REESCRIURE'S

De tant en tant, periòdicament i de forma cíclica, cal reinventar-se, redescobrir-se i reescriure's. Ara toca i és un bon moment per redefinir què és -considero- important i què no. No, no sóc -això espero!- un tastaolletes sense sentit, un capritxós impulsiu o un arribista que canvia de pensament segons les necessitats del moment.

Ahir al vespre vaig tornar a reunir-me amb amics d'altres èpoques. Motiu: cap ni un (bé, sí... però no es pot explicar!). Lloc: el pub -no sé si encara en diuen així- on formalitza la seva existència un d'aquests amics.

Sempre m'han agradat els llocs amb taula de billar i aquest pub en té. Passen moltes coses al voltant d'una màgica taula de billar: converses surrealistes, confraternització, lligoteix, copes... i el temps passa sense adonar-te'n.

Passen les hores, els dies... i em retrobo amb la càlida i plaent sensació de dedicar-me temps. És una sensació que havia experimentat en poques ocasions i que ara em resulta cada vegada més còmode. Fins i tot em plantejo fer-me invisible i deixar que tot plegat continuï tant de temps com sigui possible. Ara hauria d'estar pensant en altres coses, considerades importants, però em sento incapaç d'acabar amb aquesta situació de benestar voluntàriament ignorant. Potser és que ara sóc jo qui decideix què em fa trempar i què no.

Rellegeixo -ara amb atenció, sabent de què es parla- El secret, de la Rhonda Byrne. Quan el vaig llegir per primera vegada -crec que era l'any 2008- em va deixar una mica intrigat per les bones crítiques que havia tingut i no vaig saber copsar quin era el seu autèntic esperit. Potser ara, amb el pas del temps, podré extreure l'autèntica essència d'aquest llibre. De moment, sembla que ho estic aconseguint.

Escric molt i satisfactòriament! Aquests darrers dies he combinat el treball manual amb l'escriptura compulsiva. Ja arribarà l'hora de polir-ho. Sembla que he redescobert l'art d'observar la vida comuna i transformar-la en històries versemblants i inversemblants que contenen personatges reals -desdibuixats- i imaginaris, amb comportaments surrealistes, que viuen en entorns creats ad hoc. 

Francament, hi ha coses que no les trobo a faltar. De fet, si ho analitzo fredament... no hi havia res -potser algú, excepcionalment- que mereixés ser enyorat!

SITUACIÓ IDEAL.

Potser aquella era la situació ideal? L'Evarist analitzà la situació -mojito en mà- i no va poder evitar que se li escapés un somriure.

Què faria ara? Com trobaria a faltar aquells moments surrealistes i hilarants, de corre-cuites porugues, al cambrot del germans Marx! Com recordaria les lluites de poder i llit, adornades amb baralles suburbials i traïdores per penjar-se les medalles! Com enyoraria aquelles amistats -recobertes d'una gruixuda pàtina d'hipòcrita interès- que ara esdevenien autèntics desconeguts, descobrint finalment allò que l'Evarist ja sabia des de feia temps: tot era una comèdia interessada (però va ser divertit mentre va durar, això sí!).  I ara quina excusa trobarien els seus detractors? A qui imputarien les seves pròpies demostracions d'inutilitat?

Però, realment... quin era el problema? No tenia cap angoixa econòmica, s'estalviava assistir a aquell lamentable espectacle de ridícules pors amb excreció compulsiva de bava aduladora i podia dedicar-se en cos i ànima a fer allò que més el gratificava: escriure i dedicar-se a la vida contemplativa. Ja feia temps que tenia ganes de canviar de ritme i d'escenari -de fet, trobava vomitiva la situació anterior- i només necessitava l'excusa perfecta. Ara la tenia i, a sobre, li pagaven!

Es recol·locà a la gandula, agafà el mojito i begué un llarg glop a la salut d'aquells que s'havien de continuar fent bona cara mentre s'apunyalaven per l'esquena, temerosos de coses nímies i surrealistes, sempre àvids d'un reconeixement immerescut per inexistència de mèrit. Ell ja no jugava aquell joc... ara vivia com sempre havia volgut viure. Mira que n'és de fàcil ser feliç!

EQUILIBRI

La vida és curiosa i quan més equilibrat estàs, més desequilibri perceps al teu voltant. La pressió, quan es basa en qüestions que van més enllà de l'objectivitat -que tinc controlada-, reforça el meu sentit de l'equilibri. De fet, l'acció-reacció immediata -malgrat pugui semblar irreverent- neix d'un sentiment noble, de la puresa d'esperit i de la sinceritat. El silenci, la (aparent) conformació sense rèplica i la desídia provocada, engendren sentiments obscurs i que sempre surten a la superfície, tard o d'hora (amb més perill que mai).

Divertit? Sí i molt. Observar la dansa irracional i erràtica -talment fossin pollastres sense cap- dels líders i gurus que han d'il·luminar-nos el camí, temerosos del seu present i futur, buscadors d'estaquirots que assumeixin la responsabilitat de les seves maldestres decisions, és tot un plaer. Només cal una cosa per gaudir-ne non stop: objectivar cadascun del processos, en cadascun dels seus passos. És a dir: tenir un bon arxiu o una bona hemeroteca (és una manera de dir-ho).

Plou. Poc, però plou. Fa una estona he arribat a casa i pensava en el consol del tonto (o no): n'hi ha que poden perdre més que jo. Llegeixo Bukowski -autor de capçalera quan necessito contactar amb la vida real-, mentre les gotes repiquen contra la taula del jardí. Veig la prunera humida i penso que aquesta setmana -amb una mica de sort- no caldrà que regui. A la vida tot té un ritme, una època i unes formes determinades. Forçar les situacions -malgrat sigui en una maldestra, poruga, irracional i roin maniobra per salvar el propi cul (supervivència dels covards)- sempre és perillós. Fer-ho matusserament, sense l'equilibri necessari i forçant respostes que mai arribaran, només pot portar a la pròpia destrucció. Ah! El meravellós món dels polítics professionals i amateurs!!!!

