BALLANT AMB HIENES

Ara, mentre escric estic veient "Bailando con lobos". L'he pogut veure una pila de vegades i cada vegada m'agrada més. Deu ser per un motiu molt concret: cada vegada em quedo adormit i només la veig parcialment. Quan ja has vist la pel·licula sencera (un tros cada vegada) ja estàs en condicions de poder valorar-la.

Jo he de ballar amb hienes. Les hienes són uns animals molt roïns que s'aprofiten de l'esforç, de la força i del valor d'altres animals. No fan res per ells mateixos. Han d'esperar que els lleons els hi facin la feina bruta. Desprès ells s'aprofiten del que no volen o poden acabar de menjar-se els lleons.

Hi ha persones que fan el mateix. S'aprofiten de les accions d'altres per poder emprendre la seva pròpia acció. Només hi ha un petit problema en aquesta manera de fer. El dia que l'altre deixa de fer força, ells es troben desvalguts. Quan passa això, s'ha acabat tot, ja no tenen arguments per a seguir lluitant. Ja no saben com plantejar el propi problema i tota la trama s'ensorra.

(continuarà)

LA FORÇA PSICOLÒGICA

A vegades, no sentim cap tipus de necessitat, ni de ganes, d'aguantar la pressió psicològica a la que estem sotmesos diàriament o en moments puntuals.

Darrerament en Pol ha estat sotmès, injustament, a una pressió que feia molt de temps que no patia. Fa molts anys, per raons laborals, va aprendre a defensar-se i aguantar els atacs psicològics i el dolor físic que pogués patir. Només hi ha un secret bàsic: ser conscient que el dolor és finit, es a dir, hi ha un nivell límit. A partir d'un cert grau de patiment ja no es pot sentir més dolor, el nivell de patiment es manté estable i ja no augmenta. Només es tracta de ser capaç d'aguantar aquest nivell i acostumar-s'hi.

Psicològicament passa el mateix. Quan la teva ment assimila que tens la consciència tranquil·la, que no has fet res de dolent i que no tens res del que avergonyir-te, passes a un estat de relaxació en el qual ets impermeable als atacs externs. Tant et fa el que puguin dir els altres. Només t'importa allò que realment està contrastat. Allò que has valorat i mesurat, i que has arribat a la conclusió que és cosa certa. Només has d'aguantar, aguantar, aguantar fins el moment oportú.

Així ho va fer en Pol, sense fisures, amb valor i constància. Estoicament, esperava que l'enemic anès cometent errors (ja n'havia fet molts i molt greus) per abraonar-se sobre ell, sense pietat i sense perdó. Esperava el seu moment. De moment, ell coneixia les cartes dels seus enemics. Ells no sabien quines cartes tenia ell i, el que és més important,.... tampoc sabien de qui.

Per sobre de totes les coses hi ha una cosa importantíssima: la veritat. La veritat treu i dóna raons. A vegades, el camí de la veritat destapa altres veritats. No podem discriminar quina és la veritat que ens interessa. Quan surt la veritat, surt tota la veritat i la de tothom.

(Bé companys, ja em direu què us sembla i si he de retocar alguna cosa. Ja hi he incorporat un parell d'aportacions vostres).

MOMENTOS PLACENTEROS Y TRISTES

La noche invita a escribir. El silencio, ese silencio único, sólo roto por su respiración. Las ganas de desahogarte y las ganas de decir al mundo quan placentera es la vida, quan triste puede llegar a ser y cómo nos adaptamos a las circunstancias que nos toca vivir con la misma naturalidad con la que respiramos.

Momento placentero: Unos amigos curtidos en mil batallas, un cabrito al horno, un buen vino, conversación jocosa, amable y amistosa. Ambiente que rezuma amistad, amistad por todos los poros de la piel. Desahogo de las fustraciones y consuelo de las tristezas. Cuénteme usted su caso, que yo le cuento el mio. Risas, emociones, descanso del guerrero y lazos que nunca se rompen. Controversia y coincidencia, franca y sincera. La amistad verdadera.

Momento triste: En el hospital, de madrugada, oyendo su ténue respiración, repasando los momentos compartidos, con o sin esperanza de volver a hacerlo. Sabiendo que está aquí, y así, como consecuencia de la condición humana, del cúmulo de circunstancias, de la tensión. Piensas en cómo resarcirlo, en cómo hacer justicia. Vano pensamiento, todo llega en la vida. Sólo es cuestión de tiempo.... no importa el cómo y el cuando, sólo el qué.

Voy a dormir un rato. Lo comido por lo servido, una de cal y otra de arena. Un momento placentero y otro triste...o no. Las vida es larga y todo llega...tarde o temprano.Ya sólo tengo un objetivo...

FUGIR ENDAVANT

Quan algú inicia una acció d'una manera irracional, sense cap suport probatori i amb l'únic ànim de salvar una situació compromesa o per tal de fer mal per fer mal, no pot suportar massa temps la pressió que genera la pròpia mentida. El temps fa que el castell de cartes es vagi desfent i que s'hagi de recórrer a elements externs i sense cap relació amb el cas central.

Allargar aquestes situacions sempre és contraproduent per qui les inicia i, normalment, acaben esclatant a la cara de qui ha basat la seva acció en fum. També pot passar que li esclati a la cara a qui, de manera altruista, o potser interessada, ha donat per bona una versió sense tenir en compte l'altra (cosa que indica una manca absoluta de respecte pel principi de presumpció d'innocència i pel dret a la defensa, trencant la imparcialitat que ha de guiar l'actuació de qui exerceix el poder) i ha iniciat accions que ratllen la il·legalitat més absoluta. Quan aquestes accions han estat basades en el poder que s'exerceix, de manera arbitrària, conscientment, per escrit, i amb l'únic ànim de causar dolo, podem estar parlant de prevaricació.

