"AMICS" INVISIBLES

Fa dos mesos que no deixava testimoni de vida a la blogosfera. Moltes coses han passat des de la darrera entrada en aquest bloc però, per sort o per desgràcia, em sento completament aliè a la voràgine i amb capacitat suficient per no desviar-me del camí que he triat. El silenci no és absència: és discreta preparació. Només hi ha un objectiu: acabar allò que s'ha començat, sense pressa però sense pausa.

S'acosta el Nadal i tornen els sopars d'empresa i els "amics" invisibles. Aquest costum sempre m'ha resultat una simple al·legoria de la trista realitat. Són el "regals" dels "amics" invisibles, covardament anònims, fets per l'esquena, els que durant la resta de l'any intenten somoure els nostres fonaments. Res a fer, ja ho dic ara... però també dic que ha de ser molt trist ser tan roin! O potser no, potser tot plegat forma part d'una cultura basada en la pràctica de la més absoluta mesquinesa que sóc incapaç d'entendre i practicar. Em penso que tampoc em perdo res de l'altre món!

Diumenge passat compartia taula i estovalles amb uns amics -dels que no són invisibles, dels de veritat- i em mostraven la seva preocupació per la deriva irresponsable i crispada en la que ha entrat la nostra societat. Amb raó? No ho sé, però la crispació i la irresponsabilitat -traduïts en violència- són els que furten la legitimitat a qualsevol iniciativa. Sembla que hi hagi un neguit irrefrenable per tirar-se al buit sense saber si hi ha aigua a la piscina. Per això, el millor serà fer un pas lateral i deixar que els que tinguin pressa per tirar-se a la pira ho facin amb tota comoditat, sense empentar ni arrossegar ningú.

Mentre, continuaré amb els meus relats i les meves lectures. Tot plegat, la plena llibertat no existeix però potser ara gaudeixo d'allò que més se li sembla. El futur? El futur el decidim nosaltres, sempre que estiguem disposats a ser deixar de banda els dubtes -porucs o espuris- i fer el que calgui, conscients que tot té un final i que només cal decidir quan volem escriure la darrera paraula, abans de posar el punt i final...

PS. Per cert, aquest és el post 1.000 d'aquest bloc. Sembla ahir quan vaig començar!

GESTUALITAT ESTÈRIL

Potser hauria d'estar alienat a una o altra banda però sempre m'ha molestat -fins límits insospitats- la gestualitat estèril. Constato -amb certa preocupació- com n'hi ha que s'obsessionen en incrementar les distàncies entre les diferents posicions -també la crispació- i prenen partit, privilegi que no els ha estat concedit per ser qui són. Malgrat sembli el contrari, poques coses es decideixen fora de la Casta. La resta només és distracció del personal i anar fent bullir l'olla. De fet, només és una lluita de poder entre diferents castes, totalment aliena a la vil canalla (el populatxo).

No ens enganyem: sempre ha estat així i només les revolucions -ja siguin d'un signe o d'un altre, sempre sobtades i radicals- han aconseguit canviar-ho. Francament: ja no me'ls crec! La simple observació de la realitat mostra quin és el seu objectiu: l'enriquiment personal. Fem una repassada en l'abans i el després de la situació econòmica dels ex-polítics?

Suposo que tot té el seu moment i aquest encara no ha arribat. Espero, mentre observo els moviments erràtics de la Casta, que la capacitat de curvatura arribi al seu límit i tot plegat es trenqui. És lamentable però, pel que s'entesten a demostrar, inevitable...

FALSOS CANVIS DE GIR

ESCOLTO Manà i penso -fugisserament- en un canvi de gir d'una història antiga. Penso en dits que teclegen falsos missatges, falsos canvis de gir. Realment, aquesta història ja està tancada des de fa temps -anys- i no hauria de prendre'm ni un segon del meu temps. Només la curiositat per saber fins on es poden -volen- manipular els personatges m'impulsa a continuar. Malgrat els pretesos nous canvis de gir, tot continua igual. 

