diumenge, 1 d’abril del 2012

DESCANSAR, TOT ESPERANT.

Aquesta imatge té un gran poder simbòlic i il·lustra perfectament quina és la filosofia del soldat: Optimitzar i fer productiu cada moment, cada instant, per tal de descansar i estar preparat. No deixar mai l'arma i cuidar-la (fixeu-vos que la recolza sobre un objecte dur per tal de no obstruir el canó amb terra o herba), fer de qualsevol lloc  -sense ambicions o demandes extemporànies i sense pretendre cap luxe- un refugi suficientment còmode (o no) per reposar forces, tot esperant la següent batalla. Una vida senzilla, exempta de qualsevol pretensió, frugal i -a estones, d'altres no- ascètica.
Aquesta és la posició i actitud amb la que afronto la nova setmana: en posició de descans -que no adormit- i esperant el pròxim moviment de l'enemic. A l'expectativa, veient-les venir, sabedor que -en darrera instància i per haver-se conculcat tot allò que és conculcable- tinc la paella pel mànec. Res més, continuo en posició de descans... però vigilant!
A través de la finestra veig la prunera -ara ja tota florida- i em rendeixo davant del meravellós espectacle del renaixement de la vida. Aquestes visions em rescabalen -però no em fan oblidar, jo mai oblido-  de totes les actituds rastreres i miserables -per mala fe o per una por vergonyant i vergonyosa- que la vida ens fa patir. Això i l'inici de la temporada de llargues estones a l'aire lliure -en detriment d'escriure, ja ho aviso, activitat que guardo més per l'hivern-, fent manualitats i distraient-me -més aviat, embrancant-me- en projectes que esdevenen inacabables i mai prou perfectes. Mentre, descanso les neurones de l'intent -sabedor que serà erm i impossible- d'entendre i assimilar idees genials -a la postre, autèntics exemples i demostracions gratuïtes de l'anormalitat més supina- que no tenen altre objectiu que intentar fer veure una cosa diferent del que és evident i palmari: una indigència intel·lectual i conceptual que fa impossible una mínima eficàcia o eficiència.
Doncs bé, de moment, ho deixo aquí. Vaig a observar, a curta distància, com les abelles fan la seva labor -mai agraïda, benvingudes al club!- pol·linitzadora d'aquelles flors que s'acabaran convertint en gustoses, sucoses, dolces i exquisides prunes clàudies.

5 comentaris:

  1. L'aquí i l'ara és la prunera florida. En el meu cas el cirerer florit. Tant un arbre com l'altre són un espectacle que paga la pena gaudir amb tranquilitat.
    Bona setmana.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Ona, benvolguda amiga.
      Això és el més important la sensació de renaixença, a través de l'esclat de la floració dels arbres, és sublim!!!
      Bona setmana i un petó molt fort!!!

      Elimina
  2. L'aquí i l'ara és la prunera florida. En el meu cas el cirerer florit. Tant un arbre com l'altre són un espectacle que paga la pena gaudir amb tranquilitat.
    Bona setmana.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. M'han semblat dues imatges totalment oposades. L'una, la del soldat en aparent descans, preparat en tot moment per combatre al seu enemic. L'altra, la vida a través de la teva finestra, la natura a través de la seva més alta missió, renéixer. Tot envoltat per un núvol de rancúnia i revenja...sort de la imatge de les dolces prunes que suavitza aquesta visió!

    Avisada. Encara que si és a canvi de que gaudeixis de la possibilitat de "respirar" que dóna l'arribada del bon temps, ho suportaré ;)
    Sempre tornarà l´hivern!

    Bessets sucosos i dolcets.
    Bona nit amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Sa Lluna, guapetona!!
      Avui es tractava d'això, del ying i del yang, del bé i del mal, de la tranquil·litat i el neguit... Tot plegat una confrontació de les forces que, amb la seva oposició, s'autojustifiquen i s'equilibren.
      Fa una estona parlava -en viu, en directe- amb una persona que em feia una reflexió: Què seria de l'obscuritat sense la llum? Res de res! No es pot entendre una sense l'altra.
      Barrejar la dolçor de les prunes amb el sentiment -no sentit en primera persona, malgrat així estigui escrit- rancuniós i amarg de l'ésser humà que pateix, és un dels contrapunts que trobem en la vida.
      No, no vol dir que ho deixi, només que els escrits són més espaiats. No em resisteixo a gaudir de l'aire lliure, de les olors, dels fruits madurs acabat de collir de l'arbre...
      Bessets apassionats i tendres.

      Elimina