Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PASSIÓ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PASSIÓ. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2013

TOT AL SEU LLOC

Si l'inici del gener és el moment de fer propòsits per l'any que comença, setembre és el mes que inicia la temporada de reorganització, després del desgavell estival. De fet, sempre he pensat que era un mes de transició cap a la part més pragmàtica i melancòlica -la tardor i Tots Sants fan molt mal- de l'any, que desemboca en la llepada de ferides mútua i col·lectiva que és Nadal. Ara és hora de posar les coses al seu lloc i d'encarar els darrers mesos de l'any -amb forces escasses i amb els propòsits anuals ja descartats- amb la sensació d'haver caigut, una vegada més, en la desídia dels que veuen frustrades les seves esperances vitals per enèsima vegada.
Ara toca recompondre-ho tot, tornar totes les coses a la prestatgeria vital que toca. Aquesta és l'època de l'any per retornar les joguines al seu lloc. Després de la furibunda i compulsiva -il·lusionada. juganera i inconscient- primera part del l'any (gener-maig), ha tocat el descans existencial de l'estiu (juny-agost) i la presa de consciència de les pròpies limitacions. Ara toca tornar -mica en mica, sense retrets ni frustracions- al punt de partida i pensar nous propòsits per un gener que esdevindrà l'inici d'una nova cursa contra un mateix. Som així... i que duri (o no)!

dilluns, 24 de juny del 2013

MIRADES NOCTURNES.

Miro la lluna -excepcionalment esplèndida- mentre els petards intenten malmetre aquest moment màgic. No ho aconsegueixen i gaudeixo de l'enèsim mojito -el cava ja fa estona que ha acabat el seu temps- pensant en totes les coses que cremaria. No, ja no em queden gaires coses per cremar. Fa temps que acostumo a cremar-ho tot al final de cada dia. Potser és que si hagués d'esperar a Sant Joan, l'acumulació seria massa gran i no hi hauria prou foc per purificar-me.
Em faig seguidor d'un nou bloc. Em consta que és d'una estimada amiga que cada dia em sorprèn més amb els seus textos i amb la manera que té d'expressar els seus sentiments. No puc fer altra cosa que elevar a pública la meva admiració. La seva naturalitat em té captivat!
Ara, a hores intempestives, mig ebri d'alcohol i de sentiments contradictoris, repasso un text que passarà de ser un conte a una petita obra teatral. Fa unes setmanes, un amic va llegir-lo i em demanà que l'adaptés per una colla de nois i noies que tenen el teatre ficat a l'ànima. Aquest amic meu els fa de director de les obres que representen -de manera aficionada- i va pensar que els podia servir. Doncs au, per vosaltres va nois!
El cel esdevé un camp de batalla entre la bellesa natural de la lluna i l'intent humà de fer alguna cosa -sorollosa, barruera i poc subtil- que em distregui del seu meravellós i seré espectacle. Prenc consciència: som petits, molt petits; vulnerables, molt vulnerables; humans, massa humans... però n'estic encantat!

dimarts, 5 de març del 2013

MISSATGES SENSE ANESTÈSIA

Primer de tot, vull demanar disculpes per incloure una imatge que podria semblar grollera. No és la meva intenció que ningú se senti ofès, però vull intentar arrencar un somriure a una lectora del bloc... que em penso que -pel correu que m'ha enviat- necessita somriure.
Avui ha sigut dia de pinyoleg i el patiment força agut. Suposo que és una manera de pagar els deutes divins contrets en altres vides (o potser en aquesta mateixa, ves a saber!). El major patiment és la manca absoluta de puntualitat. No entenc per quin motiu donen cites prèvies: al final, sempre entres a box mitja hora tard (com a mínim). El cas és que el maestro ha fet una bona feia i ha alleugerit un dolor que em barrinava des de feia dies.
Missatges... Sí, missatges, correus, comunicacions... Tots ells diferents i amb el seu propi significat: alguns baixos de moral, d'altres incapaços de veure una realitat molt més positiva del que sembla, d'altres reiteratius i surrealistes... i així fins a conformar un món singular i especial que, en absència de coses millor, contribueixen a fer-me la vida més suportable o, com a mínim, més vivible. Tot plegat, són els moments els que compten. No sé, potser, en absència temporal de la Niki, hauré de tornar a embolicar-me amb algú... No, no... que ningú pensi que li faig el salt a la Niki. Ella i jo tenim un acord des de fa anys: som feliços quan estem junts i ens permetem ser-ho quan no ho estem. Potser sí que haurà de renéixer el Five per donar punts de referència a les ànimes orfes (sento aquest punt de sobrat que m'ha sortit) i tornar a gaudir d'aquella bogeria humana -excelsa i extraordinària- que és la seducció mútua. Tot plegat, són quatre dies i ja n'he passat tres i mig!
Un regalet i un altre.... Va, un altre!

dimarts, 27 de novembre del 2012

MOMENTS D'ESPLAI

Poesia visual. Només tenia un dubte: saber si algun dia me'l tornaria.

