MARGARITA SE LLAMA MI AMOR

No, que ningú vulgui veure o entendre coses que no són! Que ningú es posi nerviós/a. No he caigut rendit als peus de cap Margarita. M'explicaré per tal que no hi hagi cap dubte de quina és la meva intencionalitat. Casualment -quines casualitats té la vida!!!- he tingut coneixement d'una nova conquesta d'un conegut que ja hauria d'anar pensant en reservar les forces per ocasions especials. Un home d'avançada edat, conegut per la seva promiscuïtat sexual -res a dir, si no fos perquè esta casat- ho ha tornat a fer. Sembla ser que aquesta vegada ha fet les maletes i -diuen- ha marxat de casa per tal de viure amb la seva nova "Margarita". I què en pensa l'anterior "Margarita"? Li hauré de preguntar. Penso que aquests propers dies tindré ocasió de fer-ho. Sembla ser que aquesta nova relació és producte de l'interès, d'estar al costat d'algú que li pugui tornar a obrir portes que ja  tenia tancades. Aquest "pichabrava" havia caigut en desgràcia per "boques" i "xulo piscines" -per anormal, com diria jo- i estava intentant arreglar-se una mica el futur. Sembla ser que la seva cobdícia no té límits i ara intenta estar una altra vegada al lloc que ell creu -i aquesta és una nova prova de la seva anormalitat- que li correspon.

Proposo que tots els que el coneixem quedem un dia, assagem aquesta cançó i  li cantem quan tinguem oportunitat de reunir-nos amb ell. també li podríem trametre un correu electrònic per tal de gratificar-li la oïda. El proper episodi d'aquest individu pot ser emular el Paco Martínez Sòria en "Estoy hecho un chaval". ja és ben veritat que hi ha d'haver de tot...

Feia dies que em dedicava a les tasques manuals (envernissar, fusteria, etc.) al refugi de la muntanya. Quan dic "refugi" -com ja sabeu els que seguiu assíduament aquest bloc- ho dic en sentit arquitectònic i també en sentit anímic i espiritual. Avui he decidit "fer festa" i dedicar-me al difícil art de gaudir de la vida. 

El dia ha començat amb una boira tènue però persistent. Malgrat això, no he renunciat al plaer que suposa la meva passejada matinal. A dos quarts de vuit ja era al bosc. He aprofitat per tal de recollir -mai m'ha agradat el terme "caçar". Només es caça allò que es mou, amb la consegüent persecució o espera- uns quants rovellons. Podia haver recollit algun bolet més, però no cal ser avariciós, només cal aconseguir de la natura  el que és necessari. En baixar al poble, he aprofitat per comprar el pa, el diari i una mica de carn de xai. En arribar a casa, una bona lectura de les coses que fan els humans i un cafè en condicions ha fet el que el matí fos suau i lànguid. El dinar ha sigut espectacular: La carn i els rovellons a la brasa. Només he posat una mica d'all picadet amb julivert i un raig d'oli per sobre dels rovellons per fer-los una mica més gustosos. Un bon morter d'allioli  ha culminat un àpat, arrodonit amb un excel·lent vi. Ni faig esment dels postres -del forn del poble- i del licor esperitós que ha acompanyat el cafè. Malauradament -o per sort- els meus temps de fumador es van acabar el 10 d'agost i no he finalitzat amb un cigarret. Bé, no es pot tenir tot...

Aquesta tarda -després d'una potent migdiada- he repassat els llibres que tinc aquí. Inexplicablement -bé, ara ho explico- tinc els millor llibres en aquesta casa. La raó és ben senzilla: Sempre he devorat els llibres -sí, també llegeixo molt, a banda d'escriure- i aquells que m'han agradat o que han sigut llegits paral·lelament  a algun fet significatiu en la meva vida, els guardo -no, no tinc el Síndrome de Diògenes- en aquesta casa. És com si aquí volgués guardar tot allò de bo que ha tingut la meva vida, com si això fos un santuari-magatzem de valors positius i que formen la meva espinada -i cuirassa- que em fa suportar els mals moments. 