I així arribo a l'hora de fer un most -una cosa lleugera- per acabar de fer baixar la megahamburguesa amb guarnició, part del pantagruèlic dinar d'avui (un dia és un dia i a les penes, punyalades!).

MOURE FITXA.

Llegeixo El mar dels traïdors, del Jordi Tomàs, mentre preparo la següent jugada d'aquesta partida d'escacs que jugo, a distància, des de fa unes setmanes. Tinc un punt de curiositat per saber què passarà amb el meu adversari si perd. Jo, hi jugo per simple esport i amb l´únic ànim de la satisfacció de la victòria, sense jugar-m'hi res. 

Ara em toca moure fitxa a mi i tinc seriosos dubtes sobre si fer una jugada grandiloqüent i a tomba oberta -amb un benefici parcial però immediat- o bé preparar el terreny, mitjançant jugades considerades aparentment intranscendents, per una victòria definitiva. Potser em decantaré per aquesta segona opció. 

Desitjo descansar uns dies i agafar-me una setmana sabàtica. Crec que ara es el moment de fer un parèntesi per després reprendre el ritme amb un altre caire. No, ara ja no hi ha lloc per l'estrès a la meva vida. He aconseguit reduir l'ànsia i només em queda fer un petit trencament. Posar un marge, un abans i un després. 

Queden poques hores del dissabte i no m'imagino una altra cosa que acabar-lo relaxadament. La propera setmana serà d'una comicitat extrema i vull poder-ne gaudir des de la serenor que proporciona la distància -voluntària o obligada- de les coses. Sembla mentida: quants anys perduts preocupant-me de coses que m'haurien d'haver estat indiferents! Quanta energia perduda per res!!!!

PLAERS SUBSTITUTORIS

Fa escassos minuts he arribat a casa i el primer que he fet ha estat atacar furtivament una cassola de mandonguilles. Són la meva perdició! Tots tenim alguna perdició, alguna cosa que ens fa perdre el sentit i que ens resulta incompatible amb el raciocini. 

Quin meravellós dia! El dia d'avui ha estat tot un plaer. Francament, no entenc com n'hi ha que es conformen amb plaers substitutoris d'allò que és el seu veritable objecte de desig. Bé, potser sí que -finalment i per tansemenfotisme- ho entenc. Mira que ho he advertit vegades: amagar la frustració sota una falsa autoritat -no n'hi ha prou amb pensar que se'n té; cal saber-la tenir- és contraproduent i, a la llarga -en alguns casos a la curta- és el primer pas cap el precipici. Tot depèn de què tingui a perdre l'altre: si no té res a perdre, has begut oli!

Quan tornava cap a casa, llegia l'esborrany d'un nou relat: m'ha vingut al cap mentre dinava i no he pogut fer altre cosa que prendre quatre apunts bàsics i inconcrets, eteris però suficients. Tot plegat, pot ser que acabi a la paperera o a la pila dels "En construcció" que habita el costat esquerre de la meva taula del despatx de casa. Aquestes coses no se saben mai: s'ha de començar a escriure i, quan portes un parell de pàgines, ja saps si cal continuar o deixar que les idees madurin. 

Ho sento, voldria escriure més... però encara tinc a la boca el regust de les mandonguilles i, aquí i ara, aquest és meu plaer present i immediat!!!

TEMPS!

Silenci, prudent i contingut -preparatori i premonitori-, no vol dir oblit. Escolto música i analitzo totes les possibilitats. No puc confiar que d'altres -de caràcter poruc, ridícul i tibi (uns titelles)- facin res. Sempre ho havia sospitat, però -sense confiar-hi- encara em quedava l'esperança d'una sobtada i inusual mostra de dignitat. Malauradament... aquesta mostra ni està ni se l'espera.

Ha començat març i la temporada de bricolatge compulsiu. Avui ha tocat compra -de tot una mica- i demà començaré amb pintura, abans que dimarts reapareguin les pluges. Són moltes coses -algunes, només són petits detalls- i em proporcionaran distracció durant uns mesos. 

Fins fa una estona, em mirava quins compromisos literaris he d'atendre durant el mes de març: unes col·laboracions amb unes revistes amigues i uns concursos literaris. A vegades, tinc una sensació estranya: penso que tot plegat no serveix de res i que podria viure més tranquil sense adquirir aquests compromisos. D'altra banda, també penso que potser no seria tan feliç.

Passa el temps i poques coses em satisfan. En pocs moments trobo gaudiment. Suposo que ara només puc trobar motiu de satisfacció en una cosa: la Justícia Natural. Fer que cada cosa estigui al seu lloc i que tot esdevingui com he previst, és el darrer motiu d'orgull que em queda. La resta de coses ja no m'importen -han fet que no m'importin- i només assisteixo impassible i impertèrrit -sense oblidar- a l'enfonsament del vaixell. Quan una nau s'arma amb quatre canyes, per molt pintades d'or que estiguin i per molt que s'hagi volgut fer veure que era sòlida, acaba naufragant. Massa patrons de iot per manegar un transatlàntic, de segona mà i rescatat del desballestament, que fa aigües per tot arreu!

Temps, aquest és el secret i el que farà que tot sigui com hagi de ser! Només és una simple qüestió de temps!

