VIURE EL DIA

Avui poca cosa (que ha esdevingut molta). Només les quatre trucades i els quatre correus de rigor (sempre sobre els mateixos, inversemblants i surrealistes temes) i la resta, relax. El dia ha sigut meravellós i radiant. De bon matí he fet la primera passejada per aquestes muntanyes.Estan verdes i magnífiques, amb els rierols pletòrics, després de les darreres pluges. No falten les fonts naturals i els brolls d'aigua per mitigar la sed del caminant.El pas tranquil, la reflexió serena, la parada per observar l'entorn i l'haver matinat obren la gana per esmorzar i harmonitzen l'esperit. 

La resta del dia ha esdevingut una lluita constant contra el paper en blanc. Com em sol passar cada vegada que estic en aquestes contrades, he esdevingut l'indiscutible vencedor i he transformat els moments viscuts en uns haikus i tankes -darrerament m'interessen aquestes modalitats poètiques- força -crec, modestament- reeixit..

No vull estendre'm massa. Tampoc és qüestió de fer un cant espiritual o res semblant. Ja queda poc -o molt, segons com es miri- del dia i tinc una sensació -una convicció- que feia temps que no tenia: ha valgut la pena viure aquest dia!!!

I'M TIRED

Realment, estic molt "tirat". És una qüestió física barrejada amb un cansament anímic. Potser és que no sé viure la vida?

Fa unes hores, una amiga em feia una reflexió que, a continuació us transcric:

Té sentit la vida amb un cos espatllat?

La vida no té sentit, amb cos espatllat o sense!

Efectivament, potser el millor és no entestar-se en  buscar cap sentit a la vida, cap objectiu final. Potser la felicitat rau en no buscar -ni esperar-ne- cap mostra de racionalitat, de normalitat, de lògica... Potser tot és caos i un terra movedís del que mai podem refiar-nos? Potser busquem una estabilitat que no existeix? Potser ens hem de limitar a viure sense esperar-ne res més, sense cap aspiració o esperança? Potser només som conillets d'índies que viuen les seves vides en un Gran Hermano universal? No ho sé!!!

Ja fa temps que he deixat de tenir cap tipus d'obsessió per perllongar la meva vida més enllà del que sigui necessari. No tinc cap mena d'interès per assistir al lamentable espectacle de la meva decrepita existència. Ho sento, és així com ho penso!

...Abans d'ahir, ahir, avui, demà, passat demà... i tota una vida navegant entre aigües turbulentes, aigües obscures que mai deixen veure el que s'amaga en el fons de l'estany. Potser no cal haver de conviure amb tot això i és possible viure una altra vida!!!

Avui no és un dels meus dies més optimistes -tampoc és que en tingui gaires- i deu ser que avui és un d'aquells que cal dir-ne dies realistes. Potser més val anar a dormir d'hora i cloure'l quan abans millor. Potser sí que sigui això !!!!

Un regalet

LOSING MY RELIGION (ESTAR BUIT)

Malgrat pugui semblar que ara algú ha descobert que les persones podem arribar a estar buides, fa molts anys que aquells que tenim per costum lliurar-nos en cos i ànima als projectes en els quals estem implicats, necessitem -de tant en tant- reinventar-nos i regenerar-nos. A la vida hi ha moltes maneres d'afrontar els projectes -la pròpia vida és un gran projecte- però bàsicament n'hi ha dos: 

a) D'una banda hi ha els que fan el que sigui, com sigui i a la hora que sigui. Són els que -per no acceptar fer bajanades ni arrossegar-se com un llimac, en ares a la eficàcia i la eficiència- estan malvistos i considerats antipàtics (és a dir: si no fas la subnormalitat que et demano, emmerdant a tothom, no ets bo).

b) D'altra banda hi ha els que supleixen aquesta disponibilitat substituint-la per l'adulació constant, el sí permanent -emmerdant als que sí que penquen, però en benefici propi- fins i tot davant les bajanades més escandaloses i una actitud -patètica i rastrera- més tendent a la recerca obsessiva i compulsiva de la medalleta que a l'objectiu últim: l'eficàcia i l'eficiència.

Aguantar molt de temps aquestes situacions, crema molt i et fa perdre la confiança en tot(s) plegat(s). Fins i tot et fa plantejar l'essència bàsica i primitiva d'allò que constitueix la teva religió. Potser és millor llepar que pencar? Eus aquí el gran dilema existencial!!!! En aquest cas, potser seria preferible reinventar-ho tot de socarrel o dedicar-se a una altra cosa. Potser aquest és el gran problema de tot plegat: massa gent disposada a llepar i poca gent disposada a pencar.

Avui és diumenge i tocaria descansar. A vegades, el propi cansament acumulat impedeix poder descansar, de la mateixa manera que l'esgotament i no dormir durant molt de temps provoca encara més insomni.

