BREUMENT...

Breument, molt breument: la vida continua igual. És a dir: els mateixos tics, les mateixes rucades, els mateixos (falsos) discursos i aquest caminar inexorable cap a l'autodestrucció. Avui, fins i tot, trufat amb excrements canins (la pendent de baixada cada vegada és més pronunciada).

Per sort, avui tinc una "joguina" nova. Res de l'altre món, però em servirà de distracció durant els propers mesos. Serà l'alternativa al despropòsit i a tot allò que abomino. També tinc més motius per riure -un riure patètic, per no plorar- de les idees que em proporciona un "amic" per iniciar noves histories. 

Avui he viscut una trucada tipus "Gila". "És l'enemic?"... Què trist, tot(s) plegat(s)!!!

Bé, ara a dormir. Demà el dia serà dur i ple d'anades i vingudes. Demà passat ja reblaré -ho veig a venir- el clau de la inoperància i del despropòsit, però no hi puc fer més. Fins llavors... Paciència, molta paciència!!!

LENTAMENT ESPECTANT

Avui és el dia de la lentitud. Des de que m'he llevat, tot va lent, a un ritme molt diferent del meu. El mòdem es connecta i desconnecta a voluntat, segons els pics de la pobra cobertura que habitualment ja tinc. Trucada infructuosa a la companyia proveïdora de servei d'Internet. Una vegada més, quan fallen les coses, apanyat com puguis!

Davant d'aquestes circumstàncies, només es pot estar expectant... Un moment... Plou! Per fi, plou! Només són unes insignificants i modestes gotetes que no arriben ni a mullar el terra, però és pluja. Potser també anirà descarregant lentament.

Demà, dilluns, comencen -i potser acabaran definitivament- moltes coses. Aquesta setmana serà -ho intueixo- força complexa. D'una banda -si no m'han enganyat- començo un nou projecte que ha de durar fins el proper juny. Cap problema! Ja m'anirà bé tenir alguna cosa per fer, ara que cada vegada -percebo- aniré restringint més altres camps d'actuació i redefiniré a què dedico el meu temps i quant temps dedico a cada cosa. 

D'altra banda, tinc un dia i part d'un altre, en el que les coses particulars primaran sobre qualsevol altra consideració. Això sense considerar nous canvis de rumb, d'orientació i de consideració, producte de la decepció i de la manca de equanimitat. També del silenci còmplice -per covardia, que no per convicció-, que és el que potser em dol més.

Mentrestant, els dies passen i ara estic en el punt més interessant d'un dels relats que en aquests moments estic refent. Aquesta matí, davant de la impossibilitat de connectar-me a Internet, he acabat provisionalment -aquesta provisionalitat que tenen les coses acabades però revisables- l'escena en la que el protagonista neteja una pistola de calibre petit i, mentre ho fa, va pensant en com executarà la seva acció, en quins passos i quin tempo tindrà la seva dansa macabra i letal. D'altra banda, en ser un excel·lent tirador, no li cal un gran calibre. Es fa el pensament i raona el motius d'haver triat aquesta arma: cap en una butxaca, no fa gaire soroll en disparar-la -també té un silenciador adequat per ella-, malgrat ser petita té diversos carregadors i després podrà fer-la servir per a ell mateix. L'avantatja que tenen els calibres petits és que no fan una gran destrossa i tampoc deformen el crani. A diferència dels calibres més grans, els calibres petits entren i -atesa la seva menor potència- no poden sortir, dedicant-se a rebotar per l'interior de la cavitat cranial -destruint tot el que troben al seu pas-, sense fer cap mal extern. Tan sols un petit forat d'entrada i un insignificant fil de sang, cauteritzat per la pólvora encesa,  delaten la presència d'un tret. Doncs pensant i relatant tot això m'he passat mig matí.

Ara ja queda poc temps d'aquest diumenge. La passada setmana ha tingut clarobscurs -alguns molt importants i decepcionants, però molt aclaridors- i satisfaccions puntuals que me n'han rescabalat en gran part. També hi ha hagut converses molt interessants, que donaran un bon profit en temps molt propers. També he pogut confirmar sospites i aclarir alguns dubtes que tenia -que sempre és important- sobre per quina línia argumental he de fer que discorrin algunes histories. Quan has de crear segons quines situacions, sempre has de tenir cintura i saber modificar-les, segons les necessitats narratives de cada moment.

Acabo, tot esperant aquesta pluja generosa que vaticinaven els homes del temps. No les tinc totes! No crec que sigui tant generosa. De fet, poques coses queden generoses...

LÀNGUIDAMENT

Continua el pas del temps, lànguidament, sense cap estridència, tot esperant les pluges promeses. Música d'altres temps i un glop amb un glaçó. Pàgines arrencades -un cop les anotacions ja s'han menjat el text original- d'un esborrany que no acaba de ser rodó i al que he d'anar polint les arestes que m'hi sobren.

Espero propers dies de diversió non stop, des de la posició de privilegi que et permet el saber que el final (us aconsello veure tota l'escena) és proper i inexorable, mentre encara hi ha qui creu que cal deixar-se la pell -segons bufa el vent, és clar- per coses que pertanyen al món del surrealisme més oníric.

Qui no sap escoltar els sons del silenci, no sap copsar ni entendre el pensament i sentiment més profund d'aquells que van acumulant desenganys i frustració. Potser aquest és veritable problema del nostre món: no saber escoltar els sons del silenci. 