COSES DEL PONT

Estic escrivint un relat que -provisionalment- es titula "La rossa de pits turgents i el ballador de country". Bé, dubto entre aquest títol o "La rossa de lloguer i el cowboy de mitjanit". "El suïcidi del cogombre" o "L'home que xiuxiuejava -susurrava- els bròquils" tampoc serien títols descartables... Quina història més tendre -com una mongeta o una ceba- m'està sortint!!!!

És el que tenen els ponts: et deixen les neurones anihilades i fan que la bis imaginativa desbordi creativitat i plantegi situacions del tot impossibles (?). 

La història ja està començada. I ara què? Ara què farem? Continuarem fent veure que no passa res i que el nostre protagonista mai ha fet cap moviment demolidor (totalment innoble)? Potser aprofitarem el moment de debilitat solitària i el desnucarem com a un conill? No ho sé! D'altra banda, no vull ser jo qui ho decideixi (malgrat podria fer-ho de forma autònoma) i prefereixo -ara que els altres personatges ja han tingut oportunitat d'obrir els ulls- que algú "em doni una ordre". No vull decidir-ho (bé, cedeixo aquest plaer): em conformo a ser qui trami i faci efectiva la anihilació del personatge. Inventar la desaparició d'un personatge d'una història sempre ha sigut un dels plaers més intensos. Crear una trama, fer que la seva figura vagi caient en desgràcia i, finalment, fer que desaparegui d'escena... això no és paga amb diners!!!! És el súmmum de l'acte creatiu!!!!

Aquest matí, un fart de riure coral. Aquests són els que em molen!!! D'un fet totalment prescindible, carregat de perversió roin, n'ha sorgit un moment fantàstic de grotesca disbauxa i befa. Són aquells moments de riure que entren en una espiral -a vegades deliciosament perillosa- que va in crescendo i que mai se sap quina serà la darrera paraula dita o la última afirmació -malgrat sincerament sentida, totalment fora de to- efectuada. Malgrat tot, em trec el barret davant l'estilet femení: per molta creativitat que tingui, mai podré igualar el savoir faire (és una manera de dir-ho), cruel però refinat, del factor femení d'aquesta obra, escrita a vuit mans i quatre plomes. I és que aquesta manera tan intel·ligent de reescriure un moment -fent exhibició tènue però evident d'un estil depurat- és el que em posa catxondo i fa que els meus porus supurin plaer.

Ho deixo, vaig a recrear-me i a veure el vídeo que avui us regalo. Us l'imagineu d'aquest pal?

Un regalet

EL VENT (agent netejador)

S'acaba el dia solar -demà s'acabarà una hora abans- i el vent comença a bufar. Avui ha plogut poc, però ha fet un dia amb poques ullades de sol. Escolto Dire Straits, mentre escric quatre ratlles.

El més fàcil seria parlar de les pors -alienes, combinades amb una mania malaltissa per provocar situacions servils- i del lamentable espectacle que provoquen, però no ho faré. Em provoquen un malestar -autèntic fàstic- que no toca en cap de setmana. 

Avui -bé, podríem dir que va ser ahir- comença un canvi de cicle d'aquells que parlava en l'anterior post. Aquest cap de setmana m'he de repensar algunes coses que ja donava per tancades aquesta setmana passada. Potser vaig prendre decisions -basades en una bona fe no corresposta- de manera precipitada i sense adornar-me'n -voler veure, voluntàriament- que jo era qui menys coses (res) tenia a perdre. Afortunadament -malgrat el meu pesar-, de moment, ja he aturat els efectes d'algunes decisions. 

El cap de setmana? Doncs bé. Poques coses em queden que em satisfacin tant com poder estar una estona amb la ment en blanc i allunyat de l'escòria. Demà al matí ja tindré feina: canviar les piles dels rellotges i endarrerir-los una hora. No és feina fàcil -si es vol fer ben feta, clar- i aconseguir una precisió d'un segon en la sincronització dels rellotges té el seu què. El sistema ha de ser molt metòdic: agafar rellotge per rellotge, fer que la busca dels segons arribi a les 12, parar-lo, posar-lo en hora i esperar que el rellotge de referència arribi al canvi de minut. Llavors, en un acte d'absoluta precisió, es posa en marxa l'altre rellotge. Durant un minut es fa un seguiment de la coincidència de l'avanç d'ambdues busques dels segons. Així, rellotge rere rellotge. Cal dir que el rellotge de referència és el d'una petita estació meteorològica digital que tinc a casa i que està permanentment sincronitzat amb un altre rellotge, d'aquests que serveixen de referència mundial. Hi ha gent que em diu que no caldria tanta exactitud, però jo sempre responc el mateix: si són les 6, són les 6. No són les 6 i un segon! En altres circumstàncies de la vida vaig aprendre que un segon, un mil·límetre o un gram (per dir alguna cosa) separen la vida de la mort. Les petites coses, les petites mesures, són les importants. Els petits detalls també ho són... molt més que les grans -gratuïtes i falses- exhibicions!

El vent bufa i neteja l'ambient, malgrat n'hi hagi que semblin obsessionats en enrarir-lo.

Un regalet (avui dedicat a la Marta), un altre regalet i un altre

ANTEPENÚLTIMA

Doncs sí: prova superada! Avui he acabat amb èxit l'antepenúltima tasca que en tenia programada. Ja he dit en diverses ocasions que el bricolatge és una de les meves -obligades, però plaents- aficions. Doncs la meva antepenúltima tasca tenia molt a veure amb això i, en període d'entre-pluges, he considerat que era el moment de fer-la. Ara ja està, ja només em queden dues coses que he de fer abans d'acabar el mes d'octubre... però aquestes tenen un caire completament diferent.