PENSO en escenes i situacions possibles, impossibles, probables i improbables. Hi ha personatges que ho admeten tot; d'ells et pots esperar qualsevol cosa. Sembla mentida com en són de mal·leables i com les seves reaccions són tan miserables i falses -també de covardia dissimulada rere una dignitat impostada- com les humanes.

JUGO a canviar peces del tauler de forma inesperada. Sí, ja sé que el joc no és així... però es fa més emocionant, pedagògic i exemplaritzant. Tot plegat, què pot passar? Potser que hagi d'acabar el joc abans d'hora? És indiferent: el resultat -que ja tinc decidit de fa temps- serà el mateix. Aquest és el meu privilegi: decidir quin és final, quan esdevindrà i com hi arribem. Durant el recorregut, puc jugar -com m'encanta jugar!- i rescabalar-me dels moments de bloqueig mental que em provoquen algunes històries. En ocasions, sembla que els personatges adquireixin vida pròpia i siguin capaços de complicar-li la vida a qui els anima, malgrat aquest pugui decidir sobre el seu futur vital.

ESPERO la reacció al silenci. Realment tampoc m'obsessiona, però el silenci sempre m'ha semblat deliciosament exasperant. M'agrada molt jugar amb el silenci en totes les vessants: el silenci distant i que distancia, com si podés evitar l'inevitable (propi de personatges porucs i caragirats) i també, entre molts altres, el silenci pretesament enigmàtic... quan fa temps que la jugada s'ha descobert! Aquest darrer silenci és molt divertit: només cal seguir el joc i veure quins equilibris -grotescs i ridículs- han de fer alguns personatges per continuar nedant i guardant la roba (aquest és més propi dels personatges falsos i covards).

CONTINUO escoltant Manà -una autèntica debilitat-, mentre alguna ullada de sol compensa les estones de tènue plugim. La tardor ha entrat amb força i no es poden desaprofitar els, cada vegada més esporàdics, vigoritzants rajos de sol. Vaig a prendre el solet i a pensar noves històries.

NÚVOLS TARDORENCS

Avui és un d'aquells dies brúfols, de típica tardor, ennuvolat i amenaçador de pluja. De fet, ja ha plogut un parell de vegades -res destacable- però tinc l'esperança que la nuvolada s'animi i m'estalvii regar. 

Fa una estona arreglava la meva biblioteca -que s'havia convertit en una munió ingent de llibres, sense ordre ni concert- i redescobria alguns tresors mig oblidats. La lleixa de la producció pròpia sembla que, mica en mica, es va omplint (com la pica...) i ara ja ofereix un aspecte més digne. Res destacable, també ho he de dir: col·laboracions a diverses revistes, contes en llibres compartits i alguns premis més des de la darrera vegada que els vaig recol·locar. Suposo que -intentar- alimentar l'ego d'aquesta manera és tan vàlida com qualsevol altre per tal de compensar la grisor del dia. 

S'aproxima l'autèntica tardor i l'hivern. Són mesos de refugi a la vora del foc i de molta lectura i escriptura. La primavera i l'estiu conformen un altre univers i són més proclius a les activitats exteriors i físiques, en detriment de les activitats intel·lectuals i creatives (això segon és qüestionable). Malgrat tot, el canvi -la diversitat- és el que ens esperona a continuar actius i a ficar-nos al llit amb la sensació d'haver aprofitat el dia... malgrat no era previsible en llevar-nos.

PS. Ja ho deien: "S'ha de tenir molta barra o estar molt acollonit (o haver perdut tota dignitat i vergonya en un darrer -patètic i desesperat, però inútil- intent per salvar els mobles)..."

INEXORABILITAT

Fa anys vaig rebre en herència un rellotge de butxaca. No té un valor material significant però sí que té un valor sentimental considerable. Cada dia se li ha de donar corda i mai he aconseguit que anés bé. En altres circumstàncies ja l'hauria tirat a la bassa però, cada vegada que el maleeixo en recorda a qui me'l va llegar i em veig incapaç de desfer-me'n. Fa una estona el posava a punt -donava corda, netejava i posava a l'hora- i recordava els moments inoblidables que havia compartit i que m'havien lligat per sempre a la persona que el tenia abans que jo. La vida dóna molts tombs i res podem fer-hi davant la inexorabilitat de les coses.

