PASSAR EL TEMPS

Deixo passar el temps. Un temps que passa de forma inexorable, constant i irrecuperable. Ara m'estic concentrant en preparar diversos contes i relats que vull presentar a diferents premis i concursos. Per aquest motiu, algun dia, sóc infidel a la meva cita amb el bloc. Alguns dels contes o relats no necessiten gaires retocs, gaires modificacions, però d'altres val més ni tocar-los i escriure'n un de nou.

L'estiu, amb les Festes Majors, i el setembre, amb el retorn a l'activitat, són períodes en els que sovintegen els concursos i premis literaris. No és que estigui obsessionat amb guanyar-los però, de tant en tant, sona la flauta i em veig sorprès amb una satisfacció literària i econòmica.

Avui no estava fi. He passat una mala nit -coses de l'estómac- i aquest matí era una ombra de mi mateix. No tenia ganes de fer res i, encara menys, de sentir "acudits" sense sentit. A vegades penso que n'hi ha que el cap de setmana el dediquen a projectar -no dic pensar- les fantasies més increïbles. M'ha passat el matí d'un costat a l'altre -el més lògic hauria sigut quedar-me a casa- i he copsat l'ambient anàrquic i còmic en el que ha degenerat tot plegat. 

Bé, sembla ser que m'hauré de dedicar a coses importants -preparar relats i contes- i passar sobiranament de la resta. Ja hi havia poques coses que m'importaven, però cada vegada n'hi ha menys que m'importin. Suposo que tot és producte i conseqüència de molt de temps de sentir coses incoherents i sense cap sentit.

Sembla que em trobo una mica millor de l'estómac, però no sé si demà podré contenir el vòmit en sentir les soflames reivindicatives d'aquells que viuen subvencionats. No estic disposat a deixar-me menjar el cap. Ja tots som grans i sabem per quin motiu fem -i reivindiquem- cada cosa. Per cert, jo aconsellaria als Governs (estatal, autonòmic, local) que retallin la despesa pels "paràsits", és a dir, per aquells que fa anys que viuen a l'esquena dels que ens llevem cada dia per anar a treballar. 

Vaig a sopar. Cada vegada que penso en quants vividors hi ha en aquest país, m'emprenyo molt. Si començo a fer el càlcul de la despesa que suposen, em venen intencions estranyes i, com ja us he dit, avui no estic en el meu millor dia.....

PETITS PLAERS

Quan estic tens, un dels plaers que em permeto és anar a un mercat i passejar-m'hi durant una bona estona. D'una banda aconsegueixes l'anonimat entre una munió de gent desconeguda. Gent que no pretén que els diguis res, que els importa ben poc la teva vida i que fan el seu camí sense interferir en el teu.

Una altra motivació per anar a un mercat és veure l'espectacle de color, la varietat de productes  i aprofitar per comprar una mica. Allò que et ve de gust des de fa dies i que no has tingut l'oportunitat de comprar en una botiga normal. Avui he anat al mercat de Sant Josep (La Boqueria). A primera hora del matí -poc abans de les 8.00 h.- ja hi era. Veure com les parades ja estaven pràcticament muntades, amb aquell esclat de colors, productes fresquíssims i varietat il·limitada, m'ha induït a comprar. Una mica de marisc, uns xuletons de la mida XXXXXXL -m'estic posant com la "Moñoño"- i una varietat de fruites han fet que tornés cap a casa amb menys cabòries al cap. Per un moment ha semblat que havia comprat aliments exquisits i que, a canvi, havia venut les meves cuites.

En tornar a casa, tot llegint el diari -i a través de diversos diaris digitals, que consulto a través de l'Iphone-, ha vist diverses notícies que m'han semblat espaterrants -això no vol dir que em semblin bé- i que no fan altra cosa que confirmar-me que el Gran Moment ja és proper. D'una banda, es veu que un tertulià d'un programa de Intereconomía TV va dir que la consellera Geli era una "guarra, puerca i zorra repugnante". Us afegeixo aquest enllaç per tal que pugueu gaudir d'un moment tan espectacular.

També és força edificant i clarificador el moment en el que el conseller Saura confon "campanya forestal" amb "campanya electoral". Això ens dóna una lleugera idea de quines són les prioritats d'alguns dels nostres polítics i de com els traeix el subconscient.

En una línia similar va la noticia de que "El tripartit blinda els alts càrrecs directius". Segons la notícia, sembla ser que, veient properes les eleccions -i anticipant-se a allò que es presumeix com una desfeta de grans proporcions- els membres del tripartit estan blindant el lloc i els sous d'aquelles persones que ells han posat a dit en determinats llocs directius (deuen ser aquells que, en altres temps, en deien "afectos al Régimen" i que si no fos per aquests procediments, mai es podrien "col·locar"). Veurem si hi ha algun tipus de reacció envers aquesta notícia o si la vida continua igual, com si res passés (que és el més habitual en el Règim corrupte i degenerat en el que vivim).

Us en podria explicar més de noticies d'aquest perfil, però no vull deprimir-me, indignar-me o pensar que cal fer una gran neteja en aquesta societat en la que vivim. Potser, fins i tot, caldria canviar radicalment el model de societat i reinventar-la, fent desaparèixer definitivament aquesta patuleia de paràsits que passen per ser els seus guies espirituals i formals.

Finalment, m'agradaria fer-vos una recomanació per aquesta nit. A les 21.50 h., TV3, emet una pel·licula que sempre m'ha encantat i en la que em vaig inspirar per posar un sobrenom a una persona, comentarista esporàdic d'aquest bloc. Es diu Ronin i és de l'any 1998. No us encanteu amb l'acció -que és trepidant- i fixeu-vos en els arquetips dels personatges, sense sentiments aparents, i en l'entramat de relacions d'amistat-odi que hi ha entre ells. El diferent origen dels personatges no és obstacle per poder veure que, al final, tots obeeixen a un mateix model  professional i vital, i que tots han estat entrenats i viuen pel mateix objectiu. Quan jo la vaig veure, em va impressionar. Semblava una descripció -amb algunes variacions- d'unes situacions i circumstàncies que m'eren força familiars. De fet, com ja us he dit, vaig rebatejar a una persona amb el nom d'aquest film (en Lupus va rebre el seu sobrenom per la pel·lícula Lobo, del 1994, en correspondència a la seva capacitat per canviar el seu caràcter). 

Bé, ho deixo aquí. Després d'un dinar pantagruèlic i exquisit, amb una bona migdiada posterior, ara toca fer un most suau -que aporti líquids i capacitat digestiva- abans de delectar-me amb la pel·lícula que us he recomanat.  

ABSÈNCIES OBLIGADES

De tant en tant -ja n'he parlat abastament d'aquest tema- em deixo anar i em permeto algun "festival". La meva absència d'aquest bloc en el dia d'ahir va estar motivada per un d'aquests "festivals". El cos ho necessita però l'esperit ho agraeix. El dia següent és dur, perquè negar-ho, però aquestes "jornades filantròpiques de comercio i bebercio" valen la pena. No són les exquisides menges el que motiva les trobades al voltant d'una taula -sí que contribueixen a fer-les més profitoses-, és el passar una bona estona, el parlar "face to face" del assumptes divins i humans el que fa d'aquestes trobades uns moments que considero molt interessants i que contribueixen a fer més suportable aquesta vida sense fre a la que estic abocat. 

Aquesta matinada passada he tornat molt tard -a dos quarts de cinc- i només he tingut temps d'una dutxa ràpida, un cafè per despertar-me i una lectura ràpida dels comentaris d'aquest bloc. No he pogut contestar aquest comentaris per la manca de temps, però sí que he quedat sorprès d'un comentari que ha arribat en forma de correu electrònic. L'he hagut de llegir un munt de vegades per tal d'assabentar-me del que volia dir-me una persona que m'ha concedit el privilegi de fer-me partícip de la seva identitat real -que, evidentment, aquí no revelaré- i s'ha pensat que coneixia la meva.

Ho estic molt despistat -això pot passar- o em falla la memòria, però no tinc ni idea de qui és aquesta persona. Ho sento, no recordo que mai haguem sigut presentats. Potser si em digués qui es pensa que sóc, m'ajudaria a confirmar o contradir la seva teoria identitària. De moment, no puc fer altra cosa que negar la coneixença d'aquesta persona que es presenta sota una identitat concreta. El que sí que vull dir públicament -ja ho he fet privadament- és que no li he dedicat cap dels meus escrits i que, per tant, no s'ha de considerar protagonista de cap dels meus posts. També he de fer pública la meva satisfacció per cadascun dels seus comentaris i opinions que, regularment, em fa arribar. Espero que ho continuï fent, malgrat no ens coneixem. 

Des d'aquest post també vull recolzar en tot allò que pugui a un amic -ell ja sap qui és- i reiterar-li (ja sé que no cal fer-ho) la meva disponibilitat en tot allò que li calgui. Una abraçada amic!!! Aquí em tens, com sempre.

El cap de setmana es presenta -toco fusta- intens, ple d'activitats i amb possibilitats de ser molt gratificant. Només cal que no hi hagi cap sobresalt inesperat.  Ara vaig a sopar una mica.

Després, potser, més...

CASTELLS DE CARTES

Bé, Anònim(a), comença el joc. En els termes i condicions (totes) que em proposaves. Ho endevines??? Espero resposta...
Per cert, qui s'hi vulgui afegir, és lliure de fer-ho. Per veure els termes i condicions del joc, podeu mirar els comentaris  de "CONTINUAR BREGANT", publicat ahir.

