ARA QUE JA RES IMPORTA

Que no us espanti el dolor;

o s'acabarà o acabarà amb vosaltres. 

Lucio Anneo Séneca

Cap de setmana  patint les conseqüències d'un refredat mal curat (i d'altres històries mal curades). Potser la combinació de fàrmacs em fa veure les coses d'una manera molt personal i incomprensible per la resta de la humanitat, però és com ho veig i -per sort o per desgràcia- mai he servit per "quedar bé". De fet, mai he volgut fer-ho, ja sigui per aquell punt de dignitat que sempre m'ha quedat o per no tenir -voler tenir- aquell irrefrenable impuls de devot "palmero" que sembla animar a alguns.

Ara que ja estic aconseguint superar la meva addicció -o il·lusió bonista- a creure que els meus esforços -voluntaris i altruistes- podien ser apreciats, considero que ha arribat l'hora de ser més indiferent davant d'allò que -ni ara, ni mai- no hauria de constituir part de les meves preocupacions o interessos. Finalment, ja tothom ha pres el seu partit i ha fet públiques les seves fílies i fòbies. Res a dir... però sí a reclamar: coherència. Si no es serveix per la "vida diària", tampoc es serveix per fer més del que és exigible. Només -ni menys- això.

Aquests dies he observat amb recel i un cert punt de decepció com els "pacificadors" -aquells que es pensen que tot es basa en mantenir la pau, sigui com sigui- continuen sense entendre que les situacions enquistades i dilatades en el temps, no són altra cosa que la porta de futurs conflictes. Aquestes "ànimes caritatives" -més preocupades per no sortir esquitxats pel conflicte que per la seva resolució definitiva- no entenen que assumeixen un paper molt perillós, si no es té data de caducitat.

Fa uns dies mirava una pel·lícula de l'Oest americà, d'aquelles antigues, de les que feien un petit esbós de la societat de l'època. Uns dels estafadors més comuns eren els venedors de remeis medicinals meravellosos, capaços de curar tots els mals. Fins aquí tot bé. El problema d'aquests individus sorgia quan allargaven massa la seva estança en un dels pobles en els que havien venut el seu "producte meravellós". Passades les hores -o els dies- tothom podia comprovar que el remei pretesament miraculós no era altra cosa que una gran mentida i que els venedors només venien "fum". La reacció dels enganyats podia ser truculenta...

Si extrapolem aquest comportament -perillós i definitori- als nostres dies, el podem comparar amb el d'aquells que es passen el dia prometent coses -o amagant problemes- amb la convicció i esperança de que, abans que els esclati a la cara, hauran marxat. El problema esdevé en el moment que la seva permanència en el poble-víctima es perllonga més del que havien calculat i es van descobrint les seves misèries o irresponsabilitats.  Alguns d'aquests actuals venedors de fum estan flanquejats per dos tipus de persones: Els que aplaudeixen -i reprodueixen mimèticament- tan perillosa irresponsabilitat, "desapareixent" quan les coses van mal dades i, d'altra banda, els que -malgrat rebre com a resposta continues desconsideracions i vexacions- intenten aconsellar i avisar de la perillositat de mantenir aquesta irresponsable actitud.

Saber que s'han dit les coses clares i amb l'afany d'evitar la desfeta sempre és un consol i el que pertoca -penso jo- a qui es considera un amic. La postura fàcil, la dels "palmeros", és efímera i dèbil com el suport que es pot esperar d'ells en els moments difícils. 

Malgrat els diversos sentiments, fidelitats i altres consideracions, tothom es cansa de ser menystingut -per dir la prudent veritat- quan les coses van bé i ser qui ha de treure les castanyes del foc quan les coses van malament.

La vida és així i tots tenim coses que detestem en major o menor mesura. Quan aquestes coses s'han fet evidents en mil ocasions i tothom ja sap quines són, només es pot atribuir a la mala fe el reiterar segons quines actituds i accions. Per sort o per desgràcia, el temps se m'acaba i ja no tinc ni temps ni ganes de continuar deixant que la meva esquena sigui l'habitat dels que després trauran pit en els èxits i s'amagaran en els moments durs.

Només això.... Res més que això.