Dita la bestiesa de rigor (l'hauríeu de conèixer!!!!), comencem. Després del diumenge gloriós -que no de Glòria- arriba el dilluns de ressaca -per alguns d'alegria, per d'altres de decepció i per d'altres de no saber què fer-  i el dimarts interventor (o d'intervenció). Quin goig i quina joia veure els que algú va denominar -no va ser un dels seus dies afortunats!- exercit català (hahahahahahaha!!!!!), entrant a l'Ajuntament de Sabadell per recollir la brossa -millor, les caquetes- del despatx de l'alcalde i dels d'altres prohoms i prodones (el traductor em diu que això no es diu), per ordre judicial. I és que som el país de la pandereta -ho reconèixer, o no- i motiu d'escarni -just i ponderat- de propis i estranys. El que més m'ha agradat és saber que ja volien fer-lo la setmana passada, però "com que hi havia eleccions..." Collons!!!! I el Mas? Potser no li van treure draps bruts, hi hagués o no eleccions? Ara hem de mirar quan fem neteja, no fos cas que s'ofenguessin els de la Casta? No vull dir amb això que no estigués bé una cosa o una altra. En tot cas, l'acció de la Justícia (escrit expressament amb majúscula) no ha d'estar subordinada a cap altra consideració que la consumació de la seva funció.
Escolto Mike Oldfield (m'estic tragant tot el Tubular Bells) per una qüestió de comoditat: poses el disc i dura...i dura...i dura... També per recordar altres temps i altres llocs. La música té això: deixa empremta en el record, tot associant llocs i moments amb sons. I així passa la vida, sorprenent-me una mica cada dia...

diumenge, 11 de novembre del 2012

VESPRADA DE DIUMENGE

Sí, ja sé que el títol no és d'una originalitat enlluernadora, però avui no tinc el cervell per grans esforços. Malgrat fa unes hores he acabat una potent migdiada, encara no estic en plenitud de condicions. Per sort, en la post migdiada, he pogut veure una de les pel·lícules que més m'agraden: Alguns homes bons. M'encanten aquelles frases finals de coronel Jessep, en les que bàsicament els ve a dir que no siguin uns hipòcrites, que ja els va bé que ell i la seva forma de fer existeixin i que és gràcies a això que ells poden dormir tranquils. La vida és així: els mateixos senyorets que viuen tranquils gràcies a l'esforç i al sacrifici d'altres, tenen la collonada de qüestionar aquell esforç (que ells mai no han fet ni faran). I és que hom espera allò que és raonable: que, davant de les situacions crítiques, qui ha estat dotat de mitjans extraordinaris, assumeixi responsabilitats extraordinàries. Com deia, estic completament derrotat. Coses de fer esforços, més enllà del que seria raonable, a segons quines edats, suposo.
Demà serà un dia de transició. Una petita gota d'oli en una gran bassa d'aigua clara i cristal·lina. Novament, m'escapo a l'oasi. Malgrat això, hi ha un dia d'autèntic festival -amb gent del passat- que no vull perdre'm. Són coses que passen: durant una setmana conflueixen moltes coses que poden arribar a unir-se entre elles. Aquesta serà una d'aquelles setmanes (afortunadament).
Continuo sense trobar -com ja he dit, estic espès- un fet que pugui ser significatiu i crear conflicte en la vida del meu personatge depressiu. Accepto propostes!!! Avui estic com bloquejat i no em veig capaç de resoldre aquesta situació. No pot ser ni un suïcidi (he de fer una sèrie de contes d'aquest mateix personatge) ni cap situació que comprometi la resta de la seva vida. 
Ho deixo, vaig a fer una mica més de sofing, mentre espero l'hora de fer un most i anar a dormir.

UN DIUMENGE AL MATÍ

Finalment, ahir vaig sortir i vaig pescar. Sembla que intenti estar en condicions òptimes per un repte que se'm planteja -estic segur que requerirà tota la meva dedicació i tècnica- i en el que hi tinc moltes esperances posades. No m'estendré més sobre aquest tema: sobren les paraules.
He arribat d'hora però encara guardo a la meva retina la seva imatge -un cos nu, encara suat i mig tapat per un llençol-, malgrat ja m'he tret la seva olor -suau i fresca- amb una potent dutxa que m'ha desvetllat i em permetrà no dormir fins la migdiada.
Cada dia em meravello més de com ara aprofito les oportunitats que vaig perdre de jove. Potser eren uns altres temps -més estrictes moralment- i les jovenetes d'aquella època estaven més pel Què diran, que per donar alegria al seu cos.... Macarena!!! Bé, ara sembla que me'n rescabalo amb escreix.
Cauen gotes, poques i dèbils, que no arribaran a mullar el terra. Ho miro des de la finestra del despatx i m'agradaria que la pluja fos més alegre i abundant... I mentre penso en això, també penso en com introduir un element sorprenent en un relat que m'ha quedat com un encefalograma pla. Les descripcions, els personatges... tot és collonut... menys una cosa: no hi passa res d'extraordinari. És la simple descripció d'un dia d'un pobre desgraciat. Només aporto -crec- una bona descripció de l'estat depressiu del protagonista principal... però res més! Aquest tipus no fa res extraordinari; només malviu enmig de la seva pròpia i patètica vida! Mira que m'emprenya passar-me hores perfilant una bona història, uns bons personatges... per acabar amb un relat sense cap interès!!! Ara hauré d'introduir algun element especial que aporti un moment de conflicte. A mi m'agraden els personatges que viuen el conflicte de forma interna, que pateixen en silenci i dels que he de reproduir-ne els seus pensaments -per dir-ho d'una manera entenedora- i no aquells que basen el conflicte en fets públics i visuals. Aquesta concepció meva del conflicte no és massa popular i la majoria de lectors estan més acostumats a llegir històries sobre personatges als que els passen coses i no sobre personatges torturats que pensen coses. 
Mira que costa de passar el matí, quan la nit anterior l'has dedicat al noble -i cansat- art de donar i rebre plaer (molt més si ets dels que t'hi deixes l'ànima en tan noble propòsit).  Suposo que cada pecat ha de tenir la seva penitència. La meva és esperar fins la migdiada.

divendres, 9 de novembre del 2012

PROVA SUPERADA (ALGÚ HO DUBTAVA?)

