Que què he fet durant aquests quinze darrers dies? Doncs riure molt, molt i molt! Passar-m'ho molt bé i assistir a lamentables espectacles de la natura humana. Sembla que he traspassat el llindar de la indignació i ara ja només em provoca hilaritat.
M'explico: una primera setmana de vacances, a la neu, amb gent ferma, que no es deixaria ni mirar malament i després una setmana de contrapunt. És a dir, el Ying i el Yang, la nit i el dia... Bé, tampoc em vull estendre massa en aspectes que formen part de la misèria existencial d'alguns humans i que fa intuir una deriva molt perillosa de l'espècie.
Hauria d'estar escrivint altres coses però, intuint el que pot passar aquesta propera setmana, no m'he pogut resistir a fer una predicció d'anormalitats, rucades i actes diversos (com aquell que prediu el temps).
Bé, primer m'agradaria fer esment d'aquells que volen fer passar bou per bèstia grossa -nihil nove sub sole- i fan servir l'expressió "donar la cara" (reservada a aquells que volen explicar una decisió pròpia) confonent-la amb "ensenyar la cara" (pròpia d'aquells que volen fer veure que tenen algun poder de decisió i només es volen deixar veure, sense aportar res més que la seva pròpia -improductiva i gratuïta- presència), tot provocant l'acció de "girar la cara" (en el sentit de menystenir a d'altres que són els lluiten el dia a dia, sacrificant la immediatesa i la simultaneïtat, en arres al seu protagonisme impostat i fictici). Només en faré esment, prou pena han de tenir en auto-enganyar-se, pensant que la resta de la humanitat es creu el seu discurs i no els veu a venir d'una hora lluny. Un venedor d'ungüents "miraculosos" mai ha de repetir poble en la seva ruta mentidera i aquests venedors ja ha repetit moltes vegades el mateix poble!
Aquesta propera setmana també puc recuperar costums d'altres temps -més productives i definitives que aquests jocs hipòcrites i impostats que algú voldria que jugués- i pot ser que faci honor al meu pseudònim a la xarxa, tot traient-li el "diable del cos" a algun anormal que pretengui en alguna reunió social tocar-me els ous, en un intent impossible -amb la pseudovalentia que dóna l'empara de la multitud- de semblar intel·ligent i amb restes de dignitat.
Saber on està el final del camí té aquestes coses: l'animus iocandi t'acompanya durant les darreres passes, no estàs per la labor de dir coses contràries a les que penses (a vegades amb bona intenció però erròniament, ho reconec) i ja no compres "motos" a venedors sense escrúpols que -per una limitada inventiva i una reduïda capacitat cognitiva- es repeteixen més que l'all.
Ho deixo, vaig a escriure una estona. Ja s'acosta final de mes i he de lliurar uns encàrrecs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada