dissabte, 21 de setembre del 2013

INEXORABILITAT

Fa anys vaig rebre en herència un rellotge de butxaca. No té un valor material significant però sí que té un valor sentimental considerable. Cada dia se li ha de donar corda i mai he aconseguit que anés bé. En altres circumstàncies ja l'hauria tirat a la bassa però, cada vegada que el maleeixo en recorda a qui me'l va llegar i em veig incapaç de desfer-me'n. Fa una estona el posava a punt -donava corda, netejava i posava a l'hora- i recordava els moments inoblidables que havia compartit i que m'havien lligat per sempre a la persona que el tenia abans que jo. La vida dóna molts tombs i res podem fer-hi davant la inexorabilitat de les coses.
Passen els dies i demà arribarà la tardor. A Barcelona és Festa Major -francament, m'importa ben poc- i els diaris van plens de la nova operació del Rei d'Espanya (que encara m'importa menys). Res de nou sota la capa del sol: segons la premsa, tot és una bassa d'oli i parlen de coses totalment intranscendents i etèries. El temps passa, inexorable, però no tinc la sensació de perdre'l. Octubre serà un mes important i nous projectes començaran (o no). 
Acabo de sentir una autèntica bajanada de l'amic Arguiñano (geni i figura): En Otoño es cuando mejor se hace el amor: Las castañas se abren y crecen los nabos. (Ho sento, però he rigut una estona amb aquesta...). Deixem-ho...

7 comentaris:

  1. El valor real de les coses no és, encara que ho sembli, el valor material ni la seva utilitat. Els objectes marquen un abans i un després a la nostra memòria i als nostres cors.

    jejjej...l'Arguiñano en sap molt d'aquestes coses!! M'has tret un somriure!!

    Molt bon cap de setmana, amic!!
    Bessets dolcets.

    ResponElimina
  2. Hola Sa Lluna, guapa!
    Doncs sí: hi ha objectes que ens recorden moments fantàstics.
    Si he aconseguit fer-te somriure, ja puc donar el dia per ben aprofitat.
    Bessets de tardor!

    ResponElimina
  3. Doncs a mi els objectes heretats no em recorden més la persona o certs moments amb aquesta. Moltes vegades, per no dir sempre, estic lluny de l'objecte heretat i em dic el mateix que va dir mossèn Cinto Verdaguer:

    "Les llàgrimes que es ploren s'esvaeixen
    tot lo de la terra és breu
    les flors sobre la tomba es marceixen
    sols l'oració va a Déu"

    I tinc la sensació que tocar o mirar l'objecte heretat és talment com parlar de la persona que va morir, i no pas parlar amb ella.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!


    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      el record no es basa únicament en els objectes. Aquests ens recorden moments puntuals. El record és una amalgama d'imatges, sentiments i sensacions extraordinàriament diverses.
      Petons!

      Elimina
    2. No necessito el record (el seu rellotge i l'hora repetida ;-), poso per cas) per besllumar el que fou la persona i aturar-me en un moment de la seva vida compartida. Ni em serveix tampoc per coincidir, assaborir i/o expressar quelcom.

      El present o els presents materials entenc que són per viure, i si jo no en puc fer us (per les raons que siguin) li passo a qui sí ho pot necessitar més que no pas jo. És cert que la meva visió fotogràfica (o digues-li consciència) pot plasmar el precís moment que em fou donat l'objecte, però si algú el pot necessitar més que jo, restà al seu abast.

      Onze de setembre.
      INDEPENDÈNCIA!

      Elimina
  4. hahahahahahahahahahahahaa quina gran bajanada!

    En quant al valor de les coses, jo sempre he cregut que val més el pes sentimental que l'econòmic. Sempre dirà més un regal fet amb estima que un de "per quedar bé".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Maria, guapetona!
      Totalment d'acord: les coses fetes per amor no tenen preu.
      Petonàs!

      Elimina