RUSTICITATS

El post d'avui estarà ple de fets que els urbanites -potser per la manca de costum o possibilitat de fer-ho- podrien considerar "rústics" (sincerament, m'importa ben poc!).

Fa una calor brutal! Ahir al vespre vaig deixar el relat de la meva vida en el moment que m'arrossegava fins a una de les gandules del jardí, poc després d'haver banyat el Lord.

Avui -poca cosa més tinc a dir (totalment prescindible, dirien alguns)- relataré la segona part. 

Finalment, quan el sol estava a punt de marxar, fent un gran esforç, vaig regar totes les plantes, els arbres... tot el jardí! La xafogor era intensa i malgrat només vestia unes exigües bermudes i unes xancletes, la calor es va apoderar de mi. Vaig decidir posar-hi remei i, en un acte completament irreflexiu- vaig dutxar-me amb la mànega -recordem, amb aigua gelada del pou- i vaig sentir una sensació semblant -suposo- a mil agulles clavant-se en la meva pell. Malgrat aquest fred intens, vaig aconseguir apaivagar momentàniament la calor. Ja fosc -negra nit- vaig decidir sopar al jardí alguna cosa refrescant i un meló de la nevera va ser el meu objectiu. Va ser un d'aquells moments màgics: fresquet i menjant alguna cosa lleugera, deixant enrere la mala llet... (bé, deixem-ho) i tot allò que fa que la vida sigui complicada. Em trobava tant bé que vaig decidir quedar-me a dormir a fora. Així ha sigut: el meu company Lord i jo hem dormit fora, al jardí, un al costat de l'altre (ell a terra, jo a la gandula). El problema de fer aquestes coses és que la claror del nou dia marca el final del teu son.  Per sort, sempre em quedarà una potent migdiada.

Ara ho deixo, vaig a picar alguna cosa i a fer temps fins a l'hora de dinar. Avui no toca fer gairebé res. Esperaré que passi aquesta onada de calor per animar-me a fer més coses. Ara és impossible... i també l'excusa perfecte per descansar. Potser només continuaré escrivint el meu diari personal. Aquesta setmana hi ha coses -i dades- interessants per anotar-hi (algunes surrealistes, altres... i que, de moment, no poden veure la llum). Tot això, entre becaina i becaina...

DIVENDRES: CANVI DE CICLE.

Hi ha setmanes més o menys dures, que passen més o menys ràpid i d'altres que voldries que s'acabessin abans de començar. Aquesta ha sigut -fins ara- una d'aquelles setmanes! 

Ha sigut una setmana de pèrdues de temps -cosa que abomino-, de malbaratament de recursos -cosa que no entra ni en els meus esquemes ni en la meva pretensió- i de visita al pinyoleg. És pot demanar alguna cosa més desgraciada? Segurament, no! Sortosament, entre tant fet desagradable sempre surt alguna espurna de llum per compensar el costat negatiu de la vida.

Els divendres sempre suposen un canvi de cicle i un trencament de les dinàmiques absurdes que es van enquistant durant el pas de la setmana. Sembla que el coixí del dissabte i del diumenge hagi de servir per restablir l'ordre perdut i fer que la maquinaria recuperi el seu funcionament pautat i sincrònic. Sembla que el cap de setmana serveixi per buidar el cervell de pensaments abstractes i per aconseguir el pòsit de tranquil·litat necessari per veure les coses d'una altra manera. 

Sembla ser que aviat remetrà la calor i podrem viure una mica millor. Jo, de moment, acabo de banyar el pobre Lord, ca i company de nits a la fresca, que ja no podia ni esbufegar de calor. Aquesta dutxa vigoritzant amb aigua del pou -freda com ella sola, però clara, neta i sense additius-, sembla haver-lo rejovenit uns quants anys! Ja he deixat la mànega preparada per regar una mica més tard, quan el sol estigui a punt de pondre's. Són aquestes petites coses les que fan recuperar la calma i alimenten l'esperit.

Ho deixo. Lànguidament m'arrossegaré fins la gandula i esperaré, pacient, l'hora de regar. Tot plegat, què més cal fer en un divendres calorós? Poca cosa més, sens dubte... o sí?

Potser després més. De moment, un regalet.

LIEBSTER BLOG

Fa una estona una amiga -Sa Lluna- m'ha comunicat que aquest bloc ha estat considerat mereixedor d'un premi.  Bé, no puc fer més que agrair aquesta distinció -que quan prové dels lectors del bloc encara és més valorada- i proposar cinc candidats més. També m'ha sobtat molt conèixer el significat de "Liebster", que és "Favorit". Doncs bé, vagi la meva consideració per aquells que tenen aquest bloc com a lectura recomanada en els seus blocs o que -ja sigui pública o furtivament- em visiten per llegir les bajanades que em passen pel cap. Pel seu coneixement i per tal que puguin fer les seves propostes, a continuació afegeixo les normes del premi: 

1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer-ne un enllaç del blog que t'ha otorgat el premi. 2) Triar cinc blogs com a preferits que tinguin menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi. 

3) Esperar que segueixi la cadena i cadascun dels cinc triï els seus cinc blogs (no hi estan obligats). 

Els meus premiats són els següents:

 Sílvia          Marta          Ló          Maria          Ariadna 

La meva felicitació i que per molts anys pugui continuar tenint el plaer de llegir-vos!!

AHIR ESTELS, AVUI ESTRELLES.

No hauria d'estar escrivint aquest post i sí que hauria d'haver-me pres la medicació que m'ha prescrit el meu pinyoleg, autèntic i digne descendent galènic del dissortadament famós doctor Mengele... Bé, realment, un amic i veí que fa el que pot per alleujar aquest dolor de queixal que sembla el Guadiana i que no us podeu imaginar el pel cul que dóna quan es combina amb els cants de sirena -parides, despropòsits, vessaments de baba, genuflexions... etc- d'autèntics anormals amb ínfules i pretensió de ser els llepaculs majors del món mundial. D'altra banda, és pitjor i fa més mal -també val a dir-ho- observar i comprovar com n'hi ha que miren cap un altre costat. 

Bé, anem a les coses serioses: mal, molt de mal! Contingut i aguantat durant dies, en silenci (el pinyoleg m'ha preguntat com tenia collons d'aguantar el dolor sense prendre'm res i sense anar a veure'l abans), mentre el desig d'engegar-ho tot (i a tots) et crema les entranyes. Finalment, visita i diagnòstic: Queixal partit verticalment per la pressió que exerceix un queixal del seny contigu. Bé... I???? Doncs que cal arrencar aquest bastard que em fa la vida impossible i deixar que l'incipient queixal del seny ocupi el seu lloc. Dit sia això de bastard amb tot el meu respecte per aquells que ostenten tan digna condició natural. Jo cada dia tinc contacte amb algun (bé... Potser aquests són més de la varietat FDP?) i em mereixen tot el respecte. Quan tindrà lloc el magne esdeveniment de l'extracció del puto queixal? La propera setmana, si ha baixat la inflamació (cosa que dubto molt). 

Doncs això, que la meva medicació pel dolor serà substituïda per un parell -o més- de combinats a l'ombra de la ja famosa prunera i per uns moments de relax, ara que m'estic deshabituant de les adicions que m'havien portat a una situació ridícula i irracional (esforç gratuït  i estalvi, versus parasitisme interessat i dilapidació de recursos), més propera a.... bé, deixem-ho! L'actitud del meu anterior "camell" ha sigut fonamental: veure com només es recordava de mi quan la venda del seu producte anava fluixa o ell necessitava alguna contraprestació especial, m'ha fet decidir a reconduir el meu lleure i dedicar-me a coses més profitoses, almenys per a mi. Comprovar que amb el benefici que obtenia de les vendes que em feia -pagades amb el meu esforç- mantenia la seva fulana, m'ha fet acabar de decidir (com m'agrada novel·lar la vida i deformar-la!). Ja tinc tema per un nou relat. Mica en mica, la trama flueix.