Passen els dies i demà arribarà la tardor. A Barcelona és Festa Major -francament, m'importa ben poc- i els diaris van plens de la nova operació del Rei d'Espanya (que encara m'importa menys). Res de nou sota la capa del sol: segons la premsa, tot és una bassa d'oli i parlen de coses totalment intranscendents i etèries. El temps passa, inexorable, però no tinc la sensació de perdre'l. Octubre serà un mes important i nous projectes començaran (o no). 

Acabo de sentir una autèntica bajanada de l'amic Arguiñano (geni i figura): En Otoño es cuando mejor se hace el amor: Las castañas se abren y crecen los nabos. (Ho sento, però he rigut una estona amb aquesta...). Deixem-ho...

LES RESTES DEL NAUFRAGI

En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.

Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.

PLUJA REFRESCANT

La pluja de finals d'agost i principis de setembre -aquella que ens assegura el final de la calor-, esdevé el preàmbul de la tardor. Aquesta època de l'any sempre m'ha agradat: les tasques pendents de l'estiu ja s'han acabat -aquest any amb més motiu- i ara és hora de començar -sense pressa, però sense pausa- a arraulir-se a l'interior de casa. 

Mentre plou, observo com la terra del jardí es satura d'aigua i els tolls ho envaeixen tot. Miro el calendari i veig que la propera setmana -el 10 de setembre- és Santa Càndida. És curiós com la diada d'una santa a la que se li atribueix una innocència extrema, precedeix un dia que -em sap un greu enorme- estarà marcat pel mal regust de boca d'aquells que van confiar -càndidament, malgrat era previsible- en polítics que es fan cacona a sobre i/o que es venen per un plat de llenties, sense despentinar-se. Ambdues opcions semblen característiques inherents -com una marca de fàbrica o condició necessària- a determinats àmbits. En tot cas, són incapaços de mantenir la seva paraula (des de fa temps, sense cap valor), jugant amb uns sentiments que -cada vegada ho veig més clar- se'ls poden tornar en contra. Crec que no van calcular bé el seu error quan van atiar un foc que ara ja no són a temps d'apagar.

Torno a adoptar la posició de l'observador impertèrrit, curiós per saber fins on seran capaços d'arribar en la pèrdua de dignitat i respecte (potser el problema rau en que mai n'han tingut ni saben què és). Tindrem una tardor divertida -però, per alguns, denigrant-, això segur! Mentre, observo com l'aigua cau lànguidament...

TOT AL SEU LLOC

Si l'inici del gener és el moment de fer propòsits per l'any que comença, setembre és el mes que inicia la temporada de reorganització, després del desgavell estival. De fet, sempre he pensat que era un mes de transició cap a la part més pragmàtica i melancòlica -la tardor i Tots Sants fan molt mal- de l'any, que desemboca en la llepada de ferides mútua i col·lectiva que és Nadal. Ara és hora de posar les coses al seu lloc i d'encarar els darrers mesos de l'any -amb forces escasses i amb els propòsits anuals ja descartats- amb la sensació d'haver caigut, una vegada més, en la desídia dels que veuen frustrades les seves esperances vitals per enèsima vegada.

Ara toca recompondre-ho tot, tornar totes les coses a la prestatgeria vital que toca. Aquesta és l'època de l'any per retornar les joguines al seu lloc. Després de la furibunda i compulsiva -il·lusionada. juganera i inconscient- primera part del l'any (gener-maig), ha tocat el descans existencial de l'estiu (juny-agost) i la presa de consciència de les pròpies limitacions. Ara toca tornar -mica en mica, sense retrets ni frustracions- al punt de partida i pensar nous propòsits per un gener que esdevindrà l'inici d'una nova cursa contra un mateix. Som així... i que duri (o no)!

MESOS QUE MOREN

L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.

Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.

El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...

DIMARTS (13, per més detalls)

L'agost transcorre lànguidament. A diferència del juliol -es va fer etern!- no té grans sotracs i tot sembla esdevenir una bassa d'oli. Falsa sensació: les coses no desapareixen a l'agost (tampoc la resta de l'any); es posposen i prou!

