DOLOR, AGUT I PERSISTENT

Ja fa dies que em nego a acceptar allò que és inevitable. Fa una setmana -o potser més- que pateixo un mal de queixal d'aquells que van i venen. Primer va començar d'una manera esporàdica. Alguns dies sentia dolor i d'altres no. Ara la situació ja és insostenible. Em llevo com una rosa i, a mesura que passa el dia -ja sigui per nervis o per mil condicionants més- començo a sentir aquest dolor que comença a la zona de la barra inferior i puja cap a l'oïda, fincant-se al cervell.

El mal de queixals, juntament amb el mal d'oïda, és dels dolors més insuportables que hi ha. He sentit dolors físics -i morals- molt forts. He patit ferides sagnants que m'he hagut de curar -suturar en primera instància- jo mateix, he tingut cops a tot el cos, forts i que m'ha produït fissures -com una vegada a les costelles-, però no hi ha res comparable a aquest dolor agut i persistent. Sembla que el queixal està viu i que alguna cosa el barrina des de dins. Espero que demà s'acabi d'una vegada aquesta tortura a temps parcial que estic vivint aquests darrers dies. Demà, aquest amic -realment ho és- meu que fa de dentista acabarà amb el dolor. Fins i tot estic disposat a que em faci patir més per tal d'anihilar definitivament aquest patiment inhumà.

A vegades, t'assabentes de coses que et sorprenen, que t'indignen i que et reafirmen en la teva actitud davant de segons quines coses i persones. No penso fer-ne més mala sang. No s'ho mereixen!!! Avui he rebut un nou encàrrec literari -ja se m'acumula la feina- que he de lliurar abans de finals de novembre. Molt de temps, direu. No, no és molt de temps. Jo tinc molt poc temps. Són dos relats que han de tenir una extensió d'unes 30 pàgines. No us penseu que escriure una pàgina és fàcil i molt menys 30. Sí, d'acord, són 15 pàgines per relat, però això requereix una planificació prèvia, tenir una línia argumental més o menys definida, unes situacions i uns personatges més o menys "dibuixats".

Ho deixo. Ho sento però el dolor ja torna i ara només desitjaria agafar unes tenalles i arrancar-me aquesta bèstia amb vida pròpia que tinc incrustada a la boca. Demà -espero que amb l'alleujament corresponent- més...

LA PERSPECTIVA DE LA QUIMERA

Fa uns dies em mirava un llibre de dibuix que vaig comprar, anys enrere, en un mercat de llibres de segona mà. Avui, presa de l'avorriment més exasperant, he tornat a fullejar-lo. Una de les làmines que il·lustren el llibre és aquesta quimera -m'atreviria a dir que de la catedral de Notre Dame, de París- que trobo molt significativa i reveladora. Si em permeteu, intentaré interpretar que que ens volia dir l'artista que la va concebre:

D'una banda observem que és un ésser demoníac o que sembla provenir d'algun tipus d'infern (això no vol dir que sigui dolent, només vol dir que encarna esquemes no "normalitzats" per l'època). Des de la seva posició privilegiada -sobre la resta d'humans. Tinguem en compte que a l'època en la que es va fer aquest edifici de culte devia ser el més alt de París- observa com transcorre el món, les anades i vingudes dels mortals. 

D'altra banda, sembla ser que no l'emociona gaire el què veu i té dues coses que poden ser força reveladores de què n'opinava l'artista dels seus coetanis: Per un costat podem veure el seu posat avorrit, sense esma per fer altra cosa que veure passar la vida. També podem observar que treu la llengua -com acte de rebelió- davant d'aquells que abominen la seva presència demoníaca (la seva creativitat, la seva manera de veure els mil costats del prisma de la vida, la seva empenta per fer allò que li ve de gust en cada moment) però que no saben fer altra cosa que ballar una dansa constant, avorrida, monòtona i sense cap al·licient.

