PERQUÈ ESCRIUS?

Aquesta tarda, una persona anònima (la seva adreça de correu electrònic era inventada, no es corresponia amb cap nom identificable i no ha signat el correu) em feia una única pregunta: perquè escrius?. Bé, no he contestat el correu i no ho penso fer. Respectaré el seu desig d'anonimat però li contestaré la pregunta.

Escric des dels 19 anys. Concretament des del 24 de gener de 1985. Aquell dia, vaig marxar de casa cap a un lloc a 1.300 Km. Sol, completament sol. Només portava quatre coses, roba, un bolígraf i una llibreta. No tenia en qui confiar i només podia parlar amb mi mateix. Vaig començar un diari i l'he continuat fins avui. Al principi, aquest diari, era una conversa amb mi mateix, una manera d'expressar emocions, cuites i de deixar constància de les meves vivències.
A mida que va passar el temps, vaig ampliar els horitzons i vaig començar a escriure sobre el que veia al meu voltant. Aquest diari m'ha acompanyat durant tots aquests anys per mig món. Ha vist de tot. Les diferents llibretes que el composen, són part de la meva vida. Les seves pàgines m'han vist fer de tot, han vist tots els meus estats d'ànim i han estat testimonis de tota una vida de lluita. Una pàgina en blanc és única. El que hi escrius és irrepetible. La vivència vista des del prisma del protagonista no admet discussió ni interpretació.
No pots enganyar una pàgina en blanc. Si ho intentes, t'enganyes a tu mateix. Llavors, el sentit últim de fer un diari, deixa d'existir. Un diari no deixa de ser una confessió escrita, una manera de confessar els nostres pecats. Passat el temps, el rellegim i ens atorguem a nosaltres mateixos l'absolució o ens imposem una penitència. Nosaltres, amb les nostres pròpies paraules, ens convertim en els nostres propis jutges. Sempre s'ha de deixar passar un temps entre el moment en el que escrivim la vivència i en el que la rellegim. Una vegada atorgat el perdó o imposada la penitència, el nostre subconscient descansa alleugerit. Tinguem en compte que confessar-se davant un capellà no deixa de ser un acte d'alleugeriment davant la nostra consciència.
L'ésser humà necessita buidar de tant en tant la seva consciència i, en un principi utilitzava els confessors de l'Església, posteriorment ho va substituir pels psiquiatres. Jo utilitzo el sistema de l'auto-confessió. Potser és un mètode d'estar per casa, però efectiu i discret. D'aquí l'origen del meu diari.
Durant tot aquest temps, m'ha funcionat aquest sistema. Amb el pas dels anys escriure s'ha convertit en una pràctica mecànica però humana i sentimental. He "ampliat el negoci" i ara escric sobre qualsevol tema. Tinc un munt d'articles, relats... fins i tot una novel·la inèdita. Ho faig millor o pitjor, però això no ho he de decidir jo i no escric per a tenir un estil impecable. Escric per plaer, per a mi mateix. Mai el meu objectiu ha estat escriure pels altres. M'importa ben poc si als altres els agrada o no la meva tècnica, el meu estil i els temes que proposo. Amb els meus escrits no intento caure bé ni malament, només donar-ho tot. Això es pot traslladar a tots els aspectes de la meva vida.
Perdoneu, faré un petita pausa... ara estic sentint una cançó que m'encanta: "Tu frialdad" del grup Triana.
(...)
Ja hi torno a ser. L'he repetit 3 vegades. M'encanta...
Escriure em fa lliure i ho continuaré fent mentre en tingui ganes i constitueixi un plaer. Escriure no ha de ser mai una obligació. Les ganes d'escriure venen en els moments més insospitats. Sempre porto a sobre una llibreta en la que hi anoto els apunts bàsics sobre un tema que em ve al cap. Desprès, quan tinc un moment de tranquil·litat, desenvolupo el tema i li dono forma. D'aquesta manera construeixo aquest bloc i altres que tinc. No els busqueu, no els trobareu. Aquells formen part de la meva privacitat. Només hi ha una persona que els podria localitzar, però em penso que ni ella es va adonar que li vaig donar l'adreça (si, tu...tu!!. Allò és un petit racó personal i intransferible on afloren els sentiments més íntims i on reflexiono amb mi mateix sobre les estratègies que cal emprar en cada situació o circumstància.
Aquest bloc és la recopilació d'articles d'altres blocs que tenia des de fa anys. Com us deia, en tinc un parell més que no són públics. També tinc altres escrits que, atès el seu volum i la seva temàtica, no puc publicar en un bloc. Si algú està interessat en veure'n algun, només m'ho ha de demanar i li trametré per correu electrònic.
Bé, és tard i, em penso, ja he contestat la pregunta. Només vull afegir una cosa: a tu, anònim, escriu, prova-ho i sempre més ho faràs.
Una abraçada i gràcies pel teu correu.

