DINARS FESTIVALERS I ALGUNA COSA MÉS

Estic content. Avui m'han convidat a un dinar el proper dilluns. Coincideix amb el final d'aquesta setmana de vacances, ja sabrem qui ha guanyat el Mundial i també sabrem com ha anat la manifestació de demà (ja sabeu aquesta de "si no hi ha senyera, no hi vaig", com el de La Casera).

Sempre és gratificant que amics de fa anys es recordin d'aquest pobre i humil "escrividor" d'històries. M'ha sobtat una mica tanta urgència en la convocatòria. Alguna cosa es deu preparar. Jo avui no he dormit massa i encara estic una mica espès. M'he passat la nit enviant correus a tot d'amics que espero que en facin difusió. Res, una xorrada que no té més importància que la que cadascú li vulgui donar. Jo crec que és important. 

En tot cas, el dilluns al vespre (o de matinada, aquests amics són de festa non-stop) ja us faré cinc cèntims de com ha anat la festa. El més important és que tindrem temes suficients per tal de fer una bona sobretaula i podrem amenitzar els whiskys post-dinar amb el deliri dialèctic que provoquen les finals de futbol i la política (bé, això que alguns en diuen política).

Vull fer esment  d'una notícia que vaig rebre ahir i que em va sobtar molt. No entraré en disquisicions polítiques o personals. Crec que ja tots som grans i que cadascú pot treure les conclusions que cregui oportunes. Pel que llegeixo, la Generalitat convoca una plaça d'ocupació pública d'una manera una mica estranya. Resulta que és una plaça que està prevista per persones especialistes en un camp concret. Doncs bé, la  convoquen sense una titulació específica en un camp determinat i, pel que diu la notícia, està prevista per assignar-la una persona concreta. Perdó, què m'he perdut??? La provisió de places públiques es regeixen per la "assignació digital (a dit)"??? No ho cerc!!!! O potser sí. Si continuem llegint la notícia veurem que aquest senyor que -sempre segons la notícia- està previst que ocupi la plaça- havia sigut un ex-alt càrrec del mateix Departament que convoca la plaça. Resulta que va ser cessat (suposadament per incompetència en una actuació policial. Per fer-ho bé, segur que no) i posteriorment -malgrat aquesta incompetència- va ser nomenat (en pocs dies) assessor del Departament (crec que del Conseller). Increïble!!!! Jo no voldria tenir d'assessor a la mateixa persona que he cessat per incompetent (clar -i ara especulo, sense maldat- si no fos perquè el cessament d'aquesta mateixa persona l'he utilitzat per salvar el meu coll -o el meu cul-, o li dec un favor inconfessable). Ahhh!!!! Però hi ha un "petit" problema: davant d'un possible canvi de govern, aquest assessor quedaria al carrer. Solució: fer-lo accedir a la funció pública com Facultatiu (semblant a Funcionari de carrera, però amb unes oposicions més "d'estar per casa") i, d'aquesta manera, blindar-li el sou per a tota la vida. No us penseu que és un sou qualsevol, això no. Ja que el col·loques, fes-ho bé i amb generositat.

Bé, no sé si és cert o no el que diu la notícia (el periodista sap què publica i per quin motiu), però aquestes coses -de ser certa- són les que desvirtuen qualsevol manifestació d'autoafirmació nacional, qualsevol reclamació estatutària (per a continuar manipulant i col·locant els amiguets o deutors?) o qualsevol brindis al sol. Mentre no arreglem i netegem les entranyes del nostre País (aquesta notícia només era un exemple, tenim Millets, Pretòries, Fileses, etc.) mai podrem reclamar el respecte de la resta del món. És trist, però és així!

L'"ESCRIVIDOR" DE CARTES

Avui he rebut una carta que m'ha fet recordar temps passats i m'he -cosa rara en mi- emocionat. Us explicaré com va anar aquella història:

Fa temps -25 anys, més o menys- vaig viure un anys en terres llunyanes. Eren anys joves, intensos i amb tota una vida per viure. Allà vaig conèixer un noi que vivia a La Gomera (Illes Canàries) i que no sabia llegir ni escriure. La seva vida s'havia limitat -que no és poca cosa- a cuidar cabres a les muntanyes d'aquella illa i a viure una vida humil, però feliç, amb la seva família. Era un noi reservat, sense costum de conviure amb altres persones que no fossin el seu entorn vital de sempre. Després d'un temps, va trencar el gel, vàrem començar a parlar -la vida fa unions molts rares- i un dia em va confessar el seu secret: no sabia llegir ni escriure. M'ho va dir per satisfer una necessitat: poder-se posar en contacte amb la seva família i explicar-los com li anaven les coses. A casa seva no tenien telèfon i només podia parlar-hi per carta. Em va demanar si li podia escriure una carta. Sí, és clar. Com podia negar-m'hi?