Bé, ara ho deixo, busco refugi sota aquesta meravella d'arbre i em poso en mans de San Bebercio de los Insignes Pelotazos, patró i sant. Sembla ser que en algun lloc del món es venera el fetge incorrupte de tan excels guia espiritual (o millor dit, esperitós).

Un regalet.

EL RECORD DELS ESTELS

Nit estelada - V. Van Gogh - 1889

A hores d'ara, encara tinc a la pupil·la el record de l'imatge de la nit estelada d'ahir. La sessió de mojitos va durar fins tard i ... s'hi estava tan bé al jardí, de matinada, suportant la calor! La visió d'aquell cel, posicionat singularment en cada posició geogràfica del món és un bon motiu per deixar de banda moltes coses. De fet, gairebé tinc un desig soterrat de que passin coses i poder-me esplaiar amb abundor i profusament.

Molt abans de la mitjanit -no sense abans haver fet una mica el passerell de forma gratuïta- ja havia apagat l'ordinador. No volia que res em pogués distreure del meravellós espectacle del moviment dels estels. Aquest matí, m'ha costat una mica més llevar-me, però he sortit de casa a primera hora, com sempre.

El dia? Bé... el dia?... deixem-ho! D'altra banda, hauria d'estar prohibit excedir un determinat nivell d'anormalitat i, a més, fer-la pública. S'hauria de valorar en un barem combinat entre el nivell i l'exposició pública i notòria. Passat un cert nivell, s'hauria de preservar a la resta de la humanitat d'aquests personatges. No faré cap més comentari... D'aquest tema en parlava per correu electrònic amb una amiga. La seva conclusió era molt semblant a la meva: calen més mojitos i més estels per observar.

Ho deixo. Ja tinc muntada la paradeta i el gel corre el risc de desfer-se. Deixar que això passés, seria un acte reprovable -aquest sí, de veritat, i no altres gilipollades- que no tindria perdó.

Un regalet per observar els estels.

MOJITOS, PRUNES I ALTRES HISTÒRIES.

Ja són uns quants els mojitos que han anat coll avall. La mateixa brisa que ahir em refrescava, torna avui a alleujar la meva calor. De la mateixa manera, la mà que ahir estava estesa davant meu, demanant-me almoina, avui empunyava un fi estilet per clavar-me'l a l'esquena. Era previsible -d'aquí que tampoc sigui un drama. De fet, fins i tot és divertit confirmar les sospites, en un acte de suprema previsibilitat (ahir ja ho apuntava)-, no era la primera vegada que passava... però sí que ha sigut l'última!

Bé, continuem amb els mojitos: molts i molt fresquets! Suficients per tornar a avaluar el grau de maduresa de les prunes. Avui semblen més madures... de fet, fins i tot, podria dir que la que observava ahir està gairebé en el seu punt òptim. De fet, aquell fet puntual, en ser explicat en aquestes pàgines -cosa que no faig habitualment-, ha provocat una recció del tot inesperada, que no insatisfactòria, val a dir-ho. Què pot ser que s'assembli més al Paradís? Segurament res més... bé, potser sí... potser una mica de companyia per prendre els mojitos. 

En tot cas, vaig a preparar-me'n un altre mentre gaudiu del regalet d'avui.

ESPERANT... RES I TOT!

Avui he plantat una llavor i espero expectant veure com serà el fruit. Normalment, no em molestaria a fer aquest exercici, però n'estic tan segur del resultat, que vull tenir el plaer de confirmar-lo, malgrat  em sigui, momentàniament desfavorable i decepcionant (és un dir).

No espero res, tampoc és que sigui una qüestió de vida o mort. Només és una qüestió de dignitat, de saber -i voler- fer bé les coses i posar cada cosa en el seu lloc. No... la falta de costum és el que fa inviable el meu anhel, la meva il·lusòria pretensió. Contrapunt: riure i poder comentar allò de "ja ho sabia i no n'esperava cap altra cosa". Hi ha coses que no poden -estranyament, per voluntat- ser. Miro a l'horitzó i ho veig. Com qui veu un miratge al desert o té una visió del futur incert.

Que bé que s'hi està, aquí sota la prunera, a la gandula, amb aquesta brisa que passa i mig eixuga la suor. Hidratar-se per suar més, quina contradicció! Les prunes cada vegada són més grosses i n'hi ha alguna que sembla que trenca el color. No, encara són verdes! La paciència, en aquests casos, és una virtut i esdevé l'esperonador de l'ànsia de tastar-les. No, encara no! Talment fos una dona que s'insinua i em tempta, però que sé que encara no està preparada. Sé que menjar-me-la, encara verda, tindria efectes contraproduents i adversos. Malgrat, subtilment, finament, amb molt d'estil, exhibeixi els seus recuperats -i incrementats- encants, sé que encara no puc collir la fruita de l'arbre. Primer he d'esbrinar si la fruita no ha estat mossegada pels ocells -signe evident de la seva dolçor (els ocells no són tontos)- o si no hi ha una mà aliena apunt pel moment que caigui madura.

Tinc temps i sé esperar. No tinc pressa. La fruita l'he d'arrencar madura -en seu punt òptim- i amb tots els sucres naturals que m'embriaguin, talment fos el sabor d'aquella boca que resseguiria amb malalt delit, talment fossin aquells pits durs però dolços que, en acariciar-los, provoquen el seu gemec. I és que el cos d'un dona és com la fruita madura i dolça: font de plaer i de vida, d'admiració i passió, d'inesgotable sorpresa i delit.

Bé, la pruna continua allà al davant, impertèrrita, malgrat de tant en tant es deixa moure per la brisa i em permet observar una minúscula part de la seva superfície, oculta -per contrària- a la meva visió. I mentre continua dansant, penso en aquell cos desitjable i ufanós -en altres èpoques vilipendiat injustament- que reclama ser estimat follament, intensament i sense respir ni pausa; mossegat i volent confondre i barrejar el seu suor amb el d'altres cosos que li facin recuperar -o descobrir- moments sublims de sensacions infinitament -insospitadament- plaents. En aquest moment, un ocell -un pardal- es mira de reüll la pruna que jo mirava. Potser ell ha descobert que ja està prou madura? No puc més! M'aixeco i la toco amb la mà, suaument, intentant descobrir aquell punt de feblesa que determina el grau de maduració. No, encara és prou forta. Encara he d'esperar, encara m'haurà de corroir l'ànsia de menjar-me-la, tot delectant-me de la seva dolçor. Tot arriba... només és qüestió de temps... de simple temps!

Un regalet per suar (menjar prunes) plegats!

FUM!

Mentre recollia els màstils -trossos allargats de fusta- dels coets que han esclatat sobre casa meva i que tenia per tot el jardí -alguns tenen l'habilitat de fer que la merda sempre vaig a parar a casa dels altres. Normalment són aquells kumbayàs que després s'omplen la boca de paraules com solidaritat, etc...-, reflexionava sobre la capacitat d'una part de la societat de convertir o utilitzar el fum. 

Heu calculat quants diners s'han convertit en fum i soroll aquesta passada nit? Quantes vegades hem d'afrontar la verborrea d'un venedor de fum (només cal escoltar-se un polític)? Quantes vegades vivim d'il·lusions irreals -més fum- i, després de moments de falsa felicitat, tornem a la realitat en un situació pitjor de la que estàvem? Ara, per acabar de consumar el gran despropòsit, només cal fondre la targeta de crèdit per poder anar de vacances a llocs llunyans, en viatges totalment prescindibles i que, arribat el setembre, puguem queixar-nos per quant han pujat de preu els llibres dels nens o, directament, ens trobem que la paradeta -la feina- continua tancada i no obre les portes. Llavors podrem fer com els miners -acostumats a viure d'una activitat completament subvencionada per deficitària (ni el carbó es de qualitat, ni és competitiva la seva extracció), com si mai s'hagués d'acabar el xollo- i queixar-nos per no poder continuar portant un ritme de vida per sobre de les nostres possibilitats, que hem construït sobre fum i fantasia.