Doncs sí, prova superada! Menjo unes mandarines -ara ja comencen a ser dolces- mentre escolto la magnífica Maria Callas. Aquesta era una setmaneta força carregada i he pogut tirar totes les coses endavant. De fet, fins i tot sembla que he adquirit una mica de caritat cristiana i quan he sentit -com si un punyal se'm clavés al mig de cadascuna de les meves neurones- la pregunta Us penseu que m'he begut l'enteniment?, he tingut la fortalesa suficient per reprimir-me i no he contestat: És impossible beure d'un got buit. Suposo que la ment privilegiada que ha fet la pregunta tampoc hauria entès la meva resposta...
Potser és aquesta calma -i estoica seguretat- la que m'ha permès aguantar el retard -odiós- del pinyoleg, compartir diagnòstic amb la meva metgessa -tota una dona, cal dir-ho-, posar-me fins el cul de carns diverses en un bufet lliure tipus rodício -però fins el puto cul-, entrevistar-me amb la meva amiga editora i no saltar-li a sobre quan em va prometre uns quants encàrrecs -no gran cosa, però força satisfactòria- i aguantar el gran aquelarre de ments buides. 
De fet, això només era allò que estava previst. També he tingut altres satisfaccions: veure com començo a obrir-me pas en el que pot ser -amb molta seguretat- una nova relació (que no qualificaré). Sincerament, em produeix una sensació fantàstica i m'excita molt saber que l'altra part vol el que vol -tenir les coses clares és importantíssim- i que no és precisament afecte el que demanda (diguem que és un tema més aviat purament carnal). Doncs bé, que així sia!!!
La propera setmana gaudiré d'uns dies a l'oasi. Ara ja hi començarà a fer fred -bé, allà mai hi fa calor- i estaré en el meu ambient més autèntic. Són aquests els moments que em fan continuar endavant i que m'ajuden a suportar les punyalades de la ignorància i de la ignomínia. 
Ara ho deixo. Em penso que alguna vegada ja he penjat aquest regalet, però és que el trobo deliciós!!!

dimecres, 24 d’octubre del 2012

CICLES

La vida és una successió de cicles, unes vegades intensament positius i d'altres extremadament negatius. Aquestes darreres setmanes sembla que estic en un cicle d'evolució negativa a positiva. També és un cicle de trencament i tancament. He trencat amb moltes coses supèrflues i he tancat molts temes que ja em cansaven. Malgrat tot, encara em queda algun serrer que he d'acabar d'arreglar. El que més m'agrada de la situació i el que em proporciona més seguretat és que veig com es redueixen els entrebancs del camí i aconsegueixo postergar algun tema per tal de poder-me concentrar plenament en la seva resolució. Tenir varis temes oberts em fa diversificar els esforços i això comporta una pèrdua d'intensitat. Ara ja està: només em queda un tema important i he aconseguit traslladar-lo en el temps. Ara ja m'hi puc concentrar i anar a per totes. 
A l'hora de lliurar les meves batalles sempre hi ha una cosa que he tingut en compte: els jocs no es guanyen sigui com sigui i sense tenir en compte els danys col·laterals. Guanyar d'una altra manera, fent mal a tercers sense cap responsabilitat, no em serveix i no culmina els meus desitjos. S'ha de saber perdre, però també s'ha de saber guanyar, malgrat pugui semblar que aquesta filosofia comporti menys intensitat en l'escomesa. No, no és així! La major intensitat en l'escomesa la proporciona -i es basa- en la legitimitat i en la consciència de bona fe. Això no implica debilitat ni cap aspecte negatiu. Qui fa tot el que pot, de la millor manera que sap fer-ho i amb la consciència tranquil·la, té la força i equilibri necessaris per saber guanyar... i per saber perdre. Perdre no és dolent. Només és un accident en el camí que no sempre és imputable a la manca de raó. El propi camí i els seus accidents són els que marquen si has de caure o no, per molt en compte que caminis. Quan caus, és molt important saber que has fet tot el que has pogut i que ha sigut una pedra la que t'ha entrebancat. 
La vida té coses estranyes que el temps acaba aclarint. Tinc una sensació -premonició- de futur pròxim: potser -en breu- podré gaudir d'allò que jo mateix ara -per diversos motius, explicacions i fidelitats- em nego, malgrat la meva sigui una opció més clara i viable. Potser sí....
Un regalet i un altre

dijous, 18 d’octubre del 2012

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.
Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!
En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!
Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.
Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...
I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

dissabte, 25 d’agost del 2012

POTSER ÉS MILLOR NO PENSAR-HI...

