SIGUEU FELIÇOS!

Ja em queden pocs dies de descans i he estat pensant en quan efímera és la percepció de la felicitat. El cas és que, pocs instants de felicitat donen per molt. Aquest dies he començat a escriure una nova història. Ja avanço que és una mica embolicada, però m'ha sortit així i la vida real també té un punt d'embolic. Suposo que molts es poden veure reconeguts -no personalment, amb nom i cognoms, sinó genèricament o per tipologia- per l'actitud d'alguns dels personatges. Són arquetips universals, però amb un punt de caracterització més nostrada. El títol encara no el tinc perfilat, però podria ser alguna cosa com "M'he fet caqueta", "Aprofitant que no hi és..." o "Ja us ho fareu!"

Escolto una mica -realment, poso les "obres completes" i vaig fent- de l'Ana Torroja, un dels meus icones des de sempre (darrerament, més que mai), mentre recomponc el tercer o quart -ja no ho sé- esborrany del nou relat. Ara estic en el punt en el que els dos protagonistes es juren amor etern  o fins el proper merder, moment en el que hauran de ressuscitar al de sempre, el que passa és que ara ell ja no voldrà ressuscitar, ha descobert que s'està millor -com fa la gran majoria- sense saber res de res i estant ben cobert per quan vingui "La Gran Hòstia". D'aquest dos personatge, un li fa costat a l'altre contra vent i marea i contra qualsevol element que posi en dubte la seva eficàcia malgrat, a hores d'ara, ja sigui públic i notori que és completament ineficaç i que emmerda tot el que toca. En contraprestació, l'altre li ofereix una permanent actitud de fel·latio compulsiva que fa tornar boig de plaer - i de fàstic als que tenen ocasió de veure el lamentable espectacle, ara ja públic i sense amagar-se'n, que ofereixen- a la primera de les parts contractants. Aquesta setmana he quedat amb una gent per tal de fer un "quatre mans" -o més- amb aquesta historia.

D'altra banda, estic escrivint una petita boutade fictícia però basada en la situació política i econòmica actual. Resulta que tot és un pla concebut per tal de desencantar a la població i que sigui ella mateixa -farta de la ineptitud dels governs d'esquerres, de les administracions autonòmiques, de mantenir a tant polític corrupte i de ser sempre l'ase dels cops- la que demani un canvi radical, però sense escorar-se a l'esquerra, per tal que enyori altres temps en els que no tenien tanta llibertat, però en els que podien menjar cada dia. No sé quan tardaré a acabar-lo. El que tinc clar és el final!

Res, així passo el matí del dissabte. Ara ja he començat la temporada de torrades amb botifarra - i/o amb uns talls de cansalada al pebre verd (bacon per aquells que volen dir i semblar el que no són)- per esmorzar, amb uns pebrotets del piquillo passats -breument- per la paella en la, prèviament, que t'has fet un parell d'ous ferrats amb un gra d'all. Ara són les coses que m'importen: escriure i esmorzar bé. La resta de les coses formen part d'una dinàmica sobre la que no tinc -de moment-, ni temps ni ganes per interessar-m'hi. Són aquelles coses -res, petites ofenses, petites preteses traïcions- que saps que estan allà però que has de tenir paciència fins que estiguin força madurs per rebentar-los -com els grans de pus-, esquitxant a propis i estranys (perdoneu tan desagradable imatge).

Així continua la vida, a punt de fotre un pet pel colesterol, pel sucre, o per mil coses més de les que no puc recordar o pronunciar el nom, mentre observo aquest lamentable entorn dels que es creuen "els millors". Tot plegat -com deia el meu avi- "tres pets, quatre rals" i "un o altre enterrarà l'últim".

MÚSICA I COPES, TOT ESCRIVINT.

Escolto aquesta bella cançó de Facundo Cabral i recordo -aquest mal costum de recordar!- temps meravellosos de nits i matinades en recorreguts agònics del Mediterraneo (carrer de Balmes) al Quilombo (carrer d'Aribau) i el Bahía Blanca (carrer d'Aribau) entre notes de cantants en directe, acompanyats -la majoria de les vegades- només de la seva guitarra.

No puc amagar la meva preferència pel Mediterraneo, després d'una primera copa al Belvet, per continuar al Bahía Blanca, tancant la persiana i continuant la nit a porta tancada amb el Jorge, que anys abans havia treballat al Mediterraneo i que va aconseguir donar-li un estil molt similar, reblat amb la taula de billar que hi havia a l'altell.

