"AMICS" INVISIBLES

Fa dos mesos que no deixava testimoni de vida a la blogosfera. Moltes coses han passat des de la darrera entrada en aquest bloc però, per sort o per desgràcia, em sento completament aliè a la voràgine i amb capacitat suficient per no desviar-me del camí que he triat. El silenci no és absència: és discreta preparació. Només hi ha un objectiu: acabar allò que s'ha començat, sense pressa però sense pausa.

S'acosta el Nadal i tornen els sopars d'empresa i els "amics" invisibles. Aquest costum sempre m'ha resultat una simple al·legoria de la trista realitat. Són el "regals" dels "amics" invisibles, covardament anònims, fets per l'esquena, els que durant la resta de l'any intenten somoure els nostres fonaments. Res a fer, ja ho dic ara... però també dic que ha de ser molt trist ser tan roin! O potser no, potser tot plegat forma part d'una cultura basada en la pràctica de la més absoluta mesquinesa que sóc incapaç d'entendre i practicar. Em penso que tampoc em perdo res de l'altre món!

Diumenge passat compartia taula i estovalles amb uns amics -dels que no són invisibles, dels de veritat- i em mostraven la seva preocupació per la deriva irresponsable i crispada en la que ha entrat la nostra societat. Amb raó? No ho sé, però la crispació i la irresponsabilitat -traduïts en violència- són els que furten la legitimitat a qualsevol iniciativa. Sembla que hi hagi un neguit irrefrenable per tirar-se al buit sense saber si hi ha aigua a la piscina. Per això, el millor serà fer un pas lateral i deixar que els que tinguin pressa per tirar-se a la pira ho facin amb tota comoditat, sense empentar ni arrossegar ningú.

Mentre, continuaré amb els meus relats i les meves lectures. Tot plegat, la plena llibertat no existeix però potser ara gaudeixo d'allò que més se li sembla. El futur? El futur el decidim nosaltres, sempre que estiguem disposats a ser deixar de banda els dubtes -porucs o espuris- i fer el que calgui, conscients que tot té un final i que només cal decidir quan volem escriure la darrera paraula, abans de posar el punt i final...

PS. Per cert, aquest és el post 1.000 d'aquest bloc. Sembla ahir quan vaig començar!

GESTUALITAT ESTÈRIL

Potser hauria d'estar alienat a una o altra banda però sempre m'ha molestat -fins límits insospitats- la gestualitat estèril. Constato -amb certa preocupació- com n'hi ha que s'obsessionen en incrementar les distàncies entre les diferents posicions -també la crispació- i prenen partit, privilegi que no els ha estat concedit per ser qui són. Malgrat sembli el contrari, poques coses es decideixen fora de la Casta. La resta només és distracció del personal i anar fent bullir l'olla. De fet, només és una lluita de poder entre diferents castes, totalment aliena a la vil canalla (el populatxo).

No ens enganyem: sempre ha estat així i només les revolucions -ja siguin d'un signe o d'un altre, sempre sobtades i radicals- han aconseguit canviar-ho. Francament: ja no me'ls crec! La simple observació de la realitat mostra quin és el seu objectiu: l'enriquiment personal. Fem una repassada en l'abans i el després de la situació econòmica dels ex-polítics?

Suposo que tot té el seu moment i aquest encara no ha arribat. Espero, mentre observo els moviments erràtics de la Casta, que la capacitat de curvatura arribi al seu límit i tot plegat es trenqui. És lamentable però, pel que s'entesten a demostrar, inevitable...

FALSOS CANVIS DE GIR

ESCOLTO Manà i penso -fugisserament- en un canvi de gir d'una història antiga. Penso en dits que teclegen falsos missatges, falsos canvis de gir. Realment, aquesta història ja està tancada des de fa temps -anys- i no hauria de prendre'm ni un segon del meu temps. Només la curiositat per saber fins on es poden -volen- manipular els personatges m'impulsa a continuar. Malgrat els pretesos nous canvis de gir, tot continua igual. 

PENSO en escenes i situacions possibles, impossibles, probables i improbables. Hi ha personatges que ho admeten tot; d'ells et pots esperar qualsevol cosa. Sembla mentida com en són de mal·leables i com les seves reaccions són tan miserables i falses -també de covardia dissimulada rere una dignitat impostada- com les humanes.

JUGO a canviar peces del tauler de forma inesperada. Sí, ja sé que el joc no és així... però es fa més emocionant, pedagògic i exemplaritzant. Tot plegat, què pot passar? Potser que hagi d'acabar el joc abans d'hora? És indiferent: el resultat -que ja tinc decidit de fa temps- serà el mateix. Aquest és el meu privilegi: decidir quin és final, quan esdevindrà i com hi arribem. Durant el recorregut, puc jugar -com m'encanta jugar!- i rescabalar-me dels moments de bloqueig mental que em provoquen algunes històries. En ocasions, sembla que els personatges adquireixin vida pròpia i siguin capaços de complicar-li la vida a qui els anima, malgrat aquest pugui decidir sobre el seu futur vital.

ESPERO la reacció al silenci. Realment tampoc m'obsessiona, però el silenci sempre m'ha semblat deliciosament exasperant. M'agrada molt jugar amb el silenci en totes les vessants: el silenci distant i que distancia, com si podés evitar l'inevitable (propi de personatges porucs i caragirats) i també, entre molts altres, el silenci pretesament enigmàtic... quan fa temps que la jugada s'ha descobert! Aquest darrer silenci és molt divertit: només cal seguir el joc i veure quins equilibris -grotescs i ridículs- han de fer alguns personatges per continuar nedant i guardant la roba (aquest és més propi dels personatges falsos i covards).

CONTINUO escoltant Manà -una autèntica debilitat-, mentre alguna ullada de sol compensa les estones de tènue plugim. La tardor ha entrat amb força i no es poden desaprofitar els, cada vegada més esporàdics, vigoritzants rajos de sol. Vaig a prendre el solet i a pensar noves històries.

NÚVOLS TARDORENCS

Avui és un d'aquells dies brúfols, de típica tardor, ennuvolat i amenaçador de pluja. De fet, ja ha plogut un parell de vegades -res destacable- però tinc l'esperança que la nuvolada s'animi i m'estalvii regar. 

Fa una estona arreglava la meva biblioteca -que s'havia convertit en una munió ingent de llibres, sense ordre ni concert- i redescobria alguns tresors mig oblidats. La lleixa de la producció pròpia sembla que, mica en mica, es va omplint (com la pica...) i ara ja ofereix un aspecte més digne. Res destacable, també ho he de dir: col·laboracions a diverses revistes, contes en llibres compartits i alguns premis més des de la darrera vegada que els vaig recol·locar. Suposo que -intentar- alimentar l'ego d'aquesta manera és tan vàlida com qualsevol altre per tal de compensar la grisor del dia. 

S'aproxima l'autèntica tardor i l'hivern. Són mesos de refugi a la vora del foc i de molta lectura i escriptura. La primavera i l'estiu conformen un altre univers i són més proclius a les activitats exteriors i físiques, en detriment de les activitats intel·lectuals i creatives (això segon és qüestionable). Malgrat tot, el canvi -la diversitat- és el que ens esperona a continuar actius i a ficar-nos al llit amb la sensació d'haver aprofitat el dia... malgrat no era previsible en llevar-nos.

PS. Ja ho deien: "S'ha de tenir molta barra o estar molt acollonit (o haver perdut tota dignitat i vergonya en un darrer -patètic i desesperat, però inútil- intent per salvar els mobles)..."

INEXORABILITAT

Fa anys vaig rebre en herència un rellotge de butxaca. No té un valor material significant però sí que té un valor sentimental considerable. Cada dia se li ha de donar corda i mai he aconseguit que anés bé. En altres circumstàncies ja l'hauria tirat a la bassa però, cada vegada que el maleeixo en recorda a qui me'l va llegar i em veig incapaç de desfer-me'n. Fa una estona el posava a punt -donava corda, netejava i posava a l'hora- i recordava els moments inoblidables que havia compartit i que m'havien lligat per sempre a la persona que el tenia abans que jo. La vida dóna molts tombs i res podem fer-hi davant la inexorabilitat de les coses.

Passen els dies i demà arribarà la tardor. A Barcelona és Festa Major -francament, m'importa ben poc- i els diaris van plens de la nova operació del Rei d'Espanya (que encara m'importa menys). Res de nou sota la capa del sol: segons la premsa, tot és una bassa d'oli i parlen de coses totalment intranscendents i etèries. El temps passa, inexorable, però no tinc la sensació de perdre'l. Octubre serà un mes important i nous projectes començaran (o no). 

Acabo de sentir una autèntica bajanada de l'amic Arguiñano (geni i figura): En Otoño es cuando mejor se hace el amor: Las castañas se abren y crecen los nabos. (Ho sento, però he rigut una estona amb aquesta...). Deixem-ho...

LES RESTES DEL NAUFRAGI

En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.

Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.

PLUJA REFRESCANT

La pluja de finals d'agost i principis de setembre -aquella que ens assegura el final de la calor-, esdevé el preàmbul de la tardor. Aquesta època de l'any sempre m'ha agradat: les tasques pendents de l'estiu ja s'han acabat -aquest any amb més motiu- i ara és hora de començar -sense pressa, però sense pausa- a arraulir-se a l'interior de casa. 

Mentre plou, observo com la terra del jardí es satura d'aigua i els tolls ho envaeixen tot. Miro el calendari i veig que la propera setmana -el 10 de setembre- és Santa Càndida. És curiós com la diada d'una santa a la que se li atribueix una innocència extrema, precedeix un dia que -em sap un greu enorme- estarà marcat pel mal regust de boca d'aquells que van confiar -càndidament, malgrat era previsible- en polítics que es fan cacona a sobre i/o que es venen per un plat de llenties, sense despentinar-se. Ambdues opcions semblen característiques inherents -com una marca de fàbrica o condició necessària- a determinats àmbits. En tot cas, són incapaços de mantenir la seva paraula (des de fa temps, sense cap valor), jugant amb uns sentiments que -cada vegada ho veig més clar- se'ls poden tornar en contra. Crec que no van calcular bé el seu error quan van atiar un foc que ara ja no són a temps d'apagar.

Torno a adoptar la posició de l'observador impertèrrit, curiós per saber fins on seran capaços d'arribar en la pèrdua de dignitat i respecte (potser el problema rau en que mai n'han tingut ni saben què és). Tindrem una tardor divertida -però, per alguns, denigrant-, això segur! Mentre, observo com l'aigua cau lànguidament...

MESOS QUE MOREN

L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.

Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.

El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...

DIMARTS (13, per més detalls)

L'agost transcorre lànguidament. A diferència del juliol -es va fer etern!- no té grans sotracs i tot sembla esdevenir una bassa d'oli. Falsa sensació: les coses no desapareixen a l'agost (tampoc la resta de l'any); es posposen i prou!

D'avui no n'espero més que d'ahir i tampoc res diferent del que -segurament- em portarà demà. Sí, ja ho sé: la vida és canviant i mai és bo avançar-se.

Sento l'olor intensa de la Maria Lluïsa -fa una estona n'he begut una infusió- que tinc al darrera. Potser sí que aquests són els petits plaers de la vida i que tot plegat es redueix a anar saltant -o evitant- els obstacles del camí. El pitjor d'aquests moments és que t'hi acostumes i ja no pots passar sense ells (vaja, com l'Scotch Brite). Potser sí que el més intel·ligent és no renunciar-hi per res ni per ningú i adoptar un egoisme existencial -força plaent i satisfactori- que sempre havia considerat impropi.