QUÈ EM PASSA DOCTOR?

Què em passa doctor? Una meravellosa pel·lícula de l'any 1972. Director: Peter Bogdanovich Intèrprets: Ryan O’Neal, Barbra Streisand, Madeline Khan, Kenneth Mars.
Rèplica a l'amic Tapes. Et pensaves que no ho faria? Encara no em coneixes prou.... Conservaré el motiu de visita al metge i un parell d'elements més per tal que el teu article i el meu tinguin algunes coses en comú i no puguis dir que utilitzo la meva experiència per deixar-te malament. Ja em diràs que et sembla aquest petit relat...

Un dia, una noia, es trobava molt angoixada. Tenia mil pensaments al cap (de fet, només existien al seu cap). Mil problemes, mil situacions no solucionades i no tancades de forma satisfactòria. Va pensar que era prudent posar-se en mans d'un especialista i va concertar una visita amb una professional que coneixia un amic, que hi mantenia una relació professional.
En arribar el dia de la visita mèdica, es va presentar tota compungida, havia estat tota la nit anterior sense dormir (es va fer un fart de fer sudokus) i la seva cara tenia el cansament marcat. També va pensar en pelar cebes per tal de tenir els ulls vermells i la llàgrima fàcil. Va entrar a la consulta i va seure en una cadira de la sala d'espera. No sabia si la vestimenta que s'havia posat aquell dia s'hi adeia gaire amb aquella situació. Per un moment havia pensat en posar-se tota de negre en un intent de remarcar, encara més, l'angoixa que l'oprimia des dels orígens dels temps. Els seus pensaments no eren allà, pensava amb quin dels seus "problemes" havia quedat aquell dia i com li agradaven les coses a aquest "problema". Un dels seus problemes principals era l'esforç mental que havia de fer per tal de recordar cadascuna de les peculiaritats dels seus "problemes".
Finalment, la van cridar per entrar a la consulta. Li va donar la mà a l'especialista, va seure's i van començar a parlar:
-Bon dia, pel que veig a l'expedient, el motiu de la seva visita és l'angoixa. - Va dir-li l'especialista-.
- Si, deixi'm que l'hi expliqui. Jo tinc un estat d'angoixa des dels principis dels temps. Faig vida normal, això si. Surto a dinar, a sopar (amb final feliç i no sempre amb qui tocaria). Em passo el dia rient però....
- Digui, digui...
- Doncs miri, el problema és el següent: cada dia, des de fa molts mesos, baixo caminant per Les Rambles i veig un noi que fa d'estàtua, és un diable amb cua i tot, i em fa angoixar molt veure com fa el seu paper. Cada vegada que el veig m'entra una angoixa que em fa perdre el sentit. Inclús els dies que descansa, passo pel lloc i m'imagino que està allà i m'angoixo encara més. Penso on pot ser i si gaudeix de la vida sense angoixes (cosa que seria imperdonable, estant jo tant angoixada).
- I vostè ha de veure'l necessàriament? Ha de passar pel davant d'ell?
- No, de fet em desvio cinc carrers per tal de veure'l. Vull comprovar que continua fent coses que m'angoixen. Però em fa mal, molt mal.... pobre de mi, no sé com acabaré. Miri com ploro!, miri...!