Escolto amb fruïció i recolliment el cant gregorià, mentre preparo noves trames i nous moviments dels personatges de l'auca. Alguns personatges han de tenir més informació -no sempre verídica i algunes vegades molt deformada, però força excitant- d'altres personatges per tal d'incrementar el nivell de tensió i contradicció en la seva interrelació. Veig com les peces del taulell d'escacs es mouen i conformen una dansa que ha d'acabar, necessàriament, amb l'esclat definitiu de les passions més primàries, acumulades durant molt de temps.

I tot això, lànguidament, mentre m'acabo un cul de got de l'elixir dels déus, pensant en les mil combinacions possibles -intentant trobar la opció més espectacular i vexatòria- per tal de fer desaparèixer un personatge indesitjable -d'aquells que resulten odiosos per se- d'una obra de la qual ja he de tancar la trama de forma definitiva, pendent dels darrers detalls.

IMPULSOS A DESTEMPS

Darrerament, veig com aquella TV que havia sigut referent del -i en el- nostre País, continua pendent avall. El que més em molesta és que aquesta -opulenta- "menjadora" la paguem entre tots.

Ahir al vespre -contràriament al que us havia anunciat- no van fer la pel·lícula del Robert de Niro i de l'Al Pacino. Sembla ser -ja no em queda cap confiança en aquesta cadena- que la faran avui, després de les noticies del migdia. De fet, que la facin quan vulguin, tampoc la miraré. Després de dinar, jo tinc el sa costum de fer la migdiada. El que més em fot és que ahir em van fer quedar malament.

Aquesta actitud també denota una manca absoluta de agilitat informativa -senyera i baluard d'aquesta cadena en altres temps- en no oferir la programació especial d'ahir, abans d'ahir, que és quan tocava. No, en comptes d'això ens van oferir el magne acte de la inauguració de la nova Masia. En aquests casos, has de considerar quina de les dues noticies és més important i punyent. Era més important la inauguració de la nova Masia - fet que podien haver ofert en diferit- o el final de dècades de sang i mort? TV3 ho va tenir clar des del seu pessebrisme i mirant-se una vegada més el melic: la nova Masia.

Ahir, quan tothom va expressar les -justes- crítiques sobre aquesta decisió, TV3 va reaccionar de la pitjor manera: amb un especial imfumable, avorrit i sense sentit. També va anunciar que durant el cap de setmana farà més especials (30 minuts, etc). Suposo que consideren que totes les productores tenen "dret a viure" i ens presentaran la mateixa notícia des de cinquanta punts de vista diferents, durant una setmana després -quan ja no tindrà cap valor informatiu- per tal d'anar fent bullir l'olla i no entrar en temes més actuals, punyents, però políticament incorrectes. Jo, abans de morir-me, tinc l'esperança de veure com una edició del programa "Banda Ampla" s'atreveix a tractar algun tema polèmic de veritat (corrupció política, ajuntaments sense un duro, polèmica del PER, motxilles de la Diputació, etc.) i deixin de banda els temes propis del kumbaianisme més ranci i dels que n'han fet el seu modus vivendi.

També m'agradaria proposar una cosa: per quin motiu no segueixen el camí de TVE i deixen de fer anuncis? Per quin motiu no retallen la despesa i redueixen els canals, fent-ne només un parell, però més competitius i amb produccions pròpies? Suposo que demano massa. Suposo que la meva demanada és similar a la de demanar que classe (casta) política emprengués accions legals contra aquells altres polítics que han dilapidat els diners dels  nostres impostos. Us imagineu al President Mas iniciant algun tipus d'acció penal contra l'antic tripartit? O a algun alcalde contra l'anterior equip de govern municipal? O amb el tema de les motxilles de la Diputació? Francament, jo no. Suposo que la menjadora és comuna i, de moment, hi caben tots. A l'esquena nostra, és clar....

ANAR FENT, PASSANT... I RIENT

Una dita (o refrany) -"Qui dia passa, any empeny"- ja ens adverteix que el millor és anar passant les hores i no encaparrar-se massa amb les coses. Sí, és veritat! La pràctica em diu que és una afirmació molt encertada.

Ara li he trobat el gust a la velocitat de passeig. No córrer em permet anar apreciant el paisatge, poder fer parades -amb pixadeta inclosa- i gaudir d'allò que, amb les presses d'abans, em passava desapercebut. Poder gaudir de la conversa -és una manera de dir-ho- animada i "deconstructiva" sobre "amics" comuns, poder jugar al joc del "diga'm allò que tu i jo sabem que saps, però que sabem que no em pots dir" i riure, riure molt, tot comentant els darrers "grans èxits" de la referida llumenera. Això és vida! 

Perdoneu, poso una mica de música. Sempre s'escriu millor amb una mica de companyonia musical!

Avui -malgrat aquest maleït mal d'esquena que em toca allò que no sona- ha sigut un dia tranquil, trufat de petites satisfaccions i amb un grau d'eficiència prou destacable. M'he pogut permetre el luxe de fer una petita exhibició irònico-sarcàstica -d'aquelles que tant em reconforten l'ànima i m'eleven l'esperit- i, fins i tot, he pogut gaudir d'una migdiada reparadora i aïllant -momentàniament- d'aquesta atmosfera viciada que he de respirar. Una atmosfera una mica complicated!

Ja comença el cap de setmana i tot s'hauria de relaxar. Tot hauria de prendre un altre color i una altra proporció. De moment, em queda sopar i veure la pel·licula de TV3 d'aquesta nit (feta pel Robert de Niro i Al Pacino), que promet ser entretinguda. Què més es pot demanar d'un començament de cap de setmana?