UNA NIT MÉS...

Una altra nit en blanc. Una més... Ja s'està fent habitual i comença a ser perillós. No tinc ganes de dormir... i escric, escric molt, no només en aquest bloc. Escric de tot i de tothom, d'aquella parella que a l'estació de tren es dóna la mà, d'aquell avi que creua el carrer, dels fantasmes de la nit i dels del dia. De la vida i de la mort, de com viure-la i de com no deixar que s'escoli sense treure'n profit. Ara estic escoltant Chambao "Duende del sur", abans "Ahí estás tú" i desprès toca "Pokito a poko". Mai m'havia agradat aquest grup. Val, d'acord... m'equivocava, són bons!!. La peseta para tí.
No entenc què em passa. Sembla que, darrerament i en moments puntuals, tinc sentiments humans. Deu ser la crisi dels 44. M'ho hauré de fer mirar. Si en lupus sabés que m'he preparat un altre whisket, s'empiparia molt per no haver-lo avisat. Avui s'ho mereixia: ha guanyat el Barça d'una manera escandalosa i a més he estat pensant en una persona molt estimada per a mi i que fa molt de temps que no veig. De fet, no sé si mai més la veuré (em refereixo a com la recordo).
M'estic repensant en donar un gir important a la meva vida. No sé què fer... no sé si atrevir-me a deixar-ho tot, agafar la motxilla i el casc (allò altre ho porto sempre posat) i tornar als vells temps (que han estat l'única etapa de la meva vida on he estat realment feliç). Tinc ofertes molt bones i "la muerte no és el final". Tot plegat, excepte un parell de persones, no hi ha ningú que m'esperi. No ho sé, m'ho he de pensar molt seriosament. Abans de solucionar uns temes que tinc pendents i deixar unes quantes coses lligades. Jo no fujo mai!!!.
Depeche Mode... uffff... brutals!!! "Enjoy the silence". Un altre glopet. Bé, Bé.
Ara recordo un personatge (Marisol), que actuava a la Bodega Bohèmia. No sé si encara està obert aquest local. Hi havíem passat molt bones estones, nits de borratxera amb companys molt passats de volta desprès de tornar d'alguna missió, sabedors que aviat tornaríem a sortir de missió i que, potser aquella, seria la darrera copa i la darrera noia. I el Big Ben, al final de les Rambles, baixant a la dreta, prop d'un carreró on hi havia un lloc on venien caçalla (Arc del Teatre em penso que es deia, o es diu, el carreró). Quantes nits de festa destroyer!!!!! El Big Ben va claudicar durant les olimpíades. No era correcte allò... però més incorrecte és l'espectacle que es dóna ara al carrer.
..........................................................................................................................................................................
Jo continuaré com sempre, amb aquell punt de... com ho deies? No ho recordo... ha passat massa temps i les neurones ja comencen a morir-se'm (de bellesa, que les tinc molt maques!!!, jejejeje) de vellesa.
Silenci!!!... canta ella, Edith Piaf "La vie en rose" i "Non, je ne regrette rien". Meravellosa, com sempre, amb aquesta veu trencada, nassal i genial. Un concert que va fer a l'Olímpia, de París. Qui no ha estat en un concert a l'Olímpia, no sap el que és un concert. Un altre glopet (no us espanteu, cada glopet és minúscul, només per a paladejar-ho).
I ja no em queda cap altra nit llarga del cap de setmana. Demà, altra vegada nit curta, pensaré en dilluns.... una altra vegada. I tornem-hi, amb l'únic al·licient de fer la meva feina el millor que pugui o que em deixin.
Bé, companys, ara a dormir (o a intentar-ho). Si no puc dormir, continuaré amb una nova coseta que estic escrivint i que no puc penjar aquí (ja en tinc 237 pàgines). És un relat força maco -o això em sembla a mi- costumista, sobre la vida rural de principis del segle passat i dels conflictes veïnals d'una petita vila...., de sobte, acabo d'esborrar dos paràgrafs d'aquest article..., mira, m'ha donat per aquí (tres, han estat tres...). Deia coses que molts no volen escoltar (que no vol dir que no siguin veritat) i .... tampoc paga la pena fer-te més enemics (o empipar més als mateixos de sempre). La vida és curta i no és qüestió de fer-se mala sang per xorrades. Ara ja només m'importen les coses importants . Acabo de fer una reflexió tipus Forrest Gump i això comença a ser preocupant i és símptoma que he de deixar aquest article i començar a escriure una altra cosa. No us escandalitzeu, oh! vosaltres que sou preclars de ment, reserva espiritual i impulsors de la societat del progressisme, i valedors d'allò que és completament inútil però que constitueix l'eix vertebrador de la societat actual.
Demà més nens i nenes... avui ja n'hi ha prou.