Quan, com a conseqüència evident i provada d'aquestes accions, es causa un dany greu i irreparable a qui ha estat objecte d'aquestes o al seu entorn familiar més pròxim, és del tot lògic, just, comprensible i acceptable que emprengui les accions que estimi oportunes en defensa del seu honor, de la seva innocència i en rescabalament del danys soferts. Alguns d'aquest danys mai podran ser reparats... mai, sobretot els soferts pel seu entorn familiar. És, per tant, del tot legitim que utilitzi totes les formes (legals, evidentment) per retornar tot el mal patit, ja no per ell, sinó per la seva família. En això estem.

La veritat seria la millor de les opcions, fugir endavant la pitjor. Quan més es fuig cap endavant més gran es fa l'embolic i més costa de desembolicar la troca. No és cap solució continuar mantenint artificialment allò que ja ningú creu. Les conseqüències cada vegada són més grans i el preu a pagar més alt. Qui, malgrat tot, s'ho creu és per una qüestió de fe o d'interès, no de proves. La fe està molt bé a les esglésies però als jutjats el que compten són les proves.

Ara he de deixar-ho, és de matinada, a l'hospital, i tinc son...molta son. Ja continuaré.

(Podeu deixar els vostres comentaris, que serviran per començar el nou llibre. Si no en rebo, provaré amb un altre tema.)

AGRADECIMIENTO

Queridos amigos:

Durante éstos últimos meses habeis colaborado, y no sabeis cómo ni cuanto, en el nacimiento de un nuevo libro. Como ya os comenté a algunos de vosotros, por correo electrónico, os estoy muy agradecido. Todo surgió de una manera espontánea y por un cúmulo de casualidades (nunca he creido en las casualidades pero en esta ocasión tendré que hacerlo). El proyecto del libro "La barragana del director" llega a su fin. Ya estoy en condiciones de finalizar la tarea emprendida y, para vuestra satisfacción, os diré que mucho de lo que próximamente se publicará (ya tengo contactos muy avanzados con un editor) reflejará vuestras aportaciones. Estoy muy ilusionado con el proyecto y os puedo asegurar que completar el puzle de ideas propias, aportaciones, etc. ha sido muy laborioso, pero muy gratificante.

En especial quiero dar las gracias a Choni21, Ursus, Lovely, merchan, Freddy, a los amigos del GO "patas negras" y a todos los amigos que me han proporcionado datos concretos que hacen más verosímil el relato (dias, horas, lugares, personajes, situaciones, etc)

Os dejo el enlace de la página que me inspiró a hacer este libro (evidentemente, con actualización, modificaciones, etc) :

htpp://soria-goig.com/Etnologia/pag_0846.htm

Por mi parte, tengo un nuevo proyecto entre manos y dejaré durante un tiempo este escrito en el blog para que todos podais verlo y sentiros partícipes de la alegria que siento. Cuando tenga más o menos definido el nuevo proyecto, empezaré a trabajarlo desde este blog (tengo otros blogs de los que ya os daré la dirección). Hasta entonces, aquellos que seguís este blog con asiduidad (dejeis comentarios, o lo hagais de manera furtiva) os tendreis que armar de paciencia y esperar. Para que os entretengais iré haciendo públicos unos escritos que, en su dia, ya publiqué i que me reservé, casi inmediatamente, por considerar que tenían que formar parte de un nuevo proyecto o que debían ser modificados.

Muchas gracias a todos y disfrutad de los escritos casi inéditos.

Os dejo una letrita para ir tarareando. Es de Chambao i sé que a algunos de vosotros os gusta mucho... pero mucho, mucho, mucho.

Personalmente, yo prefiero a Maná (labios compartidos, mariposa traicionera, etc.)... pero eso ya lo sabeis...¿no?.

Déjate llevar, por las sensaciones
Que no ocupen en tu “vía”, malas pasiones.
Esa pregunta que te haces sin responder
Dentro de ti está la respuesta para saber.
Tu eres el que decide el camino a escoger
Hay muchas cosas buenas y malas, elige bien.
Que tu futuro se forma a base de decisiones
Y queremos alegrarte con estas canciones.
Y ahí estás tú, tú
Y ahí estás tú, tú
Y es que yo canto porque a mi me gusta cantar
También tu bailas porque a ti te gusta bailar, tú.
Y es que yo canto porque a ti te gusta escuchar
Lo que yo canto porque así se puede bailar, tú.
Y ahí estás tú
Y a mi me gusta como bailas, tú
Tú a bailar, tú a bailar
Y ahí estás tú
Y a mi me gusta como te mueves tú
Tú a bailar, tú a bailar
Canto por el día, que el mañana da alegría
Canta tu conmigo si quieres conmigo canta
Canto por las noches, cuando el Lorenzo se esconde
Canta tu conmigo, si quieres conmigo canta
Canto “pa” los pobres que temprano se levantan
Canta tu conmigo, si quieres conmigo canta
Y ahí estás tú
Y a mi me gusta como bailas, tú
Tú a bailar, tú a bailar
Y ahí estás tú
Y a mi me gusta como te mueves, tú
Tú a bailar, tú a bailar.