He trobat  una edició de l'any 1982, d'Alianza Editorial (libro de bolsillo) dels tres volums de relats del Julio Cortazar. Llibres vells, d'adolescència, pàgines grogues i fulls que es desenganxen  Em direu cutre i que podria comprar-me alguna edició més acurada. No, en els llibres no només hi ha les paraules, les idees i sentiments de l'autor, també hi ha els del lector. En els llibres, en els objectes i amb els records construïm el nostre present i el nostre futur. Només això, només això.

Aquest dies toca descansar -que no vol dir no fer res- i aconseguir la serenitat i l'equilibri necessaris per poder afrontar la propera setmana. Segurament, seré testimoni -ara ja impassible i impàvid- d'una nova Fira de les Vanitats, d'un aquelarre de lluites de poder, d'un nou Ball dels Despropòsits. Per sort, ja m'he fet immune a tot això i ja només m'importen les coses serioses i amb cap i peus. Ah, i tot això amenitzat amb una prescindible i ridícula vaga general

Ara, "al filo de la medianoche", ho deixo. Demà serà un altre dia, diferent i espectacular -per bo o per dolent- que mereix ser viscut plenament

MÉS VACANCES

Una altra vegada de vacances. Una setmaneta -ja sabeu que més és vici- del que hauria de ser relax. Feina, molta feina. Aquest any he estat mandrejant una mica a principis d'estiu i ara he de recuperar el temps perdut.

Per sort, s'ha acabat aquesta setmana. Ha estat una setmana per oblidar, per passar pàgina i per córrer un vel que cobreixi tot el que he hagut de veure i sentir. Avui era un dia estrany. Per ser el dia que marxava, m'havia de quedar fins tard. No, la divina providència existeix i ha fet que m'estalviés una sessió de lloança del despropòsit.

Durant aquests propers dies tindré prou temps de fer totes aquelles coses que he de fer "sí o sí". És curiós, però malgrat tinc força feina, la faré de grat, solitàriament, sense ningú que m'ajudi, controlant tot el procés i sense "mosques colloneres" incordiant per tot. Treballar sol, té un plus de felicitat afegida: Tens temps per reflexionar, per començar a donar unes pinzellades a noves històries, a nous relats. No hi ha res com passar tot un matí amb un pinzell a la mà i un pot de vernís per tal de pensar mil i un principis i finals. Potser són els efluvis del vernís, potser el cansament, potser el no tenir res al cap en què pensar. El cas és que funciona. Cada vegada que em poso a treballar d'aquesta manera, acabo el matí amb quatre o cinc idees noves sobre alguna nova història. 

Poder pensar sense interrupcions de telèfons, sense converses surrealistes i kafkianes, sense situacions inversemblants i sense la pressió de tenir que aguantar el xàfec en moments que no ens ve absolutament de gust fer-ho, és un dels plaers més intensos i profitosos que hi ha. Veure com una estona de concentració dóna com a fruit idees que ratllen la perfecció, sempre és estimulant i em reafirma més en la idea de que no és necessari el contacte humà per fer segons quines feines. De fet, aquest contacte -sobretot, si es basa en la bajanada constant- és del tot contraproduent i desencisador.

Bé, ara ja ho sabeu. Torno a caure en braços de la Heidi i de les cabretes. Demà no, demà encara tinc coses per solucionar a la terra baixa. El dimecres, tornaré a la muntanya. Tot s'acaba tard o d'hora, fins i tot la meva quasi-eterna llibreta d'anotacions. Ja n'he de començar una de nova. "Diari de despropòsits" la vaig titular. No vaig errar gens ni mica. Fent una repassada ràpida de les notes que hi han quedat reflectides, em quedo curt amb la qualificació de "despropòsits". Sembla mentida com les coses -vistes amb la perspectiva del temps- esdevenen realitats impossibles.

Ho deixo, només em queda recomanar-vos la pel·licula d'avui: "El col·leccionista d'amants" 22.15 h. La Sexta. Distreta i misteriosa. Una bona pel·lícula per un dilluns al vespre. Ja m'ho direu...

LABORDETA HA MORT!!!