- Escolti... com li diria? Miri, no ha pensat en obviar-lo, que, segurament, és el que desitja ell? No ha pensat en dedicar la seva vida i els seus pensaments a altres coses? A coses més plaents, vull dir. Si no té cap necessitat de veure'l i vostè continua desviant-se cinc carrers... potser qui fa malament les coses és vostè. Aquesta persona només exerceix un dret, en aquest cas a treballar i a expressar lliurement la seva creativitat artística.
- Però a mi em fa mal. M'angoixa molt aquesta situació... ja torno a tenir ganes de plorar....
- Alguna vegada li ha dit alguna cosa aquest noi a vostè, quan passa?
- No. Només una vegada, al principi, li vaig dir "bon dia" i ell em va contestar amb un altre "bon dia", però fa molts mesos que no em diu res, ni em mira. Mira a un punt perdut de l'horitzó. De fet, baixo caminant per Les Rambles i, quan arribo on és ell, m'amago i ell no em pot veure. Però ell continua fent de diable (amb cua i tot).
- Miri senyora... no ha valorat la possibilitat de pensar que a aquest noi vostè l'importa ben poc i que només es dedica a fer una activitat que no molesta a ningú i que no la fa en exclusiva per a vostè.? La fa, simplement, perquè li ve de gust fer-la. I si mira a l'horitzó és per fer bé l'estàtua....
- Ja... miri, ja veig que vostè no m'entén. Deu ser que aquesta hi manté relacions amb aquest noi (o estan conxavats) i, per això, el defensa -va pensar ella, sempre creient que la resta del món té els mateixos defectes i virtuts que ella.
- No li puc fer res jo per treure-li aquesta angoixa. El primer que hauria de fer vostè és no provocar aquesta situació per tal de veure una cosa que no li agrada, inclosos festius. Encara més si, com em diu, ha de desviar-se cinc carrers per veure-ho.
- Però em pot fer un informe dient que aquest noi em fa patir una angoixa insuportable?. Aniré a la Guàrdia Urbana i faré que li retirin la llicència per treballar d'estàtua a Les Rambles.
- Això no ho puc fer, però li receptaré dues caixes de supositoris (ja els hi poso extra-grans) i pot agafar dos caramels de menta de la tauleta que hi ha a recepció. La seva "malaltia" no té res a veure amb l'activitat d'aquest noi. La seva malaltia persistirà mentre es cregui que és el centre de l'univers i que tothom ho fa tot pensant en vostè. Potser hauríem de fer més sessions i localitzar quins són els problemes reals que l'angoixen tant.
Es va acomiadar de la professional i va sortir de la consulta. Va fer una trucada per tal que la recollissin en cotxe. Havia trucat a un dels seus "problemes". D'allà anaven a un hotelet a revolcar-se una estona. Mentre baixava les escales intentava recordar de quina manera li agradava revolcar-se a aquest "problema", no fos cas que es confongués de "problema" i detectés que n'hi havien més de "problemes". A la tarda havia quedat amb un altre dels seus "problemes".... però ella continuava angoixada pel noi que feia d'estàtua a Les rambles i pensava en veure'l el dia següent i comprovar que continuava fent allò que tant l'angoixava.
Què n'era de dolent i malvat aquell noi!!!.

Vinga Tapes, supera-ho....

JA HO HAS TORNAT A FER!!!!!

