CONTEMPLATIVITIS AGUDA

Tenia dues opcions: recordar el meravellós bany al Gorg de la Lleona de l'any passat o pensar que demà és dilluns. Francament, prefereixo pensar quants dies em queden per poder rememorar aquell màgic bany.

Ara que el cap de setmana arriba al seu final, quan encara em barallo amb una escaleta que no m'acaba de quadrar i fart del que encara ha d'arribar, no trobo cap motiu per llevar-me demà al matí.

Moltes coses per fer i pocs motius -ganes- per fer-les! Moltes obligacions adquirides i poques raons per respondre'n. Només l'instint i un acte -sentiment- reflex i innat -res racional, res vocacional- m'avoquen a fer el que s'ha de fer. Potser és que no paga la pena? 

De moment, vaig a continuar barallant-me amb aquesta escaleta. Malgrat tot, em pot més el repte que la indiferència.

DIUMENGE!

Sí, diumenge: un diumenge més! La festa de la nit del dissabte ha sigut moral i anímicament profitosa, malgrat tenir un regust agredolç. M'explico: durant la festa, genial; després, la sensació de veure que tot es dirigeix cap l'inexorable final.

En arribà a casa, em miro el correu -ahir durant diverses vegades- i no hi ha resposta. Sembla mentida! Bé... Doncs fantàstic (MIUP)!

Em llevo, encara amb mitja ressaca, i comprovo el correu: res de res! Només un parell de correus sobre temes inversemblants, en bústies diferents de la que tocava (Segon MIUP).

Prenc cafè mentre llegeixo els libels subvencionats del dia -en altres èpoques en deien diaris- i se m'escapa un somriure en constatar mentides que m'afecten directament... i decideixo deixar-los de banda. Una persona amiga m'envia un correu i té l'amabilitat de passar-me una versió PDF de Confesiones, de Sant Agustí. Gest totalment inversemblant i incoherent -però que agraeixo- venint de qui ve. Tinc dos correus més, d'aquesta passada nit: fan preguntes enigmàtiques sota la protecció del mantell de l'anonimat (bé... s'ha de ser molt neci per no identificar l'anònim/a). Tinc unes ganes brutals de contestar aquests correus i les seves preguntes, però la prudència, la decència, la dignitat i les darreres i insignificants restes d'allò que va ser -va semblar- una amistat em diuen que no ho faci. Potser sí que el més fàcil és deixar-se anar i fer que tot rebenti, però no vull malbaratar el meu seient de tribuna per observar l'inexorable esclat final, sense tenir la mala consciència d'haver-lo provocat.

Surto al jardí i vegeto sota la prunera. Ara que m'hi fixo, n'hi ha algunes que ja comence a ser grandetes. Lamentablement, fins el juliol no hi ha res a fer. Obro la llibreta dels apunts -i pensaments- perduts -aquella Moleskine negra- i anoto dues o tres bajanades. Potser ara ho són, però d'aquí un temps... Potser d'aquí un temps serà interessant mirar enrere i comprovar si tinc o no raó! 

Què em queda per fer aquest matí? Doncs poca cosa: començar a llegir les Confesiones i fer temps per l'hora del vermut -ara ja ve de gust-, tot pensant en què faré aquesta tarda... que no és poc esforç mental!

TARDA DE DISSABTE

Poca cosa es pot fer un dissabte a la tarda. Una vegada dinat -avui meravellosa i potent paella- i has gaudit d'una migdia en condicions, només hi ha una cosa que pot reblar el clau del plaer absoluta -bé, n'hi ha d'altres però no és el cas-: una bona pel·lícula. Avui he tingut la gran sort, entre un marasme d'infumables pel·lícules, de trobar una autèntica joia: "Hombres de honor", del Robert de Niro i el Cuba Godding Jr. i una incipient -però esplendorosa- Charlize Teron. Sempre és interessant -i reconfortant- tornar a veure-la i gaudir de valors que ja pocs conserven.

Ara toca tornar-me una mica boig i preparar un encàrrec -per sort, sense temàtica definida- d'extensió prefixada. Després, em queda repassar els concursos i premis convocats durant el maig, continuar amb l'escaleta d'un relat llarg (potser serà una novel·la curta)... i poca cosa més! Esperar, només esperar i comprovar com les persones i les coses tenen una capacitat inesgotable de sorprendre'm. Per desgràcia, la sorpresa no sempre és agradable i la meva resposta tampoc ho pot ser. Mira que és fàcil viure i deixar viure en pau!!! Per sort, hi ha coses -i persones- que han passat a un segon terme i ja no formen part de les meves prioritats. Potser, finalment, he descobert que hi ha coses -i persones- que només cal aguantar temporalment i que després, passat el temps indispensable i obligatori, pots dedicar-te a les coses importants.