José Antonio Labordeta ha mort. Amb ell moren moltes coses però d'altres -com una vida marcada per ser viscuda amb dignitat- mai moriran. Professor, cantautor i polític (a estones), és una d'aquelles persones que admires pel que fan i pel que no fan. Persona senzilla, exempta de qualsevol pretensió i que deia les coses pel seu nom, va aconseguir fer el que molts de nosaltres voldríem fer: Engegar a la merda a un polític en el Sancta Santorum de la política, al Parlament de l'Estat espanyol.

Segurament aquest bon home tenia "pèl al pit" i no l'havia perdut arrossegant-se. No el veig arrossegant-se com un llimac -sí, un llimac d'aquests que parlava en posts anteriors- darrera de qualsevol mindundi vingut a més, darrera de cap nou ric circumstancial, d'aquells que avui hi són i demà ja no.

Recordo amb molta simpatia i tendresa aquella sèrie de TV "Un país en la mochila" en el que ens mostrava -d'una forma senzilla i amb la gent senzilla- els racons més pintorescs d'aquesta pell de brau. El seu èxit era aquest: La senzillesa, la naturalitat, el dir les coses com són, no estar sempre pendent de quines coses seran més populars o no.

Bé, aquest només era un post "d'urgència". Només un petit homenatge a un home bo i digne (d'aquells que avui costen tant de trobar). Descansi en pau!!!

DISSABTE DE TRANSICIÓ

Fa una estona m'he llevat de la potent migdiada que, necessàriament, havia de ser el colofó perfecte a una paelleta familiar. El dia amenaça pluja i, de tant en tant, el cel plora en veure la roïndat humana. 

Aquesta nit passada no he dormit totes les hores que calia -tot ha sigut per una causa més elevada- i avui em vaig arrossegant per la casa. Demà potser estaré més fresc -tampoc sé si val la pena estar-ho- i em reconciliaré amb el meu cos i la meva ment. No estic fi, ho sento.

Ja fa dies que algú em va dir que estava en un permanent estat de mala llet. Sí, potser estic una mica més predisposat a prendre'm les coses amb més visceralitat. Potser és cansament, potser és la sensació de veure que res canvia, que els mals s'eternitzen. Davant d'això només queda cremar-te o passar. Per la meva desgràcia, mai he sabut passar de les coses. Passar seria abaixar els braços, donar com a fet que alguna cosa no té solució. Molt poques coses no tenen solució. El que hi ha són poques ganes de trobar-ne. El que hi ha és poca valentia i coratge per aplicar les mesures que ens faran arribar a la solució.

Per sort, dimarts torno a fer el farcellet i visitaré, una altra vegada, a la Heidi i a les cabretes. Des d'allà, les coses es veuen d'una altra manera. Aquestes pluges faran que tornin a néixer més bolets. Malauradament, això també implicarà la vinguda de més "caçadors de bolets" amb tota la seva parafernàlia. Tinc ganes que torni a arribar el fred, que cadascú es quedi a casa seva, que la gent gaudeixi i deixi gaudir del silenci, del recolliment, de la pau i de la meditació. 

Demà serà un altre dia, una nova lluita, una nova creuada. Algú diria que "tot plegat, per res". Sí, potser sí. Per res i per tot. Tots sabem on acabarem, però intentem arribar-hi -o fer-hi el camí- amb la consciència neta i tranquil·la. De moment, ho porto prou bé i penso que és conseqüència de saber que no en tinc prou en ser un simple espectador del meu entorn. No puc quedar-me impassible veient com es malmeten coses que considero importants. 

Ho deixo. Potser avui estic massa espès per veure les coses amb una mica d'optimisme. Potser el vodka d'ahir al vespre va matar-me un grapat més de neurones. Potser no, potser són elles les que es suïciden, sabedores del futur que els espera. Potser, potser...

DEMÀ PARLEM.

No tinc massa temps -avui toca sessió de lolites-, però no volia deixar escapar l'oportunitat de rendir homenatge a dos espècimens dignes d'estudi. Un dels espècimens és la cosina-germana de la Pantoja de Puerto Rico -videre imatge- tot un retrat fefaent que, no sé per quin motiu, relaciono amb una persona determinada. Res a dir, tots som com som, però no em direu que no és desagradable!!!! Per l'amor de Déu!!!! Estic segur que si li veiéssim l'esquena, podríem comprovar que podem fer-li unes trenes amb aquesta mata de pèl que l'adorna. 