Així em sento jo. Observo i ric molt d'aquells que m'abominen. D'aquells que voldrien fer el que jo faig però els manca el valor necessari. Per això m'abominen. Rebutgen allò que no són capaços de fer, que delata la seva covardia. No ho rebutgen per dolent, per inadequat o per altra raó que no sigui la manca de valor i coratge per poder-ho fer. Una pena, una autèntica pena. Que continuïn amb les seves grises vides!!!

Demà continuarà l'aquelarre -consentit i estúpid- de despropòsits que no poden portar res de bo. Més tensions, més malestar, més.... més de res positiu. Només permanents desafiaments -estèrils i sense sentit- entre les diferents taifes que conformen aquest regne impostat i sense ningú que faci -ja no demano que en sigui- de rei. Bé, mentre tant, aniré escoltant la Callas, en Pavarotti i algun geni més que -almenys-creien en el que feien i en gaudien... Pensar que altres coses tenen solució sí que és una quimera!!!!!

MANIES.

Tots tenim manies, protocols interns -no escrits- de fer les coses. Algunes d'aquestes manies ens defineixen i s'eleven a la categoria de llei no escrita que regeix la nostra vida diària.

La forma de llevar-nos del llit, la successió de coses que fem immediatament després i la forma de fer aquestes coses, conformen un univers únic i personalitzat de moure el món. Cadascuna de les particularitats que ens caracteritzen són un minúscul exemple del que som i de com som.

Ja he dit alguna vegada -crec, són tantes coses les que he dit!!- que sempre, des de fa anys m'acompanyen dos elements bàsics per  mi: La meva llibreta negra i la meva ploma Montblanc. Són fidels, mai et fallen i mai t'atabalen amb gilipollades. Com a molt, només tinc que recarregar-la de tinta -en el cas de la ploma- i canviar-la per una de nova -en el cas de la llibreta. Ara ha arribar l'hora de "jubilar" la llibreta. Només li queden quatre pàgines en blanc i em duraran ben poc. Moltes coses hi ha escrites en aquestes pàgines; molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments i molts inicis o esquemes d'històries que han esdevinguts relats. També hi ha coses molt importants per mi, coses que no he compartit amb ningú i que potser algun dia veuran la llum -ja sigui en format real o com a relat de ficció- en aquestes o en altres pàgines. 

Manies. Com aquesta meva de prendre notes de tot, de fer un "retrat" de cada situació, de fer un "quadre" de cada escena de la vida. Dades, dades, dades i més dades. De tot, de cada detall, de cada to de veu, de cada mirada, de cada gest, de cada conversa... Després només cal sacsejar-ho tot -talment fos una coctelera- i establir les connexions entre els diferents elements per tal de construir el mapa de les relacions interpersonals, de les filies i de les fòbies. Ja s'acaba i em fa pena. Sempre que "jubilo" una llibreta em fa pena. Per aquest motiu faig que convisqui un temps amb la nova, com si pretengués que li traspassés una mica d'experiència, com si li hagués de donar algun consell, alguna premissa...

Tot comença i tot s'acaba un dia o altre. És normal que els finals ens provoquin algun tipus de pena o nostàlgia. Jo, normalment, prefereixo veure el principi d'alguna cosa abans que el final d'una altra. Dels finals no cal parlar-ne, són així i ja està. En els finals no tenim el poder transformador sobre les coses que tenim amb els principis. Un principi és una pàgina en blanc que ens convida a ser embrutada amb la tinta que esdevindrà la base dels rengles -drets o torts- en els que s'escriu un bocí de la nostra vida.

DIVERSIÓ ASSEGURADA

Si alguna vegada sentiu que algú us diu "t'arrancaré el cap i el clavaré en una pica", vol dir que us farà això de la imatge annexa. Tots tenim algun "ésser estimat" al que li clavaríem el cap en una pica (no és significatiu que aquest sigui el d'una dona). 