D'avui no n'espero més que d'ahir i tampoc res diferent del que -segurament- em portarà demà. Sí, ja ho sé: la vida és canviant i mai és bo avançar-se.

Sento l'olor intensa de la Maria Lluïsa -fa una estona n'he begut una infusió- que tinc al darrera. Potser sí que aquests són els petits plaers de la vida i que tot plegat es redueix a anar saltant -o evitant- els obstacles del camí. El pitjor d'aquests moments és que t'hi acostumes i ja no pots passar sense ells (vaja, com l'Scotch Brite). Potser sí que el més intel·ligent és no renunciar-hi per res ni per ningú i adoptar un egoisme existencial -força plaent i satisfactori- que sempre havia considerat impropi.

De moment estic a l'ombra de la prunera, deixant que el temps s'escoli inexorablement i esperant les tempestes anunciades. Mentrestant, la vida passa.

PASSANT L'ESTONA

Aquesta setmana ha resultat molt productiva. No és una qüestió de quantitat i la qualitat -finalment- ha esdevingut recompensada. Tampoc és per tirar coets, però sempre hi ha coses que engrandeixen i mimen l'ego (de tant en tant i amb mesura, necessari).

Inicio una nova aventura de l'Evarist. Ara el tinc en una situació compromesa. Per sort, la seva capacitat d'anàlisis no ha minvat i arriba a conclusions interessants: mentre ella visqui, res li caldrà. Quan no visqui, res tindrà importància i tindrà les mans lliures per fer el que ara no pot fer (malgrat tenir-ne unes ganes brutals). 

De moment, l'Evarist ha de tenir paciència i saber esperar sota l'aixopluc de la seguretat que li proporcionen els recursos i la dependència d'ella. Ja arribarà l'hora de passar comptes, però no solament amb aquells que a la narració, de forma evident, semblen els únics culpables. He de trobar alguna manera de fer que el lector intueixi que hi ha pretesos acòlits que, finalment, esdevenen pitjors que els enemics declarats. Encara he de polir una mica una escaleta que tinc només embastada.

Mentre el món continua girant, gaudeixo del moment. No puc fer gaire més... i tampoc vull fer gaire més!

CALOR I DESÍDIA.

Sembla ser que aquests propers dies farà una calor que ens desfarà cervell. Res extraordinari, suposo. Altra cosa és que fes aquesta calor al gener! 

Passo la setmana tranquil -com les darreres setmanes- però amb el mal rotllo que em provoca veure com les imprudències esdevenen tragèdies. El meu condol. 

Apuro els darrers dies de juliol -que s'està fent llarg- i espero en candeletes que l'agost faci la seva majestàtica aparició. A l'agost tot es paralitza, tot adquireix un altre ritme i una altra dimensió.  Alguns -llestos com ells sols-, en dirien desídia... però no, no és això. Només són ganes de deixar de banda pesos morts, combinat amb l'observació i constatació -tràgica però previsible- d'aquella dita: Mora't Anton que qui es queda ja es compon! Quanta falsedati quanta roïndat!

Escric. Preparo coses per quan arribi setembre. M'ho conec de cada any i llavors serà una bogeria. Els mojitos, sota la prunera, al capvespre, esperant la fresca de la nit, m'apaivaguen la sed i em transporten a altres llocs i a altres moments. Què queda de tot allò? Res! Tampoc em sorprèn que no en quedi res (ja sabia amb qui em jugava els quartos), però sento curiositat per saber com acabarà tot plegat i si les meves previsions es faran, finalment, realitat. Fa un any vaig fer una aposta i crec que la vaig encertar.

Fa calor, molta calor i faig càbales sobre tot allò que va ser... i com pot acabar!

INEXORABLEMENT EFÍMERS

Fet inexorable típic

A la vida, per molt que intentem evitar-ho, hi ha fets inexorables.  Podem fer alguna cosa davant la malaltia? Segurament, ben poc i depenent del diagnòstic. Llavors, per quin estrany motiu estem encaparrats en fer altres coses que el simple gaudi d'aquesta inestable i canviant vida, tot aprofitant els efímers moments d'excel·lència?