De moment estic a l'ombra de la prunera, deixant que el temps s'escoli inexorablement i esperant les tempestes anunciades. Mentrestant, la vida passa.

PASSANT L'ESTONA

Aquesta setmana ha resultat molt productiva. No és una qüestió de quantitat i la qualitat -finalment- ha esdevingut recompensada. Tampoc és per tirar coets, però sempre hi ha coses que engrandeixen i mimen l'ego (de tant en tant i amb mesura, necessari).

Inicio una nova aventura de l'Evarist. Ara el tinc en una situació compromesa. Per sort, la seva capacitat d'anàlisis no ha minvat i arriba a conclusions interessants: mentre ella visqui, res li caldrà. Quan no visqui, res tindrà importància i tindrà les mans lliures per fer el que ara no pot fer (malgrat tenir-ne unes ganes brutals). 

De moment, l'Evarist ha de tenir paciència i saber esperar sota l'aixopluc de la seguretat que li proporcionen els recursos i la dependència d'ella. Ja arribarà l'hora de passar comptes, però no solament amb aquells que a la narració, de forma evident, semblen els únics culpables. He de trobar alguna manera de fer que el lector intueixi que hi ha pretesos acòlits que, finalment, esdevenen pitjors que els enemics declarats. Encara he de polir una mica una escaleta que tinc només embastada.

Mentre el món continua girant, gaudeixo del moment. No puc fer gaire més... i tampoc vull fer gaire més!

INEXORABLEMENT EFÍMERS

Fet inexorable típic

A la vida, per molt que intentem evitar-ho, hi ha fets inexorables.  Podem fer alguna cosa davant la malaltia? Segurament, ben poc i depenent del diagnòstic. Llavors, per quin estrany motiu estem encaparrats en fer altres coses que el simple gaudi d'aquesta inestable i canviant vida, tot aprofitant els efímers moments d'excel·lència?

Per viure una vida senzilla -però immensament gratificant- no calen gaires coses. El més important és sortir d'aquesta roda vital que ens imposa el fet de ser animals -i esclaus- socials. És la pròpia col·lectivitat la que ens anul·la com individus amb capacitat per decidir el nostre futur i determina quines són les necessitats que hem de cobrir obligatòriament.

Darrerament estic redescobrint el plaer de viure al dia, dedicant-me al treball manual i amb un recull de relats ja maquetant-se, en plena edició. Tampoc em cal gaire més. Potser hauria d'estar pensant en altres coses? Potser hauria de frisar per tornar a entorns majoritàriament vomitius, patètics i lamentables? No, no sóc masoquista! 

Estic finalitzant la novel·la Companys & Companys SL. Per reblar el clau, segurament la presentaré a un premi literari amb un nom que, fa alguns anys i en una demostració de servilisme interessat (o potser era simplement producte de no tenir ben lubricat el cervell), algú qualificava de "molt ben trobat". Suposo que algun lector d'aquest bloc sabrà de què estic parlant...

I és que el fet de ser inexorablement efímers té avantatges. Entre elles, sempre hi haurà la de poder decidir quan es trenca la baralla, quan es reparteixen gratificacions degudes i quan es considera que ja n'hi ha prou de tot plegat.

De moment, vaig a fer una(es) copeta(es) de fino, ben fresquet, sota la prunera, en espera de la fabulosa paella que avui tinc per dinar.  La resta té poca -o cap- importància.

