CAVALLERIA RUSTICANA

No he escrit ni el títol d'aquest post però ja vull inserir-hi aquest enllaç amb la melodia que servirà de fons. Aquest post no és comprensible si no heu vist la tercera part d'El Padrino i no us heu delectat veient com la seva gent acaba amb els seus enemics mentre ell escolta el seu fill com canta l'òpera Cavalleria Rusticana. 

Aquesta cançó té aquest punt de record dels bons moments, de pena pels moments que mai han de tornar i, malgrat això, la fermesa de la decisió presa i executada. No totes les decisions són plaents però sí que són necessàries. La necessitat d'una decisió la podem trobar en l'autoprotecció, en la reafirmació de l'autoritat i del poder annex, en reorganitzar les fitxes sobre el taulell, en la simple -i periòdica- demostració de que despertar a la bèstia -que, normalment, viu i deixa viure-  és molt perillós.  Aquesta bèstia, en circumstàncies normals, només demana que ningú es fiqui al seu jardí i li trepitgi la cua. Tan fàcil com això!!!

Si us mireu fredament la motivació que té el Padrino en executar la seva venjança, no trobareu altre cosa que la provocació prèvia, l'intent d'aixecar-li la camisa, la deslleialtat i el deshonor. És il·lícit o immoral actuar contra això???? Crec que només és una qüestió de Rispetto, res més.

Sempre he admirat aquesta habilitat per fer que les coses surtin com un desitja o planeja. A vegades no cal ni forçar les situacions, només cal esperar. Esperar que allò que altres han encetat esdevingui realitat, a ser possible en la versió d'aquesta realitat -totes les realitats tenen més d'una versió- que a nosaltres més ens interessa. 

La vida és bella, amics. Vinga, un parell de cançons -autèntiques meravelles- per celebrar-ho. Una i dues ( i aquesta de propina, malgrat és una mica patètica).

Per avui és el final (The End). Demà potser més, potser no. Darrerament, ja només estic segur de dues o tres coses. La resta no em mereix cap fiabilitat i així -amb la prudència i reserva que implica la desconfiança- resto expectant davant els nous esdeveniments.

FE DE VIDA II

Estic molt, molt, molt, molt, molt... cansat!!!

Només vull donar fe de vida i descansar. 

Demà serà un dia en el que hauré de treballar força i fer el que avui no he volgut fer per prudència i per tenir temps d'esgotar les darreres oportunitats.

Potser ho podia haver fet millor -sens dubte, sempre es pot fer millor-, però quan hi ha interferències, no puc jugar bé les meves cartes. Una pena, jo no volia que això acabés així.

Vaig a descansar. Demà més, molt més....

PRENDRE CONSCIÈNCIA

Avui és el dia. Aquesta nit tornaré a prendre consciència de que em faig gran i que m'he engreixat uns quants quilos. Cada vegada que intento -i aconsegueixo- embotir-me dins de l'esmòquing, comprovo que hauria de començar a dedicar-me a una altra cosa. Anar a aquests sopars (cena-espectáculo, diuen alguns) sempre té el seu què. Et retrobes amb gent interessant -d'altra que només es creu que ho és- i pots assabentar-te de coses prou curioses i útils. 

Els sopar és a les 10.00 h. -òndia, encara faré tard- i sempre comença amb una copa-aperitiu previ, a peu dret. Una bona ocasió per posicionar-te, per veure quines són les persones interessants, per estrènyer la mà dels coneguts i fer abraçades als amics. Aquesta copa prèvia sempre et dóna la oportunitat de veure per on aniran les coses, qui ve sol o amb acompanyants que abandonaran a la primera de canvi. Localitzades les persones interessants, també és una bona oportunitat per canviar les targes de taula i poder seure al costat de qui pot fer-te passar una bona vetllada.

Una vegada s'ha aconseguit l'objectiu d'aproximació, ja tot depèn de la manera de fer de cadascú. El sopar és el de sempre i el menú no ofereix, normalment, cap novetat digna de menció. Quan arriben els postres i les begudes esperitoses posteriors a l'àpat, també és el moment en el que l'orquestra deixa d'oferir música ambiental i comença a fer gaudir al personal amb unes hores de música ballable. Aquest és el moment de veure si has jugat bé les teves cartes durant el sopar i si tens algun futur amb aquella parella de taula -gens casual- o amb aquella noia que t'ha obsequiat amb un somriure des de dues taules més enllà mentre el seu acompanyant -de compromís- es desfeia en explicacions sobre un tema que l'avorria sobiranament. Recordo -i el cor encara em cavalca bojament- el somriure d'una noia de fa dos anys (potser són tres) i la gran vetllada que vàrem passar.

Bé, tot això s'acaba a les 5 de la matinada. En aquell moment, els del Grup marxem, ens canviem de calça curta i comencem -encara tocats per l'esperit de la botella- a córrer per la muntanya, buscant coses que ningú ha perdut, redescobrint camins que coneixem de memòria i reconfortant-nos de poder fer-ho un any més. Quan arribem a la nostra destinació, uns xurros amb xocolata calenta ens alleuja del fred i ens proporciona les calories necessàries per tal de continuar funcionant durant tot el dia. No és un dia qualsevol, no són hores qualssevol. És el nostre dia, són les nostres hores! Dels que estem allà i dels que ja no hi són. Aquests darrers anys les presències físiques van minvant però malgrat això, tots hi som.

Demà més (tard, molt tard....)

COSES IMMUTABLES

Avui estic escoltant una recopilació de temes dels anys 80 entre la que he trobat aquesta cançó. Coses de fer-se vell, coses s'haver-se de conscienciar de que els anys passen. Per sort, hi ha coses immutables en el temps i en l'espai.

Com cada any, demà toca sopar i demà passat -de matinada, encara cec com una rata- carrera en calça curta. Són d'aquelles coses que passen cada any, plogui, nevi o faci vent. És una d'aquelles coses que -sí o sí- ningú es planteja si han de passar o no, simplement passen. No cal dir que cada vegada em costa més posar-me els pantalons d'esport i desafiar el fred amb l'ajuda inestimable i solitària d'una barreja. Són moments en els que desitjaries haver trobat una bona excusa per tal d'haver-te absentat del sopar del dia anterior i no haver de pagar el tribut de congelar-te en vida.

Recordo com va començar aquesta bajanada -per motius molt lloables i honorables- i com ha anat degenerant en una cursa preparatòria -espaviladora- per aguantar tot una sèrie de rituals inexcusables i que requereixen una mínima formalitat per part dels assistents. No participar en aquesta cursa representaria un cec -estat d'alienació producte de les quantitats ingents d'alcohol ingerides- non stop durant dos dies.

Aquests darrers anys, la cosa s'ha complicat una mica i, malgrat tots sabem el punt final de la cursa, hem d'anar orientant-nos i buscant punts concrets en els que hi ha coses concretes que hem de recollir -tot això, a les 6 de la matinada d'un dia festiu- i aportar al final. Qui tarda menys i porta més objectes, guanya. El què? Doncs la satisfacció d'haver-ho aconseguit, simplement això. La satisfacció d'haver passat una estona amb una gent a la que aprecies i a la que sempre em sentiré vinculat. La satisfacció d'haver fet el paperina una estona i d'haver rigut sincerament, sense cap tipus de compromís ni pensant en el què diran ni en el què pensaran. Només això, us sembla poc?

Ja deia Jean Paul Sartre que la felicitat no és fer allò que volem. La felicitat és voler allò que fem!!!

COSES PRÀCTIQUES

Aquesta àvia em fa tornar boig. De fet, trobo que l'anunci està molt aconseguit. Si ens fixem, tenim tres personatges que són prou interessants: d'una banda, l'àvia -posseïda pel poder del consum (suposo que no deu cobrar 400 € al mes)-; d'altra banda, el client apàtic i que no participa de la "marxa" que proporciona l'ús d'aquesta targeta de crèdit; finalment, el dependent que es va posant catxondo a mida que l'àvia fa ús de la seva targeta (suposo que la compra descontrolada, en temps de crisi, posa catxondo a qualsevol comerciant). Vull fer un apunt i m'agradaria que us fixéssiu en la cara del dependent. No sé si pensar que té algú sota el taulell -fent-li un "rentat de baixos"-, si és un anormal que no sap què més fer o si s'imagina les comissions que li cobrarà la entitat financera per aquestes vendes. 