Per viure una vida senzilla -però immensament gratificant- no calen gaires coses. El més important és sortir d'aquesta roda vital que ens imposa el fet de ser animals -i esclaus- socials. És la pròpia col·lectivitat la que ens anul·la com individus amb capacitat per decidir el nostre futur i determina quines són les necessitats que hem de cobrir obligatòriament.

Darrerament estic redescobrint el plaer de viure al dia, dedicant-me al treball manual i amb un recull de relats ja maquetant-se, en plena edició. Tampoc em cal gaire més. Potser hauria d'estar pensant en altres coses? Potser hauria de frisar per tornar a entorns majoritàriament vomitius, patètics i lamentables? No, no sóc masoquista! 

Estic finalitzant la novel·la Companys & Companys SL. Per reblar el clau, segurament la presentaré a un premi literari amb un nom que, fa alguns anys i en una demostració de servilisme interessat (o potser era simplement producte de no tenir ben lubricat el cervell), algú qualificava de "molt ben trobat". Suposo que algun lector d'aquest bloc sabrà de què estic parlant...

I és que el fet de ser inexorablement efímers té avantatges. Entre elles, sempre hi haurà la de poder decidir quan es trenca la baralla, quan es reparteixen gratificacions degudes i quan es considera que ja n'hi ha prou de tot plegat.

De moment, vaig a fer una(es) copeta(es) de fino, ben fresquet, sota la prunera, en espera de la fabulosa paella que avui tinc per dinar.  La resta té poca -o cap- importància.

RETORNS CÍCLICS

Després del passat -i mariner- cap de setmana, vaig decidir viure uns quants dies de forma discreta i relaxada. De fet, vaig acabar esgotat i sense ganes de moure'm massa. 

Sí que he exercitat -tampoc sense fer cap bogeria- el cervell i he parit un parell d'escaletes força interessants per un parell de contes llargs. També he tingut l'oportunitat de dedicar-me al difícil art de no fer res i gaudir del moment.

Una de les coses que més em meravella és el sidral que té muntat la casta política. Ja ho deia un amic meu: "Els partits i els sindicats són famílies d'una mateixa màfia: la casta política". Sí, és cert: es barallen per controlar el territori i el negoci, però el seu objectiu espuri sempre és el mateix i comú. 

Ja és divendres i cal començar a pensar en quines coses invertiré el temps del cap de setmana. Tot és cíclic i -afortunadament- sempre torna el divendres, preàmbul del cap de setmana. Potser la millor inversió sigui no fer res...

KAFKIÀ

Aprofitant -una excusa més- que avui és el 130 aniversari del naixement de Franz Kafka, inicio una relectura d'El procés, clar exemple del que podríem traslladar al nostre món i aplicar-li l'adjectiu de kafkià. Realment, vivim experiències que s'adiuen amb l'esperit de la literatura de Kafka o, contràriament, en fem un ús inadequat o que no té res a veure? Bé, rellegint aquesta obra de Kafka, em venen al cap episodis no massa llunyans temporal o vitalment. Què és una situació kafkiana? Doncs segons jo ho veig, són aquelles situacions tràgicament absurdes que tan bé retratava l'admirat mestre Kafka. Una mostra molt celebrada i que serveix d'exemple és assistir a un funeral i haver-se confós de lloc, hora i mort. Només és un exemple, però la vida ens n'ofereix molts més i de forma gratuïta!

D'altra banda, ara visc per objectius: passar la propera hora, el proper dia, la propera setmana... També m'he marcat una meta: arribar al pont de la Constitució mentalment indemne. No serà fàcil; ho sé i estic preparat, però pel mig hi hauran coses per distreure'm: potser em faltaran situacions kafkianes? No, segurament no!

PASSANT EL DIUMENGE

Què es pot fer un diumenge d'aquells que et lleves d'hora? Segurament moltes coses: regar l'hort i/o el jardí, preparar un bon esmorzar... i arreglar les botes de vi. Fa uns dies, una de les botes de vi (la del vi ranci) perdia una mica -suposo que pel canvi de temps- i avui m'he decidit a posar-hi remei. Una mica de cànem embotit entre les dues costelles de fusta ha sigut suficient per aturar aquella mica de pèrdua (realment, només era una mica d'humitat). He aprofitat per netejar-la i deixar-la lluenta. 