A vegades, per molt que es vagi posposant el moment, els castells de cartes s'acaben ensorrant. Per molt d'ímpetu, paciència, esforç, sacrifici, dedicació  i habilitat digital del constructor, els castells de cartes no són infinits. Sempre hi ha alguna circumstància que destrueix tota la feina feta i desfà aquest esquelet de cartó (bé, pseudo-cartró, realment és material sintètic). 

Massa ambició -i il·lusió- del constructor, esperant fer un castell de proporcions desmesurades o elements externs -el pas del temps, el pes de la pols, un simple tremolor de mans, etc- tiren per terra qualsevol esperança de longevitat castellera.

El que més greu sap és que l'enderroc del castell no sigui imputable al constructor. Aquella visita -que sap tot i de tot- que intenta ensenyar-nos com va fer ell un castell, presumptament de proporcions i estètica mil vegades superior al nostre, és la que -si li fem cas o li deixem ficar cullerada física- acaba destruint aquell castell pel que tantes hores hem sacrificat.

Si bé ja sabem com és el tarannà de la visita i que era previsible que el castell s'acabés ensorrant un dia o altre, sempre ens queda el regust amarg i decepcionant de veure aquell munt de cartes sense ordre ni concert, com si fossin una ossera comuna. La visió d'aquell horrible espectacle ens fa recordar en quines circumstàncies vàrem anar col·locant cada carta en el seu lloc, com vàrem aguantar la respiració i com, després d'uns moments de tensió continguda, vàrem veure recompensat el nostre esforç i la nostra perícia. Aquella visita ens acaba esquinçant l'ànima i fa que els sentiments "homicides" s'apoderin de nosaltres. La visita marxarà i ens deixarà amb la feixuga feina d'intentar refer el castell. També deixarà la nostra moral com el propi castell: ensorrada. 

Només un pensament ens pot fer tirar endavant: saber que només nosaltres, amb la nostra tenacitat, vàrem ser capaços de construir el castell.  També podem optar per dedicar-nos a fer una altra cosa. La decepció de veure el nostre esforç destruït pot fer-nos desistir de fer castells i deixar les cartes apilonades, sabedors que la nostra vida continuarà igual tant si fem castells com si no. Fins i tot m'atreviria a dir que hi ha mil altres ocupacions més gratificants que  perdre el temps fent  castells de cartes, que sabem que acabaran derruïts.

El visitant només és un venedor de bíblies i de fum que mai -ni tan sols ho intentarà- construirà cap castell. Es conformarà en anar destruint els castells dels altres, no fos cas que s'adonés que no té ni el valor ni el coratge per embrancar-se en una tasca tant feixuga, pacient, constructiva, solitària i sacrificada però, finalment, gratificant. De fet, el que més angoixa i obsessiona al visitant és saber que si alguna vegada ha vist un castell sempre ha sigut el dels altres, els d'aquells que mai han promès fer un castell, els que l'han fet de veritat... i per ells mateixos.

CONTINUAR BREGANT

Continuo bregant -encara no sé per quin motiu- en un ambient decepcionant i incomprensible. Ja ho vaig dir ahir -i moltes altres vegades-, potser sóc una mica raret, però hi ha coses que clamen al cel i no m'acostumo a transigir amb tot. 

He començat a tallar i remodelar el bonsai. No sé, potser acabaré amb la feina de moltes hores -abans en mans expertes- però si no començo, no en sabré mai. En aquesta vida, tot és començar. Tirar-se a la piscina és important, no pel resultat, per l'ànim de fer-ho. El moment de la decisió, encertada o no, és el més important. El resultat és relativament important. De fet, ja no m'importa el resultat. A ningú importa el resultat...

Avui, corre-cuites innecessàries. Des de primera hora del matí fins el vespre. Per amor a l'art, per vergonya torera, per res... només per mi. Estic massa cansat per plantejar-me coses que, vistes des d'un punt de vista racional, em farien desistir de tot plegat. Insatisfacció de comprovar que aquesta espiral no té aturador. No hi ha límit racional, econòmic, moral... No hi ha límit! Tampoc hi ha resistència, que és el que em fa més mal de veure. Només una permanent fugida endavant, un no mirar als costats ni enrere. 

No tinc cap intenció de canviar, ho sento. Sempre he sigut igual i només he modificat les actituds que he considerat, sincerament, dolentes. He de descansar una mica, un moment, un simple i fugaç instant. Sé que no puc, que mai n'hi ha prou, que mai hi haurà limit, que el límit l'hauré d'acabar posant jo mateix. Nervis, nervis que només denoten inseguretat i esfínters fluixos. 

Una taronja i a (intentar) dormir. Demà serà un altre dia dur. Voldria que algú em fes la pregunta que em va fer fa -més o menys- dos anys i que un tercer continués en silenci com va fer en aquell moment. En tinc moltes ganes. Però moltes, moltes, moltes moltes.... fa dos anys que tinc la resposta d'aquella pregunta i d'aquell silenci.

Ho deixo. Després, potser, més.