CAP NEURONA

Us donaré una informació que he llegit a Internet, aquest meravellós mitjà de coneixement (i de falsedats). Resulta que l'esperma dels èquids és àcid.... molt àcid. Ho dic per aquelles persones que tenen la zoofília com a leif motiv de les seves aventures sexuals. Mai us tragueu l'esperma dels èquids quan els hi feu una fel·lació. De sobte, us podria perforar l'interior de la boca i us podria arribar al cervell, matant-vos les poques neurones que us queden (o això em demostraríeu si li féssiu una fel·lació a un èquid). Si les relacions les teniu per algun altre dels forats naturals del cos, només quedaria afectada la zona més propera (que en segons quins casos.... encara us farien un favor reduint-n'he, per efecte de l'àcid, el volum).
Tingueu en compte que si us matessin les poques neurones que us queden, podríeu començar a deformar la realitat (ara només sou incapaços d'entendre-la) i podríeu escampar versions irrisòries, patètiques i lamentables de fets documentats. També us podríeu creure les vostres fantasies sobre les relacions d'amistat que us uneixen al vostre proïsme. Podríeu perdre aquell sentiment de fidelitat que, normalment, us uneix a les persones amb les que teniu un contacte diari i a les que els hi deveu tot el que sou (professionalment, és clar). D'altra banda, us podria fer creure que trair a algú us pot fer avançar a la vida.... estaríeu molt equivocats!!!!. Tot plegat molt patètic. Això sí, perdríeu de vista el món real i us semblaria que sou el millor del millor.
Malgrat tot, si voleu continuar tenint relacions amb els èquids, preneu precaucions... no fos cas que algun dia acabéssiu a quatre potes.... vosaltres decidiu..

Si hi ha algun veterinari a la sala, que em confirmi això de l'acidesa de l'esperma dels èquids...
Això només és un divertimentto que m'he permès( a vegades, també és necessari i convenient una petita incorrecció) .Si ho considereu massa elevat de to o creieu que "no toca", m'ho dieu i l'esborraré immediatament.

MONTSE MAR I EL MISSATGER

Us faig una nova versió de l'afer de la Montse Mar i el missatger. M'heu dit que hi havia detalls que no quadraven i els he esmenat. Espero que ara s'assembli al món real (como la vida misma).

La Montse Mar va anar al sopar de comiat de l'Ulisses. Tots els amiguets reien i s'ho passaven molt bé. De sobte, producte de la barreja d'indignació i alcohol, des del fons d'aquella gran taula se sentien crits que deien "puta, puta...aquí falta uno". Ella, impassible i acompanyada de la seva troupe, feia veure que no sentia res. Només una noia, amant dels ponies, es va ruboritzar.Van arribar els postres, els cafès i les begudes més esperitoses.
Desprès d'això, van anar a una discoteca i van fer unes ballaruques, però estava tant ple que una part del grup es va acomiadar de l'Ulisses i van anar a un altre lloc. Durant aquest temps, una de les persones que anava al grup, havia estat mirant a la Montse Mar: Un dels missatgers que treballa per l'empresa que es diu Xandri Llars.
En arribar al nou local, a la porta, la Montse Mar va cometre una gran imprudència: es va abraonar amb el Xandri i es van recórrer tot el cos amb les mans, ell li acariciava els pits amb una fruïció que feia temps que no sentia. Tot això davant d'altra gent... s'ha de ser estúpida!!!. Ella que pensava que aquesta gent li era fidel... això no es pot pensar mai de ningú!!!.
Una d'aquestes persones va trucar a en Pol immediatament (mai no se sap qui t'acabarà ajudant) i ell va moure els seus contactes per tal que els seguissin (ara ja havia de fer-ho gent professional) i poder saber quins van ser els seus moviments durant tota la resta de la nit (llocs, moments, fets... inclús alguna foto en actitud compromesa, etc).
En Pol no volia fer-li mal a en Xandri i per aquest motiu evitaria, en lo possible, involucrar-lo en un afer del que ell no en tenia la culpa i que tindria unes repercussions que anirien més enllà de les previstes inicialment.
La Montse Mar ja tenia experiència en aquest tipus d'afers nocturns desprès dels sopars i en Pol sabia on i com solien acabar. També va pensar que aquella era una carta que tenia a la màniga i que esperava des de feia temps (si ho lligava amb altres afers de la Montse Mar, podria ser definitiu i fulminant).
Cal dir que la Sandra Pitet, gran amiga de la Montse Mar, també va deixar que li toquessin una mica els idem, no fos cas que es quedés en fora de joc. Jo no sé que els passa a aquesta gent... es prenen dues copes i ja no recorden que tenen marits, xicots, etc. En aquests moments fan el que sempre han volgut fer però d'una manera imprudent i irracional.
Ara, en Pol, podria desviar aquesta informació a qui calgués (segur que hi hauria molta gent interessada). Només hi havia una manera de fer-lo desistir d'aquesta intenció: que ella el truqués i li ho demanés. Només això...

