LES RATES.

Avui, en una aplicació d'aquestes que hi ha al Facebook m'ha sortit la frase següent: “Después de la tormenta, vienen las inundaciones y salen las ratas.”

Sí, aquesta frase té molta veritat amagada. Les rates -de quatre o dues potes- viuen amagades en els seus caus i només en surten per tal d'alimentar-se. No són animals que treballin per menjar. Són animals que sempre s'aprofiten de l'esforç dels altres i actuen com a lladregots. Crien molt i en això basen la supervivència de l'espècie. Normalment, són animals que provoquen repugnància i que s'associen a la brutícia i a la malaltia. 

He començat a pensar i a fer associacions d'idees. Quan és més vulnerable una rata? Evidentment, quan està fora del seu cau, quan no té on protegir-se. Com fer que surtin del cau? Doncs -segons ens diu la frase- provocant una inundació. Com provocar una inundació? Doncs provocant una tempesta.

Bona idea, molt bona idea. Hi ha una persona -a la que m'estimo molt- que sempre m'ha dit el mateix: "Per que s'arregli una cosa s'ha d'espatllar del tot". Bé, potser el que s'ha de fer per provocar la tempesta és començar a actuar -per tots els mitjans- per tal de fer posar nervioses les rates al seu cau. De fet, a les rates no els costa gaire posar-se nervioses. És el que té saber que estàs en fals.

Una vegada esclati la tempesta, una inundació és el següent pas lògic. Això sí que faria sortir les rates del cau. Això és el que ara convé. Crear un enrenou considerable per tal que les rates surtin del cau, que surtin al carrer, a la vista de tothom, desprotegides i vulnerables. Les rates no tenen cap tipus d'armes -ni defensives ni ofensives- enfront dels humans. Fins i tot hi ha humans que se les mengen.

Una vegada desprotegides, és quan es poden aniquilar, individualment o col·lectivament, sense pietat. No hi ha un animal més inútil, més prescindible, a la natura. No hi ha cap motiu per preservar una rata, cap ni un. No aporten cap benefici a l'entorn, només pèrdues. Així doncs, s'ha d'avaluar la successió tempesta-inundació-desprotecció per tal d'acabar amb elles.

PS: Si mireu el perfil de l'Exorcista veureu que li correspon la serp a l'horòscop xinès. La serp és una gran devoradora de rates....

 

TORNEN ELS FANTASMES DEL PASSAT

Han tornat. Una altra vegada estan aquí. Són ells, els fantasmes del passat. Feia una temporada que estaven ocults, que no es manifestaven.

La vida no és més que la recopilació de les nostres vivències, d'allò que hem sigut, dels records que retornen per furgar a la ferida. La ferida sembla tancada, cicatritzada, però en el seu dia no va ser ben cauteritzada i continua fent mal, continua infectada interiorment. De tant en tant, el dolor és irresistible i s'ha d'obrir de nou per tal de netejar-la, desinfectar-la i , amb sort, esperar que torni a cicatritzar. 

L'abdul, en Neru, la Osini i tots aquells que ja no hi són, tornen. Des de les seves tombes tornen per retreure a la resta del món el seu mal morir. Van ser víctimes col·laterals, -no els tocava morir ni llavors ni d'aquella manera- i, si el tirador no hagués estat tan bo, encara estarien vius. Només poden tenir la satisfacció d'estar enterrats a la seva terra, Angola, i d'haver tingut una mort ràpida.

El tirador, una víctima de la seva destresa, encara veu les seves cares. Aquelles cares vistes una o dues vegades a través d'un visor a 200 metres de distància. La respiració continguda, el dit que prem suaument el gallet, un moment de serenitat, i un cap que esclata i es dispersa en mil bocins. Aixecar-se ràpid i començar a córrer, sense mirar enrera, la majoria de vegades sol, sabent que la seva protecció -l'anonimat, l'ocultació i la sorpresa- ja no hi és.

Malgrat algú li va fer l'encàrrec -legítim i legal...o no- i, en aquell moment no va sentir el remordiment del seu acte, passats els anys els fantasmes retornen per reclamar el penediment del tirador. No hi ha penediment. El primer que li van ensenyar és a no tenir sentiments, a fer la feina i oblidar-la immediatament. La seva protecció psicològica era aquesta. Fer l'encàrrec, cobrar i oblidar.  Considerar que allò que veia a través del visor no era era real, també el protegia. 

