Sembla mentida com, animals tan semblants, poden tenir comportaments tan dispars. A mi m'interessava l'insondable món en parella de les tórtores, exemple sempitern del que significa la fidelitat, etc. etc. Finalment, sembla ser que hi ha molta aparença i que el tòpic és això: un tòpic i res més. Un altre dia parlaré sobre el cant del gall fer mascle.

Canviant de tema (de bajanada), aquest cap de setmana -llarg artificialment- toca fugida a l'oasi i esquiada. Tampoc és que sigui un habitual de les pistes, però un cop a l'any faig unes quantes hores d'esquí i em recupero, immediatament, tot prenent alguna beguda esperitosa i calenta a la terrassa del bar de l'estació d'esquí. Ja toca... Ja toca! Començava a sentir la necessitat de compartir unes hores amb antics companys -aquesta vegada també vindran la Niki i el Lupus- i començar a preparar el rebot (per enèsima vegada) del coitus interruptus en el qual s'ha convertit el que hauria de ser un acte formal. Tot plegat -siguem sincers- me la sua moltíssim. És la conseqüència de mirar al voltant i veure que no hi ha un pam de net. Suposo que aquests dies de plaer i descans -sobretot mental- em proporcionaran la serenor suficient per continuar sentint vergonya aliena amb la suficient flegma i dignitat (Senyor, no em permetis caure tan baix i deixa'm morir amb la cara alta).

Ho deixo, vaig a menjar alguna cosa i a veure què ha passat al món... malgrat m'importa ben poc!

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.

Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!

En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!

Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.

Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...

I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

DEIXANT MORIR EL DIUMENGE

Diumenge tarda. Alguna alternativa a una potent migdiada, a una estona de lectura, una altra estona d'escriptura i -simultàniament- escoltar el concert del Leonard Cohen, de l'any 2009, a Londres? Segurament sí, però jo sóc incapaç de trobar-la. 

Demà tinc una trobada molt important. Moltes coses del futur (també del meu) -entre d'altres coses, si n'hi haurà- es decidiran en un instant. No cal discutir gaires coses ni donar voltes a coses ja massa parlades (potser aquest ha estat el problema). Suposo que això també forma part d'aquest procés que esmentava l'altre dia i que només té un objectiu: deixar temes tancats i lligats pel futur.

Continuo tenint la sensació -és com una premonició- que aquesta propera setmana serà fotudament surrealista i que es pretendrà que faci uns paperots que, en cap cas, no tinc cap necessitat de fer. Mai m'ha agradat fer de comparsa i en aquests moments encara menys. Potser la resta de la humanitat -o gran part d'ella- s'ha tornat completament boja i no té altra cosa que fer que anar parlant i donant voltes -per enèsima vegada- a temes surrealistes que no porten a enlloc... o potser és que no tenen cap altra alternativa per ocupar el seu temps que dedicar-se a muntar històries completament prescindibles, que van modificant segons la seva solitària neurona els indica que el camí que havien emprès era erroni o que no era suficient per satisfer la seva quota de banals capricis. Serà divertit, sens dubte -malgrat les nàusees que em provoquen aquestes situacions-; només cal mantenir la calma i intentar que el riure sigui suficientment contingut.

I va passant el diumenge, entre records meravellosos -darrerament, sembla que els estigui recopilant-, i imatges premonitòries del futur, que s'originen en paraules -escoltades, païdes i guardades- i gestos -observats, interpretats i guardats- del passat. 

Un regalet.

SENTIR PLOURE

Avui poca cosa: una mica de feineta al matí -res, quatre coses de bricolatge a l'interior de casa-, dinar d'horeta i potent migdiada. Gran plaer sentir ploure, amb l'estómac ple i mig adormit. Els efluvis post àpat sempre contribueixen a fer-nos gaudir d'uns moments soporífers. Si aquests moments tenen com a banda sonora el sons de la pluja... l'èxtasi és complet. 

Quan m'he despertat de la migdiada m'he quedat una estona arraulit i escoltant el silenci trencat per les gotes que queien. Records d'altres temps m'han vingut al cap i gairebé he pogut visualitzar París: la plaça Charles de Gaulle, amb l'imponent Arc de Triomf vist des de l'habitació de l'hotel Royal Elisses, al principi de l'avinguda Víctor Hugo, al costat de l'avinguda Foch. Aquell dia també era plujós i ella i jo compartíem habitació. Veure la pluja des del llit, en silenci, encara amb els cossos suats, ha sigut un dels moments més gratificants de la meva vida. Per un moment, la felicitat era absoluta i no necessitàvem res més... Bé, deixem-ho; són temps passats!

Mentre feia temps per llevar-me de la migdiada -aquells minuts que deixes al cos per desvetllar-se- pensava en una nova història: una persona que no té res a fer durant el dia, recorre la gran ciutat en metro. Amb un sol bitllet es passa el matí passejant-se per totes les línies. Mentre viatja, va escrivint històries sobre allò que veu -la gent, les incidències, etc- i arriba un moment que d'això en fa la seva vida. Bé, de moment només és una idea que cal desenvolupar. M'he de fer amb un plànol de les línies de metro per fer versemblant els lloc d'enllaç de línies, les estacions en les que hi ha bar per fer un cafè -sense sortir del metro, sense haver de pagar bitllet de nou-, etc.

I per avui, poca cosa més: un most per sopar, mirar si fan alguna pel·lícula en condicions -cosa que dubto- i a dormir!

JA HI SÓC!!!!!

Fa escassos moments -el temps de treure el notebook de la maleta- que he arribat. La Heidi -massa tímida per sortir a la foto- ha deixat que les cabretes adquirissin el protagonisme. Ja està, ja he tornat a l'oasi. 

Mentre viatjava en el tren, he pogut comprovar en els correus i en les entrades dels blocs que segueixo, que hi ha unes amigues de la blogosfera que han vist com els seus blocs han estat nominats als premis C@ts. La meva enhorabona i el meu desig de poder llegir-les durant molt de temps!!!!

També estic content per una visita. Resulta que he comprovat les visites al bloc d'aquest migdia i de la tarda, i he vist que tinc una visitant de l'altre costat de l'Atlàntic. Em penso que sé qui és i li vull enviar un petó ben fort, tot esperant -ansiosament- un nou retrobament.