KAFKIÀ

Aprofitant -una excusa més- que avui és el 130 aniversari del naixement de Franz Kafka, inicio una relectura d'El procés, clar exemple del que podríem traslladar al nostre món i aplicar-li l'adjectiu de kafkià. Realment, vivim experiències que s'adiuen amb l'esperit de la literatura de Kafka o, contràriament, en fem un ús inadequat o que no té res a veure? Bé, rellegint aquesta obra de Kafka, em venen al cap episodis no massa llunyans temporal o vitalment. Què és una situació kafkiana? Doncs segons jo ho veig, són aquelles situacions tràgicament absurdes que tan bé retratava l'admirat mestre Kafka. Una mostra molt celebrada i que serveix d'exemple és assistir a un funeral i haver-se confós de lloc, hora i mort. Només és un exemple, però la vida ens n'ofereix molts més i de forma gratuïta!

D'altra banda, ara visc per objectius: passar la propera hora, el proper dia, la propera setmana... També m'he marcat una meta: arribar al pont de la Constitució mentalment indemne. No serà fàcil; ho sé i estic preparat, però pel mig hi hauran coses per distreure'm: potser em faltaran situacions kafkianes? No, segurament no!

PASSANT EL DIUMENGE

Què es pot fer un diumenge d'aquells que et lleves d'hora? Segurament moltes coses: regar l'hort i/o el jardí, preparar un bon esmorzar... i arreglar les botes de vi. Fa uns dies, una de les botes de vi (la del vi ranci) perdia una mica -suposo que pel canvi de temps- i avui m'he decidit a posar-hi remei. Una mica de cànem embotit entre les dues costelles de fusta ha sigut suficient per aturar aquella mica de pèrdua (realment, només era una mica d'humitat). He aprofitat per netejar-la i deixar-la lluenta. 

Cada vegada trobo més interessant això d'estar pendent de moltes coses aparentment inútils i poc productives. Fa un temps, havent rebut hereditàriament unes quantes botes -tres de vi, una de vinagre, una de conyac, una de vi ranci i una de mistel·la- de diferents mides i capacitats, vaig decidir desfer-me'n. Finalment -quina gran pensada!- no ho vaig fer i ara substitueixo -millor dit, combino- el plaer de destapar una bona botella de vi amb l'indescriptible sensació de treure una mesura de vi de la bota, deixar-lo airejar i veure-me'l amb la satisfacció de saber que he contribuït a crear-lo i formar-lo.

Aquesta activitat, com moltes altres aficions, requereix paciència, amor a la feina que es fa i moltes hores de treball. Potser és això el més meravellós de les aficions: penques com un animal i encara quedes content! Penso que això és el contrapunt, el contrapés d'allò que fem obligadament i, malgrat pugui ser menys feixuc, a desgrat. 

I així passo el diumenge -com podria passar qualsevol altre dia-, amb la sensació d'haver fet alguna cosa útil i amb mil idees al cap per escriure alguna cosa. Com ja he comentat més d'una vegada, les activitats manuals -realitzades en soledat i amb possibilitat de pensar- em desperten la vena inventiva. Vaig doncs, a plasmar-ho en un paper... abans que se m'oblidi!!!!

COSES QUOTIDIANES

Suposo -segur!- que tots tenim les nostres manies i que en som una mica esclaus. Des des fa uns dies estava com orfe i semblava com si em faltés alguna cosa. Passen els anys i les coses s'han de netejar i reparar. Fa uns dies vaig portar la ploma -aquella que fa més de 25 anys que m'acompanya- a netejar i reparar. La pobra perdia tinta i ja no funcionava correctament. Potser hagués estat més convenient comprar-me'n una de nova -en vaig veure una d'una edició especial de Montblanc que em va agradar molt- i jubilar la meva. Suposo que tot plegat -atès que era possible reparar-la- només és una qüestió de fidelitat i de no deixar de banda les coses -i les persones- quan ja hem aconseguit treure'ls tot el suc. El cas és que he fet bé en reparar-la i que l'he trobat a faltar.