Aquest post està escrit amb un dia de retard, però ahir a la tarda no podia... era superior a les meves forces i vaig decantar-me per una bona migdiada! La imatge potser no està massa ben trobada, però tampoc tinc gaires ganes de buscar...
El dijous va ser un dia de festival -d'aquells festivals que degeneren en autèntiques festes salvatges (més si aquell dia hi ha una conjunció festival-partit del Barça)- i ahir només vaig poder satisfer -penso que amb prou dignitat- obligacions ineludibles, res més! De fet, ja feia dies que no decidia anar a per totes (mai més ben dit) i oblidar-me de tota la merda que m'envolta. Oblidar-me de les veritats a mitges, dels somriures hipòcrites i d'aquella sensació que m'acompanya -tampoc sóc imbècil i veig les coses- de que tot plegat és una gran farsa que només passa el temps fins a l'esclat final. El problema dels esclats és que es produeixen per ones concèntriques i afecten a tot el que està en el perímetre de l'esclat, ja sigui a un costat o a l'altre.
Doncs sí, ho vaig aconseguir, vaig aconseguir oblidar-me de tot això i vaig provocar que el Cinco -no intenteu fer rimes fàcils, no va per aquí!- treies, novament i amb més força que mai, el cap. Sembla mentida com poden retrobar coses que es pensaven perdudes! Com n'estic de satisfet d'haver fet una prèvia a la propera setmana!!! La resta? La resta -per a mi- no té cap importància!!!
D'altra banda, estic perfeccionant una història i em penso que he trobat el punt perfecte. La propera setmana tindré una bona oportunitat per concretar-ne els detalls i deixar-ho tot preparat per executar-ho la setmana següent. Potser estic assumint massa compromisos amb moltes parts, però penso que la vida és compromís i fer allò que creiem que hem de fer. Malgrat tot, el compromís més gran és el que tinc amb la meva consciència!
Fa una estona prenia el cafè i llegia al diari que als EEUU es tirotegen al carrer, mentre la gent passa impassible pel costat. Res de nou sota la capa del sol. Aviat passarà aquí. Sempre hem tingut una relació d'amor-odi amb la cultura nord-americana. D'una banda hem abominat part dels principis inspiradors d'aquella societat i d'altra banda hem corregut a imitar molts altres aspectes característics. El que més m'ha sobtat eren els motius del tiroteig i els detalls de l'origen del problema.
Malgrat la calor que patim, aviat s'acabarà l'agost. No ens n'adonarem i arribarà la tardor. Passarà la tardor i arribarà el fred, un fred gèlid...  Fins llavors, el millor serà preparar-se i gaudir dels moments que ens resten, sense pensar-hi. Tot plegat, què hi puc perdre que no hagi assumit com perdut i del que no hagi preparat la manera de rescabalar-me'n? Tot té un lloc i un moment!

dimecres, 22 d’agost del 2012

ARA QUE HI PENSO...

Ja fa dies que no treia el nas per aquí. Sincerament... aquests dies m'he rascat la panxa! També he escrit algunes coses -poques- i he aprofitat per dedicar la meva vida a una de les coses que només faig en comptades ocasions: no fer res. 
La calor ha agreujat més la situació i no tenia esma de posar-me davant de l'ordinador a explicar la vida -ni la meva ni la d'alguns dels meus personatges- i miracles, sabent que la gent "normal" està a la platja o fent coses més profitoses (normalment, en posició horitzontal). Necessitava aquest descans i aquesta pausa en el meu periple blocaire -què són dues setmanes en la immensitat de la xarxa?- per tal de pensar en coses noves.
Fa una estona, amb una beguda refrescant -i esperitosa- a la mà, tot fruint-ne, em preguntava quina necessitat té la gent de mentir sobre temes que no importen a ningú, com justificant el respirar. Amb un silenci n'hi ha prou, no cal mentir. També aprovo l'opció de la contesta en concordança amb la impertinència i inoportunitat de la pregunta: I a tu què t'importa... (podeu afegir un insult -o, per alguns, simple qualificatiu- com imbècil, anormal, puto bavós, etc...)
Què és més important, la pregunta o la resposta? Tinc una pregunta preparada, però el que m'interessa més no és la resposta en sí (blablablablabla.... i més blablabla, com sempre!). El que realment m'interessa és la forma de respondre, l'esperit de la contesta. Potser la forma de plantejar la pregunta, sense deixar cap marge o porta oberta per la que pugui escapar-se és la primera cosa important... o no, de fet, m'importa ben poc la pregunta -que he preparat jo- i la resposta -que ja conec- del meu interlocutor...  Ara que hi penso... potser el més important, a hores d'ara -davant del que serà una tragèdia anunciada-, és preparar-me un altre mojito. Això sí que és realment important!!!!
Un regalet (antic però resulton).

dissabte, 28 de juliol del 2012

JISEI NO KU

Durant quaranta-set anys
he oscil·lat entre la vida i la mort.
Ara sotsobren els turons i els rius.
La terra i el cel tornen al no res. 
Minamoro.no.Tomoyuki