Aquestes darreres setmanes estic força ocupat en mil històries que jo he volgut iniciar. 

Un moment, poso música. Una cançó que darrerament m'encanta escoltar, de l'Ana Torroja. Aquesta cantant sempre ha sigut un dels mites musicals -i eròtics, perquè negar-ho!- que he tingut.

Continuem. Com deia, aquesta setmana ha sigut densa i intensa -com m'agraden a mi- en fets i esdeveniments: CIU tornarà ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya -de fet, sempre les havia guanyat- i podrà formar govern. Potser ara s'acabarà aquest estat de desgavell continu que hem viscut aquests darrers anys. No ho tenen fàcil, que tothom ho recordi. Estem en mig d'una crisi i afecta a qui governi, sigui qui sigui. L'acció de govern estarà condicionada per unes arques públiques buides -potser seria bo i convenient saber en què (en quines bajanades) s'han gastat els diners públics els anteriors governants- i per una dinàmica de tantsemenfotisme i irresponsabilitat absoluta que han fomentat els governants sortints. Per part meva, només puc dir que apreciaré i valoraré aquella acció de govern tendent a reduir la despesa pública, a racionalitzar i fer més eficients les limitats recursos i a reduir el deute públic que tenim els catalans. Per fer això no calen diners, només cal una acció de govern decidida, valenta i responsable. Una acció necessària i urgent que ha de passar per sobre dels interessos de partit -cosa que no van saber (voler o poder) fer altres- i que s'ha de dur a terme, peti qui peti. No és hora de ser "populars" -les eleccions ja han passat-, és hora de ser efectius i recuperar aquest país. Ara és hora de demanar sacrificis als catalans. Jo crec que estarem disposats a sacrificar-nos si veiem que l'objectiu és legítim i forma part d'allò que en diuen "bé comú". Que no demanin sacrificis per incrementar la despesa sumptuosa, per incrementar el nombre d'amics i amiguets col·locats a l'Administració Pública, per subvencionar iniciatives improductives -sense futur i innecessàries en aquests moments- i que només es poden qualificar de "brindis al sol". Molta sort. La sort d'aquest govern, serà la sort de tots els catalans!

D'altra banda, tinc la gran satisfacció d'haver vist un altre 5-0 del Barça al Madrid. Ja són.... No ho recordo. Ja són molts des del 0-5 del Barça del Sadurní, Torres, Rifé, Asensi, Juan Carlos,  Sotil, Marcial..... Quins temps i què jove era!!!! Aquesta vegada té el plus d'haver vist al pobre Mouriño en estat catatònic i observant la desfeta d'aquest equip d'opereta que entrena.

En acabar la setmana, els controladors aeris m'han donat la satisfacció de veure que sempre han de cridar als mateixos per fer que les coses funcionin. Bé, només una qüestió de temps, com tot a la vida. Darrerament veig com les meves previsions -aquelles per les que sempre he rebut crítiques, algunes ferotges- es van acomplint sistemàticament. Potser algun dia algú descobrirà que no es pot viure permanentment en els mons de Yuppie, que la vida és dura i que amb els "jetas" només hi ha una actitud possible: la inflexibilitat. 

Aquest darrers dies he experimentat una cosa que feia temps que no experimentava: la felicitat. Felicitat de veure pròxim el final d'una aberració i l'inici d'una nova situació.  Apartar els obstacles del camí sempre m'ha fet feliç i m'ha proporcionat força renovada per reafirmar la meva posició. El divendres al matí felicitava a un amic i acabava el meu SMS amb la frase "Alea jacta est".  Durant el dia aquesta frase va adquirir condició de polivalent i podria ser considerada premonitòria (o no), però això forma part d'un altre post....

PS: Maca la imatge, eh? Potser a algú li agradaria practicar? No n'hi han, no n'hi han!!!! El més trist és que ho saben...