Bé nois aquesta és la darrera versió. Què us sembla.... va bé així. Doncs vinga...continuamos para bingo.

EL RETROBAMENT (II)

Va arribar d'hora al bar La Plata, no volia quedar-se sense taula. El bar era petit però acollidor i, malgrat feia a peix fregit, la fauna que s'hi reunia era motiu suficient per fer-hi cap. Les taules, de marbre, tenien l'estructura d'antigues màquines de cosir i l'hi donaven a local un aire bohemi. Només hi havia cinc taules i una barra on s'hi servia el peix fregit amb amanides i gots de vi negre o rosat fresc. El propietari, l'Emili, i en Pol es coneixien des de feia anys i havien passat estones molt agradables, ja amb la persiana baixada.

Quan va arribar, per sort, va trobar una taula buida i va poder seure. L'Emili li va portar una platet de peixets fregits i un got de vi rosat, ben fred. Li va preguntar com anaven les coses i va començar a recordar els vells temps. Va seure a la taula amb el Pol i li va fer una confidència: feia uns dies hi havia anat la persona a la que estava esperant, amb un altre acompanyant. En Pol no va mostrar cap interès per aquest detall i l'Emili es va aixecar i va continuar atenent la parròquia.

De sobte, va veure una figura a la porta. Estava a contrallum i no podia veure-li la cara... no calia.... era ella!!! segur!!!. Aquella figura petita però inconfusible es va quedar un moment immòbil a la porta, com dubtant si entrar o retornar pel camí pel que havia vingut, i desprès va entrar amb pas vacil·lant i lent. Finalment, li va poder veure la cara... era ella. Aquella cara, ara més cansada i més seria, li va recordar moments meravellosos i que mai oblidarà. A pesar del pas del temps continuava tenint aquella cara d'àngel, amb aquells ulls que miraven i no miraven, amb aquella caiguda d'ulls que només ella sabia fer.

- Hola Pol...

- Hola Irun, seu... vols prendre alguna cosa? Està meravellosa, va pensar.

- Una Coca-Cola amb llimona però sense gel, va dir ella.

En Pol va demanar la Coca-Cola a l'Emili i els hi va portar tot seguit.

Quan es van quedar sols, en Pol la va mirar als ulls, aquells ulls que el tornaven boig i.... no es va atrevir a dir-li res. Simplement la mirava. Feia molt de temps que no ho feia i era com si tingués fam d'ella endarrerida. Ella també el mirava... no deia res i només el mirava. La seva cara anava canviant a mida que passava el temps i anava perdent aquella duresa del principi. El seu cap anava caient cap a un costat i això era senyal de que alguna cosa estava canviant. Passada una estona sense dir res ella li va dir:

- Escolta Pol...

- Diga'm

- No diguis res i escolta'm, prou difícil em resulta dir-t'ho sense interrupcions.

Ho sento nois, estic massa cansat. Demà (o quan pugui) més.

EL RETROBAMENT (I)

Un dia qualsevol, a una hora qualsevol i en un lloc qualsevol. En Pol pren un tallat amb llet freda (fins i tot en el més cru hivern sempre pren el tallat amb llet freda). De sobte, quan està xarrupant el got que està massa ple, sona el telèfon mòbil i veu que és una trucada oculta. No sap si agafar-lo o no. (de fet, no en té gens de ganes)... dubta un moment però, finalment, l'agafa. Una veu que fa molt de temps que no sent, però que li resulta familiar li diu "Hola, com estàs?". Es fa el silenci i en Pol contesta "Bé... i tu?". En aquell moment, li passen mil coses pel cap per dir-li al seu interlocutor però no és capaç de dir res més. Desprès d'això només una frase curta i seca però mig temorosa: "vull parlar amb tu". Més silenci, aquest cop més llarg. "D'acord, però..." Més silenci. "D'acord, quedem demà a les cinc al bar La Plata". "D'acord" li diu el seu interlocutor.