Són aquestes coses quotidianes les que configuren el que s'ha convertit en una vida tranquil·la i sense altra aspiració que canviar longevitat per felicitat. Desencantat de moltes coses i havent descobert petits -i senzills- focus de satisfacció, ja no estic disposat a perdre més el temps ni el bon humor per embolics polítics, econòmics o de qualsevol altre tipus. Tot plegat, hi ha coses inexorables i d'altres de les que només podem extreure'n una conclusió: som bestiar que uns pocs munyen per tal de mantenir-se i engreixar-se. Per fer-hi front, només hi ha una solució: no seguir el joc i intentar que, en la mesura que sigui possible, no ens afecti. Al capdavall, la Societat no deixa de ser un conjunt de grups maçònics, mafiosos i corporativistes que es disputen el Poder, ja sigui públicament o privadament. La resta només podem pretendre -o això ens volen fer creure- continuar subordinats, mantenint-los a ells.

Estic escrivint un relat que es diu Solucions definitives. Tracta d'un individu que es desfà de tot tipus de convencions socials i de esquemes preestablerts i es dedica a apartar del seu camí tot allò i tothom que s'interposa pel mig. El millor del cas és que utilitza raonaments completament lògics i que tots podríem assumir com a propis si ens desféssim dels bloquejos mentals, tabús i adoctrinaments que ens han anat imposant sota la coartada d'una cosa anomenada "pau social".

Tot continua endavant, sense l'ànsia de que aquest "continuar" sigui alguna cosa imprescindible. Ara, aquest "continuar" té condicions. 

MIRADES NOCTURNES.

Miro la lluna -excepcionalment esplèndida- mentre els petards intenten malmetre aquest moment màgic. No ho aconsegueixen i gaudeixo de l'enèsim mojito -el cava ja fa estona que ha acabat el seu temps- pensant en totes les coses que cremaria. No, ja no em queden gaires coses per cremar. Fa temps que acostumo a cremar-ho tot al final de cada dia. Potser és que si hagués d'esperar a Sant Joan, l'acumulació seria massa gran i no hi hauria prou foc per purificar-me.

Em faig seguidor d'un nou bloc. Em consta que és d'una estimada amiga que cada dia em sorprèn més amb els seus textos i amb la manera que té d'expressar els seus sentiments. No puc fer altra cosa que elevar a pública la meva admiració. La seva naturalitat em té captivat!

Ara, a hores intempestives, mig ebri d'alcohol i de sentiments contradictoris, repasso un text que passarà de ser un conte a una petita obra teatral. Fa unes setmanes, un amic va llegir-lo i em demanà que l'adaptés per una colla de nois i noies que tenen el teatre ficat a l'ànima. Aquest amic meu els fa de director de les obres que representen -de manera aficionada- i va pensar que els podia servir. Doncs au, per vosaltres va nois!

El cel esdevé un camp de batalla entre la bellesa natural de la lluna i l'intent humà de fer alguna cosa -sorollosa, barruera i poc subtil- que em distregui del seu meravellós i seré espectacle. Prenc consciència: som petits, molt petits; vulnerables, molt vulnerables; humans, massa humans... però n'estic encantat!

FINALS NECESSARIS.

Sí, necessaris... o -aparentment- convenients! Normalment, arriben per voluntària imposició (quina bajanada més contradictòria!) i és una manera de distanciar-se -normalment per covarda conveniència- d'allò que en altres temps ens era útil. 

Posar fi a les coses no és dolent. Habitualment, un final no és altra cosa que un canvi o un nou principi. El problema és com es produeix aquest final. Posar fi a les coses amb un cert estil és fonamental. L'objectiu sempre és el mateix, però s'hi pot arribar per camins més o menys dignes i civilitzats. 

Amb els contes o relats passa el mateix: arriba un moment que és necessari imposar-se un final. Allargar de mala manera una història no té cap sentit i només embruta i complica el que podria ser un final net i clar. 