RESPOSTA DE L'EXORCISTA ALS COMENTARIS DELS LECTORS

L'home és amo dels seus silencis
i esclau de les seves paraules
(Proverbi àrab)

Benvolguts lectors (prepareu-vos que aquest article serà llarg, he de buidar el pap):
En primer lloc, us agraeixo la vostra paciència per haver esperat una setmana a que us contestés els vostres comentaris dels articles del dia 24. Com ja sabeu se m'ha girat una mica de feina en l'àmbit privat i no tinc tant temps com abans. D'altra banda també volia preparar molt bé aquest article per tal que no hi haguessin males interpretacions de les meves paraules.
A diferència d'altres ocasions, aquesta vegada no contestaré un per un els vostres comentaris. Em sembla que és millor contestar-los tots de cop i que cadascú en tregui les seves conclusions. Com ja us deia al meu comentari, que de forma ràpida vaig fer en el seu dia, agraeixo molt la vostra col·laboració i les mostres de suport que, en aquest temps difícils en l'àmbit personal, em doneu.
Sembla ser que alguns de vosaltres necessiteu que delimiti molt bé què és realitat i què és ficció. Ho he fet en diverses ocasions però mai està de més fer-ho una altra vegada si amb això contribueixo a aclarir conceptes i a preservar l'esperit d'aquest bloc, que no és altre que la diversió lúdico-festiva de l'autor i d'aquells que hi vulguin aportar el seu granet de sorra. No he fet referència a cap persona ni a cap situació que pugués crear cap tipus de paral·lelisme. Només he passat unes estones fent funcionar el cervell "parint" unes històries que han creat una certa polemica i que m'han servit per passar aquest temps d'exili d'una manera més o menys suportable. Si voleu que us digui la veritat, i mira quines casualitats ara estic escoltant la cançó de Luz Casal "no me importa nada", a mi ja hi ha poques coses que em facin posar nerviós. Arribat aquest moment de la meva vida, només hi ha coses que em sap greu fer (no en tic cap a l'apartat "no haver fet") per les repercussions que tenen o poden tenir, però en cap cas em fan posar nerviós ni em tremola el pols a l'hora de fer-les.
Sabeu què passa? Jo he viscut una vida molt intensa i ja em queden poques coses que realment m'emocionin o em facin "trempar" (perdoneu l'expressió). De fet, ja fa anys que visc "a crèdit". He tingut mil ocasions de morir i, per intercessió divina i per la meva habilitat o preparació, he sortit endavant. Això m'ha fet veure la relativitat de l'importància de les coses, i que avui hi som i demà no hi som, per tant, hem d'encaixar les coses com venen i no perdre el temps en preocupar-nos per coses que són innexorables. "Si té solució perquè et preocupes? i si no en té perquè et preocupes?" vinga ara una altra "Més es va perdre a Cuba i van tornar cantant..." El que passa és que, en aquesta ocasió, el que més m'indigna de tot plegat és que sigui mentida, i tot aquest espectacle tragi-còmic, més propi del bombero-torero, que s'ha muntat al voltant d'aquest tema.
No tinc cap interès en fer mal a ningú. Com ja he dit en moltes ocasions en aquest bloc, el mal gratuït no porta enlloc i, amb el temps, es gira en contra d'un mateix (ja tindreu ocasió de comprovar-ho, només és qüestió de temps). Només, i això ho heu d'entendre, vull justícia per tots els mals moments que m'he vist obligat a passar (jo i també la meva família, més per ells que per mi). La justícia no consisteix en una gran indemnització econòmica (o si, això depèn de l'actitud de l'altra part), moltes vegades depèn d'un gest o d'una paraula. A vegades, aquest és l'autèntic rescabalament... el rescabalament moral.
En els meus articles anteriors no he pretés mai entrar en la vida privada de ningú, ja us ho he dit moltes vegades i ho reitero. No m'interessen els problemes personals i privats de ningú (si van o venen, si pugen o baixen, si han de marxar o si es queden...). Jo no visc del que els hi passi als altres, prou feina tinc en viure la meva vida d'una manera satisfactòria (si no és així, la vida no val la pena ser viscuda). Ha arribat un moment de la meva vida en el que només m'interessa viure el millor possible i, com dic a vegades, tinc la gran sort de tenir els rebuts de l'aigua i la llum pagats fins el dia que em mori (coses de haverme-la jugat molt de jove per tal de poder viure bé de gran).
Perdoneu, us deixo un moment. Vaig a preparar-me un Glenfarclas de 24 anys (magnífic whisky de malta que m'ha portat un amic des d'Escòcia). Un atac de sinceritat com el que tinc avui amb vosaltres mereix ser ben remullat. En tenia 3 ampolles i una ja ha caigut presa dels meus atacs de sibaritisme en grata companyia (com per exemple quan xatejo amb els meus amics).
..........................................................................................................................................................................
Ja torno a ser aquí. Aquest s'ha de beure en petites dosis, un dit, i sense gel. A temperatura ambient. Quin glop tan extraordinari!!!!. Sembla mentida que puguin haver-hi elixirs tant reconfortants per a l'ànima i l'esperit.
Bé, com us anava dient, la vida és això: un glopet aquí, una relació allà, un menjar amb amics més enllà..... i la vida continua. I la resta.... la resta m'importa ben poc!!!!!.
Per cert, aprofito per dir-li a una amiga (bé,.... li diré amiga, mai li he perdut el respecte i no ho penso fer ara), que fa un temps em deia que n'estava farta dels homes i que es volia fer lesbiana, que me n'alegro que continuï a la trinxera. Aquests darrers dies no n'estava prou segura. Me n'alegro, de veritat (algú que conegui el tema em dirà que sóc subnormal profund i que ja he perdut la darrera de les meves neurones, però tant me fa). Ja ho has aconseguit... temporalment, és clar. Jo crec que hauries de fer cas del consell que et vaig donar fa temps, deixar-te de tonteries i preparar bé unes opos. Tu decideixes... potser el que t'ha fallat de tot plegat ha estat voler fer Pasqua abans de Rams. Crec que ara no estàs millor que abans (realitza un acte de sinceritat i veuràs que el que et dic és cert). D'aquí un parell de mesos veuràs que, laboralment, hi has perdut més del que hi has guanyat. No sé si el tema laboral era el que et movia o potser el sentimental, però creus que paga la pena? Ja t'ho faràs... si vols en parlem, però crec que per això hauries de fer un acte de raciocini i d'humilitat al que no hi estàs acostumada (també hauries de començar a pensar soleta i desfer-te d'aquells que et segueixen la veta, sabedors que qui en rebrà les conseqüències seràs tu). La crisi econòmica té aquestes coses i no n'hem de culpabilitzar a ningú. Les empreses obren i tanquen, i quan hi ha crisi, més. La vida és així...
A tu, benvolguda companya, ja et vaig preguntar l'altre dia en quina situació estaves. Per un moment et va canviar la cara i crec que et vas pensar que t'ho preguntava amb segones i malèvoles intencions. Mira... no era així. T'ho preguntava sincerament i amb bona intenció. En aquell moment no podia parlar (com ja saps, hi havia gent al davant). T'ho vaig preguntar per deferència i perquè sé que no has d'estar massa tranquil·la (jo tampoc ho estaria). No era cap altra la meva intenció. Com pots comprendre, jo no hi estic implicat en aquesta situació i, per tant, m'importa ben poc com acabi. Quan ho vaig saber, no et vaig trucar per dos motius: el primer, perquè estaves de vacances i jo no tinc el teu telèfon mòbil, i el segon perquè esperava que el ficus que tens al costat fes un esforç sobrehumà, adquirís vida pròpia, parlés i et digués alguna cosa (és broma, abans esperaria que caigués manà del cel). Parlant de Manà, ara estic sentit una meravellosa cançó que es diu "Labios compartidos". Magnífica cançó. Aquesta i "Mariposa traicionera" són de les millors de Manà. També m'agrada molt una que fan a mitges amb Santana i que es diu "Corazón espinado". Potser les posaré ara.
Perdoneu: un altre glop. Déu Nostre Senyor va inventar una gran cosa amb aquest whisky. Ara encendré una pipa (amb tabac holandès olorós) i el plaer ja serà semi-perfecte (com diu al cançó "sólo me faltas tu"). Ja són dos quarts de tres de la matinada.
Com deia: No tinc cap intenció de perdre ni un segon del meu temps en les coses que els hi passin als altres. Només intento viure bé, en pau amb mi mateix i amb la meva consciència (això ja ho tinc) i passar els anys, mesos, setmanes, dies o hores que em quedin de vida vivint a tutti pleni. Continuaré fent la meva feina com sempre (malgrat tot aquest tema i malgrat vosaltres), gaudint dels meus amics com sempre i muntant-me els festivals de sempre. Jo no visc pensant en el que fan els altres (mai ho he fet, encara que algú estigui obsessionat amb que és així). Ni m'importa qui es fica al llit amb qui (millor per a ells).
També vull dir que hi ha algú amb qui, malgrat tot, hi acabaré anant al llit.... tot i que ara li pugui resultar inimaginable (o no, pot ser que només ho vegi temporalment inviable, però ara ja no existeixen uns condicionants que fa una temporada eren insalvables). Sé que aquesta persona també hi ha pensat algunes vegades i li he servit d'estímul digital (ja en un altre temps m'ho va confessar).
La vida és així animalillos, una de freda i una de calenta (un glopet més). Ara estic sentint un magnífic grup dels 80: Paralisis Permanente. Per cert, no tingueu gelosia de ningú... i molt menys ho digueu, la gent podria començar a preguntar-se quina és la naturalesa de la vostra relació. Jo mai he sentit ni gelosia ni enveja. Quan he vist que una altra persona aconseguia uns objectius millors que els meus, he dedicat la meva energia a esbrinar com ho havia fet i a intentar fer-ho igual. En tot cas, he sentit admiració i no he intentat boicotejar-lo. Tingueu en compte que jo tot ho he fet (sigui poc o molt) a base d'esforç i jugant-me la pell, mai aprofitant-me dels altres.
Si teniu algun comentari a fer, feu-lo i si no, calleu per sempre (sé que us encantaria fer-me'n, però a alguns us falta valor). Bé, per això podeu fer-los anònims o amb noms inventats. No em direu que ara sentiu vergonya!!!... Ja sabeu allò que diu que no pot sentir vergonya qui no en té. Qui em vulgui trucar per parlar que ho faci i qui no que es fiqui la llengua al c... Sí que m'agradaria que tots plegats reflexionéssiu i féssiu un exercici que jo ja fa molt temps que he fet: No us preocupeu de quina és la situació dels altres i mireu quina és la vostra (analitzeu-la bé, pausadament, avaluant tots els detalls i tindreu alguna sorpresa). Finalment, és la que us importa....i de la que en gaudireu o patireu.
No sé si ho aniré ampliant o no. Ara vaig a dormir, és tard, estic cansat, he acabat la pipa i la dosi de whisky (tampoc en cal abusar). Com em va dir fa deu mesos una persona, sigueu feliços, espereu que tot s'acabi aviat i que ningú prengui mal. Ah, m'ho deixava, també em va dir que no m'ho prengués com una cosa personal (debia ser perquè ja hi havia algú que s'ho prenia personalment). Bé, nens i nenes... Agur!!!.