MOMENTS MÀGICS

Heu observat la caiguda d'una ploma? Us heu meravellat de la simplicitat de les coses? Aquests són moments màgics, moments de presa de consciència de quan fútil és la existència i de quantes coses meravelloses -i simples- en esperen per a ser descobertes.

Avui he retornat al lloc en el que ens retrobarem.Feia un matí fred però era un matí net, sense mals de cap existencials i basats en necessitats -egocèntriques, dèbils, rastreres- irracionals i supèrflues. Feia dos o tres minuts que estava assegut , sol -o no-, quan he començat a parlar. Hom pensaria que estava assajant un monòleg  o que m'havia tornat boig. No, no era això. Mantenia una conversa amb un interlocutor que només podia apreciar. No era una presència evident, una presència notòria. La tranquil·litat era a l'ambient i les sensacions de serenor, de placidesa i de pèrdua de la noció del temps s'apoderaven de mi. Aquest ha sigut el primer moment màgic del dia.

Veig com espurnegen les estelles que cremen a la llar de foc i torno a tenir un moment màgic. Les flames m'hipnotitzen amb la seva dansa imprevisible i anàrquica. Elles són lliures de ser com volen ser. Penso en moltes coses, en l'abandonament dels "vicis" i de les "addiccions". Fa unes setmanes, vaig tenir oportunitat de descobrir -no per la novetat del fet, per la novetat del protagonista- que poques coses mereixen la pena., que un mal de cap -o d'un neguit- provocat és una ofensa a la intel·ligència i una pèrdua de temps. Ho vaig veure ben clar: La ignorància provocada per exclusió o per ser obviat no ens ha d'ofendre, ans al contrari, ha de ser motiu de satisfacció i d'agraïment per concedir-nos el privilegi de dedicar el nostre temps a coses més interessants i profitoses. L'any passat, a principis d'agost, vaig finalitzar -amb èxit, modèstia apart, com la majoria de coses que em proposo- el meu vici de fumar i la meva addicció al tabac (que no són la mateixa cosa). A finals d'any vaig reduir considerablement el meu consum d'alcohol. No es que fos un gran bevedor, quantitativament parlant, però si que intentava ofegar -esporàdicament- en alcohol les grans contradiccions de la vida. Ara només ho faig puntualment i qualitativament per tal de celebrar cada descoberta que faig i cada cadena que trenco envers aquells que han pretés lligar-me utilitzant les meves conviccions morals. No hi ha obligació moral quan s'utilitza aquesta obligació immoralment.

*****************************

Havia anat a alimentar el foc. Aquesta servitud també forma part del seu encant.

Com anava dient, estic en fase de "desintoxicació" de moltes veritats falses i obligacions innecessàries -per mi, és clar- que només han contribuït a fer-me un esclau, a sobre, aparentment voluntari. Ja està, aquest any he desprendre'm de moltes pedres de la motxilla. Una motxilla que he portat durant tota la cursa i que ara em reclamen per passar la línia d'arribada. Bé, ara tant em fa la propera línia d'arribada. No em serveix de res creuar més línies d'arribada. Malgrat arribis, sempre hi ha una propera línia d'arribada en la que et tornaran a reclamar la motxilla que tu has portat amb el teu esforç i sacrifici. Val més ser anònim i no portar més motxilles. Tot plegat, sempre te la prenen pocs metres abans d'arribar per lluir-la d'altres! Val més gaudir del paisatge, parar de córrer quan convingui i preservar el propi cos d'esforços inútils i infructuosos. Al final, només cal creuar la línia d'arribada, no importa el teu lloc a la cursa ni el temps que has fet. Només importa la satisfacció que has experimentat durant la cursa i si has fet que fos profitosa vitalment.

Això és convertit els vicis en virtuts i saber gaudir dels moments màgics

PS: Avui fan una pel·lícula molt il·lustrativa i agredolça: El apartamento, de Billy Wilder. 

EL VIATGE DEL PÈNDOL

D'un costat a l'altre, el pèndol continua el seu recorregut d'anada i tornada. Sense descans, sense parar mai, amb el seu so sec i monòton.

Fa una estona li he donat una mica de vida -la seva corda setmanal- i he recordat moltes coses. Sempre s'ha alimentat el dissabte al vespre. Abans eren altres mans les que feien girar la clau en els encaixos de les cordes. Ara -ja fa uns anys- són les meves. Fins ara tenia la mirada d'aquell que ho havia fet mil vegades.