Aquest mes -l'octubre- mai m'ha sigut propici (malalties greus de familiars, operacions a vida o mort, etc), però estic segur que la Divina Providència -que sempre compensa, aquest cop recolzada per la raó més objectiva- no deixarà que aquest octubre sigui el preludi d'una altra desgràcia... o sí, ves a saber! De fet, m'importa molt poc o gens.

Aquesta nit escriuré fins tard. Dilluns he de lliurar un parell de relats i el més calent encara està a l'aigüera. Hauré de reconstruir un parell de contes d'aquells que tinc en reserva des de fa anys. L'avantatja és que ja tinc l'estructura feta, els personatges triats i només caldrà modificar una mica la trama. Ho sento, però no tinc més hores disponibles! Em comprometo a coses que sé que em costaran molt de fer, però em pot més l'irracional bogeria per escriure. En aquest cas, és una col·laboració desinteressada que no em reportarà altre emolument o satisfacció que ajudar a una associació sense ànim de lucre.

Ho deixo. Vaig a fer un most i em posaré a refer aquests dos relats. Ells s'ho mereixen i no els puc decebre!

EXPECTANT(S)

Expectante - Pablo Edelstein

Començo la setmana expectant, fent un pas enrere i esperant per donar-ne tres endavant. També sabedor que algú està esperant, en candeletes, que publiqui aquest post. Res important, una juguesca benintencionada sense més aspiració que passar l'estona...

"Mamita, campeonamos!!!", digué Hugo "Cholo" Sotil fa prop de 40 anys, mentre l'afició el victorejava i festejava tan excepcional i meritori esdeveniment. I és que "chutas, entra, gol.... fàsssil"!, pontificà l'inefable Johan, mestre de mestres i filòsof -incomprès- consumat. Les afirmacions de l'absurd tenen això: són discutides per evidents. No pot ser que una cosa fàcil i evident pugui ser dita o feta sense crear controvèrsia. I és que la Teoria de l'absurd cada cop té més adeptes -no tant per filosòfica com per la ignorància implícita que comporta- i s'està apoderant de tot.

Al final, tot torna a l'origen i els costums i els vicis es fan repetitius. Temporalment, les coses es poden dissimular però, al final, sempre surt l'instint bàsic i primari: la bèstia... I d'aquesta manera, una amiga que feia temps que -en aparença, per la majoria- estava retirada de les seves aventures, ara torna als orígens i es repassa a un motard de grans dimensions. Ella sempre ha sigut de cossos grans. Bé, tampoc ha tingut gaires manies, però sempre ha mostrat predilecció per convertir-se -dit sia amb el respecte, estimació i confiança que porta implícites l'amistat- en clauer transportable. Mai ho he entès... sembla com si volgués compensar la seva minúscula presència... 

I la vida continua, amb alt i baixos, girs bruscs i suaus baixades. I què seria de la vida sense aquests moments? Doncs segurament seria molt avorrida i no valdria la pena complicar-se-la per causes estèrils i incompreses o per decisions arriscades que m'agraden per aquell punt de valentia aventurera que tantes vegades he defensat, malgrat no siguin massa assenyades. Són aquests moments intensos, que ens recorden que estem vius i que, bàsicament, l'ésser humà -malgrat es digui racional- continua movent-se per instints primaris, que fan sortir la passió costosament reprimida -per imperatiu social i moral- i que aflora a la mínima oportunitat.

Ho deixo... i que tothom faci el que vulgui, el que pugui.... o el que li deixin fer!!!

NOMÉS UN SOSPIR.

Talment s'apaga una espelma, s'esvaeix el miratge -meravellós, superb, necessari i fantàstic-  del meu oasis. Només ha durat un sospir -quatre/cinc dies en la immensitat de la eternitat- però ha sigut prou beneficiós per afrontar els primers cinc minuts -potser menys, depèn de la seva concentració- d'exhibició subnormaloide. La vida és així... la partida és així!

Malgrat tot, sempre em queda el consol de saber que abans d'un mes em podré tornar a permetre el luxe d'una setmana d'interregne en aquest Imperi del despropòsit. Només cal fer el possible per tal que tot plegat m'afecti el menys possible i arribar-hi.

Han estat dies de potent creació. Des d'un principi on els haikus i els tankes eren els protagonistes, he passat a fer el que diuen -benevolentment, aquells que són amics- millor: els relats curts, no exemptes -volgudament!- de trets irònics. He recuperat alguns personatges: l'Evarist, el Pol, Lo Babes, la Irun -he refet un relat seu escrit l'any 2004 que m'ha quedat impressionant, modèstia apart-, la Barragana (Concepció Negre) i algun secundari més per conformar una sèrie de relats en els quals barrejo personatges de diferents històries i, malgrat respecto els perfils que els vaig assignar quan els vaig crear -amb les modificacions del pas del temps-, he permès que un nou alè d'aire fresc redefinís unes relacions totalment surrealistes. He fet un relat eròtic -gènere no massa habitual en mi-, gairebé porno, entre Lo Babes i la Concepció Negre que m'estic plantejant penjar. Ah! I l'escena d'un relat -"Només carn"- entre la Concepció Negre i el Pere Pamplona -li canviaré el nom, no m'acaba de fer el pes. Tinc una especial (massa) tendència a assignar noms geogràfics als meus personatges- que treu guspires: és el moment en el qual ella l'abraça desconsolada i és fa evident que, amb el contacte intens dels cossos, ell ha tingut una erecció de grans proporcions. Lluny d'apartar-se'n ella intensifica el fregament i recorda altres temps...

Bé, no explico res més. Aquest propers dies em queda la feina de sempre: refer, polir, i -si ho considero- penjar-ho. Fins llavors, encara he d'empescar-me -malgrat només sigui esquemàticament- altres històries. Mica en mica...

Ara toca començar a pensar en un vermut que faci camí al dinar.
Un regalet  i un altre (aquests especials per l'Ariadna i Sa Lluna).