Però no us preocupeu: La selecció ha passat a semifinals, hem malbaratat milions d'euros en petards i hem estirat més el braç que la màniga amb cava, coques i un seguit de coses totalment prescindibles. Ja ens podem sentir realitzats, ja podem sentir com s'eleva la nostra autoestima... per desgràcia, la nostra economia -i la nostra situació real (que és el més preocupant)-, no!

FRAGMENTS

Fa una estona, mentre jeia a la gandula, acabat de despertar de la migdiada i gaudint d'una lleugera brisa que feia suportable la calor, llegia alguns fragments de vells apunts per nodrir relats. Hi havia perles força interessants, però per sobre de totes en sobresortia una (que tradueixo del castellà):

 "... i no em desitgis ni propiciïs la meva mort, perquè la meva mort també serà la teva. Pensa que, quan ja no tingui esperança, quan em sàpiga sense res a perdre, quan no em calgui contenir-me, en el meu darrer acte de dignitat, et mataré! -li etzibà Úrcul a Juli, mentre el mirava de fit a fit, sabedor que l'estava traint i que pretenia la seva desgràcia."

Recordo haver escrit això fa uns anys, lluny de casa i en un entorn força curiós. Ha passat el temps, però crec que encara podré aprofitar alguna cosa d'aquella època. De fet, crec que molt del que vaig aprendre llavors, em serà força útil. Bé, ja anirem veient com evoluciona tot plegat.

Començo a sentir els primers petards. Suposo que aquests mateixos que s'han gastat una petita fortuna en petards -soroll i fum-, demà diran que no arriben a final de mes... Cada any igual, cada revetlla igual...

Tinc la percepció de viure en un món que s'esmicola en petits fragments, en petites peces d'un gran puzle que ja veurem qui serà capaç de recompondre. Començo el segon combinat mentre acabo aquest post. Hi acompanyo alguna cosa per picar i així faré un berenar-sopar. Tot plegat, què queda de tot allò que volíem ser i fer? Res, no queda res. Bé, només en queda un record tènue i gairebé imperceptible, que sembla extret del principi dels temps i del qual no en subscrivim l'autoria... com de moltes altres coses!

Després potser més. Ara continuaré rellegint i actualitzant coses que ja semblaven passades i llunyanes.

DIES GANDULS

Ja comença aquella època de l'any que, per un o altre motiu, sóc procliu a fer el gandul. Motius molts i variats: des de la sensació de viure apartat -voluntària i involuntàriament- del món (cosa que, en ocasions tampoc em desagrada. Prefereixo estar sol abans que aguantar anormals i haver d'escoltar -impertèrrit i impàvid- les seves corresponents anormalitats), fins a l'esgotament que proporcionen les altes temperatures, passant per l'arribada d'una realitat que fa temps que pronostico i prevenc -ho he fet públic i evident-, malgrat per alguns encara sembla que els vingui de nou, en la seva il·lusió kumbayànica -autèntica teoria filosòfica i forma de viure per alguns- de que tothom és bo i que tot se soluciona per sé. Hi ha una variant molt perillosa d'aquesta secta que creu que s'ha de fer el que sigui, per satisfer a tothom, a qualsevol preu, ja sigui raonable -com m'agrada darrerament aquesta paraula! Algú me l'ha recordat recentment i crec que serà bo recuperar-la en cada oportunitat- o no.

No tinc ganes de fer res. Les contradiccions, la manca absoluta de coherència, el "quedar bé" constant -fins i tot davant les imbecil·litats més clamoroses, impròpies d'uns moments que haurien de ser de simple "supervivència"- i un seguit d'actituds que considero denigrants i producte del servilisme, no fan altre cosa que fer-me decidir per allò que és més plaent: passar de tot i viure -alternativament o simultàniament- a estones en una gandula física i a estones en una gandula mental. Potser algú pensa que tot això s'arreglarà arrossegant-se com un llimac? No! Si això té una solució passa per l'esforç, l'austeritat espartana, el treball constant, la inflexibilitat davant les demandes surrealistes, capritxoses i fora de lloc, el tenir traçada una línia d'actuació i, per sobre de tot, fer el que s'ha de fer -sabedors que és la única solució possible- sense cap tipus de por i sense cap concessió a la debilitat mental. 

Avui poca cosa: visita a un amic a l'hospital, dinar, migdiada i escriure una mica... Revetlla -jo no sóc molt de revetlles concertades. Jo prefereixo muntar-me les meves revetlles quan s'encarta i em ve de gust- coca, cava i a dormir. Poca cosa més... Ah, sí avui dues recomanacions de pel·lícules: Lo que queda del día (TV1 16.00 h), magnífica recreació de la societat britànica a l'època d'entreguerres del segle XX, amb un magnífic Anthony Hopkins. A la nit (22.00 h TV3) per aquells que el futbol us fa urticària o que la revetlla us importa ben poc, teniu una pel·lícula d'acció per distreure-us, malgrat tampoc n'espereu res transcendental: Memòria letal, amb la Geena Davis.

Avui sí, avui un regalet per escoltar-lo a la gandula, amb un refresc, un combinat o una beguda esperitosa a la mà... tot pensant que encara queden dos dies per arribar al dilluns i haver de tornar a utilitzar la gandula mental.

INDIGNACIÓ INSENSATA

Un sol gram és el causant d'aquesta situació de la imatge. Potser centenars de quilos de càrrega eren arrossegats estoicament per aquest pobre animal durant mesos, potser anys. Només un excés d'un gram el col·loca en la millor posició possible: descansant, tot levitant. No pot fer-hi res i la culpa no és seva. Ningú li pot recriminar manca d'esforç, ni manca de dil·ligència. La mà -irresponsable i insensata- d'aquell que ha pretés fer-li fer més -amb un ànim espuri- del que era possible és la que ha causat aquesta situació.

Una de les situacions que jo trobo més divertides és aquella en la que, sense tenir la culpa i no poder-hi fer res, reps la resposta indignada i airada d'insensats que pretenen assignar-te una responsabilitat que no tens. La rebequeria del nen tontet -que no té ni idea del que es porta entre mans- davant els dubtes o problemes plantejats lògicament, amb l'únic ànim de demostrar-li que no va pel bon camí i que no sempre és possible fer el que vol, quan vol i com vol, és extraordinàriament grotesca. 

Passar del "si senyor" -esforçat i mai valorat- al "doncs ja m'ho explicarà vostè, que en sap més", de ser el busca-vides a ser -ignorant voluntari- com tothom -per una manca de consideració palmària-, és el pas -raonable, això sí- que separa el tenir-ho tot o no tenir res; que el burro arrossegui la càrrega o que -per culpa del carreter- li sigui impossible fer-ho i, a sobre, el pobre animal no en té cap responsabilitat i ningú li pot reclamar res: és insensatesa aliena la que li proporciona l'oportunitat de no continuar arrossegant el feixuc i pensant carro. S'acosten temps divertits, força divertits!!!! Queda dit!!!!

IGNORÀNCIA IGNORADA

Vagi per endavant que sóc un ignorant integral en moltes coses i matèries, però el meu avantatge és que en sóc conscient i no se m'acudiria mai intentar rectificar o passar-li la mà per la cara a algú que sé que em dóna mil voltes en una matèria determinada. Si ho intentés fer, a més de ser un ignorant, seria un gilipolles que estaria demanant a crits ser objecte de la burla sarcàstica i irònica més cruel per part d'aquell a qui he intentat explicar-li com ha de fer una cosa quan ell sap molt millor que jo com es fa. En tot cas, la meva postura davant d'aquells que tenen -sense haver-ho de demostrar contínuament- una sapiència més gran que la meva sobre un tema determinat, és la d'humil submissió amb l'esperança d'aprendre'n alguna cosa.