Durant tota la resta del dia en Pol recorda, un per un, els moments que l'han unit al seu interlocutor i quins van ser els motius que els van separar. Encara ara, no encerta a donar una raó vàlida per la que va tenir lloc tot plegat. Finalitzada la jornada laboral torna a casa i continua pensant en com haurà canviat aquella persona, com estarà d'ànim, quina és la finalitat d'aquesta trobada, per quin motiu s'ha decidit a trucar-lo i com serà la trobada, quins sentiments afloraran en veure aquesta persona i.... mil coses més.

En Pol sap que, moltes vegades, les persones fan coses com a conseqüència de quedar-se sense cap altre opció o arrossegades per les circumstàncies. o per persones interessades. Aquest en podria ser un cas. Almenys, això havia pensat sempre en Pol (malgrat que molts li diuen el contrari i consideraven la seva actitud estúpida). Només saber bé les raons d'aquesta persona per fer-li mal podria facilitar la seva comprensió. Només això.

El dia següent, en Pol va llevar-se sense haver dormit gaire. Havia estat pensant tota la nit en aquella trucada i el valor que havia mostrat el seu interlocutor en donar aquest pas endavant. No tothom hagués tingut la valentia, el coratge i l'humilitat de fer-ho. Això ja era un motiu per trobar-se amb aquella persona i escoltar-la, escoltar-la amb molta atenció i comprensió.

Demà més companys. Ara no puc escriure més.

CAP PARAULA

S'ha ajupit per tal de recollir una cosa que li ha caigut al terra. Ha deixat al descobert un tatuatge fet on l'esquena perd el seu nom, mig tapat per unes minúscules calcetes d'encaix. S'ha aixecat i m'ha mirat. Per un moment he pensat que la situació havia sigut incòmoda per a ella... però la seva mirada m'ho ha dit tot... Cap paraula.
L'he mirat als ulls, marrons, i li he acariciat la galta, instintivament. M'ha agafat la mà i hem sortit d'aquella habitació. M'ha portat, quasi bé arrossegat, a un lloc recòndit i solitari, i ha tancat la porta. Les nostres llengües entraven i sortien de les nostres boques i ens les deixàvem, alternativament, a la boca de l'altre. Ballaven entre elles una dansa frenètica, però suau i humida. Cap paraula.
Mentre les nostres llengües ballaven, li he tret la bata blanca i li he descordat el sostenidor. M'ha ofert unes sines rodones, ni grans ni petites, amb una aureola mitjana, amb mugrons durs com pedres. Davant d'aquesta visió, he començat a acariciar-les amb molta suavitat, primer amb les mans i desprès amb la llengua. Cap paraula.
He continuat despullant-la mentre ella ho feia amb mi. Li he recorregut tot el cos amb la llengua i m'he parat al melic, on hi porta un piercing, on m'hi he recreat i ella ha començat a gemegar, ni cridava ni sospirava.... simplement gemegava. Només he conegut una altra persona que ho fes com ella... i d'això ja fa temps. Gemegava amb passió però amb tendresa, com si la vida se li escolés en aquell precís instant.
He baixat i, obviant el seu sexe, he continuat per les seves cames, no gaire llargues però molt ben tornejades. Continuava gemegant i, aquesta vegada, acompanyava els seus gemecs amb una humitat que li supurava dels pors dels seu cos. La seva suor era salada però neta i incitava el meu cos a suar. Finalment, he recolzat el seu cos petit però bufó a la mampara i he començat a fusionar-me amb ella... primer lentament, suaument, amb molt tendresa, mentre la sostenia a pes. Alternava els petons amb les carícies amb la llengua als seus pits, que ara semblaven a punt d'esclatar, mentre ella suava i gemegava. El ritme s'anava fent més ràpid fins arribar a ser frenètic.
Jo també suava però no notava el pes del seu cos, que continuava aguantat en l'aire i contra la mampara. Desprès d'uns minuts de frenètic moviment pèlvic, tots dos hem gemegat a l'uníson i ens hem quedat quiets.... molt quiets. Durant un moment hem continuat essent un sol cos, abraçats, sense alè però exultants. Finalment, hem tornat a ser dos cossos separats i ens hem vestit. Un darrer petó, humit, suau, tendre i una lleugera carícia a la seva galta ha fet que abaixés el cap i entornés els ulls, amb una caiguda d'ulls que només he vist fer a una altra persona... i hem sortit d'allà.
Ella ha marxat cap el final del passadís i jo he tornat a l'habitació...... cap paraula.

Dedicat a la millor gemegadora que he conegut. Que li serveixi de record i d'inspiració en els moments de solitud (ja siguin analògics o digitals).