665 I ALTRES OCURRÈNCIES

Primer escolteu -veieu, sentiu- aquesta meravella. Ara, sí? Doncs bé, avui faig el post 665, previ al 666 que volia que fos el darrer d'aquest bloc.

M'estic pensant què fer. Començar en un altre lloc, amb un altre nom? Continuar aquí? No ho sé... Em deixo aconsellar!!!

No us sembla una meravella aquest vídeo que us proposo avui? Reuneix tot allò que trobo fantàstic -el sacrifici, la lluita, el valor- i del que és orfe una gran part de la nostra societat. 

Avui, llegia un correu i estava veient que les mans que l'escrivien o que el cervell que l'inspirava eren diferent de qui el signava. M'he proposat desenvolupar un relat -o una sèrie d'ells- en el que el protagonista -Lo Baves- és un covard incapaç d'enfrontar-se -per indigne i arrossegat- a un dels altres protagonistes -L'Esclatabaves- de la història, per qui sent una por extraordinària. Un tercer personatge, per tal d'evitar el conflicte, consent en que utilitzi el seu nom per tal de dir el que ha de dir. L'Esclatabaves descobreix la conxorxa i comença a esbombar-ho, tot fent escarni de la petitesa moral i covardia de Lo Baves. Bé, només és un apunt. Tot depèn de com em trobi d'inspirat i de les ganes que en tingui.

De moment, reflexiono sobre la conveniència d'escriure el darrer post en aquest bloc.

DECISIONS

En qualsevol moment de decisió

el millor és fer el correcte, 

després l'incorrecte, i el pitjor és no fer res.

Theodore Roosevelt

Vivim en una societat en la que prendre decisions sembla que sigui delicte. Una gran por a equivocar-se fa que ningú -molt pocs- prengui decisions. Potser l'ésser humà ha evolucionat a una espècie covarda, amb un sentit de l'autoprotecció -por a la responsabilitat de la decisió- tan accentuat que no és capaç de prendre cap tipus de decisió que no sigui del gust de tothom?

Potser aquesta societat està massa acollonida per les conseqüències de les decisions, per molt necessàries que siguin? Potser els que tenen poder de decisió estan més preocupats en caure simpàtics, en conservar el seu sac de vots i els fa molta por emprendre mesures pel bé comú, per molt dures i incomprensibles que siguin?

Equivocar-se no és cap deshonor ni cap màcula per ningú. El que és un deshonor i una màcula és avantposar les pròpies pors -basades en interessos particulars- pel davant d'allò que, si bé és impopular, és absolutament necessari. 

Fa anys vaig veure un reportatge sobre el crack del 1929 i era força eloqüent veure com aquells que havien acabat arruïnats es tiraven per les finestres de Wall Street. Estrany? No, conseqüents. Havien pres una decisió a l'hora d'invertir i s'havien equivocat. Quan es tiraven per la finestra afrontaven la conseqüència d'haver-se equivocat. Almenys havien tingut la valentia de prendre decisions, fossin equivocades o no.

Cada vegada ho veig més clar: els que ens governen no prendran cap decisió dràstica però necessària. Només aniran passant, veient com el malalt agonitza i sense el valor de medicar-lo, per si la pròpia medicació el mata. Només esperen passar el seu temps, esperar que la tempesta escampi i pregar per tal que les conseqüències de la seva indecisió -això sí, mai els podran imputar una decisió errònia- siguin reversibles per se. 

Potser sóc una mica negatiu i estic una mica avorrit de sentir mentides, però no entenc com eixugaran els deutes dels ajuntaments, de les autonomies i de l'estat. Una cosa és la crisis i una altra ben diferent és haver estirat més el braç que la màniga en autèntiques bajanades sense cap utilitat, però que suposen una hipoteca per sempre més.