Bé, aquest ha de ser breu. Ara toca ordenar les coses i aposentar-me. Deixo com a regalet una cançó que encara aconsegueix emocionar-me. Espero que la gaudiu.

PS. Deixo una altra cançó per un amic. És una mica antiga, una mica anterior a la meva època de ciutadà del món. Espero que també la gaudeixi...

BRICOLATGE (EMOCIONAL)

Quan el tema es complica, quan tinc ganes de desfer embolics mentals, sempre em queda el recurs de llevar-me d'hora -amb aquesta calor és impossible treballar a segons quines hores- i dedicar-me a fer aquelles coses -algunes, autèntiques pijades- que no he fet durant la resta de l'any. Avui l'objecte del meu desig bricomaniàtic s'ha concretat en polir la part inferior d'unes portes de ferro. L'ús del trepant elèctric amb el seu corresponent complement ha deixat uns baixos lluents com el primer dia. Una capa d'antioxidant i la preparació per aplicar-hi una generosa capa de pintura ha finalitzat la meva frenètica activitat. No, la intenció tampoc és fer una marató bricolatgera. Quan inicio aquesta activitat sempre tinc un objectiu que va més enllà de la simple reparació o arranjament d'alguna cosa. Normalment, aquesta és l'excusa per fer una cosa encara més important: refer-me mentalment després d'algun ventallot de la vida.

La lectura de la premsa tampoc ajuda gaire a aixecar la moral. Bé, tampoc m'importa massa -per manca de poder decisori- la situació que han creat aquestes llumeneres de La Secta. Tot plegat només pot acabar d'una manera... malauradament! Per sort, després d'una potent dutxa, sempre em queda escriure una mica i llegir alguna coseta. Ara estic llegint un llibre de contes de l'Alice Munro que es diu "Massa Felicitat", força recomanable. Deixar-te emportar per contes amables però amb un pòsit de significació prou important, sempre ajuda a desviar els pensaments i a reorganitzar les estructures mentals. Ve a ser una mica com el branquilló de regalèssia que porten a la boca els que deixen de fumar: un succedani, un placebo aparentment ofensiu. 

Aquesta tarda continuaré reescrivint les bajanades que vaig escriure fa uns dies -algunes encara en fase embrionària o de projecte inicial- i que vaig forjant a foc viu a cops de ploma. Al final sempre passa el mateix: idees bàsiques que perfilen una trama, acaben esdevenint contes -alguns complexos- amb desenllaços totalment diferents dels previstos inicialment. Són coses que passen, coses d'escriure amb una imaginació desbocada, impúdica i sense cap altre limitació que la pròpia capacitat d'inventiva.

La propera setmana es presenta força interessant: serà una setmana de silencis còmplices -aquesta vegada volguts, molt volguts!-, però d'imaginació desbocada. Ho sento, no hi puc fer res més: els meus silencis -i els aliens encara més- es converteixen en la visió d'imatges, d'escenes, de quadres... talment fos la càmera que immortalitza moments excepcionals i inèdits -per sorprenents i inversemblants- de l'activitat humana i/o animal. I és que hi ha moments dels quals tenir-ne una imatge -a ser possible amb so (posats a demanar...)- seria impagable! Però què faríem aquells que ens delectem explicant històries si no fos per aquell bri d'imaginació, que es presenta de sobte sense saber d'on ha sortit?

Potser que ho deixi i comenci a llegir a l'Alice Munro fins l'hora del vermut.

JISEI NO KU

Durant quaranta-set anys

he oscil·lat entre la vida i la mort.

Ara sotsobren els turons i els rius.

La terra i el cel tornen al no res. 

Minamoro.no.Tomoyuki

La potent migdia d'aquesta tarda és el preludi de la feina a fer. Aquest matí he tingut que treballar en altres coses més materials i no he pogut alimentar l'ànima amb coses etèries però que em són vitals.
Després de la marxa de la Niki, tot sembla diferent. Sempre em passa el mateix: entro en una espècie de nebulosa d'insatisfacció guerrillera i durant uns dies em dóna per escriure històries èpiques, de sang, foc i mort. Potser tot plegat forma part del mateixos sentiments: la frustració, la impotència, el record de temps passats... però una determinació inexcusable -l'Honor (?) m'ho demanda- i inquebrantable de tirar endavant i fer el que s'hagi de fer, peti qui peti -més tard o més d'hora, tots hem de petar i qualsevol moment és prou bo per fer-ho-, m'anima a continuar. 

Estic escrivint un relat que és compilació de diversos posts d'aquest bloc. Finalment, una vegada feta la composició i arreglats els principis, finals i el to general, crec que quedarà prou bé. Bàsicament la trama és la següent: Sabedor que serà deshonrat -malgrat tot es basi en mentides- el protagonista decideix esperar a que es produeixi el fet, però es va preparant. Una vegada deshonrat, decideix acabar amb tots aquells que l'han fet arribar a aquella situació. El seu pla té diverses vessants: d'una banda ell farà alguna feina personalment (té experiència i tot plegat els seus oponents són uns tòtils consumats). D'altra banda, una vegada acabada aquesta primera fase, decideix acabar amb tot i, després de sopar i passar la nit amb una de les seves amants, s'administra el Seppuku. La tercera fase inclou l'acció després de la seva mort i deixa pagats aquests serveis a un grup de professionals que fa anys que coneix (es revenja, fins i tot, després de mort). 

És destacable la tranquil·litat -extrema fredor i absoluta seguretat-, temperança  i determinació del personatge. Renuncia a l'autoprotecció -reacció natural davant el perill- a canvi de veure satisfet el seu desig de revenja. No executa el seu pla de forma desaforada: ho fa de forma calculada, freda i totalment desapassionada. No es tracta d'una reacció visceral de darrera hora: és un pla metòdicament concebut i traçat durant força temps. Sabedor que el seu Honor -la seva concepció moral del món- impedirà que pugui seguir vivint, només pot tenir una satisfacció: saber que tots cauran i pagaran el seu deute.

Ho deixo. Potser que comenci a escriure un Jisei-no-ku.

LÀNGUIDAMENT...

