INEXORABLEMENT EFÍMERS

Fet inexorable típic

A la vida, per molt que intentem evitar-ho, hi ha fets inexorables.  Podem fer alguna cosa davant la malaltia? Segurament, ben poc i depenent del diagnòstic. Llavors, per quin estrany motiu estem encaparrats en fer altres coses que el simple gaudi d'aquesta inestable i canviant vida, tot aprofitant els efímers moments d'excel·lència?

Per viure una vida senzilla -però immensament gratificant- no calen gaires coses. El més important és sortir d'aquesta roda vital que ens imposa el fet de ser animals -i esclaus- socials. És la pròpia col·lectivitat la que ens anul·la com individus amb capacitat per decidir el nostre futur i determina quines són les necessitats que hem de cobrir obligatòriament.

Darrerament estic redescobrint el plaer de viure al dia, dedicant-me al treball manual i amb un recull de relats ja maquetant-se, en plena edició. Tampoc em cal gaire més. Potser hauria d'estar pensant en altres coses? Potser hauria de frisar per tornar a entorns majoritàriament vomitius, patètics i lamentables? No, no sóc masoquista! 

Estic finalitzant la novel·la Companys & Companys SL. Per reblar el clau, segurament la presentaré a un premi literari amb un nom que, fa alguns anys i en una demostració de servilisme interessat (o potser era simplement producte de no tenir ben lubricat el cervell), algú qualificava de "molt ben trobat". Suposo que algun lector d'aquest bloc sabrà de què estic parlant...

I és que el fet de ser inexorablement efímers té avantatges. Entre elles, sempre hi haurà la de poder decidir quan es trenca la baralla, quan es reparteixen gratificacions degudes i quan es considera que ja n'hi ha prou de tot plegat.

De moment, vaig a fer una(es) copeta(es) de fino, ben fresquet, sota la prunera, en espera de la fabulosa paella que avui tinc per dinar.  La resta té poca -o cap- importància.