dissabte, 4 de desembre del 2010

COSES PRÀCTIQUES

Aquesta àvia em fa tornar boig. De fet, trobo que l'anunci està molt aconseguit. Si ens fixem, tenim tres personatges que són prou interessants: d'una banda, l'àvia -posseïda pel poder del consum (suposo que no deu cobrar 400 € al mes)-; d'altra banda, el client apàtic i que no participa de la "marxa" que proporciona l'ús d'aquesta targeta de crèdit; finalment, el dependent que es va posant catxondo a mida que l'àvia fa ús de la seva targeta (suposo que la compra descontrolada, en temps de crisi, posa catxondo a qualsevol comerciant). Vull fer un apunt i m'agradaria que us fixéssiu en la cara del dependent. No sé si pensar que té algú sota el taulell -fent-li un "rentat de baixos"-, si és un anormal que no sap què més fer o si s'imagina les comissions que li cobrarà la entitat financera per aquestes vendes. 
Aquestes darreres setmanes estic força ocupat en mil històries que jo he volgut iniciar. 
Un moment, poso música. Una cançó que darrerament m'encanta escoltar, de l'Ana Torroja. Aquesta cantant sempre ha sigut un dels mites musicals -i eròtics, perquè negar-ho!- que he tingut.
Continuem. Com deia, aquesta setmana ha sigut densa i intensa -com m'agraden a mi- en fets i esdeveniments: CIU tornarà ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya -de fet, sempre les havia guanyat- i podrà formar govern. Potser ara s'acabarà aquest estat de desgavell continu que hem viscut aquests darrers anys. No ho tenen fàcil, que tothom ho recordi. Estem en mig d'una crisi i afecta a qui governi, sigui qui sigui. L'acció de govern estarà condicionada per unes arques públiques buides -potser seria bo i convenient saber en què (en quines bajanades) s'han gastat els diners públics els anteriors governants- i per una dinàmica de tantsemenfotisme i irresponsabilitat absoluta que han fomentat els governants sortints. Per part meva, només puc dir que apreciaré i valoraré aquella acció de govern tendent a reduir la despesa pública, a racionalitzar i fer més eficients les limitats recursos i a reduir el deute públic que tenim els catalans. Per fer això no calen diners, només cal una acció de govern decidida, valenta i responsable. Una acció necessària i urgent que ha de passar per sobre dels interessos de partit -cosa que no van saber (voler o poder) fer altres- i que s'ha de dur a terme, peti qui peti. No és hora de ser "populars" -les eleccions ja han passat-, és hora de ser efectius i recuperar aquest país. Ara és hora de demanar sacrificis als catalans. Jo crec que estarem disposats a sacrificar-nos si veiem que l'objectiu és legítim i forma part d'allò que en diuen "bé comú". Que no demanin sacrificis per incrementar la despesa sumptuosa, per incrementar el nombre d'amics i amiguets col·locats a l'Administració Pública, per subvencionar iniciatives improductives -sense futur i innecessàries en aquests moments- i que només es poden qualificar de "brindis al sol". Molta sort. La sort d'aquest govern, serà la sort de tots els catalans!
D'altra banda, tinc la gran satisfacció d'haver vist un altre 5-0 del Barça al Madrid. Ja són.... No ho recordo. Ja són molts des del 0-5 del Barça del Sadurní, Torres, Rifé, Asensi, Juan Carlos,  Sotil, Marcial..... Quins temps i què jove era!!!! Aquesta vegada té el plus d'haver vist al pobre Mouriño en estat catatònic i observant la desfeta d'aquest equip d'opereta que entrena.
En acabar la setmana, els controladors aeris m'han donat la satisfacció de veure que sempre han de cridar als mateixos per fer que les coses funcionin. Bé, només una qüestió de temps, com tot a la vida. Darrerament veig com les meves previsions -aquelles per les que sempre he rebut crítiques, algunes ferotges- es van acomplint sistemàticament. Potser algun dia algú descobrirà que no es pot viure permanentment en els mons de Yuppie, que la vida és dura i que amb els "jetas" només hi ha una actitud possible: la inflexibilitat. 
Aquest darrers dies he experimentat una cosa que feia temps que no experimentava: la felicitat. Felicitat de veure pròxim el final d'una aberració i l'inici d'una nova situació.  Apartar els obstacles del camí sempre m'ha fet feliç i m'ha proporcionat força renovada per reafirmar la meva posició. El divendres al matí felicitava a un amic i acabava el meu SMS amb la frase "Alea jacta est".  Durant el dia aquesta frase va adquirir condició de polivalent i podria ser considerada premonitòria (o no), però això forma part d'un altre post....

PS: Maca la imatge, eh? Potser a algú li agradaria practicar? No n'hi han, no n'hi han!!!! El més trist és que ho saben...

3 comentaris:

  1. La cançó fabulosa! :)

    (La iaia de l'anunci m'agrada! ja m'agraderia a mi tenir la seva marxa! "que el ritmo no pareeeeee!")

    :P

    ResponElimina
  2. I pels que som tan ignorants no ens diràs què vol dir:Alea jacta est? M'agrada la cançó^^.

    ResponElimina
  3. Hola guapas!!!
    Alea jacta est: La sort s'ha llençat (o Que sia el que Déu vulgui).
    La cançó és maca però, com ja dic, també és que m'encanta l'Ana Torroja.
    Un pató i un petó!!!!!!!

    ResponElimina