Llegeixo a Yukio Mishima mentre espero l'hora de marxar. Darrers moments que ocupo en activitats tranquil·les i lànguides. La vida es mereix ser viscuda en petits glops -alguns dolços i d'altres amargs- i en moments concrets, tots ells intensos.

Avui tinc la meva darrera -de moment- trobada clandestina. Ella marxa demà, a primera hora, i no ens veurem fins... No ho sabem! Potser això forma part de l'encant -i de la putada- de la nostra relació. Potser aquestes anades i vingudes, durant anys, han fet de nosaltres dos -mai més ben dit- uns amants ocasionals. Potser l'èxit de tot plegat rau en això: en la sorpresa, en la incertesa, en la intensitat, en la brevetat, en voler aprofitar el moment i en acomiadar-nos sense saber quan serà la pròxima vegada. Potser el nostre pacte ens ha permès no embogir en l'absència i retrobar-nos amb més força. Potser són masses potser... Potser sí!

Sé que demà no seré persona i que durant aquesta nit m'haurà pres -li hauré regalat, com ella a mi- aquella essència que tots tenim dins, aquelles quatres gotes d'ànima que ens fan ser el què som, el més autèntic que tenim. I una vegada -més- ens separem, la vida continuarà.... lànguidament!

DUTXA

Prendre una dutxa pot servir per moltes coses, sens dubte, però per una de les coses que no serveix és per treure't de sobre aquella sensació de buit -que no de brut- que tinc cada vegada que abandono el llit de la Niki. El nostre pacte continua igual i tots dos ens permetem compartir -intensa i frenèticament- unes hores per després no veure'ns més durant mesos. Coses de la vida! Potser hi volguéssim donar més continuïtat a la nostra relació(?) la màgia es trencaria i ja no seria el mateix. 

Fa poc encara compartíem llençols, suor i plaer. Ara ja torno a estar a casa, fet pols, acabat d'afaitar i dutxar -com a mínim per segona... o tercera? vegada- i amb unes ganes boges de dinar i fer-me una migdiada superba.

Sembla mentida com quatre persones poden sentir el pols de la vida de la mateixa manera. Els quatre amics que ahir vàrem sopar junts -de visita a Barcelona- tenim maneres similars de veure la vida i d'afrontar els accidents del camí vital. He escrit que estaven de visita a Barcelona. Tot plegat és molt curiós: dos d'ells tenen casa a Barcelona i consideren que és casa seva -entre ells la Niki- però hi passen menys de 60 dies -de forma discontinua- a l'any. Com deia: sopar extraordinari amb conversa intel·ligent i basada en el coneixement del que s'està parlant (també amb un grapat d'experiència a l'esquena). Com trobo a faltar tot plegat!!! Com abomino dels cagadubtes, ineptes, porucs i llepons que fa uns anys no haurien tingut cabuda en el meu entorn!!!

S'aproximen dies de corre-corre sense ordre ni concert, d'activitat grotesca i hilarant, de patètica i penosa demostració d'incompetència. Per sort, ja he decidit seure en el meu turonet -aliè a bajanades, preparat per riure molt- i observar com les formigues es barallen per un bocí de menjar que oferir -lleponament- a la seva reina per acabar essent recompensades amb un gest displicent -i desplaent- d'aquesta. Normalment, també són recompensades amb el rebuig burlesc dels seus congèneres iguals o subordinats. Aquest és el futur de les formigues més preocupades en caure bé a la seva reina que no en el benestar de tot el formiguer.

Vaig a fer temps fins a l'hora de dinar. Només volia donar fe de -bona- vida i fer declaració d'intencions -bones?- de futur. Espero en candeletes poder dormir i recuperar-me.

Mentre intento tenir els ulls oberts, deixo un regalet per qui vulgui obrir-lo.

DESPERTAR HIPERACTIU

Poques hores després d'haver-me ficat al llit, encara sentint aquella olor inoblidable de la Niki -poden passar mesos entre trobada i trobada i sempre acabo reconeixent la seva olor-, torno al món dels "vius" mentre prenc la meva cafetera (6 tasses) de rigor i intento menjar alguna cosa per despistar l'estómac fins l'hora de dinar.

Tinc la taula del despatx de casa -contràriament al que és habitual en mi- feta un autèntic garbuix. El desordre sembla haver-se apoderat d'aquest reducte d'ordre i control. Començo a retirar -i tirar- coses que, de moment, ja no em fan cap servei. Res: un parell d'expedients, unes fotos que em van portar els meus amics, uns altres papers... De moment, van a descansar a la carpeta de "pendent d'arxivar".

Em miro el correu i tinc... Ooooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!!! Prop de vuitanta correus!!!! Primer contesto els comentaris del bloc, els correus del compte associat al bloc i deixo els altres per aquesta tarda. Diversificar els comptes de correu per temes és molt pràctic. Tinc un compte per temes de feina, un per temes literaris, un altre pel bloc, un altre per temes particulars... 

Malgrat pugui semblar el contrari, no tinc son. No necessito dormir gaires hores per tornar a estar a màxim rendiment. Mentre contesto els comentaris i els correus, vaig recordant cada segon amb la Niki, cada porus de la seva pell, cada carícia, cada petó, cada... cada cada. Meravellosa, com sempre!!!! Sembla que tothom s'hagi posat d'acord per fer comentaris i correus. Ja m'agrada -de fet, m'encanta, perquè negar-ho-, però n'hi ha molts!!! Ara ho entenc: no miro res des d'ahir a mig matí. Aquesta matinada, quan he penjat el post anterior, no he volgut mirar-me res i ara m'ho trobo tot. Normal!!! Mica en mica, que cada resposta requereix un moment de reflexió i no hi ha pressa! Un al darrera de l'altre contesto cada comentari i cadascun dels correus del bloc. Sempre he pensat que qui fa un comentari o un correu, espera una resposta i no puc decepcionar-lo. Finalment, tots contestats!!!

Continuo arreglant la taula, guardant papers i fotos que em faran bon servei d'aquí uns mesos. No m'hi havia fixat, però el cirerer que vaig plantar, fa un parell d'anys,  prop de la prunera, està curull de flors. Escolto una mica de música mentre penso en escriure un post. Busco una imatge que l'il·lustri. Més música. Acabo de trobar una imatge magnífica. L'enganxo i penso el títol del post. Ja està, ja el tinc! Ara només cal començar a escriure i passar a negre sobre blanc el que penso. Fàcil, molt fàcil!!! Una mica més de música...

Després, potser, més!

EL PORXO

En Sandro es va llevar d'hora i no la va voler despertar. Va obrir una mica la porta de l'habitació de la Nikita i va comprovar que encara hi era. Dormia plàcidament i no va gosar privar-la d'aquell moment de tranquil·litat. El dia anterior havia sigut molt dur i encara li quedava molt de sofriment per entomar. 

Va preparar l'esmorzar. Ous remenats, salsitxes, torrades, suc de taronja i altres viandes constituïen un magnífic àpat. Quan ho va tenir tot preparat, com si ho hagués endevinat, ella va baixar de la seva habitació, intentant cobrir la seva nuesa amb un barnús de bany. 

-Bon dia... -va dir entre dubtosa i admirada de la magnífica taula que en Sandro havia parat a la cuina.

-Bon dia, Nikita

-Com vàrem quedar que t'havia de dir?

-No vàrem quedar en res, però em pots dir Sandro. És un nom provisional, però farà el fet -remugà ell notablement contrariat.

-Sandro? Bé, m'agrada el nom. 

-Mengem, tenim moltes coses a fer i hem d'aprofitar el dia. 

Ell menjava amb pressa i fruïció. Semblava que fos el seu darrer àpat i volgués estar fart per tota una eternitat. No parlava, no feia altra cosa que menjar. 

-Estic tipa. Has preparat massa menjar -digué ella amb desdeny.

-Menja! Quan tinguis oportunitat de fer-ho, menja. Mai se sap quan podràs tornar a fer-ho. -va dir-li mentre li servia tres salsitxes més a ella.

-No puc! Rebentaré d'un moment a l'altre.

-Fes-ho. Avui hi ha salsitxes, demà potser seran farinetes i també haurem d'acabar-nos-les.

Quan van acabar d'esmorzar, ella va rentar els plats i els estris de cuina. Mentre rentava, va veure com ell esmolava, amb una pedra d'esmolar, una navalla que va treure de la bota de mitja canya que portava.

Ho feia amb suavitat però amb fermesa, sistemàticament, com si allò fos la cosa més important del món.

-Has acabat? Sortim al porxo. Avui no farem cap esforç físic. Avui veurem el món des d'uns altres ulls, amb una mirada diferent de la que és habitual.

Van sortir i van seure en el banc de fusta que hi havia al porxo. Era un banc rústic, vell com la mateixa casa.

-Has d'aprendre idiomes, has de saber francès, anglès, alemany i català. Veig que el català el domines prou bé. En dues setmanes has fet grans progressos. Es veu que tens facilitat per les llengües. Molt bé!

-Si vols que et digui la veritat, no sé si aprendre tans idiomes.

-No t'he preguntat si vols aprendre-les. T'he dit que les has d'aprendre. Ja és hora que entenguis que jo no demano. Jo decideixo què has de fer i què no has de fer.

-D'acord...

En Sandro va mirar el bosc, aquella immensitat de vegetació sense fi que s'estenia al voltant de la casa. Sense dir res li va oferir un cigarret a ella i es van posar a fumar en silenci, sense dir res. Era evident que tots dos pensaven -cadascú en les coses que li eren més prioritàries- fins que, de sobte, ell va trencar el silenci.

-Què veus al davant teu?

-Com dius?

-Dic que em descriguis què veus, però no facis cas només als teus ulls. Utilitza tots els sentits.

-Veig un bosc -digué ella, d'una manera sincera, planera i dubitativa. 

-Res més?

-No... Hi ha alguna cosa més a veure?

-No sents ocells?

-Sí, és cert.

-Doncs és com si els veiessis. No cal veure les coses amb els ulls per saber que hi són. Pel soroll, pots saber que són ocells, en quina direcció estan i, quan en sàpigues una mica més, pel seu cant podràs saber quina mena d'ocells són. No veus res més?

-Suposo que hi ha moltes més coses però, a aquesta distància, no puc veure res...

-Calla! Escolta i pensa -digué ell, molt empipat. Ja t'he dit que no cal veure les coses. Allò que veus al teu davant és un bosc, però també són molts arbres, infinites fulles i matolls, molsa, animals, vent, claror i obscuritat... No miris la multitud, mira cada persona, la seva cara, la seva roba, la forma de parlar, la forma de moure's, quines són les seves obsessions, les seves relacions amb altres persones, quines són les seves rutines, quins punts forts i quins de febles té, què el fa patir i què li dóna plaer, quines són les seves reaccions i com pots fer que tu sàpigues més d'aquella persona que ella mateixa...

-Però això és impossible -va respondre estorada per l'allau de coses que li exigia.
-És possible!! Jo ho faig i, si jo ho faig, tu també ho pots fer. Només és qüestió de voluntat i entrenament -va insistir convençut.

Es va fer el silenci i varen estar una estona més mirant-se el bosc. Ara, la Nikita, ja el veia d'una altra manera. Les paraules del Sandro havien estat una primera lliçó. A partir d'aquí en vindrien moltes més i molt més dures....

(Continuarà)

UNA NOVA LLAR

Era tard -sobre les 9 del vespre- quan van marxar d'aquella cova que, les darreres setmanes, havia fet de casa i presó de la Nikita. En Sandro va baixar les coses d'ella i les va ficar al seient del darrera del cotxe. Després, va tornar a pujar al pis i la va fer baixar a ella. Abans de sortir al carrer li va posar una caputxa negra i, una vegada amb ella al carrer, va obrir el maleter. La va ficar al maleter i sense dir res, va tancar-lo. En agafar-la pel braç va notar com tremolava i li va estrènyer més el braç per tal de donar-li confiança. 

Fet això, en Sandro va pujar al cotxe i va conduir durant un parell d'hores, en direcció desconeguda per la Nikita, que prou feines tenia a respirar en aquell maleter. Giravolts, sotracs i tota mena d'irregularitats del terreny van fer un calvari el darrer tram del viatge. Ella continuava arraulida al maleter, temerosa del seu futur. Al cap d'una bona estona, la Nikita va notar que el cotxe es parava i com s'obria una de les portes. Moments després, es va obrir el maleter. En Sandro la va treure del maleter i la va agafar pel braç, encara amb la caputxa posada. També va sentir com es tancava la porta del cotxe i com marxava d'aquell lloc, que encara era un misteri per ella. Això li va fer suposar que hi havia un altra persona en aquell indret que ara marxava per deixar-la sola amb el Sandro. Passats uns minuts, quan ja no s'escoltava el motor del cotxe, en Sandro li va treure la caputxa.

-Ara és de nit, no veuràs gaire cosa, però aquesta serà la teva casa o aquests boscos seran la teva tomba. Tu decideixes què vols -va dir-li en Sandro, a cau d'orella i amb veu greu.

-Aquí viurem? -va dir ella entre espantada i perplexa.

-Viurem, patiràs, t'entrenaràs, m'obeiràs i, si tot va bé i col·labores, et faràs una altra persona diferent. Et putejaré fins a límits insospitats però, passat el temps, m'ho agrairàs.

Dit això, la va fer entrar a la casa. Era una casa vella però reformada, d'amples parets i que tenia un aire rústic que, als ulls de la Nikita, la feia com una casa de nines. A l'interior, ella va poder observar mobles rústics, una escala de fusta per accedir al pis de dalt i ni una sola reixa...

-No tens por que m'escapi? -va dir-li ella, temerosa de la resposta d'en Sandro.

-No, si intentessis escapar-te, et perdries en mig de la muntanya. Segurament jo t'atraparia molt abans que tu trobessis el camí de sortida d'aquest laberint de camins i corriols que fan impossible arribar a aquest lloc si no coneixes molt bé el terreny.

-Tens raó. -digué ella, conformada.

-Seu, és tard però farem un most abans d'anar a dormir.

Ell tenia raó, ja eren prop de la una de la matinada. Va anar a un rebost i va portar una mica d'embotit, pa i vi. Va ser un most ràpid però, en acabar, en Sandro va tornar a anar al rebost i va tornar amb una botella de bourbon i dos gots.

-Beu una mica, t'ho mereixes. Avui ha sigut un dia força intens -li va dir ell.

-Et puc preguntar una cosa? -va preguntar-li ella, aprofitant aquell moment en el que ell semblava una mica més relaxat.

-Digues...

-Com et puc dir? Quin és el teu nom?

-De moment no et cal. Demà et donaré un nom, que serà provisional fins el dia que hagis acabat la teva preparació. Vols saber per quin motiu et dic Nikita?

-Sí. 

-Fa anys vaig veure una pel·lícula d'una noia molt semblant a tu. N'hi ha diverses versions, però la que més m'agrada és la que la protagonista és la Bridget Fonda. Sempre m'ha agradat aquesta actriu. La noia es diu Nikita.

-M'agrada aquest nom, però jo em dic... 

En aquell moment, en Sandro li va posar el dit sobre els llavis, mentre apurava la seva copa de bourbon.

-No vull saber-ho. De fet, no serviria de res saber-ho. Oficialment ets morta.

-Com dius? -digué ella espantada.

-Fa uns mesos van trobar un cadaver a la costa de Conil amb la teva documentació. Ets morta i enterrada. Legalment, no existeixes. Et podria matar ara mateix i ningú es preocuparia per la teva mort.

Va posar-se una altra copa i va encendre un cigarret.

-En vols un?

-No fumo, però em ve de gust un cigarret... -digué ella desorientada i sense saber què dir i què fer.

-No hi pensis més. Això és així i no d'una altra manera. Ara és hora d'anar a dormir. Demà ens espera molta feina.

-Només una pregunta més: I l'Àngel? Vindrà ell?

-No, l'Àngel no vindrà. De fet, no sé si el veuràs mai més. Ell està retirat i viu dels diners que va guanyar durant tot el temps que va treballar. Tu també tindràs l'oportunitat de fer-ho. Si et sacrifiques, podràs gaudir d'una vida regalada i abundant. Ara anem a dormir.

Van pujar les escales del primer pis i ell li va indicar quina era la seva habitació. 

-Tu dormiràs aquí. Jo dormo a l'habitació del costat -li va dir en Sandro.

Va entrar a la seva habitació i des d'allà, mirant per la finestra, es va poder situar una mica més. La casa era aïllada en mig d'una clariana del bosc, un bosc que semblava no tenir fi. Va mirar l'habitació i va veure que era el millor lloc on havia dormit en la seva vida. Tenia uns setze metres quadrats i un bany complert en una habitació contigua. Era un lloc auster, però no li faltava cap detall. Fins i tot hi havia roba -de la seva talla- a l'armari i a la calaixera. En Sandro -com sempre- havia pensat en tot. Ella va dormir, aquesta vegada, una mica més tranquil·la, amb la tranquil·litat que proporciona la ignorància del futur...

(Continuarà)

ERA UNA IONQUI

Varen passar els dies i ella cada vegada estava pitjor. Reclosa en la seva garjola, passava el mono de la més ràpida -pero més cruel- manera possible. En Sandro tenia poc temps per rehabilitar-la i volia saber si seria aprofitable. No podia fer experiments de desintoxicació que no portessin a una deshabituació total i no tenia temps per fer aquest procés lent i pausat. Calia treure-li el foc de les venes i del cervell de la manera més ràpida possible, malgrat això comportés un sofriment inhumà. Ell sempre havia tingut una gran admiració i respecte per aquells que saben superar les dificultats i les proves més dures amb decisió, malgrat comportessin un sofriment extrem.

Una qüestió que preocupava en Sandro era l'estat físic d'ella. Aprofitant el seu estat de semi-inconsciència, de deliri, va extreure-li unes mostres de sang i de diversos fluids corporals. Volia saber si tenia algun tipus de malaltia que pogués fer estèril aquell esforç per recuperar-la. Va fer arribar aquelles mostres a un metge amic -al que anomenava amb afecte "Doctor Menguele"- i el dictamen va ser concloent: No tenia altra cosa que una addicció molt forta a l'heroïna, un estat de desnutrició -conseqüència de la pròpia addicció- i poca cosa més. La resta era solucionable amb aigua i sabó. 

Aquest procés de desintoxicació va durar un mes. A finals de l'estiu ja s'havien acabat els tremolors, les paranoies i els deliris. També quedaven lluny els dies en els que l'havia lligada al llit. Ella ja menjava sola i s'havia engreixat. En Sandro li va proporcionar unes espatlleres i algun altre element per tal que pogués fer esport en la seva reclusió. Semblava molt tranquil·la i havia fet un gran esforç. Enrere quedaven els dies en els que li havia ofert el seu cos al Sandro a canvi d'una dosis d'heroïna. En Sandro necessitava estar segur que el procés s'havia  acabat i va pensar en provar-la (i provocar-la). Els seus braços ja no tenien rastre de les punxades, però no sabia si ho aguantaria mentalment. Feia setmanes que no li dirigia la paraula -cosa que la tenia molt tocada psicològicament- i va decidir que ja era hora de jugar-s'ho tot a una carta. Era caixa o faixa, la vida o la mort, l'èxit o el fracàs. 

-Escolta Nikita -va dir-li en Sandro.

-Nikita? No te entiendo. -va dir ella, espantada.

-A partir d'avui, et diré Nikita. Només et parlaré en català i així n'aprendràs. Si tens algun dubte, t'espaviles -li digué ell tot seriós.

-No te entiendo....

-Doncs no penso repetir-t'ho. Ja t'espavilaràs. Ho has estès això?

-Si, que ya me espavilaré... 

-Éstas serán mis últimas palabras en castellano. Lo utilizo por última vez contigo hasta que no seas capaz de mantener una conversación en catalán. Te dejo una "chuta", una cucharilla i un poco de "caballo". Lo dejo encima de la mesilla. Si de aquí a dos semanas está ahí, marcharemos hacia otro sitio. El dia que descubra que te has metido el "caballo", te mataré. ¿Está claro?

Ella no va dir res. Només va assentir amb el cap, mirant-lo als ulls.

-Té, aquí tens sabó, una tovallola, roba neta i maquillatge. Demostra'm què saps fer!

Passada una hora, en Sandro va tornar a entrar a la garjola. Una dona espectacular -malgrat encara no estava del tot recuperada físicament- va aparèixer davant d'ell.

-Bé, sembla que saps fer alguna cosa. Potser has recarregat una mica el maquillatge, però ja n'aprendràs.

Va passar una setmana i el "cavall" continuava allà. Un dia, en Sandro es va "oblidar" de tancar amb clau la porta de la garjola. El que no sabia la Nikita era que en Karim vigilava a les escales i que si hagués intentat sortir al carrer ja fora morta. No va provar de fer-ho. De fet, no va obrir ni la porta de la garjola. Aquell espai s'havia convertit en el seu món, en el seu refugi. Allà se sentia segura i no volia problemes.

Mentre passaven els dies, en Sandro preparava un altre lloc per a ell i la Nikita. Si la cosa continuava igual, no necessitaria en Karim. Volia estar sol amb ella, que només el tingués a ell de referència, que no perdés el temps en distraccions. Hi havia molta feina per fer i molt poc temps.

Després d'una setmana de "llibertat" vigilada no havia intentat escapar i ja feia quinze dies que el "cavall" estava allà i ella no l'havia tocat. En Sandro li va donar un sobre amb diners al Karim i li va dir que marxés. Havia acabat la seva feina.

-Toma, te lo has ganado. Vuelve dentro de cinco horas i haces desaparecer cualquier rastro. Deja la puerta cerrada y la llave en el buzón del portal.

-De acuerdo. Mañana volveré a Cádiz -respongué ell.

Aquella nit, en Sandro va portar coses per sopar i muntà una bona taula. La Nikita ja entenia moltes coses en català i començava a parlar-lo d'una manera molt bàsica. 

-Nikita, vina a sopar -li va dir el Sandro.

-Ara vengo -va respondre ella.

Sembla que aquella dona tenia una intuïció molt desenvolupada i esperava aquest sopar. Ja estava vestida i es va maquillar en un moment. Des de feia quinze dies havia guanyat molt i ara ja es podia dir que s'havia convertit en una dona espatarrant.

Van començar a sopar i en Sandro li va dir:

-Quan acabem de sopar, marxem Nikita. Posa en aquest sac tota la teva roba. 

-Em mataràs? -digué ella.

-Ara, de moment, no. Tot depèn de si superes la següent fase.

-Puedo fer-te una pregunta?

-Sí, però no et garanteixo una resposta.

-Qui eres? A què te dedicas tu?

-Més endavant t'ho respondré. Has acabat de sopar? Doncs prepara't i recull les coses. Marxem.

La Nikita abans era una Ionqui, ara ja no ho era...

(Continuarà)

ARRIBADA A LA "COVA"

No es van dir res més. La va agafar de la mà i varen baixar del vagó del tren. Pujaren les escales i anaren a parar al vestíbul de l'estació. Ell va observar com a ella se l'il·luminaven els ulls de veure tantes botigues, gent que anava i venia...

Finalment van arribar al cotxe d'ell i van pujar-hi. En Sandro li va fer un recorregut "turístic" per la ciutat. De fet, no era altra cosa que una manera de despistar-la i desorientar-la. També volia que veiés què s'estava perdent mentre estigués al lloc on la portava i que això fos un al·licient per tal que es desintoxiqués aviat.

Passada una hora, van arribar al lloc en el que el Sandro li havia preparat la seva "cova". Era un edifici vell, a punt de demolició, rodejat d'altres edificis de les mateixes característiques. Només els sense sostre i algun ionqui s'atrevien a acostar-se per allà. En Sandro ja l'havia utilitzat abans per desaparèixer ell uns dies o com a lloc de reclusió d'altres. En un habitatge del tercer pis d'aquell edifici hi havia un parell d'habitacions aprofitables. Una era la que utilitzava en Sandro esporàdicament i l'altre era una espècie de garjola.

La va ficar a l'habitació que feia de garjola i li va donar menjar i aigua -amb un tranquil·litzant potent- i va tancar la porta, no sense dir-li abans que s'acostumés a aquella habitació que seria on viuria en els propers mesos.