Un dels altres espècimens és aquell que, conscient de la seva incapacitat, de la seva inoperància, de que és víctima -autoproclamada i autoprovocada- de l'escarni del la resta de la humanitat, et diu "Demà parlem" invocant i atenent a l'esperança de que les coses canviaran per art de màgia d'un dia per a l'altre. Potser la inutilitat manifesta, la inoperància i la tonteria supina s'arreglen -o es curen, jo crec que ja és patològic- per voluntat de la Divina Providència? No, és evident que no. No cal posposar una nova posada en evidència de les limitacions que ens adornen a cadascú. 

El més trist no és tenir limitacions -tots els humans en tenim i només podem intentar minimitzar-les-, el més trist és negar que les tenim i intentar fer-nos passar per éssers perfectes, impol·luts i tocats per la Gràcia de la Puresa Divina. No, amics meus, no és això. Tots som imperfectes i qui s'ofengui per ser-ho té un greu problema. El problema s'agreuja si relaciona estatus (social, laboral, etc) amb grau de perfecció i intel·ligència. Intentar relacionar aquestes dues dades és com comparar un ou amb una castanya: No tenen res a veure. És més: M'atreviria a dir que són inversament proporcionals. La resta és literatura pura. 

Doncs bé, demà parlem. O no, a mi m'importa ben poc. Ara ja he tastat les mels de la ignorància, aquestes que ens autoritzen a ser feliços. Si no tenim -o ens deixen tenir- consciència d'un problema, no ens hem de preocupar per solucionar-lo. És així de senzill. Gràcies, gràcies per deixar-me viure en la ignorància i ser feliç. 

A vegades, tots tenim la sensació d'haver-nos equivocat de bàndol. Però, de moment, només és això: Una sensació...

LLIMACS, RASTRES DE BABA I ALTRES MISÈRIES

Sí, avui el títol és una mica llarg i una mica llefiscós. Aquest post és un homenatge per tots aquests espècimens que passen per aquesta vida arrossegant-se, deixant un rastre de baba que indica quin és el seu recorregut i la seva posició. Són éssers simples, sense cap complicació, que s'adapten al que sigui per tal de poder continuar deixant aquesta línia brillant al darrera seu. 

Ahir al vespre, una amiga em va fer un comentari a l'anterior post i m'assegurava que estava força decebuda. Segons ella, havia mort un ésser humà reencarnat en llimac. Tot plegat per haver posat una cançoneta en un comentari!!! No, no els vull cap mal als llimacs. Són éssers simpàtics, desproveïts de la casa que caracteritza els cargols i que, malgrat tot, continuen arrossegant-se. 

Jo els visualitzo com unes bestioles entranyables, disposades a deixar-s'ho fer tot, demanant constantment ser perdonats per viure i, sobretot, sempre emetents a les necessitats i designis dels altres animalons d'espècies superiors. Solen ser vegetarians, però també engoleixen residus animals. Hermafrodites simultanis, tenen els dos sexes alhora. Aquest és un exemple més de la seva constant adaptació al medi i a les circumstàncies, malgrat el seu esforç sigui extrem o -en termes humans- vexatori. Qui no ha vist un llimac en acció???? Què dir dels equilibris que fa per evitar les trepitjades de tothom??? Hi ha bestioles que són dignes d'admiració... o de compassió!!

I les altres misèries? Preguntareu amb fruïció i interès contingut amb dificultat. Bé, les altres misèries venen d'una anormal que no tenia altre cosa que fer que pintar-se el Homer  Simpson a l'entrecuix. Potser m'estic fent vell, potser no estic acostumat a veure aquestes coses o potser em faria alguna cosa ficar-li a la boca al Homer Simpson. No ho sé, però el que sí que sé és que el món s'està tornant boig, boig boig. 

Pareu el món, que baixo a la propera parada!!!

