RÈMORES INSOLIDÀRIES

Darrerament, veig com aquells que s'omplen la boca de la paraula solidaritat només ho fan quan els agraciats amb el benefici són ells.Fa molts anys que dic -a vegades fins i tot repetidament-que l'autèntica solidaritat no pot ser mai un gest obligat o un compromís adquirit per un altre que obliga a tots els que l'envolten.

És molt fàcil -i queda molt bé- adquirir compromisos quan els que han de fer el sacrifici són tercers. Per sort, a vegades, els que han de rebre aquesta solidaritat "obligada" fan demostracions de la seva autèntica intenció i, en aquell moment, queda al descobert que només els animava una intenció de treure un benefici -sense esforç- a compte dels que envolten a aquells que, guiats per un papanatisme suprem -o una bona intenció irracional- impliquen a propis i estranys en la seva creuada per allò que en diuen "bé comú", "solidaritat" o qualsevol altra expressió que sempre significa el mateix: "sóc magnànim, el més amiguet de tothom i quedo com un senyor, sense despentinar-me".

En aquests casos -digueu-me insolidari, jo en dic realista i eficient- la meva resposta sempre és la mateixa: deixeu que jo decideixi a qui (com i quan) beneficio amb la meva solidaritat i no m'obligueu a assumir compromisos que, en moltes ocasions, veig que només són una pèrdua de temps i un simple brindis al sol. És molt fàcil disparar amb la "pólvora del Rei", sabent -o ignorant- que aquest gest solidari només és, arribada l'hora de la veritat, unidireccional. 

Sento satisfacció -i alhora una profunda decepció, sóc així de contradictori- quan veig que es descobreixen les cartes i aquells als que he estat advertint de la inutilitat gratuïta que suposaven els seus gestos de despreniment, no van enlloc. Sento satisfacció per haver fet evident -en un intent d'obrir els ulls- el que jo pensava des de fa temps i, malgrat això, sento decepció en veure que es continua caient en el mateix parany una i una altra vegada. Sé que aquesta reiteració en l'error està provocada, en diverses ocasions però no per tothom, en la simple bonhomia.També sé que dir la veritat sobre segons quins temes no és políticament correcte i que fereix sentiments -a priori i a vegades- nobles. Ho sento, quan una cosa em crema el pap, l'he de dir -equivocat o no- i ja m'he acostumat a rebre com a resposta el rebuig i el retret, malgrat aquesta mostra de sinceritat i lleialtat, en altres temps era considerada una virtut.

Potser ara, en aquesta societat marcada per fer només allò que és agradable i amb rèdits populistes, ja no s'estila posar a cadascú -de forma clara i rotunda, deixant retratades les rèmores insolidàries- en el seu lloc. Potser és això!

Vaig a fer-me el dinar, que és la única cosa que en trauré en clar. La resta? La resta continua el seu curs inexorable i fatídic. Tot és qüestió de temps,del simple i constant pas del temps.