MON DE MONES

Aquesta vida és un món de mones. Si poguéssim mirar per un forat totes aquelles coses que fem durant el dia, ens n’adonaríem de l’esterilitat de la majoria d’esforços i de la quantitat d’accions que emprenem sense un objectiu concret, sense procurar anivellar l’esforç emprat i el resultat aconseguit.

Les manies i obsessions de les que ens rodegem diàriament, no fan altra cosa que limitar-nos. Les pors i els nervis converteixen les nostres vides en autèntics calvaris on martiritzat i martiritzador són la mateixa persona.

Si té solució, perquè et preocupes, si no en té, perquè ho fas?

Aquest tindria que ser el pensament que ens hauríem de fer cada vegada que ens enfrontem a una circumstància adversa. Guanyaríem temps i diners.

Això no vol dir que mantinguem una actitud estoica i passiva davant la vida. Simplement, no és la preocupació el que soluciona els problemes, és l’esforç mesurat, planificat i raonat el que ens portarà a l’èxit sense fer-nos uns desgraciats i uns histèrics.

La preocupació ens porta a un estat on no podem pensar de forma objectiva en la solució més eficaç. Les histèries davant problemes irresolubles no serveixen de res. És típica la imatge d’aquell que, en una situació irremeiable, es torna irracional i es pensa que la resta de la humanitat ha de posar-se nerviosa com ell. Detesta fins a límits insospitats aquells que tenen la capacitat de mantenir la calma i fer una lectura objectiva del problema. El lamentable espectacle que ens ofereixen aquests individus –crits incontrolats, un estat d’estrès combinat amb episodis depressius, frustració per no poder solucionar allò que no té solució, etc.- ens dóna unes valuoses pistes sobre la seva limitada capacitat d’anàlisi i resolució de problemes.

Hem de tenir en compte que no tothom ha de tenir les mateixes obsessions i prioritats, i que hi ha persones que no estan disposades a preocupar-se per una cosa que no té solució. Descartar allò irresoluble i esmerçar els nostres esforços en atacar aquells problemes que sí que tenen solució, és la postura més intel·ligent.

Existeix una altra variant d’aquests individus que podríem anomenar els creadors de problemes. Són aquells que si no tenen un problema, el busquen. La seva especialitat és fer difícil allò que és fàcil. Demostrar-se diàriament que poden complicar les coses els suposa una satisfacció. La llàstima és que, quan han complicat la cosa, sempre esperen que siguin els altres els qui solucionin els problemes. Llavors creuen estar en possessió de la veritat absoluta i intenten que un altre ho solucioni, però seguint les seves directrius, aquelles directrius que ells mateixos han estat incapaços d’aplicar.

D’aquests espècimens, sigui dit amb respecte i només com a nomenclatura científica, en trobem a tot arreu, a la feina, a la llar, al carrer, a la política, etc. La seva proliferació és geomètrica. Són aquells que moren d’un atac de cor per no res. Moren sense haver solucionat res. Deixen com herència els problemes que no han solucionat –uns, perquè no tenien solució i uns altres, perquè no han trobat la solució degut a l’estat permanent d’estrès en el que viuen (o malviuen)- i que ens tocarà solucionar als altres.

RETRAT D'UNA DONA

Té els gestos continguts i camina sense a penes moure el cos, mantenint-lo sempre inclinat una mica endavant i una mica rígid. El seu pas, però, és esvelt i elàstic. Un somriure molt lluminós il·lumina els seus llavis i els seus ulls i afina la cara ben ovalada, de galtes plenes.

Sovint, però, darrera el somriure, li queda un rictus anhelant i dolorós als angles de la boca, de llavis molt ben dibuixats, una mica pàl·lids, o bé una expressió d’absència, com si escoltés una melodia provinent de l’illa encantada de Pròsper quan l’aire s’omplia de les cançons d’Ariel. Un front ample i tens corona el rostre i l’obscura lluor d’uns ulls penetrants, molt àvids i observadors, hi llampegueja ardentment.

No té cap encís particular. Tota ella és encisadora. No fa pensar en aquelles dones que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No és pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquelles dones que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dona en definitiva, sobretot quan està sola, un cert aire dur i adolorit i potser nostàlgic.

És insòlita, meravellosa i terrible, d’una bellesa misteriosa i greu.

He comprès, amiga meva, que t’he vist l’ànima.

GUSPIRA DE DESITG AL BOSC (La nimfa Irun)

Les gotetes de pluja s’escolen cau endins, desensopint la son del animalons que encara resten arraulits.

Les escorces dels arbres llegendaris, tibades gemeguen badallant petits cruixits. Les fulles s’espolsen les fresques carícies i llueixen tot el seu esplendor, brandant joioses el cos tremolós.

Avui amaneix tapat, els núvols espessos no deixen veure el sol i una boirina passa lleugera per tot el bosc, fent sonar una melodia melangiosa i suau, que acarona els sentiments amagats.

La nimfa més petita, l’Irun, ja fa una estona que està desperta. Arrufa graciosament el nas olorant les campanetes i les violes, que avui tenen un perfum penetrant i encisador.

Belluga lleugerament les precioses ales transparents, espolsant-ne el polsim de la pluja.

Té un somriure d’allò més dolç, que deixa escapar la barreja dels aromes de les flors silvestres.

El seu cos volàtil i menut, està perfectament dibuixat per tots els reflexes de l’arc de Sant Martí.

Fa saltirons, de nenúfar en nenúfar i els seus peus menuts esquitxen ansiosos i juganers.

Agenollada s’emmiralla en la llacuna i pentina els seus cabells del color de la mel fosca, amb una pinta feta de sospirs del bosc. Parpelleja i l’aigua li respon afalagadora, tornant-li la bellesa de la seva imatge.

Duu un vestit fet de diminutes plantes trepadores, que a primer cop d’ull la mimetitza en la natura.

Avui està especialment somiadora i el seu cor de colibrí, batega més compassat, suau i melangiós. S’endinsa entre les escorces obertes, cercant el món soterrani de les arrels profundes, buscant respostes en uns indrets on els sons i els silencis guarden molts secrets. Un viatge màgic per les arrels que creixen sense ser vistes.

En els ditets dels peus nota el tacte de la terra humida i freda i les puntetes més fines de les arrels s’enrosquen tremoloses a la seva fina cintura. Carícies innocents que ella no coneix, la pell de setí s’estremeix inquieta, despertant confosa i extasiada a sensacions mai sentides.

I en els ulls una teranyina que esvaeix la visió i la condueix cap a un estrany somni de sospirs que l'acaronen.

La petita nimfa, descobreix amb una estranya mescla de delir i desconcert, un món de tèbia escalfor que la confon.

Ara, a l’exterior en mig de les herbes tendres, balla tota nua. Els llavis entreoberts, els batecs inquiets, les gotes de pluja lliscant descarades, mullant-li els cabells, les ales esteses i el seu cos encès. És la primera guspira de desig que esclata, pujant per les llargues branques dels arbres misteriosos, fins a tocar les panxes dels núvols...

Per l’Irun........ la nimfa que sap treure el millor i el pitjor de mi.

L'EXPERIMENT

«Ostres! Què hem fet?» va dir, duent-se les mans al cap. Un munt de problemes els hi venien a sobre i semblava que només ell n’era conscient. «Això no té nom!» va dir.
«Jo li diria: Experiment 33».
«És una dona. Oi? Ho apuntaré al diari abans ningú no prengui mal»
Una dona nua reposava a sobre d’una llitera, inert, immòbil i freda, amb un munt d’elèctrodes connectats per tot el cos.
«Endolla i calla».En aquell moment, una forta tempesta batia la terra amb un doll d’aigua mentre que els llamps il·luminaven ocasionalment el negre dia «això sembla el laboratori del Frànkenstein, No hi falta ni el cadàver». I, just en el moment precís de fer la connexió, un llampec es va colar per la xarxa elèctrica i ... «Guaita! l’hem canviat de sexe».
«Això és un home, de totes totes!»
«Bé, i ara què fem? Tenim un home que no teníem!Penses que això ho podrem canviar d’alguna manera? I si ho tornem a repetir? Potser ho podrem capgirar?! ...Segur que això és un home!?».
«Un humà, segur...! Haurem d’estar a l’aguait i tornar a aquest ésser a l’estat original, sinó tindrem un greu problema! Caldrà una forta pujada de tensió elèctrica».
«D’acord. Connexió establerta ... Bateries al màxim ... Condensadors carregats ...» Anava dient mentre els indicadors assolien els valors més alts, a l’espera del moment en que tota l’energia acumulada circularia pels elèctrodes i faria (teòricament) un canvi en la matèria «I…, ara!» Tots els indicadors es van apagar al moment que el cos es va il·luminar en un flaix i inexplicablement es va transformar en...
«Una granota!?» va exclamar entre sorprès i amoïnat. «Per què no un conill d’índies?».
«Que més dóna! a la caixa n’hi ha d’altres. Ningú no notarà si hi ha les mateixes. Et penses que van comptades? Deixa aquesta i dóna’m una que estigui viva que faré un altre experiment».
«I ara què faig amb aquesta granota? Em sembla que ens les carregarem si no l’apunto a l’inventari».

(Nota de l'autor: ara pots llegir-la a l'inrevés, paràgraf a paràgraf)

UN LIBRO PARA LAS BARRAGANAS

En las Reales Ordenanzas para las Fuerzas Armadas de Carlos III (1768, y en vigor hasta 1979) se preveía la figura de las barraganas, que acompañaban a los Regimientos para solaz i descanso de los militares. Un Regimiento és como un mundo en pequeño y dispone de todos los servicios (panaderia, médico, cocina, e incluso... barraganas).
Me propongo escribir un libro sobre esta figura, en aquellos momentos necesaria, y que tan buenos servicios prestó. Tengamos en cuenta que los regimientos se desplazaban durante meses, a veces años, sin aparecer por su lugar de origen, guerreando y sabiendo que aquel podía ser el último dia de un soldado.
La adaptaré a nuestros días (seria muy aburrido retroceder a entonces. Puede ser de un presidente, un ministro, un director, etc.) y complicaré la historia con una pequeña intriga que dé un poco de juego a la trama argumetal. Ya veremos, he de madurar el proyecto, de momento es sólo un apunte mental que me hago. No sé... veremos de dónde saco el tiempo.
Hace años que pergeño negro sobre blanco pero nunca he tenido el atrevimiento de ir más allá de los relatos cortos, la poesia y algún esbozo sobre personas concretas. Me voy a lanzar a la piscina y lo intentaré... cueste lo que cueste.
Hasta entonces, continuaré con esta actividad que tantas satisfacciones me dá.

Un abrazo a todos.