SABER ESPERAR

Ara que estic desconnectat de la civilització -bé, a estones- redescobreixo el valor de la paciència, de deixar córrer el temps i esperar.

Finalment, quan arriba el resultat esperat, l'esdeveniment anhelat o la circumstància propícia, es produeix un esclat de joia -mal dissimulada i poc continguda- que compensa el temps de contenció, d'esforç, de treball fosc i ocult, de tensions internes i d'intimes frustracions.

No ho puc negar: estar molt de temps preparant una cosa i veure'n el resultat final em motiva a continuar en aquesta creuada en pos de l'equilibri. Moltes vegades, l'ajuda -important i decisiva- d'altres és del tot necessària per tal d'aconseguir els objectius. La satisfacció, en aquests casos, ha de ser compartida amb aquells que han fet possible el resultat final. M'encanta que les coses surtin bé (com deia el coronel Smith)!!!!

De la resta, poca cosa: grans passejades, escriure molt i bé (això crec), bones menges, millors -i intel·ligents- converses... i serenor, molta serenor!

Ho deixo. Ara és hora del brenar-sopar. Avui faré un extra i elevaré la meva copa de cava -un dia és un dia- pels moments esperats i arribats, per l'amistat i per la paciència, que és la mare de la ciència!

PS: Vagi des d'aquí el meu sincer condol envers un amic que aquesta tarda m'ha dit que, a un amic comú (ja sabeu: amics, coneguts, saludats...), se li ha punxat la nina inflable (mira que n'és de rara la gent!). N'hi ofereixo una per tal que es consoli. Jejejejejejejeje!!!!!! Ho sento, ho sento, ho sento.... però era inevitable (dient-m'ho has provocat a la bèstia. Sembla que no sàpigues com m'agrada la conya)!!!!! Si no l'accepta, sempre pot optar per la més absoluta soledat (que, a vegades, tampoc és dolenta i serveix per reflexionar sobre tot plegat). En pot sortir un bon relat d'això!!!

FRANCAMENT...

Avui sembla que ha sigut el dia dels "Francament". No, no espereu mai un bri de sinceritat per part de segons quins personatges, però cada dia em resulta més còmic veure com es dirigeixen a mi amb aquesta paraula, sabent que m'estan -bé, fan l'intent. Burd, però intent- mentint. No cal replicar -no serveix de res i et perds una futura sessió hilarant de "francaments"- i és més rendible fer veure que t'has empassat tot el que t'han intentat vendre com si et fessin el gran favor de la teva vida, en espera de poder fer la rèplica corresponent quan ja no puguin treure el peu de la galleda. Quid pro quo, benvolguts i estimats enemics.

Però el més emocionant -el que més m'ha tocat la fibra- del dia ha sigut un correu d'una persona meravellosa que m'ha confirmat el que ja sospitava (però que tampoc m'atrevia assegurar): Encara queda gent per la que val la pena respirar cada dia. Malgrat aquest món de mentides, traïcions, desenganys, mala sang i mala llet en el que m'ha tocat viure, encara em queden suficients motius per tirar endavant i concentrar la mirada en aquells aspectes purs i nobles que encara queden, obviant qualsevol altre indici d'activitat -presumptament- humana. Sí, ja ho sé, tot forma part del joc, però tots els joc tenen regles i quan es trenquen, s'acaba la partida (que, potser, és el que realment es vol). 

Aquesta nit passada i durant el matí d'avui ha plogut amb abundància. Ja convenia i m'allibera de començar la temporada de rec, almenys durant un parell de setmanes. El jardí estava força sec i ara serà una bona aportació per l'esforç que fan les plantes durant la primavera. Fa uns dies, ja les vaig abonar abundantment. Des del despatx de casa, observo com la prunera comença a despuntar uns brots tendres. Ah! Això és el preludi d'una floració -espero que abundant- i d'uns fruits que recolliré al juliol.

Ho deixo. Avui ha sigut un dia meravellós -obviant i passant (rient-me'n) de la germandat del "Francament"- i vull continuar gaudint d'aquest estat de tranquil·litat i pau que proporciona saber que tot es desenvolupa segons tenia previst (malgrat pugui semblar el contrari). Ara sopar, lectura -avui toca "Cartero" del Charles Bukowski, magnific escriptor que recomano fervorosament- i a dormir, que demà ja és Sant Divendres Gloriós, màrtir i patró protector dels que n'estan fins els...

El regalet d'avui. Va, vinga... i la torna!

TOT ESPERANT LA PLUJA...

Mentre espero la pluja, observo com algú -pretesament ianki, dit sia amb tot el meu respecte- té una malaltissa obsessió per llegir els meus posts de principis del 2009. Aquella era l'època de La Barragana i de les llargues nits d'hospital. Encara recordo amb profunda estimació personatges com en Pol, la Montse Mar..... Com passa el temps!

Deia que espero la pluja -assegut, això sí- amb el paraigües a la mà, no cal descuidar-se. Passo hores escrivint tot d'apunts inconnexes i -aparentment- sense sentit. Només la posterior tasca de connexió -talment fossin fils elèctrics- és el que proporciona flux i conductivitat a tot plegat. Poso una mica de música i una mica més.

La pluja és una amiga de la que només es pot dir una cosa: tard o d'hora sempre retorna. La seva reaparició és inexorable. És una d'aquelles de les coses de la vida que saps que passarà. Tampoc pots evitar-ne el retorn. Només pots tapar-te tant com puguis i estar preparat per tal que no et deixi xop. Aquesta és la meva pretensió i, per això, torno a reviure cadascun dels passos donats en cada història i amb cada personatge. El pas del temps dóna una visió molt diferent de tot plegat i fa que les reaccions airades d'alguns personatges, actualment, esdevinguin grotesques.

