POC (O MOLT) MÉS A DIR.

La meva forma de fer broma és dir la veritat. 

És la broma més divertida.

Woody Allen

Torno a pensar que el temps de marejar la perdiu amb frases grandiloqüents, buides i reiterades periòdicament, ja ha passat. A la vida s'ha d'intentar no repetir-se massa. La repetició causa decepció i mostra la inoperància en estat pur. Les coses són com són i no d'una altra manera, malgrat alguns vulguin vendre la seva realitat. 

Aquesta setmana parlava amb algú -molt pròxim i que em desperta sentiments contradictoris- que m'explicava quan decepcionat estava de sentir-se desaprofitat i, alhora, espremut. Contradictori? No. Segons la seva explicació, només l'utilitzaven per fer aquelles coses fosques i que ningú veu, que són desagradables i que ningú vol fer (molt menys, gratuïtament). També em confessava que tant li feia tot. Havia tingut una reunió-trampa i havia vist la por i l'engany en els ulls dels seus interlocutors. També havia vist ira, gelosia, desconeixement i una obsessió malaltissa per dominar-lo. Dominar-lo? Qui? Ells? Primer haurien d'aprendre a dominar-se ells i no fer tant evident el que pensen. També haurien de tenir una mica més de coneixement sobre allò que parlen i no pensar que tot s'acaba i se soluciona amb una mica de comprensió forçada i complicitat irreal.
La realitat és molt tossuda i sempre acaba posant a cadascú en el seu lloc. Hi ha realitats impostades, realitats virtuals i interessades que serveixen per anar tirant i salvar moments tensos -per alguns- fins a la propera dosi de veritat. M'han explicat el cas d'una realitat impostada, virtual i interessada que ha caducat als tres dies -de dimarts a divendres- i ha deixat en evidència als venedors de fum. Tot un rècord: de dimarts al matí a divendres al vespre! Finalment, una vegada més, el divendres al vespre s'ha recuperat la realitat veritable i el de sempre era l'únic que hi era. M'ho explicaven amb un cert orgull i amb una certa amargor. L'orgull del deure acomplert i l'amargor de només ser visible en aquests moments. Ja li vaig dir jo que la seva major recompensa havia de ser la íntima satisfacció del deure acomplert i el seu major honor el desenvolupar les tasques de major risc i sacrifici (gratuït i que s'atorguen d'altres en aquest cas). Ja aniré fent una petita crònica d'aquells que saben que hi ha coses "previsibles" i no que tenen esma o enteniment per avançar-se al desastre.
Per part meva, res de nou. Només aquell sentiment o sensació de déjà vu que m'embarga cada vegada que m'intenten vendre una moto. Tinc dues opcions: dir-los que no sóc estúpid i que s'estalviïn l'esforç de fer-me veure garses per perdius o, d'altra banda, continuar seguint-los el rotllo i que continuïn creient que són autèntiques llumeneres capaces d'engalipar a tothom. Ja m'és exactament igual. Només ha canviat una cosa: ara vull que demostrin el que valen (?). Que facin exhibició pública -forçada, si cal- del caràcter, valentia, poder, eficiència, eficàcia, saviesa i habilitat que els adorna(?). Poden ser dies molt interessants i dignes del millor vodevil. És en els moments d'escasetat, en els moments difícils quan s'ha de demostrar les coses. En els bons moments i en els d'abundància tothom és molt "competent". Quan veus que n'hi ha que anuncien el fracàs, els problemes i el desastre al minut zero, com volent dir: "jo ja ho havia dit i no és culpa meva", perds la confiança en tot plegat i visualitzes davant de qui estàs i de quin coratge el caracteritza. És d'aquells moments en els que saps que no els acompanyaries ni fins a la cantonada.
Bé, tornem-hi. Ja torno a tenir un mal de queixal de dos parells de coll.ns. Coses de prioritzar les coses dels altres pel davant de les pròpies. Quan em fan seure en una taula i em volen donar lliçons de moral, recordo aquests moments en els que -gairebé- em cauen les llàgrimes de dolor, per no haver avantposat el meu benestar davant de totes les altres consideracions. Suposo que d'altres mai podran dir-ho, ja sigui per bé o no... O potser diran que el meu dolor és seu i l'exhibiran com a propi!!!