M'he buscat una nova distracció per aquest estiu-tardor: vull fer una -humil- crònica de les guerres dels Tercis de Flandes (S. XV-XVII). De fet, m'interessa conèixer aquella època i les circumstàncies que va rodejar aquesta ocupació per un altre motiu: tinc previst ambientar una història -potser una novel·la curta- en aquell moment històric. He aconseguit autorització per accedir a documentació que m'ajudarà a escriure amb un cert rigor el que tinc al cap. D'altra banda, ho faré en un entorn i companyia que em resultarà més gratificant i digne que els darrers.

Ara només em queda esperar que passi la revetlla i tot torni a la normalitat...

ESTIU!

Potser sí que les dates que marquen inicis i finals solen ser orientatives i moltes vegades no es corresponen amb la realitat. Potser sí que l'estiu és molt més que una època de l'any, circumscrita a unes dates concretes... Sigui com sigui, avui comença l'estiu!

Mentre continuo amb la meva vida contemplativa, auguro un estiu i una tardor suaus i relaxants. Aquests darrers dies m'he dedicat a desintoxicar el cos i la ment d'influències impròpies. Vida serena i tranquil·la, sabedor que tot té un principi i un final. Ja m'ho deien fa anys: aguantar -resistir- és la clau de la victòria. L'avantatja és que ara només cal que resisteixi amb una cervesa o un mojito a la mà, a l'ombra, amb bermudes i xancletes. La resta -la majoria de la resta- poc m'importa. Com l'estiu, la vida és una successió d'èpoques i d'etapes. Unes són bones i d'altres no. Precisament aquesta contradictòria diversitat és el que fa que la vida sigui interessant.

Mentre passen els dies, vaig llegint libres oblidats per les estanteries de casa i escrivint les darreres correccions de Companys & Companys, SL. Francament: tampoc m'hi mato i potser fins el setembre no ho tindré enllestit... o potser sí, tot depèn de la dèria que m'entri per acabar-ho!

REESCRIURE'S

De tant en tant, periòdicament i de forma cíclica, cal reinventar-se, redescobrir-se i reescriure's. Ara toca i és un bon moment per redefinir què és -considero- important i què no. No, no sóc -això espero!- un tastaolletes sense sentit, un capritxós impulsiu o un arribista que canvia de pensament segons les necessitats del moment.

Ahir al vespre vaig tornar a reunir-me amb amics d'altres èpoques. Motiu: cap ni un (bé, sí... però no es pot explicar!). Lloc: el pub -no sé si encara en diuen així- on formalitza la seva existència un d'aquests amics.

Sempre m'han agradat els llocs amb taula de billar i aquest pub en té. Passen moltes coses al voltant d'una màgica taula de billar: converses surrealistes, confraternització, lligoteix, copes... i el temps passa sense adonar-te'n.

Passen les hores, els dies... i em retrobo amb la càlida i plaent sensació de dedicar-me temps. És una sensació que havia experimentat en poques ocasions i que ara em resulta cada vegada més còmode. Fins i tot em plantejo fer-me invisible i deixar que tot plegat continuï tant de temps com sigui possible. Ara hauria d'estar pensant en altres coses, considerades importants, però em sento incapaç d'acabar amb aquesta situació de benestar voluntàriament ignorant. Potser és que ara sóc jo qui decideix què em fa trempar i què no.

Rellegeixo -ara amb atenció, sabent de què es parla- El secret, de la Rhonda Byrne. Quan el vaig llegir per primera vegada -crec que era l'any 2008- em va deixar una mica intrigat per les bones crítiques que havia tingut i no vaig saber copsar quin era el seu autèntic esperit. Potser ara, amb el pas del temps, podré extreure l'autèntica essència d'aquest llibre. De moment, sembla que ho estic aconseguint.

Escric molt i satisfactòriament! Aquests darrers dies he combinat el treball manual amb l'escriptura compulsiva. Ja arribarà l'hora de polir-ho. Sembla que he redescobert l'art d'observar la vida comuna i transformar-la en històries versemblants i inversemblants que contenen personatges reals -desdibuixats- i imaginaris, amb comportaments surrealistes, que viuen en entorns creats ad hoc. 