Avui festa -bé, mitja festa: sempre hi ha algun Iluminati disposat a esguerrar-te-la- (música i més música). Demà no: demà fes-te fotre! S'ha de pencar, quin remei! No, no hi faré cap fàstic. Per sort, sempre he tingut l'habilitat. de saber gaudir de la feina i de tot allò que l'envolta. Sóc així de raret, què voleu que us digui? Suposo que en aquesta vida, tots tenim dèries més o menys confessables.

Doncs au, a descansar i ser feliços, que la infelicitat ja truca sola a la porta. El secret està en no obrir-li la porta i deixar que passi a les nostres vides.

UNS QUANTS "PER CERT..."

Només uns quants "per cert"...

1.- Abans d'ahir em van oferir escriure un llibre -a dues plomes- d'una història que jo ja tenia tancada. És una versió més treballada i amb una visió menys subjectiva. Un retrat costumista d'uns "noiets salva-mons". Potser digui que sí. Potser és necessari que digui que sí. Potser és higiènic que digui que sí... (peti qui peti)

2.-Tinc el notebook a punt de "morir". Fa molts anys que m'acompanya en les meves excursions -també en les incursions- i s'ha tornat lent i mandrós. Potser hauria d'eutanasiar-lo, però jo no tinc per costum deixar tirats a aquells que m'han acompanyat en el camí vital. Esperaré que ell sol s'apagui.
3.- La rentadora s'ha "mort" sola. Un soroll de mil dimonis em va fer veure la necessitat de practicar-li una "autòpsia" i resulta que el coixinet de l'eix del tambor està massa gastat. Intentar comprar-ne una de nova és una odissea. Bé, no he tingut més remei que fer-ho. Divendres a la tarda ja vaig comprar un nou enginy. Després d'anys de posar la rentadora a cegues, ara tocarà aprendre com funciona la nova. Dimarts a la tarda porten la nova.
4.-Sento -malgrat pugui semblar el contrari- ímputs molt positius. Tinc la sensació d'enfortir-me proporcionalment a l'afebliment de la raó aliena. Per sort, sempre he sabut mantenir la calma en els moments difícils i no tinc cap dubte sobre l'esperit de les coses i del seu desenllaç.
5.- Demà festa i passat fes-te fotre.
6.- Començo un nou projecte que potser titularé "Tinc els lacrimals secs". Un amic diu que el tituli "¡Que me meo toa!". Un gran amic aquest tipus!. No ho sé, finalment igual li poso algun altre títol. Darrerament estic escrivint coses molt gore. Potser és l'ambient, potser sigui que necessito canviar una mica de gènere. Qui ho sap?
7.- La foto d'avui? Doncs la primera que he trobat. He decidit posar la primera que trobés i ha sigut aquesta.
PS: Per cert: M'encantava aquell anunci que deia "Ell mai t'ho faria".

DARRERS GLOPS

A hores d'ara, ja només queda un cul de whisky en el got. Un parell de glops i el darrer rastre d'aquest líquid exquisit haurà desaparegut per sempre. També significa el final de les restes d'una ampolla que un amic em va regalar fa uns mesos. Tot té un final, i tot i tothom hi arriba.

La vida, en essència, no deixa de ser un tast continu en el que anem deixatant els seus sabors i aromes en petits glops. Unes vegades, aquests glops ens proporcionen satisfacció i goig. D'altres, els tragos són amargs i indesitjables. Malgrat tot, per saber com és una cosa, s'ha de provar.

Hauria d'anar passant al llit. L'hora d'aixecar-me arribarà en un tancar i obrir d'ulls -mai més ben dit- i els dilluns són mortals de necessitat. Francament... m'és igual! Tot plegat no té solució i jo no puc fer miracles. Les coses són com són i n'estic segur que molts voldrien que alguns moments no arribessin mai. No hem d'adoptar aquesta actitud i menys si nosaltres mateixos hem provocat aquests moments. És un tema de conseqüència: si no vols pols, no vagis a l'era. Ara ja és massa tard per moltes coses i només queda aguantar amb la màxima dignitat possible (almenys aixo, si us plau!).

Aquesta propera setmana serà divertida. Ho intueixo, ho veig a venir. Tinc uns quants compromisos i, a més, avui me'n acabo de crear més. A mitja setmana tinc una sèrie de reunions ineludibles, però he fet uns quants forats per retrobar-me amb la Niki, el Lupus, el Ronin i tots aquests personatges del passat que, de tant en tant, truquen a la porta per tornar a donar-me un cop de mà. 

Potser que ho deixi. Ja és tard. Ja sé que per alguns/nes no. Aquests que escriuen de matinada -com feia jo abans, per circumstàncies de la vida- intentant buscar en el silenci i la solitud l'ànima que els anima. Escriure de matinada té una avantatja: el retrobament amb la nostra cara interior és més intens i sincer, més autèntic. Això permet transmetre als escrits un aire diferent.

Ho deixo, ara sí, però estic segur que aquesta propera setmana tindré moltes coses a dir!

TREURE LA LLENGUA (A TOT PLEGAT)

Oh, quina magnífica imatge! I com expressa fidedignament el que cal fer quan -d'una forma barroera, a mitges i sense saber com (res de nou, veient el nivell d'indigència intel·lectual imperant. Mira que n'ha fet de mal la ESO!!!)- algú intenta caçar -quanta ingenuïtat!- l'ós polar.

Perdó, una mica de musiqueta (sobretot, espereu a sentir la lletra, és boníssima!!).

