DISSABTE!

Sant dissabte beneit, màrtir i advocat dels que no tenim temps de fer coses a casa entre setmana. Ara, que he estat tocat per la divina providència i em puc permetre uns moments de no fer res, aprofito per escoltar una mica de musiqueta mentre escric aquestes quatre ratlles.

Durant la setmana, poca cosa destacable -o insòlita- per dir. Només he platejat -en un esborrany- tres situacions que poden donar de sí per un relat cur, per una faula o pel llibret d'una òpera bufa: 

1.- Moltes imbecil·litats, conat de rebel·lia (només posar-se en el seu lloc), amb ínfules d'enuig irreal i retorn immediat -amb disculpes incloses- a la cleda. Exhibició del vici de demanar disculpes per haver dit la veritat, mentre permanentment hi ha més manifestacions d'aquesta veritat. Res que no fos previsible! Conclusió: Alguns no s'atreveixen ni a defensar la veritat més evident.

2.- Presumpció d'anormalitat aliena: presentació del que ha fet un altre com a propi, demanda d'opinió -fins i tot a aquell que realment ho ha fet (que no sigui dit i que no s'emprenyi l'altre)- i escenificació -amb absència inclosa- de la "separació de poders", sabent que, finalment, es farà el que va decidir (sense potestat) el primer. Molt trist tot plegat! Conclusió: A cagar a la via, anormals!!!!

3.- Tot el que toca ho converteix en.... Merda (fracàs)! I malgrat això, té butlla papal per continuar amb la seva corrua de "grans èxits". Potser saber menjar bé l'orella -per dir alguna cosa anatòmica políticament correcte- substitueix qualsevol altra consideració o actuació? Conclusió: Ja s'ho faran. És recomanable una bona, sana i gratificant sessió de "teto" (per anar fent pràctiques -i dilatació- pel dia que la situació peti de veritat i/o es faci pública).

Res més "destacable" en el meu món creatiu. La vida, darrerament, és molt avorrida (o no). Per sort, sempre queda alguna activitat més gratificant - però, a vegades, no tant divertida (per surrealista, patètica i... esperpèntica)- que anar seguint la veta als "voldria, però no puc, no m'atreveixo o no en sé".

Avui continuaré passant el sedàs per aquest bloc. Estic fent una nova repassada als posts -esborranys de relats- per convertir-ne uns quants més en microrelats. Ja en queden pocs  de "verges" -d'alguns fins i tot n'he tret quatre versions diferents- i hauré de començar de deixar de viure de rendes d'aquí a pocs dies. Per sort, ja tinc fets uns nous esborranys. Situacions "esperpèntiques" en les que inspirar-me, no me'n faltaran. La vida, és una senyora molt generosa que ens proporciona moltes històries als que ens dediquem a transformar la realitat -o a inventar-nos històries- en relats que fan pensar o somniar als altres. 

De moment, poca cosa més. Només calma, molta calma! Fins i tot massa...

ORGULL LEGÍTIM

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el tema de l'orgull legítim -darrerament m'ha costat molt trobar un motiu per sentir aquest tipus d'orgull-, aquell que sentim quan estem cofois d'alguna cosa bona, honesta, tendent al bé, creadora d'il·lusió o que proporciona un servei als altres.

Per sentir-lo, no és necessari que el fet destacat provingui de l'actuació d'un mateix i -segons m'han ensenyat i sempre ho he cregut així- potser és més satisfactori quan l'orgull està motivat per una acció aliena, de gent amb la que comparteixes moments bons i dolents. Si aquest fet ha estat protagonitzat per persones que t'estan subordinades i que segueixen, per motu propi, per bonhomia i per ser la línia que estàs intentant marcar des de fa temps, la satisfacció és comparable a l'orgasme. Sents l'orgull legítim de poder tenir el privilegi de formar part d'aquell equip. Aquest és el moment de fer un pas enrere i veure des de la distancia el seu merescut ascens a la Glòria. La seva Glòria, en definitiva, és la teva Gloria, però són ells els que han de rebre el públic reconeixement.

Davant dels comportaments humils però dignes, seriosos però de companyonia, de col·laboració desinteressada entre els membres d'un equip, trobem aquells que volen estar en totes les salses i no són capaços ni d'adobar allò pel que estan previstos. Parlo dels que tot ho volen fer i res fan, dels que volen fer el que pertoca fer als altres i no fan bé ni el que a ells els pertoca fer. Dels que basen la seva vida en l'exhibició pública de la seva capacitat de servilisme, sense concretar mai cap fet ressenyable per la seva execució magistral. Només façana! Una façana de fum que s'esvaeix quan es requereix quelcom que vagi més enllà de la simple adulació, de l'assentiment compulsiu, del potineig -sense cap resultat pràctic- constant. Són els "olímpics", els que s'arrosseguen darrera una medalla, els que només treuen el cap quan les coses van bé, els que mai no concreten i que, en el seu afany d'estar en totes les salses, fan el "pollastre" -picar a tot arreu, sense ordre ni concert- i fan anar de corcoll a qui té la desgràcia d'estar al seu voltant. 

Jo em quedo amb els primers, amb els que no fan que et posin una medalla -és d'ells, dels que se l'han guanyat!- però que et fan sentir orgullós de la que a ells els correspon. Aquest és l'esperit, la resta... La resta encara no ha descobert que la major satisfacció de portar una medalla és saber, íntimament, que l'has guanyat justament i no a l'esquena dels altres o amb procediments denigrants, vexatoris o indignes. Quan no tens aquesta certesa, les medalles pesen tant a la consciència que es fan insuportables.

Avui estic content: he sentit orgull legítim!

TARDA DE DIUMENGE

Què es pot fer en una meravellosa i avorrida tarda de diumenge? 

1- Llegir correus electrònics que has acumulat -en un intent desesperat que s'esborrin de forma accidental- sense llegir durant tota la setmana.

2- Reescriure per enèsima vegada aquell relat que sembla que mai acabarà de quedar del tot rodó? 

3- Fer una potent migdiada, que després no et permetrà agafar el son a la nit?

4- Mirar pel·lícules per TV, en estat de somnambulisme, prenent consciència del patetisme que s'ha instal·lat en les TV?

Francament, avui he optat per la proposta número 2. Demà es publicarà el resum mensual de premis literaris en català i estic preparat per començar a fer trameses. Per sort, en un món que sembla haver-se tornat boig i en el que la proporció, la mesura i la justa correspondència són absències memorables, encara em queda el refugi del paper i la ploma. Avui he acabat un relat -14 pàgines- sobre una franctiradora que es retroba amb un amant del passat enmig d'una guerra. Bé, no vull desvetllar més. He de presentar-lo a un concurs (15.000 €) de les Espanyes que acaba el termini el 31 d'octubre. En el fons, aquest relat té una mica d'autobiogràfic i em faria molta il·lusió poder guanyar el concurs. No és fàcil, no us ho penseu, però en pitjors trinxeres he lluitat!

Passen els dies, els mesos, els anys i cada dia frueixo més de les petites coses. Potser, a mida que em faig vell, vaig descobrint la futilitat de segons quines coses i adquireixo la seguretat d'aquells que tenen la força i la seguretat suficients per decidir si continuar o engegar-ho tot a dida. Aquesta tarda, en un dels petits descans que faig quan escric -per airejar-me- m'he mirat alguns objectes del passat. Els records d'altres temps, d'altres llocs i d'altres persones, han inundat la meva ment. He pogut comparar com feia les coses llavors i com les faig ara. Quant he canviat! M'he tornat una ombra en un dia lleganyós, malgrat estic segur que, si cal, puc retornar a aquella manera de fer. De fet, sé que aviat serà possible. Per sort, sempre escolto musiqueta dels anys 80 i això em recorda temps millors.

Demà dilluns, nova setmana i nous reptes (és una manera de dir-ho). Potser el major repte és encarar les coses amb un mínim de voluntat i bona predisposició. 

Ho deixo, he de continuar amb un darrer relat que tinc a punt d'acabar. Aquest va d'una dona que se sent desgraciada i es busca un amant. Quan descobreix que l'amant no està disposat a deixar la seva dona, ella torna amb el seu marit i no rep cap retret, només indiferència. La situació és va complicat -i posant-se psicològicament interessant- fins que ella el vol matar enverinant-lo i..... bé, aquest també és per concurs.

Un petit regal

ELS "SEGONS ESCOMBRARIES"

Francament, avui tenia mil idees al cap però, alhora, no tenia clar sobre què escriure. Són d'aquells dies en els que moltes coses et volten pel cap, tens poc temps i unes ganes irrefrenables de dir el que penses.

En primer lloc, fa unes hores, avui s'han complert nou mesos d'un fet força trist per a mi i que no vull oblidar. Nou mesos, el temps que tarda una nova vida a veure la llum d'aquest miserable món en el que haurà de surar com pugui! Queda dit, no podia estar-me'n.