Llegeixo amb estupor i atònit com alguns alcaldes prenen com a primeres decisions del seu mandat el apujar-se el sou un 32%, un 25%... Que potser s'han tornat bojos? O potser tenen una barra (cara) incommensurable que els permet fer el que sigui -en benefici propi, això sí- sense sentir la menor vergonya o pudor? Ho he dit moltes vegades i cada vegada n'estic més segur. Qualsevol dia això s'acabarà d'una manera dura i traumàtica. Ho sento, no veig cap futur per aquesta societat. Només una autèntica regeneració moral, que comporti una neteja a fons de l'entramat social i dels dirigents pot reconduir una situació que només pot acabar malament. Tot per la manca de decisions, ja siguin bones o dolentes.

Una cançó per desengreixar....

PS: per cert, ja tinc decidit que aquest -el de la imatge- serà el tronc en el que seuré a mirar-me les postes de sol més fantàstiques. La resta ja fa temps que ha deixat d'importar-me i, per sort, jo encara sóc dels que saben -i tenen el valor suficient- prendre decisions i decidir quan ha de baixar el meu teló!

PRIMERS MOMENTS D'ESTIU

La singularitat és subversiva.

Edmond Jabès

Ara, que sembla que estic instal·lat en la pretensió de gaudir tant com pugui d'una vida que endevino curta i desagraïda, salto de despropòsit en despropòsit i d'ocurrència en ocurrència.

Avui he tingut la feliç idea d'anar a comprar-me un giny com el de la foto -foto del catàleg de muntatge- pel jardí de casa. No, no m'he tornat boig. Resulta que a l'estiu -els lectors habituals ja ho sabeu- dormo sota la prunera de casa. Em nego a passar calor i dormo allà a fora, acompanyat dels meus gossos.

L'hamaca que tenia dels altres anys ja estava bastant tronada i ahir, en treure l'equip de jardí per aquest any, vaig comprovar que existia la necessitat de fer una renovació. Aquest matí he anat a la botiga d'esports i equipament de jardí de tota la vida -ja m'havien venut les altres hamaques- i he decidit adquirir aquesta meravella del descans. Aquesta nit, potser la provaré...

Ja fa dies que estic plantejant-me fer un canvi fonamental i radical a la meva vida. Aquests darrers dies m'he estat plantejant -mig en broma, mig seriosament- ficar-me a la boca del llop i prendre una decisió arriscada. Potser només pretenc comprovar si encara gaudeixo d'aquesta vesant camaleònica que sempre m'ha caracteritzat o potser crec que és hora de respirar aires nous, sense viciar pel pas del temps i dels esdeveniments.

Sento algun petard -n'hi ha que no saben que hi ha un moment per a cada cosa-, darrer ressò d'una revetlla que ja ha passat. Arriba el juny als seus darrers dies i tot sembla que s'hagi d'acabar. Acaben els cicles escolars, els cicles de sessions parlamentàries... I tot agafa aquell ralentí de les coses que dormiten fins a millor ocasió. Juliol i agost seran -espero- dos mesos tranquils, calorosos i xafogosos. Dos mesos per agafar la mateixa dinàmica vital de tot plegat, per sobreviure, per passar com es pugui, per anar fent i no esforçar-se massa. Per patir-los i gaudir-los. 

MIRADA AL CEL

(...) S'ha llevat, com sempre, molt d'hora. L'albada era a punt i havia quatre núvols que enteranyinaven el cel. Només uns segons, un pensament. Una mida al cel i un desig: Felicitats, per molts anys! Silenci. Mirada clavada en el sol naixent. Fàtua esperança -però voluntat inequívoca- de que el missatge hagi arribat.

