LA SECTA DELS (DE LES) "MENJA-ORELLES"

Avui retorno a la sèrie "Fauna diversa" -també podria encabir-ho en "Putes conegudes", en la seva variant "Fills/es de puta coneguts/des"- per parlar d'uns espècimens que basen el seu ressò social en l'extensió de rumors i en menjar-li l'orella a d'altres que es troben -normalment- en una escala (social, laboral, etc) igual o, preferentment, superior. No destaquen per la seva capacitat cognitiva -per sort!!- i se'ls veu el llautó a poc que s'analitzen les situacions concretes en les que intervenen. Els anomenaré els "Menja-orelles", com els podia haver anomenat els "Menja-p...". Tant li fa, el cas és adular, arrossegar-se, crear i fer córrer rumors i intentar que els porti algun tipus de benefici (no cal que sigui material, pot ser una simple mirada d'aprovació del seu referent o la percepció de que tenen algun tipus de poder de decisió).

D'aquesta espècie podem distingir els mascles de les femelles (tan fills de puta els uns com els altres) en la finor que imprimeixen a la seva tàctica i en els diferents objectius que persegueixen. Els mascles solen ser "mitges nenes" incapaces d'enfrontar-se obertament amb el seu oponent, i que busquen el seu descrèdit mitjançant la maquinació obscura i -pretesament- intel·ligent. Grans inútils, incapaços de fer res per ells mateixos, no poden sofrir que algú pugui fer fàcilment allò que per ells constitueix un gran esforç mental (coses de ser uns limitats mentals).Tampoc poden sofrir que algú els faci ombra davant del seu referent (com si aquest els solucionés alguna vegada alguna cosa...). Una manera de divertir-se a l'esquena d'aquests anormals és fer veure que no us n'adoneu de la seva jugada. Mentre tot es basi en coses poc perilloses o que us la portin fluixa, cap problema. Si afecta a coses que us importen o si arriba un moment que n'esteu farts, només cal que els mireu als ulls i que després els digueu el què penseu d'ells a l'orella, ben fluixet però d'una manera ferma. Normalment -atesa la seva covardia natural- s'acollonen.

De la vessant femenina d'aquesta espècie en podem distingir dues subespècies. D'una banda hi ha les que es dediquen a "rumorejar" entre elles, normalment de temes -aparentment- intranscendents (relacions de parella, fills, anormalitats diverses...). No, per elles no són temes intranscendents. Tinguem en compte que basen la seva vida en aquestes gilipollades i la seva capacitat mental no va més enllà. Han de fer transcendents aquest temes, davant la seva incapacitat manifesta per afrontar temes d'un calat més profund. Solen ser persones d'una certa edat -amb una educació encaminada a la procreació i poca cosa més- que ni es plantegen parlar de segons quins temes. En el fons, són unes víctimes de la societat que els va tocar viure de joves i de la seva incapacitat per evolucionar paral·lelament amb els nous temps.

De la segona subespècie femenina d'aquesta secta, podem dir que han fet del seu referent (lider social, cap laboral, etc.) un tòtem d'adoració constant i permanent. Normalment és un mascle que es deixa fer. Elles són capaces d'adorar-lo i odiar-lo amb la mateixa passió i força. Tot depèn de si intueixen en ell algun tipus de "traïció" envers el que elles tenen pensat que ell ha de dir o decidir. En el fons, no és altra cosa que un intent desesperat de dominació matriarcal. Aquestes són molt perilloses. Tenen una ombra d'intel·ligència que canalitzen per tal d'intentar fer mal al proïsme. Són capaces d'inventar-se tot el que calgui per tal d'influir en la decisió final del seu referent. El seu referent pot passar de ser "el millor del món" a ser "un desgraciat" atenent a si els fa cas i assumeix com pròpia la visió del món que tenen aquest tipus d'harpies.
Per acabar, només vull fer referència al lamentable paper que hi juguen en aquest joc els tòtem, referents, líders (és una manera de dir-ho). Els encanta que els adorin i per continuar tenint aquest tracte, es deixen fer. El problema esdevé quan confonen l'adulació amb l'autèntic sentiment d'apreci i esdevenen simples ninots manegats pels (per les) "Menja-orelles". El moment tràgic és aquell en el que perden la seva autonomia i són esclaus de les opinions i fets que els imposen els membres d'aquesta secta. L'addició a l'afalagament i la convicció de la seva supremacia els converteix en autèntics abduïts, incapaços de distingir el que és convenient pels "Menja-orelles" del que és convenient per a ells.
Bé, nens i nenes, ja us he fet un retrat d'una nova espècie que us trobareu per aquests mons de Déu. No patiu, només cal deixar-los fer com si no sabéssiu de què va tot plegat. Mentre ells confabulen, vosaltres prepareu-vos. Mentre ells es preocupen de coses que només són xorrades, vosaltres preocupeu-vos de coses serioses, d'aquelles que sí que poden fer mal de veritat o que us poden salvar el cul davant l'escomesa d'aquesta secta. Un dia o un altre us obligaran a utilitzar tot el que heu recopilat sobre aquest personatges.  Feu-ho en el moment just, en el més adient, quan més els interessi la tranquil·litat a ells (elles).
Au, sigueu feliços i mengeu anissos, que la vida és curta i no val la pena perdre-la en xorrades.