Una vegada ella estava tancada, va aparèixer en Karim. Ell s'ocuparia d'estar sempre de guàrdia per si a ella li passava alguna cosa, i per mantenir allunyats els possibles curiosos.

-Karim, si pasa alguna cosa extranya, me llamas. No le abras nunca la puerta. Sólo yo tengo la llave. Saldrá desintoxicada o no saldrá. Te dejo comida para ti y para ella. A ella se lo pasas por la trampilla de la puerta y le añades una pastilla de éstas en el agua. Si aparece alguien, liquidalo y avísame. Si ella intenta escapar, no lo dudes ni un momento...

-Entendido. ¿Has llamado a Ángel?

-Luego le llamo. Toma, este dinero es para ti. Cuando ésto acabe, te daré el resto.

En Sandro va marxar. Va deixar el cotxe aparcat prop de l'estació i va marxar. Mentre anava cap a casa seva, va trucar a l'Àngel.

-¿Àngel?

-Si, dime. ¿Cómo la has visto?

-¿De verdad piensas que puedo hacer alguna cosa con ella?

-Seguro que se te ocurre alguna cosa. ¡Siempre se te ocurre alguna cosa!

-Vale. Déjate de gilipolleces. ¿Qué idea tenías tu?

-Sandro, mira... Yo habia pensado en trabajos finos. Tiene buen cuerpo y sabe buscarse la vida. Le falta preparación, pero yo creo que, si le quitas el mono y la preparas un poco, puede dar mucho juego. Karim te ayudará.

-De acuerdo, pero hay que ir poco a poco. He visto que intentava ocultarme las marcas de pinchazos en los brazos. Es buena señal que le quede un poco de verguenza o de coqueteria... no sé cómo definirlo. A Karim sólo lo necesito para que la vigile. Cuando se le haya pasado el mono, ya no necesitaré a Karim. Entonces quiero estar sólo con ella.

-Pruebalo y si ves que no puedes hacer nada, liquídala. De hecho, ella ya no existe. He dado un cambiazo con su documentación. Ya sabes que los acantilados de Conil són muy peligrosos. El mar, los peces necesitan comida y han encontrado un cadaver medio comido con su documentación. Nada, no havia otra manera de identificarlo que con la documentación que llevaba encima... ¡Ya sabes como funciona ésto!

-¿Se lo han tragado? No quiero "resurrecciones".

-Ya está enterrada en un nincho y su muerte ya está inscrita en el registro. Ella ya no existe.

-Entonces, sin problemas. A partir de ahora, su culo es mio. Si hay alguna cosa destacable, ya te llamaré. Un abrazo.

-Un abrazo, Sandro. Gracias por todo, no te arrepentirás.

(Continuarà)

LA ZOMBIE

Era un capvespre plujós. En Sandro va agafar un cotxe atrotinat i vulgar, sense cap característica especial que el fes destacar sobre els altres vehicles. Va dirigir-se fins a l'estació del tren i, quan va arribar, va deixar el cotxe aparcat a dalt. Arribava amb temps suficient i el tren portava retard. Li quedava més d'una hora per poder repassar tots els moviments que hauria de donar a partir d'aquell moment. Ho va fer en una terrassa de la part exterior de l'estació mentre prenia una cervesa fresqueta amb unes tapetes.

No les tenia totes envers aquella noia. No sabia en quin estat arribaria, si tindria el síndrome d'abstinència, si havia muntat algun "pollo" al tren. Malgrat l'Àngel li havia enviat tota la informació que tenia d'ella, la seva nova documentació i una foto, no podia saber com seria la trobada. Ella tenia instruccions d'esperar-se al tren fins que haguessin baixat la resta de passatgers. L'Àngel no li havia dit a ella que un dels altres passatgers del seu compartiment també era de "La Casa". Era el Karim, un magrebí que els havia fet bons serveis al Sandro i a l'Àngel en altres temps. No era qüestió d'embarcar-la en un compartiment infecte, en mig de magrebins, sense un "observador".  D'altra banda, en Karim, quan baixés del tren, informaria el Sandro de com havia anat el viatge i ell pujaria al tren sabent com estava ella. En aquell món, res es fa per casualitat i -malgrat pugui semblar el contrari- molt poques coses s'improvisen.

Després d'unes quantes cerveses i les corresponents tapes, en Sandro va baixar a l'andana número 11. Aquella noia anava al vagó 6 a partir de la màquina i en Sandro va esperar-se al costat de les escales d'accés al vestíbul de l'estació. Va encendre un cigarret  -en aquella època encara es podia fumar a les andanes- i va veure com arribava el tren. Una vegada parat, va observar la munió de gent que en baixava. Era el "borreguero", un tren exprés que feia la ruta Cadis-Barcelona i retorn. En el seu temps era el tren de la immigració d'Andalusia a Catalunya. Va localitzar visualment en Karim i esperà a que passés pel seu costat.

-Tienes el "paquete" en su sitio -va dir-li el Karim.

-¿Algun problema? -respongué en Sandro.

-No, ninguno. Recuerdos de Ángel.

-¿Alguna cosa de la que deba enterarme? -digué en Sandro, impassible.

-Yo no sé nada. Ángel sólo me ha dicho que te entregara su paquete. No sé nada más... Él te llamará.

-Mejor. Venga, desaparece.

En Karim va desaparèixer, escales amunt, entre la resta de passatgers. En Sandro va tirar el seu cigarret i va dirigir-se al vagó número 6. Va fer una primera volta per l'andana i va mirar si quedava algun passatger al vagó. Va treure una navalla de barber de la seva butxaca i la va agafar amb força, ocultant-la sota la jaqueta. Si no li satisfeia el "paquet" o alguna de les seves reaccions, se n'hauria de desfer allà mateix. Finalment, va pujar al vagó i es va dirigir al compartiment on ella l'esperava.

-Hola! -li digué en Sandro mentre la mirava de fit a fit, intentant saber quina virtut havia pogut veure l'Àngel en aquella escòria humana. Era jove però la deixadesa del seu aspecte la feia més gran. Cabell curt, ros, llavis molsuts, ulls blaus i prima. Un cos ben format però descuidat. Va observar que ella creuava els braços en un intent d'amagar les marques de punxades dels braços.

-¿Quién eres? -va dir ella.