Dia d'oblits, dia de claredat, dia de renúncies. Tràfec de sentiments i possibilitat -voluntat- de canvi. Afartament de saliva inútil, d'hores dilapidades, de somriures postissos, d'hipocresies barates, de traïcions gratuïtes, d'enganys descoberts i de llefiscosa bava, de molta llefiscosa bava... que han de netejar d'altres!
No, jo no, que em fa por! Covard, mil vegades covard! Tu que només penses en adorar i besar els peus de qualsevol senyor. En aquesta vida i no en una altra ell t'ajustarà els comptes i t'arrossegarà pel terra! Sentiràs l'escarni públic dels que només serveixen de -i es comporten com- bufó de la Cort!
Ah! L'hora s'acosta i encara no has copsat com en pot ser de cruel i bàrbar en la seva venjança. Tan cruel i bàrbar com dolç i tendre amb aquells a qui estima. Acabaràs sota el seu peu -d'una trepitjada- talment fossis -talment vius- un llimac. La donzella -malgrat ja va perdre fa temps aquest atribut- Rosalinda, a la que has agafat el mocador que cobria les seves sines turgents que tant et delecten, viu a la teva esquena. Ha aprés a tenir-te encegat -com ja ha fet amb molts- amb els encant que la natura li ha regalat i t'ofereix inspiració per les teves il·lusions només realitzables en solitari. Pensa-hi, pensa en què t'has convertint i quin és el paperot que fas. (...)

Fragment del relat "Mi senyora Rosalinda i el bufó cornúpeta", una bajanada que vaig escriure fa anys i que ara que -aparentment i segons diuen (què sabran!)- ja no faig res de profit, estic refent.

CORATGE, SÍMPLEMENT!

El coratge (el valor) no es pot simular: 

és una virtut que escapa a la hipocresia.

Napoleó I (Bonaparte)

He esperat, no volia fer aquest post en calent, sense contemplar la ressaca d'aquesta indignitat que tots hem pogut contemplar. No, no és això nois. El passat dimecres vàreu anar més enllà del que qualsevol societat es pot permetre. No nois, això vostre no és coratge. Us empareu en la multitud per fer de la legítima protesta i del legal dret de manifestar-se i opinar una paròdia. 

El passat dimecres vaig poder viure -en primera persona- aquell despropòsit que en altres països, amb uns fonaments democràtics més febles, hauria esdevingut l'inici d'una repressió -d'auto-defensa dels polítics- sense precedents. Vaig sentir vergonya i pena, molta pena. També vaig sentir la incredulitat d'aquells que veuen com es posa en perill un sistema que -amb totes les seves imperfeccions i eliminant els corruptes- és el millor que tenim.

Vaig poder comprovar que la majoria de gent no havia nascut quan va iniciar-se aquest període democràtic. Llavors, quin punt de referència tenen per establir la benignitat o malignitat d'aquest sistema en relació a l'anterior? No entenc res, de debò.

Vigileu, feu-me cas. Per molt menys, l'any 1936 van acabar amb tot. Per cert, sou conscients que -malgrat alguns pugueu dir (i sigui veritat) que ho passeu malament- esteu acostumats a menjar cada dia, a tenir-ho tot a l'abast (sanitat, subministraments, etc) i serieu incapaços de sobreviure a la primera setmana d'una guerra (conseqüència d'una revolució, d'un trencament de règim).

Ara un apunt personal: feia temps que no m'ho passava tan bé!!!!!! Per molts motius i tots ells força reveladors. Com deia Napoleó I el coratge no es pot simular. En els moments de tensió és quan descobreixes el nivell de confiança, de seguretat, d'autoestima i de competència de cadascú. També descobreixes en quines mans deixaries la teva vida i en quines no...

EL MERDER CONSTANT

Hi ha una teoria infal·lible sobre l'amistat: 

sempre s'ha de saber què es pot esperar de cada amic.

Carmen Posadas.

Els humans tenim una rara tendència a buscar merder. Quan s'ajunten dos humans sempre han de buscar un motiu per criticar o provocar aquell que exerceix el poder, malgrat no sigui absolut i ho faci d'acord amb les regles socials -democràtiques- que tots ens hem donat per tal d'articular una convivència més o menys correcta.

Avui, demà.... Assistirem a un acte més d'aquest despropòsit que es va deixar collar i créixer -per interessos electorals, per por, per incompetència, per covardia, per inoperància, per ineptitud, per debilitat, per...-, fora de tota lògica democràtica, d'ordre públic, de seguretat sanitària, etc: els indignats.