Sento el soroll del pèndol i el dels quarts, les mitges, les hores...  i recordo tots els instants que ha anunciat. El pèndol viatja com la vida, d'un costat a l'altre, de la positivitat a la negativitat, del ying al yang. Un viatge inacabable i constant, com el temps....

SILENCI FINIT

Durant uns dies -en segons quins aspectes durant més temps- he guardat un silenci voluntari. En ocasions no tens res a dir i és millor no dir res. En altres ocasions, val més no dir res i esperar el moment oportú. Sempre m'ha molestat molt el "parlar per parlar". De fet, sempre m'ha molestat molt tot allò que no és eficaç i eficient, tot allò que és superflu i tendent a la producció incontrolada i ridícula de la baba aduladora, submisa i complaent.

Darrers esdeveniments m'han acabat de deslligar les mans i m'han proporcionat una llibertat de moviments que aquests darrers anys no he tingut. Ja no em cal valorar mil aspectes abans de prendre una decisió -dir alguna cosa, presentar algun escrit, etc- que pugui ser greu i transcendental. Ja no em cal continuar "mirar cap a una altra banda" i obviar totes les afrontes. Ara ja puc mirar la vida cara a cara i partir-me-la amb qui sigui. Quan no es té res a perdre, la llibertat és infinita.

Ha arribat l'hora de redefinir-ho tot plegat, l'hora de posar cada punt, cada coma i cada accent en el lloc que li correspon. També és hora de trobar un nou encaix i un nou projecte (o redefinir l'actual). Ja no hi ha lloc per les mitges tintes, pels "si però no" que tant han convingut a alguns i que tant m'han lligat les mans. 

Sento decepció per aquest "anar fent" que s'ha traslladat a tots els àmbits de la societat. Els canvis ja no són més que petits moviments entre els mateixos elements. Ja s'ha traspassat el darrer ombrall del que seria acceptable i que impediria una acció-reacció per part dels que han vist l'agonia insalvable i inevitable d'una societat malalta i incapaç de regenerar-se per ella mateixa. Potser no hi ha altre remei i només queda la opció del cirurgià. 

Sento pena per aquells que, havent sigut tocats per la il·lusió de participar, s'han vist exclosos en benefici d'aquells que res tenen a aportar. Aquesta ha sigut la tremenda errada: mantenir a aquells que només mostren apatia i res de nou.

Avui no és un bon dia. Avui potser em podia haver estalviat aquest post però no volia perdre l'oportunitat de deslliurar-me d'algunes rèmores que em seguien des de feia temps. Ja diuen que no es poden fer truites sense trencar ous. Potser sí...

EMOCIONS

Aquell que tu creus que ha mort, 

no ha fet més que avançar-se en el camí.

Lucio Anneo Séneca

Fa set dies des del meu darrer post. No he volgut escriure durant aquest temps per un tema de prudència, per no caure en la llàgrima fàcil i en la emoció supèrflua.

Tal com volies, veuràs -per sempre més- com el primer raig de sol acarona i il·lumina el Pedraforca. És tot el que puc fer i no em penedeixo de fer-ho, malgrat pugui ser una postura incompresa.

Per sort, sempre he tingut la capacitat -per alguns virtut i per d'altres defecte- de limitar en el temps i en l'espai les meves emocions i sentiments. Pot semblar que estic completament enfonsat i, hores després, continuar la meva vida com si res no hagués passat. És el que hi ha i no tinc res més a justificar. 

Cada cosa toca quan toca i no cal donar més espectacle que l'estrictament necessari. No cal demostrar a tothom quan de greu et sap una cosa. Hi ha un jutge, un observador inflexible i molt dur que mai descansa i al que mai pots enganyar: la pròpia consciència. La meva està tranquil·la i puc parlar-hi mirant-la a la cara. Això és el més important, el que em proporciona la serenor i força necessària per tal de foragitar aquells que puguin creure que he perdut alguna cosa. No, no he perdut res. He guanyat tot allò que m'han traspassat: la serenor, la saviesa, la calma, la tranquil·litat i la força.

Començo un nou any sabent que les coses només poden millorar.