Si alguna vegada sentiu que algú us diu "t'arrancaré el cap i el clavaré en una pica", vol dir que us farà això de la imatge annexa. Tots tenim algun "ésser estimat" al que li clavaríem el cap en una pica (no és significatiu que aquest sigui el d'una dona).
La setmana ha sigut dura però productiva. Una vegada més he hagut d'apartar del meu camí els "remenadors de cua" -totalment improductius però amb aspiracions (malaltisses) per sortir a la foto- que només intenten fer difícil allò que és fàcil, per fer-se veure. El proper dilluns, davant el silenci còmplice d'aquell que s'autodefineix "buscador de la pau social", tindrà lloc un nou episodi de "furguem a veure que trobem" de la llama escopidora. Voleu jugar? D'acord, juguem. Mirem qui furga més i qui troba més!!!! Atès que -per covardia, per passotisme o perjoquèsé- ningú fa res, ho faré jo. Només una cosa: Després que no vingui ningú a dir-me que no es convenient això o allò. Si tothom pot encendre la metxa, jo també puc fer-ho (segurament en tinc més experiència i el meu detonant és més bo).
En un altre ordre de coses, bé, la cosa va bé! Sembla que darrerament torno a tenir aquella energia que m'havia abandonat. També és cert que -per prescripció- m'he limitat moltes coses. Ara em ve al cap aquell acudit del Doctor Mort quan li diu al seu pacient que no fumi, no begui i no s'excedeixi amb el sexe. El pacient li pregunta al Doctor si viurà més. El Doctor, implacable, li respon que "no, però se li farà més llarg". Són ironies de la vida, sarcasmes del destí. Entre tota aquesta immundícia sempre hi ha coses boniques, com la frase que diu "La ignorancia es temporal, la estupidez es para siempre" o aquesta: "Existen cuatro cosas que no pueden ser recuperadas: Una palabra despues de haberla dicho, una oportunidad despues de haberla perdido, el tiempo una vez pasado y una piedra despues de ser lanzada..." o fins i tot aquesta: "El corazón no muere cuando deja de latir, sino cuando los latidos dejan de tener sentido" o, finalment, aquesta: "Si los que hablan mal de mi supieran lo que yo pienso de ellos... Hablarían aún peor". Malgrat tot, jo em quedo amb aquesta: "En un beso sabrás todo lo que he callado..." Són frases de la vida diària, del sentiment planer que ens fa sentir vius. Us he de dir que no són meves aquestes frases. Són frases d'autèntics genis del difícil art de viure.
La sordesa -ja sigui real o impostada- és molt desagradable i significativa. Aquesta setmana tenia una "animada conversa" amb dues persones més. Jo parlava amb una -que és la única que podia aportar llum a tot plegat- mentre l'altra (el gos petaner de torn) anava reblant el clau de les afirmacions del seu amo -ja se sap, sense tenir opinió pròpia (ni capacitat cognitiva, valor o iniciativa per tenir-la) no pots fer altra cosa que defensar com a pròpies les tesis dels altres- fins que en un moment de la conversa -quan ja n'estava fins els ous de sentir l'eco del gos petaner- vaig girar-me cap a ell i li vaig dir :"Si parlés amb tu ho sabries per un fet: et miraria a la cara". Es veu que en els esquemes -sense cap dignitat- del gos petaner, no hi entra que pugui haver-hi una conversa en la que ell no participi (de fet, parlar amb ell a soles és tirar el temps. No té cap poder de decisió, ell ho sap i actua amb la inseguretat dels que se saben prescindibles) i va fer com si no m'hagués sentit (potser li feia por haver de construir una rèplica ell solet). Oh, que n'és de meravellós el món dels "remenadors de cua"!!! Que n'és d'estèril la seva collita intel·lectual i material!!!!
Només un consell a aquells que -espero que no sigui així- algun dia vulguin retrobar-se amb mi: Només hi ha una manera de retrobar-se amb mi i és reconèixer públicament l'error comés. Només això: A pública ofensa, pública satisfacció!!!! Més, després de les constants contradiccions -jo en dic mentides, sóc molt clàssic i tradicional en aquests temes- tant verbals com escrites en les que s'hagi pogut incórrer.
Torno a tenir ganes de marxar a la muntanya -de fet, cada vegada en tinc més ganes de no baixar-ne- i tornar a fer una altra vida. Fins el darrer moment, defensaré tot allò que crec correcte. No ho faré per egoisme, per "trepar", per caure simpàtic o per... per tot allò que anima a d'altres. Ho faré perquè hi crec, només per això!!! Potser no em queda massa temps per fer-ho. Potser no hauria de fer-ho i viuria més feliç, però la meva manera de ser feliç es basa en desemmascarar els covards, els mentiders, els fluixos d'esperit (per dir-ho fi), els "trepes", els "obstacles inútils" del camí, els vividors i tots aquells que fan que la vida sigui complicada per tal de continuar medrant. Creuada impossible? Potser sí, però divertida, molt divertida!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada