RETRAT D'UNA DONA

Té els gestos continguts i camina sense a penes moure el cos, mantenint-lo sempre inclinat una mica endavant i una mica rígid. El seu pas, però, és esvelt i elàstic. Un somriure molt lluminós il·lumina els seus llavis i els seus ulls i afina la cara ben ovalada, de galtes plenes.

Sovint, però, darrera el somriure, li queda un rictus anhelant i dolorós als angles de la boca, de llavis molt ben dibuixats, una mica pàl·lids, o bé una expressió d’absència, com si escoltés una melodia provinent de l’illa encantada de Pròsper quan l’aire s’omplia de les cançons d’Ariel. Un front ample i tens corona el rostre i l’obscura lluor d’uns ulls penetrants, molt àvids i observadors, hi llampegueja ardentment.

No té cap encís particular. Tota ella és encisadora. No fa pensar en aquelles dones que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No és pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquelles dones que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dona en definitiva, sobretot quan està sola, un cert aire dur i adolorit i potser nostàlgic.

És insòlita, meravellosa i terrible, d’una bellesa misteriosa i greu.

He comprès, amiga meva, que t’he vist l’ànima.

GUSPIRA DE DESITG AL BOSC (La nimfa Irun)

Les gotetes de pluja s’escolen cau endins, desensopint la son del animalons que encara resten arraulits.

Les escorces dels arbres llegendaris, tibades gemeguen badallant petits cruixits. Les fulles s’espolsen les fresques carícies i llueixen tot el seu esplendor, brandant joioses el cos tremolós.

Avui amaneix tapat, els núvols espessos no deixen veure el sol i una boirina passa lleugera per tot el bosc, fent sonar una melodia melangiosa i suau, que acarona els sentiments amagats.

La nimfa més petita, l’Irun, ja fa una estona que està desperta. Arrufa graciosament el nas olorant les campanetes i les violes, que avui tenen un perfum penetrant i encisador.

Belluga lleugerament les precioses ales transparents, espolsant-ne el polsim de la pluja.

Té un somriure d’allò més dolç, que deixa escapar la barreja dels aromes de les flors silvestres.

El seu cos volàtil i menut, està perfectament dibuixat per tots els reflexes de l’arc de Sant Martí.

Fa saltirons, de nenúfar en nenúfar i els seus peus menuts esquitxen ansiosos i juganers.

Agenollada s’emmiralla en la llacuna i pentina els seus cabells del color de la mel fosca, amb una pinta feta de sospirs del bosc. Parpelleja i l’aigua li respon afalagadora, tornant-li la bellesa de la seva imatge.

Duu un vestit fet de diminutes plantes trepadores, que a primer cop d’ull la mimetitza en la natura.

Avui està especialment somiadora i el seu cor de colibrí, batega més compassat, suau i melangiós. S’endinsa entre les escorces obertes, cercant el món soterrani de les arrels profundes, buscant respostes en uns indrets on els sons i els silencis guarden molts secrets. Un viatge màgic per les arrels que creixen sense ser vistes.

En els ditets dels peus nota el tacte de la terra humida i freda i les puntetes més fines de les arrels s’enrosquen tremoloses a la seva fina cintura. Carícies innocents que ella no coneix, la pell de setí s’estremeix inquieta, despertant confosa i extasiada a sensacions mai sentides.

I en els ulls una teranyina que esvaeix la visió i la condueix cap a un estrany somni de sospirs que l'acaronen.

La petita nimfa, descobreix amb una estranya mescla de delir i desconcert, un món de tèbia escalfor que la confon.

Ara, a l’exterior en mig de les herbes tendres, balla tota nua. Els llavis entreoberts, els batecs inquiets, les gotes de pluja lliscant descarades, mullant-li els cabells, les ales esteses i el seu cos encès. És la primera guspira de desig que esclata, pujant per les llargues branques dels arbres misteriosos, fins a tocar les panxes dels núvols...

Per l’Irun........ la nimfa que sap treure el millor i el pitjor de mi.

L'EXPERIMENT

«Ostres! Què hem fet?» va dir, duent-se les mans al cap. Un munt de problemes els hi venien a sobre i semblava que només ell n’era conscient. «Això no té nom!» va dir.
«Jo li diria: Experiment 33».
«És una dona. Oi? Ho apuntaré al diari abans ningú no prengui mal»
Una dona nua reposava a sobre d’una llitera, inert, immòbil i freda, amb un munt d’elèctrodes connectats per tot el cos.
«Endolla i calla».En aquell moment, una forta tempesta batia la terra amb un doll d’aigua mentre que els llamps il·luminaven ocasionalment el negre dia «això sembla el laboratori del Frànkenstein, No hi falta ni el cadàver». I, just en el moment precís de fer la connexió, un llampec es va colar per la xarxa elèctrica i ... «Guaita! l’hem canviat de sexe».
«Això és un home, de totes totes!»
«Bé, i ara què fem? Tenim un home que no teníem!Penses que això ho podrem canviar d’alguna manera? I si ho tornem a repetir? Potser ho podrem capgirar?! ...Segur que això és un home!?».
«Un humà, segur...! Haurem d’estar a l’aguait i tornar a aquest ésser a l’estat original, sinó tindrem un greu problema! Caldrà una forta pujada de tensió elèctrica».
«D’acord. Connexió establerta ... Bateries al màxim ... Condensadors carregats ...» Anava dient mentre els indicadors assolien els valors més alts, a l’espera del moment en que tota l’energia acumulada circularia pels elèctrodes i faria (teòricament) un canvi en la matèria «I…, ara!» Tots els indicadors es van apagar al moment que el cos es va il·luminar en un flaix i inexplicablement es va transformar en...
«Una granota!?» va exclamar entre sorprès i amoïnat. «Per què no un conill d’índies?».
«Que més dóna! a la caixa n’hi ha d’altres. Ningú no notarà si hi ha les mateixes. Et penses que van comptades? Deixa aquesta i dóna’m una que estigui viva que faré un altre experiment».
«I ara què faig amb aquesta granota? Em sembla que ens les carregarem si no l’apunto a l’inventari».

(Nota de l'autor: ara pots llegir-la a l'inrevés, paràgraf a paràgraf)

UN LIBRO PARA LAS BARRAGANAS

En las Reales Ordenanzas para las Fuerzas Armadas de Carlos III (1768, y en vigor hasta 1979) se preveía la figura de las barraganas, que acompañaban a los Regimientos para solaz i descanso de los militares. Un Regimiento és como un mundo en pequeño y dispone de todos los servicios (panaderia, médico, cocina, e incluso... barraganas).
Me propongo escribir un libro sobre esta figura, en aquellos momentos necesaria, y que tan buenos servicios prestó. Tengamos en cuenta que los regimientos se desplazaban durante meses, a veces años, sin aparecer por su lugar de origen, guerreando y sabiendo que aquel podía ser el último dia de un soldado.
La adaptaré a nuestros días (seria muy aburrido retroceder a entonces. Puede ser de un presidente, un ministro, un director, etc.) y complicaré la historia con una pequeña intriga que dé un poco de juego a la trama argumetal. Ya veremos, he de madurar el proyecto, de momento es sólo un apunte mental que me hago. No sé... veremos de dónde saco el tiempo.
Hace años que pergeño negro sobre blanco pero nunca he tenido el atrevimiento de ir más allá de los relatos cortos, la poesia y algún esbozo sobre personas concretas. Me voy a lanzar a la piscina y lo intentaré... cueste lo que cueste.
Hasta entonces, continuaré con esta actividad que tantas satisfacciones me dá.

Un abrazo a todos.

CARTA D'UN SUICIDA

A qui li pugui interessar

Em dic… No, no cal i tampoc us importa. Almenys feu l’esforç de saber qui sóc. Que s’esforcin una mica qui s’hagi de fer càrrec del meu cadàver. Tan sols donaré a conèixer les meves inicials : R. I. P.
Què… fa gràcia eh!. Doncs no tenen res a veure amb el Resquincantempace aquell o com es digui. Em dic Ramon però no us penso donar cap més pista. Només perquè no us mofeu més de les meves maleïdes inicials. Estic solter, tinc 35 anys i sóc accionista majoritari d’una coneguda marca de gelats.
Escric aquesta carta només per donar a conèixer al món sencer que d’aquí vint dies, concretament el 31 de desembre d’aquest any, em penso suïcidar. Acabar amb tot d’una vegada. Punt final. Baixar el teló i concloure amb la comèdia que ha estat la meva vida. Bé, la tragicomèdia millor dit.
Com penso fer-ho? Encara no ho he meditat del tot però tinc algunes idees que em ronden pel cap.
Per què he pres aquesta decisió tan dràstica? I per què no. Quina raó em donaríeu per no cometre aquest acte criminal envers la meva persona. L’amor? Quin amor. Si mires a qualsevol lloc només veus escenes de violència. Que si el Sudan ha declarat la guerra als seus veïns per problemes tribals, que si ara s’han carregat un hispà a Florida amb una injecció letal tan sols perquè no es va poder pagar un bon advocat, que si ara una colla de brètols anomenats caps rapats atonyinen una velleta només per que circulava per la mateixa vorera que ells… D’exemples com aquests no acabaria mai. Però no hi podem fer res. L’home, com a home animal que és, no pot prescindir de mantenir pensaments violents en el seu interior. Tothom ha tingut en algun moment de la seva vida, un impuls irracional violent. I que digui que no, menteix. O el que és pitjor, es menteix a sí mateix. D’acord, d’acord… llavors hi ha les persones que saben temperar el seu jo instintiu i racionalitzar assenyadament els seus impulsos. Hi estic d’acord. Si no fos així, aquest món seria una sangria perpètua. Però poc n'hi falta. Perquè menyspreem la violència individual però, per culpa del bombardeig mediàtic, ens és indiferent la violència col•lectiva. I molts cops la justifiquem.
L’home i, d’aquí no em trauran, és com és. I jo, ja no l’aguanto. I com que per desgràcia m’ha tocat ser un home, en el seu terme genèric s’entén, he decidit eliminar-me. Un de menys.
Aquesta és l'única raó que t’ha portat a arribar a aquest extrem?, em preguntareu.
No, i és clar que no. També hi ha les raons personals. Però d’aquestes no n’heu de fer res. Aquesta és una carta dirigida a tothom. Els bandarres que tan bé s’han portat amb mi ja n’han rebut una de molt personal i aclaridora.
Una per a cadascun.
Bé, de fet, quan llegireu aquesta carta jo ja seré mort així que no cal que us negui l’evidència. Ara rai. Els cucs ja deuen haver començat el banquet. L’assassí de les cartes sóc jo. Tots set me’ls he carregat jo. A les cartes que els hi vaig deixar sobre el pit ja aclareixen els motius de cada mort. Només hi signava R.I.P. és clar però no era cap broma macabra tal com han volgut fer veure els diaris. Tan sols eren les meves inicials, que carai. Ramon I. P.
Ara, almenys, els culpables de la meva mort ja fa dies que són a l’altre barri. Que es fotin. Haver-me tractat bé. Jo els hi vaig obrir el cor i ells així m’ho van pagar. Ull per ull.
El meu soci, el meu advocat, la meva exdona, el meu millor amic, la meva secretària, el meu propi xofer i, aquest és l’únic que em sap greu, el desgraciat que va veure el meu primer assasinat. Ho sento per ell però va estar en el lloc i en el moment més inoportú. La seva família, així ho he disposat, rebrà tots els béns materials que he anat acumulant en aquesta vida. Ja sé que no el farà tornar però, mira, al menys disposaran d’un bon grapat de calés.
Sí, sóc l’assassí de les cartes, quin nom tan poc original per cert, i penso acabar amb la meva vida. Ja no hi pinto res en aquest món. Agrairia molt sincerament, si encara queda algú amb una mica de sensibilitat i bona fe, que resés un parenostre per a mi.
Ja sé que el suïcidi és pecat mortal però, en el meu cas, pecat seria continuar vivint, sabent el que penso de l’obra que, arrogantment, s’autoanomena creació feta a imatge de Déu.

Si us plau pregueu amb mi :

Pare nostre, que esteu en el cel…



… i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació…

Amén.