Potser haver-se retirat -parcialment, encara fa algun encàrrec pels amics- i haver tornat al món dels humans "normals", l'ha fet més vulnerable. La seva vulnerabilitat no és front els vius -dels quals molt pocs podran tenir la seva capacitació tècnica i psicològica- només és vulnerable front ell mateix i els seus fantasmes del passat, els morts que ell mateix va causar.

Només li queda aguantar amb estoïcisme -cosa que sap fer molt bé- i apartar les pedres del camí. Al camí que té al davant n'hi ha unes quantes de pedres però, en el camí que ja ha recorregut no n'hi ha de pedres. Ell, amb les seves pròpies mans, les va apartar totes. Una per una les va fer caure al marge del camí, fins a deixar-lo net.

L'altra alternativa no està contemplada. Sempre ha pensat que és preferible que siguin les pedres les que vagin a morir al marge del camí i no està disposat a ser ell qui tingui que sortir del camí. El dia que vulgui acabar fora del camí, serà ell qui en sortirà. Mai permetria que ningú el fes fora...

INDEFINICIÓ

Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Aquesta podria ser la frase perfecte d'un indefinit, d'un cagadubtes, d'una persona sense caràcter, que no es mulla ni quan plou, que viu amb por a vesar-la permanentment.

Us vull parlar d'aquests personatges, que són incapaços de prendre una decisió i que fonamenten la seva vida sobre una premissa impossible: quedar bé amb tothom. Mai fan pública la seva opinió, ni la defensen -per molt ben raonada i fonamentada que sigui- per tal de contradir a ningú.

Es dediquen a contestar amb frases neutres, buides de contingut, sense dir res concret. La concreció i la claredat no existeixen per a ells. Tampoc són concisos i emmascaren la seva manca de concreció i claredat sobre un discurs extens, però buit.

Fa uns dies vaig fer una pregunta clara, concreta i concisa a una persona. Resposta: manca de concreció,  manca de claredat -basant la seva resposta en un desig-  i, això sí -suposo que per manca d'argumentació- concisa.

No patiu, sigueu valents, tingueu dignitat. D'aquí cent anys tots calbs i criant malves. No val la pena arrossegar-se per la vida patint pel què diran i per les conseqüències de decisions preses amb raó i fonament. Si us passeu la vida dubtant i no decidint, per quin motiu viviu? Quin és el sentit de la vostra pròpia existència?

Suposo que tot forma part d'aquesta cultura de no assumir les responsabilitats i de no prendre decisions. Això és el que porta a una societat ineficaç i neutre, sumida en el dubte constant i en la manca d'efectivitat. Només hi ha una avantatja: ningú es discuteix i tots els seus membres haurien de ser molt amiguets, però aquesta situació només porta a una manca absoluta de visió de les limitacions de les demandes que es poden fer -sempre, totes són ateses- i un estat permanent de servilisme indigne.

La covardia a expressar el que sentim i pensem -d'una manera correcta, però clara- ens desposseeix de la darrera cosa que ha de mantenir com a seva l'ésser humà: la dignitat.

MERCAT DE DIA, MERCAT DE NIT.

No, no vaig amb retard. He esperat uns dies a fer aquest post per tal de reflexionar i pensar-me bé el que volia escriure. No vull que les meves paraules siguin mal interpretades i tampoc vull que es ningú es pensi que frivolitzo sobre un tema que és molt seriós.

No em sorprèn que a Les Rambles de Barcelona hi hagi prostitució. Sempre n'hi ha hagut, tothom ho sap i ningú s'ha esquinçat mai les vestidures per això. El problema no és aquest. El veritable problema és comprovar que no ha importat mai a ningú fins que aquest tema no ha sortit a la premsa. Potser no ho sabien que s'hi exercia la prostitució? Això vol dir  que mai hi passa ningú per aquest lloc? O potser per fer aquestes fotos s'hi han hagut d'esforçar molt o són un muntatge? No siguem hipòcrites!!!  Ara em diran que no ho sabien!!!