Com deia, s'ha de ser molt ingenu per intentar caçar l'ós polar, autèntic supervivent d'un món en el qual la majoria d'éssers vius no tindrien cap oportunitat de sobreviure. També s'ha de tenir un encefalograma pla per pretendre que una nimietat el faci posar nerviós o que el faci desviar-se del seu objectiu final (que no vol dir que sigui el més immediat: tot té el seu moment i el seu temps!!!). Aquest animal, exemple de resistència als elements, sap que la vida és lluita i sacrifici en un mitjà totalment hostil. Francament, algú s'atreviria a enfrontar-s'hi? Jo crec que cara a cara, seria una temeritat.

Ja fa hores que estic ballant per aquest món. Avui ha tocat visita i compra al mercat de La Boqueria (amb tota la flora i fauna humanoide que vas trobant a aquelles hores del matí per La Rambla). Com ja he explicat en més d'una ocasió sempre hi vaig a primera hora, a l'hora en la que les parades obren portes i col·loquen uniformement, de forma arrenglerada i ordenada, els productes exquisits que ofereixen al visitant. Veure com es prepara el mercat sempre m'ha semblat un espectacle fascinant. Una mica de compra i retorn a casa. Avui em delectaré amb exquisideses que he adquirit aquest matí. 

Francament, tampoc tinc res més a fer i, aquest cap de setmana, tinc ganes de fer una mica de bon vivant. 

Fa molt temps que vaig descobrir que hi ha coses inevitables i que no som nosaltres els que controlem el destí. El destí -amb els seus imprevisibles designis- és el que mou els fils que ens animen, com si fóssim titelles. Contra el destí només es poden fer diverses coses: afrontar-lo, tot minimitzant-ne els efectes negatius; prendre-se'l amb filosofia, tot relativitzant la importància de les coses i, finalment, desafiar-lo, tot sabent que qui decideix si volem continuar jugant la partida som nosaltres. Aquesta darrera prerrogativa és la que ens fa lliures i ens concedeix el control definitiu sobre tot plegat.

Aquesta propera setmana és força curiosa: s'acaba el Carnestoltes, s'enterra la sardina i tot plegat quadra amb el 23 de febrer, data molt significativa i curulla de fets espectaculars (1981: cop d'estat; 1982: expropiació Rumasa...). No és difícil preveure que, amb aquests antecedents i atesa la proximitat del Carnestoltes, aquest any pot passar qualsevol cosa tragicòmica. De fet, jo m'espero algun tipus d'espectacle tipus "El bombero torero" o "El cambrot dels germans Marx". Ha de ser alguna cosa friki, en consonància amb la indigència intelectual, a la que feia esment abans i que caracteritza bona part dels espècimens que habiten el nostre entorn.

Bé, de moment, ho deixo. He de preparar el darrer -bé, el darrer no, encara quedaran sorpreses posteriors- acte d'un vodevil (a vegades penso que s'està convertint en una òpera bufa) que espero tancar d'una vegada, no sense gaudir de l'excels moment en el qual l'espectador o lector descobreix què s'amaga al darrera de cada personatge -quines misèries, mentides i fantasies conformen el seu món- i la situació adquireix aquesta bis tragicòmica que provoca la hilaritat de propis i estranys.

SOBREVIURE

"Fa dies que sento la irrefrenable atracció per tornar a reviure vells temps. Sembla mentida, però l'esperit de superació davant l'adversitat sempre ha sigut divisa en mi. Recordo i rememoro èpoques en les que, quan més s'acostava el moment de la batalla, més engrescat em mostrava i més recreava, mentalment, tots i cadascun del moviments que caldria fer davant l'enemic. Mai em va agradar descobrir la meva tàctica a l'oponent i sempre em vaig reservar pel moment crucial. Saber mesurar les pròpies forces, les de l'enemic i esperar el moment oportú formen part de l'estratègia bàsica de supervivència. Descartar qualsevol emoció proporciona la claredat mental suficient per fer la feina ràpida i neta. No tenir por a la mort -a matar i a morir- és la premissa elemental del valor. Saber que un dia o altre ha d'arribar el final fa que siguis capaç de decidir quin és el moment d'acabar definitivament."

Del relat "Flors de maig a Kosovo"

Al tren, aquest matí, tornava a llegir aquest relat que vaig escriure fa uns quants anys. Si bé l'argument era força simple -i molt millorable-, he descobert que molts dels conceptes continuen essent vigents. La vida ens proporciona proves i de la nostra capacitat de superació, esforç i sacrifici en depèn l'èxit o la nostra supervivència.

El dia? Què en puc dir? Més val que no en digui res. Això sí, a darrera hora del matí, m'ha sobtat un gest que denota nerviosisme i una inseguretat que pot ser letal. Sembla mentida que parli així, però la meva vida -des de fa anys- s'ha convertit en una guerra. Per sort, ja hi estic acostumat i veig el que passa al meu voltant com si estigués immers en el fragor de la batalla.

Avui, quan tornava a casa, he fet un exercici que, darrerament, cada vegada repeteixo més assíduament: recordar. Un moment, que poso musiqueta. Ara sí! Com deia, darrerament, practico amb profusió l'exercici del record. Aquest exercici no és gratuït. Necessito -ja gairebé ho he aconseguit- tornar a recuperar aquell esperit de supervivència que sempre m'ha caracteritzat (una mica més de musiqueta, una mica més i una mica més). Ara tinc aquella temptació que hom tindria de jugar al joc del gat i la rata amb mi mateix i avançar-me al gran festival de "Dígame con quién se acuesta usted". No! Esperaré a una pròxima -i sembla ser que multitudinària- trobada d'amics i saludats. Ens farem tots plegats un bon fart de riure!

Sembla mentida les voltes que dóna la vida i com sempre acaba tot en el mateix punt de partida. La vida és cíclica i un autèntic Dragon Khan. Per sort, ara estic a dalt de tot i em veig capaç del que sigui, que ja és un què!