Cada vegada trobo més interessant això d'estar pendent de moltes coses aparentment inútils i poc productives. Fa un temps, havent rebut hereditàriament unes quantes botes -tres de vi, una de vinagre, una de conyac, una de vi ranci i una de mistel·la- de diferents mides i capacitats, vaig decidir desfer-me'n. Finalment -quina gran pensada!- no ho vaig fer i ara substitueixo -millor dit, combino- el plaer de destapar una bona botella de vi amb l'indescriptible sensació de treure una mesura de vi de la bota, deixar-lo airejar i veure-me'l amb la satisfacció de saber que he contribuït a crear-lo i formar-lo.

Aquesta activitat, com moltes altres aficions, requereix paciència, amor a la feina que es fa i moltes hores de treball. Potser és això el més meravellós de les aficions: penques com un animal i encara quedes content! Penso que això és el contrapunt, el contrapés d'allò que fem obligadament i, malgrat pugui ser menys feixuc, a desgrat. 

I així passo el diumenge -com podria passar qualsevol altre dia-, amb la sensació d'haver fet alguna cosa útil i amb mil idees al cap per escriure alguna cosa. Com ja he comentat més d'una vegada, les activitats manuals -realitzades en soledat i amb possibilitat de pensar- em desperten la vena inventiva. Vaig doncs, a plasmar-ho en un paper... abans que se m'oblidi!!!!

COSES QUOTIDIANES

Suposo -segur!- que tots tenim les nostres manies i que en som una mica esclaus. Des des fa uns dies estava com orfe i semblava com si em faltés alguna cosa. Passen els anys i les coses s'han de netejar i reparar. Fa uns dies vaig portar la ploma -aquella que fa més de 25 anys que m'acompanya- a netejar i reparar. La pobra perdia tinta i ja no funcionava correctament. Potser hagués estat més convenient comprar-me'n una de nova -en vaig veure una d'una edició especial de Montblanc que em va agradar molt- i jubilar la meva. Suposo que tot plegat -atès que era possible reparar-la- només és una qüestió de fidelitat i de no deixar de banda les coses -i les persones- quan ja hem aconseguit treure'ls tot el suc. El cas és que he fet bé en reparar-la i que l'he trobat a faltar.

Són aquestes coses quotidianes les que configuren el que s'ha convertit en una vida tranquil·la i sense altra aspiració que canviar longevitat per felicitat. Desencantat de moltes coses i havent descobert petits -i senzills- focus de satisfacció, ja no estic disposat a perdre més el temps ni el bon humor per embolics polítics, econòmics o de qualsevol altre tipus. Tot plegat, hi ha coses inexorables i d'altres de les que només podem extreure'n una conclusió: som bestiar que uns pocs munyen per tal de mantenir-se i engreixar-se. Per fer-hi front, només hi ha una solució: no seguir el joc i intentar que, en la mesura que sigui possible, no ens afecti. Al capdavall, la Societat no deixa de ser un conjunt de grups maçònics, mafiosos i corporativistes que es disputen el Poder, ja sigui públicament o privadament. La resta només podem pretendre -o això ens volen fer creure- continuar subordinats, mantenint-los a ells.

Estic escrivint un relat que es diu Solucions definitives. Tracta d'un individu que es desfà de tot tipus de convencions socials i de esquemes preestablerts i es dedica a apartar del seu camí tot allò i tothom que s'interposa pel mig. El millor del cas és que utilitza raonaments completament lògics i que tots podríem assumir com a propis si ens desféssim dels bloquejos mentals, tabús i adoctrinaments que ens han anat imposant sota la coartada d'una cosa anomenada "pau social".

Tot continua endavant, sense l'ànsia de que aquest "continuar" sigui alguna cosa imprescindible. Ara, aquest "continuar" té condicions. 

MIRADES NOCTURNES.