Una vegada més, el ciutadans assistirem a una nova demostració pràctica de despesa gratuïta -material, econòmica, de recursos humans, etc- en temps de crisi. Per no haver acabat de socarrel amb aquells que van desafiar a la resta de la ciutadania -feu el càlcul del percentatge que representen en relació a la població total de Catalunya (o de Barcelona)- i es van ungir amb els olis de la legitimació per la cara, ara -el conjunt de la societat- hem de pagar una despesa extraordinària en sous de Mossos, material divers, recursos, etc. per tal d'impedir que continuï un  despropòsit del que no en sortirà res productiu.

Sempre que he vist una manifestació, una acció popular, he pensat en el resultat últim. Algú pensa que servirà d'alguna cosa l'acció dels indignats? Realment algú s'ho creu? Penseu que serveixen d'alguna cosa les manifestacions, apart de tocar el que no sona als que volen circular per on discorre la manifestació? No, no siguem innocents: No serveix de res!! Les reivindicacions idealistes, etèries o impossibles no tenen altre futur que la força efímera de l'escalfada momentània i puntual.

Només espero -desitjo- que no hi hagi ferits, que tot s'acabi d'una vegada i que la gent retorni a lluitar en el dia a dia, creant llocs i formes de treball allà on no s'havia pensat que n'hi podia haver. No ens enganyem: el més important és tenir una font d'ingresos, un lloc on ficar el cap i unes hores per tal de dedicar-nos a les xorrades més inversemblants del món. La resta està molt bé com a brindis al Sol... Però per a res més!

CONCENTRACIÓ DESCONCENTRADA

Malgrat hauria d'estar donant-li voltes a coses -pretesament- importants, ara només tinc una preocupació: no sóc capaç de trobar un final versemblant per un relat que he de lliurar demà.

Tampoc seria capaç de perdre ni un minut del meu temps en coses que no m'importessin. Saber que sempre hi ha una darrera sortida -extrema i definitiva, però sortida- dóna molta tranquil·litat a l'esperit. 

No puc concentrar-me. Després de dormir una migdiada reparadora, he contestat un correu d'una amiga. Fa un parell de dies que estic en fase de reconstrucció interna i no em miro correus ni tinc el mòbil connectat. Durant aquesta fase només escric, escric, escric... De forma compulsiva i sense cap objectiu clar ni concret. Només escric...

Demà és el darrer dia d'aquestes mini-vacances i necessito reconstruir-me interiorment. Necessito recuperar aquell punt de fortalesa i seguretat que sempre m'ha caracteritzat. Durant aquests dies passats he tancat un dels assumptes que feia temps que cuejaven i necessitava reiniciar-me per tal d'eliminar tot allò que ja forma part del passat però que ocupava una part important de la meva memòria. Durant aquests propers mesos he d'anar tancant temes. Són molts i molt diversos però és necessari finalitzar -definitivament- cadascun d'ells. Deixar-los mig tancats no condueix a res i -passats els anys- sempre retornen.

Vaig a continuar amb el relat. Demà l'he de lliurar i el final no acaba d'arribar...

APARICIONS I DESAPARICIONS

Aparicions i desaparicions, gran tema d'un dilluns al matí. No heu pensat mai en desaparèixer per sempre més? No heu tingut mai aquella sensació de sobrar, de no tenir cap objecte ni finalitat el fet de continuar?

Avui he desaparegut del paradís i he retornat -aparegut- al meu infern. Ha arribat un moment en el que ja no sé si compensa tornar. Potser la millor opció seria liquidar tots els lligams, acabar els projectes a mitges -això ja ho estic fent- i arribar a aquella situació en la que no queden coses pendents, la presència ja no és condició i l'absència no es fa notar.

Només em sap greu alterar l'ordre natural de les coses, dels temps i dels sentiments. Només això em pertorba, la resta ja no importa. Durant molts anys he lluitat per tal de mantenir un cert ordre en tot plegat però ara aquest ordre es desfà entre els meus dits, entre les meves mans, fent estèril tot el temps, l'esforç i els maldecaps dedicats.

Ho deixo. No val la pena, ni un pensament.

PASSA LA VIDA, LÀNGUIDAMENT.

Sembla ahir quan vaig començar a escriure en aquest bloc i ja són 657 posts. Estic prop dels 666, número en el que volia "suicidar-lo" i recomençar en un altre lloc, amb un altre nom i amb un altre caire.