Ho deixo. He d'aprofitar aquest diumenge. Per sort, aquesta propera setmana tindrà diversos diumenges!!!
Un regalet.

PUNTS DE CONTACTE (II)

La vida són punts de contacte, punts de reunió i un únic punt final. Continuo cansat i amb la necessitat imperiosa de descansar, oxigenar el cervell, recuperar l'ànima i reconstruir-me. Això últim, ho escrivia fa un moment en un correu electrònic a una amiga. És cert, tinc les piles esgotades i unes ganes tremendes -i el risc, ara ja sense cap importància- de retratar a algú. He de descansar!!!!

Ahir al vespre, reunió gastronòmica -de fet, el menjar era el menys important- d'urgència. A darrera hora, convocatòria de sopar. Gent d'altres èpoques amb gent d'aquesta època -però d'altres llocs- comentaven la jugada i escarnien -sense cap pietat ni mirament- als "aprenents de bruixot". Per un moment -només un instant, ho confesso- vaig sentir pena i una certa vergonya aliena (i no pels que estàvem allà reunits). També vaig experimentar un sentiment de pertinença i d'adhesió que darrerament va in crescendo i que no és compatible amb cap fidelitat -ni tan sols neutralitat- envers els "aprenents de bruixot". Saber algunes interioritats acaben de desmuntar aquella minúscula i dubitativa percepció de que "alguna cosa es deu fer bé".

Aquest matí, nou punt de reunió. Havent dormit poques hores, he assistit a un dels actes que més respecte -i emoció continguda- em causa. Sóc una persona forta, perseverant, que no s'arronsa fàcilment... però això em supera!!! Potser haver assistit a diversos actes d'aquests tipus, en temps molt difícils, amb una càrrega emocional molt intensa, m'ha fet reticent i molt selectiu a l'hora d'assistir a aquestes reunions. En tot cas, aquesta vegada volia anar-hi i tocava -per coherència, fidelitat, lleialtat i, sobretot, amistat- anar-hi. 

I la vida continua, amb els seus moments àlgids i els seus moments més baixos, amb les seves penes i les seves alegries -no us penseu, també n'hi han i, per escasses, són més apreciades-, i amb totes les coses i sentiments que conformen aquest llarg i dur camí que ens ha tocat recórrer. Les pedres i sots del camí són traïdors i provoquen caigudes, però el caminant ha d'aprendre a sortejar-los o -si cau- a tornar a aixecar-se i continuar la seva marxa. Una pelada més als genolls, un morat més de la caiguda són estigmes que ens enriqueixen i ens recorden la nostra gran debilitat front al món. 

Per avui ja n'hi ha prou. Avui toca futbol, lectura i escriptura. També toca un record -solidari- pels amics, pels seus sentiments i per les seves penes, tot esperant que passin el més aviat possible... Tampoc és demanar i desitjar massa, no?

PUNTS DE CONTACTE (I)

Setmana dura en molts aspectes! No entraré en detalls, no s'ho val -bé, sí que s'ho val, però prefereixo obviar-ho-  i tampoc solucionaria res. És el que té ser un simple mortal, que el teu poder "solucionador" és limitat. Finalment, pena solidària intangible però intensa. Aquell punt de contacte eteri però transmissor d'una energia que no es ven ni es compra: s'ofereix i es regala.

Començo pel final: Avui nou retrobament amb la "noia del tren". Bossa Tous de color marró (pell) i texans, per més concreció. Escoltant música des del seu mòbil -bé, smartphone- mentre les sardines de les llaunes estaven més còmodes que nosaltres. No diré que la culpa és d'aquells que amb bicicletes, carrets i d'altres estris semblants ocupen l'espai de diversos passatgers -no cauré en aquesta trampa fàcil- i sí que acusaré a l'operador ferroviari -Renfe, per més detall- de posar poques unitats als trens que tothom -menys ell- sap que van cada dia saturats. Gestioni qui gestioni Rodalies sempre serà igual: el mateix gos amb distint collar! En definitiva: continuem igual.

M'he enganxat a un joc: Apalabrados (versió catalana). És un scrable en versió app. Força aconseguit -amb les errades habituals en aquestes coses- i que distreu molt (ja sabeu: sales d'espera de dentistes, viatges en tren o Metro, etc...). Necessito distracció i aquesta és la més intel·ligent que he trobat. Bé, he probat altres "distraccions" -que d'altres em busquen contínuament- però les he descartat per surrealistes i per orfes del més elemental rastre de sentit comú. No, no ho faré: ja m'estic escalfant i m'he promès viure aliè i impertèrrit davant del despropòsit. Obviar és més pràctic que intentar fer florir una pedra o que confiar en la memòria dels peixos.

De moment ho deixo. He de marxar!