PS: Demà pot ser un dia esperpèntic, surrealista, friki i digne de ser esmentat en els anals (no ve d'anus, però hauria de venir-hi) de l'anormalitat més extrema. Per sort, és divendres i -si Nostre Senyor i la Divina Providència volen- no caldrà que molesti més  a aquells que sembla que em facin un favor agafant-me les trucades (a tomar por culo y uno, ventiuno!!!!) Podran continuar vivint en el seu món de Yuppie, aquell en el que tots són molt correctes, molt amables, molt solidaris (menuda gilipollada) i en el que la transcendència dels seus pensaments arriba a nivells inintel·ligibles pel "populacho", però en el que es fotrien el fetge, uns als altres. Això sí, molt amablement i amb un somriure als llavis.

5000!!!!!!!!

Cinc mil visites!!!! Bé, tampoc és que s'acabi el món o m'hagi d'envair un bogeria desenfrenada per tan faust esdeveniment. No, no és això, només és que em fa il·lusió... digueu-me tonto, però és així. 

Ja feia dies que no treia el cap per aquí. Ara estic passant una temporada molt intensa -personal i familiarment- i no tinc (bé, siguem francs: el dedico a altres coses a les que potser -veient com està el pati i atenent a les reaccions de "nou ric efímer"- potser els hi deixaré de dedicar) tot el temps del món per poder passar per aquest espai. Vull -i ho faré- que això canviï. Necessito veure que tot té un resultat, un final, una recompensa. En segons quines coses només aconsegueixo la intromissió (sense aportar res nou, ans el contrari, creant confusió) d'aquells que no saben limitar-se a fer el que els pertoca i han de ficar-se en les coses que no haurien de preocupar-los, en un intent desmesurat i frenètic de ser els més servils del món (allò que jo en dic "candidat a Llimac de l'any"). Ha de ser molt trist viure permanentment amb la sensació de ser un "servent" (molt diferent a un "servidor").

Aquesta situació, m'allibera de qualsevol compromís que vagi una micra més enllà del que és exigible. Ara, a gaudir de la vida, d'aquells moments que són meus i que -nèciament- sacrificava pensat que potser estava fent les coses bé. No, avui ja m'ho han deixat prou clar. No caldrà que ningú em pregunti res més. De fet, les respostes ja no m'importen més enllà del que és exigible.

Falten tres dies -laborables- per tornar a gaudir d'una setmana de descans -penco més que si anés a la feina, però penco per mi, sense intromissions- psíquic. Em cansa més intentar esbrinar quina serà la següent bajanada i quina serà la reacció servil davant d'aquesta, que la pròpia activitat. Torno a estar molt cansat psíquicament i només fa dos dies que penco. Necessito que tot -la precampanya, campanya, eleccions, post-eleccions i tota la parafernàlia consegüent- passi d'una vegada, que tots estiguem on toca i ens deixin de donar la vara amb promeses que -sistemàticament- ningú complirà. Que tothom torni a ser conscient de qui és i de quina és la seva missió a la vida -uns pencar i d'altres mariconejar (amb perdó)-, malgrat les ganes de ser el permanent protagonista -patètic i lamentable- de tot plegat, els torni bojos.

Bé, prometo ser més assidu a aquesta porta a la Xarxa. Sento de fons El diario de Patricia (o alguna cosa així) en la que dues persones es diuen de tot (això intueixo pels crits). També intento escoltar i no comprenc el que diuen, conseqüència de "l'alt nivell intel·lectual " que caracteritza aquestes dues femelles que deuen ser molt bones en alguna cosa però que, evidentment, no són en vocalitzar.

Amb això passa el mateix. Només es vol ser el protagonista, sense importar la qualitat de l'actuació. La mediocritat s'ha apoderat d'una part molt important de la societat i cal una regeneració, un tomb, un nou estil, una nova manera de fer les coses.

Ho deixo, m'estic deprimint pel fet d'haver de continuar convivint amb tanta mediocritat i tant llimac passional. Una pena, una autèntica pena...

AVUI SÍ QUE SÍ!!!

Una altra és tard, molt tard... o molt d'hora, segons es miri. La llum del flexo -sempre he tingut debilitat per aquest tipus de llums-, amb pantalla de vidre verd, il·lumina el full on avui escric l'esborrany del que serà -si l'acabo aviat i tinc temps de passar el text a l'ordinador- un post.

