diumenge, 22 de febrer del 2009

COMENÇA L'ESPECTACLE (ELS ASSOCIATS)

En Pol hi havia estat donant moltes voltes i va decidir que era hora de començar a moure fitxa. Fins ara només havia emprés una acció puntual i ara calia fer que el dòmino anés caient de forma ordenada però constant... una fitxa darrera l'altra.

La primera acció l'havia emprès personalment, però ara no era qüestió de voler ser més valent que ningú i va pensar en fer servei dels "associats". Aquests personatges els utilitzen els Estats per tal de no tacar-se les mans si l'acció surt malament. Normalment fan servir personal propi però, quan hi ha un risc raonable de que es pugui saber que el fet ha passat o quan hi ha risc de que qui fa l'acció sigui atrapat, es requereixen els serveis dels "associats".

La manera de contractar-los és fàcil: es paga un preu i si l'acció s'avorta o no es pot portar endavant no es retornen els diners, queden com a diposit per a posterior accions. Aquests diners pagats i no compensats, tenen un codi assignat i en Pol només havia d'aconseguir uns quants codis per tal d'activar els "associats".

En Pol va requerir a un vell amic i, de moment, va aconseguir tres codis (aquesta és una pràctica habitual entre companys de fatigues). És el que té.... mai t'alliberen del tot (de tant en tant encara requereixen els teus serveis) però sempre et consideren un d'ells i et cuiden com sempre. Només havia d'anar en compte, en Pol sabia que vigilaven els seus moviments i no era qüestió de posar les coses fàcils a aquesta colla de xitxarel·los, que intentaven jugar un joc que en Pol havia jugat durant vint anys. Per sort, disposava d'un telèfon mòbil prepagament dels que van sortir al principi (ja fa uns quants anys), d'aquells que no es registraven a nom de ningú, de fet podies comprar el pack inclús a grans magatzems, passaves per caixa i pagaves... cap més tràmit.

Ara només calia pensar en qui serien aquests tres primers objectius atenent als interessos d'en Pol (mai atenent a l'animadversió que els hi pogués tenir en Pol. En aquestes coses els sentiments no compten). La primera acció, que en Pol havia solucionat d'una manera freda, neta i acurada, havia estat un èxit pels interessos d'en Pol. Ara només havia de pensar una mica i decidir-se.... En tot cas, ja n'estava fart que li toquessin el voraviu i havia d'acabar aquesta situació d'una forma definitiva. Ara tenia altres qüestions més importants de les que ocupar-se.

Què en penseu... per qui es decidirà en Pol?. Penseu que aquest segon llibre és la continuació del primer en versió revenja.

dimecres, 18 de febrer del 2009

300 DIES D'EXILI

Demà fa 300 dies que visc en un exili forçat. La meva intenció mitjançant aquest escrit es donar-vos les gràcies a tots aquells que, de manera oberta o de manera privada (alguns inclús de manera... furtiva), m'heu donat suport durant aquest temps i m'heu fet més lleugera aquesta travessia (no sé quant temps durarà, però tinc capacitat per aguantar el que sigui necessari.Tenir la conciència tranquil·la ajuda molt). Crec haver-ho demostrat i espero que tothom tingui aquesta capacitat de resistència (encara queda molt per passar). Sé que no tots aquells que m'heu trucat podeu expressar públicament l'adhesió i amistat que m'heu demostrat. No trairé la vostra confiança i no faré públics els vostres noms (coses que passen en aquestes circumstàncies i tenint aquests personatges).

Només us vull dir que ara em trobo més optimista i amb més força moral i psicològica que mai. Com ja sabeu, i per això m'heu mostrat el vostre suport, la meva situació és conseqüència de vendre fum, de la mentida repetida, d'interessos personals, de demostracions gratuïtes de poder (quina cosa més efímera i transitòria !!!) i d'altres que, arribat el moment, ja desvetllaré. El temps juga a favor meu i el millor encara està per arribar. Hi ha situacions , actituds i comèdies que no suporten el pas del temps i que poden esclatar a la cara de qui les provoca i de qui les recolza de forma interessada.