La potent migdia d'aquesta tarda és el preludi de la feina a fer. Aquest matí he tingut que treballar en altres coses més materials i no he pogut alimentar l'ànima amb coses etèries però que em són vitals.
Després de la marxa de la Niki, tot sembla diferent. Sempre em passa el mateix: entro en una espècie de nebulosa d'insatisfacció guerrillera i durant uns dies em dóna per escriure històries èpiques, de sang, foc i mort. Potser tot plegat forma part del mateixos sentiments: la frustració, la impotència, el record de temps passats... però una determinació inexcusable -l'Honor (?) m'ho demanda- i inquebrantable de tirar endavant i fer el que s'hagi de fer, peti qui peti -més tard o més d'hora, tots hem de petar i qualsevol moment és prou bo per fer-ho-, m'anima a continuar. 
Estic escrivint un relat que és compilació de diversos posts d'aquest bloc. Finalment, una vegada feta la composició i arreglats els principis, finals i el to general, crec que quedarà prou bé. Bàsicament la trama és la següent: Sabedor que serà deshonrat -malgrat tot es basi en mentides- el protagonista decideix esperar a que es produeixi el fet, però es va preparant. Una vegada deshonrat, decideix acabar amb tots aquells que l'han fet arribar a aquella situació. El seu pla té diverses vessants: d'una banda ell farà alguna feina personalment (té experiència i tot plegat els seus oponents són uns tòtils consumats). D'altra banda, una vegada acabada aquesta primera fase, decideix acabar amb tot i, després de sopar i passar la nit amb una de les seves amants, s'administra el Seppuku. La tercera fase inclou l'acció després de la seva mort i deixa pagats aquests serveis a un grup de professionals que fa anys que coneix (es revenja, fins i tot, després de mort). 
És destacable la tranquil·litat -extrema fredor i absoluta seguretat-, temperança  i determinació del personatge. Renuncia a l'autoprotecció -reacció natural davant el perill- a canvi de veure satisfet el seu desig de revenja. No executa el seu pla de forma desaforada: ho fa de forma calculada, freda i totalment desapassionada. No es tracta d'una reacció visceral de darrera hora: és un pla metòdicament concebut i traçat durant força temps. Sabedor que el seu Honor -la seva concepció moral del món- impedirà que pugui seguir vivint, només pot tenir una satisfacció: saber que tots cauran i pagaran el seu deute.
Ho deixo. Potser que comenci a escriure un Jisei-no-ku.

dimarts, 24 de juliol del 2012

RESCATATS

Fa una estona -escassos moments- he tornat a casa de la meva trobada. Una vegada més, ens hem permès gaudir -fugisserament intensament, follament- de la nostra companyia. Només diré una cosa més: Impressionant, com sempre!
Com ja avançava en el meus posts de dissabte i diumenge passats, estem a un pas de demanar el rescat de Catalunya, amb totes les lletres del nom i amb totes les conseqüències, malgrat alguns semblin negar les evidències. Mentre el Conseller Mas-Colell va dient que "la vida és així"(en un anglès macarrònic) a la BBC, el senyor Homs ens torna a tractar d'imbècils i ens vol fer creure que "no passa res". Sí, sí que passa! Passa que durant anys heu -tots plegats, això no és patrimoni d'un sol partit- malgastat els nostres impostos en rucades infumables, en col·locar amiguets i companys de partit en empreses públiques i a l'Administració Pública per les mil portes que heu obert apart de la "normal", passa que Madrid no ha fet honor als pactes i a les transferències (que vosaltres havíeu acceptat imprudentment, sense dotació pressupostària, en el vostre il·lusori afany de governar)... i així fins a l'infinit. Almenys, ara tingueu una darrera mostra de decència i de dignitat: no intenteu enganyar a la gent! 
Em penso que fins el més ignorant dels mortals sap que no hi ha un duro i que no hi ha perspectives que la situació millori. Per quin estrany motiu sembla que alguns polítics continuen vivint en un altre món, de ficció absoluta?
Ho deixo. Estic cansat, feliç i.... això, molt content!

dilluns, 23 de juliol del 2012

TROBADA CLANDESTINA

Normalment, els dies laborables, no acostumo a ficar-me al llit -per dormir, s'entén- abans de les 12. L'endemà, a tres quarts de cinc, es fa dur llevar-se i no estic per masses punyetes. Només hi ha una cosa que compensa aquesta manca de son: la migdiada. Avui m'han obligat a renunciar-hi i demà -segurament- hi hauré de renunciar per interès propi.
Fa una estona, parlava amb una persona amb la que he quedat per demà. Ara feia temps que havia abandonat aquest meravellós món de les trobades clandestines, lluny de les mirades d'ulls no sempre amics. I es que un dels meus mentors ja em deia que, segons quines coses, s'han de fer amb la màxima discreció possible. També m'aconsellava canviar les rutines, no repetir ni horaris ni llocs, utilitzar diferents formes de justificar les absències i -curiosament- també les presències. 
Ara feia temps que no ens veiem amb aquesta persona -que es passa el dia per mig món- i, malgrat ja hauria d'estar acostumat a les seves anades i vingudes, les seves vingudes representen una gran alegria i les seves anades em deixen força tocat. Potser aquesta és una de les poques debilitats que em queden, alhora que potser sigui un dels pocs plaers sincers que encara em reservo (ens reservem).
La vida té aquestes coses: d'una banda et permet gaudir d'allò que vols i també t'obliga a allunyar-te'n de forma sobtada. Potser l'èxit de les nostres trobades rau en la seva clandestinitat i en en el propi fet de ser esporàdiques i sense marge per la planificació. Una trucada: "demà arribo" i el món sembla d'una altra manera. Un parell o tres de dies -com a molt, extraordinàriament, una setmana- i una frase: "demà marxo"... i el món s'acaba! Hi ha dues preguntes -ho sé de primera mà i això és una avantatja- que mai s'han de fer: "quan temps et quedaràs" i "quan tornaràs". Fer aquestes preguntes és obligar a mentir i que el mal rotllo s'apoderi de tot. Per sort, ja fa anys que he descobert que el millor és viure el moment, gaudir-ne al màxim i esperar que el pròxim moment no tardi massa en arribar. La resta no serveix de res... absolutament de res!

dilluns, 9 de juliol del 2012

SÍ, SÍ, SÍ!!!!!!!!!

