LES RESTES DEL NAUFRAGI

En la seva singladura vital, els nostres vaixells es creuen amb naus de corsaris i amb alguna de pirates rapinyaires (a vegades casualment i en ocasions en clara persecució). Les tempestes tampoc li són alienes i tot plegat en provoca el naufragi. En ocasions, el més important no és defensar la nau davant l'agressió, d'altra banda una tasca estèril. El més important -almenys per a mi- és la capacitat d'aprofitar les restes del naufragi per reconstruir el vaixell i continuar navegant. Ja tindrem temps de perseguir els corsaris -passat el temps, quan més confiadament naveguin- i ja aprendrem a capejar millor els temporals.

Passen els dies i continuo en la posició d'observador. Friso per veure com escenifiquen la reacció a la resposta del Mariano (la resposta és previsible i, segurament, pactada). Deleixo per testimoniar com evoluciona aquesta òpera bufa i comprovar quina habilitat els adorna per continuar marejant la perdiu fins que hagin passat les respectives eleccions. Al final, només assistim a la gran comèdia de la vida i a la gran dansa del poder... Mentre, molts vaixells -ferits de mort- es van enfonsant en un esforç inútil per continuar surant i arribar a un port -pretesament, il·lusòriament- segur.

PLUJA REFRESCANT

La pluja de finals d'agost i principis de setembre -aquella que ens assegura el final de la calor-, esdevé el preàmbul de la tardor. Aquesta època de l'any sempre m'ha agradat: les tasques pendents de l'estiu ja s'han acabat -aquest any amb més motiu- i ara és hora de començar -sense pressa, però sense pausa- a arraulir-se a l'interior de casa. 

Mentre plou, observo com la terra del jardí es satura d'aigua i els tolls ho envaeixen tot. Miro el calendari i veig que la propera setmana -el 10 de setembre- és Santa Càndida. És curiós com la diada d'una santa a la que se li atribueix una innocència extrema, precedeix un dia que -em sap un greu enorme- estarà marcat pel mal regust de boca d'aquells que van confiar -càndidament, malgrat era previsible- en polítics que es fan cacona a sobre i/o que es venen per un plat de llenties, sense despentinar-se. Ambdues opcions semblen característiques inherents -com una marca de fàbrica o condició necessària- a determinats àmbits. En tot cas, són incapaços de mantenir la seva paraula (des de fa temps, sense cap valor), jugant amb uns sentiments que -cada vegada ho veig més clar- se'ls poden tornar en contra. Crec que no van calcular bé el seu error quan van atiar un foc que ara ja no són a temps d'apagar.

Torno a adoptar la posició de l'observador impertèrrit, curiós per saber fins on seran capaços d'arribar en la pèrdua de dignitat i respecte (potser el problema rau en que mai n'han tingut ni saben què és). Tindrem una tardor divertida -però, per alguns, denigrant-, això segur! Mentre, observo com l'aigua cau lànguidament...

TOT AL SEU LLOC

Si l'inici del gener és el moment de fer propòsits per l'any que comença, setembre és el mes que inicia la temporada de reorganització, després del desgavell estival. De fet, sempre he pensat que era un mes de transició cap a la part més pragmàtica i melancòlica -la tardor i Tots Sants fan molt mal- de l'any, que desemboca en la llepada de ferides mútua i col·lectiva que és Nadal. Ara és hora de posar les coses al seu lloc i d'encarar els darrers mesos de l'any -amb forces escasses i amb els propòsits anuals ja descartats- amb la sensació d'haver caigut, una vegada més, en la desídia dels que veuen frustrades les seves esperances vitals per enèsima vegada.

Ara toca recompondre-ho tot, tornar totes les coses a la prestatgeria vital que toca. Aquesta és l'època de l'any per retornar les joguines al seu lloc. Després de la furibunda i compulsiva -il·lusionada. juganera i inconscient- primera part del l'any (gener-maig), ha tocat el descans existencial de l'estiu (juny-agost) i la presa de consciència de les pròpies limitacions. Ara toca tornar -mica en mica, sense retrets ni frustracions- al punt de partida i pensar nous propòsits per un gener que esdevindrà l'inici d'una nova cursa contra un mateix. Som així... i que duri (o no)!

MESOS QUE MOREN

L'agost, malgrat s'aferra insistentment a la vida, s'acaba. Queden tres setmanes d'estiu i la tardor trucarà, inexorablement, a la porta. El temps passa i jo continuo en aquest oasi de pau i calma que sé finit i traïdor. Res a dir: la vida té aquestes coses que són inevitables.

Ahir parlava amb una persona que em va transmetre una sensació estranya: vaig retrobar-me amb la fatalitat negada i dissimulada. No, no cal fer-ho: les coses són com són i no s'hi pot fer res més. Tot plegat té una data de caducitat i un final.

El més important no és frisar melangiosament per la mort dels mesos: és més important arribar al seu final sabent que n'hem gaudit al màxim! Tempus fugit, va dir ell...

DIMARTS (13, per més detalls)

L'agost transcorre lànguidament. A diferència del juliol -es va fer etern!- no té grans sotracs i tot sembla esdevenir una bassa d'oli. Falsa sensació: les coses no desapareixen a l'agost (tampoc la resta de l'any); es posposen i prou!

D'avui no n'espero més que d'ahir i tampoc res diferent del que -segurament- em portarà demà. Sí, ja ho sé: la vida és canviant i mai és bo avançar-se.

Sento l'olor intensa de la Maria Lluïsa -fa una estona n'he begut una infusió- que tinc al darrera. Potser sí que aquests són els petits plaers de la vida i que tot plegat es redueix a anar saltant -o evitant- els obstacles del camí. El pitjor d'aquests moments és que t'hi acostumes i ja no pots passar sense ells (vaja, com l'Scotch Brite). Potser sí que el més intel·ligent és no renunciar-hi per res ni per ningú i adoptar un egoisme existencial -força plaent i satisfactori- que sempre havia considerat impropi.

De moment estic a l'ombra de la prunera, deixant que el temps s'escoli inexorablement i esperant les tempestes anunciades. Mentrestant, la vida passa.