Sempre m'ha gratificat deambular per camins solitaris. Pas rere pas he construït el meu camí vital a cop de soledat (a vegades voluntària i a vegades forçada). Malgrat tot, sempre ho he preferit així i no em penedeixo de res.
Ja fa temps que vaig descobrir que el destí final només pot ser un i tots hi estem condemnats (com tot a la vida, només es una qüestió de temps o de voluntat). Ser conscient d'això t'allibera de moltes coses i t'obre un ventall d'alternatives. Cal embrancar-se en discussions estèrils i en qüestions sense altre al·licient que la momentània distracció? No, evidentment, no! Cal malviure per qüestions accidentals de nímia importància i que només constitueixen una anècdota en tota una vida de fets inoblidables? Evidentment, tampoc!
La relativitat de les coses és la que marca el grau d'importància que assignem a cada fet i el nivell d'angoixa o preocupació que permetem que ens provoquin els fets vivencials. No és un tema de passotisme mal entès; és un tema de no deixar-se manipular per emocions efímeres que res solucionen i que només serveixen per desviar l'atenció i la tensió d'allò que és objecte últim i objectiu fonamental dels nostres pensaments.
Cal preocupar-se abans dels fets inevitables? No! El que cal és no deixar que la prèvia i el propi fet consumeixin la nostra energia i fortalesa (física i mental). El principal objectiu és encarar el fet i el posteriori amb tots el sentits, amb la força de qui se sap fort, eficaç i resolutiu, alhora que pacient. La paciència, acumulada durant molt de temps, té el seu sentit en el moment posterior al fet. Sense perdre la freda insensibilitat prèvia al fet, aquell moment posterior serà el decisiu. Serà el ser o no ser i el que marcarà si paga la pena continuar gastant soles pel camí. Mica en mica -sense presa però sense pausa (una altra vegada el temps)- serà el moment de recol·locar i menjar fitxes en el taulell dels escacs de la vida.
Totes les experiències vitals aporten alguna cosa -bona o dolenta-, però el que és segur és que ajuden a visualitzar quina és la posició que ocupa cadascú en el camí. A vegades, fins i tot és divertit veure els moviments impossibles que alguns intenten per estar en diverses posicions alhora.
Doncs bé, ja és cap de setmana i vaig a descansar d'uns dies d'intensa activitat. Potser totes les reflexions es complementen entre elles, com ho fan la vida i la mort que no podrien existir ni tenir sentit l'una sense l'altra. Ara toca alguna cosa per picar. Un pernilet? Doncs que sigui un pernilet amb uns gotets de manzanilla (que com diu la copla):
A Roma se va por bulas,
por tabaco a Gibraltar,
por manzanilla a Sanlúcar,
y a Cádiz se va por sal.
De Rota, la tintilla; de Sanlúcar, la manzanilla.
De Rota, la tintilla; de Sanlúcar, la manzanilla; y de Jerez, el que rey de los vinos es.
La manzanilla de Sanlúcar y Los Puertos alegra a los vivos y resucita a los muertos.