La repetició contumaç d'un mateix error és signe d'impotència, d'inseguretat i de manca absoluta (bé, quasi absoluta) de matèria gris. Recordo moltes vegades la frase "ja ho has tornat a fer!!!!" i em recorda els temps d'infantesa en els que cometies el mateix error un munt de vegades. Cometre aquest error de jove té una disculpa i una justificació: no tens experiència. Cometre aquest mateix error de gran, no té cap justificació.
Molt més greu és intentar vendre gat per llebre o mentir a persones amb un mínim d'intel·ligència. Com es pot ser tan sapastre! Mai, repeteixo, mai intentis adquirir la raó amb fantasies o mentides. Ningú s'ho creu i et crees un desprestigi creixent. Quan s'expliquen coses, han de tenir una mínima lògica o coherència. No pots començar a dir el primer que et passa pel cap, sobre-actuar com un actor o actriu de cinquena fila i pretendre que et creguin. No pots fer-ho, bé... si que pots fer-ho, però si ho fas per pròpia iniciativa.... fes-t'ho mirar (necessites ajuda urgent d'un professional), i si actues aconsellat per algú...uff... canvia de conseller. Potser aquest conseller només vol salvar la seva pell i justificar la seva història i la seva pròpia existència. La vida, com em canso a vegades de repetir, és llarga i dura. Hi ha gent que encara vol que sigui més llarga, i sobretot dura, i no para de complicar-se-la. El problema és que, la majoria de vegades, li compliquen als altres sense un motiu aparent.
"Romeo & Juliet" de Dire Straits. Molt maca. Em recorda anys més jovenívols, de felicitat innocent, de sessió de tarda a les discoteques, de mitja hora de lentes.... Ara "Brothers in Arms"... impressionant!!!
Perdoneu l'incís... els records, a vegades, em fan retrocedir en el temps i viure temps millors. Com deia: no feu coses que ningú es creu, ni les feu a destemps. Cada cosa té el seu moment i els seus condicionants. Quan no es donen els condicionants corresponents i les coses es fan a destemps, com a mesura desesperada, el descrèdit ja agafa unes proporcions que no són aconsellables si el que es vol és fer veure que una cosa o actitud determinada és veritat. En aquest precís instant, el nivell de patetisme entra en la categoria d'allò que considerem ridícul.
Bé, nens, nenes, amics, enemics, indiferents, passavolants, vigilants de la platja, espietes de tercera, i altra fauna inclassificable que freqüenteu el bloc d'aquest pobre mortal... me'n vaig a sopar!!!. La vida és bella, ahir el Barça es va classificar per la final de la Champions i té la possibilitat de guanyar la Lliga i la Copa del Generalísimo (perdó, del Rei) Què més volem!!!. Bé, un euromillones també ens agradaria, oi?.
No desespereu, al final tot arriba i si no et toca la loteria, et toquen una altra cosa. El cas és tocar. Ja comença la temporada d'estiu i com deien els de Radio Futura "las chicas desnudan sus cuerpos al sol". Doncs això, veniu a "La escuela de calor"... o no... vosaltres sabreu...
Per cert, si podeu, mireu la pel·lícula "Chacal". La fan avui a la TV8. És bona, però té un parell d'errors. Si les descobriu, ja m'ho direu. En Lupus ja les sap les errades. Fa anys els hi vaig ensenyar. Era un exemple d'error que no s'ha de cometre mai.
Fins aviat. AEVF.

LA NENA DE LES PEDRES.