Darrerament m'estic retrobant amb un dels plaers que sempre m'han satisfet més: deixar que els ignorants s'acostin a mi, que en la seva aura de doctes en res es creguin superiors i intentin donar-me llisons magistrals sobre temes que domino molt més que ells. Ah, santa innocència, beneïda ignorància de la pròpia ignorància!!!! I quin plaer veure aquelles cares de satisfacció -orgulloses d'una sapiència fictícia i il·lusòria-, inconscients per un moment de que acaben de provocar una reacció que els serà humiliant, inversament proporcional a la falsa consciència de sapiència que, furtivament, els adornava.

Sí, sóc cruel... o no! És lícit escarnir a aquell que t'ha intentat escarnir? Té qui roba a un lladre cent anys de perdó? No ho sé, però hauria de tenir-los! Aquestes reaccions de contra-escarni, no fan altre cosa que redimir-nos del jou d'un món imperfecte i consagrat a disputes estèrils començades per ments simples -si fossin ments complexes o mínimament moblades, no haurien començat la disputa-, que troben sentir-se realitzats a través de fer evident allò que consideren una superioritat que, finalment, acaba esdevenint una feblesa per basar-se en nimis i febles fonaments. 

Aiiii!!!! Que n'és de perillós l'efecte boomerang!!! Quantes ments privilegiades, que leviten en altres altures, han sucumbit davant d'humils éssers que només tenen i saben el que la vida i la necessitat els ha ensenyat... Vagi per ells aquest post!!! Ah, i perdoneu la meva ignorància reconeguda!!!

I aquí el meu regalet d'avui. I la torna...

LABORA ET FRUI

Com ja vaig avançar des d'aquest bloc, avui tocava esporgar -ho faig dos cops a l'any, en lluna minvant o nova- els xiprers. Malgrat ser una feina feixuga, avui he decidir esmorteir el soroll de la talladora elèctrica amb un seguit de cançons de cant gregorià. Oh, quina magnífica manera de gaudir de la feina! Quina sincronització entre el tall dels brots tendres i els moments de més intensitat del cant!!!

Ara estic esgotat, amb el cos completament morè -mai em poso vermell, em poso morè- i amb ganes de reincorporar-me al món laboral. Avui ha sigut món laboriós, que consti! 

Avui no volia obrir el correu -bé, els mil correus...-, ni l'Apalabrados, però malgrat tot, no he pogut resistir-me a la temptació de fer una ullada als correus i contestar-ne alguns. Tampoc he pogut estar-me de fer un parell de jugadetes. Com m'agraden els aperitius que t'avancen el tast de la trista realitat, en tota la seva extensió i amb representació de cadascuna de les seves misèries! No, no vull fer-me mala sang; tampoc vull donar importància a coses que ja no en tenen. De fet, mai n'han tingut, però en altres temps, en un acte de generositat altruista, n'hi donava. 

Repeteixo: estic cansat!!! Malgrat tot, no vull acabar aquest micro-post sense fer un regalet a la distingida audiència que em fa l'honor i em concedeix el privilegi de llegir-me. Només és una  mostra d'un grup que m'encanta i que feia temps que no escoltava.  Va...... I la banda sonora d'aquest post!!!!

RETORN

Talment fos un ocell o au migratòria, retorno a casa. Ja està, ja he arribat de nou al lloc en el que habito -i intento viure mitjanament bé- de forma habitual. Volia titular aquest post com "Retorn a l'anormalitat", però que és l'anormalitat? Potser el problema és que "l'anormalitat" ja s'ha convertit en "normalitat". Sí, potser és això... Potser ja hem creuat el llindar del que és acceptable i del que no ho és; potser hem arribat a desfer aquest llindar i vivim en un constant poti-poti, una olla barrejada que dilueix responsabilitats i emmascara -ho intenta- la relació de noms concrets amb llocs concrets i fets concrets.

Res de nou: correspondència per obrir -encara hi ha qui escriu cartes- i llegir a la taula del jardí, mentre acaricio al Lord -que sembla que m'ha trobat molt a faltar- i, més tard, escric aquest post. Hi ha moltes cartes que han acabat directament a la brossa. Mes de tres quartes parts eren propaganda i ni les he obert. Estripades pel mig han desaparegut de la meva vista. Unes quantes eren rebuts -bé, els comunicats de pagament- i unes poques més no sabria com qualificar-les. Dues eren de l'Ajuntament -aquesta màquina de malbaratar els meus impostos- i m'informaven d'unes jornades sobre temes totalment surrealistes. És a dir: quan més fotut està el tema, aquestes llumeneres continuen  fent bullir l'olla amb els meus impostos i munten unes "Jornades" completament inútils -tinc més qualificatius però m'abstindré de ser desagradable-, però que serveixen per pagar la soldada als conferenciants i als organitzadors -per suposat, del partit que governa a l'Ajuntament- per tal que continuïn fent proselitisme d'un ideari caduc i demostradament fracassat. Si no fos pel vot subvencionat -pràctica molt semblant a Andalusia- no traurien ni un sol vot.

Finalment, he deixat una carta escrita a mà. He mirat el remitent -també escrit a mà- i he recordat altres temps, altres èpoques i altres moments. Una persona -amb la que ens cartegem una vegada a l'any- m'havia escrit per un fet extraordinari: em diu que es jubila -bé, no exactament però molt semblant- i marxa a viure a un lloc remot. Em deia que renegava del món civilitzat i que s'anava a retrobar amb l'essència d'ell mateix. Doncs que et vagi bé i que siguis feliç, amic meu! Potser jo aviat emprendré aquest mateix camí, no sense abans haver-ho finiquitat tot i haver tancat els comptes pendents (que sens dubte és el que em proporcionarà un plaer més intens). D'alguna manera és el que ell ha fet. Ha acabat amb tot i amb tothom... i ha tornat a començar.

Potser el retorn, en aquell cas, serà a allà on val la pena retornar: a l'origen de tot plegat, a -com diu el meu amic- la nostra pròpia essència.

REVOLTA AL PARADÍS

Sembla ser -és- que avui els grecs elegeixen -és una manera de dir-ho- de quin mal han de morir. No, això últim no és cert: a la mà només hi tenen cartes marcades i el seu futur ja està decidit, malgrat hi arribin de la mà d'un o d'un altre polític. Potser algú pot pensar -il·lusòriament- que el govern de Grècia -el passat, l'actual o el futur- pot prendre alguna decisió sense demanar autorització prèvia a la UE (és a dir a qui els deixa els diners!)?. 

D'altra banda, el resultat sembla força incert i podria ser que tot plegat acabés com el Rosari de l'Aurora. Si això és així, podria ser el detonant d'una revolta social que no necessàriament quedaria circumscrita a aquell país. No voldria recordar com es va desenvolupar aquell seguit de revoltes que es van denominar -amb més o menys fortuna i amb un futur més o menys reeixit- "primavera àrab" i que van afectar a molts països de la riba sud del Mediterrani. Potser el que passi a Grècia pot ser l'inici d'un moviment similar a la riba nord (Grècia, Itàlia, Espanya -amb Portugal- i, fins i tot França, entre d'altres).

Ja fa temps que dic -enmig de l'escepticisme d'alguns- que tot plegat acabarà malament. Les revoltes sempre són una excusa (una oportunitat) -enmig de la confusió- per dirimir diferències personals impunement. Tota aquesta dinàmica -per desgràcia l'he viscut en diversos llocs, no en sóc un simple teòric de tertúlia televisiva- és força perillosa: una vegada s'ha encès la metxa és molt difícil -per no dir impossible- apagar-la. L'espiral cada vegada es va fent més grossa i, fins que algú no la para -radical i violentament- no s'atura. Una pena, una gran pena...