NOVES COSES PER FER

Ara que tinc més temps per escriure i per fer aquelles activitats més agraïdes o que, com a mínim, no em retreuen, he decidit fer una acurada dissecció d'aquest entorn del que tantes coses he d'aprendre. 

Tinc mil coses per fer, que fins ara havia sacrificat en benefici d'un ideal sembla ser que equivocat. Aquesta setmana serà intensa i rica en arguments surrealistes. Només amb les notes que estic prenent, tinc tema per un bon grapat de relats. Alguns hauran de ser microrelats, atesa la manca de substancia d'alguns temes.

Aquesta dinàmica pregunta/resposta que estic exercitant darrerament està donant els seus fruïts. Si la pregunta és surrealista,  la resposta encara ho és més. Si un correu és extremadament simple i absurd, la resposta ratlla el que en termes del pensament, la reflexió i la capacitat cognitiva en podríem dir -amb tots els respectes- borderline.

Durant aquesta setmana encara em queden per experimentar escenes grotesques o més pròpies dels germans Marx que de la vida real. A la vida tot depèn de com t'ho prenguis. Per sort, ja no pateixo per coses surrealistes. Ara només observo i em meravello de veure com pot funcionar -és una manera de dir-ho- tot plegat. Estic descobrint la essència del pensament buit, la inoperativitat feta art, l'absurditat elevada a dogma de fe. Estic per transcriure alguna conversa i penjar-la aquí. Els que desconeguin l'origen de les converses, podrien pensar que estic transcrivint un diàleg d'alguna pel·lícula italiana dels anys 50 o d'alguna meravella cinematogràfica dels germans Marx. No cal incidir més en com està canviant la meva perspectiva de la vida i com espero gaudir-ne en un futur. Ja m'imagino una pròxima escena. No, de moment no la descriure. Ara em pica la curiositat i vull ser prudent. De fet, he retardar un esdeveniment atenent a una malsana curiositat. Vull veure fins on pot arribar la imprudència humana i fins a quin punt es poden combinar actes heroics -val, sí, sóc un exagerat, només són actes de persones normals- amb actes de submissió servil i denigrant. Vull observar fins on es pot arribar en aquesta caiguda lliure de la dignitat. Bé, ja n'aniré parlant. De moment, com va dir en Grounxo...

I també dos ous durs!

IGNORANTS I BOCAMOLLS

No hi ha res al món tan comú 
com la ignorància i els bocamolls. 

Creòbul de Lindos

Aquest matí estava llegint uns escrits d'aquest autor, un dels set savis de Grècia, mentre m'adonava de quanta raó tenia -ja fa uns milers d'anys- quan associava la supervivència dels bocamolls a l'existència d'ignorants. Un bocamoll pot enganyar o fer prevaldre les seves tesis si té al davant una persona que és una ignorant -indefensa davant els seus arguments fútils i falsos- o davant d'una persona que passa de rebatre aquests arguments, deixant-li la satisfacció de pensar que l'ha enganyat. No em considero una persona ignorant i moltes vegades prefereixo -si no m'hi va res- deixar que es pensin que m'enganyen. També és una bona tàctica per fer que el teu oponent es confiï i es fiqui de peus a la galleda en desfermar-se la seva orgia de falsedats, en creure que té al davant a un pobre i inofensiu ignorant.

Llegir el diari sempre és una aventura i un exercici d'interpretació. Avui he llegit una entrevista que li feien a l'Artur Mas a El periódico de Catalunya. Res de nou a l'horitzó. El discurs és clar i diàfan: cal retallar despesa. Realitat: ja en parlarem quan ho vegi fer. Hi ha mil opcions per retallar despesa d'una manera immediata i efectiva. Només cal ser valent, redefinir l'Administració Pública -en material de personal i de despesa- i assumir la impopularitat de les mesures -totalment necessàries- que cal emprendre. Quan abans les emprengui, abans arribarà la recuperació i s'alliberarà del llast que suposa una situació econòmica -malgrat ningú ho vol dir- de fallida tècnica. Val més ara que al final del mandat. No vull creure que cometrà els mateixos errors que el govern de l'Estat, que ha emprés mesures correctores tard i malament. Si vol alguna idea d'aquest humil blocaire, em té a la seva disposició.