Seré breu: ja està, ja ha arribat -aquesta vegada ho necessitava- i s'ha acabat la tonteria. Fins i tot, avui m'han fet invisible! En una conjunció astral, tot s'ha aliat a favor meu i el correu no ha funcionat, es pensaven -mentires burdes i interessades, mostra de la mediocritat mitja- que ja estava de vacances i han deixat que el meu darrer dia fos una bassa d'oli. Déu s'apiada dels que patim... i també dels que patam! Sobretot, dels que patam.
Demà marxaré com un esperitat i em reuniré amb la Heidi i les cabretes; canviaré, temporalment, la gandula -queda lliure per qui vulgui fer-la servir- pel banc de fusta prop del marge des del que observo l'horitzó (aquell que vaig envernissar la darrera vegada que estava a l'Oasi).
Tot plegat, la vida és com un partit de futbol. El partit d'avui podia ser un dia molt perillós -darrerament, els adversaris són molt bruts- però m'he escapolit de l'escomesa -com m'agrada el mestre Puyal- dels trenca-tormells que t'entren a traïció pels laterals del camp de Les Corts, mentre l'esperit del Kubala -que va fer petit aquell camp- observa amb somriure sorneguer.
Ah, quines anades de pinça!!!!! I com m'agrada que em patinin les neurones!!!! Tot plegat, aquests són aquells moments dels que parlen les granotes de l'anunci d'una marca de pernil dolç. D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves... Llavors, perquè mentim -sobre coses objectives i comprovables, quedant com el cul i com uns retardats (amb tots els meus respectes)- com ha mentit l'espècimen d'una sola neurona que deixa el rastre de baba? Per quin estrany motiu la gent es complica la vida innecessàriament? Per quina raó es busca la continua confrontació? Si el millor es ser feliç i fer feliç (en totes les seves variants, ja sigui física o espiritualment)!!!!
Ho deixo, vaig a fer els meus exercicis de felicitat.

divendres, 6 de juliol del 2012

NOVA DIMENSIÓ

Corro -fujo- cap a la nova dimensió. Les ganes d'entrar-hi definitivament ja són del tot irresistibles i només el placebo del cap de setmana pot esmorteir l'ànsia per arribar al dimarts. Cada dia es dupliquen les ganes i els motius per deixar aquesta dimensió i accedir a l'altre costat de la porta.
Podria parlar del dia d'avui, de com la supèrbia, combinada amb la ineficàcia i la ineficiència, pot donar fruits amargs que tendeixen a la befa grotesca. Marxar, marxar... necessito imperiosament marxar!!!! Regenerar-me psicològicament i deixar de creure que la mediocritat és l'estat natural de les persones, deixar de normalitzar -per abundants- els signes de defalliment del que havia sigut una societat i una cultura amb un gran nivell intel·lectual. 
Fa una estona pre-preparava el meu equipatge: el projecte d'un llibre de contes -esborrany que aprofitaré per corregir durant aquestes vacances-, tres llibres per acabar de llegir, un sac de ganes de descansar i poca cosa més... Ah! Sí... i una mica -restes- de seny que encara em queda intacte, per si puc regenerar-lo una mica.
D'altra banda, també he de fer-m'ho mirar: sé que la mediocritat -com la droga, el sexe, el tabac...- crea síndrome d'abstinència i que els primers dies -havent perdut el costum d'escoltar raonaments simples, però d'una lògica aclaparadora- em produirà calfreds sentir els pensaments purs -gens enrevessats i altament eficaços- de gent senzilla, no cultivada acadèmicament però sàvia de vivència i experiència. Potser el concepte de lògica natural s'hauria de contraposar i prevaldre sobre el de lògica acadèmica.
Bé, salutacions a tots, als que també marxen i esgoten -i s'esgoten- fins el darrer minut, als que tornen i comproven -amb profund astorament- que tot està igual o pitjor que quan van marxar... i a aquells que només volen(m) viure -que ja és tot un repte- amb senzillesa i humilitat, gaudint de coses que són gratis con són el silenci, la serenor, la dignitat...

dijous, 5 de juliol del 2012

EL SENYOR COGOMBRE

Avui ha tocat -novament- pinyoleg, m'ha atès tard, m'ha fet mal, no he pogut dormir la migdiada i, per tant, tinc una considerable mala llet. Per si això fos poc, m'han arribat un parell de correus -res a veure amb la blogosfera- que són un gran exponent de la mediocritat en la que em toca surar com puc. 
Començaré pel principi -com fan els nens ben criats i educats- i deixaré constància per la posteritat del meu periple diari. Obviaré el matí... de veritat, no val la pena... no senyor, no!
Arribada a casa amb la pressa i dinar amb un embut per acabar corrent per arribar a l'hora a casa del pinyoleg. Primer contacte amb aquell ésser que seu en una cadira a l'entrada, darrera d'un taulell, amb somriure etern i ridícul, mirada a l'infinit i amb un halo de sadisme: "Bona tarda! Anem amb retard". Bé... I a mi què? No m'havies donat hora? No he vingut jo a la meva hora? Com es pot portar retard quan s'acaba d'obrir la paradeta? Decideixo no discutir. Ja hauria d'estar acostumat a aquestes coses, però no puc... és superior a mi! 
Entro a la sala d'espera i tres persones -dos homes i una dona que em recorda a algú- esperen. Agafo una revista. No sabria dir ni quina revista era i, de fet, m'importa ben poc. De sobte, aquella dona esternuda -talment hagués de treure els pulmons, la glotis, la faringe i bona part del seu sistema respiratori per la boca-, fent un gran soroll. Això crida l'atenció i la reconec: era una ex-companya meva de classe a l'EGB. Per sort, no m'ha conegut o no m'ha volgut conèixer... cosa que li agraeixo infinitament: gran pesada i estúpida integral. En menys de cinc segons, ja li estava menjant el cap a l'home que tenia al costat sobre si l'aire condicionat està molt alt. Siguem coherents: com pot ser que en menys de cinc minuts hagi pogut refredar-se? 
Jo continuo fullejant la revista -de fa mesos- i veig un reportatge totalment surrealista sobre un tal Don Giuseppe Peppino Diana, capellà italià assassinat per la Camorra el 19 de març de 1994. Es veu que, prèviament, els diaris l'havien crucificat creant al voltant seu una llegenda de llibertí i no sé quantes coses més. De sobte, una imatge i una idea malèvola ha rondat pel meu cap: El cas de Don Peppino era força interessant: desprestigi i mort. Per quin motiu has de desprestigiar a algú que vols matar? Potser el desprestigi va ser un primer avís? Seria factible traslladar aquesta estratègia -amb unes altres circumstàncies i entorn- a un altre Don Peppino? Seria possible crear les condicions necessàries i creïbles? He començat a prendre notes com un boig en la llibreta que porto sempre a sobre. Quina gran oportunitat i quina història més inspiradora!!!!
Finalment, la noia del somriure etern -fins i tot en els moments més cabrejants- m'ha cridat: "Senyor Exorcista (evidentment, no m'ha cridat per aquest nom)? Box número 1!" Semblava una presentadora de la Ruleta de la Fortuna o de qualsevol altre concurs anunciant el premi que havia guanyat el concursant. Per sort, a la porta del box una mà amiga m'ha saludat i hem fet petar una mica la xerrada abans de fer-me una carnisseria a la boca. Sempre he dit que la deferència de parlar-me abans de putejar-me és el que fa que cada dia valori més aquestes "amistats".
Per aquesta època, també fa anys -un, dos... no ho sé!- del gran conflicte internacional del cogombre. Recordeu? The spanish cogombre estava infectat per no sé quin virus o bateria i ens en van fer cremar una pila... tones i tones, diria jo. Ah, per aquells que us agrada fer presents a les amistats... No regaleu mai d'una tacada, alhora, -ja sigui a homes o a dones, amics o enemics- cogombres i vaselina: malgrat a alguns els pot ser força útil i alliberant (de fet, per alguns fins i tot podria ser terapèutic), queda lleig, pot ser malinterpretat (sobretot si ho feu públicament) i correu el risc de ser farcits de cogombre per via anal, talment fóssiu un gall d'indi o pollastre de Nadal. Quedeu avisats!
D'altra banda, ja queden pocs dies per les vacances (començo dimarts!!!!!!!!!!). D'aquí a la propera setmana ja queda ben poc i -com altres afortunats- cremo els darrers cartutxos. Sembla que l'arribada de les vacances estableixin un parèntesi sense possibilitat de represa; que sigui obligatori extreure i exprimir fins la la darrera gota, abans de marxar.
Aquí ho deixo, com també deixo aquest regalet i aquest altre. El que més m'agrada és la lletra, malgrat la música tampoc desmereix!!!!

