divendres, 20 d’abril del 2012

EL PIANO EN FLAMES

Durant aquesta setmana he estat treballant en una història nova, tan surrealista com les que, darrerament -bé, no mentiré, com sempre- tinc el dubtós privilegi de... Ja no ho sé!
Resulta que tot va sobre un noiet -sense cap malícia inicial- que té i toca un piano (aquest que veieu en flames a la imatge). Per coses de la vida, -ara ja amb un propòsit interessat- ofereix els seus serveis i els del seu piano a una associació comparable -anava a dir amb força similituds... però les societats gastronòmiques basen la seva relació en sentiments nobles- amb una societat gastronòmica amb delegacions a diverses localitats d'un país petit, endogàmic i molt donat a mirar-se contínuament el melic.
Consensuen un programa d'actuacions i el piano s'ha d'anar traslladant de local en local de l'esmentada associació. El pianista només actua cinc -com a molt deu o quinze- minuts en cada local, però la veritable història -allò que converteix en grotesca odissea aquesta història- és la planificació del trasllat, el propi trasllat i tots els entrebancs que troba el grup de persones que el trasllada. Oblits, absències, corredisses, trucades, neguit -d'aquells que, en privat, critiquen la idea del piano i el pianista- per quedar bé, situacions surrealistes i hilarants -no exemptes, també, d'una certa crítica a l'absurditat de tota la situació- i allò que a mi tant m'agrada en les meves històries: aquella situació del narrador-càmera -en ocasions narrador-omniscient- que, situat per sobre de tot, ofereix una visió global al lector de tot el que està passant. Una vegada més, el desenvolupament de la història realça les situacions de moral contradictòria -de hipòcrita falsedat manifesta- d'alguns dels personatges i d'incapacitat cognitiva -indigència intel·lectual (el gran buit cranial)- d'altres.
De la resta de coses -presumptes amants règies, perdons demanats, malucs recompostos, declaracions diverses (algunes més impròpies i surrealistes que el fet que les motiva), rebaixes de sou, pagament de receptes, caiguda de la borsa, descontrol de la prima de risc, augment (imparable) de l'atur, etc, etc...- ja en parlaré, o no, en una altra ocasió. En aquests moments, no voldria perdre el temps en temes tan insignificants. Suposo que aquests propers dies el tema estrella (i que s'acabarà convertint en un dilema o dubte existencial) serà -per dir alguna cosa- la varietat de pizza per sopar, quin percentatge de Coca-cola, Fanta o aigua s'ha de consumir per dinar, si els gots ha de ser de plàstic, de cartó o de vidre... i algun tema de tanta transcendència com els que acabo d'esmentar, com ara el debat identitari basat en si ens cal ajuda o no -si és permissible i convenient, des del punt de vista nacional- per fer un nou i ridícul espectacle o demostració -la enèsima- d'incompetència supina.
Ho sento, cada vegada m'allargo més, però aquesta setmana no havia pogut escriure en aquest bloc -sí que he plantejat alguns relats, material per inspirar-me no me'n falta- i he tingut una certa incontinència per la pressió dels arguments i raons acumulades. Potser ara, ja amb menys pressió, podré abordar amb més conteniment altres temes tan suggerents com el descobriment d'algun tipus de gripau endèmic de Collserola o les activitats lúdico-festives d'alguna associació -composta només de dues persones- que fan alguna activitat que només interessa a ells dos (subvencionats, això sí!). Si tracto temes d'aquests, cada vegada m'assemblaré més als TN de TV3 o algun libel -que s'autoanomenen diaris- d'aquests que viuen de la subvenció pública: "paniaguados" o "estómagos agradecidos", que en diuen en altres contrades. No, no patiu, no tinc cap intenció de renunciar a dir el que penso -estigui equivocat o no, però de bona fe- i a fer-me sentir.
De moment, sopar i dormir (que ja toca)... però primer un regalet i un altre.

3 comentaris:

  1. Dons ja era que parlessis!
    T´he imaginat ben enfeinat i concentrat aquesta setmana...no ha arribat res de res, jeje
    Vaig pel primer regal, mentre te rellegeixo de nou...sembla un bon relat que podria convertir-se amb un bon regal ;)
    Bona elecció musical, em quedo amb la segona!

    Dels altres temes que toques, ja saps que jo no en vull parlar en hores de relax.

    Que descansis bé, bessets condensats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. HORA, era hora...si no es pot anar amb presses, ja ho dic jo.

      Elimina
    2. Hola Sa Lluna!
      Sí, aquesta setmana ha sigut "gloriosa"... Bé, és una manera de dir-ho. He estat dedicat a escriure fora del bloc.
      Regals? Bé, el millor regal és que passeu per aquest raconet i que hi deixeu la vostra petjada.
      Uns bessets sense presses!

      Elimina