Francament, hi ha coses que no les trobo a faltar. De fet, si ho analitzo fredament... no hi havia res -potser algú, excepcionalment- que mereixés ser enyorat!

...I BARRET DE PALLA

Ahir vaig encetar, definitivament, la temporada d'estiu (peti qui peti). Xancletes, bermudes i barret de palla -la samarreta la reservo pels dies que baixen una mica les temperatures- conformen el meu uniforme diari.

A primera hora del matí -la meva primera hora-, quan el sol encara no pica massa -a vegades, encara no ha sortit-, rego i cuido l'incipient hortet que vaig decidir ressuscitar aquest any. De moment, només el tinc plantat en una quarta part -és gran el punyetero!-, però de cara al proper any, estic decidit a ampliar la superfície -sufície, que diria algú per la TV- plantada.

Una bona dutxa i un generós esmorzar -em posaré com un bacó- són el colofó ideal de la meva activitat física i també el preàmbul de l'activitat intel·lectual: llegir i escriure. He deixat de llegir libels -en altres temps dits diaris- subvencionats. Una ombra -normalment sota la prunera- és el lloc ideal per retrobar-me amb allò que més em plau. No, no trobo a faltar res més!

I així fins a l'hora de dinar. Una bona migdiada per fer-lo baixar i una nova sessió de lectura-escriptura, combinada amb la contesta de la correspondència. Alguna trucada i poca cosa més fins a l'hora del ressopó vespertí o l'hora del glop relaxant (el mojito reglamentari). La vida se'ns escapa de les mans com l'aigua s'escorre entre els nostres dits. He descobert -potser més tard del que voldria- que no cal deixar-se la pell pensant en una pensió de jubilació que mai arribarà, ni en un estat de felicitat impossible, ni en voler allò que és inabastable o que és d'ínfima temporalitat. Saber gaudir d'allò que es té -sigui poc o molt- i aprendre a canviar les apetències fútils per necessitats satisfactòries, tot adaptant-nos a les possibilitats reals, és el que ens fa lliures... i feliços!

SITUACIÓ IDEAL.

Potser aquella era la situació ideal? L'Evarist analitzà la situació -mojito en mà- i no va poder evitar que se li escapés un somriure.

Què faria ara? Com trobaria a faltar aquells moments surrealistes i hilarants, de corre-cuites porugues, al cambrot del germans Marx! Com recordaria les lluites de poder i llit, adornades amb baralles suburbials i traïdores per penjar-se les medalles! Com enyoraria aquelles amistats -recobertes d'una gruixuda pàtina d'hipòcrita interès- que ara esdevenien autèntics desconeguts, descobrint finalment allò que l'Evarist ja sabia des de feia temps: tot era una comèdia interessada (però va ser divertit mentre va durar, això sí!).  I ara quina excusa trobarien els seus detractors? A qui imputarien les seves pròpies demostracions d'inutilitat?

Però, realment... quin era el problema? No tenia cap angoixa econòmica, s'estalviava assistir a aquell lamentable espectacle de ridícules pors amb excreció compulsiva de bava aduladora i podia dedicar-se en cos i ànima a fer allò que més el gratificava: escriure i dedicar-se a la vida contemplativa. Ja feia temps que tenia ganes de canviar de ritme i d'escenari -de fet, trobava vomitiva la situació anterior- i només necessitava l'excusa perfecta. Ara la tenia i, a sobre, li pagaven!

Es recol·locà a la gandula, agafà el mojito i begué un llarg glop a la salut d'aquells que s'havien de continuar fent bona cara mentre s'apunyalaven per l'esquena, temerosos de coses nímies i surrealistes, sempre àvids d'un reconeixement immerescut per inexistència de mèrit. Ell ja no jugava aquell joc... ara vivia com sempre havia volgut viure. Mira que n'és de fàcil ser feliç!