Mentre prenia el primer cafè del dia, llegia el dia. Per cert, he de deixar el cafè. Tinc la diastòlica per sobre de 10.5 mm Hg. Qualsevol dia fotré un pet com una aglà! Quan això passi, s'haurà acabat tot i ja no em preocuparan les imbecil·litats que ara conformen gran part del meu entorn vital. Per fi, hauran de tocar-li els collons amb bajanades a algú altre.

Bé, com deia, llegia el diari i m'assabentava d'una informació vital per anar per aquest món: sembla ser que els decapitats tenen un temps de consciència una vegada separat el cap del cos. Pel que deia el diari, és "el temps de dir pa-ta-ta" (uns 2-3 segons). Jo no sé si aquesta informació és la que t'has de trobar un diumenge al matí en obrir aquests libels, altrament -i estranyament- anomenats diaris. No seria més interessant parlar dels patiments dels vius (atur, economia feta pols, delinqüència, etc.) que no del temps que encara tenen consciència aquells que, inexorablement, han de morir? 

Per abundar més en aquest tema, aquest diari ens ofereix una nova informació d'especial interès i de la que consideren que no podem prescindir-ne per viure: resulta que a la França revolucionària, demanaven als condemnats que, una vegada decapitats, intentessin obrir i tancar els ulls. Pel que diuen, n'hi ha que durant uns 30 segons eren capaços de fer-ho. El que no poden assegurar és que no fos un acte reflex i no pas voluntari. Inconvenients de que els decapitats no puguin parlar i explicar la seva experiència!

Des de fa un temps, tinc la sensació de viure en una societat sense prioritats raonables o referents vàlids. Ens hem de preocupar del "segons escombraries" dels decapitats? Potser actualment es decapiten gaires humans en les nostres ciutats, pobles, viles i llogarrets? Potser aquesta dada dels "segons escombraries" dels decapitats ens proporciona algun tipus d'informació imprescindible per fer la nostra existència més plaent, plena i satisfactòria? No, és evident! Suposo que tot plegat forma part d'aquesta tendència social a obviar els problemes reals i embrancar-se en coses curioses -però inútils- per distreure al personal de la Gran Hòstia que ens fotrem tots plegats. Realment, la nostra societat -tal com la coneixem- sí que sembla viure els seus "segons escombraries".

Ja n'anirem parlant...

RESURRECCIÓ

Han passat les hores -amb els seus segons i minuts-, els dies, les setmanes i els mesos des del darrer post en aquest bloc. He intentat utilitzar un altre sobrenom i ser algú altre, en un altre lloc. He pretés trair el que sóc i el resultat no ha estat l'esperat.

Finalment, he identificat el problema: som el que som i no hi podem fer res més. Fa més de vint-i-cinc anys que, en diferents àmbits tinc el sobrenom de l'Exorcista. Intentar trair tot aquest pòsit no era bona idea i el temps m'ho ha demostrat. 

Inicialment, com deia en el post de comiat, havia de resoldre molts dubtes, acabar moltes coses i tornar a l'esperit dels orígens. Doncs bé, malgrat que intentar fer-ho en un altre lloc i amb un altre sobrenom no va ser una idea reeixida, aquest temps m'ha servit per passar a format de relat o conte -desenvolupats i modificats, evidentment- gran part dels posts publicats en aquest bloc. Per aquest costat, he aconseguit un dels objectius que em vaig marcar i ara ja estic una altra vegada -més o menys- al dia de feina. També he retornat a l'esperit dels orígens. Acabar tots aquests relats i contes que tenia pendents o a mitges m'ha ajudat a retrobar-me amb tot allò que, durant aquests darrers temps, havia perdut pel camí. A més, no podia deixar a aquells que em seguien assíduament -malgrat ho feien d'una manera que ells/es creien anònima- orfes de les meves paraules (a vegades encertades i d'altres no tant).

Retorno a la comunitat bloguera amb més ganes que mai, amb la feina feta i un nou esperit. Amb ganes renovades d'explicar histories i amb una visió -apocalíptica, irònica i sarcàstica, això sí- de tot plegat. No cal ser un gran observador per veure l'entorn i arribar a la conclusió que aquest poti-poti d'ineptes, aprofitats, vividors, venedors de bíblies i altres espècimens que fan bons als paràsit, acabarà com el Rosari de l'Aurora.

Ja està, ja he ressuscitat!