Allò que ens havien venut -i alguns comprat- com a paradís, ha resultat ser un decorat de cartró que s'està desfent sota la pluja. Què amagava aquest cartró? Doncs amagava un infern inevitable, en correspondència amb els mèrits i possibilitats reals -no la fantasia que ens havien explicat- de la nostra societat. Alguns havien utilitzat el cartró per anar ocultant l'infern i mentrestant muntar-se el seu paradís (el seu totalment real i ben remunerat, és clar). Quina serà la reacció de la societat davant un futur pròxim -Catalunya deu 42.000 milions d'Euros (declarats), 6.000 € per habitant, un 23% del PIB català- força negre i sense cap senyal de recuperació? No ho sé! 

(Aquí havia escrit un paràgraf sobre l'autorregulació històrica de la societat mitjançant les guerres, les epidèmies i els desastres naturals. Finalment he cregut que era millor esborrar-lo. Malgrat era una simple crònica històrica -real i sense cap tipus d'interpretació personal-, he pensat que podia ferir sensibilitats i he optat per obviar-ho i no fer més evident allò que ja ho és als ulls d'aquells que no es neguen a veure -sense prejudicis- l'evolució històrica i social).

Avui marxo del meu oasi particular i el meu retrobament amb aquesta societat -quin eufemisme!!!- serà laboriós: demà he de retallar els xiprers de la tanca de casa. Una passada de feina, però després sempre em queda la satisfacció de la feina ben feta (satisfacció que la nostra societat sembla haver desterrat, imbuïda per aquesta mediocritat que governa els nostres designis i que regeix l'activitat i il·lumina als pròcers de la Pàtria).  Demà, doncs, serà dia laboriós però no laboral. Per alguns, el més habitual és que sigui a l'inrevés: laboral però no laboriós.

M'estic enrollant molt, ho sé però no m'importa... és així de senzill! Tot plegat, això és el que vull dir i ja està! 

La resta de la setmana també promet i -obviat les estones d'horari laboral- tinc una agenda força atapeïda. Mirant-la, observo des d'una visita al pinyòleg, fins a la compra de mobles -no, no ha sigut idea meva-, passant per la recepció d'una macro-comanda d'Hipercor (per tornar-s'he boig)... i pas pel meu perruquer! Sincerament, aquestes són algunes de les coses importants. Les altres, les que fins i tot algú considera poc raonables -jo diria surrealistes i producte de la ignorància- i les moltes altres que jo considero mediocres, porugues (fan riure i són patètiques per ser inexplicablement porugues), mancades de sentit comú, improvisades, amb l'únic objectiu de l'autobombo, producte de la fantasia, posseïdes per l'esperit del servilisme més penós i patètic que mai havia contemplat, afectes per la desorganització i el capritxisme.... Totes aquestes m'importen ben poc... de fet, gens! Aquestes virtuts són les que ens han portat a la situació actual -malgrat alguns encara en semblin devots, fervents i cecs seguidors- i les que han inspirat l'actuació d'una societat mediocre i decadent, a la que només li queda contemplar la seva pròpia autodestrucció.

Ho deixo. Ja s'apropa l'hora del vermut i encara tinc algunes coses per fer abans de llançar-m'hi de cap. Això d'haver de marxar de l'oasi em fa remoure les tripes (francament, hi ha coses -actituds servils, mediocritat de mires i d'actuació...- que l'edat em fa cada vegada més insuportables de veure), però la vida és així!

Vull recomanar aquest post, del qual en subscric la majoria de coses que diu i m'encanta la manera d'expressar-ho.

Un regalet que no sé si agradarà a tothom, però que a mi m'agrada (és el que hi ha!) Va, vinga.... un segon regalet!

CONTACTES HILARANTS

Avui he comés l'error -o l'encert- de tenir contacte amb allò que en diuen Civilització. Han sigut diversos contactes i tots ells d'una hilaritat surrealista. Malgrat aquesta primera reacció -franca i sincera- davant del despropòsit, després he pensat, ja amb el cap fred, que tot plegat està fet un gran merder. Hi ha de tot: des de despropòsits propis de cagadubtes porucs, fins a arguments que ja no es creu ningú; des de reaccions -ja previstes per ostensiblement previsibles- de gent marcant distàncies (ui, quina por!) però poc destres a l'hora de fer-ho (i en l'intent de dissimular-ho), fins a nous teòrics de la eficàcia però coneguts per la seva ineficàcia... i així.... bé... tot plegat molt patètic.

Malgrat aquest cúmul de fet impropis, el més m'ha sobtat -apart dels comentaris inconsistents i increïbles sobre la impossible solució de la crisi- ha sigut una notícia apareguda al E-notícies sobre la reclamació de reconeixement de paternitat per dues persones envers el Rei d'Espanya. Això és fantàstic!!!!!! S'accepten apostes: Abdicarà o no (malgrat aquesta qüestió m'importa ben poc)? Quan tardarà a anar-se'n a TPC aquesta Fireta (aquest pessebre o menjadora que s'han muntat uns quants)? Com n'estic de casat d'aguantar firaires!!!!

D'altra banda, totes aquestes animalades -pobres animals, quants comportaments innobles i propis d'anormals els atribuïm- no han eclipsat un dia fenomenal. Potser ell fet d'haver arribat al convenciment que tot plegat és una gran mentida i que tot té una data de caducitat és el que em proporciona la suficient serenitat per afrontar les coses amb el sarcasme i la ironia adient. Ara, només queda anar tirant i qui dia passa, any empeny. En altres temps, segons quines notícies, segons quines coses, m'haurien fet emprenyar. Ara no, ara penso que prou pena tenen de ser com són i m'ho prenc amb sorna i amb l'actitud de fer que m'afecti el menys possible. En diuen passar d'això? Doncs això: passar... i gaudir dels moments màgics!!!

MAGNÍFICA ABSÈNCIA

Estar absent no és dolent. Quan l'absència és volguda i, en ocasions, necessària, no cal exhibir-se gratuïtament. Avui, després de mitigar la sed en una font del camí -durant una de les meves eternes passejades matinals, he fet un descans i assegut en un marge, observava el paisatge. Per un instant he tingut la sensació de no ser-hi, de ser una cosa petitísima i efímera. L'absència s'ha apoderat de mi i m'he sentit bé. 

En aquell moment màgic ha quedat enrere la crisi, els maldecaps -d'altra banda totalment prescindibles- i totes aquelles cabòries -inútils i estèrils-que no haurien de formar part del meu univers. 

Hi ha altres absències -convenients- que serveixen per reafirmar presències. Ja ho deia un savi: "Quan més valorem les coses -i les persones- és quan ens falten". Doncs sí, suposo que ha de ser així. Potser sí que ara han de ser temps d'absències. Que algú altre es posi sota el focus! i demostri la seva vàlua!!!

Queden poques hores del dia i prefereixo continuar absent, amb una absència lànguida i relaxant...

PASSANT L'ESTONA.

Hi ha dies -com avui- que conviden a no fer res. M'he llevat d'hora he anat a fer la passejada matutina i, quan he tornat, he decidit envernissar un banc que encara conservo del mobiliari original de la casa. Una mica de paper de vidre i una generosa capa de vernís han fet que tornés a reviscolar després de tants anys. Ara només cal esperar que s'eixugui i ja podré tornar-lo a posar al marge que hi ha al costat de casa, per observar aquell horitzó infinit que s'endevina al final del paisatge de postal, tot tenint la ment en blanc o pensant en coses -mínimament- interessants i intel·ligents.

D'aquesta manera, fins a mig matí ja he tingut distracció i, més tard, he comés el gran error de treure el cap -virtualment- per la Fireta (altrament dit Pessebre). Oh, quina animació, quin despropòsit constant!!!! Quina pena...!!! Sempre el mateix i de la mateixa manera!!! Quina falta d'imaginació!!! És similar a aquells que es limiten a fer el Missioner i aquí s'acaba el seu ventall de possibilitats!!!