Només us demano que continueu com fins ara. Em serviu més proporcionant-me informació molt útil i d'una manera discreta, que no fent-me palès el vostre suport públicament. Ja arribarà el moment de fer-ho públic i de posar les coses i a les persones al lloc que els pertoca (també em sap greu que algú no hagi estat del tot sincer amb mi, potser per por o per no veure compromesa la seva situació), negant-me el que jo ja sé... però tot pot passar en aquesta vida i la meva capacitat de comprensió és gran, molt gran).

Com ja sabeu, tot aquest tema s'ha vist complicat amb la greu i irreversible malaltia d'un familiar directe, producte de la tensió d'aquesta desagradable situació. Us agraeixo el suport que també m'heu donat en aquest sentit i que ha contribuït a alleugerir la pensant càrrega que porto (aquesta és la meva única prioritat en aquests moments).

Moltes gràcies a tots, amics!!!!!!

Semper fidelis.

dimarts, 17 de febrer del 2009

EN TI

Fa uns quants (molts) anys una persona em va fer descobrir aquesta cançó de Luís Eduardo Aute. Durant molt de temps em va recordar a una persona molt estimada. Avui fa vint anys que ens vàrem separar definitivament (17/02/89) i mai més ens hem tornat a veure ni a parlar.... potser si, en somnis, en aquell somni que em permet estar novament al seu costat i estimar-la com m'hagués agradat continuar fen-t'ho. És aquell somni el que em regenera i em permet despertar-me i continuar amb la meva vida.
A la vida hem de prendre decisions... i no totes són encertades, de fet, només el temps ens acaba dient quines ho són. En tot cas, són les nostres decisions i les hem d'assumir però... qui ens pot prendre la il·lusió de somniar en el que podria ser i no és??? Evidentment, ningú.
Mai t'oblidaré Merche!!!!.

Y fumo en la noche junto al ruido
de las calles repletas de historias,
los párpados, como enfermos,
ya no ofrecen resistencia
y hacen el amor los gatos...
No pienso en ti,
pienso en ti,
en ti.

Y ladra algún perro aburrido
como siempre que cae la sombra,
me duelen todos los huesos,
y una lágrima indiscreta
me advierte que estoy llorando...
No pienso en ti,
pienso en ti,
en ti.

El aire rezuma olor a nicho
y olor a humo y olor a soga,
me estoy quemando los dedos
y los gatos no se enteran
y un perro me lame la mano...
No pienso en ti,
pienso en ti,
en ti.

dilluns, 16 de febrer del 2009

CULPA MEVA

Mea culpa, senyora, mea culpa. Dec haver fet algun gest inapropiat, una expressió amatent d’algun tipus de preocupació o interès, però no és els cas. No, senyora, no vull establir conversa amb vostè ni m’importa si ha d’anar a recollir el seu nét al futbol. Una vergonya? Però si és él més normal que hi hagi cua! Què és pensa que és l’Àrea de Guisona? Com es pensa que l’empresa treu benefici? Carn barata, sous baixos, servei mínim. Ha vist quin rellotge llueix el caixer? Un Casio amb calculadora. ¿Vostè creu que és un record de la comunió del qual no vol despendre’s? Si vol un servei ràpid, una atenció personalitzada, vagi’s a un Delicatessen o tingui una minyona i exploti-la tal com aquests treballadadors a qui blasma. No, senyora, que no vull parlar amb vostè, no ho veu que li evito els ulls i em faig l'orni? Tanmateix, d’atrevir-me, li demanaria per què va més pintada que una porta de lavabo universitari. ¿De què serveix quedar-se sense celles si després se les guixa amb un tacker de tres dits d’ample? Me va de gran marquesa enjoiada, dos i tres anells a cada dit i pintallavis fins a la barbeta, ulleres de sol dels Baltasars amb sarró encordillat del Passeig de Gràcia, una permanent més crespada que els grups de glam rock del finals dels vuitantes... però compra on tots nosaltres. De quina vergonya parla, doncs? La seva, oi?, la de veure’s obligada a comprar entre la massa, els pseudomileuristes, i comprovar com els seus fums de distinció, la categoria moral de la bona educació i l’anar a missa, el Club de Tenis i la regata, no són res més que una compostura d’enyorança per una classe social que no sé si li pertoca. Sí, senyora, mea culpa, té tota la raó. És una vergonya que cada dissabte hi hagi cua per a cobrar i que vostè es vegi obligada a demanar quant costa una mísera bossa de menestra congelada perquè ha de passar comptes amb la pensió que cobra. Quin esforç li deu suposar, aparentar el que ja no és però que tanmateix encara es pensa. Mea culpa, senyora, me’n faig càrrec. Quina ofensa! Una algú com vostè despatxant la tardança amb un ningú com jo. No, senyora, no m’importa, passi davant, que vostè té pressa, el seu nét juga a una lligueta de futbol infantil del barri i l’ha d’anar a recollir, potser és el porter i li encasten catorze gols i els companys el crucifiquen amb la mirada, però vostè es mereix un respecte, jo he de pagar pel pecat d’un contacte d’ulls, d’una faç simpàtica encara que li etzibaria tres coces al cul arrugat. No, senyora, les disculpes són meves, perdoni’m vostè a mi, passi, passi, marxi ja, no m’importa gens, endavant, endavant, que jo m’espero i expio la vergonya de no haver-li dit tot això a la cara.