La setmana ha sigut dura però productiva. Una vegada més he hagut d'apartar del meu camí els "remenadors de cua" -totalment improductius però amb aspiracions (malaltisses) per sortir a la foto- que només intenten fer difícil allò que és fàcil, per fer-se veure. El proper dilluns, davant el silenci còmplice d'aquell que s'autodefineix "buscador de la pau social", tindrà lloc un nou episodi de "furguem a veure que trobem" de la llama escopidora. Voleu jugar? D'acord, juguem. Mirem qui furga més i qui troba més!!!! Atès que -per covardia, per passotisme o perjoquèsé- ningú fa res, ho faré jo. Només una cosa: Després que no vingui ningú a dir-me que no es convenient això o allò. Si tothom pot encendre la metxa, jo també puc fer-ho (segurament en tinc més experiència i el meu detonant és més bo).

En un altre ordre de coses, bé, la cosa va bé! Sembla que darrerament torno a tenir aquella energia que m'havia abandonat. També és cert que -per prescripció- m'he limitat moltes coses. Ara em ve al cap aquell acudit del Doctor Mort quan li diu al seu pacient que no fumi, no begui i no s'excedeixi amb el sexe. El pacient li pregunta al Doctor si viurà més. El Doctor, implacable, li respon que "no, però se li farà més llarg". Són ironies de la vida, sarcasmes del destí. Entre tota aquesta immundícia sempre hi ha coses boniques, com la frase que diu "La ignorancia es temporal, la estupidez es para siempre" o aquesta: "Existen cuatro cosas que no pueden ser recuperadas: Una palabra despues de haberla dicho, una oportunidad despues de haberla perdido, el tiempo una vez pasado y una piedra despues de ser lanzada..."  o fins i tot aquesta: "El corazón no muere cuando deja de latir, sino cuando los latidos dejan de tener sentido" o, finalment, aquesta: "Si los que hablan mal de mi supieran lo que yo pienso de ellos... Hablarían aún peor". Malgrat tot, jo em quedo amb aquesta: "En un beso sabrás todo lo que he callado..." Són frases de la vida diària, del sentiment planer que ens fa sentir vius. Us he de dir que no són meves aquestes frases. Són frases d'autèntics genis del difícil art de viure.

La sordesa -ja sigui real o impostada- és molt desagradable i significativa. Aquesta setmana tenia una "animada conversa" amb dues persones més. Jo parlava amb una -que és la única que podia aportar llum a tot plegat- mentre l'altra (el gos petaner de torn) anava reblant el clau de les afirmacions del seu amo -ja se sap, sense tenir opinió pròpia (ni capacitat cognitiva, valor o iniciativa per tenir-la) no pots fer altra cosa que defensar com a pròpies les tesis dels altres- fins que en un moment de la conversa -quan ja n'estava fins els ous de sentir l'eco del gos petaner- vaig girar-me cap a ell i li vaig dir :"Si parlés amb tu ho sabries per un fet: et miraria a la cara". Es veu que en els esquemes -sense cap dignitat- del gos petaner, no hi entra que pugui haver-hi una conversa en la que ell no participi (de fet, parlar amb ell a soles és tirar el temps. No té cap poder de decisió, ell ho sap i actua amb la inseguretat dels que se saben prescindibles) i va fer com si no m'hagués sentit (potser li feia por haver de construir una rèplica ell solet). Oh, que n'és de meravellós el món dels "remenadors de cua"!!! Que n'és d'estèril la seva collita intel·lectual i material!!!!

Només un consell a aquells que -espero que no sigui així- algun dia vulguin retrobar-se amb mi: Només hi ha una manera de retrobar-se amb mi i és reconèixer públicament l'error comés. Només això: A pública ofensa, pública satisfacció!!!!  Més, després de les constants contradiccions -jo en dic mentides, sóc molt clàssic i tradicional en aquests temes- tant verbals com escrites en les que s'hagi pogut incórrer.