dimarts, 3 de juliol del 2012

VOLTES

Avui ha sigut un dia de moltes voltes -algunes inútils, autèntics brindis al sol- i de perdre el temps. No, no és que a mi m'entusiasmi perdre el temps: en tinc poc i el valoro molt. També valoro la meva salut mental i, per aquest motiu, intento absentar-me el més aviat possible de segons quins llocs i faig autèntics equilibris per evitar segons quines companyies de conversa estèril.
Aquesta tarda, tranquil·litat: dinar, migdiada i compra de llibres. Alguna cos de Raymon Carver, Roberto Bolaño i un compendi de contes de la Cristina Fernández Cubas, que m'ha recomanat el meu llibreter. 
Sempre he preferit -amb excepcions molt puntuals i justificades- les novel·les curtes o els contes a les llargues novel·les que necessiten un esquema per saber per on va la història. Saber concentrar en poques pàgines una història coherent i amb ritme és un art. 
Fa una estona he arribat a casa amb aquests llibres i he pogut comprovar que no tenia gaires correus. Només un parell -que he contestat diligentment, amb força ganes- i res més... Seran les vacances? Clar, ja estem al juliol. O potser és que el personal ha descobert que hi ha coses més interessants que dedicar-se a fer correus per les tardes: fer la migdiada, comprar, gaudir d'uns mojitos, ser feliç i fer feliç...  i tot un seguit de coses -a lliure elecció del consumidor- que t'omplen més que teclejar frases inconnexes i impossibles, sobre temes surrealistes i prescindibles.
Quan tornava cap a casa, m'he assegut una estona en un banc del passeig que hi ha on visc per fullejar una mica els llibres que portava -la impaciència del descobridor de tresors- i, en aquell moment, se m'ha apropat un nen que passejava amb la seva mare i al qual se li ha escapat una pilota que portava, malgrat els avisos d'ella. Aquella mirada... aquella mirada m'ha recordat una altra mirada que vaig veure no fa gaire en una altra cara més endurida pel temps. És aquella mirada de la satisfacció barrejada amb la por i la recança. Satisfacció per haver fet el que es volia fer, por i recança de ser sabedor que allò que ha s'ha fet és perillós. Com som els humans! Caminem sempre sobre aquella fina línia que delimita la devoció de la obligació, entrem en l'espiral en la que prioritzem les voluntats sobre les conveniències... i el més curiós és que ens en sortim!!!!
Ho deixo, vaig a prendre'm alguna cosa -p. ex. un mojito-, a la gandula de sota la prunera, mentre començo a llegir-me aquestes meravelles.

dilluns, 2 de juliol del 2012

EXPECTANT(S)

Expectante - Pablo Edelstein
Començo la setmana expectant, fent un pas enrere i esperant per donar-ne tres endavant. També sabedor que algú està esperant, en candeletes, que publiqui aquest post. Res important, una juguesca benintencionada sense més aspiració que passar l'estona...
"Mamita, campeonamos!!!", digué Hugo "Cholo" Sotil fa prop de 40 anys, mentre l'afició el victorejava i festejava tan excepcional i meritori esdeveniment. I és que "chutas, entra, gol.... fàsssil"!, pontificà l'inefable Johan, mestre de mestres i filòsof -incomprès- consumat. Les afirmacions de l'absurd tenen això: són discutides per evidents. No pot ser que una cosa fàcil i evident pugui ser dita o feta sense crear controvèrsia. I és que la Teoria de l'absurd cada cop té més adeptes -no tant per filosòfica com per la ignorància implícita que comporta- i s'està apoderant de tot.
Al final, tot torna a l'origen i els costums i els vicis es fan repetitius. Temporalment, les coses es poden dissimular però, al final, sempre surt l'instint bàsic i primari: la bèstia... I d'aquesta manera, una amiga que feia temps que -en aparença, per la majoria- estava retirada de les seves aventures, ara torna als orígens i es repassa a un motard de grans dimensions. Ella sempre ha sigut de cossos grans. Bé, tampoc ha tingut gaires manies, però sempre ha mostrat predilecció per convertir-se -dit sia amb el respecte, estimació i confiança que porta implícites l'amistat- en clauer transportable. Mai ho he entès... sembla com si volgués compensar la seva minúscula presència... 
I la vida continua, amb alt i baixos, girs bruscs i suaus baixades. I què seria de la vida sense aquests moments? Doncs segurament seria molt avorrida i no valdria la pena complicar-se-la per causes estèrils i incompreses o per decisions arriscades que m'agraden per aquell punt de valentia aventurera que tantes vegades he defensat, malgrat no siguin massa assenyades. Són aquests moments intensos, que ens recorden que estem vius i que, bàsicament, l'ésser humà -malgrat es digui racional- continua movent-se per instints primaris, que fan sortir la passió costosament reprimida -per imperatiu social i moral- i que aflora a la mínima oportunitat.
Ho deixo... i que tothom faci el que vulgui, el que pugui.... o el que li deixin fer!!!

dimecres, 27 de juny del 2012

EL RECORD DELS ESTELS

Nit estelada - V. Van Gogh - 1889
A hores d'ara, encara tinc a la pupil·la el record de l'imatge de la nit estelada d'ahir. La sessió de mojitos va durar fins tard i ... s'hi estava tan bé al jardí, de matinada, suportant la calor! La visió d'aquell cel, posicionat singularment en cada posició geogràfica del món és un bon motiu per deixar de banda moltes coses. De fet, gairebé tinc un desig soterrat de que passin coses i poder-me esplaiar amb abundor i profusament.
Molt abans de la mitjanit -no sense abans haver fet una mica el passerell de forma gratuïta- ja havia apagat l'ordinador. No volia que res em pogués distreure del meravellós espectacle del moviment dels estels. Aquest matí, m'ha costat una mica més llevar-me, però he sortit de casa a primera hora, com sempre.
El dia? Bé... el dia?... deixem-ho! D'altra banda, hauria d'estar prohibit excedir un determinat nivell d'anormalitat i, a més, fer-la pública. S'hauria de valorar en un barem combinat entre el nivell i l'exposició pública i notòria. Passat un cert nivell, s'hauria de preservar a la resta de la humanitat d'aquests personatges. No faré cap més comentari... D'aquest tema en parlava per correu electrònic amb una amiga. La seva conclusió era molt semblant a la meva: calen més mojitos i més estels per observar.
Ho deixo. Ja tinc muntada la paradeta i el gel corre el risc de desfer-se. Deixar que això passés, seria un acte reprovable -aquest sí, de veritat, i no altres gilipollades- que no tindria perdó.
Un regalet per observar els estels.