Hola guapetona, ahir vas llegir el meu bloc i em vas dir que t'encantava i que vaig complir la meva promesa de fer menció de la teva existència. Com que veig que t'ha agradat, o almenys això m'has dit amb un rictus d'insatisfacció per la brevetat de l'esment, he decidit fer un article només per a tu.
Ja et vaig dir que seria una petita descripció personal, obviant el teu nom...naturalment. Vaig prendre uns petits apunts a la meva llibreta negra, aquella que tant et va "flipar" i de la que dius que ha d'amagar molts secrets. Aquí ho tens:
S'ha tret les ulleres i, darrera aquells vidres, m'ha descobert uns ulls marrons i una mirada amable. Et mira al sempre als ulls, com jo sempre prefereixo, i tens la sensació de ser escrutat d'una manera fina i seductora. No ho pretén. Només pretén mirar-te, simplement això. A vegades, per pura incomoditat, baixes la mirada fins els seus llavis i descobreixes uns apèndix petits però molsuts, molt ben perfilats. Quan parla, els entreobre i et descobreix una renglera quasi perfecte de dentetes blanques com no n'havia vist mai.
Té la pell blanca i fina, talment la de la Cleopatra. És jove, massa jove, però parla amb saviesa i com si la seva experiència de la vida fos il·limitada. Parla amb dolçor i, entre la seva frase "mare meva!" encadena frases molt assenyades. Mai diu cap exabrupte, que li faci perdre la calma i la serenor.
El seu cos és fort, avesat en l'esforç de les sortides al camp per recollir pedres. No us ho havia dit però estudia geologia (d'aquí el nom de "nena de les pedres"). No porta complements innecessaris. Torna a somriure amb aquells llavis petitons i et desarma. En aquell mateix moment, la mirada se l'il·lumina una vegada més regalant el plaer de la placidesa.
Arribo a la meva parada i voldria continuar per tal de gaudir de la seva simpatia i de la seva bondat. Continua així, guapetona, no creixis ni agafis els hàbits de la gent perversa. Demà ens tornarem a veure. Fins demà.

UN ALTRE DIA..... PERDUT!!!!

Un altre dia perdut. Amb molta son i pensant en tu. T'imagino i no et visualitzo. La mala vida em fa perdre la noció del temps i de l'espai. A un quart de sis, de peus a terra. Dutxa ràpida, afaitada veloç i perillosa amb navalla brillant i esmolada. Pols ferm però cansat de la mala nit. Ulleres i bosses sota els ulls. No vull anar a treballar, però hi vaig, a corre-cuita.
Cafetera de sis tasses, en dos glops coll avall. Dos cigarrets, un encés amb l'altre. Un tren que no espera a ningú i que, darrerament, sembla voler batre el rècord de puntualitat. Dos quarts de set i mirades cansades. Ningú parla, només una mirada furtiva em diu que ella està allà. La nena de les pedres (més de dues). M'hi acosto i ens posem a parlar, com cada matí (o matinada). Trajecte curt però d'agradable conversa. Hi ha dies que no tenim èsma ni de parlar. Llavors, nomes ens mirem. Li miro el fons dels ulls, com buscant-hi una senyal o una espurna que mai arriba. Ella s'acomiada i jo sóc el que baixo del tren. Camino, com un autòmat, sense pensar en res ni en ningú. Les set. Primera trucada. Ja hi tornem a ser. Treballant, que el treball, diuen, dignifica.
No penso ni avorrir-vos amb la meva feina. Tren de tornada. A casa, pastel nostre de cada dia. Ja no m'impressiona ni em produeix cap emoció. És el que hi ha i no ho he triat jo. Dinar. Un quart de cinc. Primera connexió amb la xarxa. Res que valgui la pena. Correus.......mil. Eliminar, eliminar, eliminar.... En contesto tres. Continuo... eliminar, eliminar, eliminar.....
Gran moment: comentaris al bloc. La vida és bella i em consta que la nit anterior (ells i ella, en qui, sembla ser, s'ha enquistat un caràcter esquerp i agre) van llegir les històries que em passen pel cap, aquest cap cada vegada més mal moblat. Reflexiono un moment i esborraria tot el que he escrit la nit anterior. No... són fills meus!. Com tots!. Miro el rellotge i penso en el poc temps que em queda per poder fer alguna cosa interessant i que justifiqui seguir respirant. De sobte, entro a Google i busco "Carlos Jesús". You Tube, dos vídeos. Els miro i em recorden vells temps. Potser algun dia també jo tindré que discernir entre diverses personalitats.
Avui vull anar a dormir d'hora. No sé si serà possible... algú em reclama pel MSN. Vol parlar una estona amb mi. Posem la webcam i ens veiem les cares. Riem i ens expliquem quan desgraciats som i què bé que ens ho passem, malgrat tot. És la vida i no hem triat com es portaria amb nosaltres. Només la vivim, el millor que sabem i que ens deixen. Demà serà un altre dia.
Avui ha estat un altre dia perdut... o guanyat per sempre.