-Calla!!! Aquí sólo hablo yo -digué en Sandro. La continuava mirant a través de les seves ulleres fosques, sense que ella pogués veure els seus ulls. Els ull són el mirall de l'ànima i en Sandro mai permetia que ningú li veiés l'ànima...

(Continuarà)

EL PRINCIPI

1997. En Sandro estava a casa seva penjant un tapís que havia portat d'un país centreamericà. Durant sis mesos havia estat treballant en una zona fronterera força inestable i perillosa. El viatge de retorn havia estat llarg i amb escala a Grand Caiman. Només un dia en aquella illa i viatge fins a Madrid. Arreglar quatre papers, lliurar un informe i, finalment, una altra vegada a Barcelona.

La vida era fàcil però perillosa i la paga era extraordinària. En Sandro no es podia queixar, la vida li somreia, però ell sabia que tot tenia un principi i un final. Aquells sis mesos havien estat especialment durs i li calia un respir, però durant el seu pas per Madrid ja havia demanat anar a la zona dels Balcans. Calia personal i ell ja hi havia estat anteriorment. Era una cosa feta que, desprès de les vacances que havia de gaudir i d'uns mesos de descans, tornaria a treballar. Només calia esperar sis mesos més.

Des de dalt de l'escala va sentir el mòbil. Algú trucava i no tenia ganes de respondre la trucada, però sabia que estava obligat a agafar les trucades d'aquell mòbil.

-Sí?  -digué, displicent.

-Hola Sandro, soy Ángel. Tengo una zombie.

-Hola Ángel. ¿Cómo va todo? ¿Una zombie? Pero.... ¿No estàs retirado?

-Yo estoy retirado, pero tu no. Necesito que me hagas un favor.

-Dime en qué puedo ayudarte.

-He llamado a Santiago, de Madrid, y me han dicho que hable contigo. También me han dicho que tu estarás seis meses sin moverte. Tengo una zombie que apunta maneras, pero lo tiene que aprender todo.

-Oye, Ángel, hace tiempo que no hago de ama de cria. Necesito descansar y, fráncamente, no me apetece. Lo que menos necesito es una zombie complicándome la vida.

-Venga, hazlo por los viejos tiempos, por nuestra amistad! Te aseguro que ella tiene madera. Sólo hace falta pulirla un poquito. Además, es completamente prescindible. Cuando te canses, o si ves que no se puede hacer nada, la haces desaparecer y ya está. Además, si me haces este favor, yo haré que te den el próximo trabajo en los Balcanes. Ya me he enterado que lo has pedido.

-Eres un cabrón! Venga, explicame el resto de esta historia. ¿Tengo que saber algo más? 

-Sólo una cosa, un pequeño problema... ¿cómo te lo diria?... Le vuelve loca el caballo. Está enganchada i tendrás que desengancharla antes de nada.

-Hijo de puta!!! No querrás mi culo también, ¿no? Es lo único que te queda por perdirme...

-No. Sólo quiero este favor...

-De acuerdo, pero me debes un favor de los buenos, ¿eh?

-Hecho. Te deberé un gran favor. Te envio el informe, sus papeles y unas fotos. Cuando tu me digas, te la envio a ella. Yo la tengo viviendo en una casa de Cádiz, pero no puedo tenerla demasiado tiempo allí. Ya es una zombie y, en cualquier momento, podemos tener un problema. Recuerda que está enganchada. Para que no salga a la calle yo le estoy pasando caballo, pero no puedo hacerlo indefinidamente. 

-Vale, Ángel. Preparo el terreno y te aviso. Dame un par de días para concretar el alojamiento. Necesito una "cueva" para la fase de desintoxicación. Mientras tanto, prepararé el refugio para el entrenamiento.

-Gracias, amigo. Esto no lo olvidaré.

-Oye, por cierto....¿Cómo es?

-Diecinueve años, rubia, ojos azules... un bombón. De las que a tí te gustan, para entendernos. Pero la vida la ha maltratado mucho. Ahora está hecha unos zorros. Es una piltrafa humana. Yo la conocí cuando intentava robarme la cartera.

-¿Robarte la cartera? ¿A tí? ¡Vaya inconsciente! 

-Estuve a punto de finiquitarla, pero al mirarla bién, le encontré posibilidades. Bueno, ya la verás...

-Ya te llamaré. Un abrazo.

-Un abrazo, amigo. No te arrepentirás.

Després de penjar, el Sandro va pensar en com s'ho muntaria per tal de poder fer-li aquell favor a l'Àngel. Feia molts anys que es coneixien i sempre l'havia considerat un bon amic. Va començar a trucar a gent per tal d'aconseguir una "cova" per a ella. Quan ho va tenir tot lligat -passades 24 hores-, va trucar a l'Àngel per tal que li enviés aquella noia.

(Continuarà)

HISTÒRIES INEXACTES

Ahir a la nit em va trucar la Nikita des de Mauritània. Aquesta dona no para! Ja fa mesos que corre, treballant, per l'Àfrica i sembla ser que ha trobat l'encant d'aquell meravellós continent. Té abandonat el seu bloc -cosa que li vaig retreure- i també ens té abandonats als amics. Malgrat algunes anades i vingudes puntuals, ja fa temps que no podem gaudir de la mútua companyia. 

Recordo quan va escriure aquella història d'ella i el Sandro, i ahir vaig aprofitar per tal de dir-li que pensava fer una nova versió d'aquella història. Una versió més ajustada a la realitat (penso) i vista des dels ulls del Sandro i amb la percepció que tenia ell en aquells anys d'aquella situació. Potser més endavant també us explicaré com vaig conèixer el Ronin i el Lupus.

En tot cas, enceto una nova sèrie d'històries -viscudes amb la passió dels anys joves- que espero us agradin. Entendreu que oculti, dissimuli o canvii alguna cosa. No, no vull explicar una història irreal. Us explicaré una història molt real a la que només hi treure dades que, d'altra banda, tampoc servirien per enriquir la trama argumental. Us parlaré de com ens vàrem conèixer la Nikita i jo, de com va patir amb mi i de com vàrem mantenir una relació durant anys -que encara mantenim esporàdicament- en un entorn de franca amistat... i alguna cosa més.