PS: Tapes, hem de parlar d'un parell de coses que no em quadren. Necessito informació per prendre una decisió.

CARTA D'EN POL ALS AMIC I ENEMICS

La vida social, bàsica i simplement, es basa en la relació interpersonal. La naturalesa de la relació d'una persona es pot classificar en amics, enemics i indiferents. En aquesta ocasió, en Pol fa una carta als seus amics i enemics (els indiferents, com el seu propi nom indica, no tenen importància... o si.... d'aquests ja en parlarem en una altra carta).
Amb els amics i els enemics sempre et lliga un vincle afectiu que, encara que és de signe oposadament diferent, desperta passions. En Pol vol fer una carta als seus amics i enemics per tal de sincerar-se i deixar les coses clares tot fent un plànol, o una fotografia aèria, de com han quedat darrerament les coses.
Per cert... avui compleixo un any d'exili, encara que això no té res a veure amb en Pol i la seva història (però això ja us ho havia dit, no?, ... val, doncs que ningú hi vulgui veure coincidències!!!)

Benvolguts amics i enemics:
ja fa molt de temps que es perllonga una situació surrealista i kafkiana que m'ha causat un greu dany moral, familiar, personal i professional (ja me'n rescabalaré). Us vull agrair diverses coses: als amics us vull agrair el suport que m'heu donat en moments molt difícils (personals i professionals) que han fet que pogués anar tirant i aguantant sense claudicar davant els meus enemics. Fa uns dies, vaig tenir ocasió de desfogar-me davant els meus amics i, potser, vaig perdre una mica els papers (mai m'ha costat mostrar els meus sentiments davant un amic). En aquests moments ho necessitava i em va servir per a poder recarregar les piles per aguantar el que calgui i fer el que calgui.
Als enemics us vull agrair haver donat sentit a la meva vida. Ara ja tinc un objectiu per a viure i seguir lluitant: us he de fer respondre de totes les vostres mentides, injúries, calumnies, irregularitats i il·legalitats. També m'haureu de rescabalar de tot el dany causat. Cap problema. Sou tant intel·ligents que no us heu limitat a fer-ho, a més, heu deixat constància escrita de les vostres glorioses accions. És el que passa quan es perd el món de vista imbuït pel poder... un poder que, com ja us he dit moltes vegades i us he demostrat, és molt efímer.
No us heu limitat a perseguir-me d'una forma inhumana, també ho heu fet d'una forma il·legal. Heu mentit inventant-vos històries que mai han pogut ser demostrades, les heu donat com a certes molt abans que s'esbrinés si ho eren, ho heu escrit i les heu difós. M'heu denigrat, personalment i professionalment, davant els meus subordinats, heu donat recolzament a una de les parts, heu perdut una imparcialitat que mai havieu d'haver perdut, heu emprès mesures il·legals d'una forma irregular, a destemps i malgrat teníeu coneixement de la seva il·legalitat. Heu intentat que jo no pogués fer la meva feina i, sort en tinc que a l'hora de treballar us passo la mà per la cara a tots, desprès heu volgut vendre la versió que jo no feia la meva feina. Heu tergiversat els fets i inventat una història malgrat teníeu un coneixement exacte de com havia passat tot.