Mentre passen les hores -tranquil·les i lànguides- només em queda esperar. Després de dinar -avui serà un autèntic festival!- em toca lectura (amb cop de cap inclòs, d'aquells que et quedes adormit amb el llibre obert sobre el pit), i una mica de no fer res (activitat magnífica i molt saludable). Al vespre ja veurem, ja decidiré si em lliuro en els braços de Morfeu o si, al contrari, m'estic escrivint fins la matinada. Per anar bé, hauria de tronar amb força. Aquí els trons se senten més forts i cauen més a la vora. Sentir-los mentre escriu, t'ajuda a "sentit l'escena". Ah, d'altra banda, a les 22.00 h. (8TV) fan "La profecia", pel·licula força aconsellable. 

Ho deixo, vaig a preparar les brases!

Després potser més, però encara no ho sé... tot depèn de com evolucioni tot plegat.

SOL I NÚVOLS

També podria dir claror i ombres, ying i yang, vida i mort, blanc i negre... en definitiva, totes aquelles contraposicions que signifiquen ambdós extrems d'una mateixa corda i l'expressió de la positivitat envers la negativitat.

Els dies comencen mig núvols i acaba triomfant el sol o, pel contrari, la pluja pot obrir-se pas. Avui el dia ha començat ennuvolat. No sé quina serà la seva evolució. Jo, de moment -atès que sembla que en altres camps no tinc massa adeptes- continuaré amb els meus relats i les meves collonades, que sempre són agraïts i, malgrat són una part de mi, no pontifiquen sobre el què penso o sento.

Tampoc tinc gaires ganes de fer coses massa transcendentals -o que l'apatia que avui sembla apoderar-se de mi, faci que ho hagi de refer demà- i penso que el millor serà repassar alguna cosa ja feta. Tot plegat, si l'espifio o m'avorreixo i ho deixo, sempre em quedarà la darrera versió. 

Sembla que comença el ball -ja tenim intervingut el sector financer, que és el mateix que dir que ho tenim tot intervingut, no ens enganyem- i a algú l'ha agafat amb els calçotets abaixats. Ja fa temps que -malgrat em pesi fer-ho- pronostico el principi de la fi de la societat tal com l'hem concebut els darrers anys. No ens enganyem, molts han fet bullir l'olla -per sobre del que era raonable o possible- i ens han endeutat durant molts anys, creant-nos unes obligacions socials financerament insostenibles. Els nous governs, els que han rellevat a tan nefastes governants, han practicat l'Omertà, en un acte de protecció de la seva casta, més propi de la Màfia que d'un govern democràtic. Per quin motiu s'ha girat full sense demanar responsabilitats? Potser tots els de la Casta política fan el mateix i, entre uns i altres, només es tapen les vergonyes mútuament, mentre continuen fent bullir l'olla? Algú n'ha sabut alguna cosa més del cas Millet??? Deixem-ho.... això només s'arregla d'una manera! Deixar les coses a mitges només allarga l'agonia -traslladant en el temps el mateix final- i no soluciona res. La gangrena només té una solució: l'amputació. No amputar -mirant cap a una altra banda o vivint com si res no passés (continuant fent les mateixes rucades, les mateixes bajanades sense cap sentit), porta aparellada una llarga i dolorosa agonia i, finalment, de forma inexorable, la mort del malalt.

Ho deixo, vaig a acabar de llegir el diari i a repassar un parell de relats, tot esperant el gran pet.

COMPTADOR DE NÚVOLS

Fa un mesos, l'inefable Zapatero deia que, per quan deixés la presidència del Govern, tenia reservada una activitat gratificant i innòcua per passar l'estona: comptar núvols.

Aquest matí he emulat a tan risori -i risible- personatge i he descobert que aquell bon home tenia un pòsit d'intel·ligència amagat i que el va mig mostrar en el seu darrer moment. Sí, és un autèntic plaer comptar núvols! 

En un esbós que he fet mentre estava a la gandula -tot comptant núvols-, intueixo un personatge en la meva mateixa posició, que deixa la ment en blanc i pensa en correspondre conductivament -una mala manera d'expressar conceptualment "amb la conducta"- a aquells que pensen que té el nivell  intel·lectual d'un peix, la capacitat cognitiva d'un batraci i l'activitat neuronal d'un cigró. Per aquest personatge -Evarist, com a primer i provisional nom- són dies de canvi de xip, de jugar jocs repugnants que no fan altre cosa que confirmar-li el que ja sospitava (amb evidències clamoroses i palmàries): No s'ho mereixen. L'Evarist es rebel·la contra aquest joc i comença a deixar en evidència -públicament, sense tallar-se un pèl- totes les contradiccions, mentides, jugades miserables.... Tot allò que ell detesta i que observa contínuament al seu voltant. Encara em cal concretar la manera de fer-ho públic -mentre ell compta núvols- i altres detalls que cal anar ajustant a mida que la història es vagi tancant.

De moment, ho deixo aquí. Fa un solet maco, amb nuvolets i ja tinc sobre la taula un Martini -avui amb una mica de soda- per fer-me passar aquesta mica de caloreta que comença a picar. D'aquí a una estona, tocarà fer un dinaret amb la corresponent posterior migdiada. Al vespre, potser una mica més...

BYE, BYE SADNESS. HELLO HAPPINESS!!!!

Arribo al cap de setmana amb la sensació de comiat interruptus -el dilluns treballo- i preparo el mocador per agitar-lo a l'aire i fer evident el meu comiat. No són gaires dies -una setmana- però ara ja tornava a ser necessari absentar-me. La meva quota d'estupidesa surrealista ja torna a estar plena i no cal forçar més la màquina, no fos que se'm enganxés algun vici d'aquells que jo -encertadament o no- considero indesitjables: conducta procliu al lleponisme extrem; tendència compulsiva al servilisme més denigrant i grotesc (amb la sensació de fer-ho meravellosament bé i de ser reconegut per tothom)... Què més puc dir? Tampoc vull estendre'm massa...

Avui he fet un esmorzar de forquilla i ganivet (bé, un esmorzar pantagruèlic, amb ínfules de dinar-sopar). De tant en tant, un homenatge no està malament. Tot plegat... un o altre enterrarà a l'últim i, sinó, que l'últim apagui el llum!!! És el que parlava aquesta matí amb un amic: al final, uns tenen la fama i els altres cardem la llana. A mi m'ha tocat cardar la llana i per molt que faci -bé, no ens enganyem, tampoc ho propicio i no estic disposat a menjar-li a ningú- mai tindré la fama. Per sort, sempre es nota més quan marxa -o quan se l'inflen el ous- el que carda la llana que el que només té la fama.

Com deia abans, només em queda un dia de feina per enllaçar el cap de setmana i les mini-vacances. Serà un dia -no dia- de transició que promet ser divertit. Fins i tot, avui ja m'han avançat de què m'ha de venir el riure. 

D'altra banda, un amic meu ja s'està preparant un nou episodi de "No tenim ni puta idea però ens encanta emmerdar-ho tot". Com m'agrada aquesta sèrie!!! És com una espècie de Hotel Fawlty, però en gran i amb uns nivells de surrealisme -indignantment real- que fan feredat. Només el nom dels personatges ja estimula al riure compulsiu: El dibuixant (que, finalment, gairebé mai dibuixa i si ho fa, ho modifica mil vegades), el Sí Senyor (que encara que li diguessin que es tallés un ou diria que sí, amb genuflexió compulsiva inclosa), el Triler (que té la mateixa capacitat de prometre que de no complir les promeses. També d'emmerdar a tothom, clar!),  la... Bé, no val la pena seguir. Estic intentant convèncer el meu amic per tal que es decideixi i publiqui el que jo considero una sèrie impactant -amb aspectes inversemblants i inimaginables- i que delectaria el públic.