Miro la lluna -excepcionalment esplèndida- mentre els petards intenten malmetre aquest moment màgic. No ho aconsegueixen i gaudeixo de l'enèsim mojito -el cava ja fa estona que ha acabat el seu temps- pensant en totes les coses que cremaria. No, ja no em queden gaires coses per cremar. Fa temps que acostumo a cremar-ho tot al final de cada dia. Potser és que si hagués d'esperar a Sant Joan, l'acumulació seria massa gran i no hi hauria prou foc per purificar-me.

Em faig seguidor d'un nou bloc. Em consta que és d'una estimada amiga que cada dia em sorprèn més amb els seus textos i amb la manera que té d'expressar els seus sentiments. No puc fer altra cosa que elevar a pública la meva admiració. La seva naturalitat em té captivat!

Ara, a hores intempestives, mig ebri d'alcohol i de sentiments contradictoris, repasso un text que passarà de ser un conte a una petita obra teatral. Fa unes setmanes, un amic va llegir-lo i em demanà que l'adaptés per una colla de nois i noies que tenen el teatre ficat a l'ànima. Aquest amic meu els fa de director de les obres que representen -de manera aficionada- i va pensar que els podia servir. Doncs au, per vosaltres va nois!

El cel esdevé un camp de batalla entre la bellesa natural de la lluna i l'intent humà de fer alguna cosa -sorollosa, barruera i poc subtil- que em distregui del seu meravellós i seré espectacle. Prenc consciència: som petits, molt petits; vulnerables, molt vulnerables; humans, massa humans... però n'estic encantat!

FINALS NECESSARIS.

Sí, necessaris... o -aparentment- convenients! Normalment, arriben per voluntària imposició (quina bajanada més contradictòria!) i és una manera de distanciar-se -normalment per covarda conveniència- d'allò que en altres temps ens era útil. 

Posar fi a les coses no és dolent. Habitualment, un final no és altra cosa que un canvi o un nou principi. El problema és com es produeix aquest final. Posar fi a les coses amb un cert estil és fonamental. L'objectiu sempre és el mateix, però s'hi pot arribar per camins més o menys dignes i civilitzats. 

Amb els contes o relats passa el mateix: arriba un moment que és necessari imposar-se un final. Allargar de mala manera una història no té cap sentit i només embruta i complica el que podria ser un final net i clar. 

M'he buscat una nova distracció per aquest estiu-tardor: vull fer una -humil- crònica de les guerres dels Tercis de Flandes (S. XV-XVII). De fet, m'interessa conèixer aquella època i les circumstàncies que va rodejar aquesta ocupació per un altre motiu: tinc previst ambientar una història -potser una novel·la curta- en aquell moment històric. He aconseguit autorització per accedir a documentació que m'ajudarà a escriure amb un cert rigor el que tinc al cap. D'altra banda, ho faré en un entorn i companyia que em resultarà més gratificant i digne que els darrers.

Ara només em queda esperar que passi la revetlla i tot torni a la normalitat...

ESTIU!

Potser sí que les dates que marquen inicis i finals solen ser orientatives i moltes vegades no es corresponen amb la realitat. Potser sí que l'estiu és molt més que una època de l'any, circumscrita a unes dates concretes... Sigui com sigui, avui comença l'estiu!

Mentre continuo amb la meva vida contemplativa, auguro un estiu i una tardor suaus i relaxants. Aquests darrers dies m'he dedicat a desintoxicar el cos i la ment d'influències impròpies. Vida serena i tranquil·la, sabedor que tot té un principi i un final. Ja m'ho deien fa anys: aguantar -resistir- és la clau de la victòria. L'avantatja és que ara només cal que resisteixi amb una cervesa o un mojito a la mà, a l'ombra, amb bermudes i xancletes. La resta -la majoria de la resta- poc m'importa. Com l'estiu, la vida és una successió d'èpoques i d'etapes. Unes són bones i d'altres no. Precisament aquesta contradictòria diversitat és el que fa que la vida sigui interessant.

Mentre passen els dies, vaig llegint libres oblidats per les estanteries de casa i escrivint les darreres correccions de Companys & Companys, SL. Francament: tampoc m'hi mato i potser fins el setembre no ho tindré enllestit... o potser sí, tot depèn de la dèria que m'entri per acabar-ho!