Fa temps que no surto de festa. Darrerament, tot es limita a algun sopar o copa ràpida i para de comptar. Potser he canviat de preferències o serà que m'estic fent vell? Potser aquesta nit hauré d'esbrinar-ho...

JOCS DE SALÓ

Avui, dissabte al matí, a la gandula de sota la prunera -en un dia fantàstic-, llegeixo una mica. Faig alguna aturada per recordar -a iniciativa de qui m'acompanya- jocs de saló i és inevitable pensar en aquelles meravelloses estones de jocs infantils. Per sobre de tots, m'agradava el joc de les cadires. També n'hi havia de més brutals, com un -no recordo com es deia- que consistia en que un equip formés una espècie de ruc humà i l'altre equip saltava a sobre... Bé, han passat molt anys!

Les coses retornen i els jocs de saló mai perden pistonada a l'hora de distreure el personal. Ara ja m'interessen més aquelles que no tenen una component física i estic més per aquells considerats "d'estratègia". De fet, fa temps que jugo una partida inacabable amb un parell de coneguts -amb fases d'aliances múltiples, temporals i desconcertants, amb diferent sort- i cada vegada es posa més interessant (per sort, no crec que llegeixin aquest post i tampoc que descobreixin la meva estratègia). Ara hem arribat al punt que em creuen mig mort i volen fer-me fora de forma definitiva de la partida. No: tot és un miratge i la preparació de la resposta final. Esperar que el seu atac sigui virulent -però ineficaç i basat més en la voluntat que en la possibilitat -, em permetrà aprofitar l'impuls de la seva embranzida -una mica desesperada, però confiada- per armar el meu contraatac. Quan més virulenta sigui la seva jugada, més brutal i desconsiderada serà la meva resposta. Tot plegat, ara estic en aquell punt de la partida en el qual ja he assumit que la derrota podria ser imminent -un fet, segons la seva perspectiva- i, per tant, no tinc res a perdre i potser alguna cosa a guanyar: la satisfacció de la seva derrota!

Ara continuaré llegint Camino de perfección, de Santa Teresa de Jesús. Aquest text, el va escriure entre 1564 i 1567, per a les monges del Monestir del que ella n'era priora. El més interessant són els 26 primers capítols -en té 42-, en els quals aconsella sobre la manera de progressar en la vida contemplativa (que ara tant m'interessa a mi i de la que m'he fet -amb inestimable ajuda- un fervent practicant).

Doncs això, ho deixo per ara... Fins la propera interrupció!

DE TOT UNA MICA (Reflexions)

1.- Dimecres, 1 de maig, Festa (?) del Treballador. Potser és Festa del Treball? Francament: ni ho sé, ni m'importa! En les circumstàncies actuals, no crec que sigui cap festa.

2.- En els pitjors moments és quan descobreixes de quin pal va -o vol fer veure que va- cadascú. Res de nou o res que no fos previsible: la por fa estralls i les rates s'acabaran penjant amb la seva pròpia corda, víctimes del pànic.

3.- Ahir al vespre, al pub (encara es diu així?) d'un amic, veient el futbol, una frase dita sense malícia i escrita amb molta intenció: "Espero que la darrera imatge que deixi empremta en la meva retina sigui la de la teva mort". Guardada per algun relat.

4.- Per quin motiu m'entesto a adoptar la posició més incòmoda per mi? Ara és moment d'estar còmode, almenys temporalment! N'hi ha que durant tota la vida han estat en posició còmoda i, a sobre, ben valorats!

5.- Queden pocs dies per acabar aquesta patètica setmana. Potser encara podré recuperar la fe en alguna cosa aprofitable. De moment, en especial ahir per la tarda, només m'ha servit per comprovar com els agrada a alguns fer demostracions públiques de desgavell, ineficiència, ineptitud...

6.- No sé si és millor ser tingut en compte o no ser-ho: l'avantatja de no ser-ho és que no tens cap compromís amb ningú. 

Finalment, ara toquen uns taquets de pernil i una cervesa. Bé, potser alguna coseta més...