Avui és el gran dia: Per fi, marxo a la muntanya Només uns dies, no us creieu que vull caure en mals costums (més de quatre dies, és vici). Poques vegades havia esperat amb tant delit marxar uns dies. Necessito aquests dies. Necessito desintoxicar-me de costums necis, necessito desacostumar-me de pràctiques improductives i irracionals, necessito -en definitiva- tornar a tenir la perspectiva que em permeti diferenciar allò que és normal del que no ho és. No m'agradaria caure en la desgraciada situació d'arribar a considerar normal allò que no ho és. Aprofito per dedicar-li aquesta cançó a una persona del passat.

Aquesta nit ha sigut una nit Nikita, una nit d'aquelles que no vols que s'acabin mai. Feia molt de temps que no ens veiem, teníem moltes coses a explicar-nos, moltes carícies per fer-nos i molt plaer per regalar-nos i compartir.
He arribat tard a casa i he fet uns quants correus que tenia al cap mentre venia de casa de la Niki. Aguantaré fins a l'hora de dinar -ara no podria dormir, pensant en ella- i després no em podré estar d'una potent migdiada... al tren, camí del paradís!!! He recordat aquesta cançó que tant li agrada a ella. Malgrat ja s'ha convertit en una "Ciutadana del món" -o de cap lloc- la Nikita encara renega amb aquella gràcia andalusa que mai -espero- podrà reprimir. Recordo una altra cançó -d'un altre grup- que diu: "Sólo la muerte te salva de la vida".

Ho deixo, m'he de dutxar i fer els meus exercicis matutins per aguantar impertèrrit tanta anormalitat. No us penseu que és fàcil aguantar, posant cara de pòquer i fent veure com si tot fos el més normal del món. Vuit hores, vuit maleïdes hores em separen de la tranquil·litat...

LA SECTA DELS (DE LES) "MENJA-ORELLES"

Avui retorno a la sèrie "Fauna diversa" -també podria encabir-ho en "Putes conegudes", en la seva variant "Fills/es de puta coneguts/des"- per parlar d'uns espècimens que basen el seu ressò social en l'extensió de rumors i en menjar-li l'orella a d'altres que es troben -normalment- en una escala (social, laboral, etc) igual o, preferentment, superior. No destaquen per la seva capacitat cognitiva -per sort!!- i se'ls veu el llautó a poc que s'analitzen les situacions concretes en les que intervenen. Els anomenaré els "Menja-orelles", com els podia haver anomenat els "Menja-p...". Tant li fa, el cas és adular, arrossegar-se, crear i fer córrer rumors i intentar que els porti algun tipus de benefici (no cal que sigui material, pot ser una simple mirada d'aprovació del seu referent o la percepció de que tenen algun tipus de poder de decisió).

D'aquesta espècie podem distingir els mascles de les femelles (tan fills de puta els uns com els altres) en la finor que imprimeixen a la seva tàctica i en els diferents objectius que persegueixen. Els mascles solen ser "mitges nenes" incapaces d'enfrontar-se obertament amb el seu oponent, i que busquen el seu descrèdit mitjançant la maquinació obscura i -pretesament- intel·ligent. Grans inútils, incapaços de fer res per ells mateixos, no poden sofrir que algú pugui fer fàcilment allò que per ells constitueix un gran esforç mental (coses de ser uns limitats mentals).Tampoc poden sofrir que algú els faci ombra davant del seu referent (com si aquest els solucionés alguna vegada alguna cosa...). Una manera de divertir-se a l'esquena d'aquests anormals és fer veure que no us n'adoneu de la seva jugada. Mentre tot es basi en coses poc perilloses o que us la portin fluixa, cap problema. Si afecta a coses que us importen o si arriba un moment que n'esteu farts, només cal que els mireu als ulls i que després els digueu el què penseu d'ells a l'orella, ben fluixet però d'una manera ferma. Normalment -atesa la seva covardia natural- s'acollonen.

De la vessant femenina d'aquesta espècie en podem distingir dues subespècies. D'una banda hi ha les que es dediquen a "rumorejar" entre elles, normalment de temes -aparentment- intranscendents (relacions de parella, fills, anormalitats diverses...). No, per elles no són temes intranscendents. Tinguem en compte que basen la seva vida en aquestes gilipollades i la seva capacitat mental no va més enllà. Han de fer transcendents aquest temes, davant la seva incapacitat manifesta per afrontar temes d'un calat més profund. Solen ser persones d'una certa edat -amb una educació encaminada a la procreació i poca cosa més- que ni es plantegen parlar de segons quins temes. En el fons, són unes víctimes de la societat que els va tocar viure de joves i de la seva incapacitat per evolucionar paral·lelament amb els nous temps.