Després d'aquell primer sí, vaig tenir el recel i la responsabilitat de fer d'intermediari sentimental entre una persona sola, amb les seves cuites i frustracions, les seves alegries i aspiracions, i la seva família. Un diàleg íntim que em posava en una situació molt delicada. Ja havia accedit i no podia fer-me enrere, però un món em venia a sobre. Van ser prop de deu mesos de correspondència -cada vegada més freqüent i intensa- en els que jo escrivia les seves paraules, intentant expressar els sentiments que veia en els seus ulls. I qui les llegia?, direu vosaltres. Les llegia un frare d'una ermita propera a casa d'aquest noi. Era un despropòsit. Jo escrivia el que em dictava aquest noi per tal que un frare fos capaç d'interpretar uns sentiments que jo havia interpretat i ho llegís als pares d'aquest noi.

Van passar els mesos i la vida ens va separar. Mai més havia tornat a parlar amb ell. Només recordava l'abraçada -sincera i profunda- que ens vàrem donar el dia en el que ens vàrem separar. Venint de qui venia -un noi poruc i poc expressiu- aquella abraçada valia el seu pes en or. Mai més havia sabut res més d'ell, fins avui. M'ha estranyat molt rebre aquesta carta. En ella em deia que el frare havia mort uns dies enrere, que ell estava casat, que tenia fills, que continuava cuidant cabres i que era feliç. També m'agraïa que li escrivís aquelles cartes del passat i m'anunciava una cosa: ja sabia llegir i escriure. El bon frare n'hi havia ensenyat.

La vida té aquestes coses, de tant en tant, rebem satisfaccions. El passat retorna, reclamant-nos els deutes o retornant-nos les bones obres en forma de sentiments sincers i agraïts. Tot forma part del pack, d'aquest pack que és la vida, amb totes les seves llums i ombres.

Bé, vaig a preparar-me una altra caipirinha. Aquestes coses s'han de celebrar. Gaudeixo d'una gran tranquil·litat sabent que aviat tornaré a veure el Bermúdez, el Miquel Andreu, l'Estudiant i la resta de sacrificats suportadors d'aquest humil "escrividor" de cartes...

LES TORRES FERIDES PEL LLAMP

Els Arcans Majors del Tarot representen un mapa simbòlic de la Psique. La Torre  (o la Casa de Déu) representa les barreres que no permeten accedir directament a l'Inconscient. El nom i el layout en la seva forma actual, és una referència a la història bíblica de la Torre de Babel, en que Déu destrueix una torre construïda per l'home per a arribar a Déu.
Ara que ja he fet una petita aproximació cabalística d'aquesta carta del Tarot, m'agradaria fer esment d'algunes coincidències que potser no podran entendre tots els lectors d'aquest bloc. Faig esment a uns llocs molt concrets que només són familiars per un reduït numero de lectors. 
Ja veieu, la torre només sucumbeix davant del llamp, que cau de dalt, i que desfà aquell poder il·lusori i irreal. Us heu fixat en un detall? Totes les torres que van a parells tenen alguna desgràcia. La darrera és la de les torres bessones de New York. Més pròximes, em passen pel cap dos conjunts de dues torres semblants i que també representen el poder. Habitants d'aquestes torres són ignorants -a vegades per la pròpia prepotència- de quan dèbils són les estructures que els suporten, de quan variable és el món i de quants canvis sobtats es poden obrar instantàniament. Continuen en el seu univers fictici i aparentment inviolable. Només un llamp -violent, sobtat i exterminador- pot acabar amb la corrupta cort d'individus dominants que basen la seva força en la debilitat aliena. 

Bé, vaig a fer-me una altra tirada de cartes per veure què diuen del futur. Per sort, sempre he pensat que el futur se'l fa un mateix i que ha de lluitar per tal que sigui el que ha de ser...

MASSA PERILLÓS

Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies
per anar-me'n a casa i el dia en què torni.
I si m'esderna  un déu enmig de les ones vinoses,
ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endurà;
car n'he passats ja molts, i n'he conegut de fatigues
per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.

L'Odissea, Cant V, vv. 219-224

HOMER

Aquesta nit ha fet molta calor, una calor asfixiant. He inaugurat la temporada de "matinades sota la prunera". De fet, la taula i les cadires abatibles de sota la prunera ja s'han convertit en el meu hàbitat natural, talment fos l'erm pantanós on viu l'escurçó. Fins i tot he electrificat la prunera -qualsevol dia quedaré enrampat- amb un endoll amb caixa estanca i amb un llum estanc. Ara ja tinc tots els elements necessaris per tal de passar les nits gaudint de la fresqueta.

La nit també és una franja horària en la que els programes de ràdio són prou interessants i "políticament incorrectes". L'altre dia vaig escoltar una teoria prou interessant sobre aquesta expressió. Resulta que és una mala traducció d'una expressió anglesa que traduïda, stricto senso, seria alguna cosa així com "políticament no corregit". La teoria no contempla idees correctes o incorrectes. Totes les idees populars són correctes, però algunes són "corregides" -o modificades al seu gust- pels polítics. D'aquí es després que hi ha idees políticament "corregides" o "no corregides".

Aquests darrers dies he llegit molt -també he pencat molt físicament- i he trobat alguna "perla" en aquells diaris que intenten justificar allò que és injustificable. També algunes opinions polítiques han estat motiu de profundes arcades pròximes al vòmit més biliar. Em centraré en un tema -tractar tot aquest aquelarre d'idees inconnexes, pròximes al coeficient intel·lectual de Floquet de Neu, podria donar per un llibre sencer- i així centraré millor el missatge. En resum: tots plegats són uns impresentables. 

M'explico: Llegeixo que el MH president de la Generalitat -en altres fòrums anomenat l'Al·lòcton, Doña Manolita o el Tio Pepe-  no vol anar a una manifestació que no porti la senyera -únicament, sense cap lema- a la capçalera. Algú s'estranya d'aquest fet?  I és clar que no vol cap lema -i menys el d'Omnium Cultural-!  Potser ja ningú recorda que, quan era ministre d'Indústria, era contrari a incloure el terme "Nació" al preàmbul de l'Estatut? Si vol anar a la manifestació, que ho faci. Si no li agrada el lema, que es quedi a casa. Tot plegat, crec que els que assisteixin a la manifestació no ho faran pensant en la seva presència.

Aquesta manifestació la convoca una entitat privada i crec que és ella qui ha de decidir quin lema s'ha de fer servir. Qui s'hi vulgui adherir, que ho faci. El que no estigui d'acord amb el lema, que es quedi a casa o que munti una altra manifestació. Crec que el problema de tot plegat és aquest constant voler "estar a missa i repicant". El MH -més aviat els seus adlàters, el futur polític del MH em penso que fa temps que està sentenciat- es debat entre quedar malament amb els seus coreligionaris a Madrid o que, d'altra banda, facin palesa -a pocs mesos d'unes eleccions al Parlament de Catalunya- la seva animadversió per posar en evidència els seus companys de grup parlamentari a Madrid. Tampoc pot anar darrera una pancarta amb el terme "Nació", la seva incongruència seria, una vegada més, flagrant.

Ja s'ho faran!!!! Ara que la selecció espanyola ha passat a la final, ja no ens hem de preocupar d'estatuts, de crisis, d'atur i de problemes socials. Els nostres polítics ja tenen el circenses que necessitaven. Ara ja res és important... fins que arribi la gran patacada del setembre. Llavors, potser algú -amb una mica de seny- haurà de fer un pensament...
Mentrestant, haurem de llegir aquestes noticies

PASSEN ELS DIES...

Passen el dies i, finalment, tot arriba. Ja està, primera tongada de vacances -breus, això sí- i feinada. Normalment no tinc massa temps de fer coses a casa i tinc altres activitats que em resultem més plaents després d'un dia de treball. Escriure és l'activitat que em resulta més reconfortant -potser per la solitud del propi acte d'escriure- i de les que més satisfaccions em proporcionen.

Avui al migdia -he plegat una mica abans i he passat pel banc- en arribar a casa, he vist un paquet sobre la taula del meu despatx. "Paquete azul", deia una inscripció. Pes: uns dos quilos. Per quin motiu li diuen "paquete azul" si és del color marró del cartró de sempre? Un misteri que només és explicable des del punt de vista comercial. He intentat identificar el remitent i ... siiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!!!!!!!!!!! La meva editora ha tingut a bé fer-me arribar tres exemplars -com avançament- del recull de relats -breus, micros i hiperbreus- en el què m'han publicat tres textos. Ha costat, valga'm Déu!!! 

No us diré com es diu el llibre -en aquesta ocasió publico amb el meu nom autèntic-, però us penjaré alguna cosa per tal que veieu per on van les coses. Em fa molta il·lusió aquesta publicació. Fa mig any que vaig tenir les primeres converses per publicar aquests textos i ja tocava que veiessin la llum. Ara ja toca publicar la meva "obra magna": "La barragana del director". De fet, l'original ja ha sofert correccions i crec que ara ja no tardarà gaire a publicar-se. Ja tinc en la recàmera "Revenja", continuació, inefable i divertida -malgrat una acidesa corrosiva-,  de "La barragana del director".

Avui, us recomano un "aquelarre" que esdevindrà a les 10 de la nit a Intereconomia TV "El gato al agua" convida a diverses persones -entre elles a Federico Jiménez Losantos- per tal que donin la seva opinió sobre una multa que els han imposat. Pot ser tot un exercici de catarsi col·lectiva. 

Bé, ho deixo. He de sopar, rellegir -els textos són com fills teus- el relats i veure com han quedat finalment i connectar-me a l'aquelarre que us deia.

Demà més...