No us vull avorrir més. Prou desgràcia teniu de ser com sou i tenir-vos que arrossegar cada dia per tal de mantenir un status (i un plat de llenties... d'or, això si) que heu aconseguit meritant la vostra pròpia inutilitat i submissió denigrant. Al gran anormal li convenia estar rodejat d'anormals -o llepons sense cap personalitat ni dignitat- més grans que ell per tal que li seguissin la veta i no qüestionessin cap de les seves decisions. No tingueu por, no tindreu que fer ús d'aquesta pràctica tan estesa entre vosaltres que és tancar-vos al despatx per por.
Doncs bé, amics i enemics, ara ja ho sabeu: sempre em tindreu al vostre costat, tota la vida. Jo sempre estaré amb vosaltres i us acompanyaré. Seré el vostre Àngel de la Guarda, sempre emetent a què puc fer per a vosaltres.
Bé, que tingueu un bon cap de setmana i reflexioneu sobre tot plegat.
Una abraçada.

Què us sembla? Vinga, feu-me les aportacions que sempre em feu i que tant em serveixen. La vida és llarga i dura... no, no ho diré... jejejeje. Els que em coneixeu ja sabeu la segona part d'aquesta frase. Espero els vostres comentaris.

CARTA DE L'EXORCISTA A L'ÀNGEL CAIGUT I ALS APÒSTOLS NEGRES.

Benvolguts àngel caigut i apòstols negres, (o aprenents de diables, o forces de l'avern, o jo què sé...!!!), vosaltres sabreu a què jugueu...

El vostre grau de patetisme i esquizofrènia ja és ridícul i lamentable. "Animalillos" meus.... sabeu una cosa: us heu tornat a equivocar. Això passa, ja se sap... Vàreu entabanar a una bona persona per tal que digués el que a vosaltres us convenia (previ rentat de cervell i adoctrinament diari i persistent). Ara li doneu l'esquena creient-vos que és el meu "tapat" entre vosaltres. Mireu, us creia més intel·ligents, francament. Penseu: aquesta persona ha estat en els llocs, i els dies, dels que jo parlo?. No, es clar que no !!! Llavors, llumeneres meves, com pot ser el meu "tapat"?
Ay!!!, "animalillos"... quant n'heu d'aprendre, encara!!!!. Jo sempre, repeteixo, sempre tindré el meu "tapat" entre vosaltres. És qui menys us espereu, ha anat a tots els "actes d'adoctrinament" que organitza la vostra "germandat" i, per això, em pot explicar les coses al moment.
Per cert, un dia m'heu de convidar, encara que només sigui d'oient, a un d'aquests aquelarres... deu ser brutal viure'ls en directe. M'han comentat que, pel camí que porteu, aviat començareu a cantar melodies de forma repetitiva i obsessiva, que us encomanareu a algun tipus de divinitat (o dimonitat) i que, ja en un punt d'èxtasi i alienació mental total, sacrificareu algun pobre animaló. No ho feu, les pobres bestioles no en tenen la culpa de tot plegat.
No torneu a assenyalar amb el dit acusador a un altre innocent. Ja ho vàreu fer abans i, al final, això serà allò de "l'últim que apagui el llum" i "sálvese quién pueda. Las mujeres i los niños primero" (ara sense salvavides. Aquesta és la "petita" diferència). També pot acabar essent "el mundo contra mi". No torneu a cometre el mateix error, aquesta persona no s'ho mereix i vosaltres ho sabeu. L'heu volguda al vostre costat mentre la podíeu utilitzar i ara ja us molesta. La vida no funciona així....hi ha una cosa que en diuen dignitat. Sabeu què és això???
Per cert, això no ho he sabut per aquesta persona... m'ho ha explicat el meu "tapat". Tingueu en compte que, per respecte a aquesta persona i a altres, mai he parlat d'aquest tema amb aquesta persona.
Una salutació ben efusiva, espectacular i gratuïta..."animalillos". Que sigueu feliços i no malgasteu la vostra vida en causes perdudes que només us posaran pedres al fetge. A la vida només hi ha dues o tres coses importants. La resta són ganes de complicar-se la vida.