Malauradament, tinc la sensació que no es prendran les mesures que correspondrien per una por atàvica a trencar aquell tòtem que tots semblen venerar i que anomenen "pau social". Aquest tòtem, ideat per algú que mai es va atrevir a prendre una decisió, és un llast. No estem en moments de floritures, de kumbayàs i de "pau social". És un moment de crisi, de canvi obligat i de trencar motlles. Qui vulgui "pau social" que vagi a un balneari. Això és el món real, amb prop de 5 milions d'aturats a l'Estat, amb un sistema financer que fa aigües i amb un sistema immobiliari que tardarà anys a recuperar-se. Tenim unes Administracions endeutades fins a la fallida tècnica, uns polítics que han fet una professió de la seva activitat i que no saben el que és tenir una carrera professional en l'àmbit privat. Administracions amb funcions duplicades i triplicades, amb un excés de personal que es dedica a tasques creades a la mida -o que podrien fer-se a meitat de preu- i una societat que s'ha creat unes "obligacions socials" en temps de bonança econòmica, que són insostenibles en aquests moments.

Cap a on anem? Hi ha llum al final del túnel? Potser la solució és volar el túnel i que entri aire fresc? Potser el problema no són els protagonistes de l'auca i el problema és la pròpia auca? Potser és el propi sistema el que no funciona i cal redefinir-lo? El temps ho dirà, malauradament (em temo), fins i tot de manera convulsa. Diuen que la fam fa desvetllar els ignorants (desvetllar-se o morir). Llavors, també desapareixeran els bocamolls...

SACRIFICIS NECESSARIS

A la vida, tots hem de fer sacrificis, renúncies i actes tendents a minimitzar el mal que poden fer altres. 

Avui us explicaré l'origen d'una història que potser alguns heu sentit alguna vegada. És conegut que durant els primers dies d'una guerra, molts dels morts -la majoria Oficials-  ho són per projectils disparats des del propi bàndol. Això té la seva lògica que intentaré explicar a través de la història del Yumura, un comandament intermedi Japonès de l'època dels samurai. 

En Yumura havia ensinistrat els seus homes durant mesos fins aconseguir que fossin uns bons soldats. Eren gent molt bàsica però disciplinada i lleial. Darrerament havia arribat un Oficial que volia arribar molt lluny i era capaç de sacrificar la seva gent per quedar bé amb els seus superiors. No tenia cap mania i no s'estava de res per una permanent exhibició de llefiscosa servitud i servilisme (cal distingir sempre entre ser servicial i ser servil). En Yumura veia com els seus homes eren denigrats per la major glòria d'aquest oficial -exempte de qualsevol coneixement militar- que només pensava en la seva promoció personal. Per disciplina, en Yumura capejava el temporal com podia i intentava acontentar els seus homes, malgrat aquests li feien arribar les queixes sobre aquest Oficial.

Un dia va esclatar la guerra i l'Oficial, en Yumura i els seus homes van partir cap el front. En Yumura i els seus homes veien molt clar que aquell Oficial els portaria a l'escorxador per la seva incompetència i per aquella ànsia de promoció personal que sempre avantposava davant de qualsevol altra consideració. En Yumura estava preocupat pel benestar del seus homes. Ell no tenia ningú que l'esperés, però els seus homes tenien dona i fills i no volia veure com aquell Oficial els portava al sacrifici de forma gratuïta. 

Una nit, abans d'arribar al front, els homes van parlar amb el Yumura. Estaven disposats a desertar, malgrat exposar-se a ser afusellats en cas de ser atrapats. Ell no ho va permetre i els va proposar un pla: només calia que es quedessin enrere en el primer contacte amb l'enemic. No els va donar més explicacions.

Arribat el moment, en Yumura es va avançar amb l'Oficial i els soldats van fer el que el Yumura els havia dit. Una estona més tard, en Yumura es va reunir amb ells i els va dir que l'Oficial havia mort. Sense dir res, els homes del Yumura van cremar i enterrar les restes del cos de l'Oficial, tot lamentant-se -públicament- de la mala sort que havia tingut. Acabada la cerimònia, un per un, van donar les gràcies  -sense concretar-ne el motiu- al Yumura i van reiterar-li la seva lleialtat i fidelitat. Mai més van parlar de l'Oficial. La seva mort havia sigut un sacrifici necessari que havia contribuït a que en Yumura i els seus homes poguessin viure.