diumenge, 15 de febrer del 2009

MODIFICACIÓN DE LA CARTA DE POL.

Queridos amigos:

he recibido un par de mensajes en los que me decís que la carta que escribe Pol desde Gibraltar a su amigo Ronie tendría más fuerza si introdujera algunos cambios. Pués bien, cuando teneis razón.... pués la teneis y punto. Os transcribo como queda la carta una vez modificada. Si teneis alguna otra observación os pido que la hagais ahora o calleis para siempre (ya empiezo a estar un poco harto de pasarme la vida rectificando el borrador del libro). Allá va:

"Pol escribió a Ronie desde Gibraltar y le dijo:

Amigo Ronie:

Gusi i Paco Porras (no el de las zanahorias, los nabos i el perejil, el otro..si, si... el del Simca 1000) estan nerviosos (como se dice vulgarmente, tienen la almorranilla suelta). Ya no pueden cubrir a la torda con la tranquilidad que lo hacían antes. Gusi está muy molesto con las cartas que le envié a ella y ha tenido un ataque de cuernos que pa qué (se vé que se acaba de enterar que no tenía la exclusiva de la torda i que Paco Porras i otros participaban del pastel. ¡¡¡Pobre infeliz y gañán redomado!!!). Decía que queria emprender acciones contra mi... poca cosa debe tener del tema central cuándo tiene que fijarse en estas chorradas. Puede que esté nervioso de saber que no tiene nada, que ha estado pavoneándose delante la torda (y metiéndose en un berenjenal del que no sabe cómo va a salir) y ahora tendrá que dar muchas explicaciones (incluso donde trabaja) sobre qué motivación tiene para meterse en un asunto que no le compete.

Paco Porras (el hombre que susurraba a las tordas... perdón, que se sonrojaba ante ellas), me dice mi pajarito particular, continua poniéndose en evidéncia (pobre hombre). Tiene el encefalograma plano y la intuición de una mosca (1). Debe estar enganchado a la torda o tiene miedo de cómo puede acabar este tema tanto profesional como personalmente. El hombre ya no tiene edad para el lio que representa divorciarse, pasar pensión a la mujer, el régimen de visitas, dejar de domir en su cama para acabar durmiendo en la pensión Pepe o en su Simca 1000.

La torda continua huyendo hacia delante. Hace la pelota más grande, pero a base de tonterías que no llevan a ninguna parte. Lo único que demuestra adosando tonterías al tema central es que nunca ha tenido nada y que está nerviosa. Mi actitud le resulta desconcertante.... esperaba que me quedara en un rincón llorando y lamentándome de mi mala suerte.... ja!!!!!!. Parece mentira que todavía no me conozca. Yo he hecho mi vida normal como siempre, montándome los festivales de siempre (esos que tanto envidiaba) y desfasándome como siempre (con esas pilinguis que tanto me aprecian y a las que ella tanto aborrecía)... pero trabajando como siempre, eso también. Precisamente, esta sangre fria y capacidad de aguante, es lo que más admiraba de mí (o lo que más "le ponía", según ella).... no sé de qué se extraña...(bueno, vale.... lo otro también).