De la segona subespècie femenina d'aquesta secta, podem dir que han fet del seu referent (lider social, cap laboral, etc.) un tòtem d'adoració constant i permanent. Normalment és un mascle que es deixa fer. Elles són capaces d'adorar-lo i odiar-lo amb la mateixa passió i força. Tot depèn de si intueixen en ell algun tipus de "traïció" envers el que elles tenen pensat que ell ha de dir o decidir. En el fons, no és altra cosa que un intent desesperat de dominació matriarcal. Aquestes són molt perilloses. Tenen una ombra d'intel·ligència que canalitzen per tal d'intentar fer mal al proïsme. Són capaces d'inventar-se tot el que calgui per tal d'influir en la decisió final del seu referent. El seu referent pot passar de ser "el millor del món" a ser "un desgraciat" atenent a si els fa cas i assumeix com pròpia la visió del món que tenen aquest tipus d'harpies.
Per acabar, només vull fer referència al lamentable paper que hi juguen en aquest joc els tòtem, referents, líders (és una manera de dir-ho). Els encanta que els adorin i per continuar tenint aquest tracte, es deixen fer. El problema esdevé quan confonen l'adulació amb l'autèntic sentiment d'apreci i esdevenen simples ninots manegats pels (per les) "Menja-orelles". El moment tràgic és aquell en el que perden la seva autonomia i són esclaus de les opinions i fets que els imposen els membres d'aquesta secta. L'addició a l'afalagament i la convicció de la seva supremacia els converteix en autèntics abduïts, incapaços de distingir el que és convenient pels "Menja-orelles" del que és convenient per a ells.
Bé, nens i nenes, ja us he fet un retrat d'una nova espècie que us trobareu per aquests mons de Déu. No patiu, només cal deixar-los fer com si no sabéssiu de què va tot plegat. Mentre ells confabulen, vosaltres prepareu-vos. Mentre ells es preocupen de coses que només són xorrades, vosaltres preocupeu-vos de coses serioses, d'aquelles que sí que poden fer mal de veritat o que us poden salvar el cul davant l'escomesa d'aquesta secta. Un dia o un altre us obligaran a utilitzar tot el que heu recopilat sobre aquest personatges.  Feu-ho en el moment just, en el més adient, quan més els interessi la tranquil·litat a ells (elles).
Au, sigueu feliços i mengeu anissos, que la vida és curta i no val la pena perdre-la en xorrades.

NOMÉS (NI MENYS) PARAULES

Fa dies que segueixo el mateix ritual: Escric, penso, esborro. Només són paraules -simples paraules- que expressen sentiments concrets, personals -contradictoris, a vegades- i que, un dia o altre, acabaré de fer públics.

Si hi ha una cosa que em treu de polleguera d'una manera extremadament indignant és que la gent confongui el meu -ocasional- passotisme amb ignorància. Si no trec algunes coses, no és per ignorància, és per prudència, per vergonya aliena, per no veure com es tornen vermelles algunes cares -els d'aquells que encara conserven un mínim de vergonya i dignitat- i per no posar en compromisos a segons quines persones. Ja arribarà el moment, no ho dubteu. Només cal esperar el moment just.

Avui han donat el tret de sortida a l'allau de promeses, retrets i lamentables espectacles -visuals i sonors- que suposa una campanya electoral. Al final, tots són iguals. Petites diferències només ressalten el que tots ells tenen en comú: una exacerbada inclinació a estar enganxats a la mamella. Si analitzem  les promeses electorals -i destriem el gra de la palla, la promesa del que és possible- veurem que el que queda és el mateix per a tots. Tampoc hi ha gaire marge de maniobra en el tema de la política. Una premissa per sobre de qualsevol altra consideració: "Que cada decisió sigui el més popular possible i el menys polèmica possible". Això significa més vots i mantenir la mamella uns quants anys més. Tant li fa que s'hagi de prendre una decisió que és absolutament necessària. Si és impopular o poc "vendible", ningú la prendrà. 