Del Mediterraneo en recordo les seves taules de marbre, suportades algunes -les rectangulars- per estructures de màquina de cosir, les crispetes a dojo i aquelles converses eternes sobre temes impossibles.Tot, amenitzat amb cantautors de diferents pelatges i estils, que provocaven emocions diverses en cada nota que arrancaven de les seves guitarres. Sempre, amb la meva Molesquine i la ploma, acabava la nit amb idees diverses -que al dia següent, ja sobri, corrien sorts diferents- sobre alguna nova història que em venia de gust explicar. Les històries pensades i escrites a quatre mans, sobre la marxa, mentre les rondes etíliques s'anaven succeint. 

Sempre hi anava entre setmana -el dia següent era mortal!- per no trobar massa gent al local. Només cinc o sis assidus conformàvem la fauna de les nits dels dies laborables. Érem els destroyer, als que ja res ens importava, que volíem aprofitar totes les hores possibles per distreure o despistar les rancúnies i les amargors del passat. Parlem del període1991-1999, amb interrupcions per canvis al local. 

Molt ha plogut des de llavors i -excepte esporàdiques visites posteriors- ja no hi he tornat. Potser tot ha canviat i la vida ens fa adaptar-nos a nous escenaris, a noves experiències i descobrir nous llocs en la permanent recerca de nous horitzons que -en ocasions i conscientment- mai arribarien.

PS. Avui, dedico aquest post a una persona que m'ha comunicat que tanca la barraca. Ho sento, la trobaré a faltar. Un pató per aquesta persona..

RÈMORES INSOLIDÀRIES

Darrerament, veig com aquells que s'omplen la boca de la paraula solidaritat només ho fan quan els agraciats amb el benefici són ells.Fa molts anys que dic -a vegades fins i tot repetidament-que l'autèntica solidaritat no pot ser mai un gest obligat o un compromís adquirit per un altre que obliga a tots els que l'envolten.

És molt fàcil -i queda molt bé- adquirir compromisos quan els que han de fer el sacrifici són tercers. Per sort, a vegades, els que han de rebre aquesta solidaritat "obligada" fan demostracions de la seva autèntica intenció i, en aquell moment, queda al descobert que només els animava una intenció de treure un benefici -sense esforç- a compte dels que envolten a aquells que, guiats per un papanatisme suprem -o una bona intenció irracional- impliquen a propis i estranys en la seva creuada per allò que en diuen "bé comú", "solidaritat" o qualsevol altra expressió que sempre significa el mateix: "sóc magnànim, el més amiguet de tothom i quedo com un senyor, sense despentinar-me".

En aquests casos -digueu-me insolidari, jo en dic realista i eficient- la meva resposta sempre és la mateixa: deixeu que jo decideixi a qui (com i quan) beneficio amb la meva solidaritat i no m'obligueu a assumir compromisos que, en moltes ocasions, veig que només són una pèrdua de temps i un simple brindis al sol. És molt fàcil disparar amb la "pólvora del Rei", sabent -o ignorant- que aquest gest solidari només és, arribada l'hora de la veritat, unidireccional. 

Sento satisfacció -i alhora una profunda decepció, sóc així de contradictori- quan veig que es descobreixen les cartes i aquells als que he estat advertint de la inutilitat gratuïta que suposaven els seus gestos de despreniment, no van enlloc. Sento satisfacció per haver fet evident -en un intent d'obrir els ulls- el que jo pensava des de fa temps i, malgrat això, sento decepció en veure que es continua caient en el mateix parany una i una altra vegada. Sé que aquesta reiteració en l'error està provocada, en diverses ocasions però no per tothom, en la simple bonhomia.També sé que dir la veritat sobre segons quins temes no és políticament correcte i que fereix sentiments -a priori i a vegades- nobles. Ho sento, quan una cosa em crema el pap, l'he de dir -equivocat o no- i ja m'he acostumat a rebre com a resposta el rebuig i el retret, malgrat aquesta mostra de sinceritat i lleialtat, en altres temps era considerada una virtut.

Potser ara, en aquesta societat marcada per fer només allò que és agradable i amb rèdits populistes, ja no s'estila posar a cadascú -de forma clara i rotunda, deixant retratades les rèmores insolidàries- en el seu lloc. Potser és això!

Vaig a fer-me el dinar, que és la única cosa que en trauré en clar. La resta? La resta continua el seu curs inexorable i fatídic. Tot és qüestió de temps,del simple i constant pas del temps.

DIUMENGE (VESPRE)

S'amaga el sol darrera els turons. El dia ha passat segons el previst i ja estic "desendollat". Demà només serà un dia de transició entre el cap de setmana i uns quants dies de descans mental preparatori. Un moment, que poso música... Ja està!

Després d'una fructífera tarda de diumenge -amb migdiada inclosa- he començar a reformar un relat del que en tenia un esborrany des de fa uns anys. Bàsicament, va d'un tipus -sense res a perdre i que concep aquesta acció com el preàmbul a la seva pròpia destrucció- que accedeix a un edifici de serveis i des de la planta superior comença a fer "neteja". Realment, són dos edificis molt semblants, però no iguals. El protagonista accedeix a un d'ells -l'edifici de les ànimes perdudes, on habita també el senyor de les "mosques"- i va fins la planta més alta. Allà sap que -per comoditat dels seus ocupants- no tindrà cap oposició. També l'hora està ben triada per assegurar la presència d'algú, combinada amb l'absència de la majoria d'ocupants de la planta. La pròpia arquitectura de la planta la converteix en un cau sense escapatòria i li facilita la labor de deixar-ho tot tancat -travant la porta d'accés- per tal que els altres ocupants de l'edifici tardin en adonar-se'n del que ha passat. Una vegada acaba amb tota la planta -tampoc és massa gran ni poblada en aquell moment- no baixa pel lloc que tothom esperaria: ho fa per un edifici contigu i així pot marxar sense que ningú se n'adoni del que ha passat. Temps total des de l'entrada a la sortida: 8 minuts (menys del que es tarda a llegir el relat). Bé, ja no explico més. Els detalls, al relat. El més costós d'aquests tipis de relats és la planificació, els detalls, la sincronització de l'acció amb les activitats de la resta de protagonistes i amb la vida pròpia d'un edifici de serveis. Una mica gore, ja ho sé, però el mercat dels relats de nimfes i rucades similars ja no és prou productiu. 

Avui, entre la munió de relats i fitxes de personatges que tinc mig començats, m'he retrobat amb la fitxa d'un personatge que ha donat mil voltes i al que he caracteritzat de mil maneres diferents: ha passat de nimfa a prostituta, de esquizofrènica a nimfòmana... I malgrat totes aquestes variacions, continua donant-me un bon resultat! A vegades, un personatge no entra i no entra. No s'hi pot fer més. D'altres, un personatge que no s'havia concebut com protagonista, mostra la seva versatilitat i la seva polivalència. El món de la creació de personatges és força curiós!

Són prop de les vuit, no tinc ganes de fer res més que esperar que comenci Frank de la Jungla, una fricada que fan a Cuatro a les 21.30 h. No és rés de l'altre món, però té un punt de simpatia, un nosequè que el fa diferent a les altres gasòfies televisives d'un diumenge a la nit. També ho podeu veure entre setmana. Tot plegat, la oferta televisiva és limita a dos o tres programes -entre ells El convidat (dilluns, 22.30 h. TV3)- que salven una mica la cara d'un mitjà que està en hores molt baixes. La vida és curta -tant com una ària que ara estic escoltant- i no la podem desaprofitar en intentar decidir coses sobre les que no tenim poder de decisió. Potser la millor opció és anar passant i evitar-nos enutjos innecessaris. Potser sí que és això, potser sí!

DIUMENGE!

Aquest matí -malgrat ser un matí de diumenge- ha sigut força productiu. Després d'haver fet un correu electrònic -espero que força instructiu- a aquells que -en aquest repartiment diví- els ha correspost un cervell de la mida d'un cigró, m'he dedicat -per relaxar-me una mica- a fer tasques de jardineria.

Estem pròxims a l'arribada -real- de la tardor. Aquest dies de sol i bon temps que s'aproximen retardaran una mica les tasques que són pròpies d'aquesta època de l'any, però ens hem d'anar preparant per deixar les plantes arreglades per l'hivern. La caiguda de la fulla s'ha retardat una mica moltes plantes encara viuen un estiuet que -em temo- acabarà sobtadament.

Avui he relligat uns arbustos de liles que tinc emparrats a les columnes d'una glorieta. El pes de les fulles i el creixement d'aquest any els havia deixat mig deslligats. Quan caigui la fulla -i ja entrat el fred hivern- serà el moment de la poda i cal tenir clara l'arquitectura i forma desitjada en aquests arbustos.

Aviat podré collir les olives i fer-ne conserva. No és que sigui un gran coneixedor de les tècniques de conservació i adobat de les olives, però el fet de ser de collita pròpia sempre hi afegeix un plus de bon gust. Tenir una varietat d'arbres fruiters (llimoner, prunera, perera, cirerer), que donen fruit (olivera) i que no en donen (llorer), em fa visualitzar cada estació de l'any i l'evolució de les diferents plantes i arbrers. També em proporcionen "distracció" -unes vegades més plaent i d'altres no tant- i calma en els moments de tensió.

Bé, penso que ja he fet prou mèrits pel vermut d'avui. Després dinar i gran migdiada. Més tard, acabar uns quants relats (darrerament la inspiració, la imaginació i la pròpia vida són molt prolífiques en situacions kafkianes que esdevenen relats força imaginatius) i escoltar una mica de musiqueta. 

Què més es pot esperar d'un diumenge? Res més, només es pot pretendre recuperar forces -físiques i mentals- per afrontar un dilluns, amb cigronaires inclosos.