Ara toca sopar, mirar les desgràcies del TN i a dormir, no sense abans haver llegit i escrit una miqueta. Demà arribarà sense avisar i no em puc permetre el luxe de privar-me d'una ment clara que m'ajudi a acabar de fer els retocs definitius a una història que fa temps que escric i que penso -malgrat tampoc tinc cap pressa- anar acabant.

MISÈRIES DELS TEXTOS PASSATS

Aquests dies, estic enfeinat. Com ja deia en el meu anterior post, no tinc temps de res. La lectura, anàlisi i comentari de textos del passat, en un intent de fer-ne una versió actualitzada, modificada i més ajustada a la realitat, em té del tot abduït. Només petits moments em distreuen d'allò que sembla haver-se convertit en l'objectiu més important de la meva vida, almenys a curt termini.

Pensar que totes les coses, tots els escrits, resistiran el pas del temps -jutge impassible i definitiu- és d'una credulitat digne d'algú que no veu més enllà del seu nas. El món i la vida són canviants però, alhora, força racionals i només aquells textos, aquelles històries, amb un important pòsit de credibilitat poden resistir l'efecte del seu anàlisi i la seva contradicció, passat el temps i amb una visió de tots els elements que conformen la trama argumental. 

A vegades, sembla mentida com, petits detalls, poden desvirtuar la confiança del lector en la totalitat de l'argument narratiu. El pas del temps furta a l'escriptor l'apassionament inicial i li proporciona la necessària fredor per tal de traspassar la línia i situar-se en el costat del lector. També li confereix el suficient esperit crític per poder veure quins són els punts febles de la història, poder-los modificar d'una manera racional -en una subtil combinació i coincidència amb la resta d'elements dels fet narrats- i que siguin capaços de captivar a futurs lectors.

Un dels fets més lamentables és que el lector descobreixi incongruències, manca de concreció i contradiccions en un text que -així cal esperar-ho- ha sigut estructurat, treballat i repassat pel seu creador. Veure que els personatges no són capaços de posar-se d'acord sobre fets simples i concrets resta credibilitat a la seva pròpia existència i denota una absoluta improvisació, molt difícil d'amagar. Moltes vegades, és preferible tornar a començar de nou i admetre la misèria del text original. 

Tinc moltes esperances que els esquemes que he fet de cadascuna de les històries, de cadascun dels personatges, de les seves relacions argumentals i de la diferència existent -algunes vegades, absolutes contradiccions- entre els seus fets i les seves converses, tot mantenint-ne l'essència del seu propòsit, sigui reeixit i acabi amb uns relats en els quals el lector pugui veure de forma diàfana de què es parla i quina posició -i actuació- té cada personatge en el conjunt del relat.

Ho deixo, continuo diseccionant cada bri, cada detall, de cada història...

FIRES, FIRÀIRES I VENEDORS DIVERSOS

En Pol va mirar al seu voltant i va pensar: "Oh, quin plaer! Cada vegada veig com els venedors de fum s'enfonsen més en el fang. Sembla que encara no volen admetre que el seu món de fireta té els dies comptats. Ells, els venedors d'il·lusions irrealitzables, són els que han enfonsat la seva pròpia fireta de les vanitats. Una fireta creada per donar cobertura -i un sou- a aquells que d'altra manera mai haguessin fet res de bo. La seva pròpia incompetència -en això no hi ha colors-, acompanyada d'un afany de poder desmesurat ha acabat amb el seu somni.

Tot i haver creat un món (dit) perfecte, basat en les relacions kumbaianes, no han tingut en compte que el més important per fer rutllar les coses -els diners- no creix als arbres i, a sobre, és finit. Finalment, les enveges, l'avarícia, la maldat intrínseca de l'home, el "quiero y no puedo" i, per sobre de tot, la constatació de la seva indigència intel·lectual, ha signat la sentència de mort d'una fireta creada i nascuda per a mantenir vividors. Encara -sí, ells són així- encara van prometent allò que saben que mai podran acomplir. Quin lamentable espectacle haver d'anar pidolant per tal de fer veure que es té capacitat per fer coses!!! I amb quina naturalitat ho fan!!! Sembla que s'hagin passat la vida enganyant al proïsme des de la primera llet que van prendre.

Que potser no ho veuen que ja fa temps que tothom els ha vist el llautó? Uns per prometedors compulsius -mentiders o il·lusos amb pretensions de poder- de coses irrealitzables; d'altres per dir que sí -desaforadament, per quedar bé, servilment- fins i tot a la seva sentència de mort. Com volien salvar els mobles? Era impossible anar a la guerra amb aquesta tropa (i sortir-se'n viu). Canvis d'opinió segons bufa el vent, canvis de criteri segons qui és l'interlocutor, bava irrefrenable i salvatge, oferiment d'anus com si fos un sacrifici necessari. Gratuïtat, oferiment inútil i -el més trist- concepció de que la resta del món és estúpida i no els veu a venir. 

La visió d'aquesta escòria, d'aquesta misèria humana amb ínfules de dignitat perduda, em produeix arcades. Més lamentable em sembla aquest sentiment de superioritat basat en vendre fum i il·lusions, en mentir!!! No saber veure quina és la situació real, la decrepitud de l'entorn, del fons i de la forma, de la conjuntura i de l'estructura -viciats d'origen- és que em demostra la pròxima caducitat d'aquest model fet a mida dels mediocres"

En Pol va tancar els ulls, va apurar el darrer glop de whisky i va pensar en un futur pròxim, en les corre-cuites dels que serien nous conversos i en com riuria des de la seva posició de privilegi. Mentre, un somriure s'endevinà en els seus llavis.