Torno a tenir ganes de marxar a la muntanya -de fet, cada vegada en tinc més ganes de no baixar-ne- i tornar a fer una altra vida. Fins el darrer moment, defensaré tot allò que crec correcte. No ho faré per egoisme, per "trepar", per caure simpàtic o per... per tot allò que anima a d'altres. Ho faré perquè hi crec, només per això!!! Potser no em queda massa temps per fer-ho. Potser no hauria de fer-ho i viuria més feliç, però la meva manera de ser feliç es basa en desemmascarar els covards, els mentiders, els fluixos d'esperit (per dir-ho fi), els "trepes", els "obstacles inútils" del camí, els vividors i tots aquells que fan que la vida sigui complicada per tal de continuar medrant. Creuada impossible? Potser sí, però divertida, molt divertida!!!

POSAR-SE "ESTUPENDO" (DIES DIVERTITS)

Avui parlava amb una persona que em deia "no hi ha ningú més perillós que aquell que no té res a perdre". Cert, molt cert!!!! Des d'aquesta posició, afronto els propers dies. Dies en els que puc riure molt.

Jo, afegiria una altra frase: "No hi ha res més patètic que voler fer veure  -i creure- que et queda un mínim de dignitat i posar-te estupendo, sense saber-ne". Per posar-te estupendo se n'ha de tenir pràctica i caràcter. Un amic meu deu recordar un incident amb un armari, un fax, un anormal i algú que volia posar-se estupenda i esbroncar a l'anormal. Va ser una escena hilarant i, alhora, molt penosa. Al final va resultar contraproduent i encara va deixar més clar que aquella estupenda no tenia cap autoritat. Tots ho sospitàvem, però allò va ser una demostració pública -ridícula- que hauria valgut més evitar, pel seu propi benefici.

El primer que s'ha de tenir per posar-se estupendo és collons per fer-ho (sempre és un risc que al teu oponent se li giri el cervell, t'arrenqui el cap i se t'acabi tota la tonteria). Els collons no s'adquireixen de cop. En tens o no en tens. La teva trajectòria és la que et defineix i la que pot donar una bona mesura de les teves opcions. També serveix als "corredors d'apostes" a l'hora de  valorar les apostes per un guanyador.

La segona que s'ha de tenir és raó. No n'hi ha prou amb una raó moral o filosòfica, també cal tenir raó legal. En cas contrari, t'exposes a que tots aquells que t'han anat empentant cap endavant -i donant-te una raó que mai havies tingut-, facin un pas enrere i et deixin més sol que Manolete davant del toro.

La tercera cosa que s'ha de tenir és presència. No pots posar-te estupendo i semblar que et pixaràs a sobre d'un moment a l'altre. Tampoc pots començar a caquejar, a posar-te com un titot o a fer tics o coses rares amb la cara. La teva mirada ha de ser penetrant -ulls mig clucs però clavant-los als ulls del teu oponent- i mai, repeteixo, mai has de baixar la mirada. 

La quarta cosa és el to de la conversa. Fa més mal un to monòton, fluix -d'aquells que obliga a l'altre a estar molt atent al que li estàs dient-, sense cap repunt i sense pauses (bé, podeu respirar, això sí), que la típica escridassada. L'espectacle -la escridassada- sempre pot convertir el missatge èpic en missatge còmic (en funció de l'habilitat de cadascú i de si en sap o no). 

Si no hi estàs acostumat, no ho intentis. Si el teu oponent hi està acostumat, no cometis mai l'error d'intentar posar-te estupendo. Podria ser que els papers s'intercanviessin i acabessis fent el paperina davant de tothom i el poc prestigi?? que et (penses que et) queda desaparegués definitivament.

Bé, la vida és això: Unes (moltes) rialles, un parell de passes de muleta i molta festa. La resta? La resta és cosa dels estupendos!!!! Ja s'ho faran!!!!