Aquest petit relat, sobre un situació imaginària, està dedicat a tots aquells que han patit persecució, s'han vist relegats a l'ostracisme i han estat menystinguts pel simple fet de no girar-me l'esquena, per haver mantingut una actitud imparcial i per no haver combregat amb allò en el que no creien. També a aquells que han demostrat tenir dignitat i han fet cas a la seva consciència i no al dictat de la "colla pessigolla". A tots ells, gràcies.

CONTESTACIÓ ALS COMENTARIS DIES 13 I 14.

Benvolguts lectors i amics:
L'article que vaig publicar el dia 13 ha provocat diversos comentaris que, a continuació vull comentar i aclarir algun tema que em penso que no teniu clar.

SENSOR
En aquests moments no estic per revenges ni coses per l'estil. Ara, la meva prioritat és solucionar altres temes. En un futur, depenent de les circumstàncies, de les actituds personals i d'altres condicionants faré el que correspongui. Ara només puc estar molt emetent i veure quina actuació es produeix envers alguns temes per part d'algunes persones que han estat inflexibles. Si s'aparten un mil·límetre de la més estricta legalitat, em trobaran. D'altra banda, primer hauria de parlar amb una persona però es fa molt difícil atenent a l'entorn i una actitud que, hores d'ara, encara no entenc.

SÈPTIMA FILA/DANY28
M'afalaga que us agradin els meus escrits. No, Dany28, no em prenc res per incentivar la creativitat. No em cal. Ja veuré què faré amb aquests escrits, no sé si un recull amb els articles més llargs o què... encara no ho sé.

UN FANTASMA DEL PASSAT
L'ajuda sempre és benvinguda. Parlem i em dius què pots aportar-me. En tot cas, ja tinc un munt de documentació que he de repassar, ordenar, etc., però et reitero que vull veure què tens i ja decidiré què em pot servir. Em penso que deus tenir coses molt interessants sobre diversos temes.

CASADA ABURRIDA/ COMPANYA
Noies, us agraeixo els vostres afalacs. Intento ser, sempre, un senyor. Moltes vegades, el ser-ho o no depèn de l'actitud de l'altra persona. En tot cas, feu cas de la Nikita14 i penseu que a mi m'agrada molt jugar, més quan em diuen les coses tant a les clares. Feu-me un correu i parlem pel xat de gmail. Vosaltres decidiu.

NIKITA14
Com em coneixes!!!!. Bé, et perdono aquesta indiscrecció però no vull que vagis fent-me propaganda. Les coses, com allò nostre, sorgeix quan sorgeix i no s'hi ha de donar més voltes (això m'ho va dir una vegada una persona molt apreciada i tenia tota la raó del món). Només cal saber quan s'ha d'acabar i de quina manera s'ha d'acabar. Per això és molt important deixar les coses clares des d'un principi (com faig sempre i com vàrem fer tu i jo). Un petó guapetona.

Bé, ja està... ja esteu contestats. Avui he estat breu. Demà (avui al matí) serà un dia frenètic i necessito dormir. Ja ens anirem escribint i parlant. Una abraçada per a tots ( pels lectors furtius, també... potser algun dia us atrevireu o us vindrà de gust fer comentaris.)