No descarto fer-ho però aquests dies estic imbuït en altres històries. Estic de vacances -una setmana- i he agafat la millor -i plujosa- setmana de l'any. Gaudeixo de la soledat, del sentiment de buidor i de la sensació de que tot ha arribat al seu fi. No em sap greu. Tard o d'hora tot arriba al seu fi. Com ja he cridat alguna vegada des d'aquesta finestra, no es tracta de saber quan arriba el final. El més important es saber com arriba i perquè arriba aquest final. 

Talment hi ha aus que poden viure en captivitat, n'hi ha que no poden fer-ho i engabiar-les significa condemnar-les a una mort lenta i cruel. Saber-se captiu o en mans d'algú és el que les porta a "suicidar-se" colpejant-se contra els barrots o d'un atac de pànic. És una manera d'acabar amb tot, no dic que no. També és una manera d'alliberar-se.

Fa uns anys, una persona -sabedora que no intentaria fer-la canviar d'opinió- em comunicava la seva decisió d'acabar amb tot. La seva situació era complicada, pròxima a l'abisme i el preàmbul de un salt al buit sense paracaigudes. El problema no era el patiment que ell hauria d'aguantar. El problema era que no es veia capaç d'aguantar el patiment que la seva caiguda provocaria a altres éssers estimats. Vaig entendre la seva posició, la seva manera de pensar i els motius que la inspiraven i motivaven. No era una fugida, era una immolació per evitar mals a tercers (o minimitzar-los). Passat el temps, fins i tot vaig admirar aquell gest, aquella renúncia, aquell sacrifici. Moltes vegades he pensat en aquell desafortunat -però valent i honorable- amic. Va oferir el millor que tenia -la vida- per tal d'alleugerir l'impacte aliè de la seva desgràcia.

Mai vaig dir-li què en pensava. Només vaig escoltar els seus propòsits i les seves raons. No calia cap aprovació ni cap retret. Només li calia algú que l'escoltés, que sabés estar en silenci davant d'un moment tant crucial, d'una actitud tan honorable i allunyada de qualsevol sospita de covardia. Només necessitava algú que conegués -de primeríssima mà- quina era la seva motivació. No volia que a posteriori alguns savis intentessin formular una teoria sobre què l'havia impulsat a baixar el teló de la tragicomèdia que li havia tocat -que l'havien forçat a- representar. 

Passar dies en solitud, gaudint de moments profunds i íntims, té aquestes coses. Els records s'amunteguen i decideixen fluir. És com si desitgessin sortir a borbolls, escampant-se per tota l'estança i engolir tot allò de present o de futur que pogués quedar en l'aire. La vida passa, lànguidament -malgrat tot i tots- i em recorda que és efímera i canviant.

Pensat durant una caminada de les de bon matí, mentre els senglars, els esquirols i la resta d'habitants del bosc em miren encuriosits des de la distància.

HOME, SWEET HOME

Malgrat el matí ha sigut de bojos -però immensament productiu, com a mi m'agrada- aquesta tarda m'he permès un luxe que feia temps que no em permetia: he descansat tres hores seguides. M'he dedicat al difícil art de no fer res, absolutament res. Només una trucada -res a dir- ha pertorbat aquesta pau. 

Avui he redescobert la despreocupació: el no pensar en allò que no s'ha de pensar en hores en les que no s'ha de pensar en allò. Enrevessat? Sí, però jo també ho sóc una mica i no faria honor a la meva forma de ser si ho expliqués d'una forma fàcil. 

Estar a casa, sense cap altre soroll de fons que no sigui el de la tempesta, esperant que cada gota de pluja contribueixi -d'una manera única i harmònica- a composar una simfonia de sons naturals, efímers i irrepetibles. La intensitat del xàfec descriu una ona espasmòdica, de major o menor amplitud, que ens diu quanta aigua cau, sense veure-la.