George de la jungla, el tordo de la torda: pronto recibirá por correo electrónico datos y fotos en las que se ve a Jane (la torda) con los que la cubren en actitud más que comprometida (podría decir los orangutanes y símios, però no tienen la nobleza de estos animales). Pobre George.... en el fondo es buen tio, pero poco avispado. No tiene culpa de nada, sólo de confiar en la torda... que ya es decir. Algún dia atará cabos y acabará viéndo la luz. Supongo que en la actualidad tiene suficiente con aguantar esa pesada carga de marfil de la cabeza.

La rubia -rubia de bote c... negrote (2)- parece que está de luto (se le habrá muerto el canario), pero continua haciéndole la corte a la torda. Yo creo que ahora más que darle su soporte más incondicional, lo que hace es contarle sus penas y ver cuales son sus intenciones (puede que, por defender lo indefendible, acabe siendo protagonista de una historia que no tiene porqué afectarle). Al fin y al cabo, la situación de la rubia es ésta por haber creido a pies juntillas, de forma interesada, la versión de la torda. Puede que ahora se esté dando cuenta que todo es un montaje de la torda i Gusi. Ha quedado aislada y ya nadie se cree esta historia. Incluso encuentran amoral e injusta mi situación después de tanto tiempo... tiempo que juega a mi favor. La gente no es tonta y ve que, de lo dicho al principio, no se ha demostrado nada. En fin, ella sabrá... yo sólo siento indiferencia hacia ella (ni bueno, ni malo). Sólo espero que sea inteligente y vaya perdiendo protagonismo. Ella misma tiene que decidir qué grado o nivel de protagonismo quiere asumir en esta historia (de momento, sigo contestando a su saludo, por educación, cuando nos encontramos, y pienso que no puede decir que le haya hecho ningún feo. El resto es literatura barata de la torda).

El sauce llorón (o alcornoque) parece que empieza a ver la luz y ve el gran error que cometió en confiar ciégamente en una cosa que él no habia visto y no querer contrastar la única versión que conoce. Le doy el mismo consejo que a la rubia... él elige qué nivel de protagonismo quiere tener en esta historia. Sólo una cosa.... el protagonismo es bueno cuándo el tema es beneficioso. El escándalo nunca es beneficioso. Se aproximan cambios profundos (lo sé de buena tinta.... cosas de tener amigos hasta en el infierno) y su posición no es muy alagüeña (más si empiezan a salir estas cosas). Una retirada a tiempo (cuándo se han cometido tantas irregularidades e ilegalidades) siempre es una victoria. En el fondo, creo que se ha dejado engañar, de forma interesada, por la torda. Le ha fallado su soberbia y esas ganas de demostrar el poder que tiene... ese poder tan efímero y que tanto cuesta de ejercer bien.

En fin, todo llega en esta vida y esto sólo acaba de empezar por mi parte. Pronto, esto parecerá el camarote de los hermanos Marx. ¡¡¡Sálvese quién pueda, las mujeres y los niños primero....!!! Parece mentira que no sepan que, cuando las cosas van mal, aquellos que te han apoyado durante un tiempo, de forma interesada, niegan conocerte.

Bueno, Ronie, ya no puedo escribir más. Tengo un mono enganchado en mis partes nobles (no te diré qué me está haciendo) y eso duele. Pronto nos veremos. Un abrazo."

(1) Dicho por mi amigo Pachi

(2) Esto se lo agradezco a Freddy. Me lo contó el otro dia.

Bueno guapetones/as (agregados, visitantes, mirones furtivos y demás fauna que frecuentais este blog) esta es la nueva versión de la carta. Os doy un tiempo para hacer vuestros comentarios. Ya no pienso modificarla más. Me teneis harto con vuestros cambios.... que no, que aprecio mucho vuestras aportaciones. Eso ya lo sabeis. Un abrazo y un besazo a everibody. Voy a echar una cabezada. Estoy muy cansado y ya no puedo escribir más (esto de pasar las noches fuera de tu cama tiene estas cosas).