Paraules, només són paraules. Promeses incomplertes, il·lusions trencades. Segurament, les eleccions les guanyarà algú diferent a qui governa ara. D'aquí a un o dos anys, algú recordarà les promeses electorals que van fer accedir al poder? No. La memòria és feble, molt feble. Algú es pensa que -en el fons, no en la forma- hi ha moltes maneres (o possibilitats) de governar? No, no n'hi ha tantes. El que hi ha és diferents maneres de "vendre el producte", però al final el "producte" és sempre molt similar. Com en moltes altres facetes de la vida, el que més prima és ser "els més simpàtics del món" i no fer allò que és més necessari, peti qui peti.

Jo avui he començat una setmana de vacances, una setmana que hauria de ser tranquil·la i relaxant. Sé que no ho serà. Mentre en quedi capacitat per indignar-me -cosa que vol dir que, a diferència d'altres, em queda un bri de dignitat- no podré estar tranquil veient com n'hi ha que s'arrosseguen o d'altres que s'arrisquen innecessàriament i abans d'hora -per quin motiu som tan extremistes?- davant dels darrers cops de cua d'aquells que no se'n saben avenir que els queden dos TN i un avanç informatiu. Ho sento, ja sé que el més fàcil seria passar de tot i viure -ho podria fer i molt tranquil-, però és allò que deia fa un moment de la dignitat: Qui no en té, no té res. Darrerament, descobreixo que hi ha gent -pretesament molt llesta- molt "pobre", dignament parlant.
Us deixo una cançó de l'Anne Clark per tal que us desintoxiqueu de les meves palles mentals. 

REORGANITZANT-ME

Aquest darrers dies he fet allò que deia en el meu últim post: He descansat fins i tot de mi mateix. Des del diumenge no he escrit res, ni al bloc. Necessitava estar un moment "a soles" amb mi i amb els meu pensaments. Malgrat als ulls dels profans he continuat fent la meva vida normal -bé, alguna sí que m'ho ha notat-, aquests dies han estat molt durs anímicament. Hi ha coses que et "toquen" molt i aquesta darrera setmana va començar amb coses d'aquestes. 

La vida és canvi continu i inconstant. Per sort, ja estic acostumat a aquest Dragon Khan i tinc la capacitat de minimitzar-ne els efectes en la meva vida diària. Només petites coses, petits detalls -que passen desapercebuts per la "vil canalla"- són els que fan evident aquest "malestar anímic i emocional" que arrossego.

Escolto alguna cançó i continuo pensant en si, tot plegat, val la pena o no. És de matinada -no ho havia dit- i valoro la possibilitat d'abandonar-me. Em queda un "llevar-me d'hora", un esmorzar i escoltar -no suportar o aguantar- dos o tres gilipollades per tornar a agafar les vacances. Aquest any ja tinc coberta la meva quota de gilipollades i, per tant, ja no en penso aguantar més. Qui vulgui, que les aguanti, jo ja no. Ara escolto coses com aquesta en un intent de relaxar i netejar la meva ment. Seria massa fàcil tirar pel carrer del mig i entrar en confrontació directa amb el "cobridor de travelos". Aquest és un nou personatge amb el que mantinc una "disputa" conceptual, però amb que crec hauré de "solucionar" les diferències per camins indirectes.

La meva capacitat de sorpresa es veu superada cada dia que passa. Veig com les coses evidents i senzilles es tornen armes llancívoles en benefici d'interessos particulars i en lluites de poder en les que ni mai he entrat, ni vull entrar. Suposo que tot és una qüestió de temps, tot depèn del temps que dura l'agonia per calibrar el nivell de mesquinesa dels personatges de l'auca. Sempre ho han sigut de mesquins, però ara ja són mesquins desesperats que es matarien entre ells per tal de continuar medrant. La por i l'esperit de supervivència torna alguns personatges molt perillosos. Davant d'això només cal ser-ho més que ells i caminar amb peus de plom.

Ho deixo, demà -d'aquí una estona, després d'unes hores de son- més.