Encara em queden uns quants dies per tal d'acostumar-me a aquesta despreocupació -quina redescoberta!- i retornar a ser un dels que gaudeixen de la seva llar. Perdre -guanyar- el temps, sense fer res, dedicant unes hores a la pròpia reconstrucció física i psíquica, recuperant el plaer de llegir una pàgina -proveu-ho llegint Jean Paul Sartre- i caure en braços de Morfeu, sense cap ànsia per despertar-se. 

Sé que hi ha coses que mai canviaran i que la tranquil·litat absoluta és una quimera. Ho sé, no sóc aliè a la realitat. Sé que sempre hi haurà qui maregi la perdiu en pos -i per mor- de no viure ni deixar viure, ho sé. També sé que aquesta pau es pot veure truncada, en qualsevol moment i grau, per les proves que ens posa la pròpia vida -mentides, enganys, enveges, malalties, desenganys, etc. - i el fet de viure. Només espero anar passant, anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. La resta? La resta ja no importa!

AFAITAR-SE

Afaitar-se bé és un dels primers plaers del dia. La sensació de la cara neta, suau i apurada és indescriptible i plaent. Malgrat això, sempre hi ha un dia d'aquells en els que tens la sensació de no haver fet una bona feina i et queda aquell malestar de notar com no has acabar de rasurar-te correctament. Avui és un d'aquest dies.

Jo sóc dels que usen navalla. És un estri perillós però sense cap substitutiu igualable. Què en fas d'una afaitadora elèctrica al mig del no res? De què serveix la maquineta de dues, tres o cinc fulles si no pots trobar recanvis? Una navalla és per sempre i no cal res més. Fins i tot amb una mica de sabó de les mans pots afaitar-te. En casos extrems, només amb una mica d'aigua. Neteja? Senzilla i definitiva. Usos? Mil i un.

Des de fa dies tinc un mareig intermitent a sobre meu. Desconec per quin motiu (mentida, ho sé) sento calfreds i suors. Potser l'acumulació de temes complexos -autèntiques paranoies- i d'una transcendència molt important -o potser no-, combinat amb una sensació d'impotència davant el que és inevitable -o sí- fan que el meu cos es rebel·li i em llanci senyals d'alarma. No ho sé, però ara feia temps que no sentia aquest malestar.  Potser em faig vell, m'he deixat una mica -bastant- i m'he engreixat des de que no fumo. Serà contraproduent deixar de fumar?

El que deia ahir de les fórmules matemàtiques era cert. La demostració viva de la meva teoria -teoria de la Involució dels Cossos Inerts i Sense Activitat Cognitiva- l'he tinguda aquest matí. Per sort, estava acompanyat. Si no fos així, creuria que era un miratge o el començament d'algun dels meus relats. No, no era cap miratge ni cap ficció rocambolesca producte de la meva meva ment malalta de creativitat desbordada. El món cada dia està pitjor!!!

Felicitats guapetona. Un pató!!! Avui és l'aniversari d'una bona amiga -seguidora d'aquest bloc- i no volia que passés per alt un esdeveniment que em congratula tant. Fa temps que no parlem -culpa meva- i no ens creuem correus. Bé, correus sí. Per cert, encara em deus -si vols- una resposta del darrer. En tot cas, et desitjo un feliç dia -malgrat ja sigui tard- i que en facis molts més.

Jo plego. Avui he començat una setmaneta de vacances -sóc així de rar- i tinc una pila de coses per posar al dia. Potser el primer que faré sigui descansar i recuperar forces. La resta -almenys algunes coses- pot esperar. 

DE PROFUNDIS

No hi ha res més admirable i heroic

que treure valor de les pròpies desgràcies i

reviure amb cada cop que hauria de matar-nos.

Louis-Antoine Caraccioli.

Des de fa uns dies -a hores intempestives- recordo i repasso tots els escrits i lectures que m'han aportat, significativament, alguna cosa. Són molts i és una tasca llarga però plaent.  Ahir a la nit va caure a les meves mans una epístola -De Profundis- que l'Òscar Wilde va escriure a un amant seu, durant els dies en els que va estar a la presó. Aconsello aquesta lectura per tot el sentiment que traspua. Recordem que està escrita a l'Anglaterra de la darrera part del segle XIX, amb totes les convencions morals de l'època.

