666 (I punt!)

Benvolguda concurrència, senyors, senyores, nens i nenes, amics tots:
Acomiadar-me, encara que sigui temporalment, sempre m'ha resultat difícil. Malgrat alguns diuen que tinc la sensibilitat d'un seient d'WC, el cert és que sóc de sentiment profund, intens i llàgrima fàcil.
Aquest comiat no sé si serà temporal o definitiu -això dependrà de la magnitud de la tragèdia, de les ganes i del temps que tingui-, però sento la necessitat -la querència, com els toros- de reprendre el camí allà on el vaig deixar fa temps i tornar a ser un escriptor errant engiponant el seu diari privat. Tornar a l'anonimat i als orígens, a llocs coneguts i a d'altres inexplorats. Desprendre'm del llast de l'amargor provocat per la mesquinesa humana, d'aquesta estàtica antiestètica, que darrerament m'esclavitza i que ha pogut transformar-me (d'una manera reversible, això sí).

A partir d'ara, estaré en altres indrets de la blogosfera, amb un altre nom, amb una altra manera d'entomar les cornades -també les meravelles- de la vida. Allà restaré observant el que m'ofereix el paisatge i els habitants dels vorals del camí, un camí que cada vegada esdevé més tortuós i amb corbes més perilloses. També esperaré el moment final de tot plegat. Per sort, sóc conscient de quan efímers som els humans i mai he pretés batre el rècord de supervivència en cap aspecte de la vida (ni en la seva pròpia duració). Per aquest motiu tampoc puc assegurar -com deia abans- si això és un adéu definitiu o un fins aviat.

Moltes coses em fan pesar que tot s'acaba, que tot s'acosta al seu final. No, no és que em preocupi massa. En certs aspectes, ja feia temps que ho esperava i ho desitjava. Fins i tot anhelava poder accedir a aquest descans final. Suaument, con la fulla que cau de l'arbre a la tardor, es resisteix a caure a terra d'una forma simple i balla -per fer la seva caiguda única i irrepetible- una darrera dansa aèria, culminació de la seva vida i camí fins a la seva mort al terra. Així sia, així serà...

Us deixo aquesta meravella i aquesta altra meravella per tal que en gaudiu, mentre observeu com cau la fulla i balla la seva darrera i agònica -però única i irrepetible- dansa.
Fins sempre (o aviat, depèn)...