Jo continuo amb la meva creuada dels dos relats: el de quatre mans i el de les caixes. Aquests dies seran proclius a donar una bona empenta a aquests dos projectes

Un regalet, un altre i un altre..... i un darrer. No.....  el darrer és aquest!!!!! Noooooooooooooo.......són aquest, aquest i aquest. Ja sabeu: temps joves, temps salvatges!!!!!

NOTES PEL FUTUR

Si tinc una mania persistent en el temps és la de prendre notes de tot. Sense el meu bloc de notes i sense l'agenda no sóc ningú! Bé, algú sí que sóc, però una ombra desdibuixada del que puc arribar a ser. Per sort, la memòria també m'acompanya i sóc capaç de recordar detalls, coses que per ulls -i oïdes- poc entrenats podrien passar desapercebuts. 

Prendre notes ens permet mantenir vius els records fins al darrer detall de cada moviment, de cada frase dita, de cada mirada, de cada tic i, posteriorment, recompondre'ls en tota la seva esplendor i complexitat.  Cada vegada em torno més paranoic amb això dels detalls, però he arribat a la conclusió que una escena ben construïda i un personatge ben definit i treballat són fonamentals per donar versemblança a cadascuna de les històries que em passen pel cap. 

Darrerament, escruto l'entorn amb la mirada i, posteriorment, excreto notes que defineixen cares, converses, característiques físiques i un seguit de petites peces de mecano que demanen ser tornades a muntar en un ordre completament aleatori i completament diferent de l'original. 

I la vida continua igual: en aquests moments, intentant encabir una "ç" i una "l·l" a l'Apalabrados. Aquesta és la meva preocupació vital d'aquests moments!!!!  Per cert, la propera setmana, marxo a fer uns d'aquests "exercicis existencials i espirituals", amb els quals em faig un homenatge de tant en tant. No gaires dies -una setmaneta-, però suficients per treure'm la crosta de surrealisme -d'anormalitat, en paraules clares- que se m'enganxa a mida que passa el temps entre un homenatge i el següent. Aquesta vegada, he aconseguit recobrir-me d'una pàtina lubricant que ha impedit que el gruix de la crosta fos tan significatiu com d'altres vegades. Suposo que és una qüestió del pas del temps, d'exercir el passotisme cada dia millor -i amb un estil i tècnica més depurats-  i de ser conscient que tot(s) plegat(s) no té(nen) remei. Marxaré peti qui peti.... i atpc+1=21. 

Doncs aquestes són les meves cuites i les meves dèries actuals. Què més es pot demanar? Bé, sí, podria demanar més coses, però no són desitjos confessables o políticament correctes i tampoc es tracta de donar carnassa als llops i/o motiu de canguelis als meus herois de plastilina (per dir una substància mal·leable mínimament noble i innòcua), també altament dits kumbayàs de pessebre.

Un regalet, només un!

SALTS A L'ABISME

Escolto Luciano Pavarotti -Caruso- mentre recordo paraules sabies de gent gran o més il·lustrada que jo. En concret, recordo una frase genial: "Qui s'equivoca una vegada demostra un punt d'imperfecció humana que, fins i tot, pot arribar a ser encomiable. Qui s'equivoca constantment només demostra tenir un especial interès en fer pública i notòria la seva incompetència." Aquesta mateixa persona em deia que "No cal empènyer a ningú a l'abisme. Aquell que fa mèrits per caure a l'abisme cada dia fa una passa per arribar-hi i ell sol farà la passa decisiva. És una tirada -una querencia- tan forta com la que té un brau, en el seus darrers moments de vida, d'anar-se'n a les taules". Jo afegeixo: "El que seria injust seria arrossegar a algú altre".

Ara toca una mica de Luís Eduardo Aute (Slowly). Ho sento, és una de les meves debilitats! Avui fa bon dia i m'ho he passat força bé (sobretot aquesta tarda). He deixat que la vida fluís de manera natural i sense forçar res. De fet, dit en llenguatge més planer, m'he tocat els ous a dues mans -fins i tot amb una mena de plaer no sexual (va, ho reconec, una mica sí!)-, mentre observava els sobtats canvis de rumb -totalment no forçats, els mateixos i habituals de cada dia- d'una nau que ja fa temps que ha perdut qualsevol contacte amb port segur, que ja no sap on està el Nord i que navega al paire. M'he sentit reconfortat i gratificat pels "Sí però no... ui, ui, ui... no així no! Ara sí... no, no, no! Provem-ho així... ara sí que... no! no! És culpa d'aquell, d'aquell!!!!" Mentre, una gran fletxa -producte de la racionalitat i de l'evidència- assenyala sobre el cap de qui acusa i tothom ho veu i n'és conscient. La realitat no es pot ocultar eternament! 

Ara hi ha una amiga d'aquest bloc que se sentiria delectada i emocionada -com jo em sento!- en sentir la BSO de Out of Africa. He pensat moltes vegades en anar a les grans planures, a la terra dels mil ocres, a la sempre fantàstica Àfrica. No se m'acut imaginar cap Massai canviant d'opinió mil vegades mentre intenta caçar un lleó. Potser sí que ho fan... però no crec que tinguin una segona oportunitat de dubtar o canviar de parer! 

Un regalet, dos regalets, tres regalets, quatre regalets... No són de la meva època tendre, però m'agraden!

JOCS

Avui un post curt. Aquesta tarda he estat distret amb coses que no m'haurien de distreure. Per acabar de reblar el clau, algú ha iniciat un joc i m'ha desafiat a jugar-hi. No hi ha cosa que em faci més feliç que el desafiament per emprendre una partida en un joc que sé que domino molt millor que el meu oponent. Cras error aquest desafiament provocador! D'acord, juguem!!!!

Estic cada dia més enganxat a l'Apalabrados. Com m'encanta aquest joc! Ara tinc un oponent amb el què ja hem lliurat tres partides seguides -ara estem lliurant la tercera- i, de moment estem empatats. Un contrincant digne i meravellós, per fi!!!! Com m'agrada la gent decidida que sap el que vol i que està disposada a combatre!!!

D'altra banda, continuo amb feina fins les celles amb els dos projectes que estic fent a l'hora. No cal que en faci més referència, atès que aquests darrers dies ja he explicat de què van. En tot cas, em fan molt feliç i contribueixen a aïllar-me dels cagadubtes compulsius i d'aquells dels que fa del "si, però no...o sí? No ho sé!" un estil de vida.

Avui, imatge espectacular a primera hora del matí: persona -dona- que corre i que veu com se li escapa l'autobús. El més singular és que arriba a la parada corrent i RIENT!!!! De què reia? D'haver d'esperar mitja hora fins el proper autobús, de la seva manca de puntualitat? No ho sé. En tot cas m'ha semblat admirable ser capaç de riure quan les coses surten malament a primera hora del matí. D'altra banda -i aquesta és la segona lectura- m'ha semblat d'una simplesa mental impressionant riure quan saps que arribaràs tard a la feina -els temps no crec que estiguin per aquestes coses- per culpa.... d'un mateix, no del transport públic!

Bé, ho deixo, no sense abans fer-vos un regalet (aquest espero que sigui més popular que els d'ahir).

 

MÉS CAIXES

Avui dia tranquil... bé... va, sí, tranquil... deixem-ho així! Tots contents? Doncs au! 

Poques coses a destacar però -per a mi- força destacables: continuo amb el relat a quatre mans i també amb el Joc de caixes. Del primer ja vaig donar unes pistes de per on anava la cosa. Del segon... bé... aquest, com que tinc més llibertat de moviments, l'he canviat una mica. 