D'altra banda, demà comença una nova setmana. Sé que tindré la demostració viva de que les regles matemàtiques existeixen i que Si A és igual a B i B és igual a C, A és igual a C. No cal ser gaire intel·ligent per arribar a aquesta conclusió, però el que més em molesta és aquesta sensació de semblar imbècil i de que els altres es pensin que no estic al cas de res. Una cosa és no poder saber i l'altra és no voler saber. Des del minut zero sabia el que passaria, com passaria i quan passaria. Era una pura qüestió matemàtica, res més.

Continuo el meu periple sabent que tot té un final i que les dates de caducitat arriben un dia o altre. És el que té: consumeixes el producte abans de la data o ja pots llençar-lo. A la vida passa el mateix: hi ha coses que, passat el temps, fan pudor i ningú se les pot empassar. Arribat aquest moment, cal començar una partida nova o, directament, trencar la baralla. Sembla que -molt lentament- vaig tancant temes. Vull arribar al gran moment amb tots els temes tancats i amb el convenciment que ja res em queda per fer. No dependre de res ni de ningú -tenir-ho tot lligat- et dóna la llibertat de governar la vida i la mort, de posar les dates de caducitat.

COSES PRÒPIES I ESTRANYES

Només ens queda allò que no ens prenen

i que, alhora, és el millor de nosaltres.

Georges Braque

Mentre esperava el meu torn en un comerç, escrivia unes ratlles. Per sort, encara hi ha comerços en els que tenen la deferència i gentilesa de posar unes cadires per tal que els clients -moltes vegades amics- esperin el seu torn. No us enganyeu, això només passa en els pobles i en els comerços antics, avesats en l'art de fidelitzar els clients mitjançant un tracte i una espera agradables.

Rumiava, mentre al taulell es debatien temes de programa rosa de la TV, sobre què fàcil és que tot sembli destinat a amargar-te la vida. Avui, consolava -no sé si he fet bé o no, però és el que em venia de gust i he cregut que ho havia de fer- a una persona especialment marcada per allò que tots qualificaríem com cúmul de desgràcies.

Malgrat jo també tinc les meves desgràcies -com tothom i una mica més-, els plors d'aquesta persona, lamentant-se de les seves desgràcies, m'han despertat aquell sentiment humà que poques vegades m'agrada mostrar i he pensat que la Divina Providència havia sigut molt injusta amb ella. En aquesta ocasió -com, sens dubte, en altres- aquesta persona no havia provocat la situació i només n'havia sigut una víctima propiciatòria. Els seus plors, les seves llàgrimes, no eren exclusives dels fets d'avui i tenien el pòsit de l'acumulació de fets desgraciats. Potser alguna divinitat va inventar-se els plors per fer neteja dels sentiments ocults, bruts i traumàtics que ens condicionen fins angoixar-nos. Potser sí que és això.

Retrobaments i allunyaments. Avui també he tingut aquests sentiments contradictoris amb persones diferents. Dues visites i dos sensacions contraposades. Retrobar-se amb algú, malgrat el temps i l'espai. Allunyar-se d'algú, malgrat el temps i l'espai. 

Ho deixo, tinc molta feina -molt poques ganes de fer-la- i el sentiment de que no servirà de res fer-la. Ja he adoptat la postura i l'actitud de l'estoic, acceptant allò que és irremeiable amb la màxima elegància i esportivitat (flegma) possible. Cal esforçar-se en canviar allò que ningú vol canviar? No. El més intel·ligent és aprofitar l'impuls de l'atac de l'enemic per tal de construir i recolzar el nostre propi atac. O potser el més intel·ligent és esperar -amb la màxima dignitat- que arribi aquell moment -que sento pròxim- en el que ja res importi i toqui finalitzar-ho tot amb un somriure als llavis i amb una sensació efímera i decreixent d'invulnerabilitat provocada i irremeiable? No ho sé, no ho sé...

Mentre m'ho penso, gaudiu d'aquesta cançó.