La prostitució a Les Rambles sempre ha estat tolerada mentre no causés problemes. Encara recordo al final de tot, a mà dreta, un local que es deia Big Ben i que es va tancar per les olimpíades del 92. Això va provocar que les mateixes prostitutes que abans exercien en aquell local acabessin al carrer i la situació es degenerés molt. Ara ja no tenien el control coercitiu del propietari del local -que no permetia segons quins comportaments-  i totes (drogoaddictes, immigrants, etc) van fer del carrer el seu lloc de treball, amb la consegüent delinqüència afegida. A més, oferien un espectacle que no existia quan hi havia el local al que em referia abans. 

Sobre el tema de la prostitució s'han d'anar tancant molts debats que fa anys que es van obrir (legalització, inclusió a la Seguretat Social, etc) i sembla que només es reobren quan aquest tema surt a la premsa. L'incident de les fotografies no és ni estrany ni infreqüent a Les Rambles i als carrers pròxims. No mirem cap a una altra banda. Això és la realitat, la vida en directe. Si el que es vol és acabar amb les prostitutes al carrer hi ha dues opcions: una presència policial permanent -no només quan surt el tema a la premsa- o la legalització de l'activitat i l'assignació d'un espai concret per l'exercici d'aquesta professió -amb els consegüents controls- si no és que es decideix que només es pot exercir en locals tancats.

No és una decisió que hagi de prendre la ciutadania. Penso que ja tenim -i paguem generosament-  ments pensants per tal que solucionin aquest problema sanitari, moral, professional i de mercadeig de les persones.

En aquest cas, i atenent al lloc on estan fetes aquestes fotografies, podríem dir que La Boqueria s'ha convertit en un (excel·lent) mercat de dia i -malauradament- en un mercat de nit.

EL COTXE NEGRE

Estava a punt de plegar de la feina i esperava amb ànsia que arribés l'hora. Tot el matí pensava en el mateix. Avui la venia a recollir ell i volia estar estupenda. Ella sempre ho estava d'estupenda -quin atreviment pensar el contrari!!- però avui ho volia estar més que mai. 

Finalment, l'hora. Una trucada l'avisa que ja està a punt d'arribar i ella baixa, nerviosa i diligent. L'ascensor la porta a la planta baixa i allà el veu. És un cotxe negre, de gama mitjana, petit. El condueix el seu amant, aquell amb el que passarà una estona i la relaxarà de les tensions.  Per molt que ha intentat deixar aquesta vida i aquest costum d'enllitar-se amb el primer que arriba, no ho ha aconseguit. Ho necessita, necessita el sexe com menjar, com respirar. El problema és que ho fa tant evident que ja ho sap tothom i ja no pot dissimular-ho. Tot això va en contra d'ella però és superior a la seva voluntat i, quan veu l'oportunitat d'enllitar-se, perd l'oremus. 

Sempre té una excusa preparada. Aquesta vegada ha dit que anava a veure un amic a l'hospital. Potser algú encara se la pot creure, però cada vegada és més infreqüent. Ara només la miren, assenteixen amb el cap i pensen que ja hi torna a ser, que ja torna a picar-li l'entrecuix.

En arribar a la vorera, ell arriba amb el cotxe. Ràpidament hi puja i desapareixen en mig del trànsit de la ciutat. Un cotxe més entre milers, una parella més entre milers. Arriben al seu cau d'amor -millor dit, sexe- i frenèticament es despullen, rodolen per terra i comencen a fer-ho. Tots dos estaven neguitosos i tenien ganes de que arribés aquest moment. Una i una altra vegada continuen lliurant-se a la passió.

En un intermedi, ella encén una cigarreta. Està nua, completament depilada i s'asseu en una cadira. Es mira el cos de seu amant  mentre pensa. Continua fumant amb la mirada absent. Ara ja ha aconseguit la seva dosi d'home. La seva dosi -quasi bé- diària. Ara ja res l'importa, ja res la torba. Només té un calfred quan pensa en el seu proper amant. Ho intenta, es concentra, fa autèntics esforços, però és incapaç de recordar a qui li toca posseir-la posseir -gràcies Albert- demà....