En resum, el nou esquema de la trama és el següent: un paio -que està ben cremat i fins els ous de tot i de tots plegats- troba les claus d'unes caixes fortes en les quals guarda episodis -ja siguin objectes i records- del seu passat (una mica fosc, tèrbol i inconcebible per a la resta dels mortals). A través de rememorar cadascuna d'aquestes històries -que conformen un conte independent- es confonen els conceptes físics dels objectes que guarda amb les diferents sensacions que li provoquen. Finalment, decideix acabar amb tot i -sabedor que ja res li queda i que res pot esperar, atès que sap que ha de morir- decideix fer tot allò que hauria volgut fer sempre i que mai s'hauria decidit a fer en circumstàncies normals. Decideix emprendre una venjança contra aquells que li han estat amargant l'existència en els darrers anys de la seva vida i, finalment, es queda més ample que Déu. De fet, els va fotent un per un, sense pressa però sense pausa (aquesta seria una segona part de la història i cada venjança personal constituiria un altre conte per ell mateix). 

En la caracterització del personatge recorro a canvis físics sobtats, deteriorament sense explicació, canvis d'humor i d'estat d'ànim sobtats, etc. Hi un moment culminant -pràcticament el final- en el que decideix -ja molt malalt i en la recta final de la seva vida- confessar, gaudir del que ha fet i, en un darrer acte d'independència, posar fi al seu incipient sofriment. És ell qui té la darrera paraula sobre la seva vida i sobre la seva pròpia mort, que no és altra cosa que una fase de la vida.

Bé, ja no explico més. De moment, això és el que he pensat. Ara només cal acabar de tancar l'organigrama de tot el text i posar-m'hi. Això, però haurà de ser un altre dia. Avui ja en tinc prou i necessito descansar una mica. Demà, també pot ser un gran dia... o no!!! 

Un regalet, un altre...  i la torna, dedicada a una amiga meva amb tot el meu afecte. Avui els regalets són força... com ho diria? Bé... són així!!!! Són records de les caixes del protagonista de la història!!!!!

JOC DE CAIXES

En un dels calaixos de l'escriptori, trobà el manoll de claus. No eren claus normals. Només un número que duien gravat, aparentment, les diferenciava. Les sospesà durant una estona i uns quants record retornaren a la seva ment. En cadascuna d'aquelles caixes hi guardava una personalitat diferent, uns objectes definitoris d'aquella personalitat i una part de la seva vida real. Totes amagaven un episodi inconfessable del passat -fins i tot alguna mort- i els objectes que hi estaven relacionats. Era com un expedient de cadascun dels problemes que havia "resolt" durant anys.
Retrobar-se amb aquelles claus i amb els records corresponents a cadascuna d'elles, feren que pensés en coses que havia tingut desateses: un parell de problemes que calia solucionar però que deixà aparcats en espera de veure com es resolien pels conductes i procediments habituals. No tenia pressa i, fins i tot, li havien reclamat paciència en relació a un dels problemes. No pensava esperar gaire més, ja n'estava fart. De fet, ja fa temps que aquests problemes haurien d'haver estat resolts. En altres temps, en els temps de les caixes, s'haurien resolt de forma immediata.
Ara, en un nou entorn i sabedor que res no podia acabar bé i que tenia data de caducitat, només volia esperar a cremar-ho tot per un motiu: volia continuar divertint-se veient com feien grans equilibris, com eren capaços de fer que les coses fossin blanques i negres alhora, com patien cada vegada que els feia evidents, a la seva pròpia cara, la seva covardia i la seva ineptitud. El dia que no es divertís -i atès que en aquesta ocasió ell només podia tenir un final- començaria a pensar com abans -d'una manera freda, eficaç i efectiva- i a actuar com abans -sense pietat i sense perdó-, d'una manera sistemàtica  i terminal. Res li quedava per fer que no fos anar-se'n sense deixar problemes enrere. 

Fragment de l'esborrany del relat Jocs de caixes, de l'autor d'aquest bloc.

PENSANT (EXERCICI PUNTUAL I EXCEPCIONAL)

Avui potser empraré un llenguatge una mica més vulgar i cru del que -per contenció, no per falta de ganes- utilitzo habitualment. Quan parli, també em posaré en la pell d'un dels personatges d'aquest nou projecte que varem encetar fa uns dies la coautora i jo. He estat pensant en una situació en la que hi participen dos personatges més.

Si hi ha una cosa que el molesta -que el puteja especialment- és la mentida. Si la mentida es combina o és producte de la covardia, el tema encara s'agreuja més. Si de tot plegat en surt un perjudici per uns tercers... llavors ja es sulfura extremament.

Imagineu que un puto bavós (altre personatge 1) diu que sí a una cosa (tot és un immens i etern sí... tot!!!!) -malgrat causi perjudici a uns tercers. Tot per pidolar la puta medalleta!!- i que a més no s'atreveix a fer públic o a comunicar l'acord -la covardia i l'excreció compulsiva de bava és ensenya d'aquest personatge- al qual ha arribat (tampoc no ho fa perquè és un tema que no és competència seva, però que s'arroga per bavejar una mica més). Fa que una altra persona (altre personatge 2) ho comuniqui i aquesta, sabedora que es pot liar si es coneix l'origen de tot plegat -en aquesta permanent recerca d'una pau artificial que només alimenta i accentua els motius que poden portar a la guerra total-, menteix i diu que l'origen és un altre.

És a dir, tenim una escena ben curiosa: Un personatge es compromet en una cosa irracional i sobre la que no tindria res a dir. Un altre personatge menteix per tapar-li el cul i per assumir una responsabilitat que la covardia -i manca de potestat- de l'anterior no li permet assumir, en un exercici gens inhabitual per tapar les mancances alienes però també les pròpies. Finalment, un darrer personatge s'assabenta de tot plegat i utilitza tots aquests elements per fer-se un fart de riure i per intentar posar-los la cara vermella de vergonya -sense tenir en compte que, per sentir vergonya, és condició prèvia tenir-ne- a tots dos. El final encara no està escrit però promet ser força interessant i imprevist.

Vaig a mirar si, d'aquí a una estona, faig el vermut. Dinar i migdiada és la successió natural dels esdeveniments posteriors... i poca cosa més. Tot plegat tot és una gran mentida. Divertida -per grotesca, infantil i surrealista- però mentida!

TRES... I BASTANTES COSES!!!!!

Aquesta nit passada he reeditat una nova trobada amb les puber-lolites. Bé, ara ja les hauré d'anomenar d'una altra manera. Ja han superat amb escreix els 20 anys i comencen a tenir força clares moltes coses. La Sílvia i la Sònia -evidentment, noms ficticis- des de fa un parell d'anys, quan elles acabaven de fer els 18 -fet prou documentat i comentat en aquest bloc (per ex. comentaris del 07/04/10)- han tingut a bé insuflar-me periòdicament la seva força i joventut en forma de nits inacabables de sexe i malícies diverses.

Malgrat em consta que es rebolquen amb nois de la seva edat -i això ho diuen elles-, de tant en tant, ens fem un regal d'homenatge, ens truquen, ens veiem i gaudim d'unes hores força entretingudes i diferents. 

Ara mateix, a mi també em va bé com a entrenament per a possibles -probables- propers esforços no previstos, però que em resultarien del tot plaents i que desitjo tenir. No perdre la forma, en segons quines coses, és força important. Veure que dues joveneses et deixen baldat -però no derrotat-, que elles no acaben menys cansades i que encara es recorden de tu a l'hora de donar-se un homenatge... doncs sempre et puja la moral i eleva la cotització del teu ego!!!!

Avui he arribat tard a casa -sobre les 10 del matí- i només he menjat una mica i a dormir. Fa una estona m'he despertat i he pensat en contestar correus i fer el post mentre em miro -a estones- una gran pel·lícula que fan a Paramount Channel: Desayuno con diamantes. Sempre m'ha encantat aquesta meravella de pel·lícula.

Ho deixo. Encara estic adormit i molt, molt, molt cansat!!!! De tant en tant, superar proves com aquesta em resulta gratificant. No és que m'obsessioni o que tingui més significació que la que té, però m'encanta retrobar-me amb aquest parell de petites diablesses i deixar-me portar per elles del cel a l'infern i a l'inrevés, en un viatge plaent que només pot tenir un final: el Paradís.

Un regalet i un altre.