Ara ja sabeu per quin motiu moren prematurament els Oficials incompetents i més preocupats per la seva promoció personal que pel benestar dels seus subordinats.

Avui faré una recomanació a aquells que vulguin saber de què va això de l'amistat, la lleialtat i totes aquestes coses de les que els agrada omplir-se la boca a alguns (només omplir-se la boca, és clar): mireu una pel·lícula que fan avui a les 21.35 h. a Cuatro. Es diu Spy game (Juego de espias) i està protagonitzada pel Robert Redford i el Brad Pitt. L'amistat és això, sabeu? La resta són paraules que s'emporta el vent...

IRONIA A DOJO I SENSE PIETAT

Sempre he sentit una atracció irresistible per la ironia i pel sarcasme. Actualment, estic llegint les obres completes de Francisco de Quevedo, aquest meravellós escriptor, mestre de la ironia.

A vegades tens que sentir-te coses que mai hauries imaginat que t'hauries de sentir. Ser criticat per allò que hauria de ser considerat una virtut és l'inici de l'espiral de bogeria o la darrera sortida d'aquells que ja no saben com amagar la seva ineptitud o deslleialtat. Per sort, ja res m'importa -bé, diguem que res em pertorba- i he decidit explorar altres camins per fer evident el meu descontentament. Les promeses dels venedors de fum ja s'han mostrat en tota la seva patètica evidència i ja només queda en els meus llavis el somriure irònic de qui ha "atrapat" -i ben atrapat!- el mentider i de qui ha posat al descobert la trista realitat, en la seva versió més mísera, de la condició humana

Ara he decidit cultivar amb més fruïció la vessant irònica de la tècnica literària. Penso exportar-la i emprar-la  en tots els àmbits. Només em poso com a límit allò que sempre he tingut com a tabú: el respecte al proïsme i l'absència absoluta dels meus escrits dels insults directes o de les paraules malsonants. No cal emprar aquestes tècniques directes i l'autèntic plaer rau en saber articular de forma subtil (o no) les paraules i les idees. La ironia i el sarcasme són tècniques lícites i no punibles en tant no consisteixen en cap atac directe envers cap persona o institució. 

La diversió és el que ens fa ser feliços. Ser capaços de riure de les nostres debilitats i despullar-nos públicament és el preàmbul i condició necessària que ens legitima a fer el mateix amb la resta de la humanitat. Hem de continuar fent correus insípids, avorrits i sense cor ni ànima? NO. Tenim una oportunitat única de posar en evidència la enrevessada anormalitat que presideix la redacció o missatge d'alguns correus o escrits i fer-se una sorna respectuosa però descarnada no té res il·legal o il·legitim.  Quantes vegades hem de llegir o rellegir un escrit per entendre què pretenia dir-nos el seu redactor o per intentar esbrinar què ens ofereix o ens reclama? Quantes vegades veiem com traspua dels escrits i correus l'esperit de "la abuela cebolleta" o del "llimac" de torn? Quantes vegades tenim la sensació de tenir un interlocutor atemorit o submís i més pendent de la reacció que causarà el seu escrit que del que vol dir-nos? Què dir d'aquells que volen dir una cosa i no saben -o s'atreveixen- com dir-la? I d'aquells que parlen de coses que desconeixen totalment però que volen donar la impressió de que són doctes en la matèria? Tots aquests són camps abonats a la resposta irònica, sarcàstica, cruel i despietada.... però respectuosa, o com a mínim, òrfena de l'insult directe -merescut, sens dubte- o del menyspreu més personalista. Com passa en política, el que és criticable és la idea o decisió política, no aquell que ha pensat o decidit sobre una qüestió determinada. Pots criticar el polític però no la persona que el sustenta i suporta.

Bé, la vida és -o ha de ser- alegre i divertida. Així penso fer que sigui la meva. Per sort, ja fa anys que tinc la llum i l'aigua pagats fins que em mori...